sábado, 28 de enero de 2012

DENOMINACIÓN DE LA LENGUA VALENCIANA DEL SIGLO XIII AL XVI (VI)



Extraido de: www.peroquemeestascontando.es

El gran escritor de Gandía Joan Roiç de Corella (1438-1497), dejó constancia de la lengua en la que escribía, por ejemplo, en el prólogo de "Historia de josep,fill del gran patriarca Jacob", en donde escribe: "descriure en vulgar de valenciana prosa". Tradujo una biblia, en la que se lee: "tredallat de latí en romanç por...", "asi feneix lo psalteri aromansat per...". Otras obras en las que dejó constancia de su conciencia idiomática son, "Parlament ho collacio..."(1469): "en celsitut de alt gentil estil en vulgar de valenciana prosa"; "Lo primer de Cartoxa" (1495): "acabada la primera parte de Cartoxa, trelladada en lati en valenciana lengua"; y "Segona part de Cartoxa" (1500): "traduhida de latina lengua en valenciana prosa".
 Tenemos otro ejemplo en la dedicatoria de la "Vida de Santa Catherina de Sena" (1499), a los monges del monasterio de Santa Catherina de Sena de la Ciudad de Valencia: "...que yo volgues la gloriosa vida de tan insigne sancta traduir de lati a valenciana prosa".
 No solo los testimonios literarios confirman el particularismo nombre de "lengua valenciana", sino que también existen documentos notariales, protocolos y al menos un documento pontificio, redactados en latín o valenciano que registran la denominación específica de "valenciana" o "romanç", refiriendose al idioma vernáculo del Reino de Valencia a finales de nuestra edad media. A continuación, algunos ejemplos.
Acta Notarial: pleito entre la Villa de Onda y la Orden de montesa, una de las cuatro grandes ordenes de caballeria de España. Fechada el 28 de junio de 1408 y redactada parte en latín y parte en valenciano: "la veritat del feyt que les paraules que foren entre vos, dit honrat senyer En Lois Sendavena e lo dit comanador fossen en vulgar lengua valenciana".
Acta del Compromiso del Caspe: 6 de junio de 1412: "Consimilem literam idem domini Deputati expedire mandarunt in ydiomate valentino parlamento generali Regni Valentiae".
Protocolo del notario Bonamat Ferrer: 26 de octubre de 1414: "...comorant de la dita ciutat (Valencia), a apendre de legir e scriure de letras e scritura de lengua valenciana en pla o alias romans.., legir libres apellats romans.., yo us ensenyare de legir e scriure lengua plana valenciana, en tal forma que vos mateix porets legir e scriure vostres libres".
Inventario de los bienes de Pere Garro: 8 de abril de 1475: figuraban algunos libros, uno de ellos era "una biblia de forma major en pla, en lengua valenciana, de emprenta".
Inventario del Testamento de Berenguer Mercader: 18 de marzo de 1475: se mencionaba otra biblia "en lengua valenciana, en termes molt semblants".
Documento Pontificio (1504): "seu mandati de providendo felicis recordationis Alexandri pape sexti lingua vulgari valentina expeditarum". Recordar que el papa Alejandro VI, era valenciano, de los Borja de Xàtiva, y hablaba valenciano en familia con sus hijos, con el papa Calixto III (tio suyo) y con todos los cardenales valencianos que les rodeaban en Roma.
Declaración Jurada de Hieronymo Ferrandis: 9 de julio de 1586: labrador y vecino de Valencia, que coincidió en la isla de Santo Tomé con Fray Luis Bertrán y declaró: "Este testigo hoyó predicar el dicho Fray Lluis Bertrán en lengua valenciana sempre".
 Fray Baltasar Joan Balaguer, prior del monasterio de Santa Mª de Valldigna, tradujo en 1504 la obra "Plant de la sua Verge Mare", segun dice el "de latí en vulgar valenciana".

sábado, 21 de enero de 2012

CORONA CATALANO-ARAGONESA



Extraído de Internet

Abans de llegir este chicotet text és deuria de llegir la megalomania nomenada Corona Catalano-Aragonesa, a modo d'introducció, ad este nou deliri de grandea.
Si ya s'ha llegit la megalomania anterior, ara volguera afegir que esta teoria és tan falsa com les monedes de plàstic, puix encara que a pesar d'eixa unió entre Ramon Berenguer IV i Petronila, i de que d'eixa unió naixquera Alfons II, i de que este és convertira en rei d'Aragó, açò no vol dir que Catalunya passe a formar part dels territoris de la corona d'Aragó, i molt menys Valéncia...
Vullc posar un eixemple, si el nostre actual príncip Felip, es casa en una comtesa Britànica, ¿Es formaria el regne Hispano-britànic?, ¿Gran Bretanya passaria a formar part dels territoris espanyols? Puix no, crec que es veu ben clar.
D'una atra banda, han hagut reis en l'història com Carles I, que fon, Carles I d'Espanya i V emperador d'Alemanya, pero açò no du a que Alemanya pertanyguera a la corona Espanyola, ¿També és veu clar, veritat?
Tot açò a soles nos du, a que eixa insaciable fam de poder de la maquinària catalanista, vol traure aigua d'a on no la hi ha, pero lo més greu del tema és que estes propostes tan delirants són recolzades des de les més altes esferes.
Per una atra banda tenim que els territoris de la Corona d'Aragó ya no són a soles els habituals que els catalanistes pinten com els dels països catalans, sino que estos s'han ampliat a gran part de França, tot Aragó, territoris de Terol... açò vol dir que en un següent pas, els països catalans estaran formats per eixos territoris, açò vol dir que els països catalans seguixen en plena expansió... i lo pijor del cas, és que sent mentira tot lo que estan dient els catalanistes, no hi ha ningú que els pare.
Per a ilustrar estos desvarios i deformacions històriques vullc apuntar dos pàgines Uep. Pàgina 01, Pàgina 02.
Com final ad este reduït text, vullc afegir, que no es pot tornar a reviscolar els territoris de la Corona d'Aragó sense més, o per simple interés polític, puix, ¿Qué passaria si també volgueren reviscolar-se el regne de Valéncia, el regne de Navarra, el regne de Castella, el regne de Mallorca, el regne de Lleó, el regne espanyol, puix d'ell s'arribà a dir que, "en els seus dominis no és ponia el sol"?. ¡Una follia!. Puix açò mateixa pensem tots.
Per cert, ¿Que dirà França de tot açò?
L'image d'amunt mostra la disposició de lo que els catalans concebien com territoris de la Corona d'Aragó. Image extreta d'esta pàgina.




CONSELLS PERA POTENCIAR L'IDIOMA VALENCIÀ




AUTOR: VALENCIÀ D'ELIG

UNA LLENGUA DESAPAREIX QUAN LA GENT DEIXA DE PARLARLA

  En el cas de mosatros existixen un parell de raons principals que afecten negativament la pervivencia de la Llengua Valenciana.

 La primera es el proces de substitucio de l'idioma Valencià pel Castellà, algo que s'està fent, principalment per la pressió social que se deriva del gran numero d'inmigrants castellà-parlants que han vengut a viure i a treballar a la Comunitat Autonoma Valenciana i per l'influencia de la televisio i els mijos de comunicacio que son majoritariament en Castellà.

 La segona es la desnaturalisacio de l'idioma Valencià per part del sistema educatiu, que fomenta l'estudi de un Català "avalencianat" que no se correspon en la Llengua Valenciana parlà de forma natural i tradicional per la majoria de valencians.

