lunes, 30 de abril de 2018

VALENCIANISME PATRIOTIC


Autor: Miquel Adlert Noguerol
Murta num.48 de maig 1.982


El  patriotisme ha de ser una cosa dinamica; el patriotisme no accepta la posicio diletantte que presencia com els atres actuen mentres ella es llimita a assegurar una i mil vegaes son valencianisme, pero sense que esta idea tinga una plasmacio practica en ningun aspecte de la vida seua. No pot el patriotisme llimitar-se a la posicio estatica, perque els que tal fan, o no son patriotes o be confonen el valencianisme en una de ses actuacions, principalment la politica. Perque no s’ha d’oblidar que el valencianisme no es unicament una politica –com no es unicament una lliteratura, un art, una cultura, un folklore....- sino un patriotisme que inclou totes les manifestacions de la vida; com un brillant no es unicament una faceta, sino el brillant sancer. Està clar que hi ha una politica valencianista i tota una serie d’activitats humanes valencianistes; pero, com he dit, no son sino facetes del valencianisme, que es un patriotisme o, millordit, que deu ser un patriotisme.
En el patriotisme no caben les comoditats; i la majoria de les posicions estatiques ho son per comoditat (i no oblidem que la por es la quinta essencia de la comoditat). I el patriotisme es incomodo i, per tant, refrectaria a tota posicio d’inhibicio voluntaria –hi ha passivitats obligaes per diverses causes, i, com a obligaes, llegitimes- que, per covarda i egoista, no te ninguna justificacio.

Pert aixo es precis que el patriota, el que es diu que es valencianiste, fa un reconte de s’actuacio valencianista; i si troba un actiu i un saldo favorables, pot considerar-se satisfet;  mes satisfet, clar, quan major siga el saldo favorable de l’actuacio seua.

O siga, que pot sentir-se orgullós de les incomoditats que el patriotisme lo haura reportat. I si son sacrificis, millor encara, perque per aixo molt es preguntem, extranyats davant l’actitut de molt que es diuen ser valencianistes: pero la idea ¿es sacrifici o benefici?

Per aixo, el que no vaja al valencianisme comvençut de que adopta una postura d’incomoditat –i inclus de sacrifici- no deixarà passar molt de temps sense que haja fugit d’ell. Perque haura fugit del valencianisme, encara que ell continue dient-s’ho per a aprofitar-se’n en benefici personal.

En la politica es troba, si –si be no sempre-, la postura comoda; i en la pòlitica valencianista la trobaren alguns valencianistes. Encara que,  posteriorment es pogue comprovar que no els quadrava el nom de valencianismes, i que nomes perseguien la comoditat. Com una atres han buscat tambe la comoditat en atres facetes del valencianisme: la lliteratura –sobre tot, el teatre-, l’art..., pero tambe se’ls ha vist pronte que no eren valencianistes i solament buscaven el profit personal, la comoditat...

S’han de refusar estos valencianistes parcials que, per parcials, no son patriotes, i per buscaors del profit propi manco encara. I s’han de refusar tambe els atres sedients patriotes que no fan res. I refusem-los mes encara –per mentirosos- quan volen justificar la inactivitat. Perque els patriotes unicament per motius patriotics poden deixar d’actuar, publicament nomes. ¿Qué dirien d’este patriotisme passiu els polacs, irlandesos, finesos..., patriotes que en tantes ocasions han admirat en tot el mon, d’estos que es diuen patriotes valencians i no actuen ni en la major intimitat?

Naturalment que la major dificultat que existix per a una actuacio patriotica es que el que ha de fer-la no tinga nocio exacta de lo que es el patriotisme. Perque esta nocio -¡oh, paradoxa!- es la mes desconeguda pels valencianistes; plen d’errors referents a la idea basica del patriotisme; son concepte, el contingut seu. Està clar que una dissertacio sobre este tema fonamental, completa i acabà, exigix un llibre; pero be estara senyalar alguns dels aspectes que mes induïen a error en els valencianistes.

