Autor: J. Romero
Tots sabem que darrere del proces d´unificacio de la llengua valenciana y la catalana, mampres pel pancatalanisme desde principis del sigle XX, n´hi ha un proyecte d´unificacio politica, geografica y cultural pera crear l´entelequia megalomana dels “països catalans” y independizarse d´Espanya. Es l´estrategia clau pera formar l´utopica “gran nacio catalana”: una mateixa llengua, una mateixa nacio. Anem a vore com afecten a les llengües estos procesos de formacio “nacional”.
Chimo Lanuza cita en la seua magnifica obra “Socioobstaculs de la llengua valenciana” a J. B. Marcellesi y B. Gardin segons els cuals la nacio es una comunitat estable, historicament constituida, de llengua, de territori, de vida económica y de formacio siquica, que es traduix en la comunitat de cultura; a soles la reunio de tots els indexs presos en conjunt mos donen la nacio (Marcellesi y Gardin, en Lanuza, Socioobs., p. 53). Per tant, aquelles nacions que carixen d´algun d´estos components es dediquen per tots els mijos a invertarlos o a adquirirlos a costa dels territoris veïns. Y, tal com mos diuen els citats sociollingüistes, si la comunitat de llengua es un dels caracters determinants de la nacionalistat, tot lo que atente contra la seua unitat deu ser negat: d´ahi la negacio de la variacio... y d´ahi l´insistencia del catalanisme en l´unitat llingüistica y en atacar totes les veus discordants que demostren la falsetat d´ixa unitat llingüistica y que mostren una —llegitima— divergencia (Lanuza, Socioobs., p. 54).
Sense ducte, la politica y la politica llingüistica afecten directament als sistemes ortografics al ser estos elements molt expresius de la identitat d´una llengua. Acodim a un dels eixemples que mos dona Joshua Fishman les distincions ortografiques inicials entre el servi y el croata, o entre el rute (ucrania) y el polac foren decidides per representants de Deu y el Cesar que buscaren alimentar diferencies entre les comunitats llingüistiques que d´una atra manera estaven «en perill» d´una unificacio religiosa, politica y llingüistica (Fishman, en Lanuza, Socioobs. p. 54). Les negretes son meues[1], pues conve destacar aço que es de vital importancia pera la supervivencia a mig-llarc plaç de la llengua valenciana. Com diu Lanuza, si els processos de codificacio ortografica tenen com a objectiu (o seguixen com a criteri) diferenciar sistemes llingüistics (criteri que está obligá a adoptar l´estandarisacio valencianista), els sistemes afectats acabaran sent llengües diferents; pero si l´estandar perseguix reduir diferencies (criteri que el catalanisme ha adpotat estrictament), acabarém tenint un unic codic, un unic estandar, un unic sistema llingüistic... una unica llengua (catalana, clar), (Lanuza, Socioobs., p. 54).
Efectivament, en el cas de que una llengua patixca l´amenaça constant d´una atra llengua en la que mante una relacio de parentesc en el seu orige (cas del valenciá y catala), els sociollingüistes recomanen forçar les diferencies y minimisar els pareguts en la codificacio de la variant estandar, ya que els codificaors de l´atra llengua es dedicaran obsesivament a forçar els pareguts y a minimisar les diferencies. Com diu B. Joan i Marí, una comunitat llingüistica chicoteta [com la valenciana] a soles es pot mantindre com a comunitat llingüistica llingüisticament diferenciá si acentua totes les caracteristiques que la diferencien de les llengües en les que es troba en contacte. El lema sera, per tant, «marcar la diferencia» (Joan i Marí, en Lanuza, Socioobs., p. 77). Aço que es de cayxó, en el nostre cas encara está pendent y a hores d´ara es presenta com una necessitat urgent ans que acabe la normativa valenciana mimetisá en la normativa catalana. Es evident que el catala l´han aproximat tot lo que han pogut al valenciá (y continuen fento) pera acurtar distancies y aixina donar l´impressio de que les diferencies son minuscules, y per tant la mateixa llengua. Han adoptat formes, escritors, lexic y expressions propiament valencianes no a soles pera enriquirse parasitariament a costa nostra sino tambe, maquiavelicament, pera acurtar distancies que pogueren acabar convertintse en un autentic problema pera les seues megalomanes intencions (Lanuza, Socioobs. p. 117). Com vegem, els nacional-catalanistes complixen el seu indigne paper, pero... ¿complim els valencianistes el nostre paper de salvaguardar la llengua valenciana a traves d´una normativa clarament diferenciaora y sense complexos? Senc molt tindre que dir que no; per lo menos no del tot lo que seria necessari. Tal com reconeix Chimo Lanuza, l´error que ham cometut els valencians a l´hora de codificar la nostra llengua ha segut caure en la trampa catalanista que mos fea creure que la millor codificacio era aquella que es basava en els classics y en la tradicio escrita valenciana (la mateixa en la que es basaren els catalans, en la cual cosa, sense volero, mos estavem acostant a la codificacio catalana), en lloc d´haver mampres una normativisacio mes decidida y actualisá pero sobre tot mes diferenciaora (Lanuza, p. 173).
[1] D´ara en avant totes les negretes de la comunicacio son meues.