 Si la gent valencià-parlant no parla als seus fills desde menuets en Valencià (pera que ho aprenguen de manera natural i sense esforç), entonces* estarem "trencant la caena" o continuitat del genui idioma Valencià en tota la descendencia següent; els quals s'ensenyaràn a parlar nomes en Castellà, perdent pera sempre la seua llengua materna, llegat historic i essencia intima de les arraïls valencianes.

 No servira de res que més tart aprenguen un Català "avalencianat" en l'escola, perque aixo, en conte de servir pera recuperar la verdadera Llengua Valenciana, lo unic que faría sería acabar de rematar l'autentic Valencià al substituirlo per una llengua estranya i forastera, diferent a la que sempre han parlat majoritariament els valencians.

 Per tant es precis afrontar el problema de precarietat en el que se troba l'idioma Valencià i de manera conscient i resolta aplicar una serie de pautes que afavorixquen la pervivencia de la llengua de tots mosatros; encara que fent aixo puguerem resultar chocants pera alguns i que més que paraules d'animo pot ser que trobàrem sorna i incomprensió inclus en persones proximes a mosatros.

SUGERENCIES PERA EVITAR LA DESAPARICIO DE L'IDIOMA VALENCIÀ

1) El Valencià es una llengua en els mateixos valors que la llengua que siga.

 Tenim que deixar de pensar que el Valencià es una llengua "inferior" o de menor categoria que atres (incloint ací tant al Castellà, al Català o l'Inglés). Ninguna llengua es millor, ni pijor que atra. Normalment este tipo de valoracions despectives venen per part d'una cultura colonisaora que vol imposar la seua llengua i costums a una atra cultura que està dominà per la primera o en inferioritat de condicions davant d'ésta.

2) Abandonar el prejui de que el Valencià dels nostres pares es un "Valencià mal parlat".

 Es facil vore com algunes paraules, expresions o formes de parlar que utilisem els valencians son prou diferents a atres que mos volen imposar coma "formals" o "cultes" desde el sistema educatiu o algunes institucions culturals o politiques. En realitat lo que el sector catalaniste (introduit dins de les institucions valencianes), fa es prohibir usos i paraules genuinament valencianes i substituirles per atres forasteres catalanes per tal de fer (de manera artificiosa) mes paregúa la Llengua Valenciana a la Catalana, i donar aixina (falsos) arguments als que, per motius politics i economics, volen que l'idioma Valencià siga considerat nomes que una simple variant del Català.

 Molts mestres en l'escola escampen premeditadament les mentires de que lo que parla el poble es un Valencià "mal parlat" i que lo que s'ensenya en l'escola es "cult" o "ben parlat", tot aixo en l'animo d'enganyar als pares i que no se rebelen de que als seus fills se'ls estiga obligant a estudiar llengua Catalana en conte de Valenciana.

3) No tindre vergonya de parlar en Valencià en llocs publics o en gent desconegúa.

 Es molt possible que persones en els que tingam que començar una conversació sapien parlar també en Valencià (encara que mosatros no ho sapiam). Si comencem la conversació en Valencià obrirem la possibilitat a que ésta se faça en Llengua Valenciana i no pedrem res ya que sempre tindrem l'opció de utilisar el Castellà en el cas de que l'interlocutor no s'expresse en idioma Valencià.

4) Començar poc a poc, en frases curtes i escoltant més que parlant.

 En els casos en els que no se tinga ninguna costum de parlar en Valencià, sempre se pot començar dient frases curtes, de manera informal, inclus en conversacions a on l'idioma predominant siga el Castellà. Poc a poc i segons se guanye confiança i es coneguts se vagen habituant a esta nova actitut llingüistica per part de mosatros, se podra anar incrementant l'us de la Llengua Valenciana en aquells que mos puguen correspondre.

 D'igual manera es molt aconsellable intentar mantindre conversacions en Valencià en gent que sapiam fa us d'ell habitualment; escoltant més que parlant en cas de que no tingam molta soltura pera parlarlo. Tambe es aconsellable intentar trobar, apendre i utilisar aquelles paraules o expresions més genuinament valencianes de la nostra contornà que puguen estar sent desplaçàes per castellanismes d'us recent o catalanismes importats.

 Molts dels que parlen en Castellà son de families valencià-parlants "de tota la vida" als que, per desgracia, se'ls ha parlat desde menuts en Castellà. Es molt recomanable cambiarse un mateix l'habit llingüistic i començar a parlar en Valencià en tots aquells familiars (tios, cosins, etc...) que s'expressen en este idioma. Al principi pot ser que done un poquet de vergonya i que haja una miqueta de confusió per part de tots. Pero en un parell d'ocasions o tres que se parle en ells en Valencià la cosa cambiarà i deixarà de ser chocant i rara.

 Haura qui mos pregunte a qué ve este cambit d'actitut. Contestar que hui en dia parlar en Valencià es bo pera trobar un puesto de treball es una manera rapida d'eixir al pas sense donar moltes explicacions a gent que pot ser no entenguen atre tipo de raons més personals.

5) No parlar en castellà si se pot parlar en Valencià.

 En conversacions a on se mesclen valencià-parlants en atres que nomes parlen en Castellà, pero que entenguen el Valencià, es positiu continuar parlant en Valencià en aquells que també el parlen, cambiant nomes a Castellà quan tingam que dirigirmos a aquells que nomes siguen castellà-parlants.

 Es desijable evitar que tota la conversacio derive al Castellà i siga monopolisà per este idioma.

6) Indicar als fills lo que es Valencià i lo que no ho es.

 Es molt important indicar als fills quines paraules o expressions no formen part del Valencià que mos van transmitir els nostres pares i que perteneixen al Català "avalencianat" que el sector educatiu promou.
 Es aconsellable animarlos a que desterren completament eixos "catalanismes" del seu parlar quotidia, algo que afavorirà la pervivencia del genui idioma Valencià.

7) Parlar als fills sempre en Valencià.

 Hi ha que concienciarse de que se té que parlar als fills en Valencià desde el mateix dia del seu naiximent. S'ha demostrat que en els primers mesos de vida dels chiquets éstos aprenen a reconeixer la sonoritat particular de l'idioma en el que se'ls parla (fonemes), al mateix temps que desenrollen també les estructures mentals necessaries pera apendre de manera facil i fluida l'idioma en qüestio.

 Se pot donar el cas de que en el matrimoni nomes un d'ells tinga soltura o coneiximents pera parlar en idioma Valencià. En eixe cas hauria de plantejarse l'opció, més comú de lo que se pensa, de parlarli un en Valencià i l'atre en Castellà. Es possible que haja gent que mos diga que el chiquet se farà un embolic, pero aixo no es veritat, ya que l'experiencia ha demostrat que en estos casos els chiquets aprenen els dos idiomes en tota naturalitat, diferenciant quino es un i quino es l'atre.

 Possiblement parlar als fills en Valencià i inculcar en ells esta mateixa idea pera que ho facen en els seus fills, es l'assunt principal i més important pera conseguir que l'idioma Valencià se mantinga víu, passant de una generacio a la següent; algo que ha segut aixina a lo llarc dels sigles, gracies a l'us de la Llengua Valenciana que van fer tots els nostres antepassats.

 Pera acabar, tornar a dir una volta més que, nomes PARLANT en Valencià i gastantlo en tots els puestos podrem evitar que desaparega. Transmétrelo oralment a les generacions següents pera que éstes facen lo mateix, es lo més important.

 Escriure Valencià baix una normativa correcta es desijable, pero escriúrelo sense parlarlo faria que el Valencià aplegàra a ser una "llengua morta" com el llatí.

 Per tant, PARLAR EN VALENCIÀ es la millor manera de mantindre viva la nostra LLENGUA MATERNA VALENCIANA.

