martes, 23 de febrero de 2010

HISTORIA DE VALENCIA DES DE SA FUNDACIO (IV)


LA VALENCIA PALEOCRISTINA

L’APLEGA DEL CRISTIANISME A VALENCIA

No es possible establir, ni aproximadament, quant es produi l’aplegà del cristianisme a Valencia. Pareix ser que a traves de les rutes comercials, be directament des de Roma, o be des del Nort d’Africa, arrivarien al llitoral velencià les primeres ensenyances cristianes.

ELS PRIMER VESTIGIS CRISTIANS

Durant el Baix Imperi Romà la poblacio cristiana, que escomençaria siguent una minoria, convivi en el resto dels habitants i sols li distinguiria d’ells sa fe; en els demes aspectes de la vida estarien plenament integrats.

Hasda hara, no existisen testimonis cristians molt matiners en Valencia. De data no anterior a finals del sigle III deu de ser un pedestal, conservat en el Museu de Belles Arts de Valencia, en el que s’alçava l’estatua de l’emperador Claudi II. En ell, raere de la dedicatoria a l’emperaor i gravat en posteriortat es pot vore l’anagrama de Crist en la paraula Magis (Crist es mes). Est inscripcio hi ha qui l’ha interpreetat com el crit de protesta d’un cristià apassionat; n’obstant, pareix ser que es tracta d’una inscripcio critiano-romana que aprofitaria una pedra anterior.

A partir del 400 d.C. Teodosi per decret va prohibir la representacio de dioses i cultes pagans. Estos, que apareixien en objectes d’us comu, com copes, lluminaries, plats, etc., foren substituits per motius cristians.

VALENCIA ESCENARI DEL MARTIRI I MORT DE SANT VICENT MARTIR.

En la Ciutat de Valencia ocorri u dels acontenyiments mes importants del primitiu cristianisme occidental: el martiri de Sant Vicent a escomençaments del sigle IV d.C. La font basica per al seu esstudi es la Passio Sancti Vicenti, cronologicament lluntana dels fets. Aço i lo seu carácter mes apologetic que historic fa haja que prenir-la en prudencia, encara que no rebujar-la.

PERSECUCIO

L’emperaor Dioclecia manà una fort persecucio contra els cristians entre el 303 i el 305 d.C. per a aglutinar a lo seu imperi en decadencia. En Hispania l’encarregat d’este cometit fon el proconsul Publi Dacià. Per orde seua foren detinguts en Saragossa el bisbe de la ciutat Valerius (Sant Valer) i son diaca Vicent.

Per motius que s’ignoren, encara que acas per ser la comunitat cristiana de Valencia mes debil que la de Saragossa, Dacià ordenà traslladar a Valerio i a lo seu diaca a Valencia per a jujar-los aci.


MARTIRI

Vicent defengue sa fe en apassionament i eloqüencia durant l’interrogatori, lo que irrità a Dacià, qui decidi torturar-ho i desterrar al bisbe Valeriu. Els cruels torments als que fon sometit no feren sino aumentar sa fe. Primer fon sometit al “eculeo” aspa movil a la que es nugaven peus i mans per a desquarterar al torturat; despres lo seu cos fon desgarrat en ganchos de ferro; posteriorment colocat sobre unes graelles de ferro i punches sobre carbons encesos. Tancat, finalment, en una masmorra de suelo punchant, est es va transformar en un llit de flors.

MORT

Dacià impressionat per tots estos succeits, consenti en deixar-li morir sobre un llit. El prefecte negà la sepultura al cos del martir, que font arrojat a un muladar. Els animals respectaren les seues despulles, davant lo qual el romà ordenà sumegir-ho en la mar atant-ho a una roda de moli. Miraculosament, les despulles del martir foren tornaes a la plaja i replegat per uns cristians. Estos li donaren descans i triaren com a lloc de soterrament un lloc extramurs de la Ciutat de Valencia, en les properies de l’actual plaça d’Espanya. Alli, en la Roqueta, s’alçaria en posterioritat una basilica.

EL SARCOFAC DE SANT VICENT MARTIR

En el Museu de Belles Arts de Valencia es conserva un sarcofac que, segons la tradicio, va contindre les despulles de Sant Vicent, creencia que de fet no te ningu fundament solit.

En la part central apareix una creu en un crismo damunt. Dos coloms descansen sobre els braços de la creu i al peu apareixen dos corders. En els llaterals es disposen dos bandes de dos estrigilos , enmarcats per moldures i pilastrilles.

Mentres aço s’escriu s’ha trobat en la capella preso de Sant Vicent un sepùlcre en uns ossos i un troçs de sarcofac paleocristià del sigle IV, que s’ha sugerit podria relacionar-se en el del sant martir.

Donat lo recent del trobament , i la manca de mes estudis, mos llimitem a deixar constancia del descobriment.

EL CULT A SANT VICENT MARTIR EN VALENCIA

En la figura de Sant Vicent escomença l’historia del cristianisme en Valencia.

El cult al diaca martirisat es v’extendre amplament per tot el mon ccristià. A ell se li dedicaren molts i sa festa, el 22 de ginert, figura des d’antic en calendaris lliturgics i sermons.

El temple cristià de la Roqueta es el mes antic del territori valencià. Consta que el cult que alli rebria Sant Vicent no s’interrompi ni tan si vol durant els sigles de la dominacio islamica, i alli, en la Roqueta, es concentrà el principal nucleo de la mossarabia valenciana.

La comunitat cristiana de Valencia des de sempre ha venerat els llocs relacionats en el martir i mort de Sant Vicent, lo seu patro, i ha mostrat devocio per la reliquia de lo seu braç, que, procedent de la catedral de Bari (sur d’Italia), es conserva en la capella de la Resurreccio de la Catedral de Valencia.

L’ESTAT AUTONOMIC NO ES ESTAT FEDERAL




Joan Ferrando i Badia – Maig del 2.001

Catedratic Emerit de Dret Constitucional i Ciencia Politica.

Universitat “Rei En Joan Carles” Madrit.

Doctor Honoris Causa

Al Ministeri d’Administracio Territorial el correspongue una de les tasques politiques i de govern mes dificils, a saber: la tranformació de l’Estat unitari Espanyol, vigent des de 1.833, en un “Estat autonomic” o com incorrectament se’l crida “Estat de les autonomies”. Pero ¿en que consistix l’Estat autonomic? Creem oportu obordar esta tematica perque existix una gran confusio al respecte. I aixi s’ha afirmat que, en Espanya, l’Estat autonomic arranca de l’Estat compost, teorisat per Pi i per Admirall, i de l’Estat integral, del que parlaren en l’hora constituyent de la Segon Republica espanyola Jimenez de Asua i Sanchez-Albornoz; i tambe s’ha dit que l’Estat autonomic seria un sistema politic en el qual la societat prevaldria sobre l’Administracio, aço es, el poble dominaria al funcionari...

Es comet l’erro al voler entroncar esta forma d’Estat en les teories federalistes i produnianes de Pi i Margall. L’Estat autonomic no es ni Estat unitari ni tampoc se’l deu confondre en la forma de l’estat federal o Estat d’Estats. Es tracta d’una formula intermija: la Constitucio actual espanyola.

Si s’analisa detengudament la Constitucio del 29 de decembre de 1.978 vorem que, facilment, es pot aplegar a la conclusio de que l’oganisacio territorial d’Espanya en “nacionalitats” i “regions” a tenor de l’articul 2º de la mateixa -prescindint ara de l’organisacio territorial en provincies i municipis-, mos induix a la conclusio de que l’Estat surgit de l’actual Constitucio Espanyola mereix el calificatiu d’Estat autonomic. Pero, abans d’adentrar-mos a expondre sa naturalea creem oportu indicar que la divisio d’Espanya en “nacionalitats” i “regions” tindra escas relleu i importancia constitucional: es tracta, al nostre entendre, d’una qüestio mes be de prestigi que una real diferencia “sustancial” entre el concepte de “nacionalitats” i “regions”. No veem en claritat la diferencia entre “nacionalitats” i “regions” puix abdos “comunitats autonomes” s’integren en “la indisoluble unitat de la nacio espanyola” (articul 2º). Una correcta i sistematica interpretacio de l’articul dit, i posat en relacio en el Titul VIII (que tracta de l’organisacio territorial de l’Estat, en ses articuls 137-158), mos induix a afirmar l’analogia o similitut entre “nacionalitats” i “regions” en les “regions especials”, respectivament, de la Constitucio italiana del 27 de decembre de 1.947, que inaugurá el cridat Estat Regional. I com a confirmacio del nostre anterior asert, es dir, de que no hi ha diferencia “quantitativa” entre “nacionalitats” i “regions”, he aci l’articul 138.2 de nostra Constitucio: “Les diferencies entre els estatuts de les distintes comunitats autonomes no podran impicar en ningun cas, privilegios economics i socials”. Les “nacionalitats” i “regions” se diferenciaran, puix, per “el seu gra d’autonomia, es dir, de la mateixa manera a com es diferencien en Italia les regions “especials” “Sicilia, Vall d’Aosta, Friuli, Venezia, Julia, Cerdenya i Trento Alt Adigi) de les atre catorze regions “comuns” pero mai, -i aci radica la diferencia en el cas italiá- estos possibles i diferents graus d’autonomia vindran determinats per la “denominacio” de nacionalitats o “regions”, entre atres, que pogueren adoptar les respetives i futures comunitats autonomes espanyoles.

Per tot l’ades expost es per lo que opinem que la Constitucio ha desembocat en la forma d’Estat que havem definit com “Estat autonomic”. Este tipo d’Estat, intermig entre l’Estat unitari i el federal, es semejant al que els constituyents de la Segon Repuiblica denominaren Estat “integral” i els llegislaors i teorics de la Constitucio italiana del 47 han denominat Estat “regional”. L’Estatut d’Autonomia, que es “la norma institucional basica de les comunitats autonomes” (articuls 147.1 de la Constitucio), subralla encara mes l’identitat dels tipos de Estats aludits i subralla tambe l’inexistencia d’una diferencia sustancial entre el concepte de “nacionalitats” i el de “regions”, puix els estatuts autonomics de les corresponents entitats autonomes posen de relleu l’independencia d’estes en relacio en la Nacio espanyola.

L’analisis de la regulacio dels estatuts d’autonomia conduix a la conclusio ades apuntá, es dir, que no existix “diferencia sustancial” -constitucionalment parlant- entre les “nacionalitats” i “regions”. ¿Per que?: 1) La carta que establix els drets, obligacions i competencies dels distints orguens de les comunitats autonomes es denomina Estatut d’autonomia. 2) L’Estatut es per a la comunitat autonoma lo que la Constitucio es per a la Nacio o per a un Estat-membre d’un Estat federal. 3) Existix una supeditacio dels estatuts a la Constitucio, lo que “reforça eixa unitat nacional”a la que mos havem referit ades.

En conseqüencia, ¿qué es l’Estat autonomic? Es aquell que te una “estructura interna” integrá per multiples centres decisoris politico-llegislatius: les entitats autonomes i el poder central. “Les comunitats autonomes” no gojen de la competencia constituyent, com el poder sobira nacional o el dels Estats-membres d’un Estat federal, per a donar-se ses constitucions. Sols tindran Estatut (vid. Titul VII de la Constitucio) que seran producte de sa competencia llegislativa ordinaria. La carencia d’un poder constituyent que permitixca donar-se ses propies Constitucions, per part de les comunitats autonomes, es la principal nota diferencial de l’Estat autonomic respecte de l’Estat federal, de les Comunitats autonomes en relacio en els Estats-membres d’un Estat federal.

