viernes, 1 de julio de 2016

LLENGUA VALENCIANA I DIALECTE CATALA


Autor: Ferrer

Els catalanufos sostenen la tesis de que a partir de la reconquista en Valencia es parla el catala i que si ara el poble valencià no ho vol reconeixer es perque ha segut manipulat per la dreta espanyolera que vol dividir-mos. A continuacio ne ficaré dos cites, una d’un autor valencià i una atra d’un catala, per a comprovar si aixo es cert o no.

1) <>.

FRA ANTONI CANALS. Valencià. Sacerdot, escritor i traductor.
FONT: Prolec de l’obra Fets i dits memorables de Valeri Maxim. 1395.
NOTA: ¿Secesionisme en el sigle XIV? Esta es una cita de valor incalculable puix demostra que ya en el sigle XIV es diferenciava clarament entre Valencià i catala i que no existia consciencia de que el Valencià fora un dialecte del catala.

2) <>.

ANTONI BADIA MARGARIT. Catala. Rector de l’ Universitat de Barcelona. Academic de la RAE i l’ IEC. Catedratic de Gramatica Historica de la Llengua Espanyola i de Gramatica Historica Catalana en l’Universitat de Barcelona. President d’ honor de la Societat de Llingüistica Romanica.
FONT: Gramatica historica catalana d’ Antoni Badia Margarit. 1952.
PREGUNTA: ¿Com pot ser el Valencià dialecte del catala si el Valencià es considerava idioma independent ya en el segle XIV mentres que el catala encara a principis de segle XX era un dialecte del provenzal? ¿No sera mes be que l’independencia de la Llengua Valenciana nomes comença a qüestionar-se a partir del naiximent del nacionalisme expansioniste catala a finals de segle XIX? ¿A la llum d’estes dos cites no resulta mes coherent pensar que una volta que els catalans decidixen a començaments de sigle XX independisar el dialecte catala de la llengua provençal decidixen tambe reduir la Llengua Valenciana a mera variant dialectal del recent naixcut idioma catala per anexionar-se sa lliteratura classica del Sigle d’Or? ¿Acas te dret el catala de ser un idioma independent pero el Valencià no? ¿No sera que lo que t’han contat en l’ escola podria ser fals?



LLENGUA PARLADA = LLENGUA VIVA.



Autor: ilicità
_________

Una llengua parlada es una llengua viva.
Una llengua nomes escrita es una llengua morta.

Preferix ser mil voltes un analfabet que parla el verdader Valencia (el dels meus pares) encara que no sapia escriurelo.
Que un cult y ilustrat escritor de llengua mescla-catalano-valenciana que parla y escriu una llengua artificial que no la parla ningú y que no es la verdadera Valenciana.

Per a que una llengua no muiga lo millor es parlarla (sobre tot als propis fills).

Vos convide al rebuig no-violent del sistema educatiu.
No utilisar la llinea "valenciana" de les centres educatius mentres no se done en el verdader Valencià.

Aixo si, no deixar de parlar mai als fills en atra llengua que no siga la verdadera Valenciana.

Editado por valenciadelig, Miércoles, 26 de Mayo de 2004, 04:56


LLENGUA MATERNA I MENTALITAT

 

Per: Josep Boronat Gisbert


“Estime que la llengua materna es el factor que determina la diferencia de les vies per les quals les persones recebixen, elaboren, senten i comprenen els sons provinents del mig que els rodeja. La llengua materna se relaciona estretament en el desenroll dels mecanismes de l’emocio en el cervell. Aço em du a supondre que la llengua materna adquirida durant l’infancia te una estreta relacio en les particularitats de la cultura i la mentalitat de cada grup etnic”.

A estes conclusions ha arribat, despres de llargues investigacions, el professors Tadanobu Tsunoda, de l’Iinstitu d'’nvestigacions mediques de l’Universitat Medica i Odontologica de Tokio. Les donà a coneixer en un informe presentat en un coloqui de la UNESCO celebrat en Atenes, en abril de 1981.

En ben sabut que en l’actualitat, els cientificxs estan determinant, en precisio cada volta major, la localisacio de les funcions del cervell huma. Els canvis de flux sangui en les arres del cervell son una indicacio dels canvis d’activitat d’estes arees, quan la persona en experimentacio realisa una determinà accio. Per mig d’uns mecanismes de multideteccio, gracies a l’us del Xenon-133, un isotop radiactiu, inyectat en l’arteria cerebral, pot representar-se graficament una especie de mapa d’activitats de les diverses parts del cervell.

En 1965, el professor Tsunoda començà una serie d’experiencies, ideants tecniques complexes, utilisant l’estimulacio auditiva retardà per a determinar de quina manera distinguix el cervell diferents classes de sons, paraules, sons d’orige mecanic, tonalitats sintactiques, etc., conseguint determinar en qui dels dos hemisferics cerebrals predomina la recepcio de cada so.

Els experiments demostraren que el cervell es capaç de discernir les caracteristiques estructurals dels sons; i que el predomini de l’hemisferic dret  o esquerre del cervell  depen de l’estructura dels sons, de les series de freqüencies maximes o formants, harmioniques o inharmoniques, i del grau de modulacio de freqüencies.

Des de 1972, el professor Tsunoda incorporà, com a subjectes d’investigacio, a persones no japoneses, observant notables diferencies en el predomini d’un hemisferic o de l’atre davant d’estimuls similars. Pero experimentant en persones educaes  en llengua diferent a la dels seus pares i antepassats, arribà a la conviccio de que el factor que determinava les diferencies era la llengua escoltà i parlà en els seus primers anys de vida, no les diferencies de carácter genetic. No era la raça, sino la llengua, el mig auditiu i llingüistic que hi havia rodejat al chiquet en els seus primers anys d’existencia, el que produia eixes diferencies.

El llenguage, les funcions llogiques que es basen en el llenguage, i els sons i funcions relacionats en les emocions, poden localisar-se en el mateix o diferent hemisferi cerebral, en l’hemisferi esquerre del parlar, o en el dret. “Pot afirmar-se –diu Tsunoda- que la lateritat de la localisaio de les emocions es una cosa que s’adquirix a traves de la llengua materna”, la llengua que es depren en l’inici de l’existencia, en els primer set o huit anys.

Les diferencies notables que hi ha en les llengües, respecte de la seua influencia en la formacio dels mecanismes de funcionament del cervell, segons el profesor Tsunoda, es troben destacadament en les vocals. Te una gran importancia la base articulatoria vocalica. Es determinant la seua claritat i purea de so, o la seua foscor i indeterminacio de vocals neutres; la seua abundancia relativa front a les consonants, la freqüencia de l’us de paraules formaes per una sola vocal o per dos o mes vocals combinaes, o el domini de les consonants.

La tendencia a la claritat i purea de sons vocalics i a la relativisacio de les consonants es proverbial en la llengua valenciana. Com ho es tambe la foscor i indeterminacio de sons vocalics en el parlar catala.  La claritat fonetica de les set vocals valencianes contrasta i es distinguix notablement de la fonetica vocalica catalana, molt especialment per la confusa pronunciacio de A, E i O atones que mogue a Pompeu Fabra a definir com a vocal neutra. El valencià pot canviar netament una vocal per atra, dient “ancendre” per “encendre” “asclafit” per “esclafit, pero no mescla mai els sons vocalics.

Un eixemple de la preponderancia de les vocals el tenim en la classica paraula “aigua” que, en llengua valenciana, tendix a pronunciar-se i, de fet, molts diuen sempre “auia”, eliminant consonants;  mentres el llenguage catala, prenint orige en la classica valenciana “aigua”, tendix a pronunciar “aiga”, reduint les vocals i conservant la consonant. Tambe mantenen les terminacions en –ada o en esa- en paraules que el valencià ha elimitat la consonant: cremà, bellea.

Tornem a llegir les paraules del professor Tsunoda que he transcrit al principi, i deixem que la llogica conduixca el nostre pensament.

La llengua adquirida durant la infantea te una estreta relacio en les particularitats de la mentalitat i, per tant,  de la cultura de les persones que formen poblacions de personalitat definida i diferencida entre tots els pobles que constituixen l’humanitat. El desenroll dels mecanismes cerebrals que reconduixen les emocions, i per tant les mateixes accions que en les persones –som diem un tant inexactament- “ixen del cor”, ha segut formaes per les caracteristiques de la llengua materna.