VERITAT ENSEGADORA




 Autor: Desconegut

Extraído de Internet
A data de hui, es prou dificil,per no dir practicament impossible, convencer a la gent que argumenta sense cap fonament cientific que, com els catalans i valencians s'entenem esta claret que parlem la mateixa llengua. Be, a estes personetes ignorants i enganyats, la llengua valenciana se la repampinfla i si al preu d'una tenen dos, puix millor, com a badocs. ¡Ah!, despres estes personetes, majoritariament coneixedors de la geografia europea, diuen que si viajes a Italia no tens que patir per l'idioma perque es molt facil entendre als Italians, que es molt paregut al castellà i si ademes saps valencià, millor que millor, encara mes facil ho tindras. Yo la veritat, no he viajat molt per Italia en solitari, i poc d'italià he escoltat pero, no podria fer esta valoracio que fan estes personetes. Be, lo que opine yo es lo de menys, si no lo que diuen ells es lo important, i me pregunte: ¡Che! si vos enteneu en els italians ... ¿per que no demaneu l'unitat de la llengua? i podeu fer una composicio d'un nom chulo com castilan ... a mi en este cas tambe m'agradaria al preu d'una dos llengües. Esta clar, que a estes personetes, no se lis passa ni per el cap esta unitat ... be, si lis oferiren un 50% de desconte en el viaje segur que aceptarien. A voltes esten personetes tenen tant clar les coses que no dubten mai i la veritat que dona llastima, per ells clar està.
Els nostres benvolguts APE's, defensors de l'unitat de la llengüa catalana, personetes que solen oblidar-se prou a sovint del nom de la mateixa, com no, intencionadament persupots, donen el creixent i cada volta mes indiscutible fet d'enteniment entre els catalans i valencians, per la mes de la realitat ensegadora: valencians i calatans parlem la mateixa llengua. I ya esta, estos tios, se queden tan amples i satisfets en si mateixa, encara que guarden la merda en el calçon o bragues.
Com tota realitat ensegadora, no te deixa vore, si esta realitat es natural o forçà, i puc dir en tota la tranquilitat del mon que es forçà. I passem a explicar-lo, com no: es un fet, que cada volta la gent te millor i mes formacio academica, vullc dir, van mes a l'escola, i fan estudis superiors, tenim mes informacio per televisions, radios, llibres, publicitat ... etc, al meys disponen de tot aço, despres que l'aprofiten o no es atra, pero la possibilitat la tenin i per supots que una gran part de la massiva informacio mos arriva en una llengua ... ¿quina? la catalana. Aixina que per força aprenen paraules i lexic català, expresions tipiques, tot lo mal s'apega, i aço any d'arrere d'any se nota, i lo impossible seria que cada volta entengueren menys als catalans, si mos nyugen, mos enganyen i mos atiborren de català.

¡Ya esta be de pendremos el pel! ¡Volem llengua valenciana!

LLIBRE DEL REPARTIMENT DEL REGNE DE VALENCIA



VALENCIA HUI





LA CULTURA ESCRITA, LA LEY Y EL PODER DEL ESTADO




Chimo Lanuza
Filolec
Novembre del 2002
Extraído de Internet

Diu Michael Clanchy en "La cultura escrita, la ley y el poder del estado":
-. L'escritura normalisa el propi llenguage.
-. L'escritura normalisa als usuaris del llenguage a través de l'escolarisacio.
-. L'escritura transmet una ideologia a través del llenguage normalisat a les persones escolarisades.

En un principi, son afirmacions que pareixen molt dures i inclus molt extremistes. ¡L'escritura!, ¿tant de poder te l'escritura? Puix sí, pareix ser que sí. La veritat es que yo, en el pas del temps, he anat perdent la meua capacitat d'estranyea i de sorpresa. Nos hem d'acostumar a interessar-nos realment per comprovar (i observar en el nostre entorn) el poder del poder. Perque hi ha una cosa molt clara: el qui te el poder ho controla tot i, si li falta alguna cosa per controlar, fara lo que faça falta per a conseguir-la. El governant, si desija mantindre's dalt i perpetuar-se d'alguna manera, s'ha de fer en tots els mecanismes de poder per a controlar la massa i impondre impunement els seus interessos ideologics o... mes be materials. ¿A cas hi ha algu que encara es pense que es altruiste el control dels mijos de comunicacio publics i privats?

Evidentment, l'intervencio en el control de la prensa i similars ni es altruista ni es casual. A soles en vore uns quants dies seguits Canal 9 i eixir emPPafats -perdo, volia dir embafats-, nos donarém conte de lo que vullc dir. ¿I que dir d'algun diari de la prensa escrita autoqualificat "independent"? Les subvencions i la publicitat manen.

¿A on vullc anar? A que tingam clar que l'interes en controlar organismes (independents o no) respon a l'interes de fondo de controlar la societat per algun dels seus costats. El pancatalanisme ha insistit molt -fins conseguir-ho- en dominar l'Academia Valenciana de la Llengua. ¿Per a fer valencianisme? El Partido Popular ha insistit molt -sense conseguir-ho- en controlar el mateix organisme... pero per a fer espanyolisme i catalanisme. ¿I per que tant d'interes en controlar la dita A.V.Ll.? Repetim lo que diu Clanchy: L'escritura normalisa i regula a través de l'espai i a lo llarc del temps, facilita la creacio d'aquella entitat impersonal: l'Estat. El catalanisme pensa en l'estat catala i l'espanyolisme pensa en l'estat espanyol. Aço vol dir, evidentment, que des del valencianisme tambe tenim interes en conseguir eixe control -sense dubte-. Ara be, un control absolutament llegitimat perque els valencianistes pensem en un estat valencià o, per lo manco, pensem en clau valenciana, no sucursalista. Mes: L'escritura es un poderos instrument de govern perque impon models uniformes a través de l'ensenyança. ¿Ad algu li estranya ara que el primer objectiu del catalanisme fora fer-se en l'universitat i en el sistema educatiu? Una societat de cultura escrita transmet la seua ideologia a les persones escolarisades a través del control que s'eixercix per mig del llenguage normalisat. Per aço mateix diuen els sociollingüistes que, qui controla la llengua està molt proxim del poder. Eixemples, un fum. Pero no nos fa falta reco-rrer a casos estrangers perque ho tenim en casa.

Reconec novament -ya he fet referencia un poc mes amunt- que el valencianisme tambe aspira a eixercir eixe control sobre la societat. Tambe es de veres que ho he justificat i llegitimat perque el nostre objectiu no es un atre que beneficiar al poble valencià i preservar la nostra identitat, que els nostres "intere-ssos", en ultim terme, estan en casa, no fora i que la nostra lluita es desenrolla per a beneficiar als nostres compatriotes-cociutadans i no a forasters que, damunt, son d'aquells que tiren la pedra i despres amaguen la ma o dels que envien a l'enfrontament als seus sicaris. Ara be, tambe vullc fer una seria reflexio; una reflexio seria i urgent que poca gent està disposta a plantejar-se-la: ¿a qui beneficia la catalanisacio de Valencia?, ¿a qui beneficia la catalanisacio de la llengua valenciana?, ¿a qui beneficia la creacio d'una Academia Valenciana de la Llengua catalana?, ¿a qui beneficia l'aplicacio de l'ortografia catalana a la llengua valenciana?... ¿Qui ha posat major interes en controlar la llengua (a través de l'escritura) i la societat (a través de la llengua)? ¿Qui ha posat tant d'interes fins aplegar a comprar voluntats? El catalanisme d'uns i l'espanyolisme d'uns atres, en quedar-se sens arguments cientifics, han recorregut a arguments crematistics.