Tots sabem que darrere del proces d´unificacio de la llengua valenciana y la catalana, mampres pel pancatalanisme desde principis del sigle XX, n´hi ha un proyecte d´unificacio politica, geografica y cultural pera crear l´entelequia megalomana dels “països catalans” y independizarse d´Espanya. Es l´estrategia clau pera formar l´utopica “gran nacio catalana”: una mateixa llengua, una mateixa nacio. Anem a vore com afecten a les llengües estos procesos de formacio “nacional”.
Chimo Lanuza cita en la seua magnifica obra “Socioobstaculs de la llengua valenciana” a J. B. Marcellesi y B. Gardin segons els cuals la nacio es una comunitat estable, historicament constituida, de llengua, de territori, de vida económica y de formacio siquica, que es traduix en la comunitat de cultura; a soles la reunio de tots els indexs presos en conjunt mos donen la nacio (Marcellesi y Gardin, en Lanuza, Socioobs., p. 53). Per tant, aquelles nacions que carixen d´algun d´estos components es dediquen per tots els mijos a invertarlos o a adquirirlos a costa dels territoris veïns. Y, tal com mos diuen els citats sociollingüistes, si la comunitat de llengua es un dels caracters determinants de la nacionalistat, tot lo que atente contra la seua unitat deu ser negat: d´ahi la negacio de la variacio... y d´ahi l´insistencia del catalanisme en l´unitat llingüistica y en atacar totes les veus discordants que demostren la falsetat d´ixa unitat llingüistica y que mostren una —llegitima— divergencia (Lanuza, Socioobs., p. 54).
Sense ducte, la politica y la politica llingüistica afecten directament als sistemes ortografics al ser estos elements molt expresius de la identitat d´una llengua. Acodim a un dels eixemples que mos dona Joshua Fishman les distincions ortografiques inicials entre el servi y el croata, o entre el rute (ucrania) y el polac foren decidides per representants de Deu y el Cesar que buscaren alimentar diferencies entre les comunitats llingüistiques que d´una atra manera estaven «en perill» d´una unificacio religiosa, politica y llingüistica (Fishman, en Lanuza, Socioobs. p. 54). Les negretes son meues[1], pues conve destacar aço que es de vital importancia pera la supervivencia a mig-llarc plaç de la llengua valenciana. Com diu Lanuza, si els processos de codificacio ortografica tenen com a objectiu (o seguixen com a criteri) diferenciar sistemes llingüistics (criteri que está obligá a adoptar l´estandarisacio valencianista), els sistemes afectats acabaran sent llengües diferents; pero si l´estandar perseguix reduir diferencies (criteri que el catalanisme ha adpotat estrictament), acabarém tenint un unic codic, un unic estandar, un unic sistema llingüistic... una unica llengua (catalana, clar), (Lanuza, Socioobs., p. 54).
Efectivament, en el cas de que una llengua patixca l´amenaça constant d´una atra llengua en la que mante una relacio de parentesc en el seu orige (cas del valenciá y catala), els sociollingüistes recomanen forçar les diferencies y minimisar els pareguts en la codificacio de la variant estandar, ya que els codificaors de l´atra llengua es dedicaran obsesivament a forçar els pareguts y a minimisar les diferencies. Com diu B. Joan i Marí, una comunitat llingüistica chicoteta [com la valenciana] a soles es pot mantindre com a comunitat llingüistica llingüisticament diferenciá si acentua totes les caracteristiques que la diferencien de les llengües en les que es troba en contacte. El lema sera, per tant, «marcar la diferencia» (Joan i Marí, en Lanuza, Socioobs., p. 77). Aço que es de cayxó, en el nostre cas encara está pendent y a hores d´ara es presenta com una necessitat urgent ans que acabe la normativa valenciana mimetisá en la normativa catalana. Es evident que el catala l´han aproximat tot lo que han pogut al valenciá (y continuen fento) pera acurtar distancies y aixina donar l´impressio de que les diferencies son minuscules, y per tant la mateixa llengua. Han adoptat formes, escritors, lexic y expressions propiament valencianes no a soles pera enriquirse parasitariament a costa nostra sino tambe, maquiavelicament, pera acurtar distancies que pogueren acabar convertintse en un autentic problema pera les seues megalomanes intencions (Lanuza, Socioobs. p. 117). Com vegem, els nacional-catalanistes complixen el seu indigne paper, pero... ¿complim els valencianistes el nostre paper de salvaguardar la llengua valenciana a traves d´una normativa clarament diferenciaora y sense complexos? Senc molt tindre que dir que no; per lo menos no del tot lo que seria necessari. Tal com reconeix Chimo Lanuza, l´error que ham cometut els valencians a l´hora de codificar la nostra llengua ha segut caure en la trampa catalanista que mos fea creure que la millor codificacio era aquella que es basava en els classics y en la tradicio escrita valenciana (la mateixa en la que es basaren els catalans, en la cual cosa, sense volero, mos estavem acostant a la codificacio catalana), en lloc d´haver mampres una normativisacio mes decidida y actualisá pero sobre tot mes diferenciaora (Lanuza, p. 173).
[1] D´ara en avant totes les negretes de la comunicacio son meues.