En primer lloc s’ha de tindre present que el valencianisme es una idea viva; no es el retroces a unes coses passaes tal com erem, sino actualisant-les en allo que hui en dia no te vitalitat. Est error està tan arraïlat que hi ha valencianistes que, quan ensomien en el dia del triumfo -¡ai!, ¿quan serà?-, veuen als jurats, als justicies, al mustaçaf..., i la reimplantacio dels Furs tal com en l’apoca medieval.

I no es que siga aixo el valencianisme; no anem a substituir l’avio per la carreta. No podem retendre que torne la institucio dels jurats tal com era en aquella epoca, encara que es ocnservarien les gramalles com a vestit de cerimonia. No es poden restablir els Furs com a llegislacio valenciana conservant-los integrament, inclus en les disposicions sobre la servitut, sino que hauria d’adaptar-se la seua anima a com serien ara de no haver-se tallat la seua vigencia i, per consegüent, el seu desenroll. El valencianisme no es tornar la vida a uns sigles arrere, com candidament creuen molts. El valencianisme aspira a deixar la vida valenciana en l’epoca actual, pero en el carácter, en l’esperit que hauria tingut ara si no haguera segut canviat el rumbo de la vida valenciana. No es tracta de tornar arrere, sino de posar-nos en el lloc a on haurien arribat ara de seguir, no el cami castellà que se mos feu seguir en 1707, sino el cami valencià que no haurien abandonat.

Pero tambe està  l’error contrari: el d’aquells que volen una vida   totalment lliure per a Valencia, prescindint de tot el passat, que ho creuen tot resolt; o inventar-ho tot.

No. El valencianisme deu estructurar la vida valenciana d’acort en l’actualitat, pero arraïllant-se en el preterit; que siga una continuacio; sense solucio de continuïtat, de continuïtat espiritual.

Un atre error, molt extes, es el valencianisme parcial del tipisme molt reduit, el qual ha produit eixa mena de valencianistes als que Gaetà Huguet Breva qualificà de valencianisme de botifarreta en oli; el que creuen que tot el valencianisme es reduïx –inclus geograficament- a plorar quan veuen el Micalet, o emocionar-se davant la paella, o arrobar-se a l’oir albaes o vore uns saragüells.

Aixo es, no s’ha d’ìnsistir molt, com a valencianisme, ridicul per no agrarar sino una part, menudissima en tots els sentits, de la totalitat del valencianisme; i no es, precisament esta folclorica, de les parts mes importants del valencianisme. En realitat estos tenen molt poc de valencianistes: la botifarreta en oli, que diguè Huguet.

Un atre error, molt important este, es el del valencianisme partidiste com podriem dir. Aquells que, per eixemple, no tenen ninguna paraula de refus i condencacio per a aquells estats, fora del nostre, que sojugen a atres païssos; i esta benevolencia es per conseqüencia  de les simpaties que senten per estos estats, derivaes de les simpaties per les coincidencies de les tendencies politiques. Aço es un predomini, per sobre el valencianisme, d’unes atres idees politiques; o siga la idea politica predominant en ells no es la valencianista, com deu de ser el patriota valencià.

Tambe hi ha valencianistes a moment. Per a estos el valencianisme es com el paraigües, que nomes s’agarra quan plou; i son valencianistes segons en qui estan, o segons on estan, o determinats dies. Esta clar que el valencianisme no informa la vida d’estos. En realitat es que tampoc no son valencianistes.

Ya he parlat mes arrere de l’error –que no sol ser error. Sino mes: conducta conseqüent i egoista- del valencianisme parcial. Contra tots els errors es deu reaccionar, i cada valencianiste, al fer el balanç que he dit adès. Deu examinar si ha incorregut en algun d’ells.

El valencianisme es una idea patriotica i, per tant, deu de ser la mes important  per als valencians. Per consegüent facil es comprendre quina ha se ser la conducta del patriota. Ninguna idea ha de sobre posar-se al valencianisme. A traves de la idea valencianista es deuen enfocar totes les activitats, tots els juins, totes les opinions, tota la vida publica (politica, social, professional...) i tota la vida privada (la llar, les amistats, les aficions...). En una paraula: fer “a la valenciana manera” tot allo que els castellans fan a la castellana.

