Per Miquel Adlert Noguerol (q.e.p.d.)
I. EXPLICACIONS
1. Caic en l´engany de la catalanisació i me n´ixc
He de començar per parlar de mi. Pero no per egolatria, sinó al contrari: per tractar-se de confessió de culpa, arrepentiment, propòsit d´esmena i reparació del mal causat. Per aço, una vegada més (l´anterior fón en un article (sic) en "Jornada" de 24 de Septembre de 1975) repetixc ma confessió pública de qué, com m´enganyaren, una vegada enganyat, enganyí de bona fe. Açò ho explique detalladament en el meu inèdit "Retorn a la fidelitat valenciana", que desige acabar i publicar. Ací només explique lo imprescindible.
Fa més de mig segle que, en 1926, sent encara la meua edat la de catorze anys, despertà en mi la valencianitat el primer número de la revista "Cultura Valenciana". Em cal advertir que, anteriorment, només havia llegit en llengua valenciana el meritissim "Pensat i Fet"; els llibrets de falla, que en aquella época tenien autèntica gracia popular, com les falles; i -no m´avergonyixc de dir-ho- "La Traca". I en eixe número primer de "Cultura Valenciana", el primer treball el firmava: P. Lluis Fullana, O. F. M. Fón el primer coneiximent que tinguí de Fullana.
I ací em cal fer un homenage d´admiració, de gratitut i de desagravi al nostre ilustre filòlec valencià Lluís Fullana, que ha segut tan injustament oblidat, i més injustament despreciat i vilipendiat. I, personalment, li faig acte de desagravi per haver abandonat ses ensenyances quan m´enganyaren. I faig extensiu l´homenage als qui, en son dia, el defengueren i li foren fidels. No em cal dir que segons les ensenyances de Fullana aprenguí a escriure la llengua valenciana.
Pero en 1927 m´omplí de confusió l´aparició de la revista "Taula de Lletres Valencianes". Perqué la majoria dels que escrivien en ella no ho feen segons lo que aprenguí de Fullana. Com, poc després, tampoc no es publicaren d´acort én Fullana els llibres de "L´Estel". Pero no era en esta llengua, nova per a mi, en la que es publicaren, per aquella mateixa época, els llibres de "Societat Valenciana de Publicacions".
Finalment, aquella llengua que no era la de Fullana, florí én l´esclat de publicacions en llengua valenciana durant els anys republicans, sobretot en el semanari "El Camí"; i en ell, sobretot, en els treballs que Carles Salvador escrivia sobre llengua, els que després es plasmaren en alló de Castelló: normes de catalanisació, encara que vergonyant per a millor enganyar, les quals, coromullant la paulatina catalanisació a dosis reduïdes que venia fent-se d´uns anys arrere, representaren la primera ofensiva de catalanisació a gran escala. Per això supongueren una reforma dràstica per als que escrivíem el valencià segons les normes usades en aquell moment: les de Fullana. I nos foren un fortíssim shock aquelles normes que significaven un canvi total de colp.
Per això, l´actual catalanisació, superació de la de les bases de Castelló, exigix una revalencianisació també enèrgica, total i de colp, que és lo que propugne ací. És totalment inadmissible la posició dels que pretenen que les bases de Castelló siguen la revalencianisació de la llengua valenciana catalanisada. Com també cal rebujar l´actitut dels que proponen pendre dites bases com a punt de partida per a la revalencianisació per etapes de l´actual valencià catalanisat.
El 8 de juliol de 1975, en un article (sic) en el desaparegut "Jornada", demaní als que encara viuen -gràcies a Déu i per molts més anys que siga- dels que firmaren les normes de Castelló que, com les noves generacions de valencians ho ignoren, explicaren quí féu les normes, perqué es feren, circumstàncies de fer-les, quins les acordaren, quins dels firmants es reuniren en Castelló i cóm es replegaren les firmes dels que no anaren a la capital de la Plana.
