lunes, 29 de febrero de 2016

LA SOLETAT DE LA DIGNITAT


Juan Garcia i Sentandreu

El Grup d'Accio Valencianista, veu de la valencianitat

He de confessar que a lo llarc dels 7 anys que he segut president del Grup he acumulat vivencies d'una plenitut personal de les que curtixen a qualsevol. D'entre eixes vivencies guarde en zel per a la meua memoria les emocions de compartir lo bo en els millors, sense dubte, del valencianisme i no haver pogut impedir lo roïn als roïns del valencianisme. Crec que vaig fer lo que tenia que fer encara que aço suponguera l'aïllament social de l'entitat. Lo contrari haguera supost la cessio i la renuncia i encara em queda vergonya i dignitat per a sostindre en public i en privat lo que sempre he defes encara que a u nomes li queden els justs, els necessaris... els de sempre. Atres podran hui estar rodejats de mijos de comunicacio, oropels i pompes oficials pero algu, algun dia, els senyalarà per a sempre lo que foren i deixaren de ser, en qui estigueren i als que abandonaren.

 Quan mire cap arrere, veig en immediatea els fets i persones que han marcat el nostre fracas. Sense vacilacio: nostre fracas. ¿A qui tenim que enganyar?

Es veritat que no res ha segut igual ni en Valencia ni en el valencianisme des de la manifestacio del 13 de Juny de 1997 quan el poble valencià se manifestà massivament demanant el reconeiximent oficial de les dites Normes de El Puig, Normes de la Real Academia de Cultura Valenciana.

I no ho ha segut perque despres d'ella es tancà el pacte de la llengua que hui culmina en la composicio i nomenament dels academics de l'A.V.LL.

La batalla, a la fi, l'ha guanyat a curt i mig determini l'expresident de la Generalitat, Eduardo Zaplana. A llarc determini el P.S.O.E. I a curt, mig i llarc plaç, el catalanisme, si no ho remediem.

Pero no ha segut una victoria neta. Es important que sapiam que l'A.V.LL. te els seus fonaments en la corrupcio ideologica, en la defeccio politica i en el preu.

El preu, atra vegada el preu. Zaplana campa pels seus respectes i torna en son millor argument. El mes convincent. El que mai falla.

Convertit el conflicte llingüistic en un negoci, Zaplana, el comprador, tenia que buscar els interlocutors, aquells que socialment eren els que titulisaven l'enfrontament, els que invocaven i reclamaven per a sí la competencia llingüistica i els que s'erigien com intermediaris mediatics d'un i atre. Estos garantirien al comprador una interpretacio i visio del negoci com un pacte pacific, la reconciliacio, la pau.

Pero sería "la pau dels cementeris" a la que aludiria Josep Boronat en el seu vot particular contra el Dictamen de la llengua en el si del Consell Valencià de Cultura del 98. Despres del nomenament dels academics s'esten un mant de silenci i se nos impon la prohibicio tacita de tornar a parlar de l'assunt. "El tema de la llengua s'ha tancat" diu Zaplana. Els mijos de comunicacio censuren qualsevol postura contra este discurs.

Pero la culpa no a soles l'ha tinguda Zaplana i el seu cor mediatic. La culpa d'este desastre l'ha tinguda una reduida colla de valencianistes que han acceptat el preu.

Perque els catalanistes anaven a la d'ells. Sense recolzament social, atrincherats en l'universitat i en els coleges, reivindicaven i patrimonisaven la llengua perque era "un assunt cientific". Al drap d'esta mentira entrà un PP en totes les seues debilitats, complexes i servituts, no volent acceptar l'autoritat de la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV).

Pero la culpa de que la A.V.LL. s'haja constituit i siga majoritariament catalanista no es culpa catalanista, la culpa ha segut dels dirigents de nostra Real Academia de Cultura Valenciana, de Xavier Casp i els seus que jugaven a la politica i tenien a l'institucio academica i al seu diccionari com a elements del negoci. Sempre el negoci. Perque si com diguerem en son dia, el valencianisme no haguera acceptat estar en la A.V.LL. no hauria hagut pacte. Dos no pacten si u no vol.

Quan u pacta i accepta estar manifestament en minoria, 5 de 21, es perque renuncia a les seues posicions i accepta la derrota. Casp se confessa i nos diu que "quan se pert la guerra u arreplega lo que pot".

I es que Xavier Casp sempre ha arreplegat lo que ha pogut. A costa de tots i de tot. Ell i nomes que ell, es l'autentic responsable d'esta cessio remunerada, d'este negoci. Ni la seua ancianitat pot ser invocada com a excusa davant de tamanya desvergonya. La seua felonia no desperta cap de pietat. Nomes ell ha segut responsable de que el tiraren a patades de la Real Academia.

Buscant la soldada politica vinculà nostra RACV al mes pur partidisme. Va ser diputat mut per Unio Valenciana i es dedicà a fer els prolecs dels llibres de Vicent Gonzalez Lizondo lo que produi aïllament i desvalorisacio de nostra Academia.

Despres, el famos diccionari de l'Academia, resultà no ser de l'Academia, sino d'ell, o millor dit d'una societat mercantil nomes seua, sense ser ell l'autor ni el promotor. Pero si que ho vengue al millor postor quan feu falta en el moment precis del pacte de la llengua. El preu -atra vegada el preu- el cobrà ell i no l'Academia. Era l'Any 1977. Despres li donaren l'Alta Distincio de la Generalitat Valenciana, guardo pensionat vitaliciament.

I fins ara cobrava, ademes, 9'5 millons anuals com a flamant membre de sa nova Academia. La de la llengua que no te nom. La dels que no tenen dignitat i nos han entregat nugats de mans i peus a un catalanisme socialment minoritari pero que ha guanyat esta batalla per culpa del mercachifle de Zaplana, el comprador, i per culpa de tots els traïdors que han acceptat el preu d'esta felonia.

Nomes pensar que tot aço s'hauria evitat, que la A.V.LL. no hauria existit jamai sense el nostre consentiment i participacio, pensar que sense la nostra miserable i humiliant acceptacio hem llançat a perdre 25 anys de lluita i que aço haja vingut de la ma del PP en la colaboracio dels que diuen que son un 100 % valencians i d'un titere academic al qui ara tots li doren la pildora de sa grandea lliteraria quan en vida el machacaren, el corage que produix est erro, esta traïcio, l'impotencia, son les proves del gran erro d'este poble que no ha segut capaç de generar el patriotisme colectiu necessari per a impedir l'enormitat que se nos ve damunt.

Davant de tanta defeccio el Grup s'erigix dramaticament com els ultims i els primers d'una batalla que ha perdut el valencianisme nomes perque els seus interlocutors academics i mediatics han sucumbit davant de les seues miseries personals, a les seues baixees i ambicions, a les seues corrupteles i les seues frustracions personals.

Que l'historia nos exonere de qualsevol responsabilitat al Grup i ad ells que els la demande.

