lunes, 27 de enero de 2014

DEL SUEÑO DE UNA NOCHE DE VERANO, A LA PESADILLA DE TODAS LAS NOCHES DEL AÑO - Autor Joan Benet

DEL SUEÑO DE UNA NOCHE DE VERANO, LA PESADILLA DE TODAS LAS NOCHES DEL AÑO



Joan Benet

La apariciones del señor Maragall, presidente del PSC, (Partido Socialista Catalán), difundiendo en los mitjans de comunicació la reforma del Estatuto Catalán, HABLANDO de la Corona Aragonesa, como si Fuera algo ajeno a España, y reclamando la anexión de la Comunidad Valenciana, Las Islas Baleares y Algunos Territorios de Francia, Viena Poner sobre la mesa en proposición firme, los alucinogenos país Catalán que desde muchos años Viena anunciando y Promocionando la Generalidad de Cataluña,

Sobre el tema ya se habla en ésta Misma página, "La Invasión Catalana", pero algo que Me parece muy peligroso y de suma importancia es que el señor Zapatero, "jefe" de los socialistas avale éste desvarío político. Aprobar la reforma del Estatuto Catalán en está condicionado supone que de una u otra forma se está reformando el Estatuto de Autonomía de las Comunidades afectadas, pues dejarían de ser unas Comunidades Autónomas Independientes entre sí para formar una nueva, (que seguramente se llamen Cataluña) , y eso tanto el señor Zapatero, como el señor Maragall Deberían de volver a replanteárselo y rectificar lo DICHO tas de que la bola de nieve generada por Éstos deseos soberanistas sea difícil de parar.

Éste tipo de ataque ya lo sufrio las Islas Baleares al incluir en apoyo Estatuto de Autonomía el plazo Catalán, al igual que ahora lo está sufriendo la Comunidad Valenciana.

José M º Aznar, ha pedido a Zapatero que recapacite apoyo postura ante el tema, pero el Gobierno central Haciendo uso de todos los recursos legales que tengan a apoyo ALCANCE, deberia de Poner cada cosa en apoyo sitio y recordarle al Sr.Maragall, al Sr. . Zapatero, y todos los que como Ellos, no tien claro Donde PENSIONES se encuentra el límite de ciertos temas, que Cataluña no se más que una comunidad autónoma, compuesta por cuatro provincias, de una realidad política de mayor Ámbito llamada España.

Ésta situación se presta a muchos chistes, como el que me van a permitirnos plasmar aquí, el cual espero que Comience a correr por Internet como la pólvora.

DEFORMACIO INFORMATIVA DEL VALENCIANISME EN ELS MIJOS DE COMUNICACIO

DEFORMACIO INFORMATIVA DEL VALENCIANISME EN ELS MIJOS DE COMUNICACIO



Joan Batiste Sancho Gea



Podria haver-se tractat de qualsevol atre mig de comunicacio, o inclus d’algun extracte dels diversos llibres de text dels nostres escolars, pero per la proximitat temporal centrare la denuncia en un mig de comunicacio local de Gandia: "Gente de La Safor", es tracta d’un semanari de difusio gratuïta. A continuacio reproduixc la nota de l’editorial que apareix baix d’un escrit en normes de El Puig, la primera semana d’enguany, en el seu numero 513, del 2 de giner de 1998.



"Gente no es responsabilitza de l’ortografia ni de les múltiples faltes que apareixen en aquest escrit. Ho hem transcrit tal com ens ho van donar i hem complit la petició de respectar ¿l’ortografia? del text."



He de dir que el semanari ya reflexa en la seua primera plana lo següent: "Las colaboraciones no reflejan necessariamente la opinión de la dirección", per lo que eixa nota adicional de l’editorial citada en el paragraf anterior te una atra intencionalitat: la de mediatisar en el llector (receptor) i crear-li un estereotip i uns prejuïns en relacio al text en normes valencianes. Puix be, ¡aço es lo vullc denunciar!



Per a introduir al lector en el context del mateix, he de dir que l’escrit aludit forma part d’un conjunt de 6 colaboracions que el semanari solicità als responsables dels diferents partits politics de Gandia en el començament del present any electoral. D’entre tots ells, l’articul del representant d’UV era l’unic escrit en valencià (normes del Puig o de la RACV), ya que els demes estaven escrits en catala (PSOE, BLOC, EU) i castella (PP i Alternativa Independiente).



Es tracta esta d’una protesta contra el prejuï d’un mig de comunicacio local, i les molesties que ocasionà la nota de la redaccio cap als llectors i el malestar als que, com yo, utilisem i conreem les normes de El Puig (o de la RACV), actualment les uniques normes d’ortografia valencianes, fetes en Valencia per valencians i per als valencians. ¡Es pot estar d’acort o en desacort, pero esta es la realitat!. Algu prodra pensar ¿i les normes del 32 que?; eixes bases ortografiques son un eufemisme inventat per a introduir les normes de Pompeu Fabra (les de l’Institut d’Estudis Catalans) en Valencia de manera sibilina. Convide des d’aci a que el llector profundise pel seu conte en lo qué son, quan i qui les redactà, de quines atres normes son una adopcio i una "pseudoadaptacio", de quina forma es feu el cridament per a que la gent s’adherira i cóm foren replegades les fimes; quants, excepte dos o tres, dels firmants eren experts o tecnics en filologia o ortografia, i mes interessant encara, cóm els primers en abandonar-les (abandonar les poques concessions que es feren a les particularitats valencianes) foren precisament aquells que feren el cridament public i la replega de les adhesions i nos atres que el mateix semanari Taula de lletres valencianes i mes tart L’Estel, El Cami...etc., totes estes son publicacions en unes pures i correctes normes de Fabra, sense les poques concessions que les bases ortografiques del 32 otorgaren a la llengua valenciana.



Per a ser imparcial l’editorial del semanari, si lo que pretenia era desmarcar-se, simplement hauria d’haver escrit lo seguent: "Esta colaboracio ha segut respectada en la seua normativa original, normes valencianes de la RACV, segons la voluntat de l’autor"; pero l’evident orientacio persuasiva i tendenciosa de l’editorial cap al llector tenía un clar afa de modificar la seua conducta davant del text en el següent sentit: ¡les normes d’ortografia de la RACV no existixen!; per lo tant, a l’analisar el text baix les normes d’ortografia catalanes (uniques que coneix la direccio del semanari)...ixen a munto de faltes...¡tantes com faltes trobem en qualsevol escrit que es analisat en unes atres normes ortografiques diferents a les que ha segut escrit.



Qualsevol mensage persuasiu transmes per un mig de comunicacio, o es propagandistic o es publicitari, segons l’ambit siga politic-social o economic-social, queda evidenciat a totes llums que en el nostre cas que nos ocupa es tracta d’un mensage persuasiu propagandistic contra les normes ortografiques valencianes de El Puig (RACV).



Si la principal funcio d’un mig de comunicacio es la d’informar de la realitat, no podem oblidar que en les seues mans tambe està la possibilitat de deformar-la i manipular-la, i aixo es lo que provoca (conscient o inconscientment) eixa nota de la redaccio. Fer creure que no existix una gramatica i un vocabulari general de la llengua valenciana diferent a la gramatica catalana del IEC que des de que fon creada per Pompeu Fabra estigue enfrontada en el primer quart de segle a la de Mn. Alcover i la de l’Academia de Lletres Catalanes; a estes altures ¿a qui enganya? ¡Que absurda i ridicula resulta eixa actitut preestablida anti tot lo que vinga expressat en una normativa que no siga la catalana!



Este metodo de deformacio de la realitat, alegant un ¿desconeiximent? del fet, es el mes facil d’utilisar pels mijos de comunicacio...encara que les normes valencianes de la RACV les utilise un espectre prou representatiu de la nostra societat, entre els que destaquen institucions i organismes com El Palau de La Musica de Valencia, Les Conselleries d’Agricultura, Peixca i Alimentacio i la de Mig Ambient, L’Institut Valencià de la Joventut (IVAJ), L’Ajuntament de Valencia (des de 1991 a 1995) o les mateixes Corts Valencianes. Destaquen tambe, ademes de les publicacions dels organismes anteriors, les editorials de llibres com Del Senia al Segura, Lo Rat Penat, Associacio d’Escritors en llengua Valenciana, Revista de Filologia Valenciana, Accio Bibliografica Valenciana, Lletraferit, L’Oronella SEV i moltes atres publicacions d’entitas civiques, socials i culturals repartides a lo llarc de tota Valencia.



L’ocultacio de la veritat es un arma eficadissima per a la mentira, dia Miquel Adlert en el seu llibre En Defensa de la Llengua Valenciana, ¡quanta rao tenía!. ¿A on està el lliure transit de les idees i d’expressar-se com u crega convenient?, ¿per que eixa intencionalitat de desqualificar i de provocar el rebuig i la sorna?. No puc mes que denunciar la falta d’educacio, ¿acas creu la direccio del semanari que el lector es incult i no pot traure les seues propies conclusions?.



El periodisme en llibertat i en democracia no es una patent de cors, com creuen alguns naixcuts al periodisme baix el paraigües de la moda imperant. Gente de la Safor, crec que ha caigut en l’estupit simplisme de l’obsessio que no pot consentir una disconformitat i que una persona expresse lliurement en l’ortografia que crega mes adequada les seues idees i mes quan, en el cas del sr. d’UV, preten ser coherent en el programa i l’ideari del seu partit. ¿Quina credibilitat ha de tindre dit semanari quan escriga respecte a qualsevol protesta publica que es faça contra els seus criteris?. Pot ser, la resposta estiga en el control que supon les 2 planes sanceres de publicitat que Pepa Frau, alcalsesa de Gandia (PSOE), una de felicitacio personal i l’atra de l’Ajuntament de Gandia, que ella presidix, inserten en dit semanari en els diners de tots els contribuyents. Em venen a la memoria un parell de frases que definixen lo que es una relacio autoritaria en els seus subdits: "Yo ordene i tu obedixes" i la que definix una democracia mal entesa: "Yo enganye i tu em creus", segur que el llector ya les ha sabut associar a la nostra realitat qüotidiana.



Per ultim, per a la defensa dels usuaris, i a modo de recomanacions per als consumidors d’informacio i dels mijos de comunicacio enumerare 6 procediments trets del Manual de autodefensa comunicativa, 1982, 158-159 de H. Benesch i W. Schmandt, i que Antoni Fontelles replega en Societat, Ciencia i Idioma valencià, Lo Rat Penat, 1997; son els següents: 1) coneixer quines son les tecniques usades en la manipulacio; 2) tindre armes contra la manipulacio; 3) evitar caure en la fascinacio injustificada; 4) practicar l’independencia i ampliar els nostres coneiximents; 5) no convertir-nos nosatres en agents manipuladors i 6) descobrir i denunciar als manipuladors.



Recomane des d’aci la llectura d’un opuscul del mateix autor, Antoni Fontelles, titulat: "Els mijos de comunicacio: formadors, informadors i deformadors de la realitat". Lo Rat Penat. Publicacions dels cursos de llengua i cultura valencianes, nº 52, 1994. S’analisa tot aço en mes profunditat i deteniment.



DEFINICIO DE VALENCIANISME

DEFINICIO DE VALENCIANISME.