No podem extranyar-mos, per tant, de les diferencies de comportament instintiu i colectiu entre els que hem mamat la llengua valenciana en una familia de parla valenciana, i els que l’han oit i parlat de chicotets la llengua catalana en una familia de parla catalana. Diga’s lo mateix entre els de parlar valencià i castellà.

Pero, en terres de llengua valenciana, hem tingut els valencians una molt greu equivocacio, si pot calificar-se solament d’equivocacio. Em referixc a la d’haver forçat un parlar estrany al de la familia per a abrassar i acaronar als fills. Este pecat es d’haver parlat al fills en castellà, desviant i llevant de les seues circumvolucions cerebrals els camins i conexions neurologiques que estan relacionats estretament en les particularitats de la mentalitat i de la cultura del nostre poble valencià.

Si volem mantindre la nostra idiosincrasia hem de tornar a parlar al fills, des del bressols, en valencià. Despres, al set o huit anys, ya podran deprendre qualsevol atra llengua.

L’excusa de que no tindran facilitat per a estudiar es una falsetat. Bona prova la tenim tots els que, com yo, hem començat a parlar en castellà quan ya teniem uns quants anys, en l’escola, sense tindre les dificultats que diuen. Pensem en valencià, parlem en valencià, i tambe, correctament, en castellà. I pot ser en atres llengües. Pero les reaccions emotives, el cor, es valencià.

Aixina s’alluntarà tambe el perill –que confirmen els fets que patim- de que, havent inicat la vida en un castellà artificial, puguen alguns creure que tornen al valencià deprenent el catala fabriste en l’Universitat, catalanisà que mos avergonyix o en les escoles de professors formats en ella, com esta passant.


LLENGUA I ORTOGRAFIA


Autor: Laura García Bru

LA TRADICIO GRAFICA
 La llengua valenciana, com qualsevol atra llengua romanica, te una gran tradicio grafica que es troba refleixada en la seua gran produccio lliteraria; no sols caben aci el Segle d’Or i els seus grans escritors (Jaume Roig, Ausias March, Sor Isabel de Villena...), sino tots els atres autors no lliteraris (escrivans, filosofs, notaris...), que tambe l’utilisaren en la seua obra. No devem oblidar tampoc els parlants d’eixa llengua, que son la part fonamental, puix que pot existir una llengua sense manifestacio escrita, pero no una llengua escrita sens usuaris; es podria fer, pero no deixaria de ser un absurt.
 Quan la llengua valenciana era oficial, des del segle XIII fins principis del XVIII (Decret de Nova Planta, pel qual s’instaurava oficialment el castella en Valencia), es pot parlar de varietat d’usos grafics dins d’una “norma personal”, puix que al no haver organismes que impongueren una norma, esta era reemplaçada per un us grafic basat en els escritors mes importants.
 No podem dir, per tant, que hi haguera una “norma ortografica” com entenem ara, pero si que hi havia una certa regularitat d’usos i grafies.
 En arribar als periodos de decadencia (s. XVI-XVIII) i renaiximent (s. XIX) de la llengua valenciana, es quan mes diversificat està eix us ortografic. Els intents de normativisacio son desconeguts en eixes epoques; les propostes existents son de purisme idiomatic, no grafic.
 Necessitarém aplegar a finals del segle XIX per a que apareguen els primers intents seriosos de normativisacio (J. Nebot i Perez, reunions de Lo Rat Penat –s.XX-, Ll. Fullana i Mira...), que no cristalisaren, en uns casos per la falta d’espenta dels autors, en uns atres per les divergencies dels escritors sobre quina era la modalitat de llengua a utilisar (arcaisant o moderna), o per les circumstancies del moment.
 
 NORMALISACIO DE LA LLENGUA
 
 El sistema ortografic es sols un instrument; com a tal s’ha de vore, de cara a una normalisacio de la llengua valenciana en el territori valencià. La normativisacio es un pas que cal fer-lo previament.
 La normalisacio, en el cas valencià, s’inicia en el 79 en la publicacio del decret de bilingüismes, regulant-se el seu ensenyament en l’escola; es una atre pas, tal volta el mes important, puix que la llengua materna no pot ni deu estar fora del sistema educatiu de la comunitat.
 En definitiva, per a la recuperacio d’un idioma qualsevol, (el valencià per a nosatres), fa falta una voluntat colectiva de dur a cap eixa faena, que des de punts tan distants com son la pedagogia (nos diu que a un chiquet de llengua materna distinta a la oficial cal ensenyar-li en la seua llengua) i la llingüistica (puix que qualsevol llengua per poc numero de parlants que tinga ha de ser protegida i s’ha de fomentar son us, sermpre que els parlants aixi ho manifesten) es veu confirmada.
 Al mateix temps, no hem de caure en identificacions de la classe llengua = cultura; el cas valencià es mes complicat, puix que existint una cultura valenciana unica, son dos les llengües actualment parlades en Valencia; per tant, igual dret tenen uns que uns atres, sent l’us de les llengües diglossic; feya falta arbitrar les mides i els mijos; dins de les primeres tenim que l’esforç ha de ser compartit per tots els valencians (d’una o d’atra llengua, el bilingüisme implicaria que els valencians que parlen castella coneguen i puguen utilisar el valencià, ya que els valenciaparlants coneixem i utilisem l’atra llengua dels valencians), sense imposicions pero tampoc sense concessions a criteris no llingüistics; en els segons tenim la normativisacio (feta per valencians per al valencià) i el decret de bilingüisme (no un us diglossic del valencià/castella), en el qual tots puguen coneixer i utilisar les dos llengües valenciana i castellana, sense discriminacions de ninguna classe. La normalisacio de la llengua valenciana s’insertaria aixina en un context de recuperacio nacional valenciana.
 
 NOTA PRELIMINAR DE LES “NORMES ORTOGRAFIQUES DE L’IDIOMA VALENCIÀ”
 
 La Seccio de Llengua i Lliteratura de l’Academia de Cultura Valenciana, conscient del seu comés en estos instants que poden ser transcendents per a l’afirmacio de la tan autentica com indiscutible cultura valenciana, presenta aci un nou pas regulador que te com a meta la llengua valenciana culta i digna, tant de ser parlada com escrita. I hem dit “un nou pas” perque la llengua, com a fet social viu que es, està en constant evolucio que cal seguir sense travar, respectant tot lo respectable mentres se propon el rebuig de lo que, per corrupcio, no merixca tal respecte.
 Per aço, hem partit de l’atencio directa de la llengua actual de qualsevol valenciaparlant del nostre poble i tambe, naturalment, del material lliterari i del peculiar sobre la llengua valenciana del que la llarga historia nos ha fet hereus.
Aci oferim el treball, despres de ser acordada la seua publicacio per l’Academia de Cultura Valenciana, al que seguiran els atres necessaris per a completar la Gramatica, el Vocabulari i el Diccionari que tan indispensables considrem.
 Per a tot aço, demanem la comprensio, l’ajuda i la confiança d’este poble nostre, perque estem convençuts que sap que, per a ser, no pot renunciar a res de lo que el fa ser i de lo que el pot fer ser qui es i vol ser.
 
 “FUNCIO DE LES ACADEMIES EN LA LLENGUA” DE LA “DOCUMENTACIO FORMAL DE L’ORTOGRAFIA DE LA LLENGUA VALENCIANA”.