Xavier Casp sempre ha arreplegat lo que ha pogut. A costa de tots i de tot. Ell i nomes que ell, es l'autentic responsable d'esta cessio remunerada, d'este negoci. Ni la seua ancianitat pot ser invocada com a excusa davant de tamanya desvergonya. La seua felonia no desperta cap de pietat. Nomes ell ha segut responsable de que el tiraren a patades de la Real Academia.
El famos diccionari de l'Academia, resultà no ser de l'Academia, sino d'ell, o millor dit d'una societat mercantil nomes seua, sense ser ell l'autor ni el promotor. Pero si que ho vengue al millor postor quan feu falta en el moment precis del pacte de la llengua. El preu -atra vegada el preu- ho cobrà ell i no l'Academia


LA SILENCIADA PUGNA ENTRE ORIHUELA Y ALICANTE



Por Ricardo García Moya
Las Provincias 21 de Febrero de 1993

En la trastienda de la historia, en ocasiones, aparecen datos que causan sorpresa.
Esa sensación tuve el pasado agosto en la Biblioteca Nacional de Madrid, al caer en mis manos el manuscrito del "Piramonte y la ciudad de Alicante", de una crudeza brutal; con insultos que excedían a cualquier otro escrito de la tradicional confrontación entre Alicante y Orihuela por la capitalidad del sur del Reino de Valencia.
EI candente manuscrito Ms. 1.096 comienza con demoledoras andanadas al "Piramonte de Orihuela", que se atrevió a escribir "un papel sin más estribos que los de su ignorancia, ni más norte que el de su malicia, con importunos ladridos (a) los lucimientos que últimamente Carlos II ha concedido a esta ciudad de Alicante, lustre del Reyno de Valencia" (f.1 ).
Alicante no soportaba la preeminencia de Orihuela y utilizó todos los medios para evitar tal humillación, incluso con sobornos a la corrupta  administración  de  Madrid.
La capital del Segura, por su parte, también dilapidó ingente cantidad de plata valenciana para mantener su posición, pero tenía la batalla perdida.
Las gestiones alicantinas fructificaron antes de 1665, según recoge el manuscrito: "La Majestad de Felipe IV, ha elegido a Alicante por única Plaza de Armas en este Reyno de Valencia, y segunda capital de él".
Irritada, Orihuela reaccionó con burla a los honores alicantinos, que consideraba excesivos -pues Ilegaron a obtener un "Dosel, igual que el de Valencia"- y, socarronamente, afirmaron que el "Reyno de Valencia se había trasformado en un monstruo de dos cabezas"; frase que mereció esta respuesta de Alicante: "Continuando el rabioso frenesí de su maledicencia; los honores que ha concedido el rey a nuestra ciudad, y alegando una  proposición  tan  obscura  y enigmática como es el decir que es monstruo el que nace al Mundo con dos cabezas".
Modestamente, el memorial no intentaba equiparar Alicante a la poderosa Valencia del siglo XVII: "Los referidos honores a Alicante, ni aunque se le concediesen todos los derechos de Metrópoli, Matriz y Cabeza de Reyno, con igualdad a Valencia, resulten de ningún modo dos Cabezas al Cuerpo de él, como se prueba de la única Ciudad de Metrópoli".
En el escrito, las cuchilladas con viperina prosa barroca -típica de esta silenciada pugna ciudadana- se intercalan con párrafos seudopaternales.
Analicen la endemoniada descripción de nuestra ciudad hermana:
"Es Orihuela una ciudad que hecha miserable esqueleto de su ser, y fúnebre sepulcro de sí misma, al presente constituida horroroso teatro de miserias, desolado nido de mendigos; hace dudar si la pueblan vivientes racionales, o la habitan sañudas fieras. De lo cenagoso de su sitio se pudo decir es el mismo que buscó para su habitación la envidia. Mírase tan desnudo de humanidad el sangriento genio de sus habitantes, a semejanza de Carybes, Trogloditas; horrorosa  infamia  de  las  Naciones bárbaras" (f.18).
EI manuscrito plantea sugestivas incógnitas, comenzando con el inusual epíteto de Piramonte aplicado a los oriolanos. ¨Podría derivar de Píramo, enloquecido y suicida amante; o, quizá, del vocablo "pirao", curioso híbrido caló-vasco.
Respecto a Orihuela, quizá por inercia,  continuaba  actuando como si fuera la segunda capital; así "el 18 de julio de 1709, acordó Or¡huela se paguen los portes de las mil fanegas de trigo que se llevan a la ciudad de Alicante para su castillo y tropas". Pero ya no era lo mismo, Alicante había saboreado el poder y no quería saber nada de la ciudad fronteriza.  En  1808, cuando Valencia declara la guerra a Francia y pide participación a su territorio, desde Orihuela contestan lamentándose de la mala cosecha, "que están empobrecidos y que en el obispado de Orihuela, la ciudad de Alicante y su partido no contribuye  en  lo  económico". (A.M. Oriola. Carta de Juan Masenes, 28 de julio de 1808).
Pasado el tiempo y estructurado el reino en provincias, se otorgó a Alicante la capitalidad del sur. Los panfletos contra Orihuela, "que se lo Ilevaba todo", dejaron de publicarse. La bella ciudad, empobrecida, quedó como hechizada por las tétricas frases del manuscrito alicantino: "Sepulte, pues, Orihuela en su silencio su sinrazón".
Pero Oriola no fue la única en sufrir acometidas del centralismo alicantino.
Es el caso de Elche, que durante cinco siglos quiso establecer un puerto en Santa Pola, pero Alicante, recelosa, se lo impedía con agresivas denuncias como el "Memorial contra el Puerto de Santa Pola" (B.N.; Ms.V:E. 199) que, dirigido a Valencia, expresaba "el sumo desconsuelo en que se hallaba la infeliz Ciudad de Alicante" ante la perspectiva de que los de Elche "defrauda- ran en un paraje tan a propósito como Santa Pola".
Así comenzaba el texto:
"La ciudad de Alicante, que por la calidad de su bahía y situación y la defensa que debe a la naturaleza y al arte, es capital del Reyno de Valencia (...) pretende que en este territorio, y en particular en Santa Pola, no haya otro Puerto que el de esta Ciudad de Alicante" (f.1 ).
Actualmente, transcurridos tres siglos de la victoria alicantina sobre el Piramonte de Orihuela, parece que hay otra ciudad a sepultar: Valencia.



LA SEÑORA REGÁS


Via Associacio Cardona Vives

Carta al Director, enviada en castellà, per esta associacio i publicada en el periodic “Heraldo de Castellón”, el dia 3 de juny de 2005

El 21 de mayo del año pasado se publicaba un artículo avalado por esta Asociación, titulado “La señora Regás y la unidad de la lengua” en el que se protestaba por las insidias y persecuciones que comenzaba a poner en práctica la señora aludida, catalana por otra parte, queriendo incluir a los escritores en lengua valenciana, junto a los catalanes, en los archivos y registros de la Biblioteca Nacional de la que la habían hecho presidenta.

Los escritores valencianos se negaban a que “usted mezcle nuestros libros con los de los catalanes. No por nada, sino por dignidad”. Pues bien, gracias a eminentes figuras que nos gobiernan, esta señora catalana y catalanista se ha salido con la suya y está ya en disposición de humillarnos y dejar la dignidad de los escritores en lengua valenciana, manipulada, deslustrada y hecha polvo. Protestamos pues, indignados.

Culpamos de este nuevo atropello al Gobierno valenciano. Al señor conseller de Cultura hemos de decirle que contrariamente a lo que dice la prensa, “si que hay un dictamen de la AVL que autoriza al incumplimiento de l’Estatut, sin importarle qué es lo que diga l’Estatut”. Dictamen que además recibió después de un montón de jugarretas, la bendición del conseller, del presidente, y del Gobierno valenciano en pleno. ¿O aún no se han enterado de que la Academia de Zaplana dictaminó la unidad de la lengua? Pues sí. Lo recuerda la señora presidenta de la BN, que saca un resumen del dictamen famoso y dice: “Las distintas formas de hablar de estos territorios constituyen una lengua, un mismo sistema lingüístico”.
Pues a ver si van enterándose, porque los administrados necesitan saber en qué manos está su porvenir.