A modo de conclusio digam: 1º Que el “Estat integral” de la Constitucio espanyola del 9 de decembre de 1.931 i l’actual “Estat regional italiá” o el “Estat autonomic” espanyol son una mateixa forma d’Estat, que no es ni es pot confondre en la forma d’Estat unitari, ni en la forma d’Estat federal. Es tracta -ho repetim una vegá mes- d’una forma intemija entre les dos citaes formes juridiques d’Estat. L’unica diferencia que existix entre Estat autonomic i les atres dos formes d’Estat analogues es la que el subjecte de l’autonomia es o pot ser una “regio” o una “nacionalitat”; i 2º denominem a l’Estat creat per la nostra Constitucio com a Estat autonomic -i no Estat de les autonomies com solen dir els politics d’ara- per la mateixa rao que al parlar de l’Estat federal no diguem Estat dels Estats federals. I tampoc hi ha que confondre Estat autonomic (el terme autonomic adjectiva a l’Estat) en Estat autonomo, puix tot Estat es per definicio autonom, pero no autonomic.

LA PREAUTONOMIA VALENCIANA (IX)

LA BATALLA DE VALENCIA (VI)

Ramón García Hernández en su (Aproximación...) habla del sofisma “unidad de la lengua” en los siguientes términos: “Para poder justificar lo injustificable, en este proceso de subordinación idiomática, tuvo que lanzarse un sofisma: la unidad lingüística del valenciano y el catalán (también del mallorquín), como un primer paso del proceso que se lleva a término. A continuación dar nombre a esa entelequia “lengua catalana”, estableciendo la siguiente premisa: Lengua es igual a Cultura y basándose en esto se consagra el silogismo siguiente: Si todo el que habla catalán es catalán y los valencianos hablan catalán, la conclusión será que, los valencianos son catalanes y catalana pues será su cultura”.

Emilio Atard y Enrique Monsonís (UCD), (Vicente Ramos en De Albiñana..). nos dice: “Escuchemos al segundo: tenemos una raíz catalana en nuestro origen y en nuestro idioma;... “el valenciano es una variante del catalán”;... las campañas anticatalanistas son “confusionistas y disgregadoras”.

¿Cómo se consiguió que en nuestro Estatuto de Autonomía se reconociera la Real Señera?

La tradicional
señera tricolor valenciana con la franja azul coronada junto al mástil, es desde la segunda mitad del siglo XIV, por privilegio real, el símbolo privativo u oficial de la ciudad de Valencia. Si este símbolo de la ciudad resultaba o no aplicable por extensión al resto del Reino, es una cuestión para la existe un margen de discusión desde el punto de vista académico. En cualquier caso, la extensión de este símbolo privativo fuera de la Ciudad de Valencia y sus comarcas adyacentes fue limitada, y la señera del Rey (cuatribarrada), común a todos los territorios de la Corona de Aragón, será también seguida en buena parte del territorio. Si bien las cuatro barras aragonesas sería común a todos los territorios de la Corona de Aragón, hay que destacar que para nuestro Reino de Valencia, por el rey Pedro II de Valencia y IV de Aragón, el Ceremonioso, se estableció y añadió el color azul a sus barras, pasando, desde entonces, a ser la señera del Reino de Valencia, distinguida de los demás territorios de su Corona.

El valencianismo pancatalanista fusteriano promoverá el uso exclusivo de la señera cuatribarrada desnuda (a la que considerará la bandera legítima del antiguo
Reino de Valencia), como símbolo compartido con el resto de los territorios de habla catalana. A ello responderá el valencianismo blavero (1) con el uso, ahora exclusivo, de la bandera tricolor, si bien no son los únicos que defienden esta enseña, aunque sea una de sus características identitarias principales.

(1) El término “blavero” para denominar al sector social, que no político, valencianista, es tomado por las fuerzas de izquierdas como un insulto hacía los defensores de la historia de nuestro Reino de Valencia, si bien para éstos, este término acuña una razón de ser, un sentimiento, una idiosincrasia, un orgullo, un elemento de acción, y un gran ardor patriótico en contra del imperialismo megalómano catalanista. Por ello, estamos convencidos que cuanto más se pretende insultarnos con esta denominación, mas nos fortalecemos en contra de aquellos que practican el despotismo.

En el
Estatuto de Autonomía de 1982 la señera tricolor coronada será designada bandera oficial de la Comunidad Valenciana.

Sobre la Real Señera, (De Albiñana...) el que fue presidente provincial de la UCD-Valencia sostenía: “...yo creo que no debemos perdernos en cuestiones semánticas o simbólicas que pueden servir de manipulación para quienes no quieren ni la democracia ni la autonomía”.

Ya podemos darnos cuenta de lo que con estos “mimbres” iba a establecerse nuestra autonomía. Si los partidos de izquierdas abogaban bárbaramente por nuestra introducción en los “Países”, no fueron menos los políticos de derechas que, -y aquí tenemos el ejemplo con el PP-, abiertamente estaban dispuestos a seguir las mismas maniobras.

Verdaderamente nefastos para nuestra tierra fueron aquellos políticos en los que recayó la tarea de organizarnos como comunidad autónoma, sentando las bases para despersonalizar la cultura de nuestro pueblo que, con los años, se iría convirtiendo en el genocidio cultural al que hoy estamos abocados.

¿Por qué no se consiguió la denominación de Reino de Valencia para nuestra tierra?

Cuando buena parte de los valencianos se dio cuenta por donde iban los enjuagues entre los grupos políticos redactores del estatuto, una de las causas principales que tiraron a la genta a la calle fue su oposición a que la autonomía se denominase como País Valenciano, nombre de totales connotaciones catalanistas y fruto de las concesiones que los políticos valencianos estaban haciendo a imperialismo catalán.

Nuestra tierra se denominaría País Valenciano y la suya se denominaría la Cataluña Gran. Ellos serian los soberanos del estrafalario proyecto de los Países Catalanes y nosotros seriamos una mera comparsa de la que, con el tiempo, chuparían hasta la última gota de su sangre agrícola, industrial, mercantil, ya que el proyecto, inicialmente disfrazado como “una cultura y lengua única”, no es ni más ni menos que la absorción de toda nuestra economía. En definitiva dinero y más dinero para las arcas catalanas.

Por otra parte, no se podía consentir que nuestro histórico Reino de Valencia se denominara de otra manera pues, históricamente es el título que nos corresponde al ser una tierra privilegiada desde bastante antes de la Edad Media, en que fue conquistado el reino moro de Valencia por el rey Jaime I el Conquistador.

No se podía consentir que los valencianos fuéramos relegados y sojuzgados por una entelequia foránea, fruto de la egolatría y de un complejo de inferioridad que el pueblo catalán viene arrastrando, desde que las vicisitudes políticas lo tenían bajo el yugo del Imperio Carolingio y como meros servidores establecido en una frontera, La Marca Hispánica, creada por dichos reyes para impedir la entrada de las huestes mora en sus tierras.

Los catalanes nunca fueron reino, ni principado, ni tuvieron ninguna prerrogativa ni privilegio por parte de todos los reyes que reinaron en la Corona de Aragón. Tanto en Francia como en Aragón, se les consideró como meros servidores dentro de una organización de condados que, bajo los pirineos pasaron a formar parte de la Corona de Aragón.

No obstante todas las presiones que, por parte de valencianistas, se formularon en las calles en contra del que iba a ser el nombre de nuestra tierra, no consiguieron que los políticos reconocieran para la autonomía el de Reino de Valencia. Una vez más lo que ya estaba consensuado entre todas las fuerzas políticas, -lo de Comunidad Valenciana- no cambió de rumbo. El miedo a la calle les hizo mella aunque no lo suficiente como para reconocer la denominación de Reino de Valencia, consensuándose otro nombre en los despachos con el que, una vez más, se nos estaba traicionando a los valencianos al relegarnos a una denominación que no dice nada absolutamente de nuestra historia ni de la riqueza cultural y económica de nuestro reino.

Una vez más, la traición política se hizo patente. Una vez más el arco político valenciano cayó en las más bajas cloacas de la hipocresía, de la cobardía y de la traición al pueblo valenciano.

sábado, 20 de febrero de 2010

HISTORIA DE VALENCIA DES DE SA FUNDACIO (III)

LA VALENCIA ROMANA I PALEOCRISTIANA

Font: Atlas Visual de la Comunitat Valenciana
Las Provincias

LA ROMANISACIO

El terme romanisacio s’emplea per a indicar la relacio que s’establix entre arees inicialment no romanes i la civilisacio romana. El proces de romanisacio no es facil de determinar, puix no supon solament l’adopcio de procediments politic-administratius romans en el nou territori, sino que va mes enllà i implica una assimilacio de modos de vida romans per part de les civilisacions prerromanes.

A escomençaments del sigle II a.C. els ibers del territori valencià ya hi havia mantingut alguns contactes comercials en el mon romà. Durant l’ultim quart d’aquella centuria veren tambe com s’instalaven en l’area valenciana campaments militars romans a raïl de la Segon Guerra Punica. A partir de la fundacio de Valencia el proces s’accelera, el territori s’organisa segons models romans i segons sistemes propis de la civilisacio romana s’explotarien els recurs.

LA FUNDACIO DE VALENTIA

La primera noticia de la fundacio de Valencia la proporciona Tito Livio (Periodichae, LV, 35):

Iunius Brutus Cos. In Hispania, is qui sub Viriatho milita
Verant, agros oppidum, dedit, quos vocatum est Valentia.

La fundacio de Valentia es relaciona, puix, en el llarc conflicte que enfrontà a Roma en Viriato. Mort el famos caudill lusità i maltractaes ses tropes, els romans fundaren una o mes ciutats en les que, per un costat, establiren a l’eixercit vençut supervivient, i per atre, disposaren l’asentament de veterans de l’eixercit romà. Tots els indicis apunten a que Valentia fon fundà ex novo despres d’aquell episodi pel consul J. Brutus, cap a l’any 138 a.C. Aiximateix, distints fets pareixen indicar que els primers poblaors de la ciutat serien llicenciats de l’eixercit romà, be legionaris (ciutadans romans) o aliats (llatins o indigenes).

En relacio en el carácter dels poblaors de la nova ciutat, es planteja la divisio dels ciutadans romans en dos ordens: el dels veterani i el dels veteres, segons apareix en nou lapides valentino-romanes. L’interpretacio d’esta classificacio ha segut molt discutida. Segons alguns autors, els veteres (els vells o antics) serien els primers poblaors, els que hi havien combatit a Viriato, mentres que els veterani serien legionaris romans “veterans” llicenciats, que s’establiren en Valencia despres de les guerres de Sertorio (82-72 a.C.).

VALENTIA EN L’HISTORIOGRAFIA ANTIGA

Els historiaors romans parlen en distintes ocasions de la ciutat de Valentia, i ho fan a sovint en relacio ad alguns conflictes belics en els que es va vore implicà que tingueren lloc per llavors. U dels episodis mes importants de les guerres sertorianes fon la batalla de Valentia, despres de la qual fon destruida la ciutat per tropes de Pompeyo (h.75 a.C.). Pareix ser que poc despres tornaria a mans de Sertorio perque a sa mort era una de les poques ciutats que li seguien fidels.

Els autors romans es referixen a Valentia atres vegaes per sa poblacio geografica. P. Mela destaca a Valentia i a Saguntum entre les ciutats de la costa del golfo de Valencia. Plinio el Vell, per sa part, senyala que Valentia era una colonia romana que estava a tres mil pasos de la mar. El resto de les noticies se limiten a l’inclusio de la ciutat en llistes geografiques.
LA JERARQUISACIO DELS NUCLEOS URBANS. EL POBLAMENT

La civilisacio romana fon essencialment urbana. Dins dels nucleos urbans hi havien distintes categories. Les que disfrutaven de total autonomia juridica eren les colonies i els municipis. Els ultims els formaven individuos indigenes que s’organisaven seguint els modos romans. Un eixemple d’estos municipis fon Lliria.

