BIOGRAFIA
“En l’any 1895, i en ocasio de la guerra de Cuba, vaig suscitar en Valencia grans manifestacions contra el Govern. Hi hagueren entropesons sangrents entre les mases populars i la Guardia Civil, i numeroses baixes per abdos parts, entre elles, un oficial greument ferit. Declarà la regio en estat de siti, vaig tindre que fugir a tota presa, puix, de no haver-ho fet, m’hagueren empresonat i ya no existiria a hores d’ara. Abans d’embarcar-me per a Italia em quedi amagat en varis puestos, entre ells en la recambra d’una tenda de vins prop d’El Grau, a on vivia un jove republicà en sa mare. Obligat a no moure’n d’aquell puesto incomodo durant quatre dies consecutius, vaig distraure el meu oci forçat en la composicio d’un conte que tituli Venjança moruna, quines quartilles deixi, a l’eixir de l’amagatall, en una posteta de la dita taverna, i me foren tornaes anys despres, quan la meua campanya electoral, de la que ixqui diputat per Cullera. Aquell conter el vaig ampliar i ixque en folleti en El Pueblo en 1898, i despres en un tomet de Sempere, el meu amic llibrer de vell, que escomençava per aquells anys sa carrera editorial. Llançats setcents eixemplars, al preu d’una peseta. La Barraca, es vene poc, i crec que ni tan sivol s’haguera agotat l’edicio si no me la traduira Hërelle al frances. Lo qual tingue per conseqüencia sa publicacio en El Liberal, de Madrit, i la popularitat, que no ha cesat de creixer, de dita novela.
“Hi havia fugit a Italia disfrassat de mari, i fiu el viage en un velero. La publicacio de En el païs de l‘art i Cuatre (sic) mesos en Italia, en El Pueblo contribui a donar-me certa fama fora de Valencia. Al meu regres, quan ya s’havien assossegat els anins, acontei que, contra la meua voluntat, es llançarem al camp un entusiastes, els que, havent alçat varies partides, es tirotejaren en la Guardia Civil. Naturalment, com no es moguia -segons frases del fiscal- ni una fulla en Valencia sense que yo ho manase, em prenguerem atra vegà, i per orde del general comandant del tercer Cos d’Eixercit, m’empresonaren en les presons militars tenint poc despres que compareixer en un quarter d’infanteria, davant un consell de guerra. L’escena passà en un dormitori, en 1896, demanant per a mi el fiscal -un coronel- una condena de catorze anys de presò. La dita escena tingue una teatralitat que n’oblidare mai. Despres de llarguissim debat, me fon llegida la sentencia, per la nit, enmig del pati, entre bayonetes i a la llum d’un cresol. S’havia rebaixat la pena a quatre anys de presidi, dels que vaig passar catorze mesos tancat en u dels dos penals que tenia llavors Valencia, un convent vell, situat enmig de la ciutat i en capacitat per a trescents penats, si be estaven mes de mil. Alli vaig perdre hasda lo nom, substituit per un numero. M’afaitaren, me tallaren el pel al rap, i en els dies de revista em vestia en el trage dels presidiaris, de pany tosc i botons grocs, i en el barret gris. Una part de la meua repressio la pogui passar, per especial i secret favor dels empleats, en l’enfermeria de l’establiment, entre tisics i cadavers. Alli vaig compondre un conte: El despertar de Buda, publicat despres en Valencia. Entre els meus companyers d’hostage forçat els hi havia del gran mon condenats a llargues penes per crimens inaudits. Tots em tractaven en el major respecte, i a u, sentenciat a mort, li vaig facilitar la fugida.