Para mayor ofensa, ya sólo nos faltaba conocer el contenido del nuevo Estatut pactado con la oposición y descubrir que pasa a tener rango estatutario “la cosa ésa de la lengua catalana” donde están incluidos Ahuir y Calpe, entre otros adalides del “valencianismo”, y que, encima, la normativa catalanizada que ellos se sacarán de la manga, será de obligado cumplimiento para todas las instituciones de la Generalitat.

Asociación Cultural Cardona i Vives Castellón.

an>




LA SENYERA VALENCIANA


 Per Antoni Atienza.
Nota previa: en este text, l´expressio "Senyera"-en mayuscules- vol dir lo que els valencians sempre hem entes per "Senyera": bandera de quatre barres roges en camp d´or, rematades de forma perpendicular junt al pal per una franja de color blau, en la qual es despleguen els florons d´una corona dorada sentada damunt d´una cinta roja en la qual s´alternen representacions d´esmeraldes i rubins alternats rodejats de perles.
La primera Senyera Valenciana
Els valencians tenim una Senyera, en absoluta seguritat, des de 1261, puix en eixe any Jaume I, en els Furs, establix que se devia seguir a la bandera de la ciutat en cas de guerra. Aixo nos deu fer meditar: ¿bandera de la ciutat?. En efecte, en el mon migeval, no existien les "banderes nacionals". Existien les banderes dels Reis i dels nobles, com ensenyes personals, propies; les de ciutats; les de gremis, i poc més. Empero, el Regne de Valencia naix en una vocacio ciutadana molt important. El Rei En Jaume I volgué que les viles reals, sobre tot la ciutat de Valencia, tinguera gent armada per al cas de guerra: la "host". Eixa "host" devia portar al front no la bandera real, sino la bandera de la ciutat. La diferencia se devia a que la host del rei portaria l´ensenya real, i per tant, la de Valencia deuria portar la seua. Esta bandera valenciana primitiva, seria la d´una ciutat emmurallada situada damunt d´aigua. La popularitat d´est emblema degué ser enorme, puix es una heraldica molt estesa per tot el Regne de Valencia. La bandera del Rei En Jaume no era la "quatribarrada": tenia dos barres roges sobre camp groc o dorat: aixina es veu en el fresc del Palau Aguilar de Barcelona, hui en el Museu d´Art de Catalunya, fet cap a 1270, i que representa la presa de Mallorca. En data indeterminada, els valencians assumiren eixa bandera de dos barres com a propia. La raó, degué ser l´ofensiva feudalisant de la noblea aragonesa. Els nobles aragonesos que tenien terres en el Regne de Valencia, volien impondre en els seus senyorius la legislacio de Saragossa i eliminar els Furs de Valencia. Llavors, hi hagueren tensions i conflictes armats durant el regnat de Pere I de Valencia. Segurament, per a reforçar la seua pertinyença al Rei, els valencians adoptaren l´estandart de Jaume I. En eixe moment, Pere I ya no utilisava dos barres, i per tant esta simbologia estava, podriem dir, vacant. La senyera de dos barres roges en camp d´or fon utilisada pels valencians, juntament a la de la vila damunt d´aigua, fins a 1365. Aixina s´aprecia en l´Atles Català, d´Abraham i Jafuda Cresques, conservat en la Biblioteca Nacional de Paris, i elaborat cap a 1350.
 La Senyera Valenciana, en corona
El Rei Pere II el del Punyalet o el Ceremonios fon un apasionat de l´heraldica, i s´esforçà per sistematisar-la. Cap a 1348 va concedir a Borriana tres corones en camp blau, com a premi pel seu comportament en la Guerra de l´Unio. Cap a 1360, fixà el seu blaso personal en quatre pals rojos en camp d´or. I cap a 1365, en agraïment a la resistencia dels valencians en la Guerra contra el Rei Pere I de Castella, va concedir posar una corona en l´escut. La Corona se convertiria en un simbol valencià, present en els draps, les marques d´aigua del paper o les vaixelles. Era un simbol concedit "a la ciutat de Valencia"; pero la ciutat de Valencia era el Cap i Casal, la "mare del Regne", en paraules del reiu Joan I. Per tant, era la representacio de tot el Regne, puix tot el Rgene havia lluitat, en Guardamar, en Alacant, en Sogorp, en Morvedre, en Chiva i en la propia Valencia, contra els castellans. Per aixo, quan els Jurats manaren fer els segells nous en la corona, digueren que significava que Valencia "era cap de Regne". La corona era per a tot el poble valencià, per a tot el Regne, pero el rebia la Ciutat de Valencia com a Cap del mateix.
D´eixa manera se configura la Senyera: "en lo cap subirà sia feta corona": una corona devia desplegar-se damunt de les barres: primer dos, que eren l´emblema privatiu valencià; més tart quatre, ya acoplant-se a l´heraldica dels reis d´Aragó. El fons devia ser blau, tal i com s´havia dispost per a Borriana, perque les fantasies heraldiques dels reis d´armes de Pere II dien que eixe era el color dels antics reis d´Aragó, l´emblema d´Iñigo Arista. Des de 1365, els portulans -mapes nautics a on es dibuixaven les banderes dels ports principals- representen a la Senyera, en una corona damunt de blau, sobre les barres reals. La bandera real, privativa del rei, era la que hui coneguem per quatribarrada, i de vegades els monarques concedien a alguns gremis l´us de l´estandart, pero sempre en algun distintiu: perque les barres nues, a soles podia portar-les el Rei d´Aragó.
Empero, la Senyera tambe era bandera del Rei, i per aixo es rematava en un drac alat, simbol heraldic del Rei d´Arago, que en el temps es transformà en un rat penat. Era tant una "bandera del rei" com una "bandera ciutadana". 
¿Per que sabem que la Senyera es la bandera dels valencians?
A lo llarc dels sigles XIV i XV, la Senyera adquirirà importancia en la seua simbologia: era l´estandart del Cap i Casal del Regne, i tambe la bandera del Centenar de la Ploma. El Centenar del Glorios Senyor Sant Jordi era en realitat una milicia ciutadana, integrada per cent ballesters, nadius en la ciutat i Regne de Valencia. El seu primer paper era servir de força armada permanent tant contra els atacs estrangers -de Castella, sobre tot- com contra els nobles que abusaven dels seus poders. En un principi, existiren dos Centenars: un de ginets, i atre d´infants, sent el primer l´encarregat de defendre i portar a la Senyera. Pero este Centenar de ginets desaparegué, asumint llavors les funcions de custodia de la Senyera, el Centenar de ballesters a peu.
El carácter de "bandera del Regne" que tenia la Senyera ho sabem perque era la bandera de l´host, l´eixercit que el Regne de Valencia devia convocar a ordens del monarca. El cas més conegut es el de les rebelions contra el rei Joan II pels senyors d´Arenos. En 1462, l´infant en Jaume d´Arago es va rebelar contra el Rei en la seua baronia d´Arenos. Joan II manà que l´host del Regne de Valencia es convocara per a aichafar la revolta. Llavors, la ciutat de Valencia tragué la Senyera, i convocà a tot el Regne a la lluita. El propi rei escrigué a les viles reals per a que manaren tropes per a "seguir a la Senyera". Les tropes valencianes marcharen sobre el senyoriu d´Arenós en la Senyera al front. Tot el Regne encapçalat per la Senyera. Per la seua part, el Rei envià a atres tropes, seues, propies, pagades per ell, que estes si, portaven la seua bandera, la real aragonesa, la quatribarrada. Pero les valencianes, portaven la Senyera. La convocatoria de l´host valenciana es va repetir en 1477, per a bandejar del senyoriu al fill d´en Jaume d´Arago, que havia tornat.
En eixe moment, la Senyera valenciana podia ser considerada, dins de la mentalitat migeval, la bandera del Regne de Valencia.
Tambe hi ha un atre argument, indirecte: a principis del segle XIV, quan el Regne de Mallorques encara era independent, els prohoms de la Ciutat de Mallorca es queixaren al seu rei Sancho, perque les banderes reals de Mallorca i Arago eren massa paregudes, i lis causava problemes per l´enfrontament d´Arago en algunes potencies europees. Llavors, Sancho otorga a la "Ciutat i Regne de Mallorques" una bandera diferent, en les barres roges i groges singularisades per una franja morada en un castell de plata. Des d´eixe moment, l´heraldica I la vexilologia del Rei i del Regne son diferents. Com es sabut, el Regne de Mallorques fon reincorporat a la Corona d´Arago per Pere II. Pere, conscient de que Mallorques tenia una estructura administrativa molt mes dessenrrollada que la dels territoris peninsulars, la copià, i en ella, assimilà l´importancia simbolica de l´heraldica. Llavors, Pere II el Ceremonios fixà la seua heraldica propia -quatre pals rojos en camp d´or-, la de Valencia -barres coronades-, i permeté la de Barcelona -barres en creus de Sant Jordi.
De totes maneres, devia ser més honorific tindre una heraldica "territorial" propia, que no adoptar la del rei: si no, ¿per que Valencia tingue una heraldica distinta, precissament guanyada en sanc? Si era més honros tindre per bandera l´estandart del rei, llavors ni Valencia, ni Barcelona, ni Mallorca, hagueren consentit canvis: hagueren adoptat la mateixa heraldica que el rei, i punt.