L’ESTRUCTURA URBANA

Pareix ser que, per raons estrategiques, la primera Valentia romana ocupava la part mes alta d’una chicoteta illa fluvial per a on el riu Turia travessava la Via Heraclea.

Segons T.Livio Valentia era un oppidum (ciutat fortificà), encara que no ha aparegut ningun resto de muralla romana.

Gracies a l’aparicio de restos romans ceramics de l’etapa republicana es pot intentar reconstruir el nucleo inicial de la Valentia romana: plaça de la Mare de Deu, nort de la plaça de Saragossa, carrer Avellanes-Milacre, carrer Barchilla, carrer Trinitaris-El Salvador.

L’estructura urbana de Valentia serà semejant a la d’atres ciutats romanes. El centre estaria ocupat pel foro, a on es creuaven les dos vies principals (kardo i decumanus). Pot pensar-se pels trobaments arqueologics que est antic foro republicà es trobava al voltant de la plaça de l’Almoina i la plaça de la Mare de Deu. En el foro es centraria la vida politica, religiosa, economica i judicial, i alli s’alçarien els edificis mes importants: curia, basilica i temples.

NECROPOLIS

Els llocs de soterrament de les ciutats romanes es disponien fora del recint urba, considerat sagrat. Era molt comu que es situaren les tombes en les voreres de les vies de comunicacio.

En la ciutat de Valentia el principal conjunt funerari d’epoca romana que mos ha quedat es trobava pel Mercat Central i l’Avinguda del Baro de Carcer, i es conegut com necropolis de la Boatella. S’identificaren (cap a 1.945) al voltant de doscentes cinquanta tombes, la majoria de les quals donaven la sensacio de pobrea, pel tipo d’ofrenes trobaes. El rit predominat era el de l’inhumacio i els tipos de tombes mes freqüents les formaes per tegulae (teules) a doble vertent, per racholes quadraes o per la combinacio d’abdos. Algunes, mes senzilles encara, eren anfores tallaes a on es colocaven les despulles.

En les necropolis romenes es localisaven notables monuments de distints tipos. En la necropolis de la Boatella aparegue un sarcofac de pedra sense decoracio i en tapaora, i de Santa Pola (Alacant) pareix que prove un bell sarcofac, el cridat sarcofac de Proserpina (cap a fi del II a.C.), conservat en el Museu Arquologic de Barcelona.

LA MONEDA

Les primeres acunyacions de moneda de Valentia corresponen al periodo republicà, siguent u dels pocs eixemples d’acunyacio exclusivament llatina en Hispania. L’acunyacio de moneda propia suponia un acte de sobirania d’una ciutat recientment fundà, aixo explica que l’emissio fora reduida numerica i cronologicament.

En l’anvers de les monedes romanes acunyaes en Valentia apareix un cap en casc de romà. En el revers, un corn de l’abundancia creuats per raigs (u dels primers simbols de la ciutat) i al peu l’inscripcio “VALENTIA”.

Durant l’epoca imperial Valentia ya no acunyà moneda propia, sino que es v’ajustar a la numismatica general de l’imperi.

ARQUITECTURA

Deixant a banda els important restos de Saguntum, dispersos per terres valencianes existixen restos que son testics de la presencia romana. Entre els mes importants es troben l’Arc de Cabanes i l’aqüeducte de Chelva.

D’arquitectura civil urbana hi ha testimonis epigrafics i tambe interesants restos. En la colonia de Illic (actual Alcudia d’Elig) es conserven restos arqueologics d’algunes cases del tipo “domus”.

En el temps del baix imperi degue tambe hi haver una ampla ret de viles agricoles, pero des del punt de vista arquitectonic son molt poques les que aporten senyes d’interes en la zona valenciana (Puig de Ceba en Valencia, Banys de la Regina de Calp, Algoros en Elig, Puig de Benicarlo en Castello). Lo que es coneix d’atres viles es sols per prospeccions superficials i inclus excavacions furtives.

D’atres construccions arquitectoniques tenim noticies per inscripcions, per restos arquologics mes o manco modests i per les fonts descrites.

ARTS PLASTIQUES

L’ESCULTURA

Les escultures romanes conegudes en el territori valencià no son molt numeroses. La majoria procedixen de les tres grans ciutats romanes valencianes (Saguntum, Valentia i Illici) o de les viles de lo seu entorn. De Denia, el Tossal i de la vila del Puig de Ceba provenen tambe distintes peces.

Entre l’estatutaria religiosa, es obra de primer orde l’Apolo de Pinedo del Museu de Prehistoiria de Valencia. Realisà en bronze, es d’estil praxitelia i pareix que seguix un potrotip classic del IV a. C. Tambe de carácter religios i realisat en bronze es el Neptu que procedent de Denia, es conserva en el Museu de Belles Arts de Valencia.

Un apartat molt important dins de l’escultura lo constituixen els retrats. Es conserven alguns de particulars i tambe d’emperaors o de membres de la familia real.

D’indole religiosa i de chicotet tamany son un grup d’escultures en rostro varonil barbat que porten una corona de fulles. Se’ls denomina “hermas baquicas”

LA PINTURA

Han aplegat hasda mosatros molt pocs restos de pintura d’epoca romana. En la majoria dels casos son fragments aïllats. Fa pocs anys el SIAM posà al descobert en Valencia chicotets fragments d’una decoracio pintà, entre les que destaca un cap femeni i part del cos d’alguns animals, tots en colors clars sobre fondo obscur.

LA CERAMICA

En l’epoca de fundacio abundà la ceramica fina i verniç negre, cridà campaniana. Esta fon desapareguent en l’epoca de l`imperi, reemplaçà per la ceramica de verniç roig, coneguda com terra sigillata. Tant l’una com l’atra eren importaes.

En quant a la ceramica comu, han aparegut numeroses peces o fragments de ceramiques modestes, siguent les mes numeroses les anfores. De procedencia italica, servien per a contindre els distints productes que es comerciaven procendents de distints punts del Mediterraneu.

ELS MOSAICS

La relacio de mosaics romans en terres valencianes es ampla. Els hi ha de divers tipos, des dels mes senzills, bicroms, hasda els policroms, combinant-se en ocasions abdos. Entre els mes coneguts es troben els dels treballs d’Hercules, procedent de Lliria, hui en el Museu Arquologic Nacional, i el de les Nou Muses, de principis del sigle III d.C., que conserva el Museu de Belles Arts de Valencia. En els ultims anys han apareguts alguns en la mateixa Ciutat de Valencia, com el de la Gorgona. Trobat en el carrer Rellongej Vell, es conserva en el Museu Municipal.

LA LLENGUA ROMANICA DE VALENCIA EN DOCUMENTS

Per: Manuel Mourelle de Lema
Anals de la Real Academia de Cultura Valenciana
Segon epoca – Num. 68
Valencia 1991.

Ben Buclárix, que escriu en 1100, quan registrava els noms romançs de les plantes, advertia freqüentment quines d’ells perteneixien a l’aljamia de Saragossa, del Al-Andalus o de Valencia.

El botanic malagueny Ben Albèitar, mort exactament deu anys despres de la rendicio de Valencia, diu expressament que en Valencia es parlava la llatinia i que ell concretava con la designacio de “aljamia de l’Orient de Al-Andalus”.

Pero existixen atres arguments historics que avalen l’existencia de la llengua valenciana en temps anteriors a l’aplegà de Jaume el Conquistaor. La “Cronica” de Jaume I parla de “Isarraý qui sabia nostre lati”, que era de Cullera. D’atre moro de Villena diu que “era latinat” i als representants de Penyiscola que pactaren en el rei els fa exclamar: “Senyor, ¿queres lo tu aixi? E nos queremos ens fiaremos en tu, e dar temos lo castello en la teua fe”.

L’otorgament real de “Cartes de poblacio” constituix una qüestio important per a comprovacio de l’existencia de la llengua valenciana de l’epoca. En agosto de 1250 es concedix per part del rei la “Carta-pobla dels moros d’Uxo”, que done com a prova, pese a que estava escrit en arap, per quant, en 1368, Abdalla Ibenhudeyll y Caat Alcafaç (alfaqui i alcadi respectivament de la moreria de Valencia) la traduien a la llengua del Regne. Pero, ya setanta anys abans –en 1298-, Mahomat Abenguabarrig (alcadi de la moreria de Valencia) traduia en el jueu valencià Samuel Abenvives la “Carta de la poblacio de la Vall d’Alfandec” o Valldigna. (Notes l’element componencial hispa-valencià en els noms d’estos traductors, junt a l’arapa aben “fill”).

El cronista Beuter utilisà els servicis de l’ultim cadi de Valencia, Mahomet Alguasi, per a descifrar la firma d’un document del sayyid Abü Zayd, traduit en Valencia en 1374, el que lligge d’este modo: “aci estava la firma d’Abderramaen moro que ho va escriure en Arabic”.

Encara que tals dats fan referencia a l’elit mudeixar (alcaldies i mercaders que coneixien la llengua del Regne de Valencia), atres noticies ne fan mencio a cautius musulmans que vivien en els cristians com esclaus i sabien algo de romanç. Fon el cas, en 1414, de cert Muça de Cherchell, acusat de demanar almoyna sense llicencia, que respon en llengua valenciana a l’interrogatori: “com parlàs assatspla”” i “assats convinetment e entès a lo lenguage del dit regne”.

Son importans igualment per a sostindre l’existencia de la llengua valenciana abans de la Reconquista, com fonts escrites, el llibre “Al-Mustaìni” del jueu Ibn Biklaris i el “Vocabuliste in arabic” Respecte del primer, a banda lo seu caracter erudit, lo seu autor anotà lo nom dels medicaments principals entre les mes significatives llengües del mon cientific, entre elles el romanç valencià. Ademes, l’erudit F. Javier Simonet en slo seu “Glosari” en moltes ocasions mensciona el romanç de Valencia, en la denominacio de “romanç valencià”. Finalment, sol adjudicar-se a la zona valenciana el “Vocabuliste” de fray Pere d’Alcala, escrit en lo sigle XIII.

Com a remat d’esta enumeracio de referencies documentals, crec altament important donar a coneixer que lo rei Jaume I, en una serie de disposicions per al regim de la ciutat de Valencia i del propi Regne, dona una (donà a coneixer per Soldevila) relativa a la prohibicio de l’us del llati i del catala en els pleits, exigint l’empleo del “romanç valencia” –“in romancio”, en ses propis termens-.