I. EXPLICACIONS
1. Caic en l´engany de la catalanisació i me n´ixc
He de començar per parlar de mi. Pero no per egolatria, sinó al contrari: per tractar-se de confessió de culpa, arrepentiment, propòsit d´esmena i reparació del mal causat. Per aço, una vegada més (l´anterior fón en un article (sic) en "Jornada" de 24 de Septembre de 1975) repetixc ma confessió pública de qué, com m´enganyaren, una vegada enganyat, enganyí de bona fe. Açò ho explique detalladament en el meu inèdit "Retorn a la fidelitat valenciana", que desige acabar i publicar. Ací només explique lo imprescindible.
Fa més de mig segle que, en 1926, sent encara la meua edat la de catorze anys, despertà en mi la valencianitat el primer número de la revista "Cultura Valenciana". Em cal advertir que, anteriorment, només havia llegit en llengua valenciana el meritissim "Pensat i Fet"; els llibrets de falla, que en aquella época tenien autèntica gracia popular, com les falles; i -no m´avergonyixc de dir-ho- "La Traca". I en eixe número primer de "Cultura Valenciana", el primer treball el firmava: P. Lluis Fullana, O. F. M. Fón el primer coneiximent que tinguí de Fullana.
I ací em cal fer un homenage d´admiració, de gratitut i de desagravi al nostre ilustre filòlec valencià Lluís Fullana, que ha segut tan injustament oblidat, i més injustament despreciat i vilipendiat. I, personalment, li faig acte de desagravi per haver abandonat ses ensenyances quan m´enganyaren. I faig extensiu l´homenage als qui, en son dia, el defengueren i li foren fidels. No em cal dir que segons les ensenyances de Fullana aprenguí a escriure la llengua valenciana.
Pero en 1927 m´omplí de confusió l´aparició de la revista "Taula de Lletres Valencianes". Perqué la majoria dels que escrivien en ella no ho feen segons lo que aprenguí de Fullana. Com, poc després, tampoc no es publicaren d´acort én Fullana els llibres de "L´Estel". Pero no era en esta llengua, nova per a mi, en la que es publicaren, per aquella mateixa época, els llibres de "Societat Valenciana de Publicacions".
Finalment, aquella llengua que no era la de Fullana, florí én l´esclat de publicacions en llengua valenciana durant els anys republicans, sobretot en el semanari "El Camí"; i en ell, sobretot, en els treballs que Carles Salvador escrivia sobre llengua, els que després es plasmaren en alló de Castelló: normes de catalanisació, encara que vergonyant per a millor enganyar, les quals, coromullant la paulatina catalanisació a dosis reduïdes que venia fent-se d´uns anys arrere, representaren la primera ofensiva de catalanisació a gran escala. Per això supongueren una reforma dràstica per als que escrivíem el valencià segons les normes usades en aquell moment: les de Fullana. I nos foren un fortíssim shock aquelles normes que significaven un canvi total de colp.
Per això, l´actual catalanisació, superació de la de les bases de Castelló, exigix una revalencianisació també enèrgica, total i de colp, que és lo que propugne ací. És totalment inadmissible la posició dels que pretenen que les bases de Castelló siguen la revalencianisació de la llengua valenciana catalanisada. Com també cal rebujar l´actitut dels que proponen pendre dites bases com a punt de partida per a la revalencianisació per etapes de l´actual valencià catalanisat.
El 8 de juliol de 1975, en un article (sic) en el desaparegut "Jornada", demaní als que encara viuen -gràcies a Déu i per molts més anys que siga- dels que firmaren les normes de Castelló que, com les noves generacions de valencians ho ignoren, explicaren quí féu les normes, perqué es feren, circumstàncies de fer-les, quins les acordaren, quins dels firmants es reuniren en Castelló i cóm es replegaren les firmes dels que no anaren a la capital de la Plana.