Pero, ademes dels errors del carácter doctrinal de que he parlat, hi ha atres faltes en que incorren molts valencianistes. Hi ha els extremadissisament optimistes que,  en la seua euforia, creuen que no hi ha dificultats per al triumfo que creuen quasi tocar-lo en les mans.

I, per contra, hi ha molt de cami a recorrer, i molt de treballs a realisar.

I, al reves dels anteriors, hi ha els que es desencoragen, per qualsevol cosa; per eixemple, perque som pocs. Aixó es una debilitat de fe patriotica, pessimisme. Es precis que recorden estos que totes les idees han començat per molts pocs: els primers discipuls de Jesus eren ben pocs. Estos valencianistes desencorajats deuen tindre present aquella frase atribuïda als patriotes checs Junggmann, Palacky i Safarik, que, en ocasio en que es trobaven reunits digue u d’ells que si en aquell moment s’assolara el trespol, dsesapareixeria la nacio checa.

Tambe hi ha els desencorajats per haver de treballar en silenci. Pero han de comprendre que es silenci exterior, es un silenci de no parlar, no de ser mut; en un cantic sense veu que es com es diuen les coses a l’anima, al cor i a Deu.

I aci estan ara les maximes possibilitats  nostres d’actuacio: en un treballar Valencia adins. Clar  que, per als vanitosos, aço es poc afalagaor; pero esta es una tasca de sembra per a collir algun dia. Hi ha llavors que es sembren, i es cull als pocs mesos; pero si la llavor es d’un arbre, la collita tarda anys a vindre. Seguint el simil al patriotisme li va millor comparar-lo en un arbre que no a una hortalisa o a una llegum.

Fem tasca de preparacio. Preparem a les minories que han de ser directores i orientaores el dia de demà; preparem una cultura i un programa d’actuacions, aquelles coses que es poden fer ara i no conve improvisar-les quan el moment arriba. Tot aço es possible en l’actualitat. Si no es ara el moment del proselitisme, es el del treball cap a dins; si no el de la propaganada, si el de la preparacio; si no el de la collita, si el de la sembra.

Finalment, als que es desencoragen per la tardança, els he de dir que la seua impaciencia està justificà perque medixen segons el modul de la vida d’ells i no   segons el modul de la vida de la Patria, que ya te uns quants sigles  i encara ne tindrà els que Deu vullga donar-li.


VALENCIANISME PATRIOTIC



DEFINICIO DE NACIONALISME.


Caldria preguntar-nos primer qué es el nacionalisme, i quina o quines definicions de nacionalisme nos podem trobar per ahi.

Si nos atenen a la etimologia de la paraula propiament dita, en l'enciclopedia Rialp nos indica:

"Es una paraula composta de l'arrel, o paraula "nacional" i del sufix "isme", que designa la doctrina, secta, sistema o ideologia que considera a la nacio com la font primaria i criteri basic d'adhesions, de juïns de valor, del dret i d'activitats politiques."

Pero llavors tindriem que definir el terme nacio, i en l'enciclopedia G.Larousse Uni mos diu:

"Comunitat humana basada en una serie d'elements vinculants: orige etnic, comunitat de territori, d'idioma, de cultura, de tradicions, etc. No obstant aço, estos factors, que son els que definixen la nacio, casi mai es donen tots a l'hora, (ni son excloents).

Tampoc hi ha prou en l'existencia d'un d'ells per a que un cert grup huma siga considerat com a nacio.

Tal volta el rasgo mes decisori per a qualificar a una comunitat com nacional, i que contituix la força vinculadora dels elements abans enumerats, siga una especie de solidaritat psicologica (podem llegir conciencia de grup, colectivitat o comunitat) que es remonta a les generacions anteriors i es proyecta sobre les futures."

La meua definicio de nacionalisme sería la següent:

"Es el moviment de defensa de totes les caracteristiques peculiars que conformen l'idiosincrasia d'una certa comunitat o colectivitat humana."