Els valencianistes no necessitem recorrer a arguments crematistics perque nos sobren els arguments cientifics. Ara be; de tots es sabut que la veritat es perseguida i costa molt d'impondre's sobre la mentira, les pessetes... ¡i els euros! Per tant, hem de seguir en la llinia de delatar als traïdors, denunciar als mani-puladors i acusar als agiotistes. Seriem la vergonya de l'historia de Valencia si renunciem a la responsabilitat que ha recaigut sobre nosatres en preservar-la de l'expoli alienador.

EL POETA AUSIAS MARCH. CAVALLER VALENCIÀ




Per José Vicente Gómez Bayarri
Extraído de Internet

Enguany es complixen els 550 anys de la mort del poeta i cavaller valencià Ausias March (1397-1459). Ab motiu d´esta efemeride es va a celebrar un congres en Valencia entorn a la seua figura. Ressenyem alguns trets de la seua biografia per a comprendre millor la seua personalitat.
El naiximent en el si d´una familia ennoblida i de funcionaris de la Cort, incorporada a l´estament militar, assentada en el Regne de Valencia en els anys de la seua conquista i repoblacio, determinarà la vida i l´entorn personal del poeta-cavaller valencià Ausias March.
Ausias March era fill de Pere March IV (1338-1413), senyor de Beniarjo, Pardines i Vernissa, del que sabem que era cavaller i havia tingut una actitut valerosa en la “Guerra dels dos Pedros”, Pere II de Valencia, el Cerimonios, i Pedro el Cruel de Castella. La mare del nostre poeta-cavaller fon la seua segona dona, Elionor Ripoll.
En les Corts de 1415, mort ya son pare, fon nomenat donzell, que vol dir fill de cavaller. En un informe de 1419 dirigit al rei Alfons el Magnanim (1396-1458), en el que s´especificaven els cavallers que hi havia en el Regne de Valencia, ya se li dona la dita categoria.
Coneixem el fet d´armes en el que Ausias March es proposava participar en les campanyes d´Alfons el Magnanim, si intervenien els poetes Jordi de Sant Jordi i Andreu Febrer.
De jovenell s’incorporà al servici del Magnanim en les campanyes militars de Corsega, Çerdenya (1420-1422) i a atres expedicions mampreses pel Mediterrani i Nort d´Africa (1425). Al tornar a terres del Regne de Valencia va rebre la donacio dels senyorius de Beniarjo, Pardines i Vernissa. Despres d´abandonar la carrera de les armes fixà residencia en les seues possessions, prop de la poblacio de Gandia en 1428, i es dedica al cultiu de les seues terres, a practicar l´aficio a la caça, a tot tipo d´aventures amoroses i a l´activitat que mes prestigi li ha proporcionat: el compondre poesia.
La condicio de poeta i cavaller influiran en la seua vida. Va desenrollar un tipo d´activitats prou habituals al seu ranc: guerrer, falconer real, cortesa i, sobretot, poeta. Fon “valeros i estrenu cavaller” alhora que “vigilant i elegantissim poeta” es llig en la portada d´una edicio de les seues obres; i l´historiador J. Zurita resalta que fon “cavaller de singular enginy i doctrina i de gran esperit i artifici”.
El ser cavaller significava ser armat i havien de tindre armes i cavall, no dedicar-se a vils oficis, disfrutar de franquicies i possibilitat de representar al braç militar en les Corts que convoca la Corona o els Lloctinents. Als cavallers valencians s’els donava el tractament de “Mossen”.
Tingue una acurada formacio humanistica d´acort en la seua condicio i llinage. En la seua joventut va deprendre a ser cavaller i va llegir llibres d´arts militars, obres de poesies i tractats de falconeria. Indubtablement, hauria llegit l´obra composta per son pare, L’Arnes del cavaller, dedicada al duc Alfons I el Vell o al seu fill Alfons II. Tractat dedicat al fill del cavaller per a ingressar en l´orde de cavalleria.
Ausias March fon un gran aficionat a l´activitat de la falconeria. De fet, de tornada a terres del Regne de Valencia despres de les campanyes pel Mediterrani, el rei Alfons el Magnanim el distingix i nomena falconer major de la casa del rei de l´area vedada de caça que posseia la ciutat de Valencia, prop de l´Albufera, lloc que tenien reservat els reis de Valencia, des de temps de la conquista cristiana, per a la caça menor a l´abundar els boscos i especies cinegetiques. Carrec que ostentà prou anys, segons es deduix de la relacio que mantingue en el Rei sobre esta materia, com lo demostren alguns documents.
De la correspondencia s’extrau que l´any 1443 va enviar tres falcons al rei Alfons el Magnanim per a caçar grues; un any mes tart, en 1444, el Rei aludix a l´ensinistrament de dos falcons; en 1446 el rei Magnanim afirma que ha perdut dos falcons i li solicita dos, seus, que li han lloat molt. Nomes, a avançada edat li privaren del carrec de falconer real del lloc de l´Albufera.
El poeta Ausias March fon un cavaller cortesà, encara que les seues actuacions en la cort foren escasses. De jovenell, va freqüentar la chicoteta cort del duc de Gandia. El trasllat de residencia a la ciutat de Valencia en la seua segona esposa, dona Joana Escorna, en 1450, li podria haver permes alguna activitat en el Palau Real dels reis en el “cap i casal del Regne”.
La seua predisposicio amorosa fon intensa, ara be, desenrollada fora de la cort de Valencia. Fruit dels seus enamoriscaments foren els cinc fills naturals que va tindre. El nostre poeta-cavaller portà una vida sentimental complexa que es manifesta en els tres models d´amor que Ausias March plasma en els seus poemes: “l’amor elegant”, d’ideals cavallerecs i nobles; “l’amor huma”, familiar i domestic, de vida conjugal; i un tercer amor “pasional”, mes material; “la carn vol carn”.
El seu caracter gallart i la seua actitut li portaren a enfrontaments personals que complicaren la seua vida i les relacions familiars.
El nostre “poeta-cavaller” entaulà certa relacio en el que fon rei dels poetes del seu segle, Alfons el Magnanim, i en el que pogue ser el seu successor, per naiximent, Carlos de Viana, amic d´Ausias March i protector dels enginys del seu temps.
Ausias March donà a la seua poesia un estil molt personal, unit, fonamentalment, a la concepcio de l´amor, de la vida i de la mort. La seua poesia es un autoanalisis que reflectix els seus contradictoris estats d´anim. Mentres ama i escriu reflexiona sobre lo que sent: desig, passio, conseqüencies morals, desfici al no conseguir l´amor ideal, etc. Tot aixo li acosta a situacions irreconciliables que li porten des de l´exaltacio a la depressio, des de l´amor al temor, del voler a l´odi, de la vida a la mort. La seua personalitat li crea motius que li impulsen a amar i a buscar lo que enten per verdader amor, expressat de manera magistral en els seus poemes. Menéndez Pidal va dir del gran poeta, “si el major triumf de la poesia lirica es la revelacio de l´home interior, Ausias March lo conseguix en grau sum i en mijos extraordinariament senzills”.