  Quan ya la llingüisticia ha deixat de ser prescriptiva o normativa per tornar-se descriptiva, quan ya no diu "aço s’ha de dir aixina”, sino “aixo es aixina”, la principal finalitat de les academies, instituts i atres institucions paregudes, de “velar per la purea” de la llengua, queda com un poc desfaçada. Hi ha llengües que a pesar de no tindre eixa classe d’entitats “funcionen” maravellosament. Per tant cal replantejar-se un poc eixa possible finalitat normativa i deixar-la en “orientativa” que junt a la escriptiva de la realitat de la llengua, son el camp del seu treball.
 Una atra rao que avala el deixar el camp prescriptiu de les academies es el canvi llingüistic, ya que qualsevol de les que ara diém lleis fonetiques –i que feren evolucionar les paraules- no deixaren de ser en son moment atra cosa que corrupcions o transgressions d’allo que fins aquell moment havia segut la norma. La llengua te una dinamica, un moviment, unes tendencies, que la fan anar canviant; la llengua no està quieta mai, es una realitat inestable i en la mida que s’adapte als distints temps s’anira assegurant la seua propia supervivencia, encara que no tinga institucions que la vigiles. Per tant, esta classe d’institucions compliran la seua missio real sempre que atenguen la dinamica de la llengua.
 



LLENGUA CATALANA I NACIONALISME




E
ls nacionalistes catalans partixen del supost de que Catalunya es una nacio i que l’essencia i fonament de la mateixa es la llengua catalana. Sense l’unitat de la llengua no cap  “l’unitat” nacional defesa pels pancatalanistes. ¿Qué es per al nacionalisme catalá, la llengua? Jordi Pujol, afirma categoricament que “la llengua catalana resultá de l’evolucio del llati en la regio nordest de la peninsula. Conta en mes de set millons de parlants. I son territori compren les quatre provincias de Catalunya, els Valls d’Andorra, la major part del Regne de Valencia i les illes Balears. Es parla tambe en l’Alguer (ciutat de Cerdenya)”. I proseguix dogmatisant el senyor Pujol que el catalá es “resultat de l’evolucio del llati en la regio oriental de la peninsula.  No es dialecte de ninguna atra llengua (salvo del llati); pel contrari, es ella la que ha donat lloc a dialectes (el valenciá, el mallorqui, l’algueres, etc.), a l’extendre fora de son territori originari com a conseqüencia de la Reconquista”.

Per als pancatalanistes, la base comu de tots els pobles que integren –segons ells- el cridats “països catalans” es la llengua. Per ad ells, la llengua, “la flama sagrá de la llengua” representa la base indispensable per a la realisacio de ses “Països catalans”. He aci lo seu dogma: l’unificacio de la llengua, “tots parlem o hem de parlar catala”. D’ahí l’obsessio d’Enric Prats de la Riba i Antonio Rovira i Virgili, naturals de Castellgersol (Barcelona) i Tarragona, respectivament. Perque segons els nacionalistes catalans la llengua, es el mes poderos argument del nacionalisme catalá i conseqüentment del pancatalanisme. S’ha de compartir la tesis de Rovira, conviccio indiscutible de tots els pancatalanistes d’enguany: “Quant el domini geografic d’un idioma nacional esta netament delimitat coincidix, en efecte, en el territori d’esta nacionalitat”. D’aon se seguix, segons els pancatalanistes,  que les illes Balerars son la Catalunya insular, com el departament frances, els Pirineus occidentals es la Catalunya ultrapirenaica, per a concloure en que l’antic Regne de Valencia es catalá...

La raïl mes poderosa  del pancatalanisme –digue Rovira i Virgili- es indubtablement la comunitat de l’idioma (...) Per la comunitat de l’idioma s’aplegará a la futura unitat politica”. Este dogmatisme llingüistic-politic constituix l’entranya de la Catalunya nacionalista. Per al catalá –confessa el professor barceloni Victor Alba-, per irracional que aço parega, l’existencia de sa llengua es la proba de s’existencia colectiva.

Pero en oposicio a les tesis pancatalanistes s’alsen les veus del lliteraris valencians del Sigle d’Or. Tots els autors valencians del sigles XIV-XV –l’edat d’or de les lletres valencianes- no sols admitien l’existencia de les dos llengúes: la catalana i la valenciana, sino “la diferencia entres les mateixes”, i aixi per eixemple Onofre Pou, gerundi, publicá en Valencia, en 1.575, la seua obra “Thesaurus Puerilis”, en quina nota editorial afirma que escriu lo seu llibre “en llengua catalana i valenciana”. Ademes hi ha distints documents no sols del sigles d’or, sino tambe del sigles posteriors, en els que s’aferma que els diferents escritors escribien tots ells en “llengua valenciana”.

Els nacionalistes catalans, no obstant l’oposicio dels grans poetes (Ausias March)... novelistes (Joanot Martorell)... i atres autors, historiaors, filolecs i lliterats antics (Tirso de Molina, Cervantes) i moderns (L.Fullana, Salvador de Madariaga, Azorin...) s’agarren al supost dogma de que l’idioma valenciá es catalá, perque, de no ser aixi, lo seu nacionalisme i pancatalanisme caurien per sa base. I ademes de no ser aixi, la lliteratura catalana es quedaria coixa i manca...

¿Per que deuen creure els valencians que parlen catala i posar en dubte les paraules de Tirso de Molina, de Cervantes, dels classics del Sigle d’Or Valenciá, quant han afirmat que parlen Llengua Valenciana?.

Este preguntat queda contestat en la cita de Ramon Miquel i Planas (naixcut i mort en Barcelona, 1.872-1.950), en lo seu prolec al “Cançoner satiric Valenciá del sigles XV-XVI”.

“Vist el cas des de Catalunya. No cap dubte de que, quant mes extremen els valencians les pretensions d’autonomia de sa varietat idiomatica front al catala, major necessitat hi ha per nostra part de reivindicar l’unitat llingüistica de les gents que poblen la franja  llevantiva de la Peninsula i  en les Illes Balears. El nostre interes creix, sobretot respecte a Valencia, al considerar la preponderencia que alcançá l’escola poetica Valenciana en el sigle XV”.

“Privar a Catalunya i a sa lliteratura de l’aportacio que representa la produccio de les Lletres Valencianes d’aquella epoca i hasda be entrat el sigle XVI seria deixar la nostra historia lliteraria truncá  en el centre de lo seu creiximent i ufania; mes encara, seria arrancar de la lliteratura catalana la poesia quasi per complet, perque en ningu atre moment, hasda la Renaixença, ha aplegat a adquirir l’esplendor en que se mos mostra gracies a Ausias March, Roiç de Corella, Jaume Roig, Gaçull, Fenollar, i atres cent mes”.

Com diu Salvador de Madariaga: “Valencia no vol ser atra cosa que Valencia. Sa llengua diferix prou de la  catalana per a poder permitir-se gramatica i vocabulari propi”.

La consciencia del seu fet diferenciat cultural i llingüistic fa portar als valencians a afirmar en Azorin i sense mes retorciment, que: “La condicio del valenciá se ve quant se compara text en tex en atre idioma”.


                                                                       Joan Ferrando Badia – 2.000


LLEGENDA DE LES DONZELLES DE LLEIDA


AUTOR: DOMINGO GIMENO PEÑA


El catalanisme sempre ha tingut com objectiu anexionar-se als regnes de Mallorca i Valencia. L`instrument ha segut fer-nos creure que repoblacio, lleïs, peses i mides, heraldica i llengua, son de procedencia catalana, per lo tant com dia Joan Fuster "som un sol poble".

Hasda els anys 60 algunes de les hipótesis eren creibles per falta d`investigacio, pero hui totes elles resulten com a poc comiques. Per a "demostrar" la repoblacio catalana del Regne de Valencia donen com a prova la llegenda de les 300 donzelles de Lleida. (i se queden tan tranquils)

Pere Tomich cronista catala de mitat del sigle XV, molt criticat pels seus destarifos, pero lo que els conve ho accepten com a historic, va ser el primer en dir lo de les donzelles. Beuter (1538) va replegar la noticia afegint detalls de la seua collita i finalment Escolano va rematar l´obra afegint noves aportacions. Al referir-se al asedi de Valencia Escolano diu: "y por que antes se entrase a dicha ciudad, el rey mandó echar un bando en su real, que el primero que señalase la entrada y toma de ella por la fuerza de las armas, le habia de dar, pobladores, moneda y peso y medida. Fue el caso que hubo que ventilar, qué gente puso mayor peligro en el sitio de entrada, para premiarle con la misma moneda se siguiera al efecto. Y fue resuelto que tres hombres que abrieron la bateria del adarve, cuando se batia el muro con el trabuco, le redujeron a mayor peligro y apretura. Averiguase ser naturales de Lerida y entonces se decretó que diese Lerida peso y medida a Valencia y mujeres para casar con pobladores; repartiendo con ellas y ellos el rey tierras para vivir. En cumplimiento de esto llegaron de Lerida y su comarca trescientas doncellas, que traian por cabezas siete casados con sus mujeres de la misma ciudad…… en memoria de los siete casados que vinieron por caudillos de aquel escuadron de amazonas para que de ellas quedase eternamente, mandó el rey ponerla en piedra en lo mas alto de la portada de la iglesia mayor, que sale al palacio del arzobispo, con los rostros de los hombres y mujeres esculpidos".