OLEGUER PRESAS, UN CATAETARRA MES


14 de febrero de 2007

-Grup d’Accio Valencianista-

La semana passada, a raïl de l’articul “La bona fe” d’Oleguer Presas, jugador del barça i militant d’ERC, sent aixina el discipul mijatic mes alvançat de Carod Rovira “el Charnego”, l’empresa valenciana Kelme decidia rescindir el contracte de publicitat que tenia en este individu. Es recolçava Kelme, en la decisio raonable i sobre tot etica, de que O.P. no tenia per que parlar de politica i manco defendre a un etarra com es De Juana Chaos, al que l’estat de dret i les vides humanes no li mereixen el mes minim respecte, jujant ell -aixo si-, qui te que viure i qui no.
En l’articul O. P. fa una interpretacio de la justicia a l’estil catalaniste, o siga; “fique pel mig a Nacions Unides per a defendre a l’assessi de 25 persones inocents, desllegitimant aixina la condena que esta complint l’etarra per amenaces de mort en un parell d’articuls seus”. I es que s’en recorda de l’ONU per a defendre ad un etarra, pero curiosament -intencionadament millor dit- no nomena per a res les morts imputades -que no totals- de De J. Chaos. Justicia a lo catalaniste se li diu ad aço. Des del catalanisme s’ha recolçat i es recolça sempre a tot moviment afi ad ells, sent ETA companyers de batalla contra lo que ells nomenen impossicio espanyola, no mirant en els seus postulats mes enllà d’on lis convé, com sempre fan.
El catalanisme, despres de l’acertada decisio de Kelme, no ha fet esperar la seua reaccio “tolerant i democratica”, ha mampres una campanya nomenada “per la llibertat d’expressio, Kelme m'ha perdut com a client”, segons el catalanisme, Kelme ya ha perdut vora 19.000 possibles clients despres de mampendre la decisio que un democrata i sobre tot una empresa solidaria ab les victimes inocents haguera pres, desfer vinculacions en aquells que no respecten als demes i imposen la seua voluntat a colp de tir de pistola i bomba, com es el cas de la banda terrorista ETA. Que recordem, porta vora 1000 morts damunt de les seues esquenes.

Una volta mes queda demostrat que el catalanisme actua i ajuda ad aquells que utilisen la força i el tir en la nuca per a impondre les seues voluntats. Sent aixina els dictadors del sigle XXI.

Des del GAV li volem donar a Kelme tot el nostre recolç i soport, remarcant que com sempre continuarem comprant tota nostra equipacio deportiva a empreses valencianes com es el cas de Kelme, per moltes raons, entre les que destaquem; Com a empresa lider i solidaria en les victimes del terrorisme, demostrant la seua firmea trencant el contracte que tenia en un radical, que no te el mes minim respecte per les victimes. Com empresa Valenciana, que contribuix a la creacio i promocio de puestos de treball ocupats per valencians, fent dels seus productes unes peçes de la millor calitat del mercat actual, i per que estem en contra d’aquelles multinacionals archiconegudes per tots que fan els seus productes en els païssos sub-desenrollats, sobreexplotant a chiquets en edat d’estudi per un plat de calent diari, lucrant-se d’una ma d’obra pagada a un preu irrisori.
Kelme es tot un eixemple d’empresa respectable valenciana, al contrari que ocurrix en partits politics com el PP, -que al cap i a la fi actua com ad empresa publica allà on mana-. Kelme a decidit deixar de financiar ad un catalaniste, pero l’ajuntament de Valencia entre molts atres governats pel PP i no PP, te com a banc administratiu a “La Caixa”, sent esta una mostra mes de la subordinacio que li tenen al catalanisme que mou els fils de la politica governant valenciana.
Aprofitem l’ocasio de que el proxim dumenge a les 19:00h, en Mestalla el Valencia CF rep al Barça, demanant que tots els valencians alli presents li façen una chicoteta dedicatoria ad O.P., cridant als quatre vents; “Oleguer, Etarra, fora d’esta terra”. Demostrant aixina que els valencians no volem a proetarres en nostre Regne de Valencia i que tot el poble Valencia esta i estara sempre al costat de les Victimes del terrorisme.
“Soc fill d’una nacio a la qual els seus veïns condenaren a mort pero que sobrevïxque, no per la força, sino per la defensa de la seua cultura” (Joan Pau II)

EL “BOCAZAS” DE MARAGALL

Autor: Josep Esteve Rico Sogorb
7 de noviembnre de 2004

Estos días pasados la presidencia de Zapatero se vio amenazada hostil y contundentemente con cierta carga verbal violenta por Maragall y Carod que le iban presionando cada vez más y más mientras se mostraron enojados contra la existencia de la traducción valenciana de la Constitución Europea.
No es merecida ni coherente la petulante y amenazante postura de los líderes catalanes contra ZP por mucho unitarismo idiomático que aleguen ¿Qué se han creído el semi-aragonés reconvertido y el cabezón nieto de monoveros? ¿Quienes son ellos para meter las narices en asuntos ajenos, de otra autonomía? Si los valencianos no lo hacemos con Catalunya, ¿con qué derecho Maragall y Cía se entrometen aquí y deciden por nosotros? Ni es justo ni es de recibo.
En cuanto a las traducciones de la Constitución Europea, demasiados ruidos para tan pocas nueces. A los valencianos no nos desagrada que Catalunya presente su versión en catalán. Pero a la inversa -tampoco es de recibo- a los catalanes sí que les molesta que nosotros presentemos una traducción valenciana con léxico autóctono valenciano.
Los enfados de Maragall y Cía además de injustificados son exagerados, aunque peores fueron sus repentinas amenazas y la inmediata rectificación: "Arrancà de cavall i parà de somera -mula- ". Del blanco al negro en 24 horas cayendo bajo y mal y haciendo el ridículo.
Desde la "mercantil" sociedad "Maragall & Carod i Cía", los políticos catalanes Don Pasquale i Josep LLuïs se comportaron como Anás y Caifás, ciegos de ira y rasgándose las vestiduras ante el gol -traducción en valenciano- que se les ha metido por la escuadra por el que culpan al gobierno valenciano cuando éste no hizo más cumplir con la ley, con el Estatuto y la Constitución al igual que el Gobierno Central cumplió cuando el ministro Moratinos defendió ante el Parlamento Europeo la denominación de valenciano como lengua y ahora con la traducción de la Constitución de la UE .
Por todo ello, como valenciano, - al margen de unidad y origen filológicos, venga nuestra habla del occitano, del catalán, del paprika o del mongoloide, a estas alturas lo importante es su futuro como lengua y no discutir si viene del huevo o de la gallina- me parece muy requetebién esa traducción pues de esta forma, el nombre de nuestra habla autóctona, valenciano queda por tanto reconocido y legitimado con la Constitución Europea y su traducción.
Si el luxemburgués, el noruego, el sueco y el finlandés fueron reconocidos oficialmente como lenguas diferenciadas del alemán y del sistema lingüístico escandinavo cuando realmente en origen son dialectos; el valenciano tiene el mismo derecho al mismo reconocimiento como lengua con la particularidad de que existen pruebas de la existencia de un germen o substrato mozárabigo valenciano romanizado y primitivo anterior a la conquista y repoblación de Jaime I en la que los catalanes con un 2 por ciento no pudieron catalanizar totalmente el habla.
Incluso el valenciano tuvo esplendor literario antes que Catalunya y sus escritores declararon escribir "en valentina lingua mes no en cathalana". Así que, todo este follón lo han montado Maragall y su socio Carod con desmedidos afanes de protagonismo o notoriedad y de controlar a Zapatero.
Lo de Maragall parece ser crónico: obsesión y manía persecutoria, fobia a todo lo valenciano -su abuela y madre eran de Monóvar- y un comportamiento de auténtico y prepotente BOCAZAS con unas descaradas ganas de chupar cámara en todos los periódicos, en todos los telediarios, más en algunos medios le dan demasiada cobertura a sus tragicómicas declaraciones humillantes y agresivas . Patético.

GOBIERNO CENTRAL

Autor: Joan Benet

Desde hace muchos años, demasiados, Cataluña ha defendido algo que ellos gustan llamar, Países Catalanes, un invento nacionalista que reunirían los territorios que incluirían una hipotética y ficticia nación catalana.
Éstos territorios tradicionalmente han sido Cataluña, la Comunidad Valenciana, las Islas Baleares, la franja poniente de Aragón, el Rosellón Francés, algunos municipios de Murcia y la ciudad italiana del Alguer, pero ahora, han llegado más lejos. Con su intención de reactivar la antigua Corona de Aragón, a los territorios de "sus países catalanes", les han añadido todo Aragón, prácticamente todo el sur de Francia, y territorios de Teruel, como Albarracín o Manzanera.
En primer lugar quiero aclarar que los territorios que los socialistas catalanes, (apoyados por el PSOE), proponen como parte de la Corona de Aragón, nunca fueron los que constituyeron la misma, tan sólo es otra deformación de la historia propuesta por la maquinaria pancatalanista. Ver la Megalomanía, Territorios de la Corona de Aragón.
Volviendo al tema, Cataluña lleva muchos años luchando por separarse del Gobierno Central Español, encarnado por Madrid, reclamando su independencia del mismo; pero Cataluña sabe bien que las cuatro provincias que la componen, no podrían subsistir por si solas ante todo el mundo si se desligaran por completo de España. Muy a pesar suyo, estarían condenadas a una muerte súbita, aplastadas por el peso de la unión que el resto del mundo estamos realizando, pues al contrario que ellos, tendemos a unirnos en todos los sentidos, pues la unión hace la fuerza. Y he dicho 'unirnos', de igual a igual, no absorbiendo con desmesurada prepotencia.
Como Cataluña sabe esto perfectamente, para poder separarse de España, su mejor arma es anexionarse todos los territorios que puedan absorber, y remover la antigua Corona de Aragón anexionándoles a ella la antigua Corona de Valencia, la antigua Corona de Mallorca... es una de las vías más fáciles.
Pero están cayendo ellos mismos en la trampa del centralismo que tanto odian, pues la sede central de esos imaginarios países catalanes estaría en Barcelona, por lo tanto relegaría a los demás territorios de esos imaginarios países catalanes, a ser simplemente los territorios de Cataluña, algo así como ahora lo es ella de España. ¿Donde estaría la diferencia entre lo que pretende Cataluña y lo que actualmente es Madrid?. La única diferencia es que ahora el poder en muchos aspectos lo tiene Madrid, y Cataluña tiene que solicitar su aprobación, y una vez creados esos países catalanes sería Cataluña la que tendría el poder, y la Comunidad Valenciana, por ejemplo, la que tendría que pedirles a ella su aprobación.
Al igual que dicen que la anarquía no puede existir por definición, el gobierno central existe siempre por definición. Siempre que haya un grupo de territorios que se unan, habrá un grupo de personas que lo dirigirán y automáticamente se estará creando el gobierno central, se llame como se llame, y tenga donde tenga su sede.
A éste respecto, tan sólo añadir, que quienes saldrían perdiendo en éste caso, tan sólo serían los territorios que pretenden anexionarse, pues Cataluña ya está contando los días que le quedan para llamar a las islas Baleares, simplemente, las islas, o el Rosellón Francés, Cataluña Norte.
Tras esa soñada anexión vendría la unidad lingüística, (que muy a mi pesar, están implantado en la Comunidad Valenciana). En esos imaginarios países catalanes, tendría que hablarse algún idioma, y claro está, no sería el balear, sino el catalán, llegados a éste punto, desaparecerían totalmente el Balear y el Valenciano, además de el castellano en gran medida. Eso tan sólo es imposición de la cultura y la forma de ser de un pueblo a otro, por vía política, ya no podemos hablar de conflicto lingüístico, ya no cabe esa opción, tan sólo podemos hablar de un gran y enorme problema político, y del si no conocido, si intuido trasfondo que mueve el problema político.
Todos sabemos hablar valenciano, todos saben hablar balear, todos sabemos hablar castellano, todos saben hablar catalán... y su vocabulario, pero quien tiene que decir como y con que vocabulario se habla en la Comunidad Valenciana, no lo tiene claro.
Tan sólo espero, que esa anexión territorial, nunca se lleve a cabo, pues tan sólo sería el colofón de la ley del autoritarismo.

miércoles, 17 de febrero de 2010

LA CATALANISACIO DE VALENCIA

Autor: J. Romero

(Nomes versio en Valencià · Solo versión en Valenciano)

¿Per que Valencia està patint un proces de catalanisacio?
Perque hi ha un proyecte politic de crear uns “països catalans” i independisarse d´Espanya. Estos antihistorics “països catalans” estarien composts per Catalunya, Balears i Valencia.