“De resultes de la victoria en que fon mort Maceo, logrà Miquel Moya de la regina regent que em fora comnutà la pena, com a un criminal vulgar, portant-me el vell Canovas, que em detestava cordialment, desterrat a Madrit per a tindre’m a la vista, a on va vindre ma familia a reunir-se en mi, i quedant yo baix estreta vigilancia de l’autoritat militar, que em concedi com especial favor el anar a passar algunes semanes a la vora de la mar en Torrevella, prop d’Oriola, d’a on era natural el meu sogre. En aquella epoca vaig compondre i publiqui en varis periodics els contrs que han vingut a formar la coleccio de La Condenà. En 1898, i trobant-me de nou en Valencia, em nomenaren diputat els republicans per aclamacio i per a traure’m d’una situacio inaguantable. En aquell any, i durant la primavera d’estiu, fon quant allargui el conte aquell del que li he parlat, donant-li la forma d’una novela. Es, en suma, una historia vixcuda, puix hi havia vist yo moltes vegaes, quan chiquet, prop de Valencia, i no llunt del cementeri, aquells camps, utilisats mes tart per a l’eixamplament urba, i la lluita entre el propietari i els llauraors, originà per un tragic succes i amplificà despres en conflictes i violencies, m’era familiar.”
En 1909 es cansa Blasco de la politica, es despren tranquilament de sa investidura de diputat i s’en ana a la Republica Argentina. ¿A que?
Lo inminent era pronunciar conferencies al voltant de la lliteratura i de l’art espanyols en el Odeon. I en Buenos Aires, a on hi havien parlat publicament personalitats com Juares, Clemenceau, Ferrero i Anatole France, sense produir sino entusiasmes relatius, la simpatia personal, la paraula encesa de Blasco, arrebataren als publics.
En pocs dies fon el gran espanyol l’idol de la ciutat de la Plata. L’exit l’animà a trocar-se en Colòn en gran escala, i en el apoyo i estimul del Govern argenti s’establi en la vora esquerra del riu Negre, batejant la Colonia en lo nom de “Cervantes” i extenent despres sa obra a atra, que cridà “Nueva Valencia”. Sense suficient base economica, la jagantesca mampresa fracasà.
Amargat profundament, Blasco regresà a Espanya i decidi entregar-se per complet a la lliteratura. A l’esclatar (1914) la primera guerra mundial, preni decididament partit pels aliats. Sa novela Els quatre ginets de l’Apocalipsis unflà sa fama espanyola hasda fer-li universal i indiscutible. Fama que no ha decaigut encara hui, i que obliga a plocamar-ho com el mes llegit i traduit dels novelistes europeus comtemporaneos. En 1924 la gran Revista Internacional del Libro, de Nueva York, obri un concurs entre els llectors de parla anglesa per a que estos votaren als deu primers escritors preferits i per qual de ses obres. El primer lloc el alcançà H.G. Wells pero no per cap de ses noveles sino per ses Ensayos de la Historia. El segon puesto li fon otorgat a nostre compatriota per sa novela Els quatre ginets de l’Apocalipsis.
A partir d’esta fecha Blasco va recorrer varies vegaes Europa i America de triumf en apoteosis. Millonari, mimat per la fama mes solicita, asediat per editorials i productores cinematografiques, amo de palaus i de viles de recreo, viager en son regi yat, passejà per tots els puestos son espanyolisme indubtable.
A Blasco Ibañez se li pot discutir s’escasa cultura llibresca, sa impotencia per als problemes de visio retrospectiva a lo Flaubert, lo seu estil desfagalat, els defectes formals de sa redaccio, sa manca de mida en lo constructiu... Si; en l’obra de Blasco alternen els encerts i les caigudes, la vulgaritat i l’originalitat. Pero lo que es forçat reconeixer en ell es referix a sa portentosa i vivissima imaginacio, a sa expressivitat sugestiva, recamada de llums i de tons; a sa força humana per a crear personages de carn i os, a sa facilitat i gracia evocaora, a ses alegres i facils i originals imagens lliteraries, a la tensio expansiva de sa simpatia novelera, a sa lluminositat vital, possible de correr-se a moltes de les pagines de ses millors noveles; a l’interes i amenitat que subyuguen des de qualsevol capitul de qualsevol de ses obres.