Nos fixarem en alguns detalls que demostren la falsetat d`esta llegenda. La ciutat de Valencia va capitular, per lo tant l`ocupacio va ser pactada en dia i hora, entrant les tropes cristianes en la ciutat per la porta i sense oposicio. Per lo tant lo dels tres lleidatans trencant el mur no es possible i menys en un trabuc, que en temps d`Escolano ya existia, per aixo el nomena pero quan la conquista encara no, sent per tant una invencio seua.

En quant a lleis, moneda i peses i mides. Els notres Furs no tenen res que vore en les "Costums" de Lleida, per lo tant no nos les van dur, ademes en 1238 Lleida utilizava les peses i mides d`Arago i comerciava en la moneda jaquesa,distinta a la primera moneda valenciana, el flori, i les peses i mides valencianes tenien paritat propia, distinta a totes les demes.

En relacio a la repoblacio, segons els distints historiadors li calculen a Lleida en1238, entre 1600 i 4000 habitants, acceptant els calculs mes optimistes i aplicant la pirámide d`edats de l`epoca, Lleida i el seu entorn no disponien de donzelles en edat de casament per a vindre a Valencia, ni en un numero moltissim mes reduit del que assegure Escolano.

Per ultim el portic a on estan les cares es d`estil romanic, per lo tant construït sigles abans de la conquista, lo que fa impossible que les cares representen als lleidatans.

Com podem vore es difícil en tant poc de d`espai dir tantes barbaritats, pero a pesar de aixo, en llibres de texte, escoles i publicacions continuen mantenint la llegenda. El profesor Sanchis Guarner dia : "es sert que els valencians admiten llur ascendencia lleidatana, i aixì el cronista valencià Beuter (1538 ) creu que les famoses tres-centes donzelles de LLeida per manament de Jaime I foren dutes a Valencia per la poblacio cristiana del nou regne, foren les que dugueren la llengua catalana, per aquella pintoresca raó que donà el tortosì Despuig ( 1557 ): per ço que les criaturas mes aprenen de les mares que no dels pares".

Com en esta historia cada u que la conta, fa el seu afegitò, yo fare el meu : Per a celebrar l`arribada de les dones, van fer com recentment en el poble de Planes, una gran festa en la plaça, van menjar "butifarra catalana amb mungetas, i se van fartar de ballar la sardana".

* Temas Valencianos. La leyenda del origen ilerdense de trescientas valencianas. Antonio Ubieto Arteta.




L´INQUISICIO EN EL REGNE DE VALENCIA (segles XV-XIX)

Albert Cuadrado
 


Pareixia forços el parlar d´un tema tan de moda com el de l´inquisicio hui en dia en que el govern de dretes (¡com no!), en l´aprovacio de l´esquerra, estan pel seu reestabliment. Si be es de creencia comuna que l´intolerancia i la repressio es un tema que caigue junt a la mort del dictador Franco, tambe es cert que que els que llavors foren perseguits pel l´us de la llengua s´han convertit en els perseguidors majors de l´actual Sant Ofici. Inquisicions han habut moltes pero hui aci vorem com funcionava la que historicament s´ha tingut com a tal, quedant els seus paralelismes i comparacions a carrec del nostre benvolgut llector.

Orige
L´inquisicio en la Corona naix en el sigle XIII en el Concili de Tarragona (1242) presidit per l´arquebisbe Pere d´Albalat i en l´edicte de Jaume I (febrer 1233) fet a peticio del papa Gregori IX. En est ultim decret l´articul VIII posava les bases d´una estructura basica (un sacerdot i dos laics). El tribunal de Valencia s´establi en caracter propi (separant-se dels d´arago i Catalunya) en 1420 durant el regnat d´Alfons el Magnanim per mig de la bula "Romanus pontifex" de Marti V. El primer inquisidor fon Andres Ros. Des de novembre de 1481 Ferrando el Catolic pressionà a Sixt IV per a que fera una bula en la qual establia una nova Inquisicio per a Arago. Eixe mateix any el rei nomenà per a Valencia dos inquisidors: Cristofol de Gualba i Joan Orts, que sustituiren a la vella Inquisicio (Jacop Rosell i Ausias Marti).

Lo que diferenciava a les dos inquisicions fon el regalisme monarquic i una procedencia castellana (potenciacio del recent creat estat); encara aixina hui en dia molts historiadors (A. Márquez, L. Sala Molins) veuen un continuisme mes que un trencament. El procediment de les dos es el mateix, lo que queda explicat si se te en conte que tots els manuals d´inquisidors foren meres copies del "Directorium" d´Eymerich. Unicament en 1578 Francisco Peña s´atrevi a adaptar la vella llegislacio a les noves depravacions heretiques. En qualsevol cas se pot observar clarament que l´inquisicio migeval mai provocà les resistencies a les que donà lloc la moderna (per eixemple l´embaixada de protesta de Ruiz d´Eliori al rei). Les dos foren un instrument politic i religios a l´hora, que buscava l´unitat religiosa i l´immovilisme social. En este objectiu Iglesia i Estat s´entengueren molt be, ya que per criteris de conveniencia se dedicaven a la repressio d´actituts considerades com a perilloses, lo que donà a l´Inquisicio un doble caracter: religios i politic.

Estructura general
L´estructura del Sant Ofici adolix d´un centralisme personificat en la figura de l´Inquisidor General, el qual es rodejava d´un Consell de la Suprema. El poder d´estos s´estenia per tot el territori gracies als

Tribunals de Distrit.
En el cim de tot el sistema estava, puix, l´Inquisidor General, carrec que era nomenat directament pel rei i ratificat pel papa

L´inquisidor general presidia el Consell de la Suprema i General de l´Inquisicio. Este fon l´organisme coordinador de les llinies d´actuacio dels tribunals de distrit. La centralisacio administrativa fon forta i aixo es patent en les moltes visites de control. Els membres del Consell eren elegits pel rei. Entre els primers (elegits per al de Torquemada) estigue el valencià Sancho Velázquez de Cuellar i Ponce. Si be al principi el numero era de 6 persones pronte n´aplegaren a ser 10. Les reunions sempre se feren en la Cort fins a 1502 en que se celebraren en la posada del bisbe de Jaen i d´aci a la casa de Rodrigo Calderón ya en el XVII. Les sessions tenien lloc tots els matins ordinaris (3 hores) i les vesprades dels dimarts, dijous i dissabtes (2 hores). Per ordinari els matins eren per a qüestions de fe i les vesprades per a pleits publics (sodomia, bigamia, enchisos...).

En quant a la divisio territorial se feu en distrits[i] i se feu en tres etapes:

-1478-95: hi ha una proliferacio de tribunals
-1495-1510: crisis economica i disminucio del numero (concentracio)
-1510-74: periodo de recuperacio i reestabliment de les primitives divisions.

Valencia està entre els primers tribunals en formar-se, en 1482. En 1493 ya n´eren 23, i solien coincidir en els bisbats; la seua gran extensio donà a que foren itinerants. La crisis per l´expulsio dels judeus comportà ademes d´un gran impacte economic una reduccio del numero de tribunals, de manera que en 1507 a on abans hi havien 16 ara n´eren nomes 7. A partir de 1510 les condicions canvien i se tornen a restablir molts. El de Valencia cobria tot el Regne excepte la governacio d´Oriola i en els afegits de Tortosa i Terol (fins a 1518).