Com la llengua es l´element mes definidor d´una cultura, els catalanistes necessiten fer creure que les llengües que es parlen en estes tres autonomies son la mateixa llengua (catalana, clar) i, per tant, si es la mateixa llengua es que es la mateixa cultura (catalana) i, per tant, la mateixa nacio: la nacio catalana independent d´Espanya (la “Catalunya Gran” que dia Prat de la Riba, els “països catalans” que diu Carod-Rovira, o “l´Eurorregio” que diu Maragall)

D´ahi que es vullga destruir l´Idioma Valencià –negantli inclus la seua propia existencia- en benefici del catala, d´ahi que es vullga acabar en l´identitat historica valenciana en benefici d´una ficticia catalanitat dels valencians, d´ahi que a nostre historic Reine de Valencia se li cambie el nom pel de “pais valencià”, d´ahi que es vullga acabar en els simbols patriotics valencians com es el cas de la Real Senyera del Reine de Valencia (en blau i coronà desde el sigle XIV) en benefici d´una bandera quatribarrà que unifique la simbologia dels aberrants “països catalans”.

¿Quin es el principal instrument de catalanisacio?
El sistema educatiu. En els anys 60’ i 70’ entraren professors catalans en l´Universitat de Valencia la qual catalanisaria molt pronte els seus departaments. L´Universitat de Valencia es convertiria poc a poc en el Cavall de Troya del catalanisme. Els futurs professors de coleges i instituts serien somesos a una catalanisacio de la mateixa manera que estos deurien catalanisar les ments inocents dels chiquets, es dir, els valencians del dia de dema que, de continuar este proces de catalanisacio, hauran perdut l´anima valenciana, el sentiment de valencianitat en benefici d´una consciencia de catalanitat basà en mentires historiques.

Estes noves generacions de valencians catalanisats son els que, frut del llavat de cervell, reclamen i reclamaran la seua catalanitat destruint aixina tot el patrimoni historic-cultural valencià que ham heretat dels nostres antepassats si la societat valenciana actual no pren consciencia de la nostra responsabilitat coma valencians.

Els catalanistes catalans han invertit molts anys en este proyecte i sobre tot molts dinés financiant en terres valencianes a partits politics, editorials, mijos de comunicacio, entitats “culturals”, voluntats personals, etc. Tot val en este deliri imperialiste catala, pero la colaboracio dels catalanistes valencians es crucial en la catalanisacio de Valencia. De fet, estos son els peons que estan en llocs claus. I els que han renegat de la Patria Valenciana com els Joan Fuster, Sanchis Guarner, Enric Valor, Eliseu Climent, Raimon (est ultim diu ser “catala de Xativa”) son idolatrats i llegits o escoltats obligatoriament en moltes escoles valencianes.

Els estudiants de hui en dia no sabran, per eixemple, que el romanç valencià ya es parlava en terres valencianes molt abans de la reconquista cristiana de Jaume I (tal com s´ha demostrat cientificament); que esta llengua no la portaren les tropes jaumines, sino que es autoctona de Valencia; que la repoblacio de les terres valencianes va ser un rotunt fracas (com va reconeixer el propi Jaume I); que la Llengua Valenciana va ser la primera llengua lliteraria d´Europa (junt a l´italià) de les derivaes del llati; que en els sigles XIV-XV va tindre lloc el Sigle d´Or de la Llengua Valenciana en lliterats tan ilustres com Ausias March, Joanot Martorell, Isabel de Villena, Roiç de Corella, Jaume Roig, Antoni Canals, etc. tots ells valencians que dixaven constancia en les seues obres que escrivien en nostra dolça i benvolguda Llengua Valenciana; que la primera Biblia impresa en una llengua romanç va ser Llengua Valenciana escrita per Bonifaci Ferrer (germa de Sant Vicent); que el primer diccionari llati-llengua romanç va ser en Llengua Valenciana escrit per un atre valencià, Joan Esteve; que les senyes reals de Jaume I no eren quatre pals, sino dos; que la Real Senyera del Reine de Valencia en blau i coronà va ser otorgà pel rei Pere II el Ceremonios en el sigle XIV, el mateix rei que va crear la milicia del Centenar de la Ploma pera custodiar una Real Senyera en uns privilegis i tractaments reals que poques banderes han tingut historicament...

Els chiquets no coneguent l´autentica Historia de Valencia mai aplegaran a enamorarse d´ella, ni de l´insigne Llengua Valenciana, ni de les nostres costums i tradicions valencianes... Aixo si, en els coleges i instituts els professors catalanistes i els llibres de texts, ademes d´estar escrits en pur catala, els atibacaran de mentires historiques, del “pais valencià” dels “països catalans” (ben marcaets en els mapes), de banderes quatribarraes, de la geografia catalana, d´escritors catalans en catala, del rock catala, etc.

¿Que fan al respecte els governants politics valencians siguent competencia d´ells est assunt?
Per desgracia, els partits d´esquerres es decantaren en els anys 60’ i 70’ pel catalanisme. De fet, quan els socialistes de Joan Lerma entraren en la Generalitat rebujaren els llibres de texts en Llengua Valenciana que havia aprovat la UCD i impongueren el “valencià normalitzat”, que es un eufemisme pera no dirli directament catala.

A pesar de les constants i multitudinaries manifestacions de la societat valenciana en defensa de l´Identitat i Llengua Valenciana, els socialistes continuaren en el proces de catalanisacio en l´ensenyança, pero tambe en els mijos de comunicacio i en el mon de la cultura.

L´arribà al poder del PP en 1995 tampoc ha supost la detencio del proces de catalanisacio, per molt que, per motius electorals, faça el paperot coma que defen la Llengua Valenciana i que es mes valencianiste que ningu. Per desgracia, els fets son ben distints. La Conselleria d´Educacio i Cultura seguix reblida de catalanistes en els llocs claus colocats pels socialistes i als quals no ha volgut “desplaçar” tal com ha fet en atres conselleries; els llibres de text seguixen en els mateixos continguts catalanisants i escrits en catala; les editorials catalanistes seguixen forrantse en les descomunals compres de llibres per part de la Generalitat Valenciana; les entitats “culturals” catalanistes seguixen recibint suculentes subvencions per part de la Conselleria de Cultura; molts ajuntaments governats pel PP tenen penjà la quatribarrà en el balco, ademes de tindre places i carrers del “pais valencià”... en fi, hi ha pera contar i no acabar. Pero lo mes flagrant de tot es que el PP ha oficialisat el “valencià normalitzat” (catala) que el PSOE no es va atrevir a oficialisar per llei. Efectivament, en 1998 el PP va crear l´Academia Valenciana de la Llengua (que no “de la Llengua Valenciana”) la llei de la qual oficialisa el “valencià normalitzat” i impon l´unitat de les llengües, ademes d´estar composta per academics catalanistes que neguen la propia existencia de la Llengua Valenciana pero que cobren anualment vora 10 millons de les antigues pessetes dels dinés publics valencians per humillar els sentiments mes arrailats dels valencians i cometre est atropellament a la ciencia i a l´identitat i personalitat valenciana. El nacionalisme catala necessitava, ademes de l´Universitat de Valencia, un atre Cavall de Troya en Valencia, per tant, si Aznar volia contar en CiU pera governar Espanya el PP tenia que satisfer els desijos catalans creant una nova institucio que afiançara i rematara el proces de catalanisacio de Valencia.

¿De quina manera es pot invertir esta dramatica situacio?

Siguent decisiva la presencia en les institucions d´un partit genuinament valencià, sense complexos ni servilismes politics com atres partits que estan a lo que els manen o els dixen fer desde Madrit o Barcelona; un partit que tinga les arrails exclusivament en la terra valenciana pera que defenga a capa i espasa, sense contemplacions, els interessos de mosatros, dels valencians.

Ademes, lo principal pera que no es perga l'idioma Valencià es parlar sempre als fills, nets, nebots i chiquets en general en la genuina Llengua Valenciana que mos varen ensenyar els nostres pares. La transmissio de la Llengua Valenciana d'una generacio a atra es el pilar basic pera evitar la desaparicio de l'idioma Valencià i frenar els atacs dels catalanistes.

PP. ¿VALENCIANISTE? NO, NO, I MIL VEGAES NO.


Comunicado GAV (9 d´Octubre de 2006)

¿Es valencianiste el ¡¡senyor!! Gonzalez Pons fent el dictamen del 9 de Febrer de l’ AVL (Academia Valenciana de la Llengua ¿quina llengua? la valenciana no) on es proclama fins a 4 voltes l´unitat del català i el valencià. AVL, una academia extremadament catalanista creada i feta estatutaria pel PP?


¿Es valencianista l´Universitat de Valencia, on hui per hui es un niu de catalanistes demagogocs on es llava el cervell en mentires pancatalanistes al futur de nostre poble, una universitat financiada pel PP?

¿Es valencianiste el ¡¡senyor!! Fernando Giner, president de la Diputacio de Valencia fent les afirmacions que fa contra el catalanisme regnant en nostra terra, pero despres en les mateixes declaracions li fa la pilota a l’AVL a pesar de ser esta academia el Cavall de Troya de la llengua valenciana?.¿Es valencianiste fent exposicions i homenages per mig de la mateixa Diputacio al molt catalaniste i renegat Joan Fuster, u dels majors traïdors de nostra terra valenciana?.

¿Fon valencianiste el PP quan va “defendre” nostra llengua valenciana en el TSJ contra la homologacio dels tituls de català i valencià dient que “el valencià era un dialecte del català”?. ¿Aixo es ser valencianiste? Per favor, que Deu nos pille confessats.

¿Alguna volta han pensat perqué no ix res referent al GAV en els mijos de comunicacio?. No es perque no fem coses, sino perque el PP no vol que la gent s´entere de lo que estem denunciant nosatros, simplement perque diem la veritat i la diem als quatre vents .

Si despres de tot lo dit, (i aixo que aço es soles una chicoteta part de les moltes traïcions que no hem pogut comentar aci per qüestio d´espai) si encara es pensa algu que el PP es valencianiste, simplement dir que, o no vol vore la realitat o no l’interessa vore-la. Ajuda’ns a fer saber aço a tots els que pugues i per aixo et demanem un chicotet favor, fes-ho arribar per lo manco a deu persones del teu voltant. “Desperta Ferro, Desperta Poble Valencià”

LA LENGUA VALENCIANA YA FORMADA

Por: Manuel Mourelle de Lema

No abundan los datos fiables acerca de la vida de los aborígenes valencianos en vísperas de la conquista mora. Se cree que esta carencia de noticias durante los dos primeros siglos del Islam pudiera deberse al aislamiento y a la independencia de que, al parecer, gozó la zona. Se han dado casos curiosos en nuestros días, al igual que ocurrió en el siglo XVII con las apócrifas Trobes del inventado Jaume Febrer, de proponer toda una serie de piezas numismáticas falsas para salvar el bache histórico.

Propiamente de la mozarabía valenciana no hay datos objetivos hasta la presencia del Cid a finales del XI, coetánea esta estancia con la de los almorávides. Incluso la vida política de Valencia, en este periodo, apenas es conocida nada mas que por la actuación de sus gobernadores en relación con el poder central y las campañas que emprendieron contra los cristianos. Pero aun de esto no se hicieron eco las crónicas latinas de la época. Cabria pensar en un caso raro de desaparición de tales datos, que si debieron existir, pues hubo una Crónica Bizatino-arábiga del 741, cuyo autor se cree haber sido un levantino recientemente convertido al Islam; está demostrado, además, un importante culto cristiano en las sedes de Valencia, Játiva y Elche.