I un atra definicio tambe meua:

"Un moviment alimentat per la força dels sentiments, de la convivencia, i caracterisat per la defensa de tot un conjunt, tant fisic com siquic, que un cert grup considera propi i identificador."

Els sentiments com a intangibles que son, s'aviven al fer que cada individu es crega important, i veja que es important el tot al que vol i creu perteneixer. Els sentiments no es poden medir ni quantificar, son els que son, normalment per que aixina els hem heretat, la renuncia ad algun d'ells, aixina com la renuncia ad alguna caracteristica del poble o comunitat nacional, significa en certa manera el deshonrar als antepassats, i deixar perdre lo que ells s'esforçaren en deixar-nos com a llegat, en mes o manco exit.
A continuacio vos donare unes atres definicions de nacionalisme, per tal de conceptuar millor el terme des de diversos punts de vista.

"Volença dels naturals d'una nacio ad ella mateixa, i a quant li pertany."

"Doctrina que exalta en tots els ordens la personalitat nacional completa o lo que reputen com a tal els partidaris d'ella."

Ara a continuacio vos posare dos definicions que nos indiquen que el nacionalisme vol equiparar l'estat i la nacio.

"L'aspiracio d'un poble a tindre politica propia, a tindre un estat seu, eixa es la formula politica del nacionalisme."

"La tendencia a fer-los coincidir (el estat i la nacio) en la forma que l'estat sols es componga dels connacionals se li diu nacionalisme."

En la Gran En. Larousse Uni. nos explicíta que hi ha dos aspectes per a defenir el terme, l'un l'etic, i el considera com a un sentiment; i l'atre aspecte el politic, i el considera com un credo, i com a principal apoyo per a la cohesio de les societats modernes que llegitimisa la seua pretencio d'autoirtat.

Hans Kohn en dos llibres seus, definix el nacionalisme com:

"Un sentiment de llealtat cap a l'estat nacional, o com una voluntat colectiva vixquent i activa que li dona cohesio a l'estat nacional i que supon que est es la forma llegitima ideal d'organisacio politica, i que tambe es a la seua vegada la font suprema de creacio cultural i de benestar economic."

Kohn senyala dos vertents del nacionalisme:
a.       La nacio com a organisacio politica democratica que emanaria de la voluntat dels que la conformen.
b.      Els que la veuen com a herencia del passat, en una certa "anima nacional", mitologia i historia, grandees del passat, i investida d'una certa missio historica del poble aludit.

En la meua opinio els dos aspectes que el nacionalisme pendria, segons com considerarem la nacio, no tenen perque estar renyits. La nacio pot ser eixa organisacio politica democratica, i a la seua volta tindre un passat en comu, que li done la cohesio, i una certa "anima nacional", tan necessaries per a la pervivencia de la nacio com a estat, en el mon en el que vivim. Eixe passat o "anima nacional" ajudaria a consolidar la voluntat o conciencia dels connacionals.

Un atre terme relacionat en este i que crec de gran importancia donar-vos unes definicions, es la patria.

Per a Antonio Canovas del Castillo era:
  • "Es la conciencia que cada nacio posseix de si mateixa."


Per a Vazquez de Mella:
  • "Es la conciencia i sentiment mes o menys intens d'eixa comunitat moral e historica que en el seu grau maxim se li diu nacio."

En tot aço que vos he dit vos pregunte:
  • ¿Creeu qué nosatres els valencians i la nostra terra podem i deguem constituir-nos en nacio, o millor encara en estat nacional?

Yo crec que si, i que es l'aspiracio mes llegitima d'un poble que per historia i tradicio sempre s'ha considerat com a tal, com a una nacio. Tenim totes les caracteristiques que nos llegitimen de cara a l'historia i al mon per a aixina realisar-ho.

Pero si ya s'ha quedat clar qué es el nacionalisme, estareu d'acort en mi que nos cal un marc nacional geografic, per que la gent som tots els valencians, i nos desenrollem com a poble i arribem a constituir una nacio en un lloc o territori fisic mes o manco dellimitat i definit a lo llarc de l’historia en comu.