Anonim





El valencianisme podriem considerar-lo com:



a) "Sentiment d'amor dels valencians per tot lo que entenen o creuen que els es privatiu."



b) "Moviment de defensa i recuperacio de la personalitat diferenciada dels valencians, lo que ha vingut denominant-se el fet valencià."



El valencianisme com a moviment de masses, es un moviment molt heterogeneu, que s'alimenta de sentiments, d'intangibles. El valencianisme primer que tot se sent. Eixe sentiment s'ha d'avivar, com les flames d'una foguerada.



Quan la consciencia colectiva, eixe sentiment de valencianitat està mes debil, es quan es dubta d'ella, i es veu atacada, com ara, per a desarrelar el sentiment de colectivitat de tot un poble, en mires d'implantar uns atres sentiments.



El proces es:



Debilitament >>> Qüestionament >>> Substitucio



Per avivar eixe foc de sentiments lo que s'ha de fer primerament, es fer vore a les persones directament implicades, es dir, a les que formen part d'eixa comunitat o poble, que formen part d'un tot important, prestigios, que els ha de fer sentir-se valioses, importants, orgulloses, i a gust com a part integrant d'eixa colectivitat de persones. Es fa necessari implicar a tota la comunitat en un proyecte comu: Valencia.



Aço nos duria al nacionalisme com a unica forma de defendre en fermea el fet valencià en la seua totalitat, i a l'hora que tambe nos serviria per a represtigiar-lo, i enaltir-lo.



Bibliografia.



Boronat Gisbert, Josep. Pomell de valencianitat. A.D.I.A. Alacant, 1987.



Marí, Xavier. Revisio al conflicte valencià.Valencia, 1983



Ramos, Vicent. Pancatalanismo entre valencianos. Valencia, 1978



San Valero Aparici, Julià. Poble, cultura i llengua. Valencia, 1977



VV.AA. Bases per al nacionalisme valencià.Valencia, 1985



VV.AA. Raons d’identitat. Historia i llengua. Col. Al vent. Lo Rat Penat. Valencia, 1985

DEFENSA DIFERENCIA EL VALENCIÀ

DEFENSA DIFERENCIA EL VALENCIA



Font: LEVANTE-EMV

12/10/2005





Defensa diferencia el valenciano del catalán en un anuncio sobre el Ejército que difunde en cinco lenguas.



La campaña en prensa, radio y TV pretende agradecer la labor de las Fuerzas Armadas



OTR Press, Madrid



El Ministerio de Defensa ha decidido repetir la iniciativa del pasado año. El departamento que dirige José Bono ha difundido un anuncio publicitario el Día de la Fiesta Nacional de España en los cinco idiomas del Estado: castellano, catalán, euskera, gallego y valenciano.



A partir de hoy, el ministerio iniciará una campaña institucional para publicitar la fiesta del 12 de octubre y su tradicional parada militar presidida por Sus Majestades Los Reyes. Anuncios en radio, prensa y televisión difundirán el lema elegido por el Ministerio para esta ocasión: «Gracias a todos los españoles por el apoyo y la confianza en sus Fuerzas Armadas. 12 de octubre. Día de la Fiesta Nacional». Por otro lado, el presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, recibirá el martes en el Palacio de La Moncloa a los abanderados de los países iberoamericanos que participarán en la parada militar que, como cada año, recorrerá el madrileño Paseo de la Castellana.



Este año, durante la parada militar que celebra el Día de la Fiesta Nacional de España, se rendirán Honores Militares a la compañía del batallón que estuvo destacado en Herat (Afganistán) y que sufrió el siniestro en un helicóptero Cougar el pasado 16 de agosto.



Este solemne acto se realizará después de la llegada de Los Reyes a la céntrica Plaza de Colón, para proceder a continuación al izado y Homenaje a la Bandera Nacional y al recuerdo a los que dieron su vida por España, tras lo cual se desarrollará el desfile aéreo y terrestre. Además, en esta edición, el Ejército de Tierra exhibirá en el desfile misiles antiaéreos Patriot, cuya adquisición autorizó el Gobierno el pasado año.



Para este año, el Ministerio de Defensa vuelve a repetir la iniciativa del año pasado, cuando también publicitó el Día de la Fiesta Nacional con anuncios en castellano, catalán, gallego, valenciano y euskera. Con el lema de «Gracias», el Departamento de Bono quiere agradecer a los ciudadanos «su confianza, compromiso y respaldo» a las Fuerzas Armadas.



Militares en labores humanitarias



Así, en las cuñas televisivas se suceden imágenes de militares en tareas humanitarias, como repartiendo alimentos o en puntos de vigilancia. Por otro lado, el presidente del Gobierno recibirá el martes en La Moncloa a los abanderados de los países iberoamericanos que participarán el próximo 12 de octubre en la parada militar. Según fuentes de Defensa, la representación de estos países en el desfile se ceñirá a abanderados y escoltas, sumando en total unos 125 militares iberoamericanos. El Gobierno de Cuba es el único de estos países que ha rechazado la invitación cursada por el Ministerio de Defensa. El pasado año, unos 4.200 militares participaron en el tradicional desfile.

D'ARA EN AVANT

D'ARA EN AVANT



Chimo Lanuza - 01/09/04







Des de finals dels 90 fins a l’actualitat, la meua experiencia em fa observar que tenim una confusio molt generalisada:



- Es perfilen definitivament grups de periodos anteriors: retirats, detractors i lleals al valencianisme.

- Politica de compra-venda de persones que debilita el moviment. El catalanisme actua a través del P.P., españoliste pero igualment catalaniste, que es dedica a atacar sense pietat al valencianisme: per davant, pels costats, per l’esquena, li es indiferent: el P.P. no te escrupols.

- Sensacio de derrota, cansanci... Debacle politica: divisio mes acusada del valencianisme. Atacs interns, acusacions internes, tots mirem de reüll a tots; desconfiança.

- Sensacio de reducte, de confinacio, de catacumba...

- S’accentua el complex d’inferioritat d’aquells que en realitat mai s’han cregut del tot el nacionalisme.

- Realment, el valencianisme està ferit de mort.

- Comencen a notar-se les primeres conseqüencies de la politica general globalisadora dels governs que posen els països d’estora per als E.E.U.U.: hi ha una especie d’imbecilisacio generalisada en la que cauen inclus els partits que s’autodenominen d’esquerra (PSOE, EU, Bloc).

- Es produix una confusio quasi unanim entre estat de benestar i conformisme.

- Es criminalisen tots els moviments de reivindicacio nacionalista o identitaria fent-los sinonims de moviments terroristes. En est estat de coses, no es gens atractiu pertanyer a un moviment reivindicatiu o ser simpatisant o creure en ell... No està ben vist ser valencianiste, forma ya part del passat i seguim “veent fantasmes”.

- Perdua de valors, baixada de guardia, continuïtat en la dinamica d’autoengany per a justificar la falta de llealtat a la causa estrictament valencianista: la llengua es important, pero tambe ho es l’economia, l’agricultura, les infraestructures... Error d’este plantejament: efectivament, totes eixes coses son importants (ningu ha dit mai lo contrari), pero no son excloents de la defensa de l’identitat.

- Quan ya creïem que per lo manco sabem qui està a on, resulta que aixo no es aixina: segurament mai ho sabrem. Tinc confiança en el futur. Pero tinc molt clar que este ha de passar, necessariament:

- Per tindre un cap molt gelat.

- Per un reforç del sentiment valencianiste.

- Per un repas critic i analitic de les forces reals en les que contem i fer un esforç de canalisacio d’estes forces.

- Per una coordinacio del moviment valencianiste.

- Per una definitiva creacio –o, a hores d’ara, possiblement siga millor una recreacio- de l’ideologia valencianista.

- Per una fermea en la conviccio de pertanyer a un moviment sense complexos.

- Per una iteracio de l’accio de carrer (que el ritme no pare, no pare, no).

- Per una recuperacio de l’espai perdut.

- Per una confirmacio de la presencia valencianista en tots els nivells en els que nos movem.



Per una ilusio, una fe, una confiança en que dema, algun dia, VALENCIA SERA VALENCIA SUBSTANTIVA, ELS VALENCIANS ESTAREM ORGULLOSOS DE LA NOSTRA CONDICIO IDENTITARIA I SEREM DIGNES DE SER VALENCIANS

D'ALBIÑANA A ZAPATERO

D’ ALBIÑANA A ZAPATERO



Manolo Latotrre



Presiden del Grup d’Accio Valencianista





O lo que es lo mateix: D’Albiñana a Zapatero passant per Suarez, Lerma, Aznar, Zaplana, Camps, Pla i Gonzalez Pons. Perque tots ells, en major o menor mida, son els autentics responsables de l’actual situacio en que es troba l’Estatut de la Comunitat Valenciana. Tots i cada u d’ells han segut protagonistes de l’historia de traïcions i enganys que els valencians hem patit cada volta que Madrit i Catalunya han tingut que resoldre algun contencios i casualment mosatros passavem per alli.



Ya durant el Consell Preautonomic d’Albiñana tinguerem que ser els valencians d’a peu els que ixqueren al carrer per tal d’impondre lo que era nostre i recuperar: La Real Senyera, la LLengua Valenciana, l’Himne Regional i la denominacio Regne de Valencia. Perque que ningu s’oblide que les forçes d’esquerres de finals dels 70, encapçalades pel PSPV, volien introduir en la negociacio de l’Estatut: La bandera quatribarrada, (bandera que Albiñana i Perez Casado arribaren a penjar en les nostres institucions), la llengua catalana, la Muixeranga com a himne i la denominacio Païs Valencià.



La UCD d’entonces, sensibiliçada davant les impressionants manifestacions organiçades pel Grup d’Accio Valencianista, va arreplegar totes les nostres reivindicacions identitaries i les portà integres a Madrit dins del text definitiu que deuria d’aprovar-se en l’any 82. Almenys aixina se varen comprometre la vespra els mes alts carrecs de UCD en Valencia, en la reunio celebrada en el despaig d’Emilio Atard i en presencia, entre atres, del President del GAV, Pascual Martin Villalba i el Secretari de l’entitat, Manolo Zarzo.



Despres en Madrit els Pin Arboleda, Abril Martorell, Muñoz Peirats i companyia no tingueren nassos de mantindre la seua paraula i en l’ultim moment renunciaren a Regne de Valencia a canvi del descafeinat Comunitat Valenciana. Ningu va entendre aquella renuncia pero l’acceptarem com un mal menor sense ser conscients de que allo representaria la tonica a seguir en totes les posteriors negociacions.



De tots es coneguda la debacle politica de Suarez i de UCD i la consegüent majoria absoluta del PSOE, tant en Madrit com açi. Poc es podia esperar de bo d’esta nova etapa i aixina es va complir. Lerma nomenà al maquiavelic Cipriano Ciscar com a Conseller de Cultura i este començà la demolicio programada de la LLengua Valenciana sense cap tipo de reparo. Catala en els coleges, Païs Valencia per tots els puestos i innumerables mostres de menyspreu a la Senyera i als nostres signes d’identitat en general. Quan parlaves en gent d’esquerres de tota la vida, (blasquistes, excombatients de la Republica, socialistes historics), es quedaven boquioberts davant tan furibunda agressio. Pero es que ells no havien caigut en el fet de que Felipe Gonzalez anava a necessitar del vot de CIU en Madrit i Pujol ya havia ficat les seues condicions: Valencia. Ya tenim una atra maxima a seguir a partir d’entonces: Valencia com a moneda de canvi entre Madrit i Barcelona.