CADA U LO QUE LI TOCA




Por Ricardo García Moya
Las Provincias 1 de Febrero de 1998

La fantasía regnícola no ha creado un prototipo de monstruo autóctono. En mi infancia nos apañábamos con la amenazante figura del sacamantecas o "greixero dels canyars", estableciendo inconscientemente un mátiz chauvinista entre el "greixer" -comprador de sebo para jabón- y su castellaniza- ción en el siniestro "greixero". La voz "greixer', figura en el diccionario de la RAV y LAS PROVINCIAS, pero no consta en el del Institut d'Estudis Catalans y en  los falsos diccionarios valencianos de Gregal, Generalitat y Bromera. Nuestros antepasados, aparte del "greixer", se asustaban con personejes como la analfabeta de la "calle del Fumeral, que hablaba latín; o la endemoniada de Alcoy, que salía por las calles tirando piedras" (Salón, M.: Vida. Valencia 1737, p.51). Todo ha cambiado, las posesas ya no tiran piedras o exhiben poliglotismo luciferino; sus habilidades las exponen en el "Parle vosté" a buen precio, especialmente si son brujas catalanas que hablan catalán. Pero seguimos sin tener un buen monstruo autonómico que amenice las noches regnícolas.
El homúnculo (vampiro, hombre-lobo, hombre-periquito comedor de hojas de Internet, etc.) es llamedo monstre en los falsos diccionarios valencianos que utilizan nuestros hijos y el Ayuntamiento de Valencia. Pero los de Fullana y LAS PROVINCIAS recuerdan que en lengua valenciana  llamamos a estos seres "monstruo", voz derivada del bajo latín "monstruum" (en el XV, Roig ya endosaba el adjetivo "monstruoses" a las zaheridas damas del Espill). EI sustantivo tuvo la variable "monstro”, co- mo vemos en unas quintillas compuestas en 1669 por el licenciado Roque Sala: "Un monstro pareix de tres mans" (Fiestas A s. Juan de Mata. Va- lencia 1669, p.496). Tenemos, pues,  las  formas  valencianas monstruo y monstro, que no figuran en los diccionarios que utilizan los inmersores. En ellos sólo aparece la autorizada por el IEC, "monstre", corrupción del étimo latino.
"Les paraules s'enredren com les cireres", y en las quintillas de Roque Sala me enredo con otro vocablo considerado monstruoso por la inmersión: "Al mirarli la mollera /sens dificultat diguera" (Ibid, p.496). Los catalanes  nos  ordenan  sustituir "mollera" por "clepsa" (Gimeno, I.: Diccionari de barbarismes, Barcelona 1987), pero los valencianos no tenemos motivos para rechazar la voz usada por Sala hace 329 años, y a la que Corominas sugiere  un  posible origen del mozárabe "mullaira". En el diccionario de Escrig (año 1851) mantenia la acepción de "parte más alta del cráneo", a la que acompañaba la locución: "Ser ú dur de mollera". Ustedes advertirán qué  familiar  suena esta expresión de 1850, algo que no encontramos en la jerga de Canal 9, pues al obedecer al lnstitut d'Estudis Catalans rechazan voces como el  indefinido valenciano  "U"  prohibido  por Cataluña, aunque fue habitual en la lengua valenciana desde la Edad Media hasta nuestros dias.
Era tan frecuente que en el mismo volumen donde el licenciado Sala poetiza sobre la mollera, aparece esta sentencia: "Cada hu lo que li toca" (p.102). El lema fue ideado por los trinitarios del Reino y en él encontramos tambíén el artículo lo, perseguido a muerte por la inmersión (aunque lo utilizara el rey Jaime en los Fueros y Escalante en sus sainetes). El inde- finido "hu" llevaba una hache muda y de escaso valor diacrítico; letra de quitaipón, ésta descendiente del ideograma egipcio que representaba un vallado, fue sustituida en el siglo XIX por un acento agudo sobre la ú. Ahora, las falsas gramáticas valencianas niegan la existencia del indefinido  y desprecian el numeral homónimo. Por cierto, el académico Alarcos consideraba que "la tradicional distinción entre uno  numeral, uno pronombre indefinido y un como artículo indeterminado carece de justificación"  (RAE,  Gram.  1994, p.l 22)
En las quintillas de Roque Sala se encuentran otras voces vivas, como sombrero, ahora vetadas por Cataluña: "un pobre li demanà el sombrero ab alegria", "negali el sombrero", "despedit sens sombrero"(p.497). No tiene justificación que el  Institut d'Estudis Catalans se entromete en el Reino y nos prohíba léxico que tiene más de medio milenio de uso en la lengua valenciana. En el Thesaurus trilingüe del catalán Pou, publicado en Valencia en 1575 tras estudiar en su Universidad, leemos: "ni ha de afegir hu", "¿Quants per hu?, "Tres per hu". Y al tratar sobre los oficios que pudo observar en Valencia cita, entre otros, los de velluter, ferrer, llibrer y "sombrerer", voz tan arraigada en 1575 como las de sabater o esmolador. Por si fuera  poco, también encontramos el vocablo "mollera" como palabra valenciana en el Thesaurus, incluso en la edición barcelonesa de 1580 (f.161 ).
   Igual que todos nuestros antepasados, Carlos Ros usaba en 1736 el denostado hu: "Mes val hu en pau, que dos en guerra" (Tratat, p.71 ). Y en nuestro siglo, el prolífico Martí y Gadea recogía la forma actual, sin acentos ni haches inútiles: "U darrere del atre" (Vocábulari monosilabich, Valencia 1915). En fin, este ensañamiento contra la lengua valenciana puede deberse a aquel "monstro de tres mans" evocado por Roque Sala en 1669, que ahora tiene largos brazos: con una mano acaricia a Cataluña y la enriquece; con la otra, abierta, recibe el oro y el moro en Madrid; la tercera, en nuestro Reino, estrangula a Valencia. Por cierto, durante el Campeonato Mundial de Frontenis, toda España comprobó que en Valencia se utiliza el catalán, ya que el Excmo. Ayuntamiento puso con caracteres  bien  visibles  lo  de "Esportiva", voz inexistente en lengua valenciana. Cada u te lo que li toca.

miércoles, 18 de enero de 2012

EL SENTIT DEL SINSENTIT O MES DE LO MATEIX




Per Jesu Masia
15 de giner del 2004
Tret d’Internet
Quan Marchuet diu que no oblidaran les “essencies” valencianistes li contestaria que “La patria dejará de ser colonia o moriremos todos perfumados.”. Com be diu un grafiti argenti.

Hi ha uns erros, com diria Pazos de “Airbag” de “concepto”, en tot el destarifo de UV, nos referirem en concret als de la llista de Ferrandis i Marchuet. Juli Amadeu aposta per l’argument del pedigri en un e-mail a on adjunta una nota de prensa de Marchuet, pero este pseudoargument es absurt perque una persona pot canviar, un eixemple un defensor del drets humans si es passa a un partit neonazi de qué li serviria aportar el seu curriculum en defensa dels drets humans, de res, son el casos dels conversos. L’argument per tant es falaç, deterministe i simple. La falacia essencialista es creure que les persones no poden canviar i que el passat de la persona ha de ser tengut en conte eliminant els actes presents, induint la ceguera ara, recorda i utilisa el passat com si fora un present que hem substituit o amagat (a l’estil de 1984). En Lo Rat Penat hi ha gent que continua donant classes i obliden selectivament totes les burrades que feren a molts socis, ¿Per que sera? Quína idea d’aplicar justicia mes sui generis.