Ara, una volta convenientment aclarit este punt, haurem de vore com a segut eixe espai fisic sobre el que nos hem assentat els valencians. A continuacio passe a definir el nostre marc nacional, i alguns aspectes interessants d'ell.

Bibliografia.

Diccionario Unesco de cc. sociales.Planeta-Agostini.

Ernest Gellner.Naciones i nacionalismo.Madrit.1988

DEFINICIO DE VALENCIANISME.


El valencianisme podriem considerar-lo com:

a) "Sentiment d'amor dels valencians per tot lo que entenen o creuen que els es privatiu."

b) "Moviment de defensa i recuperacio de la personalitat diferenciada dels valencians, lo que ha vingut denominant-se el fet valencià."

El valencianisme com a moviment de masses, es un moviment molt heterogeneu, que s'alimenta de sentiments, d'intangibles. El valencianisme primer que tot se sent. Eixe sentiment s'ha d'avivar, com les flames d'una foguerada.

Quan la consciencia colectiva, eixe sentiment de valencianitat està mes debil, es quan es dubta d'ella, i es veu atacada, com ara, per a desarrelar el sentiment de colectivitat de tot un poble, en mires d'implantar uns atres sentiments.

El proces es:

Debilitament >>> Qüestionament >>> Substitucio

Per avivar eixe foc de sentiments lo que s'ha de fer primerament, es fer vore a les persones directament implicades, es dir, a les que formen part d'eixa comunitat o poble, que formen part d'un tot important, prestigios, que els ha de fer sentir-se valioses, importants, orgulloses, i a gust com a part integrant d'eixa colectivitat de persones. Es fa necessari implicar a tota la comunitat en un proyecte comu: Valencia.

Aço nos duria al nacionalisme com a unica forma de defendre en fermea el fet valencià en la seua totalitat, i a l'hora que tambe nos serviria per a represtigiar-lo, i enaltir-lo.

Bibliografia.

Boronat Gisbert, Josep. Pomell de valencianitat. A.D.I.A. Alacant, 1987.

Marí, Xavier. Revisio al conflicte valencià.Valencia, 1983

Ramos, Vicent. Pancatalanismo entre valencianos. Valencia, 1978

San Valero Aparici, Julià. Poble, cultura i llengua. Valencia, 1977

VV.AA. Bases per al nacionalisme valencià.Valencia, 1985

VV.AA. Raons d’identitat. Historia i llengua. Col. Al vent. Lo Rat Penat. Valencia, 1985


VALENCIANISME EN EL POBLE

 

Autor: Joan Romero
Revista SOM – Octubre 2002

Si fem una breu incursio en el territori del valencianisme de “poble” nos percatarem inmediatament de que el valencianisme adopta alli unes formes especialment complicades. En els pobles, a on tot lo mon nos coneixem, les relacions personals en conte de facilitar l’organisacio d’un valencianisme actiu i compromes en la causa resulta extraordinariament difícil. Ningu vol discutir en fulano o mengano per estes qüesstions, ya que per dalt o per baix solen haver atres lligaces (de tipo llaboral, familiar, d’amistat, etc.) que impedixen el desenrollament de la lluita valencianista. Ademes, en el poble, qualsevol trellat servíX per a infamar i desacreditar a una persona o a un grup de persones, i que en el cas del valencianisme, pot dir-se que sofrix el, tal volta sort, pero implacable atac dels catalanistes del poble. Estos son com les rates, estan clavats en tots els forats (en els ajuntaments, en les associacions de pares d‘alumnes, en l’iglesia, en les comissions falleres, en els grups de danses valencianes, en la radio local, en les associacions culturals i deportives...), ells son els sabuts, els cults, els que tenen “carrera”, els que saben lo que diuen... i els valencianistes som, per ad ells, puix... una especie d’ignorants que hem segut manipulats per “gent de Valencia”. Ara be, quan el valencianisme es decidíx a plantar-los cara als catalanistes directa o publicament, inmediatement es censurat gracies  precisament al control que tenen dels resorts del poder politic i social del poble, per a despres, des d’estos mateixos resorts llançar tota una feroç campanya de calumnies que inclus traspassa la llinea de lo personal: tot val per a desacreditar al valencianiste que s’interposa en el seu cami. Un cami, com tots sabem, que es suicida per definicio;  un cami cego en el que al final soles hi ha un principi: es la gran trampa catalanista.