Periodo de gran interés en la vida mozárabe valenciana lo constituyó el almorávide. Hay autores que sostienen que esta invasión comportó, en el siglo XI, una represión indiscriminada que borró totalmente la lengua romance en Valencia y fomentó el culto del árabe, produciéndose así un vacío en esta habla por espacio de, al menos, una centuria, hasta la fecha en que llegaron las huestes de Jaime I, las cuales iban a implantar, sin mas, un nuevo romance sin solución de continuidad con el anterior, de cuya existencia aun llegan a dudar. Piensa así Alvaro Galmes, entre otros.

Nuestra opinión es que la lengua románica de Valencia se hablaba antes de la invasión almorávide (piénsese en las jarchas) y continuo durante ella y la almohade, así como después de la Reconquista cristiana, desembocando en el habla medieval (la de los siglos XIII y XIV). Además, sobre ella fue muy escasa la incidencia de las hablas de los reconquistadores, ya que el aumento de la población del reino no llegó a un cinco por ciento con la inmigración foránea. Los catalanes no trajeron una lengua, puesto que no la tenían propia; el primer autor que ellos consideran suyo es el valenciano Arnau de Vilanova. Los catalanes hablaban el occitano y un romance occidental próximo a la lengua valenciana y al aragonés.

El latín fue hasta el siglo XII casi el único instrumento de la comunicación escrita. Continuó siendo incluso hasta el XIII y durante este mismo la lengua de la cancillería, de la liturgia, de la erudición y de la expresión literaria, pues solo en él era dado fijar por escrito las vivencias y sentimientos de cada cual. Pero se daba, al mismo tiempo, el alza del romance. Tradicionalmente piensan los autores que estos se dio primero en el dominio galorrománico. En efecto, para las lenguas románicas no hispánicas se consideraban que habían textos procedentes del siglo IX, aunque el numero de manuscritos conservados no aumente hasta el XIII. De épocas anteriores, siempre según estos autores, no se posee ningún manuscrito principalmente destinado a la fijación del romance. Incluso los Juramentos de Estrasburgo, del año 843, aparecen en medio del texto latino de Neithard. Y algo parecido ocurriría con los textos conservados para el romance galo e italiano.

Entre los primeros textos hispánicos citan los autores el Auto de los Reyes Magos, registrado en el espacio libre de un manuscrito latino de principios del siglo XIII, que contiene textos exegéticos. Mas el Cantar del Mio Cid está localizado en 1140. Pero ahora, con el descubrimiento de las jarchas, se sabe que el romance español es anterior a las demás lenguas románicas y aun europeas en general.

Si nos fijamos en lo que ocurría en Cataluña, observaremos que hasta Arnau de Vilanova y Raimundo Lulio, que nacieron por los mismos años (el valenciano en 1238 y el mallorquín en 1235), no hay un solo autor que escriba en lo que pudiera denominarse catalán, es decir, no hay mas que trovadores y estos empleaban una lengua de origen galo. Pero aun hay algo mas significativo. En el territorio de la Corona de Aragón, antes de la reconquista valenciana, los primeros textos de las historiografía vernácula conservada no pueden datarse con certeza hasta el XIV, pues es a principios de este siglo cuando se sitúa la actividad del considerado primer historiador de la Corona, a quien se debe la versión latina del Libre dels Feyts o Crónica Latina Iacobi regis Aragonum, llevada a feliz término por disposición de Jaime II alrededor de 1313. Sería el texto latino mas antiguo que el catalán, según Nicolau d’Olwer; para otros, el latino procedería de uno catalán muy próximo en el tiempo. De cualquier modo, ambos pertenecerían al siglo XIV. Por otra parte, la Crónica de Bernat Desclot es contemporánea o aun posterior, puesto que fue iniciada en 1283, aunque alguien la considere anterior al Libre dels Feyts; la Crónica de Ramón Muntaner y la de Pere el Cerimonios son posteriores a aquellas otras.

Respecto de las primeras manifestaciones literarias anteriores a Llull y Vilanova, Comas fijas como provenzalista toda la poesía, que alcanzó su apogeo entre los siglos XI y XIII. Por lo que se refiere a la prosa, el que ha sido primer texto literario catalán pertenece a finales del XII: Las Homilias d’Organyà. Sería ya en el siglo XIII cuando se escribieron las restantes muestras del catalán, tales como Libre de la saviesa, Libre de paraules e dits de savis e filosofs (de Jafuda Bonsenyor) y, después, las versiones de Usatges, del Consolat de Mar y alguna otra. Pero sobre esta producción vernácula hubo de influir la lengua d Valencia a través de los catalanes llegados a estas tierras durante la Reconquista y posteriormente.

Subráyese que las primeras ediciones de obras antiguas en prosa catalana se hicieron en el siglo XIX, e incluso entonces mas por motivos históricos que literarios, y al español o en forma bilingüe. Me refiero a las versiones de las crónicas de Jaime I, Pedro IV el Ceremonioso y Muntaner, realizadas por Antonio de Bofarull.

MES CITES DOCUMENTALS (II)

Cita 0011
Entre una lengua y otra (balear-catalana) hay unas diferencias tan sustanciales que las mismas palabras tienen diferente significado. GAT, en mallorquín es "borracho" y en catalán "gato". MOX, en mallorquín es "gato" y en catalán "borracho". MISSATGE, en mallorquín es "mozo de labranza" y en catalán "mensaje". POLL, en mallorquín es "pollo" y en catalán "piojo". PALLISSA, en mallorquín es "paliza" y en catalán "pajar". VELL, en mallorquín es "vellón" (toda la lana que al esquilar la res sale junta) y en catalán significa viejo. Etc...

Cita 0012
En el CONGRESO DE LENGUAS ROMÁNICAS celebrado en Palma de Mallorca en el año 1980, "XVI Congreso Internacional de Lingüística y Filología Románicas", al que acudieron 800 especialistas en filología románica, representando a 33 países, setecientos sesenta de los asistentes se pronunciaron en favor de la denominación mallorquín-balear para la lengua en uso en Baleares.

Cita 0013
Asimismo, los modos de hablar usados en España son españoles, y no de otra manera pueden considerarse las modalidades galaica, portuguesa, asturiana, leonesa, catalana, valenciana, murciana, baleárico y castellana;... (Enciclopedia Universal Ilustrada - Editorial Espasa - Barcelona - Tomo 21- Pág. 413 - Artículo España)

Cita 0014
Manuel Sanchis Guarner, en "La llengua dels valencians", Valencia 1933, diu "LA LLENGUA DELS VALENCIANS ES EL VALENCIÀ...Som valencians, i el nostre idioma es el valencià...Qui renuncia a sa llengua renuncia a sa patria i el qui renega de la seua patria es com el qui renega de la seua mare..."

Cita 0015
Gran Enciclopedia Rialp - Madrid 1971 - Tomo III - Pág. 636. En el apartado de Baleares, epígrafe XI. Lengua: Mallorquín. Tomo XIV - Pág. 835. En el apartado de Mallorquín dice que el balear es una de las lenguas más arcaizantes de toda la romanía.

Cita 0016
No hi ha dubte que la Conquista de Valencia fou una iniciativa aragonesa. (Joan Fuster, De su más importante Obra "Nosaltres El Valencians", página 41, (Conquista de Valenica), (17 Edición)

Cita 0017
La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolució morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valenciá es un pur dialecte; eixos no han llegit nostres clássics del sigles XIV, XV, XV, i XVII. (Pare Lluïs Fullana i Mira. 1916 )
Cita 0018
Se puede afirmar sin posibilidad de error que los idiomas hablados en el Reino de Valencia actualmente, no son producto de un fenómeno de reconquista por parte de Jaime I.” (Antonio Ubieto. 1977)

Cita 0019
Las cualidades de la lengua valenciana son: su brevedad, la abundancia de monosílabos, la suavidad y la cantidad de palabras de origen árabe, griego y latino. (Carlos Ros Hebrera. 1703-1773)

Cita 0020
Hay unanimidad en los autores valencianos de los siglos XIV, XV y XVI en llamar valenciana a su lengua. (Simó Santonja. 1975)

CATALANISMO EN ARAGON


FACAO DENUNCIA QUE LOS “CATALANOHABLANTES” QUE AYER RECLAMARON EN MADRID EL CATALÁN PARA ARAGÓN SON EN REALIDAD INDEPENDENTISTAS PRO-PAÍSES CATALANES

FACAO: “LOS GRUPOS QUE AYER SE PRESENTARON EN MADRID COMO ARAGONESES SON LOS MISMOS QUE SE AUTODEFINEN COMO CATALANES E INDEPENDENTISTAS EN CATALUÑA”.

“ALGUNOS HAN MANIFESTADO QUE EL HECHO MÁS DRAMÁTICO DE LOS ÚLTIMOS AÑOS HA SIDO EL PASO DE LAS PARROQUIAS DE LA DIÓCESIS DE LÉRIDA A LA DE BARBASTRO SIN QUE LA GENERALITAT DE CATALUÑA ABRIERA LA BOCA”.

“HAY QUINES INCLUSO SE QUEJAN DE QUE LOS CATALANES QUE VAN A LA Y DEJAN ALLÍ INGRESOS NO SE PUEDEN DIRIGIR EN CATALÁN A LAS ADMINISTRACIONES”.


La Federación de Asociaciones Culturales del Aragón Oriental denuncia en un comunicado, que hará extensible próximamente a todas las fuerzas políticas de Aragón, que los grupos que en Aragón están pidiendo la cooficialidad y reconocimiento del catalán y, que ayer lo exigieron en Madrid, son en realidad asociaciones radicales que trabajan en favor de la independencia de los Países Catalanes y que están integradas en muchos casos personas que ni han nacido ni viven en Aragón.

FACAO manifiesta que los tres representantes de la “Instució Cultural de la Franja de Ponent” que ayer estuvieron en Madrid son destacados activistas en favor de la independencia de Cataluña.

El presidente de la agrupación, Jaume Borbón, posó en fotografía bajo una bandera independentista catalana en Barcelona el pasado 11 de septiembre (Diada de Cataluña) mientras su entidad realizaba una ofrenda floral a la estatua de Rafael Casanovas, máximo mito del nacionalismo catalán.

El secretario de la asociación y, natural de Badalona, Guillem Chacón, y también bajo una bandera independentista catalana manifestaba en el año 2000, como representante de la “Franja”, que “la artificial raya que se sorteó, aquí o allá, que nos arrancó de nuestros hermanos y nos intentó aplastar no será nada con el abrazo obstinado de nuestra tierra, Cataluña”.

Finalmente, la tercera representante que ayer estuvo en Madrid, Aurora Fontoba, firmó en Barcelona el pasado 5 de febrero de 2005 un manifiesto contrario a la Constitución Europea porque no reconocía los Países Catalanes.

El colofón lo pusó también ayer Joaquim Montclús, presidente de la asociación “Amics de la Franja de Ponent”, entidad que comparte web, actuaciones y exigencia de la cooficialidad del catalán con la ya citada ACFP. Montclús, colaborador del diario AVUI de Barcelona, publicaba ayer un artículo en el que afirmaba que “La Franja de Poniente son unas tierras catalanas que a lo largo de la historia han sido incorporadas a la administración aragonesa tanto desde el punto de vista político como eclesiástico. De todos modos quedó una gente catalana con una cultura y una lengua también catalanas”. Montclús llega a decir que “uno de los hechos más dramáticos que sucedieron fue el paso de las parroquias de la diócesis de Lérida a la de Barbastro, sin que prácticamente el gobierno de la Generalitat abriera la boca”.