La coherencia es un lloc del que s’han posicionat llunt, l’han convertit en utopia, a pesar dels intents de vendre-nos la moto, no m’els crec. Van a pactar en una plataforma, antigament convergencia, en persones que mai han defes el fet diferencial valencià, mai, i no ho van a fer perque un partit minoritari els fique com a condicio res. Aço em sona a com lo dels “valencianistes” de la AVLL anaven a valencianisar-la estant en minoria (¡?), atre erro de concepte. Mes de lo mateix. En tot cas ¿Que canvien les condicions “impostes” si lo que defen el Bloc es ya una realitat? ¿No parlar d’una realitat la modifica? ¿Que el Bloc no parlara de l’unitat de la llengua es motiu suficient per a creure que ha abandonat eixa idea (falacia non sequitur)? i ¿El que no ho diguera que li supon? Si tot el mon sap quín es el seu plantejament, ademes l’unitat està reconeguda institucionalment pel Govern de la Generalitat a través de la creacio de la AVLL. Reafirmar una realitat a vegades no te sentit o simplement es pot abandonar l’idea de dir quín color son els collons blancs del cavall de Santiago, callar-se no canvia res. I me pregunte ¿Com pot guanyar o ficar-li condicions un pes ploma a un lluitador de sumo? O ¿Com quatre valencianistes poden valencianisar la AVLL? ¿Com Chanza li fica set punts de condicions estupides al PP? Aço es un acte religios i/o economic. Lo pijor no es que no sapien sumar (que si saben, sobretot si son euros) es que volen fer-te creure que sumar no servix per a res, seran…

Enric Morera (Levante 15/1/2004) “El Bloc no se mueve ni renuncia a nada. No nos planteamos esto en clave de renuncia porque, en definitiva, ya hemos hecho la evolución necesaria. Ni ahora ni nunca renunciaremos a la unidad de la lengua y tampoco nos lo han pedido.”. L’objectiu com no podia ser d’una atra manera -el peix chicotet desija ser devorat pel gran- es que “El Bloc empezó como una coalición y acabó convirtiéndose en partido. ¿El pacto con los escindidos de Unión Valenciana acabará igual? -Este proceso ya lo realizó en Galicia el Bloque Nacionalista Galego. Es el proyecto que vamos a intentar sacar adelante. Ha llegado el momento del verdadero nacionalismo político valencianista. Lo que vamos a hacer es sentar las bases para un acuerdo a largo plazo que culminará en 2007”. ¿Ho tenen clar o que?

En un comunicat del Bloc per si no quedava lo suficientement clar escriuen “El Bloc no renuncia a cap plantejament polític ni simbòlic; a cap. Perquè amb la proposta de la plataforma electoral no es persegueix una política de renúncies per part de ningú, sino el compliment de les línies mestres de la nostra ponència política aprovada en el congrés extraordinari del passat octubre. Així les coses, volem deixar ben clar que totes les informacions que es refereixen a les qüestions simbòliques no s'ajusten a la realitat, en cap cas.”.

En la nota de prensa enviada per Juli Amadeu, Marchuet afirma com a desig que la AVLL “se valencianice al maxim”, atre erro de concepte, la AVLL no es pot valencianisar en la vida per que te raons ontologiques, gnoseologiques, pragmatiques que impedixen sensu stricto valencianisar-se, per ad aço hauria de desapareixer com a primera condicio de valencianisacio. ¿Està clar o ho torne a repetir? ¿Per que he de respectar a una persona que defen una farsa o que me vol vendre la moto?

He repetit en moltes ocasions, la tecnica de la salchicha d’Hitler, passet a passet sempre en una determinada direccio, poc a poc, per a que no escarote massa al personal fins a dur a la gent a l’atra vora del riu a través del pont (Lo Rat, L’Oronella, RACV, UV, etc.). Este es un nou capitul de “Mes de lo mateix”. Pero no oblidem a les gavines Chanza, Chiquillo i cia., que es passen pel forro l’assamblea i venen el partit al PP, i mireu entre PP o el Bloc, trie vore Tómbola 30 anys seguits, perque la gavina i la rajola son lo mateix, agents que han atentat i atentaran contra la identitat valenciana. Pero esta panda i l’atra forcen la falacia del fals dilema o bifurcacio, pareix que no hi ha opcio o PP o Bloc. Elegixen no triar.

Aixina podem observar com tot el fil argumental es absurt. S’imaginen que la coalicio traguera un diputat, ¿Vos cregueu que defendrà la Llengua valenciana? I-M-P-O-S-S-I-B-L-E. Llavors si est es l’objectiu de la coalicio ¿Pot interessar a un valencianiste? Irremediablement no, perque encara que es conseguira el diputat no defendrà les reivindicacions valencianistes sino les catalanistes ¿Quin sentit te tot aço? Tota la racionalisacio per a justificar la plataforma del Bloc no te cabuda perque es simplement voluntat, es la mostra d’un acte de fe, farcit de falacies i sinsentits i no cap acte intelectual que els haja descobert la bondat i la rao del Bloc. Hi ha motius mes que suficients per a dubtar de la valenciania dels chiquets o ¿No?

Que hi haja gent que se’n vullga anar al PP i atra al Bloc em pareix perfecte, inclus fa anys pensi en fletar-los un avio per a que s’hagueren anat abans, pero l’unic problema que tinc es l’image d’inconsistencia, de desunio que estan donant i aço em perjudica a mi, perque yo soc el que no s’ha mogut ni un dit de Nacio/Llengua valenciana/Real Senyera, espai tan estigmatisat pels traïdors, venuts, etc, es dir ma casa està tacada i yo soc un home net i aço no m’agrada gens ni miqueta. ¿Pero que li vaig a fer? Aneu-vos lo mes rapit possible i no feu mes mal. Si al final la plataforma no es fa, com anuncia el Levante 15/1/2004, perque el consell nacional del Bloc al final no l’apoya, als fans del pacte els dic que se’n vagen, que hem començat la porga, que no es desdiguen, que s’afilien directament al Bloc, que desapareguen. ¡Ya està be!

Una reflexio per als que nos quedem en casa, ¿No es curios que esta i atres accions perjudiquen sempre al mateixos i favorixquen sempre al mateix? La constant i lo sistematic mostren un interes, un objectiu i un metodo molt ben definit, que no pot ser fruit del caos, aixina que no em sorprenen en absolut. Lo repetit 40 vegades, no va a quedar ni l’apuntador.

Pero yo com la Frontera “Hay gente que lucha por un ideal portando banderas que el viento barrerá, hay gente que aspira a ser algo más sin saber que su tiempo ha terminado, NO. Nunca di mi brazo a torcer todos me llaman Juan Antonio Cortés, aquí nací y en esta tierra moriré”.

¡Adeu siau! 

LA VICTORIA CONTRA EL FASCISME



Autor: Blai Vazquez i Garcia

El meninfotisme valencià es conseqüencia dels castics, de la tirania cap ad este poble a lo llarc dels temps. Ya en el segle XVIII, durant la guerra de succesio de la corona d'Espanya, el poble del Regne de Valencia, des de l'any 1705 i el poble d'Arago i Mallorca, des de l'any 1706, recolzen al candidat Carles d'Austria temerosos del centralisme borbonic de Felip d'Anjou. En 1707 se promulga el represiu primer decreto de Nueva Planta que abolix els Furs de Valencia i Arago, imponent la llegislacio, institucions i llengua de Castella i prohibint la llengua valenciana. L'abolicio foral del maleit borbo Felip V d'Espanya fon, i es, la perduda dels drets historics de la Nacio Valenciana. El seu descendent, el borbo princip d'Asturies, tan lloat per la prensa rosa, es convertirà, sense jurar simbolicament Els Furs, sense demanar perdo i per a vergonya de la Nacio Valenciana, en Felip VI d'Espanya.


