Per: Josep Boronat Gisbert (q.e.p.d.)
“Els regionalismes valencians en la morfologia, comencen ja a transcendir a la Literatura en certs autors mediavals que es complauen a usar el parlar popular, com Sant Vicent Ferrer o Jaume Roig”
(S.G., p. 40).
Fa cinccents anys, en 1478, en este mateix mes d’abril, dia 4 a 5, va morir en Valencia el “magnific mestre Jaume Roig”, mege preclar i insigne poeta valencià, citat en la Lliteratura Valenciana com a precursor de la picaresca.
De gran prestigi com a mege, apareix documentat com a examinaor de meges de Valencia, moltes vegaes, des de 1434 a 1477.
En ell s’unia l’inspiracio poetica al criteri cientific, l’humanisme a la ciencia, la vida prestigiosa per la seua sapiencia al llenguage pla i popular, la diligencia en totes les obres benefiques, ad ell confiaes per la regina Maria, a la noblea de sentiments que tan destacadament exteriorisa en els seus escrits. Era Conseller de la Ciutat de Valencia i mege de Maria de Castella, regina de Valencia com a muller d’Alfons III de Valencia i V d’Arago.
Jaume Roig diu, afirmant-ho en lo seu criteri cientific i el seu rigor de llenguage, que concebix i escriu el seu “Espill” en “Algemia”.
Afimarcio que Nicolau Primitiu Decà del Centre de Cultura Valenciana –hui Real Academia de Cultura Valenciana-, comenta en 1958, exposant la subtibilitat investigaora d’Alfons Salvà, com a continuacio:
“Es a dir que Jaume Roig va dir que va escriure les seues rimes al pla; ço es, en la llengua corrent, com parlaven les aljamies; i com les aljamies eren dels moros: Paterna, Benaguacil, Torrent, Vall d'Alcalà, etc, resulta tambe que els moros parlaven en llengua vulgar valenciana, desmentint als filolecs que suponen als moros parlant en arap”.
Està mes clar que l’aigua que la llengua valenciana era la parlà pels habitaors d’esta terra, musulmans i no musulmans; que no la van dur del nort. Notem nomes el titul, que es precisament “Espill” i no mirall.
Està tan clar que, per vore com ho interpretava, he remirat les pagines de “La llengua dels valencians”, de Sanchis Guarner, i he vist que ni ho nomena. A Jaume Roig no el cita mes que entre parentesis: “Del patriciat urbà hi haguè diversos metges escriptors –com Arnau de Vilanova i Jaume Roig-, pero...”; “Els regionalismes valencians... com Sant Vicent Ferrer o Jaume Roig; o citat per atres, com Galiana, que posa a Jaume Roig entre Ausias March i Joanot Martorell, indicacio de la seua categoria lliteraria.
Es natural: quan uns versos de Jaume Roig, de fa cinccents anys, desfan i desautorisen tot l’embotit que vol endosar-nos Sanchis Guarner, es natural que se’ls calle, i no diga res d’ells. Pero estan.
La llengua valenciana no fon duta des de Catalunya.
“Els regionalismes valencians en la morfologia, comencen ja a transcendir a la Literatura en certs autors mediavals que es complauen a usar el parlar popular, com Sant Vicent Ferrer o Jaume Roig”
(S.G., p. 40).
Fa cinccents anys, en 1478, en este mateix mes d’abril, dia 4 a 5, va morir en Valencia el “magnific mestre Jaume Roig”, mege preclar i insigne poeta valencià, citat en la Lliteratura Valenciana com a precursor de la picaresca.
De gran prestigi com a mege, apareix documentat com a examinaor de meges de Valencia, moltes vegaes, des de 1434 a 1477.
En ell s’unia l’inspiracio poetica al criteri cientific, l’humanisme a la ciencia, la vida prestigiosa per la seua sapiencia al llenguage pla i popular, la diligencia en totes les obres benefiques, ad ell confiaes per la regina Maria, a la noblea de sentiments que tan destacadament exteriorisa en els seus escrits. Era Conseller de la Ciutat de Valencia i mege de Maria de Castella, regina de Valencia com a muller d’Alfons III de Valencia i V d’Arago.
Jaume Roig diu, afirmant-ho en lo seu criteri cientific i el seu rigor de llenguage, que concebix i escriu el seu “Espill” en “Algemia”.
Afimarcio que Nicolau Primitiu Decà del Centre de Cultura Valenciana –hui Real Academia de Cultura Valenciana-, comenta en 1958, exposant la subtibilitat investigaora d’Alfons Salvà, com a continuacio:
“Es a dir que Jaume Roig va dir que va escriure les seues rimes al pla; ço es, en la llengua corrent, com parlaven les aljamies; i com les aljamies eren dels moros: Paterna, Benaguacil, Torrent, Vall d'Alcalà, etc, resulta tambe que els moros parlaven en llengua vulgar valenciana, desmentint als filolecs que suponen als moros parlant en arap”.
Està mes clar que l’aigua que la llengua valenciana era la parlà pels habitaors d’esta terra, musulmans i no musulmans; que no la van dur del nort. Notem nomes el titul, que es precisament “Espill” i no mirall.
Està tan clar que, per vore com ho interpretava, he remirat les pagines de “La llengua dels valencians”, de Sanchis Guarner, i he vist que ni ho nomena. A Jaume Roig no el cita mes que entre parentesis: “Del patriciat urbà hi haguè diversos metges escriptors –com Arnau de Vilanova i Jaume Roig-, pero...”; “Els regionalismes valencians... com Sant Vicent Ferrer o Jaume Roig; o citat per atres, com Galiana, que posa a Jaume Roig entre Ausias March i Joanot Martorell, indicacio de la seua categoria lliteraria.
Es natural: quan uns versos de Jaume Roig, de fa cinccents anys, desfan i desautorisen tot l’embotit que vol endosar-nos Sanchis Guarner, es natural que se’ls calle, i no diga res d’ells. Pero estan.
La llengua valenciana no fon duta des de Catalunya.
No hay comentarios:
Publicar un comentario