Els funcionaris del tribunal solien ser un juriste i un teolec, per a cobrir aixina els dos aspectes ades nomenats. El tribunal de Valencia des de la seua creacio fins a 1609 tingue 62 inquisidors (un inquisidor cada dos anys). Si al principi havia predomini dels juristes en els tribunals es a partir del XVI quan es detecta una tendencia a un predomini dels canonges sobre els demes grups professionals (s´invertix la relacio). La pedrera dels inquisidors era l´Universitat i la movilitat geografica entre tribunals estava a l´orde del dia. Els tribunals de la Corona estaven entre els mes prestigiosos de la peninsula.
La corrupcio

El comportament moral dels inquisidors no responien a l´honestitat de debien fer gala, aixina el primer inquisidor de Valencia Joan Cristofol de Gualbes nomes durà de 1481-3 per les queixes rebudes: "...obrà imprudent e impiament. Es necessari, per tant, i axina ho exhortem, que siga elegit un atre..."[ii]. Esta actitut intentà corregir-se per mig de les visites dels enviats especials del Sant Ofici, una d´elles fon la de Valencia en 1560. Per tant, eren molt freqüents les corrupcions i irregularitats. La mes normal fon el monopoli de carrecs per part de families, com la Medina-Aliaga que controlà la recepcio de bens de 1493-1558. Un atre cas es el de micer Bayarri, advocat, que a canvi de ser juge de familiars donava 500 ducats de 1565, i si feen al seu cunyat escriva de causes donava 250 ducats. Inclus la propia Inquisicio colaborà en esta endogamia professional, per lo que les corrupteles foren normals en l´institucio. La visita de l´inquisidor Soto Salazar en 1567 fon especialment significativa; les acusacions sobre la vida privada dels funcionaris abundaren (per eixemple, el porter Miquel Serrano vivia publicament en la dona de Joan de Mur, que era porter del Bale, l´aguasil Hermosa tenía aventures en les preses). Aixina mateix tambe era normal el deixar el carrec en mans d´un substitut i el seu casament en converses; el notari del secret Camacho (s.XVI) era morisc i el juge de bens Bernardi Gutierrez era convers. En este estat de coses no es estrany l´agressivitat popular contra els funcionaris del Sant Ofici, i mes encara quan es negaven a pagar els imposts municipals.

Membres del Tribunal
El procurador fiscal era qui elaborava les denuncies, acusava i interrogava al testic; tenía un assessor, pero desaparegue sent absorvides les seues funcions pels consultors i calificadors. Els consultors provenien de l´Audiencia en sa majoria i els calificadors eren teolecs i catedratics universitaris. Els secretaris foren tres: el notari de seqüestres (registrava les propietats embargades), el del secret (fea les declaracions dels inculpats) i l´escriva general (s´encarregava de les actes). El numero total d´estos anà "in crescendo". Un atre carrec fon el d´aguasil, destinat a detindre als encausats. Esta funcio fon feta tambe pels carcelers, per lo que el sou dels aguasils se va vore reduit prou. El nunci tenía el treball de traslladar els despachos als distrits, tambe su numero se va vore incrementat, lo qual provocà protestes (en 1550 perque n´hi havien 5). Per ultim l´alcait era el carceler. La duracio dels carrecs normalment era fins a la mort del titular.

Un atre estat social es el dels "familiars". Este es podia definir com un servidor laic dels inquisidors, capaços de participar directament en la persecucio d´un sospitos com de servir d´agent d´espionage. El seu numero tendi a creixer, encara que les Corts d´Arago intentaren llimitar-los.

La concordia de 1568 despres de la visita de Sotosalazar confirmà les sifres de 1554. En Valencia en 1567 n´eren 1.638, dels que 183 corresponien a la ciutat del Turia (1 familiar cada 42 veïns). En el s.XVI predominaven entre els familiars l´estrat social dels llauradors (44.2%) i els artesans (31%), mentres que en el XVII junt a la disminucio general predominen les classes miges.

Funcionament
El mecanisme general fon estipulat per Torquemada per mig de les seues ordenances (octubre 1484). En quant a duracio del proces era molt variable, en el tribunal de Valencia va d´un minim de tres mesos a un maxim de desset anys. El punt de partida es la delacio, feta en base a sospites. L´orige dels processos normalment s´iniciava en l´edicte de fe, pel qual estava l´obligacio de denunciar en un plaç breu a tot sospitos d´una poblacio. Normalment la resposta era el silenci, per lo que se llançava l´edicte d´anatemes huit dies despres del primer, en el qual amenaçava en sancions als que no delataren als hereges. Feta la denuncia intervenia el fiscal, que arrestava preventivament al sospitos a l´hora que fea el seqüestre de bens. Molt a sovint els carrecs eren rebujats pel fiscal degut a la fragilitat de les denuncies.

La fase següent era l´etapa de proves i juï oral que comprenia sis audiencies. La primera fixava l´entitat del personage (nom, , lloc de naiximent, professio, domicili...). La segona i la tercera s´utilisen per al relat de la seua vida. En la quarta es formalisa l´acusacio i s´assigna el advocat defenedor, la funcio del qual era aconsellar que diguera la veritat. La quinta era utilisada per a expondre al fiscal les respostes del reu a fi de que en la sexta audiencia els testimonis rebatan lo dit per l´inculpat. Acabats estos testimonis se podien presentar testics a favor, en lo qual quedava tot per a sentencia.

La mort s´imponia quan el reu estava convençut de l´heregia i es mostrava negatiu i tossut. Era necessari en este cas mes de tres testimonis negatius. La resolucio mes comu era l´abjuracio "de levi" o "de vehementi", i les penitencies anaven des de portar el sambenito, passant per uns assots (100-200), desterro o galeres (3 anys). El torment era normal i freqüent, nomes era vist pels inquisidors i bochins. Despres d´haver somes a l´encausat a la tortura se li demanava ratificar la declaracio feta durant esta. Els primers anys de l´Inquisicio valenciana la preso estigue en la Torre de la Sala en el carrer de la Balia, ya en el XVI fon traslladada a la Casa de la Penitencia, en el carrer del Salvador, junt al portal de la Trinitat.

El temps que estaven alli els presos era molt gran, aixina el pare de Lluïs Vives estigue 703 dies, tendint en els sigles posteriors a reduir-se. L´increment del numero de denunciats motivà una forçosa seleccio dels personages de mes importancia, per lo que el 3 de febrer de 1566 dels 53 acusats, 14 acabaren en l´Audiencia. Audiencia i Governacio tenien homologada la seua praxis penal, per lo que junt a l´estructura eficaç de familiars feren del tribunal valencià un instrument perfecte de control sobre el territori, encara que les visites pel distrit no abundaren. Les repercusions per als encausats en tot el proces era l´inhabilitacio per a tot ofici dels fills i nets d´hereges.

Balanç economic
Per una banda respecte als ingressos tenien tres fonts principals: les victimes (venda dels bens, llicencies), inversio en censos i alquilers urbans, i per canongies i diversos privilegis.

Fins a 1498 molt a sovint se recorri a: composicions (multes als confessors expontaneus), llicencies i habilitacions (cantitats per a lliurar-se del castic), i llevaments d´habits (per a redimir-se dels sambenitos). En 1609 la cantitat anual que suponien estos conceptes per a una ciutat com Valencia era d´unes 400 lliures. A banda s´hauria de contar el compromes fet en els moriscs en 1571 pel qual un pagament anual de cinquantamil sous els estalviava de confiscacions de bens. Els llevaments d´habits provocà ademes friccions entre els estrats superiors de l´Iglesia, encara que era un substancios guany, valorat en 200-500 reals en 1589.

Pero el concepte que donà mes rendiments fon el de la confiscacio de bens. Els inventaris eren molt detallats a fi de tindre controlat el desti de cascu dels objectes. Lo confiscat tenía un doble desti: be eren "capllevats" (amics dels processats donaven una fiança a canvi de la retencio) o posats a subasta (sobre tot des de 1523). Foren molts els casos d´ocultacio de bens, com el de Pere de Madrit (1488). Un cas a banda era la qüestio de les queixes de les dones dels encausats per a que se les tornaren les dots aportades en el matrimoni (cas de la familia de Lluïs Vives); i els censals i deutes pendents que tenien els judeus processats, ya que estos eren acreedors i els censals suponien mes de la mitat de les riquees. Les confiscacions foren el component basic fins a 1530, degut a que els judeus conversos eren les victimes majoritaries.

