EN DEFENSA DE LA LLENGUA VALENCIANA (III)

Per Miquel Adlert Noguerol (q.e.p.d.)

I caiguí en l´engany perqué no sabia que aquella llengua que no s´escrivia com la que aprenguí de Fullana, era per ser catalanisada. I com no em preocupí de fer estudis llingüístics, puix que em fiava dels que creia mestres sincers, aprenguí i escriguí aquella llengua catalanisada. I la duguí én mi a totes bandes. I én ella vaig anar a "Acció Nacionalista Valenciana", de la que Xavier Casp era el secretari i de la que molt pronte vaig ser també u dels dirigents; i ho érem els dos quan esclatà la guerra. I duguí la llengua catalanisada al semanari nostre que no es publicava catalanisat: "Acció", únic periòdic en valencià que es publicava quan vingué la guerra, i l´últim número, el 112, es publicà el mateix 18 de juliol de 1936. Com fiu igual en quantes publicacions intervinguí, i en tot on poguí fer escriure aquella llengua catalanisada.
I, naturalment, també entrà aquella llengua catalanisada en EDITORIAL TORRE on, per mig d´edicions, la tertúlia semanal seua del dimarts, conferències, lectures, etc..., durant els anys de sa existència, es mantingué encesa -pot dir-se que en exclusiva- la flama del valencianisme. La gran labor que férem i les moltes penalitats que passàrem les amaga ara el pancatalanisme. Pero si hi ha pancatalanistes que ho poden ignorar, com els que pregunten, en to de superioritat i de censura, qué ha fet el valencianisme en els anys difícils, "quan feia més silenci" com escrigué Joan Fuster en l´homenage a Xavier Casp, sí que hi ha personalitats del pancatalanisme que en poden donar testimoni. Puix que estaven én relació én nosatres, uns d´abans de la guerra, en el valencianisme; alguns inclús sent asidus a la tertúlia nostra dels dimarts, després de la guerra; atres per raons editorials, etc... Citaré uns quants: Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Alfons Cucó, Josep Iborra, Francesc de P. Burguera, Enric Valor i Vives i Emili Rodríguez Bernabeu als que, a més donàrem a conéixer en les lletres valencianes publicant EDITORIAL TORRE son primer llibre. Manuel Sanchis Guarner del que editàrem dos llibres, u la gramàtica seua. Francesc Ferrer Pastor, Martí Domínguez, Robert Moròder Molina, Beatriu Civera... i atres que poden contestar perfectament a la pregunta a qué acabe de fer referència. Com també són molts els catalans i mallorquins, intelectuals i no intelectuals, que poden donar testimoni de lo que hem fet, perqué nos coneixen i saben la nostra activitat.
I per a EDITORIAL TORRE, en la que tant d´amor, i tant de treball, i tantes ilusions posàrem els fuindadors, diu unes normes per a la llengua literària. Buscaven que, en quant a les principals diferències entre les llengües valenciana, mallorquina i catalana, acceptaren els catalans valencianismes i mallorquinismes; els mallorquins valencianismes i catalanismes i els valencians mallorquinismes i catalanismes, prenint en cada cas la forma de la llengua que la conservara més pura. I així, eixa llengua literària resultaria prou comprensible per a tots; i entre els lectors de cadascuna de les tres llengües es propagarien els llibres de les atres dos.
Expostes estes normes a Xavier Casp i acceptades per ell, les usàrem en les publicacions d´EDITORIAL TORRE; i es conegueren per normes de Torre; i escrigueren molts i encara n´escriuen. La "Gramàtica Valenciana", de M. Sanchis Guarner, que publicàrem en EDITORIAL TORRE, no sols confirmà les dites normes sinó que, en quant a catalanisació, anà més llunt. Els catalans es negaren a fer les concessions que els corresponien.