Pogue pareixer que estant el PP tant en Madrit com en Valencia seria relativament facil capgirar 180º la llinia catalanista de la Conselleria de Cultura i començar, despres de dotze anys de govern socialiste, a fer politica valenciana sense cap sucursalisme. Pero l’incomprensible “pacte del pollastre” pel qual UV renunciava a Cultura a canvi de... ¡¿ Agricultura?!, sumat al chicotet detall de que Aznar no tenia majoria absoluta i precisava, una volta mes, del vot catala, varen propiciar que un mercantiliste politic murcia mos venguera en Reus al pactar en Jordi Pujol la creacio de l’Academia Valenciana de la LLengua (Document que redactà Gonzalez Pons i que han reconegut publicament tant Pujol com Fernando Villalonga, primer Conseller de Cultura de Zaplana). Al President de la Generalitat Catalana ya l’havia eixit be la jugada en Felipe Gonzalez i tornà a utilisar-la en Aznar: Si vols governar en Madrit ajuda’m en l’unitat de la llengua i en els meus Païssos Catalans.



Aixina apleguem al capitul mes tragic i mes incomprensible d’este drama. El PP governa en majoria absoluta en Valencia, mentres en Madrit el PSOE recolça el seu govern en els vots de l’esquerra catalana (PSC, ERC, IU). Per tant, i per primera volta des de que arribà la democracia, no deuriem ser moneda de canvi d’eixe perillos contuverni Madrit-Barcelona.



Llavors: ¿Per que Gonzalez Pons negocià en el numero dos de Carod Rovira i en el germa de Pascual Maragall el dictamem del passat 9 de febrer de la AVLL a on per primera volta en l’historia es reconeix oficialment en un document valencià l’unitat del valencià i el catala?. I mes encara: ¿A quin sant el Sr. Camps envia a Madrit una reforma d’Estatut pactada en Pla i en el risc, com aixina ha segut, de que una volta feta la foto els socialistes el traïcionaren i pactaren en els seus socis catalans la supressio de la denominacio Idioma Valencià del nou Estatut?



Lo de Gonzalez Pons te una explicacio molt senzilla i no es atra que la que ell mateixa ha donat en privat des de la seua epoca al front de la catalanista Falla King-Kong: Ell es creu que valencià i catala son la mateixa llengua. Per lo tant no es d’estranyar que la seua bruta ma aparega en tots els atacs a l’Idioma Valencià. I es que este alumne aventajat de Cipriano Ciscar va ser tambe qui redactà personalment en 1998 el dictamen del Consell Valencià de Cultura del que naixeria la AVLL.



Lo de Camps ni ha que entendre-lo des de la seua inutilitat politica. Porta tan de temps dedicant-se, casi exclusivament, a vendre la seua image de bon chic que ha arribat el moment en que ya no aprofita per a res. Lo greu es que la seua deixacio de funcions com a President de la Generalitat Valenciana ha provocat que Gonzalez Pons haja colocat a tots els seus peons catalanistes dins de la Conselleria de Cultura (David Serra, Jesus Huguet, Fernando Villalonga, etc) i si Coalicio Valenciana no ho remedia fara que pergam l’identitat idiomatica en l’Estatut.



Que no nos maregen en lo de la rebaixa del 3%. Lo realment greu d’esta innecessaria carrera per reformar l’Estatut abans que ningu, es el fet de que puga desapareixer “Idioma Valencia” del seu articul set. Perque, aixo junt a l’inclussio de la catalanista AVLL dins del mateix, crearia una situacio molt greu per al devindre de la LLengua Valenciana.

EL SIGLO DE ORO DE LAS LETRAS VALENCIANAS

EL SIGLO DE ORO DE LAS LETRAS VALENCIANAS

Autor: Ricardo García Moya

"Identidad y nombre propio de la Lengua Valenciana. Siglo de Oro Valenciano".





El sentimiento valenciano de poseer una lengua Valenciana, con nombre propio, distinta y diferente al resto de lenguas romances que existían fuera del Reino de Valencia, es algo que se manifiesta de forma precoz tras la reconquista, a sazón de los testimonios escritos de algunos de nuestros más ilustres (e ilustrados) valencianos que dan fe de ello.



El Reino de Valencia fué el primer reino de la península en desarrollar y tener (a partir del siglo XIV), un "Siglo de Oro" literario (en nuestro propio idioma Valenciano), adelantándose incluso al castellano. Su esplendor e influencia fué considerable sobre las otras lenguas peninsulares, y más aún, si cabe, lo sería sobre la lengua catalana, que con toda probabilidad adoptaría y asimilaría formas de la lengua valenciana que la harían parecerse cada vez más a nuestro Valenciano.



Desgraciadamente, desde hace ya tiempo venimos asistiendo a la apropiación indebida de nuestro "Siglo de Oro" Valenciano por parte de grupos pro-catalanistas que lo pretenden hacer suyo con la única finalidad de dar lustre y esplendor literario e histórico a una lengua catalana que no tuvo ninguna relevancia literaria en esas fechas, ni por mucho tiempo después.

Para sus burdos propósitos algunos han llegado al extremo de manipular las propias palabras de los autores Valencianos de nuestro "Siglo de Oro", que declaran en sus obras escribir en "Lengua Valenciana", suprimiendo la expresión "Lengua Valenciana" allí donde aparece, o sustituyéndola premeditada y malintencionadamente por "lengua catalana".



Por fortuna las obras hablan por si mismas y tras su consulta no es difícil dejar en evidencia a todos aquellos manipuladores que sustentan sus pretensiones en la mentira y el engaño (tal y como demuestra el magistral Ricardo García Moya en sus magníficos y documentados escritos de denuncia).



La mayor parte de referencias e imágenes que se presentan a continuación han sido obtenidas del magnífico libro "El Crit de la Llengua" de Josep Alminyana i Valles, disponible en formato .pdf en la web de "Lo Rat Penat" en el apartado "Biblioteca/llibres".

Testimonios históricos acerca del nombre e identidad de la Lengua Valenciana:

(Pinchar sobre los enlaces para ver fragmentos de los textos originales)



-Fra Antoni de Canals (1352-1419), dominico como San Vicente Ferrer, en el prólogo de su traducción del "Valeri Maxim" aclara que realiza una traducción de la obra a la lengua Valenciana, sabiendo que otros ya la han hecho a la lengua catalana. Testimonio indiscutible de que ya en aquellos tiempos el Valenciano y el catalán eran consideradas dos lenguas distintas:



"...perque yo, a manament del vostra senyoria, ell tret de lati, en NOSTRA VULGADA LENGA MATERNA VALENCIANA axi com he pogut, jatssessia que altres l'agen tret en LENGA CATHALANA...".



- Bonifaci Ferrer (1478) hermano de San Vicente Ferrer, escribía en la última hoja de la Biblia traducida al Valenciano e impresa en Valencia:



"...Acaba la biblia molt vera e catholica: treta de una biblia del noble mossen Berenguer Vives de Boil cavaller: la qual fon trelladada de aquella propria que fon arromançada en lo monestir de Portaceli de LENGUA latina en LA NOSTRA VALENCIANA per lo molt reverend micer Bonifaci Ferrer doctor en cascun dret e en facultat de sacra theologia: e don de tota Cartoxa: germa del benaventurat Sanct Vicent Ferrer del ordre de pricadors...".



- Luis de Fenollet (1481) en "Historia de Alexandre de Quinto Curcio", a pesar de que fué impresa en Barcelona, dice:



"La present elegantissima e molt ornada obra de la hystoria de Alexandre, per Quinto Curcio Ruffo hystorial fon de grec en lati, e per Petro candido de lati en tosca, e per Luis de Fenollet en la present LENGUA VALENCIANA transferida...".



- Miquel Perez (1482. 1494) en sus obras "La imitacio de Jesuchrist" y "Vida de la Sacratissima Verge Maria" dice:



"Libre primer de mestre Johan Gerson canceller de Paris de la imitacio de iesuchrist e del menyspreu de aquest mon esplanat de lati en VALENCIANA LENGUA per lo magnifich en Miquel Perez ciutada...".

"...que puix les vides de innumerables sanctes en vulgar prosa se troben escrites que la gloriosa vida de aquesta alta reyna de parays que es sancta sobre totes les sanctes no deu esser en la nostra VALENCIANA LENGUA callada...".

- Joan Esteve (1488) en su obra "Liber Elegantiarum", diccionario Latin-Valenciano, dice:

-

"Explicit liber elegantiarum Johannis Stephani, viri erudittissimi, civis Valentiani regie auctoritate notarii publici, latina et VALENTIANA LINGUA exactissima iligencia emmendatus...".



- Johanot Martorell (1490) en su obra "Tirant lo Blanch", impresa en Valencia, escribió:

-

"...lo libre del valeros e strenu cavaller Tirant lo Blanch Princep e Cesar del Imperi grech de Contestinoble. Lo qual fon traduit de Angles en lengua portoguesa. E apres en VULGAR LENGUA VALENCIANA per lo magnifich e virtuos cavaller mossen Johanot Martorell...","...de portoguesa en VULGAR VALENCIANA per ço que LA NACIO DON YO SO NATURAL se puxa alegrar e molt aiudar per los tants e tan insignes actes coz hi son...".

-

- Joan Roïç de Corella (1496) en su obra "Primer part del Cartoixa", impresa en Valencia y Barcelona, escribe:

-

"Acaba la primera part del cartoxa en la vida de iesus deu hi senyor nostre: trelladada de lati en VALENCIANA LENGUA: per lo magnifich hi reverend mestre Joan Roiç de Corella cavaller hi mestre en sacra theologia...".

-

- Francesch Eximenis (1507) teólogo catalán, en su obra "Scala Dei", escribe en Lengua Valenciana diferenciándola del Lemosin:

-

"Libre intitulat Scala Dei ordenat per lo reverent mestre Francesch Eximenes, mestre en Sacra Theologia, del orde dels frares menors, novament traduit de lemosi en nostra LENGUA VULGAR VALENCIANA, util y molt profitos per a contemplar les coses divines".



- Fra Tomas de Vesach (1511) en su obra "La vida de la Seraphica sancta Catherina de Sena" dice

-

"dita istoria...la he feta emprenptar en nostra LENGUA VALENCIANA. No curant, empero, de servar estil poetich ni modo artizat en lo arromançar si no planament e grossera, segons lo meu modo comu de parlar. E aço he fet tant per esquivar semblants modos, los quals per als religiosos no satisfan, quant encara per que moltes vegades en coses devotes y espirituals fan perdre la sentencia e la intelligencia de la istoria, especialment entre indoctes e ignorants...".

-

- Joan Bonlabi (1521), catalán de Tarragona, en su traducción de "Blanquerna" (de Ramon Llull) a la Lengua Valenciana se disculpa por no ser experto en ella, ya que le resulta extranjera:

- "...Hordenat per lo illuminat doctor y martyr mestre Ramon Lull. Traduit y corregit ara novament dels primers originals y estampat en LLENGUA VALENCIANA...".