El pasado 3 de mayo, y también en el diario AVUI de Barcelona, Montclús escribió que al llegar a la “Franja de Poniente” y “entrar en alguna de sus iglesias, la lengua que se impone en todos los actos litúrgicos es la castellana y también en todas sus publicaciones”. En el mismo artículo llegó a decir lo siguiente: “Otros catalanes que un cierto día visitaron estas tierras, se sintieron bien, y, entonces, decidieron comprarse una casa como segunda residencia. Todas estas personas que tienen una casa en la Franja pagan una parte de sus impuestos en Aragón y en sus estancias aportan una importante fuente de riqueza. (...) Toda esta gente, a pesar de la riqueza que aportan y a pesar de que en estas tierras se habla la misma lengua que en la Cataluña estricta ven cómo no se les reconocen sus derechos más elementales lingüísticos y que además se les trata como a forasteros. Si han de dirigirse a cualquier administración en la forma escrita lo tienen que hacer en castellano (...)”

Expuesta toda esta información, desde FACAO solicitamos a todas las fuerzas políticas de Aragón y, en especial a los políticos que están redactando nuestro Estatuto de Autonomía, que no se dejen influenciar por estos individuos y no permitan que en nuestro Estatuto “nos cuelen el gol” del idioma catalán. También exigimos a las Cortes de Aragón que escuche al más del 90% de la población de la zona oriental que según el “Estudio Sociolingüístico de la Franja Oriental de Aragón”, publicado por la Universidad de Zaragoza en 1995, no reconocía la lengua catalana como su lengua.

Asimismo rogamos a toda la sociedad aragonesa que esté alerta ante los ataques hacia la integridad territorial de Aragón y que no olvide que la zona oriental es también parte de esta comunidad.

Finalmente huelga decir que desde FACAO seguiremos defendiendo nuestros derechos lingüísticos y demostrando que la lengua que hablamos en la zona oriental de Aragón es una modalidad de aragonés y no de catalán, como recientemente ha demostrado el investigador J. Naval releyendo “El fuero de Jaca” del siglo XI donde aparecen numerosos documentos escritos en nuestra modalidad.

FACAO
www.facao.com

VALENCIANISME PATRIOTIC


DE LA MEUA CATACUMBA (II)

Miquel Adlert Noguerol (q.e.p.d.)

¡Qui nos havia de dir que la nostra llengua valenciana, baix el nom de llengua catalana, seria la negacio de la nacionalitat de la Patria Valenciana, quan sempre ha segut una reafermacio!

El valencianisme, es fonamentalment, essencialment, un patriotisme. Per aixo els valencianistes sempre hem usat preferentment la designacio Patria Valenciana, per sobre les de Nacio Valenciana, Nacionalitat Valenciana i Estat Valencià. Perque el patriotisme es una entitat d’orde natural; s’es valencià com s’es fill del pare i de la mare. Per aixo per a dir valencià es diu fill de Valencia; pero no fill de la Nacio, ni Nacionalitat, ni Estat de Valencia. Com es diu a Valencia Mare Patria i no Mare Nacio, ni Mare Nacionalitat, ni Pare Estat.

No es deu dir pels malintencionats o ignorants, ni creure per ningu, que es fa politica quan es defen la valencianitat sense adherencies canceroses. Perque la valencianitat no es una idea politica sino un sentiment patriotic, com ho pot ser l’andalusitat, la galleguitat, l’aragonesitat... i es diu la hispanitat. Lo que si que es fer politica es lo que fan els que ataquen a algun d’estos sentiments patriotics.

Pense en horror si -¿per l’accio de patricis de ponent o tramuntana?- arribara un dia en que, per algun patriota supervivent, es podrà fer un requiem per la Patria Valenciana.

¡Pobre del patriota valencià que es amant de la veritat!

Es curios lo que, per lo manco a molts, sol molestar l’Historia. Perque poques coses hi ha mes mal tractaes, manco respectaes i mes falsejaes.

Es una pervensio insolita i contra natura servir-se de la ciencia i de la cultura en contra de la Patria.

Hi ha qui en lloc de parlar deuria d’anar a pasturar. Segur que el lector ya ha pensat noms.

Tots els que ara som valencianistes, aixi com els anteriors a nosatros, nos ferem valencianistes sense “alfabetisacio”. Ningu de nosatros no havia anat a cursets de llengua valenciana. Pero teniem els llibres de totes classes i materies (principalment de poesia) que s’havien publicat “sense haver segur alfabetisat els autors”. Com tambe “sense haver segut alfabetisats” els posteriors (entre ells nosatros) nos feren valencianistes per “culturisacio” de la llengua valenciana que representaven els llibres que nos trobavem publicats. I per culturisacio i no per alfabetisacio es el valencianisme existent en l’actualitat.

Com sense alfabetisacio tinguerem el sigle d’or de la nostra llengua valenciana que supongue un altissim grau de “culturisacio”. Perque no s’oblide que es la cultura i no l’alfabetisacio qui dona categoria a una llengua. Sense “alfabetisacio” fon la nostra portentosa cultura que centra el sigle XV.

No deu oblidar-se que “evolucio” pot ser –i ho es molt correntment- nomes que un eufemisme, un “camouflage” de traïcio.

CALIFA. (De l’arap Jalifa, sucesor).




CALIFA. (De l’arap Jalifa, sucesor).
Tituls dels princips sarraïns successors de Mahoma, que eixerciran la suprema potestat civil, militar y religiosa en Arabia, Espanya y Nort d’Africa.

Segons escriu Aben.Jaldun, en els Prolegomens (mokaddemat) a s’ a historia, es el califa “el lloctinent del llegislaor inspirat (Profeta) encarregat de mantindre la religio y de servirse d’ella pera gobernar el mon”. Lo nom de califa (vicari, Lloctinent o sucesor del Profeta de Deu) fon usat per primera vega per Abu-Beck al ser elegit, mort Mahoma, pels companyers d’este, pera dirigir l’islamisme. Al califa se l’exigien les cinc condicions següents: sabiduría, probitat, aptitut, tindre en perfecte estat els sentits y membres que influixen en l’activitat de l’esperit i del cos, y perteneixer per naiximent o clientela a la tribu de Koreix, a la que va perteneixer Mahoma. Est ultima condicio es determinà en la celebre reunio del vestibul (Sequifa) o portic dels Benu-Saad, vencent els criteris dels Mecanies sobre els del Medinenses. Dins de la dita tribu, la familia de Mahoma pergue el califat al ser elegit Moawia, qui el vinculà a sa familia hasda que fon desposeit pels descendents de Abbas, tio de Mahoma, en canvi un descendent de Moawia, Abderraman, llançà les bases del califat d’occident. A la seua vega la secta dels Xiies o Aliei, consideren vinculat el poder espiritual y temporal en la descendencia d’Ali y Fatima, mirant com a usurpaors als tres primers califes, Abu-Berk, Omar y Otmon. La mateixa tribu de Koreix pergue el califat quan els ultims califes procedents d’ella se’l deixaren arrebatar pels estrangers; pero encara els araps neguen el titul de califa als emperraros turcs y els Xerifes marroquíes es creuen en millor dret ad ell per ser descendents de Mahoma. Per rao de sa sabiduría el califa te el titul d’Iman, puix si be est es comu a tots els grans doctors y entre els Suméis s’aplica per ells al Kadi, ad ell el correspon principalment, ya que com escriu Aben-Salmun, deu de ser Muchtehidm aço es, interprete suprem de la llai. Te tambe (este com a propi y privatiu) el d’Emir-El-Mumenin (jefe dels creyents), en el que fon saludat Omar y que accetaren ses successors. Els princips almoravits preniren el d’Emir-El-Mussemin (FEDE dels musulmans) y ademes molts califes adoptaren atre, o el prenien d’un antecesor seu, tal com El-Motassim Billah (sostingut per Deu), adoptat pel octau califa abasida, y El-Motadid Billah (el que demana l’assiencia de Deu) que usà el setze califa de la mateixa dinastía.

En un principi el carrec de califa es transmitia per eleccio feta pel califa regnant, que designava al seu sucesor, el qui era acceptat y acatat pels principals dignataris, els que, al pujar al tro, el juraven obediencia y fidelitat. En temps de Moawia, qui va designar com a sucesor a son fill Yezid, la successio es feu clarament hereditaria, pero mai v’arraigar el pret de la primogenitura, en la preferencia per rao d’edat, si be sempre foren excluides les femelles.

Ademes dels califes d’Orient, es conegueren els d’Africa (que al mateix temps son califes fatimites d’Egipte) y Espanya (Al-Andalus, o califat d’Occident).

Califes d’Occident o Cordova:

Abderraman III 912
Alhaken II 961
Hixem II 976
Mohamed II 1008
Suleiman 1009
Mohamed II (segon vega) 1009
Hixem II (segon vegà) 1010-1016
Suleiman (segon vegà) 1012-1016
Ali-Ben-Hammud 1016
Abderraman IV 1017
Alkasin-Ben-Hammud 1020
Yahya-Ben-Ali 1021
Alkasim (segon vega) 1022
Abderraman V 1023
Mohamed III 1024
Yahya (segon vega) 1025
Interregno 1026
Hixem III 1027-1031

Abad d’Abderraman III hi agüeren els emirs independents, que escomencen en Abderraman I (756-788); pero estos respectaren en el califa de Bagdat la representacio, tan sivol nominat de la Comunitat Islamica, siguent Abderraman III el primer emir independent que adoptà els usos dels calides d’Orient y el titul d’Emir-El-Mumenin.

CALENDARI ARAP


CALENDARI ARAP:

D’ell existisen dos epoques: 1ª l’anteislamica. Hasda el 412 de nostra era en l’Arabia usaven un any de dotze mesos, i eren estos:

1º Mutamer
2º Nadjir
3º Jawan
4º Sawan
5º Hinum
6º Ronnà
7º Asam
8º Adel
9º Nàtik
10º Waghel
11º Hewah
12º Barak

En la dita data estos noms foren reemplaçats, durant lo regnat de Kelab, rebesyayo de Mahoma, per estos atres, que son els subsistents en l’actual calendari arap:

1º Moharrem, mes sagrat 30 dies)
2º Safar, mer de la partida per a la guerra 29 dies)
3º Rabí I, primavera d’estiu 30 dies)
4º Rabi II, primavera d’estiu 29 dies)
5º Djumada I, sequera 30 dies)
6º Djumada II, sequera 29 dies) 354
7º Radjeb, abstinencia 30 dies) dies
8º Chaaban, germinacio 29 dies)
9º Ramadhan, gran calor 30 dies)
10º Chaval, emparellament dels animals 29 dies)
11º Dhulcàda, descans 30 dies)
12º Dhulhidjah, pelegrinacio 29 dies)

L’any anteislamic era llunar, i al notar al principi del sigle V l’atrás de la data de la celebracio de la pelegrinacio a la Meca, que ya per llavors es fea, i que deuria de fer-se en la primavera d’hivern, s’afegi a l’any un atre mes, el tretze. Per ad allo es va instituir el Nasi, ministre cridat tambe Calamma, que deuria cuidar de l’intercalacio i la proclamacio de l’any embolismic (Dimasah).

L’intercalacio fon prenida del judeus residents en Jathrib (Medina) i se la practicava en rao de set mesos en deneu anys, o, segons atres, de nou mesos cada ventiquatre anys; pero lo mes provable es que era d’un mes cada tres anys.