Pero tornant el dia a dia del valencianisme en el poble, tambe hi ha que dir que, com sempre, els catalananistes son quatre gats mal contats, pero com diem ocupen els llocs mes rellevants i influents de la vida local. La inmesa majoria de la poblacio es netament valencianista, pero pasiva; uns perque no volen fer mala sanc en el veï, l’amic o el familiar; uns atres perque no veuen o no volen vore el perill (encara que estan profundament enamorats de Valencia,  de la Llengua Valenciana, de la Real Senyera, i de tots els signes i tradicions valencianes). Els catalanistes, pel contrari, treballen engreixats pels diners i favors   que la causa suicida de l’imperialisme catala te destinats als mercenaris, als traïdors i als verdaders ignorants de la realitat valenciana que solen ser els posseidors d’unes ments no lo suficientment resistents al “minipimer” catalaniste de l’ensenyança publica. Per naturalea ells van a contracorrent, nosatros a favor. Ells tenen una “zodiak” en un potent motor instalat i repostat pel catalanisme de la Generalitat Valenciana i Catalana. Des de fa decades la “zodiak” del catalanisme remonta el riu, pero espere que algun dia consigam entre tot que la “zodiak” deixe de ser repostada en diners publics... eixe serà el moment en que la corrent natural s’emporte per davant ad este desafiament psicopata.  

VALENCIANISME EN CONSTRUCCIO. UNA APROXIMACIO AD ALGUNES FONTS

Per

Juli Moreno

Des de la tribuna que puntualment me ve oferint la revista Renou, he tingut l’oportunitat de colaborar aportant informacio sobre diferents personalitats valencianes, especialment vinculades al conreu de la cultura valenciana, i tambe l’oportunitat de contribuir en alguna argumentacio per tal de senyalar la transitorietat i l’interes de determinats pactes, com el de les interessades Bases ortografiques de 1932. Sense eixir-se’n de la tonica he estimat convenient referir-me a tot un patrimoni que, els qui nos considerem aprenents de valencianistes, nos cal tindre present i que, a mes, nos conve popularisar perque, en este compromis, nos hem de sentir autentics difusors d’uns pensaments que ajuden a construir els fonaments de la nostra concepcio de colectivitat i de poble. En tot eixe sentit, tambe es possible que pogam obrir algun debat en el mes de maig, si la Cardona Vives ho considera oportu, i profundisar un poc mes en els pensaments de les personalitats de les quals hem permetré fer uns breus apunts.