- "...segons me pregua me prengues yo lo carrech, coneixent-me affectat a la sciencia de aquell en

- que noy sia docte, ni menys llimat en dita lengua, com sia a mi pegria [peregrina] y strangera...".



(Se puede observar (en el original también) el abundante uso de la "y griega" como conjunción copulativa y no de "i latina").

-

- Rafael Martí de Viciana (1574) en la obra "Libro de alabansas de las LENGUAS Hebrea, Griega, Latina, Castellana y VALENCIANA", entre multitud de referencias a la lengua Valenciana, dice:

-

- "...LA LENGUA VALENCIANA ha provado con todo cumplimiento, que la lengua Latina es muy universal por todo el mundo, y de aquella muchas otras han tomado gran numero de vocablos, y que LA LENGUA VALENCIANA es hija, y factura de la lengua Latina por derecha linea y propagacion...".

-

- Miguel de Cervantes (1547-1616), autor castellano dice en "La gran sultana" por boca de sus personajes:

-

"...(Cadí): ¿Y cuáles son las que sabes? (Madrigal): La jerigonza de ciegos, la bergamasca de Italia, la gascona de la Galia y la antigua de los griegos; con letras como de estampa una materia le haré, adonde a entender le dé la famosa de la hampa; y si de aquéstas le pesa, porque son algo escabrosas, mostraréle las melosas VALENCIANA y portuguesa..."



- Lorenço Palmireno (1569), aragonés de Teruel, en su obra "Vocabulario del Humanista" equipara a la lengua Valenciana a otras de su entorno:

-

"...Y aunque eso no fuese, basta ver que, si no hallo vocablo con que arromançar una cosa en castellano, pongola en VALENCIANO, Italiano o Frances o LENGUA Portuguesa...".

UN EXAMEN FUSTRAT - Autor: Jose Maria Guinot - El Pare Guinot (q.e.p.d.)

UN EXAMEN FUSTRAT







En Valencia hi havia un estudiant de Medicina que no acabava mai la carrerra a pesar de que era inteligent y no li faltava mes que una assignatura. en la que sempre tropeçava. I aço per culpa seua, ya que se ho passava molt be en la capital. A on no faltava mai a cap classe de diversio, en perjui dels estudis, en els que no donava colp.

Pero eixa conducta era intencionada perque Joanet -eixe era el seu nom- sabia que en acabar la carrera tindria que anar-se'n a un poble a eixercir la professio de mege, entremig de gent senzilla, i canviaria la bona vida que es donava en la capital, per una atra vida mes monotona i sense diversions.

Per aixo, quan venien els examens ,o no es presentava, o si se presentava li donaven carabasses.

Joanet, des de que faltaren sos pares estava a carrec de un tio que fea de tutor i li pagava la carrera. Este tio estava un poc escamat de vore que el seu nebot no acabava mai la carrera i li pregutava cóm era que no aprovava mai la assignatura que li quedava. Joanet responia que ell sempre contestava en els examens, pero que el professor li tenia mania i no l'aprovava mai.

El tio de Joanet, que per cert tenia molt mal geni, no estava massa conforme en lo que li dia el seu nebot, i estava hasta la coroneta de vore que passaven els anys i el seu nebot no acabava mai els estudis.

Un día li va parlar claret: est any, Joanet, yo anire personalment a vore cóm te examines, i aixina sabre si contestes o no a les preguntes que te fan.

Joanet, al coneixer la determinacio de son tia va pensar: aci hi ha que inventar alguna cosa per a evitar les bastonades de mon tio, perque yo no estic dispost a deixar Valencia i anar-m'en de mege a un poblet. ¿Qué fare? I, pensat i fet, ingenios com tots els estudiants, s’en va a a casa del professor, qui el va recibir en eixa simpatia secreta en que els professors solen mirar als estudiants travessos.

L'estudiant va ser franc: senyor professor- va dir -, yo no vinc a demnar-li que m’aprove, sino tot lo contrari: vull que me torne a suspendre. No mes vull que mon tio veja que yo sí que conteste en els examens, perque si no conteste, com es tan violent, me donará una paliça que'm baldará.

El professor se va fer carrec de la situacio i, molt amable, li va triar una lliço del programa per a que se la estudiara, dient que era la que li preguntaria. Y a continuacio el va despedir en un apreto de mans.

Per fi va arribar el dia dels examens, i el nostre estudiant va compareixer davant del tribunal. A una indicacio del president se va assentar i va obrir el programa. El professor el va reconeixer i, recordant la seua promessa li diu a Joanet: lliço tretze. L'alumne escomençá a girar pagines del programa, avant i arrere, repetint "lliço tretze, lliço tretze,.. el ossos del cos huma, els ossos del cos huma.." El professor al vore'l tan torbat li diu : ¿ no es eixa la lliço en que varem quedar?

I Joanet ingenuament contesta: Si, seyor professor, per es que mon tio no ha vengut.









Artana Estiu 1995

OBJECTIUS DEL VALENCIANISME POLITIC

OBJECTIUS DEL VALENCIANISME POLITIC







E

l valencianisme politic que replega tot lo que de positiu pot tancar el nacionalisme cultural, al que em vaig referir la conferemcia pronuncià en Lo Rat Penat, el 17 de novembre de 1983, se basa en l’existencia del fet diferencial valencià per rao de factors economics, historics i culturals i, fonamentalment, per l’existencia d’un sentiment colectiu vixcut en comu -que hem de propiciar, fomentar i consolidar- i en el desig de proyectar nostre fet diferencial, nostra propia personalitat cap al futur, potenciant-lo al maxim. El valencianisme politic es mes que el nacionalisme cultural perque est ultim no ne te per que propiciar institucions politiques propies...seria mes be algo prop al regionalisme sentimental... Debem propugnar un valencianisme politic, que per no ser nacionaliste no reivindica l’existencia d’un estat propi, pero si deu plantejar-se unes metes molt clares, a saber:



1 – Deu intentar inspirar a totes les forces socials i politiques del nostre historic Regne de Valencia, i



2 – Deu intentar insertar-se en l’estructura del poder central per a, des d’alli, presionar a favor dels nostres interessos. En una paraula, hem de valencianisar a totes nostres associacions culturals i politiques existents en nostra Comunitat Autonoma de Valencia, i hem d’intentar fer acte de presencia efectiu en la politica nacional. Se mos impon la valencianisacio o en cas contrari, estem condenats al fracas.



El valencianisme politic propugna que, dins de la pluralitat espanyola, es reconega l’existencia de la personalitat valenciana en ses aspectes economics, espirituals i politics. Afirma que en el conjunt hispa, Valencia ne te una personalitat definida per l’historia, per l’economia, per l’esperit i per la llengua, en una paraula, per sa cultura en el mes especific sentit que han acunyat els antropolecs socials. El valencianisme politic afirma que la realisacio de l’Estat no pot prescindir d’esta varietat valenciana que reivindica el dret a la plena autonomia no a soles teorica sino real, sense atres llimitacions que les que exigixen l’interes nacional i s’imponguen els propis valencians.



El poble valencià deu d’eixir del seu dolç somi i posat en peu deu de parlar de tu a tu al Govern de la nacio per a que este pose fi a tot tipo d’expolis de la nostra cultura i discriminacions que en el nivel economic està sofrint nostre poble. Es hora ya de que el poble valencià es presente com un colectiu unit i compacte, fort i de peu i en lo seu tradicional orgull de ser valencià diga ¡prou a Madrit! I que reclame al Govern d’Espanya, el mateix tracte, al menys, que li està donant a atres quadrants de la geografia espanyola que havent aportat menys al cabdal hispa que Valencia, no obstant, per motius inconfesables uns, i atres per rao de no provocar majors ires als separatistes vascos, etc., sufrisen un tracte millor que este poble valencià. Nostre poble sap cantar himnes de pau i cantis d’amor pero tambe sap posar-se en peu i gritar en veu elevà que no aguanta mes humillacions ni expolis. El poble valencià deu de deixar en la cuneta les coses que el desunix i acordar-se que tots som germans perque ya ha aplegat l’hora d’unir-mos per a lliurar-mos de tot tipo d’explotacio i conseguir la llibertat perduda i enyorà.



Este “valencianisar Espanya” significa eixercir tal presio en el marc de les decisions del Govern per a tot el païs que nostres interessos queden sempre defesos. No podem acceptar que en les decisions del Govern de Madrit, nostra regio quede disminuida i eliminà.



Joan Ferrando i Badia – 13 de decembre de 1984

Catedratic Emerit de Dret Constitucional i Ciencia Politica. Universitat “Rei En Joan Carles” Madrit. Doctor Honoris Causa



VALENCIA Y CATALA: IDENTITATS PARALELES

VALENCIÀ I CATALA: IDENTITATS PARALELES





JOAN IGNACI CULLA



La discusion sobre la problematica llingüistica actual entre el valencià i el catala, no obedix com tantes voltes hem demostrat (i demostrarem), a una qüestio filologica, ni historica, ni molt manco “cientifica”, sino exclusivament, politica.

El poder dels vots, transformen el que hui l’historia siga una gran mentira perfectament encuadernada. El dogmatisme sectari dels catalanistes tenen el soport i benidicio de la Conselleria d’Educacio i ¿Ciencia? de la Generalitat Valenciana, de majoria absoluta del PP, autentics responsables, en ultima instancia, del llavat de cervell al que sometisen als nostres fills.

Es per aixo, per lo que de forma miraculosa, la nostra ancestral llengua valenciana, que va forjar un sigle d’Or, que era la referencia lliteraria, per ser la mas culta, de tota espanya, hui es un simple dialecte d’una atra que es debatia en la nada, com es la catalana. ¡Aixina s’escriu l’historia hui, per desgracia per al valencians, i per a vergonya dels nostres governants!

Pero ahir, quan no predominaven els interesos politics i economics, la realitat era molt diferent. Ningu es questionava l’independencia de la llengua valenciana, i molt manco ante una que, si tenia referencia parlada, no tenia lliteratura significativa, com era la catalana.

Una (la valenciana) i atra (la catalana), han creixcut de forma paralela, encara que com hem dit, la valenciana no te paragon en la catalana, ni en autors ni en obres.

Molts son els ixemples que podriem ficar, pero servixquen estos de mostra per a demostrar l’autoctonia de la llengua valenciana, que de forma paralela e independent a tingut en respecte al catala.

El tantes voltes comentat, Anoni Canals (1352-1419), naixcut en Canals, que ademes de escritor, era filosof, teolec i frare de l’Ordre de Predicadors, en el prolec de la seua obra Valeri Maxim (1395), el deixa clar: “El tret de llati en nostra vulgada lengua materna valenciana, aixi breu com he pogut jatssessia que altres l’agen tret en lengua cathalana empero com lur stil sia fort larch e quax confus...” Es dir, que l’autor afirma traduir al valencià, encara que ya existis en catala, remarcant precisament als regidors de la ciutat de Barcelona als que anava oferit, la seua identitat valenciana.

Com tambe el demostra un monge de Monserrat al traduir la Vita Christi de sant Bonaventura (Barcelona, 1522), que diu: “He desliberat arromançar lo present libre, puix veig que fins aci, en la nostra catalana lengua no es esta transladada, y acabat que lo Cartuxa se tropia entre nosaltres en lengua valenciana, que es a la nostra prou conforme...” Es dir, que si segun els catalanistes es la mateixa llengua, i ya estava com ell asegura en valencià, ¿per a que la traduix al catala?