La busca d´inversions per part de l´inquisicio fon rapida, be per censos o alquilers urbans. Estos dos anaren incrementant-se a lo llarc del XVI, fent que a la fi del mateix es cobraren censals sobre unes 20 ciutats que suponien un total de dosmil lliures a l´any, i cinccentes d´alquilers. Les canongies i beneficis establides per Aleixandre VI el 25 de novembre de 1501 representaven uns beneficis al voltant de les dosmil doscentes vinticinc lliures anuals.

El capitul dels gastos estava comprés en tres conceptes: sous, activitat inquisitorial (reparacions, aliments dels presoners...), activitat economica (compres de censos). Sobre els salaris caigueren el gran pes dels gastos. Un fiscal cobrava a finals del XV 2.500 sous, mentres que a finals del XVI n´eren ya deumil. No obstant les queixes pels salaris foren una constant, un chicotet eixemple fon el de novembre de 1564 davant del rei.

Les partides relatives a activitat inquisitorial tambe foren destacades, dins d´estes estaven: compra de material (carbo, tinta, roba, paper, cera...), correu, servicis (pregoner, per obres, per montage de l´acte de fe), etc. Tot lo qual suponia una gran cantitat respecte al total de la caixa.

En el periodo 1487-1530 els guanys se sifraren al voltant dels sis millons i mig de sous, i els gastos a tres millons i mig. Nomes en quatre anys d´este temps el balanç fon deficitari (1492, 1501, 1519, 1525). Para el conjunt de 1530-1611 hi ha gran creiximent dels ingressos, excepte els anys: 1561-5, 1595-6, i 1600-11, per qüestions d´economia general del Regne (guerres, imposts). Per tant se pot dir que l´inquisicio fon un negoci molt rendable, a lo manco fins a l´expulsio dels moriscs (1609). Este fet supongue grans perdues per al Sant Ofici valencià, de les 8.000 lliures anuals que obtenia quedà reduida la sifra a 3.500, en lo qual se deixaven de cobrar 4.500 lliures, de les quals 3.500 n´eren de moriscs i la resta de cristians vells.

Consideracions globals de les victimes
El numero d´encausats pel tribunal ha segut sempre un punt de discussio historiografica[iii]. Lo mes aproximat es dir que de 1550 a 1700 per al conjunt dels tribunals fon superior a les quarantanoumil persones, ya que hi han buits en diversos anys que podrien pujar esta sifra a cincuantacincmil.
En el cas valencià s´han pogut contabilisar per al periodo 1480-1530 unes 2.354 persones, de 1530-50 hi ha un buit numeric. Les cantitats totals donades per Contreras suponen per al tribunal valencià uns onzemil processats (el 7,3% del conjunt peninsular). En quant a repressio ocupa un lloc intermig per darrere de Sevilla, Toledo o Saragoça. La mija anual de processats se va vore incrementada a lo llarc del temps passant de 51 a finals del XV a 62 en el XVI. El predomini en les causes fon d´homens, per damunt de les dones, sobre tot en els primers anys d´implantacio. Progressivament se reduira el numero d´inculpats, de manera que en el periodo 1566-1609 nomes se condemnaren a mort el 4% dels processats. Com ya s´ha dit, l´agressio del tribunal valencià fon menor que uns atres excepte els primers anys degut a coincidir en els anys de maxim odi contra els judeus (la juderia s´eliminà en 1492).

L´estratificacio social majorment corresponia a grups minoritaris (judeus i moriscs) que supongueren 6.500 processats (el 60 % del conjunt) per sospita contra la seua conversio. Els seguien els acusats de delits ideologics (luteranisme) que suponia un 35% del total, percentage que tendi a incrementar-se a partir del XVI. Per ultim els delits sexuals no representaven mes d´un 5% del total de les causes. Comparant la situacio en uns atres tribunals es evident l´especial incidencia que tingueren aci tant judeus (fins a 1530) i moriscs, que representaren en el conjunt total de victimes el 40%.

Els diferents grups socials als que afectà son:
--Judeus i conversos: Fins a 1530 supongueren el 91% de les causes. Dins d´este grup estaven la majoria de les families burgueses (Salvador, Almenara, Çaragoça, Roïç, Santangel, Fuster, Alcanyis...)[iv]. La mitat dels que aplegaven a juï foren cremats, rao per la qual molts d´ells s´absentaren de la ciutat davant de l´accio inquisitorial contra les seues families (Lluïs Vives). Esta situacio queda reflectida en la correspondencia privada d´estos[v]. L´agressivitat contra els judeus tingue unes roïnes conseqüencies sobre el mon cultural ya que impressors i venedors de llibres eren oficis monopolisats per estos (Alemany, Trincher, Navarro). L. García Ballester[vi] senyala que el Sant Ofici destrui l´important treball de renovacio cientifica duta a cap pels Alcanyis, Torrella o Dalmau.

--Els moriscs: A finals del XVI eren la tercera part de la poblacio valenciana per lo que el numero de processats fon molt elevat (4.000). L´hostilitat anà creixent en la desaparicio del grup de judeus, ço es de 1525-40. Per lo general no se llimitarà el Sant Ofici a perseguir les cerimonies tipiques de la seua religio sino que tambe es centraran en les costums i l´us de l´arap (algaravia) com a signes d´identitat. Els condemnats a mort foren un numero infim (no foren mes de 96), i totes les denuncies es basaven en el desconeiximent de la doctrina cristiana per lo que les campanyes de cristianisacio foren debades contra este grup. S´ha de dir que l´inquisicio no tingue res a vore en la seua expulsio final, ya que economicament eren rendables (3.558 lliures anuals que suponien el 45% dels ingressos).

--Desviacions ideologiques: L´inquisicio penalisà el pensament en totes els seus aspectes, tant expressio oral com escrita. El primer perill fon l´erasmisme[vii]. Dins d´este s´han contabilisat dos generacions: la primera va de 1525-45 (Vives, P.J. Oliver, J.Gelida, J. de Molina, Perez de Chinchón...), des de 1530 començà a ser perillosa per lo que molts fugiren i els que se quedaren patiren processos; la segona generacio es centrà en el rigor gramatical (Fc. Decio, F. J. Mas, J. Ledesma, Furio Ceriol) i en la defensa de l´evangeli en les llengües autoctones. Este moviment s´aplegà a confondre en el luteranisme, que començà ya en 1524 a donar les primeres mostres en el juï del mercader Blay, encara que fon mes clar el de l´agusti Marti Sanchis (1528). Estes mostres se llimitaven a l´acceptacio de les critiques fetes per Luter contra l´iglesia. En la Valencia del XVI destacaren tres circuls luterans: el de Gaspar Centelles (condemnat a mort en 1564 i integrat per: Jeroni Conques [processat en 1563], Miquel Perez [id. 1567], Segismon Arquer [condemnat en 1571] i Pere Lluïs Verga [id. 1572]), el de Morella (Miquel Ença i Gaspar Querol) i el de la Cartoixa de Porta Coeli (Miquel de Vera). L´alternativa a la persecucio era el silenci i la penitencia, casos com el de Martin Cordero se veren obligats a l´itinerancia i els jocs de paraules per a estalviar-se desgracies. En els sigles XVII-XVIII l´activitat de l´inquisicio es centrara en el jansenisme, antijesuites o ilustrats, encara que la seua força beligerant sera menor; l´accio es centra sobre tot en bruixeries i variants heretiques de personages sense cap de relleu com Francesc Llacer (1732)[viii]. La bruixeria valenciana tenía mes de celestinesc que d´aquelarre; una serie de pocimes per a assegurar l´exit en salut, futur i sexe. De 1550 a 1700 hagueren 337 processos per esta causa i molt excepcionalment se´ls condemnà a mort, la pena imposta en la majoria dels casos es per lo que tenien d´engany i estafa, no pel seu contacte en el mes alla. El control de la cultura popular tingue una celosa vigilancia per mig del control llibresc. L´agresivitat contra els llibres fon implacable i en Valencia molt primerenca, la mostra mes evident fon la crema de la Biblia de Bonifaci Ferrer en 1478. Hagueren llistats de llibres prohibits en els que es trovaven les obres d´Arnau de Vilanova i Lluïs Vives, eixercint, per tant, una forta influencia sobre la cultura. De totes les branques de la cultura nomes la medicina conseguira lluir dins d´eixe mon repressiu i de crisis.