“En l’any 1895, i en ocasio de la guerra de Cuba, vaig suscitar en Valencia grans manifestacions contra el Govern. Hi hagueren entropesons sangrents entre les mases populars i la Guardia Civil, i numeroses baixes per abdos parts, entre elles, un oficial greument ferit. Declarà la regio en estat de siti, vaig tindre que fugir a tota presa, puix, de no haver-ho fet, m’hagueren empresonat i ya no existiria a hores d’ara. Abans d’embarcar-me per a Italia em quedi amagat en varis puestos, entre ells en la recambra d’una tenda de vins prop d’El Grau, a on vivia un jove republicà en sa mare. Obligat a no moure’n d’aquell puesto incomodo durant quatre dies consecutius, vaig distraure el meu oci forçat en la composicio d’un conte que tituli Venjança moruna, quines quartilles deixi, a l’eixir de l’amagatall, en una posteta de la dita taverna, i me foren tornaes anys despres, quan la meua campanya electoral, de la que ixqui diputat per Cullera. Aquell conter el vaig ampliar i ixque en folleti en El Pueblo en 1898, i despres en un tomet de Sempere, el meu amic llibrer de vell, que escomençava per aquells anys sa carrera editorial. Llançats setcents eixemplars, al preu d’una peseta. La Barraca, es vene poc, i crec que ni tan sivol s’haguera agotat l’edicio si no me la traduira Hërelle al frances. Lo qual tingue per conseqüencia sa publicacio en El Liberal, de Madrit, i la popularitat, que no ha cesat de creixer, de dita novela.
“Hi havia fugit a Italia disfrassat de mari, i fiu el viage en un velero. La publicacio de En el païs de l‘art i Cuatre (sic) mesos en Italia, en El Pueblo contribui a donar-me certa fama fora de Valencia. Al meu regres, quan ya s’havien assossegat els anins, acontei que, contra la meua voluntat, es llançarem al camp un entusiastes, els que, havent alçat varies partides, es tirotejaren en la Guardia Civil. Naturalment, com no es moguia -segons frases del fiscal- ni una fulla en Valencia sense que yo ho manase, em prenguerem atra vegà, i per orde del general comandant del tercer Cos d’Eixercit, m’empresonaren en les presons militars tenint poc despres que compareixer en un quarter d’infanteria, davant un consell de guerra. L’escena passà en un dormitori, en 1896, demanant per a mi el fiscal -un coronel- una condena de catorze anys de presò. La dita escena tingue una teatralitat que n’oblidare mai. Despres de llarguissim debat, me fon llegida la sentencia, per la nit, enmig del pati, entre bayonetes i a la llum d’un cresol. S’havia rebaixat la pena a quatre anys de presidi, dels que vaig passar catorze mesos tancat en u dels dos penals que tenia llavors Valencia, un convent vell, situat enmig de la ciutat i en capacitat per a trescents penats, si be estaven mes de mil. Alli vaig perdre hasda lo nom, substituit per un numero. M’afaitaren, me tallaren el pel al rap, i en els dies de revista em vestia en el trage dels presidiaris, de pany tosc i botons grocs, i en el barret gris. Una part de la meua repressio la pogui passar, per especial i secret favor dels empleats, en l’enfermeria de l’establiment, entre tisics i cadavers. Alli vaig compondre un conte: El despertar de Buda, publicat despres en Valencia. Entre els meus companyers d’hostage forçat els hi havia del gran mon condenats a llargues penes per crimens inaudits. Tots em tractaven en el major respecte, i a u, sentenciat a mort, li vaig facilitar la fugida.