Com tampoc tindria sentit que en 1591, les Actes Concili Tarraconense, es tinguen que traduir a totes les llengües, a no ser que tingueren molt clar en Catalunya lo que parlaven en nostre regne: “Que ab auditoris vix aut ne vix quidem intelligi possit (...) i Principatu Cathaloniae in lengua catalana, in Regno Aragonum lengua materna et naturali ilius Regni, in Regno Valentiae lengua valentina, et non alia concionetur”.

I es que, si els catalanistes d’ara, ademes de llegir els seus libelos, els donase per culturizarse, habrien llegit l’obra de Fray Gregorio García: Origen de los indios de el Nuevo Mundo. Valencia, 1607, p. 287, a on l’aclarix: “hubo una lengua general, que es la Latina, de la cual se inventaron nuevas lenguas, quales son: Italiana, Francesa, Catalana, Valenciana, Castellana, Lusitana y otras muchas”

O tambe podrien llegir: Coses evengudes en la ciutat e regne de Valencia de Pere Joan Porcar, de 1612, que contè la Cançó en alabansa de mosén Francés Geroni Simó, en totes les llengües: Valencia, Castella, Aragones, Catala, Mallorqui, Portugues, Biscai, Frances, Negre, Morisco.

I, el Tractatus de Regimine Urbis et Regni Valentiae, del doctor Llorenç Matheu i Sanz, de 1654, pagina 504, que diu: “Reperi in Hispania linguas: verterme propiam. Cantabricam, graecam, latinam, Arabicam, Celtiberam, Caldeam, Hebraicam, Valentinam, Catalaunam.

Pero si estos dos ultims pel seu caracter de valencians, poden considerar-los de “tendenciosos”, tindrien que consultar, per ixemple, el Memorial sobre la defensa del catalán”, (Bib. Cat.: Diego Cisteller: Memorial, imprenta de Gabriel Roberto de Tarragona): “Las leyes de las partidas estan en Castellano; en Aragón, en aragonés; en Valencia, en Valenciano; y en Cataluña, en Catalán.

En definitiva, no estaria mal que els catalanistes, abans de que que perguen el poder, s’instruyeran un poquet, per a no passar el dia de demà com uns incults.

FANTASMES "MOSSARAPS" I ANTROPONIMIA VALENCIANA (IV) Autor: Agusti Galbis

FANTASMES “MOSSARAPS” I ANTROPONIMIA VALENCIANA (IV)



Respecte del Llibre del Repartiment, es important coneixer lo que deixà escrit Alcover, “Alma mater” del “Diccionari Català Valencià Balear”, i una persona que es dedicà tota sa vida a treballar, sense fer us de la manipulacio que acompanya als acatalanats de hui que tots coneguem. Alcover, en el volum XIV del “Bolletí del Diccionari” (DCVB), expon unes “Aclaracions y Rectificacions de certes coses dites dins els primers toms del Bolleti del Diccionari”. Diu: “L´estudi acorat que hem fet del Repartiment de Mallorca y del Repartiment de València, obra un y altre del rey En Jaume I, ens ha convençuts de que a Mallorca y a València hi havitaven, abans de la reconquista, muzarábichs o descendents de muzarábichs fets mahometans que parlaven una llengua formada del llatí an el mateix temps y de la mateixa estructura poch sà poch llà, com la que a-les-hores se formà a Catalunya, y que el parlar d´aqueixes tres regions se fusionà quant anaren a Mallorca y a bona part del Reyalme de València pobladors de Catalunya y s´hi establiren, conservantse en aquelles dues primeres regions certes formes llingüístiques, no gayre, que tenen tota la trassa d´anteriors an aquella fusió”



I fora la “fusio” de la que parla Alcover de gran o de chicoteta entitat, l´unica veritat es que molt pronte, els valencians deixaren per escrit la conciencia de parlar i escriure una llengua propia, la llengua Valenciana que nos ha donat als valencians un sigle d´or que els catalans voldrien per ad ells. Eixe i no un atre es el motiu que mou a catalans i catalanistes a voler fer-se els amos de lo que no es d´ells. Als pobres, nomes els queda l´ilusio de creure que la Llengua Valenciana va naixer d´ells, constatada la realitat de que ni un català fon protagoniste d´eixe sigle d´or. Pero com no es de veres, no podem consentir que triumfe la mentira.



Felipe Mateu y Llopis, en “Consideraciones sobre nuestra reconquista” escriu que “El fondo románico y mozárabe valenciano era considerable. En el mismo Llibre del Repartiment hay antroponimia románica: Aben Lop, Aben Sancho, Abenalgumes, Ferriz, Aben Bono, Xenpeteri, Sancte Martini, etc”



Anem a vore mes antroponimia romanica valenciana, referenciada a l´edicio del Repartiment de Cabanes-Ferrer (1979-80): Mahomat Passarello (I, 1321); Aben Vivent (I, 77, 236, 884, 1115, 1228); Ambonel (I, 12, 14); Almantel (I, 521); Mantel (III, 733) Mahomat Anferro (III, 1562); Mahomat Abinhorta (I, 1288); Iucef Abingalol (II, 835); Çaat Sancta Marini (I, 798); Abenseraila de Murvedre; (I, 537); Abensalmo (I, 503, 862, 968); Amet Barbatorta (III, 1750, 1753, 1767)...”



Mes curiosos, perque poden correspondre´s a llinages valencians actuals, podrien ser: Mahomat Abenfortuni (I, 1452), Mahomat Abenfortun (III, 2023), Mahomat Fertun (IIII 2028).- FORTUNY; Mahomat Alforner, (III, 1161).- FORNER; Mahomat Granel (III, 1029).- GRANELL; Ali Borrel (I, 441).- BORRELL; Avencosta (I, 160).- COSTA; Mahomat Almailol (I, 313).- MALLOL; lucef Alcoyl (I, 1150).- COLL; Mahomat Sancte Marini (I, 241).- SANMARINO; Alponti (I, 1333).- ALPONT O ALAPONT; Mahomat Abinferri (I, 1361), Avinferriz (I, 1140)- FERRI, FERRIS, FERRIOLS, FERRUS; Mahomat Almari (I, 487) MARÍ; Amaç Loça (I, 581) LLOSÀ; Abnamoya (II, 862) MOYA; Abdalla Xampetri, A. Xempeteri (Rep. III, 1271, 1438).- ¿SAMPERE O SEMPERE?; Tamaret (I, 470, 1007).- TAMARIT; Mahomat, Allobregati.-LLOBREGAT; Aly Sarrio.- SARRIÓ; Avinçaval .- SAVALL...



Recordem, que en el pacte de rendicio de “Çayen Regi, neto Regis Lupi” a Jaume I, consta que “volumus et concedimos quod omnes illi Mauri qui romanere voluerint in termino Valentiae, remaneant in nostra fide salvi et securi et quod componant cum dominis qui hereditates tenuerint”, es dir, que garantia, que els musulmans que vullgueren, podien quedar-se en les seues propietats. Els qui no tenien arraïls en la terra o no estaven disposts a integrar-se en la nova civilisacio cristiana, se n´anaren. Segurament, els que hem conegut formaven part d´estos ultims. Pero la major part dels descendents dels iberorromans valencians, cristians o islamisats, es quedaren en sa casa. No deu ser coincidencia que, segons l´aplicacio que facilita la “Distribución territorial de apellidos” en data d´u de giner del 2006 de l´Institut Nacional d´Estadistica, resulta que el 100% dels “Sanmarino”, mes del 85% dels “Alapont”, prop del 80% dels “Ferri” o “Sarrio”, mes d´un 75% dels “Granell” o “Savall” o “Forner”, de tota Espanya, es troben en territori valencià.



La convivencia de l´hebreu junt al romanç, podriem trobar-la en l´assentament nº 2.982 del Llibre del Repartiment: “in hereditate que fuit de Tobet...”, que podria vindre del hebreu “Tob” que vol dir “bo” mes el sufix romanç –et < -ITTU a semblança de BONET, descendent de BONU>bon + -et < -ITTU (Jucef Bonet, es registra en 1290).



Considere important coneixer que hi ha llinages valencians inclus d´orige prerromà. En “Toponímia, Geografia i Cartografia” de Vicenç M. Rosselló, Emili Casanova, i atres, en l´apartat “Toponims prerromans” parlen de “Ivars” diguent: “…que, per altra banda, ha penetrat com a llinatge”. Mes del 90 per cent dels “Ivars” de tota Espanya son valencians. Tambe prerromà es considera “Goterris” exclusiu de Castelló i Valencia, junt a “Donderis”, tambe practicament exclusiu. Propis de territori valencià son “Llisterris”, “Monerris”... Es mante un orige iberic per al sufix “eris” o “erris”. Tambe iberic podria ser “Tormo” i “Tormos”, mes del 75% dels quals es troben en territori valencià. I el que hui existixquen eixos llinages prerromans, predominantment valencians, nos mostra l´important llinea de continuïtat de poble.



Tornant a l´epoca del rei en Jaume, ya varem comentar lo misterios que resulta el que els acatalanats mai parlen dels noms de persones en toponims valencians. Recordem una mostra: En el “Diplomatarium II” de Burns trobem en 1258 a “Ade de Paterna” o Adam de Paterna (p.118), a “Petro Vitalis de Algezira” o Pere Vidal d´Alzira (p.141) i a “Philip(p)o de Denia” o Felip de Denia (p 216). De 1260 es la cita de “Martino Egidii de Segurbio” o Marti Gil de Sogorp (p.356). En 1262 trobem a “Garsias Petri de Castaylla” o Garcia Pere de Castalla (p.447), i el el 1263 a “Petrus Çapata de Aliazira” o Pere Sabata d´Alzira (pp.482-483) i a “Berengario Vives de Morella” o Berenguer Vives de Morella (p 541). En “Alicante y su territorio en la época de Jaime I de Aragón”, de José Martínez Ortiz trobem en 1242 a, “Martín o Martino de Pichacen”. (p.39) En 1248 es cita a “Mateo de Gavarda” (p.81) i en 1249 parla de “Juan Pérez de Cuyllera” (p.63). De 1258 tenim a “Felipe de Denia” (pp.108-109) i en 1259 trobem a “Juan de Muro”. En 1269 apareixen “Martín Lope de Castalla” i “García Lope o Llop, de Cocentaina” (p.184) i de 1271, “Bonetí de Rafal” (p 203). De 1273 tenim a “Pedro Golmer de Cocentaina” (p 225) i de 1274, a “Pedro Romeu de Cullera” (p 231) i a “Vives, de Valencia”. En el llibre de Ponsoda “El català i l´aragones…”, trobem en la Cocentaina del XIII a “Johan d´Alcoy” (1269), “P Alcoy” (1275), Guillem de Castayla (1275), Marti de Seta (1275), Michel de Valencia (1277), Paschual de Xivert (1277), R de Turbayllos (1295)…



En tota seguritat, molts d´ells havien vixcut “sots senyoria de moros” i s´havien integrat a la nova civilisacio cristiana. Passat poc de temps, els seus descendents serien els protagonistes del primer sigle d´or d´una llengua peninsular, del sigle d´or d´una llengua a la que donaren nom: Llengua Valenciana, molt a pesar dels acatalanats, als qui els haguera agradat que l´historia haguera segut d´una atra manera. De la manera que que ells inventen i intenten clavar-nos en calçador. Pero aixina fon, i no poden evitar-ho.

lunes, 20 de enero de 2014

CULITO VEO, CULITO DESEO

Chimo Lanuza

20 de juliol del 2004

Es una pena no tindre una memoria d’elefant, pero espere saber utilisar adequadament la poca que en este moment vaig a utilisar.