En l’any embolismic no es va conseguir, no obstant, la conciliacio perfecta en la marcha de les estacions, puix tres anys solars consten de 1095 dies i 17 hores aproximadament i tres anys araps (37 mesos) donen 1092 dies i 15 hores. Per aço, despres d’una serie de tres anys, l’escomençament de cada nova serie alcançava sobre l’any solar 3 dies i 2 hores aproximadament, i la pelegrinacio a la Meca en el transcurs dels 220 anys, hasda l’any 10 de l’hegira (632 de la nostra era) passá successivament d’octubre (del 412) hasda abril.

2ª epoca: Mahoma, que en el dit mes d’abril realiçà son segon viage a la Meca, tres mesos abans de la seua mort, prohibi l’intercalacio. Aixi es tornà a l’any llunar. Composant-se dotze llunacions de 354 dies, 8 hores i 48 minuts, i els dotze mesos soles de 354 dies. Per a compensar la diferencia es va dispondre que en cada periodo de trenta anys, hi hagueren onze superabundants, o siga de 355 dies: ho son el 2º, 5º, 7º, 10º, 13º, 16º, 18º,21º, 24º, 26º i 29º. Pero per no concordar, en est apanyo, l’any llunar en el tropic, el calendari mahometá es troba en perpetuo desacort en el nostre. He aci el calendari musulma en lo seu aspecte religios:

12 Rabi I. 1ª nit de veneracio per l’institucio dels grans misteris i veritats del mahometanisme: el naiximent del Profeta.

1er. Divendres Radjeb. 2ª nit de veneracio: concepcio del profeta.

27 Radjeb. 3ª nit de veneracio: asuncio del Profeta.
15 Chaaban. 4ª nit de veneracio, celebrá en mostres de temor i espant, perque es creu que en ella els angels a dreta i esquerra de l’home, escribint ses accions bones i roïnes, canvien els llibres.

Ramadhan. Tot consagrat al dejuni riguros en tota persona major d’edat.

27 Ramadhan. 5ª nit de veneracio: la dels misteris inefables. Les oracions fetes en la dita nit servixen lo mateix que les fetes durant mil llunes consecutives.

10 Chavàl. 6ª nit de veneracio: vespra del primer Beyran.

2-4 Chavàl. Festa del primer Beyran.

10 Dhulhdijah. Pelegrinacio a la Meca.

11-14 Dhulhidjah. Festa del segon Beyran.

Ademes te el calendari musulma quatres mesos sagrats. Per fi, en tables especials, sobre pergami o vitela, s’ndiquen cinc hores canoniques de l’oracio mahometana, les que se fixen per mig de tables astronomiques.

Font: Enciclopedia Universal Ilustrá – Espasa-Calpe – Madrid, 1991 – Tom. XXXVII pag. 768

BEDUÏNS


De l’arap Bedaua (habitant del desert). Poble nomada dels deserts d’Arabia, Siria i Africa septentrional. Sa verdadera patria, i encara en l’actualitat son principal residencia, es Neyed, en Arabia, des d’a on s’han extes en totes direccions. En les fronteres de Siria dominen el cami que han de recorrer les caravanes que d’Alepo i Damasco es dirigixen a Bagdat i Basora.

Els de Siria i Mesopotania que habiten els confins del desert, convertits en sedentaris, se degue a l’agricultura, pero morant encara en tendes i barraques, tornant en facilitat a la vida nomada en quant el pillage de ses veïns els fa impossible aquella vida. El govern turc ha procurat que definitivament siguen sedentaris, creant par ad aixo en Constantinopla una escola per a fills de beduïns, als quals costeja el viage i la manutencio.

Lo seu estat es patriarcal; la tribu consta de distintes families o clans, quins jefes son lliures i a soles en certs casos obedeixen al de la tribu, quina dignitat es hereditaria en la familia governant. La poligamia es rara i la dona es la que cuida de tots els quefers.

Els beduïns ocupen en Palestina els territoris que en atres temps pertanyiren als edomites, midianites i atres pobles veïns dels antics israelites. En el nort d’Africa formen quasi exclusivament la poblacio de Bengasi i Tripoli i constituixen una bona paart de la de Tunes, Argelia i el Marroc; en el desert egipci vaguen tribus araps nomades, classificaes com a beduïns o bedania, les principals de les quals son: en el Sian els Taurah; els Maazeh, en la part nort del desert arabic hasda la latitut 27º15’; els Abaddeh, al sur de la llinea Kena-Kossier; els Bixaria, en lo desert d’Assuan, i els Hadendoda en la direccio de Suakin; poblen tambe, ya conservant sa individualitat etnica o confundits baix lo nom general de moros, en els berebers, la part occidental del Sahara, situá entre el Marroc i el Senegal.

Font: Enciclopedia Universal Ilustrá – Espasa-Calpe – Madrit 1.991 – Tom VII – pag. 1437

LA PREAUTONOMIA VALENCIANA (VIII)

LA BATALLA DE VALENCIA (V)

El blaverismo también ha tenido su expresión violenta materializada en el Grup d'Accio Valencianista (GAV), una organización autodenominada como valencianistas, en cuya revista interna "Som" reconocen ser los autores de la quema de la señera preautonómica en el 9 de octubre de 1977 en el Ayuntamiento de Valencia. Además, por ese mismo número, publicado en el año 2002, fueron denunciados por el
BNV de hacer apología al terrorismo ya que, según los nacionalistas, manifiestan en ella su aprobación con los atentados con bomba contra Joan Fuster y Manuel Sanchis Guarner.

Recientemente, desde el año 2005, el blaverismo ha sido acusado por diferentes fuerzas políticas progresistas y nacionalistas valencianas de atentar contra las sedes del
BNV en Valencia y localidades de los alrededores.

No es precisamente el Bloc nacionalista de izquierdas el que puede acusar al Grup d’Accio Valencianista de terrorismo, cuando este Bloc estaba conexionado con el Psan, partido del que ya he hablado en otras ocasiones, y muy relacionados con el grupo catalanista Terra Lliure, autor de innumerables atentados contra la convivencia de los valencianos.

Ya hemos dejado constancia más arriba de las situaciones que se produjeron callejeramente, para advertir a los parlamentarios que estaban gestando el estatuto de autonomía, de cuales serían las consecuencias para ellos caso de que consensuaran la introducción en el estatuto del catalán en lugar de nuestra Lengua o Idioma Valenciano. Y ello parecer ser que logró cambiar la actitud de todos ellos, no creo que por coherencia con nuestra historia sino, más bien, por temor a que las manifestaciones callejeras pasarán a mayores y pudiera peligrar su integridad física.

El año 1979 iba a ser determinante para concluir este espinoso asunto, pues, en el mes de agosto, en pleno periodo de vacaciones, se trata en el Consejo de Ministros la incorporación de la Lengua Valenciana al sistema de enseñanza y se recurre al rey, que ya está desplazado a Palma de Mallorca, para que estampe su firma –por otra parte no tan extraño- en tan denigrante real decreto, denigrante por que en él se nos cataloga como País Valenciano. Una vez más la falta de respeto hacia los valencianos por parte, tanto del gobierno como de la monarquía, se hace patente y pasaría a ser la característica corriente que continuaría denigrando y denostando a nuestro pueblo en los años posteriores a la preautonomía valenciana. Transcribimos seguidamente el citado real-decreto para constancia.

Anexo V. Real Decreto 2003/1979, de 3 de agosto, por el que se regula la incorporación de la Lengua Valenciana al sistema de enseñanza del País Valenciano
Por el decreto transcrito vemos como el gobierno de aquellos años, de la UCD, se manifestaba mediante el real decreto sobre la incorporación de la lengua valenciana al sistema de enseñanza, pero traicioneramente asigna para nuestro Reino de Valencia el estrafalario nombre de País Valenciano, tantas veces repetido por los estamentos políticos y tantas veces rechazado por los valencianos. Pero ahí no queda todo. Al tratarse de un Real Decreto se hace precisa la firma del Rey Juan Carlos I y éste no tiene ningún empacho en estamparla en el real decreto donde tan miserablemente se nos utiliza a los valencianos.

No obstante ello, hay que mencionar que el repetido real decreto siempre habla de la incorporación de la Lengua Valenciana al sistema de enseñanza, pero también deja en el aire cual será su definitiva denominación, hasta que se apruebe el correspondiente estatuto de autonomía de la Comunidad Valenciana.

Pero ello no es óbice para que podamos pensar que ya las instituciones, tanto gubernamentales como monárquicas, estaban decididas a transgredir una vez más nuestra historia y nuestro histórico nombre de Reino de Valencia, a pesar de que las manifestaciones de los valencianos venían reclamando la citada denominación y, por supuesto, en contra de los “parlamentaris del plenari” de la preautonomía, que estaban pasteleando con nuestras más ascentrales señas de identidad.

Prueba de ello es la posterior promulgación de la Ley de Uso y Enseñanza del Valenciano, del año 1983, una vez ya aprobado el estatuto de autonomía. En esta ley se habla única y exclusivamente del idioma valenciano o de la lengua valenciana o, simplemente, del valenciano. Se preocupan muy mucho de que en esta ley no aparezca la denominación ni siquiera la alusión al catalán. El caballo de Troya está servido. Una cosa es la letra del ley y otra cosa muy distinta es el espíritu de la misma y, lo que es peor, la aplicación de los reglamentos e instrucciones que posteriormente se promueven para su desarrollo.

Y otra cosa bastante distinta de todo ello es la actuación de los partidos políticos en la aplicación de esta ley, tanto en los centros escolares, institutos de enseñanza media, universidades y todas aquellas instituciones dependientes de la administración. Lo que se aplica es el catalán puro y duro, traicionando tanto la historia de nuestro Reino de Valencia, como el sentimiento de muchos valencianos que se quedan atónitos cuando ven que a sus hijos se les está lavando el cerebro en lo referente a la enseñanza del “valenciano” y a la normalización en el uso del mismo.

Y aquí los maestros o profesores tienen un papel determinante para que la “normalitzación” se lleve a cabo a costa de lo que sea. Tanto maestros de naturaleza valenciana e incluso valenciano-parlantes, como la actuación de otros maestros foráneos (en muchos casos éstos son los peores), hace que la aplicación de las instrucciones gubernativas por medio de los inspectores de educación, sea llevada a cabo hasta sus últimas consecuencias.

Hay muy pocos estudiantes que se rebelan contra la imposición de una lengua que no es la suya, y de las connotaciones políticas que lleva consigo este lavado de cerebro. Pero a esta oposición de los estudiantes no se suman la inmensa mayoría de sus padres para respaldar su actuación en las aulas y ello hace que, por parte de la Consellería de Cultura, se promueva y publique el que no existe rechazo alguno en la aplicación de la ley, reglamentos y actuación de los colegios y, por tanto, la paz escolar está garantizada.
Las mentiras del gobierno son impresentablemente manifiestas, pero la falta de controversia y quejas sociales hace que los políticos continúen con la inmersión lingüística.

En los tiempos de la aplicación de la mencionada ley de uso y enseñanza de valenciano, si hubiera habido una oposición frontal de los padres contra esta “normalitzación”, los políticos hubieran dado marcha atrás a la catalanización de lasaulas, pero sólo hubo una oposición raquítica de algunos padres que respaldaron a sus hijos, lo que les produjo no pocos problemas con los responsables de los colegios, tanto públicos como privados religiosos subvencionados, donde fueron tachados de culpables del ataque a la paz social y a la libertad de cátedra de los profesores.

Ver Anexo VI. Ley 4/1983, de 23 de noviembre, de Uso y Enseñanza del Valenciano