Fon en 1936 quan va esclatar un dilatat nou episodi negre per als valencians. La guerra civil espanyola, va truncar l'estatut d'autonomia per a Valencia per culpa de la sublevacio de gran part de l'eixercit espanyol contra la II república i comportà tres anys de guerra entre els colpistes i els defensors de la llegalitat democratica republicana. Al remat, en guanyar l'eixercit alçat la determinant batalla de l'Ebre, un exodo multitudinari de refugiats, principalment catalans, fugi cap a Francia mentre Valencia resistia com a ultim bastio constitucionaliste en un intent fallit i desesperat per a contindre als fascistes que contaven en el recolzament del nacionalcatolicisme, de Hitler i de Mussolini. El 1 de abril de 1939 la guerra conclogue pero no aixina les represalies i les matances. Franco es convertix en el dictador d'un Estat de Nacions i pobles destruïts en una unica llengua i cultura castellana oficial, fins a la seua mort el 20 de novembre de 1975.

Per la seua importancia i crueltat se conegue en la guerra civil espanyola la batejada com Batalla de Madrid que el Caudillo va guanyar. No obstant, el postfranquiste ha dut una nova historia contra la voluntat del poble valencià en la coneguda Batalla de Valencia lliurada entre el poble lleal a la seua Patria Valenciana i els imperialistes catalans, interventors de la cultura donat que ostenten el poder financier i politic, mediatic i propagandistic i la condescendencia dels succesius governs postfranquistes d'Espanya, els quals toleren estos sordits interessos a canvi de recolzaments en la dominacio politica de l'Estat espanyol. Aixina, el capital ha vist naixer el nacionalisme català com a negoci de la burguesia catalana que tracta d'opondre's a la satisfaccio de les necessitats i aspiracions de benestar social i economic dels valencians i nega, pero s'aprofita, de la singularitat i riquea cultural valenciana per a benefici propi. Sempre en simbiosis en l'Estat espanyol, la potent industria editorial i mediatica catalanista fa combregar adictes a la seua rancia doctrina fascista-imperialista que proclama i procura, mes o manco sibilinament, l'extensio, preponderancia i dominacio de la gran Catalunya dels països catalans sobre el poble de Valencia. A l'igual que fon el fascisme en Italia i el nacionalsocialisme en Alemania, el catalanisme facha aglutina tots els recursos dels que dispon la Generalitat de Catalunya en la realisacio d'un programa d'engrandiment nacional, encara que eixa politica topete en els interessos i la supervivencia de la Nacio Valenciana i encara que eixe programa conte en l'ajuda del tradicional terrorisme català que en la decada del 80 i baix el nom de Terra Lliure, va sembrar d'atentats el poble valencià. D'esta forma, la guerra en Europa fon tan inevitable com desigual es hui la Batalla de Valencia.

El paralelisme pancatalaniste de l1antisemitisme nazi es la fanatica persecucio de l'etnia valenciana, els individus en una mateixa llengua i cultura valenciana, els quals son denominats despectivament blavers o secesionistes, per mig de l'imposicio mediatica, educacional, política i armada. La tradicio terrorista del moviment pancatalaniste engrunsa noms d'agrupacions politiques com PSAN (Partit Socialiste d'Alliberacio Nacional), encara existent, CLL (Catalunya Lliure) i diverses agrupacions fascistes com 3Bandera Negra2, La Reixa, Front d'Alliberament de Catalunya, Front Nacional de Catalunya i 3Terra Lliure. El terrorisme català ha utilisat la violencia en fins netament politics dirigits contra el poble de l'historic Regne de Valencia, el qual es consierat pel fonamentalisme dogmatic dels opresors com una comunitat conquerida. L'objetiu es, cada dia mes, l'independencia dels inventats Països Catalans en l'anexio de Valencia i esta idea tambe s'ha propagat gracies a la mes recent coaccio i panic de bombes, armes i morts de Terra Lliure en Valencia:
El 9 de septembre de 1981, Terra Lliure, atentà contra el Govern Civil del Cap i Casal del Regne i contra Govern Civil de la ciutat d'Alacant; El 9 d'Octubre de 1981, contra el Palau de Justicia de Valencia ciutat; El 12 de novembre de 1983, contra els jujats centrals de la ciutat de Valencia; El 15 de novembre de 1983, contra contra les Oficines d'Hidroelectrica de Valencia ciutat; El 9 de maig de 1984, contra una oficina de l'INEM de Valencia ciutat; El 13 de maig de 1984, atenta contra Hidroelectrica de Sueca; El 21 de maig de 1984, realisa un atentat contra el professor de L'Universitat de Valencia Pedro J Lapeña; El 30 de maig de 1984, atentat contra l'oficina de recaptacio d'imposts en el Cap i Casal; El 27 de juny de 1984, atentat contra una delegacio de l'INEM del Cap i Casal; El 16 de juliol de 1984, atentat contra una oficina de l'INEM i les instalacions d'Hidroelectrica en Torrent; El 18 de juliol de 1984, artefactes explosius en la delegacio de l'INEM de Quart de Poblet; El 20 de juliol de 1984 mor el fasciste Josep Antoni Villaescusa mentrimentes posava una bomba en l'INEM d'Alzira; El 26 d1abril de 1987, explosius contra dos unitats movils de TVE en el Cap i Casal; El 10 de juny de 1987, atentat contra una urbanisacio de lux en Benidorm; El 13 de juny de 1987, atentat contra la delegacio de Facenda del Cap i Casal; El 25 de juliol, atentat contra l'oficina del Banc Hispa Americà de la ciutat de Castello; El 6 d'Octubre de 1987, atentat contra les oficines de Telefonica del Cap i Casal; El 25 de novembre de 1987, atentat contra l'autopista Barcelona-Alacant al seu pas per Alzira; El 26 de giner de 1988, atentat contra l'acuarterament de la Guardia Civil en Orpesa del Mar; L'11 de març de 1988, atentat contra la delegacio de Facenda en Castello de la Plana; El 20 de maig de 1988, atentat contra infraestructura eléctrica de Benicassim; El 25 de maig de 1988, atentat contra infraestructura electrica de Benidorm; El 24 de septembre de 1988, atentat contra el Banc Saragossà del Cap i Casal i contra la delegacio de Facenda de Vinaros.
Es necesari puix que deixem d'alçar els muscles i de pedre el temps en el lament de les injusticies rebudes. No nos resignem a ser expoliats. No ha de quedar en la malediccio cap als lladres, bochins, tirans i renegats del poble valencià, o en el sindrome d'Estocolm que alguns patixen cap als qui nos condenen a viure baix els efectes de la seua repressio. Es necesari que aquells que ataquen l'herencia de nostres antepassats i nos castiguen al filialisme, al sucursalisme i la dependencia sapien que l'oposicio a l'injust castic descarregat al nostre poble continuará mentrimentes el valor i la dignitat del poble no decaiga. Es imprescindible defendre els llaços que nos unixen a la nostra Patria Valenciana per a que mai es trenquen, puix l'unica victoria contra el fascisme que nos acosa serà la que conseguim en el triunf de la llibertat i la veritat. 