A ningu ha d’estranyar que les nacions, quan no existixen, es poden inventar (igual que s’inventen, si, senyors, les ortografies i els programes informatics). A nosatres els valencians esta premisa encara nos estranya menys que a uns atres: l’experiencia nos diu que els catalans, de no tindre gran cosa, ¡caram!, han acabat donant l’impressio de que son un gran poble, una gran nacio i, inclus, que s’està cometent una gran injusticia en ells en no consentir que es constituixquen en una nacio i en un estat independents.

Pero es que les coses no es fan aixina, senyors catalans. U es pot inventar -com fan vostes i han fet molts atres- els fonaments d’una nacio. Roma es va inventar un passat glorios i d’orige mitologic a través de l’aportacio de la “Eneida” de Virgili. Castella comença a potenciar l’orgull castella utilisant mitos com el de “El Cid”, Catalunya s’inventa no se quins roders, martirs i rebels contra l’opressio espanyola que no es sostenen ni en ciment, ¡en fi, per a que continuar!

Venía dient que u es pot inventar la seua propia historia (i la seua propia ciencia, i la seua propia filologia...) com fa Catalunya, tot siga per la patria... pero lo que no es pot fer es construir una nacio a costa de fer desapareixer i a costa de destruir a unes atres, apoderant-se de la seua historia, la seua lliteratura i tot allo que consideren que ve a fer gran la fantasmal nacio catalana.

¿Voleu eixemples?... Puix tot, ya sabeu, resulta que tot lo valencià es catala. Aixina no es fan les coses. ¿Encara estranya ad algu que tingam prejuïns contra els catalans? No em servix quan se me diu: “¿Pero tu que tens contra els catalans? Tens dret a estar contra els valencians pancatalanistes, pero no hi ha motiu per a estar contra els catalans”. Be, aixo queda molt be, molt en la llinia del respecte i la tolerancia i tot aixo que està tan de moda (i que yo personalment practique diariament perque m’ho crec)... pero que es preten que a soles tinga una direccio: de mi cap als catalans i no dels catalans cap a mi. Perque una cosa està molt clara: si no existiren els catalans, no existiria el pancatalanisme. Aixina de clar. I els catalans no intervenen plantejant-se si lo que els seus correligionaris d’aci estan fent es just, correcte, respectuos, llegal, democratic... Ells no diuen res; si a la llarga els beneficia, benvengut siga. I mai els podrem acusar d’actuar “directament” ya que utilisen als mercenaris valencians pancatalanistes.

Digam que els catalans tenen perfecte dret a promocionar-se organisant la coentor eixa del “Forum” de Barcelona que a ningu li interessa; pero be, tenen dret. Ya els pagarem tambe en el seu dia els seus jocs olimpics... Pero no hi ha dret a que, en albirar els beneficis personals, empresarials, promocionals i etcetera d’una convocatoria com la que va a organisar-se en Valencia –la Copa d’America-, ara va i nos la volen “furtar”. Pero ya està be, senyors meus, sempre igual (¿fins fa gens no sabien de l’importancia que te esta activitat de caracter internacional?).


Ya està be, senyors catalans, que es que “Culito que veo, culito deseo” .

CUANDO CATALUÑA VALENCIANIZO SU IDIOMA

AUTOR: RICART GARCIA MOYA

  (Nomes versio en Castellà · Solo versión en Castellano)

  Sorprende el epígrafe, pero es correcto. Hacia 1600, Andreu Bosch se desesperaba por la tendencia extendida en Cataluña  de dar supremacía "e imitar a la Lengua Valenciana"  (Títols d'honor.  Perpinyà, 1628).

 Esta influencia también afectaba al mismo Bosch, pues, aunque critica que sus compatriotas "mudaran la vocal a, en e" (p. 27) razonaba que escribir "las nostras ciencias" era menos correcto que "les nostres ciencies".

 En las mismas fechas, el catalán Onofre Pou, con su "Thesaurus", Ilevaba hasta Perpignan el léxico valenciano: otonyo (no tardor), chiquet y chiqueta, iglesies, chulla, mija, servisis, carchofa, giner, puncha, etc.

 Con esta inmersión idiomática (deseada, no impuesta), una parte de Cataluña y Aragón valencianizaron su idioma a fines del siglo XVI. Fuera de esta influencia quedaron la parte oriental del territorio, incluida Barcelona. Eran tiempos en que el mismo Cervantes diferenciaba la dulzura del valenciano de la ruda "lengua gascona y catalana" (Quijote, II, Cap. 60), aludiendo erróneamente al occitano como gascón.

 Relacionado con el problema actual, un rotativo catalán reconocía que: "la independencia de un país ha Ilevado a codificar como una lengua distinta la que se consideraba dialecto. Así lo hizo Noruega a comienzos de siglo respecto al danés. Y así está ocurriendo hoy en la antigua Yugoslavia donde el serbo croata, codificado a mitad del siglo pasado y lengua común en la Yugoslavia de Tito, se ha escindido en cinco lenguas distintas. En las últimas conversaciones de paz en territorio norteamericano croatas, serbios y bosnios se presentaron acompañados de sus respectivos intérpretes para traducir unas lenguas que los expertos consideran que difieren menos entre sí que el catalán y el valenciano" ("La  Vanguardia",  10IV-96).

 Aquí sucede lo contrario. Las oficinas de inmersión (especialmente en las Universidades de Alicante, CasteIlón y Valencia)  compiten  para ver cuál  catalaniza  más  eficazmente, arrinconando al valenciano y español. Alegremente, con dinero del contribuyente, editan libro tras libro con la finalidad citada.

 Prototipo de estos ejemplares sería "Els valencians i la Ilengua normativa" (Generalidad,  1995);  ensayo sembrador de confusión que, por ejemplo, afirma que el adjetivo "petit" está vivo en Alcoy, criticando al diccionario del GAV por negarlo.

 Una cosa es que autores como FuIlana,  ingenuamente,  recogieran  arcaísmos como "esser o freturar" y palabras fronterizas; y otra muy distinta es utilizar como prueba de idioma vivo el léxico de los alumnos alcoyanos víctimas de la inmersión, o el de los funcionarios reciclados en catalán.

 EI autor -olvidando que no está arriba del Cenia- escribe "vuit, gener, mica, amb, mots, seva, tasca", y condena el léxico (bellea, giner, chiquet...) que en 1600 era publicado en Perpignan como paradigma de culto.

 Igual finalidad busca "Obres impreses en català al País Valencià" (Diputación de Valencia, 1989), donde figuran Blasco Ibáñez y Martí y Gadea como escritores "en catalán".

 Curiosamente,  si  hubo  un  autor preocupado por la lengua valenciana fue precisamente Joaquín Martí y Gadea, que pasó su vida tratando de conocer el alma de "nostre Reyne de Valencia" (él escribía Reyne).

 Martí y Gadea destacaba la singularidad de "La Ilengua valenciana, per la riquea de veus,  modismes y gracia (...) superant a la catalana" (Gadea: Tipos,1908, p. 298). EI alcoyano (de Balones) defendía su autonomía respecto de la catalana, algo que también oculta del lexicólogo Corominas, saqueador impenitente de la obra de Martí y Gadea, de la que selecciona lo concordante con su teoría inmersora.

 Por mucho que manipulen, la lengua de Martí y Gadea es distinta a la del norte. Valga de ejemplo estas frases, respetando ortografía y léxico del alcoyano: "U que va pedre en Alcoy, ariava en peus de plom. Com es riurán de nosatros els companyers, per tindre rellonges  d'arena  y  de  boljaca.  La Llonja te riquea y bellea. Els jagants junt a la casa vestuari. La sencillea y el títul d'atre; vorán y Ilegirán els articuls per primera vegá els jovens, ahon hia festa.  En el sigle dènau contava en tres millóns en dinés, terrés y molíns de paper".

 Gadea depuraba su léxico y adoptaba libremente vocablos foráneos, sin imposiciones; aunque sean discutibles algunos. Por ejemplo, él  (lo mismo que todos los valencianos en 1900), no usaba la preposición "fins"; prefería escribir el neologismo "dasta", por coherencia con el habla viva. Lo de "fins" lo reservaba para traducir el plural del adjetivo castellano fino: "Alicantins, pocs y fins", locución de origen alcoyano que incluye en "Tipos y modismes".

 Pero las decisiones sobre el rechazo o aceptación referentes al idioma las debieran tomar los valencianos  (no los inmersionistas del catalán, claro).

 Todas las innovaciones léxicas y gramaticales que el pueblo valenciano ha ido incorporando a su idioma son "científicamente" desprestigiadas, puestas en la lista de indeseables y -como es sabido- sustituidas por las dictadas por el Institut d'Estudis Catalans. Y lo peor es que estos culturicidas viven de los impuestos.

 Las Provincias 24 de Mayo de 1996




CRÓNICA DE UNA MUERTE ANUNCIADA


LAS PROVINCIAS

16 d’abril de 2006

Autor: JOAN IGNACI CULLA
El Tribunal Supremo acaba de publicar una sentencia en la que afirma que el catalán y el valenciano son la misma lengua, en una resolución que anula la orden de la Conselleria de Cultura y Educación de la Generalitat Valenciana de 1995 que derogaba la equiparación de los certificados de conocimiento de valenciano de la Junta Qualificadora de la Comunitat con los certificados de conocimiento de catalán de los organismos catalán y balear.
El Tribunal Supremo modifica el criterio establecido en una sentencia del 20 de noviembre de 1992, en el que, en el plano jurídico, la lengua valenciana era el valenciano, según disponía el Estatuto de nuestra comunidad autónoma de 1982.

Ahora, el problema no es la victoria que ha supuesto esta resolución para los que habían presentado la demanda (Acció Cultural del País Valencià y el Sindicato de Trabajadores del País Valencià), sino cómo se ha producido y en qué se ha basado el TS para resolverla.

En el apartado séptimo de los Fundamentos de Derecho indica literalmente: “Es especialmente significativo el acuerdo de la Academia Valenciana de la Lengua de 9 de febrero de 2005, por el que se aprueba el dictamen sobre los principios y criterios para la defensa de la denominación y la entidad del valenciano. En este dictamen se afirma que la lengua propia e histórica de los valencianos, desde el punto de vista de la filología, es también la que comparten las Comunidades Autónomas de Cataluña y de las Islas Baleares”, y concluye, en ese mismo párrafo, haciendo referencia a otra parte del Dictamen de la AVL donde se afirma que “es un hecho que en España hay dos denominaciones igualmente legales para designar esta lengua: la de valenciano y la de catalán”.