En son moltes les ocasions en que algunes d’estes figures, o inclus alguns dels postulats que han assumit i raonaments que han argumentat, han segut desconsiderats, quan no barbarament condenats, no sense haver dimonisat alguna de les seues obres escrites. D’aço s’han encarregat els que neguen la llibertat del nostre Poble a ser-ho i ha sentir-se profundament valencià. Es tambe cert, i molt cert, que lo que hui nos pot pareixer, o les valoracions fetes per persones del segle XXI sense tindre en conte la contextualisacio, poden generar opinions critiques i descalificacions facils.
En eixe intent de recuperar alguna memoria i alguns pensaments cal referir-se a personalitats com ara Constanti Llombart, Gaetà Huguet Breva, Fausti Barberà, Josep Mª Bayarri o Miquel Adlert Noguerol. Qualsevol d’ells pot encapçalar la llista dels qui han generat un bagage teoric, i tambe practic, per al moviment valencianiste, encara que son molts atres mes, els que podien fer-la mes llarga i completa. La seleccio pot pareixer aleatoria, pero estudiant les seues biografies i sobre tot les seues obres, entre tots ells i la seua produccio es podria estructurar un corpus teoric que reuniria una pluralitat de pensaments a la vegada que unes coincidencies i concomitancies substancials en tot lo que fa referencia al concepte d’autoctonisme sociocultural i llingüistic, a pesar de les diferents epoques en que vixqueren.
Cronologicament hauriem de començar per l’inspirador del moviment renaixentiste, al menys el que articulà una societat/ entitat cultural i un ambient lliterari i cultural que donarien visibilitat a la Renaixença valenciana, Constanti Llombart (1848-1893). D’ell hem parlat en alguna atra ocasio1 i, enguany, de segur que seguirem parlant, encara que siga gracies a la “Academia Valenciana de la Llengua sense nom”, que ha dedicat l’any a recordar la seua figura i la seua obra. D’entre l’extensa produccio de Llombart destacaria, com a referents ideologics, l’introduccio i prolec de la seua obra Los Fills de la Morta Viva (1883), l’ensaig d’ortografia del Diccionario Valenciano-Castellano (1887) de José Escrig (revisat i ampliat per ell), i el Discurs Panegirich, llegit en la solemne sesió inaugurativa de Lo Rat Penat (1978).
L’ilustre castellonenc Gaetà Huguet Breva (1848-1926), ocuparia la nostra atencio en un segon lloc, cronologicament parlant. Ell sera un personage fonamental en el valencianisme actiu i compromes de finals del segle XIX i principis del XX en Castello. Anima d’interessantissims proyectes culturals (edicions, revistes, associacions, patrocinador de premis, instaurador de certamens lliteraris…) i impulsor d’empreses socioeconomiques importants, i inclus politiques, com ara Joventut Regionalista o Nostra Terra. Valdria la pena revisar moltes de les seues manifestacions, pensaments i mensages, encara que a l’hora de citar-ne aci algun nos decantem pels que arreplega en els articuls: “Notes valencianistes” publicats en els numeros 7 i 13 de la revista Ayer y Hoy (1902), o “Orientacions valencianes. Dedicat a la Joventut”, editat en la revista Arte y Letras (1905).
Fausti Barberà (1850-1924) important figura de la medicina, el seu camp professional, sera l’iniciador del nacionalisme valencià ya que es podria calificar com el seu primer teoric. El seu pensament explanat en la conferencia (1902), despres publicacio (1910), De regionalisme i valentinicultura, supon les primeres bases programatiques i l’argumentari que havia d’haver valgut per a sustentar un valencianisme conscient i conseqüent. Tampoc tingue mes que el resó del moment i de l’epoca, o el de les individualitats que beveren en les seues fonts i anaren construint el seu compromis patriotic. No faltà qui el desacredità i l’apartà de l’entitat des de la que fon capaç de fer public el seu pensament, Lo Rat Penat. Pareix que l’historia es repetixca i com sempre els sectors conservadors, quan no reaccionaris, immersos en esta institucio, han impossibilitat qualsevol alvanç progressiste i de construccio nacional.
Josep Mª Bayarri (1886-1970) fon un home polifacetic, el qual sabe compaginar diferents oficis i ocupacions fins a regentar la catedra d’Anatomia Artistica i la docencia com a professor d’Estetica i Historia de l’Art en l’Escola de Belles Arts de Sant Carles de Valencia. La seua preocupacio per potenciar les edicions en valencià el duran a fundar diferents publicacions de poesia i d’art –revistes i coleccions- i a realisar diferents estudis i propostes com la que feu sobre ortografia valenciana, encara que sense exit. Per una atra banda publicaria una obra que resulta cabal El perill catala (1931), en la que denuncia l’afany imperialiste que impregnà al catalanisme de les primeres decades del s. XX i posa en alerta respecte de certes concepcions que involucren als valencians en hipotetiques i quimeriques fantasies historiques i culturals.
Per ultim, i en ell no acaba el cicle, un atre teoric, les ensenyances del qual les hem vixcut de prop, es Miquel Adlert Noguerol (1911-1988). La seua figura es l’unica que ocupa en plenitut el s. XX i sense dubte es clau en el moment de la Transicio, un periodo turbulent en una Valencia crispada i convulsa per les qüestions identitaries. El renaixer de grupusculs valencianistes que, estimant l’autonomia i sentint-se hereus d’una complexa historia, no dubtaren/ no dubtarem en devorar ansiosament la seua obra En defensa de la llengua valenciana. Perqué i cóm s’ha d’escriure la que es parla (1977). En ella denuncia l’engany de la catalanisacio en que personalment havia caigut i cóm abandona tant torta drecera tot iniciant un nou cami esperançador i netament valencià, a mes de fer una proposta normativisadora de la llengua valenciana. En esta i en unes atres obres seues, tal volta mes especialisades, nos va aportant idees i pensaments constructius, d’eixos que ajuden a afermar sentiments o a crear-los quan es carix d’ells, en este sentit Del peridodisme meu es un compendi d’articuls sense cap desperdici.
D’aço podrem parlar ara i sempre, pero si les previsions es convertixen en realitats, sense voler abarcar massa, seguirem parlant en un futur immediat.