CONFLICTO LINGÜÍSTICO VALENCIANO




Autor: Desconocido

Con el nombre de "Batalla de Valencia" o "Conflicto Lingüístico Valenciano" se ha bautizado al conflicto que viene enfrentando desde 1908, a dos concepciones radicalmente distintas de entender el origen y carácter de la lengua Valenciana (entre otros asuntos). Polémica generada por los pancatalanistas, en su fanatismo por crear los llamados "Países Catalanes".
Concepciones sobre el Valenciano
Teoría valencianista
Por una parte, los valencianistas, que defienden que el idioma Valenciano es una lengua independiente, fruto de la evolución propia y particular a lo largo de siglos del latín vulgar hablado por los hispanorromanos que permanecieron en las tierras valencianas invadidas por los moros denominada mozárabe. Evolución a la que debería añadirse además, la influencia que dicho romance valenciano recibió de las diferentes lenguas romances que trajeron durante la reconquista cristiana los repobladores. Aquí cabría señalar que muchos de los cristianos que llegaron como repobladores, eran hispanorromanos valencianos que anteriormente habrían huido a zonas del norte o noroeste peninsular y que, por tanto, hablaban la misma lengua que los hispanorromanos que habían permanecido en tierras valencianas ocupadas por los moros.
Como defensores de esta teoría se encuentran organizaciones culturales como "Lo Rat Penat", "Cardona i Vives", el "Grup Cultural Ilicità" entre otros, además de la Real Academia de Cultura Valenciana así como diversas coordinadoras culturales como "Accio Regne de Valéncia (ARV)" y "La Coordinadora (FCECRV)"
Teoría pancatalanista
En el lado opuesto, los pancatalanistas, que consideran al idioma Valenciano una variante del Catalán, introducida en su totalidad por unos supuestos repobladores catalanes que vinieron a tierras valencianas durante la reconquista, ya que según sus defensores, en esas fechas no existían hispanorromanos valencianos que hablaran romance valenciano y porque, según ellos, la gran mayoría, por no decir la totalidad de repobladores que vinieron a Valencia eran catalanes. Además, afirma que la lengua Valenciana no debería llamarse así, sino que su verdadero nombre sería el de "Catalán". Igualmente, pretenden imponer al idioma Valenciano las reglas ortográficas y gramaticales del Catalán, además de su léxico, palabras, giros y expresiones, en detrimento de las que son genuinamente valencianas.
Dentro de esta última opción se posicionan algunas instituciones catalanas, como el IEC, que destina grandes cantidades de dinero en imponer el catalán en la Comunidad Valenciana.

SOBRE ESO QUE LLAMAN “NORMALIZACIÓN”



Per Antonio Ubieto
Me alegra muchísimo que os continuéis preocupando por la tierra donde nacisteis y casi llegasteis a la mayoría de edad. Pero comprendo que algunos problemas últimamente aireados en la “prensa” os desconcierten. Yo no quiero tomar postura, aunque fácilmente podría deducirse de lo que os voy a contar.
Efectivamente se está celebrando el cincuenta aniversario de las “normas” de Castellón, por las que se pretendió regular la forma de escribir la lengua hablada por las gentes de Valencia, con objeto de hacerla paralela a las normas de escritura usada en Barcelona. Y digo en Barcelona, teniendo en cuenta lo que luego os referiré.
La causa de todo esto estriba en que siempre quien escribe necesita “dibujar” los sonidos, con objeto de que el lector pueda reproducirlos para enterarse de lo que le dicen. Y esto ha planteado muchos problemas siempre. Los que habéis estudiado paleografía os habéis encontrado con que hay un nombre muy frecuente en la documentación vieja: es el de Sancho. Pues bien, los escribas medievales no sabían “dibujar” el sonido de la “ch”, y dieron una variedad excepcional. De memoria os diré que lo pusieron por lo menos así: Sanxo, Sancio, Sancho, Sanio, Sanjo, Sanyo, Sactio, y otras muchas más que os encontraría si rebuscase un poco. Pero con esas siete variantes del mismo sonido se produce una variedad que es desconcertante para muchos. Lo mismo ocurre con los nombres de lugar: el pueblo riojano de Nájera se escribe así y hasta con cerca de veinte variantes más. Por ejemplo: Nauara, Nagara, Naggara, Naxara, Naiara y otras muchas.
Este es el problema: se quiere unificar la forma de dibujar sonidos o – lo que es más grave – de sustituir unas palabras por otras.
Creo que todos recordáis a don Juan Reglá, que había nacido en Báscara, provincia de Gerona. Hablaba un catalán maravilloso, con acento de su tierra, el Ampurdán. No sé si le oísteis contar en alguna ocasión, pues lo refería bastantes veces, que cuando él escribía en catalán para las editoriales barcelonesas le corregían el texto “porque no era lo suficientemente catalán”. Y le corregían tanto las grafías como las mismas palabras. El se reía de esta “normalización”, lo que le produjo más que un disgusto. Pero de esto quizá os hable en otra carta.
Otro escritor al que le “normalizan” sus escritos en catalán es don Martín, que –como gran especialista en Bernat Metge y en los textos cancillerescos catalanes del siglo XIV – acostumbra a mantener sus grafías, colocando al lado una fracesita donde tal forma se usa, añadiendo la signatura o página donde se encuentra el texto. Lo que no sé es si le hacen caso.
También sabéis el gran esfuerzo económico que hemos realizado familiarmente para publicar la colección de “Textos medievales”. Por eso he buscado muchas veces el camino más barato Y hemos reproducido algunos facsímiles. Pues bien, existe un texto muy importante escrito en Valencia durante el siglo XV y se titula “Dietari del capellá”. Fue publicado por el canónigo Sanchis Sivera a principios de siglo en una edición muy difícil de conseguir. Naturalmente quise reproducirla, ya que “componerla” de nuevo era cara, aunque legalmente posible. Por eso hablé con el heredero del primer editor, el conocido filólogo Sanchis Guarner, ya que era su sobrino. Y me puso como condición sólo que “normalizase” el texto del “Dietari”. Sabéis que no lo publiqué, ya que me negué en redondo a bastardear un texto magníficamente escrito. Creo que si se publica hay que hacerlo como su autor lo redactó, y dejarse de monsergas de “normalizarlo”.
Esta serie de ejemplos la podría multiplicar hasta aburriros. Pero voy a otro campo, que también debéis conocer.
No me planteo el problema de lo que podría ser la “normalización” de la lengua hablada en Valencia. Si os recordaré lo que ocurrió en otra región limítrofe, que se planteó el problema ya en la segunda mitad del siglo pasado, aunque las “normas” se escribieron un poco más tarde.
En la provincia de Lérida, además del catalán y del español se hablaba el pallarés y el aranés. Un inciso: digo español y no como otras veces castellano porque con esto de las autonomías no puedo aceptar una posible imposición centralista. Pues bien, a principios de este siglo XX se “normalizó” el idioma en el valle de Pallás, según podéis leer en el prólogo de Carbonell a la edición de don Ramón de Abadal sobre los documentos correspondientes de la Catalunya Carolingia. El mismo prologuista insiste que entonces desapareció la lengua pallaresa y fue sustituida por la catalana. Esto es una “normalización”.
La otra “normalización” es quizá más interesante. Recordaréis que cuando hemos ido al valle de Arán procuro que nos hablen en aranés, que es un idioma muy diferente a cualquiera de los que se hablan al sur de los Pirineos. Habéis comprobado también que los habitantes del valle con mucha frecuencia hablan cuatro idiomas: aranés, catalán, español y francés. Y los coloco por orden alfabético para que no haya suspicacias. Pero en lo que llevamos de siglo se ha intentado eliminar el aranés en beneficio única y exclusivamente del idioma menos universal. Afortunadamente los araneses durante los últimos años están cultivando su idioma, sin aceptar la “normalización”.
Ayer me visteis hablar con un colega que trabaja sobre la imprenta de Zaragoza en la época de sus comienzos. Me indicaba la duda de los literatos aragoneses de hacia 1500 cuando realizaban traducciones, pues no sabían si hacerlo al aragonés o al castellano o español. Y todos lo hicieron a este último porque “era la lengua del imperio”.
•     “Carta a mis hijos” per Antonio Ubieto Arteta. Catedratic.
•     Articul publicat en la revista “Parlem” (pags. 14 i 15), de l´Associació Cultural Unió Valencianista Independent (UVI) de Burriana, sense data, possiblement dels anys 1978,79 o 80.