La Senyera durant els segles XVI al XVIII
En el segle XVI, la Senyera va patir dos transformacions: el drac alat del remat es transformarà en un rat penat, i la corona, fins a llavors tancada, es convertirà en oberta, desplegada a lo llarc de tot l´ample. Tambe, en esta epoca s´utilisava com adornament de la franja blava, en conter de la corona, un rat penat en les ales desplegades. En les diverses banderes locals i de les tropes valencianes, s´utilisaren diversos dissenys: més barres, un blau més grissos, etc., com es pot vore en el quadre conservat en el Convent dels Dominics, hui esglesia de Sant Domenec, de Valencia. Durant la Guerra de les Germanies, la Senyera fon la bandera dels agermanats. Ixqué per a sofocar la revolta dels moriscos de la Serra d´Espadà, i per a lluitar contra les tropes catalanes que hostilisaven la frontera nort del Regne durant la "Guerra dels Segadors", cap a 1640. Tambe fon la bandera dels partidaris de l´Archiduc Carles durant la Guerra de Successio, i en calitat de tal fon guardada baix tres claus en 1707, i no fon treta més que un parell de dies en 1738, quan les festes del Centenari de la Conquesta de Valencia per Jaume I, en mig del deliri del poble, que esglaià a les autoritats borboniques. Igualment, fon la bandera de l´alsament contra Napoleó en 1808, i els seus colors degueren inspirar les banderes dels voluntaris valencians en eixa contenda.
Per a burlar la prohibicio de traure a la Senyera, els valencians rescataren la tradicio de que la bandera ixquera en algunes processons. Des d´eixe moment, la Senyera ixqué en la processo del Corpus. Aixina, dins d´un espai sacre, la Senyera es convertia en intocable.
De totes maneres, durant el periode del sigle XVI al menys, la ciutat de Valencia tingue una serie de banderes propies, conegudes com "banderes de la ciutat", que no han arribat fins a nosatres, i que devien de ser roges en l´escut de Valencia -cairo coronat en lo rat penat i dos eles als costats-; aixina pareix entendre´s dels textos de Viciana sobre la Guerra de les Germanies, i d´un text de l´historiador Vicent Boix, que encara arribà a vore, ya molt desfeta, una d´estes banderes en l´antiga Casa de la Ciutat. Si la ciutat de Valencia tenia una bandera propia, molt similar en el esquema compositiu i cromatic a les de Xativa, Alzira o Denia, llavors la Real Senyera devia ser una bandera de més categoria.
Que degueren existir moltes Senyeres, es pot deduïr del fet de que en el segle XIX el pintor Bernat Ferrandiz retratà dos, en remats diferents, en el seu quadre costumiste "El rosari de les donzelles" -hui mal titulat "Processo del Gremi de Sastres"-, i en que en les fotografies antigues de la Processo del Corpus de Valencia, es poden idengtificar varies.
Per atra banda, la bandera real aragonesa passà a convertir-se en un dels estandarts del rei d´Espanya, i en calitat de tal, fon pintada en les sales del Palau de la Generalitat durant el regnat d´un dels monarques que més va violar la llegislacio foral valenciana: Felip I de Valencia i II d´Espanya.
L´aparicio del Peno de la Conquesta
En 1838 se celebrà novament el Centenari de la Conquesta de Valencia. Llavors, les autoritats valencianes, d´ideologia lliberal, descobriren una vella bandera conservada en el Monasteri de Sant Vicent de la Roqueta, recentment exclaustrat. Cregueren vore en ella la bandera de Jaume I, i li donaren més importancia que a la Real Senyera. Els lliberals pretenien trencar radicalment en el passat, i eixe passat incloïa a la Senyera. Per tant, durant les festes d´eixe any, l´estandart conegut des de llavors com el "Peno de la Conquesta", fon exaltat. Des d´eixe moment, la Senyera perdria protagonisme front al Peno.
Pero la tipologia del peno ya denuncia que no es una bandera del segle XIII, sino del XV, i que està retallada: li falta al menys la mitat de la seua extensio, la més propera al pal: probablement siga una bandera gremial d´eixa epoca, reformada i "reconstruida" en el segle XVII.
La Senyera de la Renaixença i del Valencianisme
Pero la Senyera era la bandera dels valencians, i es va convertir en el simbol de la Renaixença valenciana. Boix la tragué en les seues noveles, Llorente li escrigué ardents composicions, Llombart li dedicà estudis, i els intelectuals i el poble exigiren que fora tractada en honors. Una vegada inaugurada l´estatua del Rei Jaume I en Valencia, Lo Rat Penat creà la costum de portar-li una corona de llorer el dia de Sant Dionis, junt a la Senyera de l´Associacio.
Quan la Renaixença es va convertir en reivindicativa, el naixent nacionalisme valencià l´adoptà com a bandera de la Nacio Valenciana. Figurà al front de totes les assamblees valencianistes, entronisada en el lloc d´honor, en la presidencia. Les entitats valencianistes se confeccionaren les seues Senyeres, que utilisaven en actes i manifestacions.
La Senyera en el segle XX: la disputa
Pero junt al Nacionalisme Valencià, i per la frustracio del lent creiximent del mateix, naixqué allò que coneguem per "pancatalanisme" o "catalanisme": la teoria de que les arrels del poble valencià es remonten a la conquesta pel Rei En Jaume i a la seua repoblacio cristiana. Per tant, els valencians serien uns catalans etnica i llingüisticament, i a soles recuperarien la seua consciencia nacional, quan es reconegueren com a catalans. Empero, la Senyera no fon discutida com a bandera valenciana. No obstant, la presencia del Peno de la Conquesta, feu que poc a poc un sector d´eixe nacionalisme valencià catalanista, optaren per adoptar tambe com a propi dels valencians, la bandera quatribarrada. Bandera que, en realitat, sempre fon un estandart personal dels Reis d´Arago primer, i dels Reis d´Espanya despres -durant els segles XVI i XVII-.
En 1931, es quan tenim el primer document pel qual se reclama que la bandera dels valencians es la mateixa que la dels catalans. Durant la II Republica, no obstant, la bandera valencianista era la Senyera, be simplificada -sense corona-, o be en l´afegito d´estreles, blanca -per als nacionalistes- o roja -per als comunistes-.
Despres de la Guerra Civil, foren els fallers i els festers els quals, gracies a la complicitat d´alguns valencians ben situats en el bandol dels vencedors, aconseguiren que la Senyera fora tolerada. No obstant, la Senyera fon perseguida i reprimida en moltes comarques valencianes. El seu us festiu i religios a soles es va mantindre en la comarca de l´Horta. Paralelament, les autoritats franquistes excitaven el "provincialisme", creant o impulsant l´aparicio de banderes d´Alacant -la seua bandera maritima- o de Castelló -en una franja verda-.
Durant els anys sixanta, l´oposicio franquista va asumint les idees de Joan Fuster sobre la catalanitat dels valencians, i en elles, va popularisant-se la bandera quatribarrada com a representativa del territori valencià. Per contra, la Senyera es considerada com una ensenya lligada al Regim franquiste: es vista com una bandera "fascista" (s´arriba a dir que porta el blau perque li l´han posat els falangistes), i a soles "de la ciutat de Valencia". D´esta manera, en els anys setanta l´esquerra antifranquista ha fet seua la creença de que la bandera dels valencians es la quatribarrada.
Esta idea chocava en una realitat: la Senyera era la bandera valenciana per excelencia per a milers de valencians, que l´havien penjada en carrers i balcons durant la Dictadura franquista. Pero l´esquerra no es resignava a deixar de costat la seua bandera de lluita. El conflicte estava servit. La "guerra de les banderes" enverinà tot el proces autonomic, desfeu les ilusions dels valencians per recuperar el seu autogovern, i encara hui en dia està obert: partits politics, sindicats, associacions civiques i culturals, ajuntaments, etc., mantenen encara, despres de vint anys d´Estatut d´Autonomia, que la bandera dels valencians es l´antiga ensenya dels reis d´Arago i d´Espanya. Es contradictori que els partits d´esquerra enarboren una bandera monarquica, front a una bandera ciutadana, pero aixina es.
El problema es lo que n´hi ha darrere de les banderes: la quatribarrada representa tot un concepte de la valencianitat, lligada, en major o menor mida, a una "catalanitat" del nostre poble, aixi com a un recort nostalgic de la lluita antifranquista. En canvi, la Senyera valenciana representa que els valencians som un poble diferent, que forem independents o semiindependents, en Furs, costums, moneda i mesures propies. Que tinguerem un Estat. Que som una Nacio d´Europa, i tenim dret a que se nos reconega com a tal.
Als valencians, nos toca decidir per ser una cosa o atra. O ser nosatres, o ser part d´atres.