Y para mayor sonrojo de los valencianos, comprobamos en la misma sentencia que los que nos tenían que defender (nuestro Gobierno), son los que nos traicionan, según se desprende en el texto: “La línea argumental seguida por la Generalitat Valenciana en su escrito de oposición a la casación viene a reconocer lo anterior, desde el momento en que pone el acento de su oposición en que el valenciano es una variedad de la lengua catalana y en que es el dato de esa variedad el que justifica la dualidad de certificaciones administrativas que preconiza y la aquí polémica supresión de convalidaciones”.

Es decir, que el TS se apoya en el dictamen elaborado por una supuesta institución creada para la defensa de la lengua valenciana (la AVL), pero que realizó el famoso Dictamen del 9 de febrero de 2005 a favor de la unidad lingüística. Y la Generalitat Valenciana en el Supremo reconoce que el valenciano deriva del catalán, o lo que es lo mismo, que el idioma valenciano no existe como tal y se trata de un dialecto del catalán.

Sinceramente no sé a qué juega nuestro Gobierno valenciano. ¿A qué viene ahora el conseller Font de Mora diciendo que la Generalitat estudiará a través de sus servicios jurídicos “todos los recursos que sean posibles’’? ¿A qué viene ese cinismo cuando intentan dar la imagen de que realmente luchan por la singularidad de la lengua valenciana, si cuando tienen que defenderla (seguramente no pensaban que se haría pública la sentencia), los que tienen la facultad y la obligación de hacerlo, sostienen frente al Tribunal que “el valenciano es una variedad del catalán”?

Si realmente les importase, no habrían constituido la mercantil AVL, precisamente, con el propósito fundamental y exclusivo de amortajar a nuestra lengua, contando como tienen con mayoría absoluta; si realmente les importase, no estaría compuesta por una mayoría de miembros catalanista; si verdaderamente les importase, jamás hubiesen permitido un dictamen como el que elaboraron, que condenaba a nuestra lengua a favor del catalán; si realmente les importase, hubiesen puesto todos los mecanismos necesarios para que, por primera vez, un tribunal no reconociese que el catalán y el valenciano son la misma lengua, en vez de someterse a los catalanistas.

Están demostrando que la inclusión de la palabra idioma en el nuevo Estatut sólo era una fachada, simplemente, porque jamás han creído en la lengua valenciana. Los catalanes sí que han conseguido que en el suyo figure la palabra nación , para reivindicar cualquier cosa, incluso hasta lo más anecdótico, como el presentarse a Miss Mundo en representación de Cataluña.


Aquí, en el nuestro, la palabra idioma sólo es un brindis al sol que les permite manipular una vez más el sentimiento del pueblo valenciano. Si no fuese así, se haría un uso legal del término y no nos obligarían a presenciar esta farsa, como la ocurrida en el TS, gracias a nuestro Gobierno. Al final la AVL, como ya habíamos denunciado tantas veces, ha contribuido a hacer realidad la ‘‘crónica de una muerte anunciada’’ (con inestimable colaboración del PP y PSOE) de nuestra lengua valenciana. ¿No será que los valencianos

CRITERIS I MANAMENTS



Acabem de viure uns dels fets mes clarificadors que mostra, ya no tant la realitat valenciana, com la realitat dels agents socials que n’intervenen.

El Dea de la Seu, Sr. Arnau, qui militant en el Valencianisme - en concret formant part de la maxima Institucio que academicament ho representa, la RACV- va consentir  en formar part, d’eixa farsa naixcuda del pacte d’estat antivalencianiste, obviament, entre el PP i el PSOE, es a dir de l’A.V.LL., a canvi d’un sou d’alt eixecutiu i de tindre obertes totes les tribunes oficials i, reconeixcuda oficialment els seus merits a partir d’eixe moment.

La cosa no passaria per representar una patética escena de pessebrisme més, lo que deixa en evidencia, per una part el nivell de decadencia de nostra Societat, i per atra la talla moral dels implicats.

Pero es dona la circumstancia agravant de que el sr. Arnau es membre relevant de l’Iglesia Catolica valenciana, i , que no nos oblidem, està obligat pel seu vot d’obediencia a l’Arquebisbe i al Papa.

Com era llogic d’esperar, el Valencianisme ha mostrat la seua indignacio davant de la incoherent actitut del sr. Arnau, be davant de les Autoritats eclesiastiques, be publicament en temples i actes religiosos. La reaccio del sr. Arnau ha segut, no la de rectificar (que segons diuen es de savis) si no la de dimitir com academic de la RACV perque “no compartiu els criteris actuals de la RACV”.

I aplegats ad eixe punt - segurament per motiu d’una escasa base teologica i catequista- resulta que em pert.

¿A quins criteris es referida el sr. Arnau?

Com podriem pressumir al trobar-nos en el camp academic, i considerant la qüestio a debat, el sr. Arnau com a academic de la RACV (carrec gratuït) sostenia l’existencia de l’Idioma valencià, pero ara a l’incorporar-se a l’AVLL (carrec molt ben pagat) ha descobert que l’Idioma valencià no existix.

Pero tornant, a la seua possicio, éll continua firme en la seua “conviccio científica”, i es en el criteri de la RACV en el que no està d’acort. A l’hora ¿voldrà referir-se el sr. Arnau qué en lo que està d’acort es en el criteri de que els academics estiguen remunerats? I per cert de quina manera.

Pero abstraent-nos des d’una perspectiva mes ampla de lo eclesiastic, observarem com es dona en tot el Mon la mateixa política eclesiastica, consistent en procurar una identificacio Iglesia-Poble. Aixina, per eixemple ho estem observant entre els bisbes vascos i la Societat vasca, o en els bisbes andalussos i la Societat andalussa, o en els bisbes nortamericans i la Societat nortamericana.

Pero ¿ i els bisbes valencians i la Societat valenciana? ¿Existix eixa vocacio d’identificacio Iglesia- Poble?

Evidentment, no. Lo que deuria preocupar als que ne tenen una preocupacio per a compendre la problematica de la Societat en la que viuen es el per qué d’eixa situacio atípica.

Potser, i dic, que nomes puga ser perque este Poble nostre no es fa responsable del seu Desti, i mentres “els de fora” siguen “els amos de Casa”, no es farà lo que nos interessa als que vivim dins, sino lo que els interessa “als de fora”.

I a tot aço, ¿ a on para el  mensage pastoral que predica la jerarquia catolica? Continue perdut.

Josep Ballester Soler

Alacant (Valencia)

CREURE EN LA LLIBERTAT, CREURE EN LA DISCREPANCIA

Per Gonzalo Romero Casaña


Sincerament pense que moltes, tal volta massa, son ya les informacions i els articuls que s’han vertit i escrit sobre la subvenció concedida per l’Ajuntament de Castelló a l’associacio Cardona Vives, una ajuda entre moltes atres mes destinades a distintes associacions castellonenques.
Crec que en els temps que corren, en els que, per desgracia, existix una problematica sociopolitica de present pero sobretot de futur, en la que se podrien omplir quantitat de pagines, crida prou l’atencio que siga precisament la subvenció de trescentes mil de les antigues pessetes, concedides a l’Associació Cultural Cardona Vives de Castelló, la que està inspirant d’una manera realment preocupant i inquisidora a les plomes i als recurridors –inquisidors- administratius, afins i provinents de certs segments socials, els quals consideren i opinen que la Comunitat Valenciana no te una personalitat cultural, historica i politica propies.

L’Associació Cultural Cardona Vives de Castelló des de la seua fundació en l’any 1982, obra de l’insigne artanenc en Josep Maria Guinot i Galán, professor durant prop de quaranta anys en l’Institut Ribalta, Filolec i Canonge de la catedral de Sogorp, ha tingut sempre com a màxima la defensa, des de Castelló, de les senyes identitaries valencianes i, de manera especial, les seues manifestacions culturals i el seu vehicul d’expressio mes singular, la Llengua Valenciana. Unes senyes que considera com a propies de les gents de Castelló, Valencia i Alacant (de les terres valencianes en el seu conjunt). Pero, per damunt de tot, la Cardona Vives te, ha tingut i tindrà sempre un absolut respecte per atres idees o pensaments, encara que no els compartixca, i encara que en estos no capia ni la mes minima possiblitat de considerar i coincidir en la substantivitat, per eixemple, de la llengua valenciana, la qual ya fon reconeguda en el s. XVI per l’autor de l’obra cimera de la lliteratuta castellana El Quijote, Don Miguel de Cervantes Saavedra, qui es referiria a la llengua valenciana com a la mes dolça del mon i en la que unicament en bellea podia competir la llengua portuguesa. Un reconeiximent que el propi poble valencià secularment ha mantingut i transmes en sentir-la com a propia i seua, i que ha fet que des de la soberania la nomenara i encara la nomene llengua valenciana.

Ya en 1395 Fra Antoni Canals fea constar per escrit en la seua traducció del Valeri Maxim, que l’havia tret del llati en nostra vollguda llengua valenciana. En el prolec diu lliteralment: … “el l’ (he) tret de lati en nostra vulgada lenga materna valenciana axi com he pogut jatssessia que altres l’agen tret en lenga cathalana….”. Esta i mil cites mes demostren d’una manera rotunda l’existencia de la llengua valenciana com a la primera que va ser capaç de donar, dins d’Espanya, un Sigle d’Or lliterari, un sigle este en que Ausias March, Jaume Roig, Sor Isabel de Villena, Jaume March, Joan Esteve, Frai Bonifaci Ferrer, Sant Vicent Ferrer o Joanot Martorell i el seu Tirant lo Blanch, entre molts atres, com si saberen dels futurs intents de despersonalisacio de la cultura valenciana, que estaven per vindre i ara patim, feren constar en les seues obres sempre el nom de la llengua que utilisaren a l’hora d’escriure, i esta llengua a soles tenia un nom per ad ells i este era el de Llengua Valenciana.

Hi hauria que recordar tambe que per iniciativa del Centre de Cultura Valenciana, l’any 1918, es fundà en l’Universitat de Valencia una catedra de Llengua Valenciana que regentà el Pare Fullana.
En 1927 (bolletins de febrer i abril de la RAE) en el Boletín de la Real Academia Española se diu “Es ahora en 26 de Noviembre de 1926, cuando por Real Decreto se manda la ampliación del número de los Académicos de la Lengua, hasta 42, con el fin de dar cabida en la Real Academia de la Lengua, hasta 42, con el fin de dar cabida en la Real Academia de la Lengua, al estudio de los idiomas españoles no castellanos. Un nuevo académico debía ocupar el sillón representativo de la lengua valenciana. En la Junta ordinaria celebrada por la Academia Española el día 10 de marzo de 1927 fueron elegidos los nuevos Académicos, en conformidad del citado Decreto de 26 de noviembre de 1926, quedando elegido como representante de la llengua valenciana el R.P. Luís Fullana. El acto de toma de posesión oficial tuvo lugar el día 11 de noviembre de 1928, según la siguiente nota del Boletín de la Real Academia Española, diciembre de 1928, página 689, en Acuerdos y noticias: Recepcción del padre fray Luís Fullana, académico eleto de la Sección Valenciana, presidiendo la Junta el excelentísimo señor Ministro de Instrucción pública, acompañado del Director de la Academia, del Secretario y del Censor de las misma…”

O seguir fent memoria i recordar un atre fet, molt mes pròxim en el temps, i es la normativa que fon utilisada en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, en els primers anys de la seua publicacio (temps de l’UCD) la qual fon la de les “Normes d’El Puig”, l’unica codificacio actual (feta per la Real Academia de Cultura Valenciana) que respon i s’adequa a la llengua valenciana viva entre els valenciaparlants, una llengua considerada diferent i diferenciada del restant de les atres que es parlen en Espanya, i en la que es publicà el mateix Estatut d’Autonomia (DOGV nº 74 de 15 de juliol de 1982).