--Delits de sexe: Prengueren diverses direccions: penalisacio de la propaganda oral de la bonea del sexe, bigamia (entre 1550-1700 hagueren 66 casos, lo que front a unes atres regions foren pocs, i indica la gran importancia de la prostitucio entre les relacions extraconjugals), i sodomia i bestialitat (205 casos de sodomia de 1566-1665[ix], dels que nomes el 18% foren penalisats a mort, el 58% dels sodomites valencians eren menors de 25 anys, afectant sobre tot als esclaus, soldats, mariners, professions marginals o nomades, encara que tambe hi han personages nobles com Pere Lluïs Galceran de Borja o Jaume Centelles).

A lo llarc del XVIII l´inquisicio reflectix una notable decadencia fins al punt que ya en el XIX les Corts de Cadis plantejaran el debat de l´abolicio, en el qual participà el diputat valencià Joaquin Lorenzo Villanueva com a defenedor de dita esmena. Despres d´una trayectoria oscilant d´abolicions (1820) i reinstauracions (1823) se desfa el 15 de juliol de 1834, sent l´ultima victima el mestre de Russafa Gaeta Ripoll, en juny de 1826, sent penjat per haver substituit l´Ave Maria pel "Lloat siga Deu" degut al seu deisme i formacio francesa.
 


[i] Estudiat per J. Contreras i J.P. Dedieu: "La geografía de la inquisición española. La formación de los distritos, 1478-1820" revista "Hispania" nº 144 (1980), p. 37-93
[ii] Citat per R.García Carcel: "Orígenes de la inquisición española. El tribunal de Valencia, 1478-1530", Bna 1976, p.44.
[iii] D´este concepte s´han ocupat J. Contreras, G. Henningsen i J.A.Llorente
[iv] El cas de Lluïs Vives fon estudiat per Angelina García

[v] Vives en una carta que dirigix a Erasme el 10 de maig de 1534 li dia: "Estem passant per temps dificils en que no se pot parlar ni callar sense perill... la fortuna continúa sent igual i fidel ad ella mateixa, contra mon pare, contra tots els meus i encara contra mi mateix"
[vi] En la seua obra "Los moriscos y la medicina" dins de "La medicina y la ciencia marginadas en la España del siglo XVI" Barcelona 1984.
[vii] Estudiat per Sebastià Garcia Martínez
[viii] Transcrit per M. Ardit en son llibre sobre l´inquisicio (p. 121-36)
[ix] Segons Raphael Carrasco







“LINCE VALENCIANO”, LLENGUA EN EXTINCIO


 

Jaume de la Serra

L'atre dia vaig llegir un articul del Profesor de Biologia Animal D. Luis Javier Palomo respecte al "lince ibérico" (lynx pardinus) que me dugue al cap el greu problema de desnaturalisacio i perdua d'identitat que està patint l'idioma Valencià a mans dels qui volen substituirlo i absorbirlo dins de la parla Catalana (allumenats de pensament i llengua "unica", constructors de "països" imaginaris, neo-colonialistes d'espetec i botifarra coenta en la cartuchera).

L'articul diu entre atres coses

"El lince ibérico (Lynx pardinus) ha sido catalogado como uno de los Carnívoros más amenazado del mundo. Si su situación no ha recibido a menudo la ATENCIÓN que merece, seguramente se ha debido a que desde el punto de vista taxonómico con frecuencia se le ha considerado como una MERA SUBESPECIE del lince boreal (Lynx lynx)."

"[En] la Estación Biológica de Doñana en Sevilla...han secuenciado la región de control del DNA mitocondrial (D-loop) en las cuatro especies actuales de linces...El lince ibérico DIVERGE sensiblemente tanto del lince canadiense como del boreal, por lo que puede y debe considerarse como una UNIDAD EVOLUTIVA, o lo que es lo mismo, una ESPECIE filogenéticamente VÁLIDA, y que desde un punto de vista tanto morfológico como genético, es ÚNICA."

"La especie subsiste actualmente en forma de poblaciones muy fragmentadas y posiblemente bastante aisladas entre sí...[que] pueden desaparecer a medio plazo...Quizás la confirmación de que el lince ibérico es una ESPECIE VERDADERA ha llegado demasiado TARDE."

¿Li passarà a l'idioma Valencià lo mateix que al "lince ibérico"?, ¿El seu reconeiximent com a llengua en una UNITAT EVOLUTIVA propia, filollingüisticament VALIDA i en senyes lexiques, fonetiques i morfo-sintactiques UNIQUES li aplegarà, com al "lince ibérico", tambe tart (o mai)?


La supervivencia de la llengua Valenciana, lo mateix que en el cas del "lince ibérico", passa pel seu reconeiximent, mereixcut (i a temps), com idioma o llengua VERDADERA i no com a simple SUBESPECIE de la parla Catalana en la que se la vol hibridar i desnaturalisar. Mes encara quan despres d'anys d'ensenyar Catala "avalencianat" en les escoles, baix les ordens de la catalanista AVL-c (Academia Valenciana de la Llengua - catalana), s'ha demostrat que lo unic que s'aconseguix substituint l'especie autoctona Valenciana per la forastera Catalana es crear un hibrit esteril (un mul) que no te ni la força, ni la conviccio suficient per a defendre en el territori valencià l'hegemonia absoluta de l'especie llingüistica Castellana.

L'especie llingüistica Valenciana nomes tindra opcio a la supervivencia si se la dignifica com a especie propia i unica i se li potencien sense quimeres totes les seues particularitats i senyes distintives propies sense censurar cap d'elles (o siga, sense estar pendent del IEC (Institut d'Estudis Catalans) i de lo que esta institucio dictamine per a l'especie llingüistica Catalana o li vullga impondre, illegitimament, a la Valenciana). En cas contrari, l'imposicio de l'especie Catalana per damunt de la Valenciana nomes servira per acelerar l'extincio de la genuina i autoctona especie llingüistica Valenciana.

L'IMPORTANCIA DELS NOMS


Autor de l'articul: Joan Costa

Valencia, tant territorial com historicament, es una part d'Espanya, com Espanya ho es d'Europa. Aixo no es una opinio, ni una expressio de voluntat politica. Es un fet. Que Espanya, l'antiga Hispania, o Iberia, o Hesperia, haja estat mes o menys dividida a lo llarc de l'historia en diversos estats, com ho ha estat Europa, no li lleva res a eixa realitat, fonamentalment geografica i conseqüentment historica, expressada pel nom.

Lo que Valencia, en canvi, no ha segut mai es una part de Catalunya, des de que Catalunya es Catalunya i Valencia es Valencia. Ser valencians implica automaticament ser espanyols i europeus, com ser marroqui, per posar un eixemple, implica automaticament ser magrebi i africà. Pero ser valencians no passa, ni ha passat mai, per ser catalans. Si som espanyols, ho som com a part d'un tot. Aceptar la denominacio de implicaria una relacio subordinada com a part de Catalunya, lo qual equivaldria, exactament, a lo mateix que si aceptarem la denominacio de , es dir, una part integrant de Castella; en un i atre cas, part d'una part equivalent, quan tant el Païs Catala com Castella son, a lo mes, els iguals de Valencia, no un tot al qual pugam pertanyer. Mentres es mantinga una unitat territorial i politica, som una part d'Espanya. Pero, si eixa unitat es trencara, deu quedar clar que no som ni catalans ni castellans, simplement valencians. Eixa es l'importancia dels noms.

Per aixo, dins d'una unitat de l'Espanya de les autonomies, es intolerable per a qualsevol valencià que, be siga Castella, be el pais catala, mantinguen pretensions de soberania, de possessio o de predomini sobre Valencia, encarnades en la prepotencia i manipulacio dels interessos valencians, siga des de Barcelona o siga des de Madrit. Qualsevol servilisme als poders factics provinents d'eixes dos instancies, en tant que catalana i castellana, es una traicio al poble valencià, a la seua historia i a la seua identitat.