LA SENYERA



Autor: Rafa Medina

      Abans de començar en esta serie d’articuls que clarifiquen part de la nostra personalitat, vullc fer una reflexio previa; yo soc un jove de hui llicenciat en arquitectura.
      Este es un poble molt especial, tal volta encara te per recuperar part de la seua consciencia, de la qual son part irrenunciable els seus simbols. Hem d’entendre que l’autonomia nos ha tornat l’autogovern i que hem de profundisar en l’essencia nacional valenciana.
      U dels simbols que representa al nostre poble es la Senyera, la bandera dels valencians, de tots els valencians i valencianes.
      Nosatres nos trobem en una epoca de consolidacio democratica pero aci en el nostre vell regne s’adolix, en alguns aspectes, d’una verdadera democracia; falta sensibilitat al referir-nos i jujar als adversaris politics, falta tolerancia cap a les diferents formes d’entendre al nostre poble i falta una vertebracio real de tota la nacio valenciana en harmonia i en esperances de futur. A hores d’ara, partits tan importants com PSPV-PSOE i Esquerra Unida o sindicats com UGT o CCOO encara gasten en els seus anagrames una simbologia erronea, antidemocratica i inconstitucional.
      Anem a imaginar, per un moment, que l’historia de la nostra bandera es reduira als pocs anys d’autonomia. ¿Que passaria?. En algun moment naixen els simbols o son assumits per tot un colectiu. Per eixemple moltes de les banderes autonomiques es crearen al temps dels seus estatuts. Hi han inclus algunes banderes de nacionalitats historiques com la famosa ikurrinya que naixque a penes fa un segle, inventada per Sabino Arana, i crec que no tenen ningun complexe per la seua novellea historica. Senzillament tots els pobles que vullguen; tenien, tenen i tindran el dret a reclamar un lloc en l’historia. ¿Que nos passa, puix, als valencians?.
      Lo ben cert es que el poble valencià se reafermà com a nacionalitat historica constituint-se com a comunitat autonoma i adoptà l’historica Senyera, que va ser bandera del Regne de Valencia com a simbol d’unio de tots els valencians al llarc de l’historia, abans, ara i en lo futur.
      Fon el 14 de juliol de 1982 quan es publicà en el Diari Oficial de la Generalitat el text de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana. A on en l’articul 5, punt 1, es pot llegir: “La tradicional Senyera de la Comunitat Valenciana està composta per quatre barres roges sobre fondo groc, coronada sobre franja blava junt a l’asta”. Per cert, escrit en la mateixa ortografia en la que estic escrivint est articul, feta per valencians (algun d’esta bella vila ) per als valencians. Fins aci puix, pocs arguments els queden a tots eixos disgregadors i antidemocratics senyors que s’empenyen en confondre al personal i maregen quan gasten la bandera historica del Regne d’Arago com a emblema dels valencians.
      Clar que, dins d’esta confusio vullc posar un poc de llum perque les animalades que s’han dit passarien, sino fora pel mal que han fet, als anals de l’antologia del desbarats. Que si el blau el posà Franco o Felip V com a castic als valencians per opondre’s ad ells, que si era a soles de la Ciutat de Valencia i no de tot el Regne, que si el peno es mes antic... Tot manco explicar la veritat historica i contribuir a recuperar l’orgull de ser valencians dividint-nos i enfrontant-nos entre les nefastes provincies.
      Varis son els autors que han tractat el tema de la Senyera i als quals farem referencia en est articul, pero sense dubte l’estudi mes exaustiu que sobre el tema s’ha fet es el llibre de Ricardo Garcia Moya:“Tratado de la Real Señera”(1) i que sera la referencia constant perque en ell es troba la millor aportacio documental i grafica fins ara publicada.
      Començarem dient que les barres roges sobre fondo dorat son les propies armes dels reis d’Arago. L’orige de les quals estaria en el dret d’usar els colors de l’Iglesia, el roig i dorat dels emperadors romans, per ser el regne d’Arago feudatari del Papa i els seus reis ganfanoners o abanderats d’ell, com es posa de manifest en la coronacio del rei Pere II d’Arago “...fos coronat e consagrat per papa Ignocent terç en la ciutat de Roma, en l’any MCCIIII, e lo dit papa lo feu ganfanoner, per a ell e tots los reys de Arago qui apres vindran”(2). Quede puix clar que l’orige de les barres no estaria en els comtes de Barcelona, que abans de l’unio en Arago utilisaven a soles la creu roja ara reduida a l’escut de Barcelona.
      En l’incorporacio del regne musulma de Valencia a la cristiandat a mans del  rei Jaume I, escomença l’heraldica actual valenciana. En ella, tal volta expressant la dualitat de l’esperit valencià sempre enfrontat germa contra germa, coexistiran dos simbologies que encara perduren en diversos escuts; estes son una ciutat sobre les aigües i l’atra, mes apreciada pels valencians, sera les barres del Rei en losange, dos en un principi i coronades des de 1377 per orde del Rei Pere II de Valencia, el Cerimonios, i que mes tart quedarien ampliades a quatre.
      Jaume I nos otorgà  la nostra forma juridica: els Furs de Valencia que si be foren compartits en el nostre territori durant mes d’un segle en atres lleis foranees acabaren sent adoptats  per totes les ciutats i viles. Tambe nos concedi l’us de la seua bandera, que sent “Senyal Real” era de tot el Regne i no a soles de la Ciutat de Valencia com alguns han volgut fer creure.
      Hem de tindre en conte que la Ciutat de Valencia era el Cap i Casal del Regne, un regne que precisament havia pres el nom de la ciutat. (circumstancia que ara tan nos perjudica, gracies a la desmembracio nacional que patim, per rivalitats ciutadanes fomentades i interessos aliens als del nostre poble, perque l’unio fa la força i si estem desunits mai tornarem a ser forts i dignes). Cosa que des de Roma i el seu imperi era prou habitual en esta epoca veja’s sino el cas de la ciutat de Leon i el seu regne, les republiques italianes de Genova i Venecia... Moltes voltes els jurats i consellers de la capital parlaven en nom de la “Ciutat e Regne de Valencia” perque en numeroses ocasions representaven a totes les ciutats del regne, recordem el cas de Vinatea en el segle XIV.