Bo, son tantes les constatacions historiques de l’existencia d’una llengua valenciana molt anterior als temps de les subvencions continues de la Generalitat Catalana, primer de Pujol i ara del duo Carod Rovira-Maragall, a tots aquells valencians en ansies de negar lo propi i postuladors d’una gran nació, sorgida d’una unitat llingüística de destí en lo universal, que hi ha por, molta por a que, des de l’humiltat que caracterisa a una entitat castellonenca de soca i arrel com es la Cardona Vives, es difonguen les raons constatables, basades en fets, que podrien acabar en el “chollo” de publicar, de rebre premis i molts diners d’aquells que encara no han entes que la llibertat implica escoltar i quan u no està d’acort en atres postures diferents a la seua rebatre, sense insults ni coaccions, les consideracions de la part contraria.

Curiosament, eixos llegalistes, embogits pel seguiment i posterior interpretacio del punt i coma de la norma, patixen una especie d’amnesia, d’oblit absolut, quan les associacions o entitats, a les que segurament pertanyen, transgredixen dia a dia i sistemàticament la Constitucio Espanyola o l’Estatut d’Autonomia, son les receptores de les ajudes que, per cert, no son de trescentesmil pessetes, ben al contrari son millonaries. Per a nosatres eixa actitut si que es censurable per cinica i, sobre tot quan busquen, en la majoria dels casos, despersonalisar al poble valencià, negar que Castelló es la capital provincial, que la Comunitat Valenciana es la nostra nacionalitat autonoma i el nostre marc historic es el Regne de Valencia, i que Espanya segons la Constitució, es el nostre Estat.

¡Com m’agradaria! que, lo mes pronte possible, aquells que realment si que viuen de les subvencions i premis concedits per un govern autonom alié, pergueren la por a creure en la llibertat, arribaren a entendre que raonar, exponent-se a la possibilitat de no tindre la rao absoluta, - cosa que podria ser francament negativa en lo que es referix a donar satisfaccio al seu ego econòmic-intelectual -, podria ser també la porta que obrira els seus esperits i els fera ser homens i dones lliures, disposts a admetre que el dret a la discrepancia forma part del ser dels homens i de les dones que creguem en la llibertat.


CONSTANTI LLOMBART I LO RAT PENAT. UN HOME I UNA MAMPRESA, ARA FA 125 ANYS


Per Juli Moreno Moreno


Trencant en l’habit que he seguit fins ara en les meues colaboracions, en la d’este numero del “Renou” no parlarém d’un personage naixcut en les comarques castelloneres, ho fare d’un valencià, l’importancia del qual, per la seua labor i per la seua herencia cultural, pot fer intrascendent el lloc de naixença. Es tracta de Constanti Llombart i de la seua aportacio al renaiximent de les lletres valencianes i, en general, de la cultura valenciana.

En una revista de les caracteristiques com la que el lector te en les mans, es obligat fer mencio d´un acontenyiment que, gestat i impulsat per este "lletraferit", perpetuaria l´impuls de revitalisacio de la llengua i cultura autoctones en crear una associacio que velara per la seua recuperacio i per la seua transmissio, em referixc clar està a la fundacio de Lo Rat Penat, la "Societat d´Aimadors de les Glories Valencianes i son Antich Realme". Associacio que, per una atra banda, donats els fins estatutaris d´esta, mantingue un camp d´actuacio que abarcava totes les terres valencianes. L´ocasio, en haver-se complit el 125 aniversari de la fundacio d´esta Societat, be crec que mereix que dediquem est espai a un home i a l´entitat que feu possible i ha mantingut viu l´esperit valencianiste, i de la que la Cardona Vives me consta se sent molt proxima.

Constanti Llombart, pseudonim de Carmel Navarro Llombart, naixque un 8 de setembre de 1848, en el si d´una familia d´artesans, en el carrer de la Bosseria de la ciutat de Valencia. Per unes raons o per unes atres la seua formacio primaria està plena de vicissituts, ya que pareix ser no professava una gran inclinacio pels estudis. Despres, en creixer, superaria esta fase i degut possiblement al seu primer ofici, d´enquadernador de llibres, al que es va haver de dedicar, puix la seua familia era humil, prengue contacte en les lletres i es despertà en ell, gracies a la llectura de tot lo que caïa en les seues mans, un interes per saber i per l´escritura, fins a l´extrem que es decidi per estudiar Magisteri, tot arribant a ser mes tart un destacat escritor. La seua amistat en l´impressor Agusti Laborda i en el mestre Andreu Codonyer influirien notablement en eixa i en unes atres decisions, com ara la d´iniciar el seu caminar com a escritor.

Fon un home compromes, inclus politicament, de manera que n´arribà a ser notoria la seua militancia republicana i participà en la Revolucio de 1868. En est emmarc va escriure per a la publicacio satirica "El diablo cojuelo" i per a "La propaganda republicana", les dos fundades per ell. De la mateixa manera, escrigue alguns treballs relatius ad este periodo i moviment, al cantonalisme, al federalisme, a l´injusticia social o a l´eclavitut…Trece días de sitio, Justicia contra justicia, La esclavitud de los blancos o Lo darrer agermanat son algunes de les producions -tractats i drames- a on expon les seues idees. Alguns acontenyiments i sobre tot enfrontaments en les autoritats governatives reconduiren la seua produccio cap a la lliteratura. Es just en este moment quan concebix el "Calendari Llemosi Lo Rat-Penat" en el qual, imbuit per l´esperit de la Renaixença, de la que ell sera peça clau, traura avant esta publicacio en colaboracions lliteraries d´atres valencians i tambe de mallorquins i catalans -no podem oblidar l´esperit de germanor que avivarà este moviment en una primera fase, i que despres divergirà i es fara particular en cada territori.

El seu esperit mamprenedor i la seua ansia per revitalisar la llengua valenciana el faran impulsor de moltes iniciatives com la de la creacio d´una "Biblioteca Valenciana" -coleccio en la qual pretenia reeditar als escritors classics valencians- o la concepcio de la fundació d´una societat que treballara de valent per l´enaltiment, la defensa i pel conreu de les diferents arees que constituixen la cultura valenciana, d´una manera molt especial la llengua valenciana, maxim exponent de la particularitat del poble valencià.

Mamprengue en molta ilusio este quefer i molt pronte trobà recolzament en uns atres intelectuals valencians, i tant d´estos com de molts universitaris sería el catalisador l´ilustre historiadori professor Vicent Boix. Una vegada assentades les bases, acordats els principis i els objectius d´aquella nova societat que perfilaven, nomes calia fer efectiu el naiximent i la presentacio publica. Arribà l´hora i el dia, i tambe el lloc. Es va elegir el Pabello Municipal, l´ultim dia de la Fira de Juliol, el 31 d´aquell mes de 1878. Alli es trobava congregada una amplissima representacio de lo mes notable de la societat valenciana i, alli, entre tan altes representacions socials, s´escoltaren el discursos fundacionals: el del fundador Constanti Llombart, valent, reivindicatiu i incitador a l´accio i al treball; el del que sería primer Secretari d´aquell entitat, Manuel Lluch i Soler, en un to semblant i, tal volta mes moderat i justificant conceptes que podien conduir a pensar que alli es donava vida i cos a una entitat que buscava el separatisme, el del seu primer president Feliu Pizcueta.

La Societat que havia de treballar per aquella recuperacio de la llengua valenciana, de les tradicions i de la cultura del poble valencià havia iniciat el seu caminar. Com un mal estel que pareix guie les grans obres de recuperacio nacional, per a desgracia de Constanti pronte sería copada pel conservadors, pels poetes nomenats de "guant", l´exponent maxim dels quals fon Teodor Llorente, els quals imprimiren un caracter mes lliterari a la nova associacio, tot evitant qualsevol reivindicacio politica i social front al centralisme. En posterioritat, nova saba entraria en Lo Rat Penat, que recuperaria part del pirncipis del fundador, pero aquell home que l´impulsara i la concebira, ya no arribaria a coneixer els nous derroters que els seus dirigents protagonisarien sobre tot en les tres primeres decades del s.XX, moments de gran activisme valencianiste.

Lo Rat Penat es mogue per arreu del Regne de Valencia i les seues simpaties i colaboradors feren que el seu treball tinguera repercussio i socis en moltissims municipis. Es guanyà el respecte i l´admiracio de la societat valenciana que observava la seua trayectoria i buscava en esta un recte procedir per tal d´actuar en fidelitat a la Patria Valenciana. El 31 de juliol de 2003 compli el 125 aniversari de la seua fundacio i, vespres de la conclusio d´estes noces de diamant, era de justicia deixar memoria de la trayectoria d´una personalitat i d´una realitat que encara labora per aquells fins i ho ha fet en mes encert o en menys ventura, depenent d´etapes historiques i de les persones que l´han conduida.

Constanti Llombart, el seu fundador, nos deixà -a mes- obres escrites de notable importancia per a lla llengua i lliteratura valencianes, inlcus per al seu estudi. Es per això que cal citar, encara que de manera breu, el Diccionari Valencià-Castellà de Josep Escrig, que ell amplià i millorà al costat del seu discipul Ramon Andrés Cabrelles, o Los Fills de la Morta Viva, amplissim teball on realisa un ample estudi bio-bibliografic dels principals autors i obres lliteraries valencianes, alhora que es una crida a la necessitat de revitalisar la llengua valenciana, a conrear-la en dignitat i a usar-la sempre.

Constanti mori molt jove, als 45 anys, i segurament prou maltractat per la vida i per la societat en general, inclus per Lo Rat Penat, eixa associacio que ell ajuda a fer realitat, ya que moltes de les seues aspiracions, inclus les personals, no les va poder conseguir. Mori un 31 de març de 1893, pero la seua obra perdura i segur que aço es lo important.
Obres interessants que es poden consultar sobre el tema i que ampliaran esta breu visio testimonial sobre un home i una realitat encara viva, poden ser les següents:

BLASCO, Ricard. Constanti Llombart i "Lo Rat-Penat". Periódich Lliterari Quincenal (1884-1885). Diputacio de Valencia. Valencia, 1985.
IGUAL I UBEDA, A. Historia de Lo Rat Penat. Exm. Ajuntament de Valencia. Valencia, 1959.
LEÓN ROCA, Constanti Llombart. Ed. Lo Rat Penat. Valencia, 1995. LLORIS I VALDES, Manuel. Constanti Llombart. Ed. Institucio Alfons El Magnanim. Valencia, 1982.
MORENO I MORENO, Juli. Aproximacio a l´Historia de Lo Rat Penat. Ed. Lo Rat Penat. Valencia 1994.
VVAA. Historia de Lo Rat Penat. Ed. Lo Rat Penat. Valencia, 2000.