Esta es la rao mes fonda del perqué la qüestio de la llengua ha resultat i seguix sent tan important i tan polemica. Representa el ser o no ser de Valencia i del poble valencià com a tal. Tant si nos castellamisem, com si nos catalanisem, haurem caigut en l'anulacio de la nostra personalitat i representativitat com a poble o nacio historica

Des de l'absolutisme borbonic, que suprimi per molt de temps la denominacio de regne per a Valencia i bandejà la llengua valenciana de tots els documents oficials, els valencians no solament perguerem els nostres furs i antics privilegis, sino hem patit les conseqüencies anuladores d'un centralisme que era, de fet, eminentment castellà i castellanisant. Practicament nos feren oblidar la propia historia i el paper important que Valencia tingue en el pas de l'Edat Mija a la Moderna, com a ciutat i territori mes poblat, mes ric i mes culturisat de tota Espanya. Prova d'aixo: un esplendoros sigle d'or, del que queden, com a monuments arquitectonics, la magnifica Llonja i el Palau de la Generalitat i, com a monuments lliteraris, les obres universals dels nostres classics. Primers en traduir la Biblia a una llengua romanç, primers en fundar un hospital psiquiatric, primers en tindre un Consulat de Mar, primers en instaurar una taula de canvis, primers en introduir l'imprenta, primers i unics espanyols en tindre dos papes en el curt espai de quaranta anys, primers en contribuir economicament a la presa de Granada, i unics en finançar l'expedicio de Colon al Nou Mon, per ma del valencià Lluïs de Santangel.

Per a la nostra desgracia, l'unica reaccio de certa entitat a la degradacio sistematica de la nostra personalitat historica com a poble, ha vingut inspirada de fora, acompanyada d'un intent descarat, igualment sistematic, d'incorporar-nos a un atre domini i a unes noves sumissions. L'arma que s'utilisa es igualment la llengua, una llengua que es declara per principi identica a la notra, s'adherix a ella com una planta parasita, li chupla i digerix totes les seues substancies i, despres de deixarla com una corfa buida de vida i contingut, es presenta al mon com a l'unica que representa llegitimament el nostre parlar i el nostre ser. Perque al tall de la llengua ve tot lo demes. Per aixo es important llevar-li el nom, que no siga mai reconeguda com a una llengua que ha vingut i te un nom propi. En este cas el nom ho es tot.

Els qui defenen i promouyen la catalanitat de la llengua valenciana estan contribuint, i a penes es pot dir que inconscientment, a un proyecte agressiu, cada volta mes clar i definit, de convertir Valencia en una sucursal, en una provincia, en el domini d'una regio, la qual te evidents pretensions de formar un estat independent, quan les circumstancies li siguen favorables, i que d'eixe estat siga part l'antic Regne de Valencia baix el nom de Pais Valencià. Una atra volta el nom adquirix un pes i una importancia determinants.

Als qui son curts de vista, o ignoren casi tot de lo que està passant, els pareix que aço no es mes que una qüestio de noms, una guerreta de simbols, un joc irrellevant que nos du a perdre el temps, una esgrima verbal sense importancia entre partits politics.

Pero estan somoguent-se tots els vells fonaments i les velles idees a un ritme acelerat. Europa ha canviat, Espanya ha canviat, i encara es mes lo que canviaran. I, en eixe canvi, hi ha nacions i regions, que volen eixercir un fort protagonisme, que l'estan eixercint fins a on les deixen. Valencia, pert, en canvi, no solament el TAV, sino practicament tots els trens del futur, mentres que d'un costat i de l'atre l'estironen com a peça de roba en rebaixes, la chafiguen i trocegen com a camp conquistat, com a boti de guerra.

I tot perque nos hem deixat posar noms i etiquetes de llengua, que nos han reduit al no res. En els ordenadors dels poders oficials el nostre nom no consta i, per tant, no contem, no existim. Uns atres prenen decissions sobre el nostre present i futur, nos usen sense empaig com si forem moneda de canvi, nos despullen la casa, nos neguen els diners que son nostres i que van a parar a fer rics als qui ho son ya prou mes que nosatres. ¡L'importancia de tindre i mantindre, en les ungles i dents si es precis, una llengua i un nom!.


L'IMPERIALISME CATALA

Autor:  Chimo Lanuza. Llicenciat enF ilologia

La versio de l'imperialisme pancatalaniste es basa en que quan Jaume I i les seues tropes conquistaren Valencia (s.XIII), en la poblacio autoctona ni quedaven mossaraps ni ningu que parlara mossarap.
O siga, segons esta teoria (hipotesis rupturista), el fet que els valencians parlem una llengua romanica en l'actualitat es deu a les tropes cristianes que van dur les seues llengües (aragones- castella i catala) i s'establiren respectivament en les zones interior del Regne de Valencia i en la costa.
Pero argumentem breument algunes teories valencianes molt llogiques.
Tota la documentacio, tant del primer "Repartiment" (contemporaneu a la conquista), com dels "Assentaments" i dels "Aveïnaments" que s'han pogut estudiar de finals del sigle XIV i del sigle XV, duen (segons els catedratics d'historia Srs. Ubieto, Penyarroja i Mourelle de Lema*) que en ningun moment la poblacio catalana superà el 5% dels repobladors, lo qual dona -aproximadament- el 0'8% dels habitants de tot el Regne durant eixos dos sigles.
Ara que nos diguen els pancatalanistes quina influencia pogueren tindre eixe 5% de repoblacors; o eixe 0'8% d'habitants de tot el Regne de Valencia en la configuracio de la Llengua Valenciana, i en el seu espectacular i rapit afloriment lliterari en el seu Sigle d'Or.
Si tenim en conte que "Els Costums" primer (a 2 anys de la conquista), i "Els Furs" despres ( a 23 anys de la conquista), estan escrits en un romanç inteligible al poble valencià (per al que estaven fets: no tendria sentit que el Rei ho traduïra del llati a un atra llengua coneguda unicament per un 0'8% de la poblacio), i mes encara, que Jaume I, donà disposicio personal de realisar els juïns en romanç (i no en llati) per a que els entenguera el poble ¿Que podien "pintar" respecte a la llengua eixe 5% total de catalens entre tots els demes cristians, sense contar a l'inmensa majoria mussulmana?
Si la Llengua Valenciana ve del catala ¿Perque es va impondre el "catala occidental" en Valencia? ¿Perque no es va impondre el "catala oriental"?
Lo mateix, que tampoc es va impondre en la conquista de Lleida o de Tortosa, 90 anys abans.
Si els de Lleida no eren mes d'un 20% dels catalans, i mes diluits entre els de Montpellier i Arago...
(I sent els catalans no mes del 5% del conjunt dels cristians...)
Sant Pere Pasqual, naixcut abans de la conquista, escriu la seua obra en valencià.
Inmediatament despres ve el Sigle d'Oro de la Lliteratura Valenciana, sense ningun precendent en Catalunya...
-¿Com una llengua "importada" pot alcançar tan pronte el seu desenroll lliterari?
(Mes encara en les condicions que argumenten la seua hipotesi els pancatalanistes...)
Segons les teories oficials de Catalunya, quan els cristians de "Catalaunya La Vella" (en el nort) reconquistaren Barcelona, trobaren alli un idioma mossarap molt similar al que ells paralaven. Lo mateix que posteriorment en Lleida.
En Valencia, en canvi, neguen l'importancia del romanç que va convivir en l'arap...
¡¡¡ EXTRANY !!!
¡¡¡ ELS MILACRES NO SON IMPOSSIBLES, PERO NO ES POT EXPLICAR TOTA L'HISTORIA A BASE DE MILACRES !!!
ORIGE I ESTANDART
¡¡¡A pesar de tot, encara que es puguera demostrar de forma irrefutable, que la Llengua Valenciana procedix dels idiomes dels repobladors assentats en les nostres terres fa sigles, NO implicaria -ni obligatoriament ni necessariament- l'adopcio d'un mateix estandart lliguüistic (el catala)!!!