      Des de temps de Jaume I, per concessio del rei, totes les viles que obtenien el titul de reals, conseguien els mateixos privilegis que la Ciutat de Valencia i eren viles junt a la Ciutat de Valencia i totes juntes formaven l’estament real de la Diputacio General i de les Corts Valencianes, i totes adoptaven les armes de la Ciutat i Regne de Valencia. Si nos fixem ara en els escuts de totes les ciutats i viles reals vorem vestigis de les dos simbologies que he mencionat ades (en la ciutat d’Alacant perviuen les dos), sobre tot de la losange en les barres del rei d’Arago coronades.
      Es dir “les armes que ostentava la Senyera Real i de la Ciutat de Valencia, en barres coronades en el teixit, mes el Rat Penat (no el Drach alat del rei) sobre l’asta, eren i son representatives de tot el territori valencià”.(3)
      Tants anys d’imperialisme castellà i uns quants de catala han conseguit en part borrar gran part de la memoria historica dels valencians i confondre-nos prou, pero lo ben cert es que ya en els furs constava que: “tots els cavallers de la  Ciutat o del terme o de qualsevol lloc que foren estaven obligats a seguir a la Senyera”. La disposicio nomenada prova que la Senyera havia de ser seguida per tots els subdits del rei i per tant per tots els del Regne. Aço es recordava cada volta que esta anava a traure’s.
      Per a eixir la Senyera era passada per damunt de la muralla colocada en les torres de serrans per a fer la crida i posteriorment baixada de manera vertical, per a que no s’inclinara, com a prova de dignitat; cerimonial que encara es recorda hui quan ix de l’archiu a on està guardada.
      Com a eixemple d’esta obligacio transcric les ordenacions fetes pel consell de la ciutat en decembre de 1356 en motiu de la guerra en Castella. Dien aixina:
      “- Que tot lo mon, tant d’a peu com d’a cavall, estiguera a punt per a seguir a la Senyera quan repicara la campana de la Seu.
       - Que quan ixca la Senyera vagen alguns homens per  l’horta  avisant-ho.
        - Que s’escriguera a Morvedre, Burriana i Vall d’Uxo per a que els seus homens vinguen a seguir a la Senyera.”
      Eixemples d’estos hi han innumerables en els documents de la nostra epoca foral. Tambe el virrei la portava per a revestir-se de major autoritat, perque en ella es simbolisava el Regne, aixina l’any 1526 “ixque la Bandera ab lo Rat Penat de Valencia i ana fins a la vila de Honda per fer espalles al Excellentissim Duch de Sogorp, que era capita de sa Magestat ab lo Governador Don Jeroni Cabanyelles contra los moros que sen eren muntats a la muntanya de Espada.”
      De la data en que es confecciona la primera Senyera no tenim noticies documentades, pero sabem que esta Senyera primerenca tenia a soles dos barres roges sobre camp d’or, que era l’emblema real.


LA REFORMA DEL ESTATUT OFICIALIZARÁ EL CATALÁN



AUTOR: JOAN IGNACI CULLA

Nomes versio en Castellà · Solo versión en Castellano)


El pacto alcanzado entre el PP y PSPV para la reforma del Estatut [Valenciano] oficializará el catalán. Desgraciadamente, este no es un simple titular para llamar la atención; es un hecho real. ¡Así de contundente y así de claro!

Pese a las iniciales promesas de respetar la voluntad ciudadana y, por tanto, no modificar el título I del Estatuto –donde se hace referencia a las señas de identidad de nuestro pueblo–, ambas formaciones políticas van a dejar sin contenido el art. 7, en el que se reconocen como lenguas oficiales, el valenciano y el castellano.

Esto acarreará, si se ratifica en la nueva Carta Magna, la inclusión de la AVL como institución con rango estatutario, lo que otorgará a todas sus resoluciones un estatus de legalidad superior y, por lo tanto, obligará a su cumplimiento.

La Academia Valenciana de la Lengua, que no Academia de la Lengua Valenciana (aquí el orden de los factores sí altera el producto) trabaja por y para destruir el valenciano. De haber sido lo segundo (Academia de la Lengua Valenciana), lo harían por la singularidad y personalidad de nuestra lengua, y a título honorífico (como en las restantes Academias). No ocurriría lo que pasa con los actuales académicos que, además de cobrar de los fondos públicos de los valencianos (casi un millón de las antiguas pesetas al mes durante quince años renovables), están al servicio de la que ellos consideran su madre, el Institut d’Estudis Catalans (IEC), bajo los auspicios de los Maragall/Carod-Rovira.

Así lo refrendaron en el Dictamen sobre la denominació i l’entitat del valencià , que aprobaron el pasado 9 de febrero (batalla d’Almansa II), en cuyo artículo primero dice: ‘‘... la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra...’’.

Un dictamen que vulnera la ponencia política del PP (posiblemente no la han leído), presentada por Ignacio Gil Lázaro, y aprobada en el congreso de Valencia, donde prometían: “Rechazar siempre la unidad lingüística”, además de romper la “tradición” de defender la defensa del idioma valenciano.

¿Qué credibilidad tendrá a partir de ahora Serafín Castellano, portavoz del PP, después de manifestar que “el PP mantiene la postura que siempre ha mantenido” en cuanto a “no apoyar nada que signifique unidad de la lengua o cosas similares”? ¿Y la de Rafael Maluenda cuando dice que “el PP, y ese es un sentimiento mayoritario (¿seguro?) de nuestros militantes, se opondrá a la unidad del valenciano y catalán”? ¿Y la del Conseller Font de Mora, cuando afirma que, “cuando se produzca una vulneración en lo que se refiere a la denominación estatutaria de nuestra lengua, no nos quedaremos de brazos cruzados y defenderemos la ley”? ¿Y la de González Pons?: “La AVL no puede cambiar el Estatuto”.