“De resultes de la victoria en que fon mort Maceo, logrà Miquel Moya de la regina regent que em fora comnutà la pena, com a un criminal vulgar, portant-me el vell Canovas, que em detestava cordialment, desterrat a Madrit per a tindre’m a la vista, a on va vindre ma familia a reunir-se en mi, i quedant yo baix estreta vigilancia de l’autoritat militar, que em concedi com especial favor el anar a passar algunes semanes a la vora de la mar en Torrevella, prop d’Oriola, d’a on era natural el meu sogre. En aquella epoca vaig compondre i publiqui en varis periodics els contrs que han vingut a formar la coleccio de La Condenà. En 1898, i trobant-me de nou en Valencia, em nomenaren diputat els republicans per aclamacio i per a traure’m d’una situacio inaguantable. En aquell any, i durant la primavera d’estiu, fon quant allargui el conte aquell del que li he parlat, donant-li la forma d’una novela. Es, en suma, una historia vixcuda, puix hi havia vist yo moltes vegaes, quan chiquet, prop de Valencia, i no llunt del cementeri, aquells camps, utilisats mes tart per a l’eixamplament urba, i la lluita entre el propietari i els llauraors, originà per un tragic succes i amplificà despres en conflictes i violencies, m’era familiar.”
En 1909 es cansa Blasco de la politica, es despren tranquilament de sa investidura de diputat i s’en ana a la Republica Argentina. ¿A que?
Lo inminent era pronunciar conferencies al voltant de la lliteratura i de l’art espanyols en el Odeon. I en Buenos Aires, a on hi havien parlat publicament personalitats com Juares, Clemenceau, Ferrero i Anatole France, sense produir sino entusiasmes relatius, la simpatia personal, la paraula encesa de Blasco, arrebataren als publics.
En pocs dies fon el gran espanyol l’idol de la ciutat de la Plata. L’exit l’animà a trocar-se en Colòn en gran escala, i en el apoyo i estimul del Govern argenti s’establi en la vora esquerra del riu Negre, batejant la Colonia en lo nom de “Cervantes” i extenent despres sa obra a atra, que cridà “Nueva Valencia”. Sense suficient base economica, la jagantesca mampresa fracasà.
Amargat profundament, Blasco regresà a Espanya i decidi entregar-se per complet a la lliteratura. A l’esclatar (1914) la primera guerra mundial, preni decididament partit pels aliats. Sa novela Els quatre ginets de l’Apocalipsis unflà sa fama espanyola hasda fer-li universal i indiscutible. Fama que no ha decaigut encara hui, i que obliga a plocamar-ho com el mes llegit i traduit dels novelistes europeus comtemporaneos. En 1924 la gran Revista Internacional del Libro, de Nueva York, obri un concurs entre els llectors de parla anglesa per a que estos votaren als deu primers escritors preferits i per qual de ses obres. El primer lloc el alcançà H.G. Wells pero no per cap de ses noveles sino per ses Ensayos de la Historia. El segon puesto li fon otorgat a nostre compatriota per sa novela Els quatre ginets de l’Apocalipsis.
A partir d’esta fecha Blasco va recorrer varies vegaes Europa i America de triumf en apoteosis. Millonari, mimat per la fama mes solicita, asediat per editorials i productores cinematografiques, amo de palaus i de viles de recreo, viager en son regi yat, passejà per tots els puestos son espanyolisme indubtable.
A Blasco Ibañez se li pot discutir s’escasa cultura llibresca, sa impotencia per als problemes de visio retrospectiva a lo Flaubert, lo seu estil desfagalat, els defectes formals de sa redaccio, sa manca de mida en lo constructiu... Si; en l’obra de Blasco alternen els encerts i les caigudes, la vulgaritat i l’originalitat. Pero lo que es forçat reconeixer en ell es referix a sa portentosa i vivissima imaginacio, a sa expressivitat sugestiva, recamada de llums i de tons; a sa força humana per a crear personages de carn i os, a sa facilitat i gracia evocaora, a ses alegres i facils i originals imagens lliteraries, a la tensio expansiva de sa simpatia novelera, a sa lluminositat vital, possible de correr-se a moltes de les pagines de ses millors noveles; a l’interes i amenitat que subyuguen des de qualsevol capitul de qualsevol de ses obres.
No hay comentarios:
Publicar un comentario