Todas esas declaraciones, o principios de buenas intenciones, van a quedar simplemente en eso: palabras.

Tras la publicación del dictamen de la AVL en el DOGV (con la aprobación del PP, y la celebración de PSPV, ERPV, Bloc y EU, con cava catalán, claro) el pasado 13 de abril, donde se equipara oficialmente valenciano y catalán, el Gobierno valenciano ha dado rango de legalidad a un acto antiestatutario que contraviene la identidad idiomática de la lengua valenciana.

Tanto es así que esto provoca la imposibilidad de recurrir (entre otras cosas) ante los tribunales el decreto de las escuelas oficiales de idiomas (EOI) que pretende aprobar el Giocondo  Zapatero, donde se impondrá la doble denominación valenciano/catalán.

Es decir, que se nos ha estado engañando cuando se nos decía que se respetaría la legislación vigente. Ahora se demuestra que, no contentos con su inclusión en el Estatut, cambiarán la mayoría simple por la de dos tercios de votos en las Cortes Valencianas para cualquier modificación o derogación de la AVL. Este hecho supone en la práctica blindar definitivamente la AVL y entregar cualquier decisión sobre el tema a los defensores de la unidad de la lengua.

A partir de ese momento, ya no podrá hacer nada el negociador Serafín Castellano. Ni tan siquiera el gesto de hace cuatro meses, cuando amenazó con cambiar la ley de la AVL para anular el quórum exigido y poder nombrar académicos por mayoría.

Están haciendo todo lo posible para que Carod-Rovira reclame la autoridad vía IEC, con el nuevo ente llingüistic dels Països Catalans que propone construir en su nuevo Estatuto. Porque, como decía anteriormente, ya existe una denominación oficial DOGV, de que son la misma cosa: conciencia de compartir una misma lengua con catalanes y mallorquines. De la misma forma que se incluyen algunas normas de ordenamiento jurídico que homologan el idioma propio de los valencianos y el catalán.

La AVL, nacida de pactos políticos secretos (hoy descubiertos), con oscuros intereses de otras autonomías, ha demostrado una dependencia orgánica con el IEC que, lejos de pacificar, ha empeorado la situación.

La sumisión inexplicable (o sí) de nuestros políticos a este ente mortal para los valencianos, hace que incluso Carlos de la Iglesia, directivo de Microsoft España, no salga de su asombro y declare en su visita a Valencia que se puso en contacto con la Generalitat Valenciana para preguntar si querían que se incluyese el valenciano como idioma “oficial” (está en las otras cuatro lenguas), de forma gratuita y crear la respectiva versión Windows, y aún está esperando algún tipo de respuesta.

En definitiva, si las prisas por poder presentar nuestro Estatuto como el primero de los reformados (en busca de posibles medallas) supone entregar nuestra singularidad más genuina a los catalanistas, habremos (habrán) renunciado (como los mallorquines) a la propia personalidad y, entonces, ya no podremos echarle la culpa a nadie, más que a nuestros propios representantes. No creo que nuestro president, por mucho que se empeñe González Pons, quiera pasar a la historia con semejante losa. ¡Sr. Camps, Ud. tiene la palabra y la solución, luego no se arrepienta, ni haga que nos arrepintamos de haber confiado en quien no lo merecía!

Y a todo esto, ¿la RACV piensa decir algo u oponerse, o simplemente espera el puente (trampa) que pretende tenderle la AVL (Las Provincias 30/04/05), ya que cuenta todavía allí con magníficos embajadores? ¿O espera simplemente obedecer el dictamen de los que le aportan subvenciones?


LA REAL SEÑERA Y LA HERÁLDICA DE INGLATERRA



Por Ricardo García Moya
Las Provincias 9 de Octubre de 1995

    No somos unos desconocidos para Cronos. Nuestro Reino tiene más antigüedad que Norteamérica, Gran Bretaña o -por citar algún territorio cercano-, Cataluña. Es la realidad, nadie aportará documentos en que conste algo así como principado o Condado de Cataluña anterior a los que exhiben Reino de Valencia en sus líneas. Pues bien, en pretérito tan dilatado hubo una efímera relación heráldica entre los reinos de Inglaterra y Valencia.
   Antes de abordar el asunto, tendremos que recordar que la simbología de la Real Señera -barras, corona y rat penat es la misma que representó en los escudos a la ciudad y reino desde la Edad Media hasta la confusión heráldica del Barroco. EI historiador Méndez Silva, por encargo de los Habsburgo, daba fe de ello: "El Reyno de Valencia hace por armas en una tarjeta cuadrangular coronada las cuatro barras; al timbre, un murciélago" (Méndez, R.: Poblamiento. Madrid 1645, p.199). No obstante, por falta de espacio o ignorancia, en ocasiones se suprimía el rat penat.
    Precisamente fue  bajo  los Habsburgo españoles, hacia 1550, cuando se planteó a los heraldistas este dilema: ¿cómo podrían  incluir en poco espacio la heráldica de todas las posesiones  del  emperador?  Era imposible y se optó por dar prioridad a los reinos cabezas. EI proceso se puede analizar en los escudos de las pragmáticas conservadas en  la  biblioteca de Santa Cruz de la Universidad de Valladolid. La amabilidad de su directora, doña  Pilar Rodríguez, nos facilitó la reproducción.
    La editada en 1556 muestra el escudo de Carlos I con sus estados de la Corona de España y -en el ángulo superior derecho, limitado por heráldicas de Sicilia y Navarra-, el losange de barras coronadas del Reino de Valencia. También están los de Castilla; León, Hierusalem (sic), Aragón y las cuatro cabezas de moros del reino de Cerdeña. EI condado de Barcelona o Cataluña no figuraba al ser título menor, como el "Señorío de Viscaya".
    En el mismo 1556 se producía la abdicación de Carlos I, hecho que complicó la labor de los diseñadores de escudos imperiales. EI nuevo rey Felipe II, por su matrimonio con la reina inglesa María Tudor, se titulaba rey de Inglaterra; honor que la heráldica debía destacar, aunque fuera a costa de los valencianos. Las pragmáticas impresas en 1559 mostraban -en el lugar que ocupaban las barras coronadas del Reino de Valencia- los tres leones (o leopardos) de Felipe II como rey de Inglaterra. Poco después, los ensueños felipistas quedaban truncados tras el desastre de la Armada Invencible, pero el escudo del Reino de Valencia jamás volvió a figurar en la adarga española.
    Respecto a la ausencia del rat penat sobre la corona, no suponía que estuviera relegado en 1556. La autorizada opinión del aragonés Jerónimo de Blancas, cronista de Felipe II, recuerda en "Aragonensium rerum commentarii", que el "murciélago era blasón del Reino valenciano, como lo ha sido hasta el presente en las enseñas militares". EI historiador (que no era un garbancero intelectual como Eliseu Climent o Joan Romero), en otro párrafo de la misma obra insiste en destacar que el vespertilio era exclusivo de la heráldica del Reino de Valencia.
    Los aragoneses siempre recordaron aquellas banderas con el rat penat y, por supuesto, a la Real Señera con su vespertilio de plata sobre el asta. En los catafalcos funerarios de las exequias reales que se celebraban en Zaragoza -capital de la Corona de Aragón-, con frecuencia figuraba sobre la franja superior de las barras la figura del rat penat.
    Así, en el erigido en 1621 por óbito de Felipe III, tres figuras ostentan las heráldicas de Valencia, Aragón y Cataluña. En el escudo de nuestro reino aparece un rollizo Rat Penat ocupando  la  franja  horizontal  del  mismo (Rojas, P.: Lágrimas de Zaragoza en la muerte de Filipo. Zaragoza 1621, p. 76). Es curioso que el Armorial Tudor -manuscrito inglés del s. XVI, estudiado  por  Cecil  Humphery- contiene un murciélago heráldico de grotesca figura,  bastante similar al pintado en el túmulo de Zaragoza.
   EI ideólogo del catafalco funerario, dado que el barroquismo había devaluado el valor heráldico de la corona (hasta los petimetres la situaban en su escudo familiar), destacaba el rat penat. Todavía en 1512, el italiano Vesconte de Maiolo pintaba sobre el Reino de Valencia -desde el Ebro al Segura- una gran señera en la que figuraba solamente la corona, sin barras ni rat penat. Tanto el escudo de Zaragoza como esta enseña cometían error por defecto.
    Hurgando manuscritos y tiznando dedos, pues el que voy a citar está entre los conservados en el Archivo General Militar de Segovia -húmedo, chamuscado y con huellas de haber servido de plato del día al pececillo o lepisma saccharina- hallamos testimonios que indican la pervivencia de nuestra heráldica a través de los siglos. EI documento describe una bandera conservada en el desaparecido Santuario de Atocha: "encima de la corona se halla un murciélago, de que se deduce que dicha bandera perteneció a alguno de los cuerpos del Reino de Valencia que lo tiene en sus armas" (AGMS, Leg. 32, 5.2, D.3).
    En consecuencia, la Real Señera la que el 9 de octubre recorre la capital del Reino-, mantiene la simbología tradicional valenciana; aunque el colorido y riqueza de los bordados dificulta su asociación con los mismos símbolos -barras coronadas y murciélago- cuando son labrados en piedra monocromática.



LA REAL SEÑERA EN LA SIERRA DE ESPADÁN



Por Ricardo García Moya

Hoy, 9 de octubre, es una ocasión propicia para recordar acciones  protagonizadas  por  nuestro máximo  símbolo vexilológico. Una de éstas fue la ejecutada por el ejército del Reino de Valencia, presidido por la Real Señera, para sofocar el alzamiento morisco en la Sierra de Espadán en 1526. Los sublevados -más de 5.000 con la incorporación de moros aragoneses  o  "tagarinos"- se  habían adueñado del abrupto lugar, saqueando los arrabales de Segorbe, Onda y Vall de Uxó. EI 20 de mayo, un mensajero de Onda llegaba a Valencia pidiendo auxilio, y con la noticia del degüello de los habitantes de Chilches.

La capital no pódía dejar indefenso a su territorio. EI 7 de junio se activó la maquinaria bélica del Reino con la protocolaria colocación de la Real Señera en las Torres de Serranos; acción que significaba la declaración de guerra "a sang y foc". Durante los días en que la bandera estuvo expuesta  en  las  torres -mientras  las fuerzas del Reino iban organizándose-, jamás  permaneció sin custodia: "la guardaren de dia y de nit vint homens del Centenar de la Ploma".

Parece que no existía en la Corona de España -y puede que en ningún otro reino europeo- una bandera que tuviera para su defensa una compañía armada, como sucedía con la Real Señera. Sobre el aspecto que ofrecía en 1526, si observamos su imagen en los portulanos de la Hispanic Society of America, vemos que era idéntica a la actual, con barras coronadas sobre la franja azul; sólo difiere de la medieval (Biblioteca Nacional de París, Ms. GE. 8.8268) en que Ilevaba cuatro barras, no dos como la del manuscrito parisino.

EI ejército valenciano Ilegó el 19 de julio a Onda; donde quedó custodiada la Real Señera en el cuartel general. Hay que decir que nuestras fuerzas no se habían recuperado totalmente del varapalo de la Germanía, especialmente de la matanza que tropas catalanas y castellanas -al servicio de la nobleza- cometieron con los valencianos el  18 de julio de 1521, cuando "entre Almenara y Morvedre quedaron tantos muertos como cepas de viñas". En conse.cuencia, en el asalto a la Sierra de Espadán, el ejército del Reino -debilitado por el mal de Almenara- contó  con  el  refuerzo  de 4.000 lasquenetes alemanes, cedidos por el rey Carlos I de Valencia.

Precisamente, los alemanes tuvieron el honor de acompañar a la Real Señera por el regreso triunfal a  Valencia,  "entrárenla  per damunt lo portal dels Serrans", merced concedida por el gobernador del Reino Don Hieromi de Cabanyelles, al tener autoridad sobre el protocolo de la regnícola enseña.

Hay muchos detalles que han sido  interpretados  erróneamente en nuestros días. Un Jurat en Cap de 1526, de los que acompañaban a la bandera junto al gobernador del Reino, no equivalía a un concejal del actual Ayuntamiento de Valencia, sino al de un alto mando del ejército. Así, cuando en las Germanías sale la Real Señera a Campaña, se ordena a las tropas de las ciudades "que obedescan (sic) por Capitán General al Jurado en Cap de Valencia" (Viciana, MS. 46. Bib. de S. Cruz. Valladolid).  Respecto al traslado de la Real Señera, por su excesivo peso y cuando el trayecto lo requería, el Justicia Criminal cabalgaba a la "estradiota", obteniendo estabilidad para portar la enseña.

No hay duda que si otras regiones norteñas hubieran tenido un estandarte como la Real Señera y una  compañía  armada  para  su custodia,  habrían  recuperado  la tradición de la manera más fastuosa y, además, se encargarían de divulgar sus peculiaridades "en todas las Universidades del mundo", (como dicen ellos). Aquí sucede lo contrario: terroríficas mentes aniquilan con chimeneas de chatarra y hexaedros de cemento el casco histórico donde nuestros antepasados vivieron días de gloria.

Tras la victoria en Espadán, la entrada triunfal de la Real Senera en Valencia (25 de septiembre de 1526) fue apoteósica: cuatro mil alemanes de cinco en cinco en hilera, con escopetas, picas y "espases de tres palms, amples com tres dits" formaban la vanguardia del desfile; después "venien los tabals, trompetes y ministres" y el Justicia Criminal con la Real Señera o bandera del Rat Penat junto a "Hieroni Cabanyelles", governador  general  del  Reyne  de Valencia, ab oficials reals e lo capitá dels alamanys Rogondolfo" y las compañías valencianas.

Tanta expectación  como  los alemanes  -especialmente  la compañía  armada  con  "espases de dos mans"- despertaba en el ejército del Reino los famosos cañones de Xàtiva, artillería de campaña que ya estuvo presente al comienzo de la sublevación en el cerco de Benaguacil: "las  dos bombardas de Xátiva; la que se llama el Buey y la que se dice el Puerco". Precisamente en la solemne entrada de la Real Señera en la catedral, y en el ceremonioso ingreso en la Sala del Archivo, se dispararon grandes  cañones: "Quan arribá la Bandera a la Seu y a la Sala, tiraren grans bombardes".

Por tanto, en 1526 la Real Señera fue acompañada por miles de lasquenetes alemanes v compañías valencianas, grandes cañones de Xàtiva, cuerpo armado del Centenar de la Ploma y el Virrey, música marcial de atabales, pífanos y trompetas. Y no es por molestar. ¿Pero, hubo en alguna de las que ahora se titulan "comunidades históricas" (Cataluña, País Vasco,  Galicia...)  una  bandera equiparable a la Real Señera en cuanto valor material, histórico y protocolario? Sospecho que no.


                                     Las Provincias 9 de Octubre de 1996