VALENCIÀ, PORTOGUES, CASTELLA i OCCITÀ


Blai Vazquez i Garcia.Pinedo, poble de la Nacio Valenciana
Les llengues romaniques peninsulars originaries naixcudes en l'edat mijason tres: el valencià, el castellà i el portogues. De la segregacio encatalunya i galicia del l'occità i el portogues, respectivament, naixenen el segle XIX el català i el gallec, coincidint en el periodo derenaiximent valencià. Frut del nacionalisme imperialiste pancatalaniste,es declara oficial el català en Balears a finals del segle XX que, juntal vasc, dona per resultat els cinc idiomes que en l'actualitat es tenenper oficials en l'estat espanyol

Les tres lengues romaniques originaries de la península es formen en elmateix eix peninsular, procedint directament del llati vulgar mantingutdurant la dominacio arap, i no per l'importacio de llengues dels quis'encarregaren de frenar l'avanç sarraï en la marca hispanicacarlovingia.

En Portugal surgix en identidad propia la llengua portoguesa. Elportogués procedix del llatín vulgar o ramanç. Els inicis de lalliteratura portoguesa daten del segle XIII. El portogués se pareix molt al castellà i, a pesar de les diferencies gramaticals, fonetiques ilexiques que les separen, abdos llengues s'entenen. El lexic delportogues conté algun celtisme i, com el valencià i el castellà, gran numero d'arabismes, helenismes i aportacions d'orige fenici icartagines. La base de la llengua portoguesa moderna i culta laconfigura el dialecte de Lisboa.

La llengua castellana naix en identitat propia en Castella. El castellàtambe procedix del llati vulgar o romanç. En la castella del segle X yaapareixen anotacions romançs en els textos en llati. Tambe baix eldomini arap de la peninsula iberica les comunitats cristianes parlavenmossarap, es a dir, la llengua romanç hertada de l'epoca anterior a laconquista musulmana, que mantingueren sense grans alteracions, be perafirmacio cultural que marcava la diferencia en les comunitats araps ijueua, be per falta de contacte en les evolucions que s'estavendesenrollant en els territoris cristians. En esta llengua s'escriuenalguns dels primers poemes lirics romançs, composicions escrites enalfabet arap o hebreu, pero que transcrites corresponen a una llenguaarabic-romanica. Finalment, el primer pas per a convertir el castellà enla llengua oficial del regne de Castilla i Lleo el donà en el segle XIIIAlfonsX, que manà compondre en romanç, i no en llati, las grans obres historiques, astronomiques i llegals contemporanees.

En Valencia, naix en identitat propia l'idioma valencià. El valenciànaix del baix llati o romanç puix els araps no imposaren la religiomussulmana a les poblacions iberiques conquistades; els cristians valencians pugueren conservar el lliure eixercici de cult, pero alcontinuar vinculats a s'antiga religio, se convertien en tributaris(dimmíes), sujectes al pagament d'imposts especials. Molts valencians, als qui el regim visigot havia privat de sons bens, optaren per laconverssio a l'Islam, lo que els conferia de forma automatica fruir del'estatut personal dels musulmans de naiximent.

Estos neomusulmans formaren els nucleus mes numerosos de la poblacio mussulmana, sobre toten el sur i l'est de la peninsula (Regne de Valencia) i eren coneguts enal-Andalus en el nom generic de musalima i sobre tot en el de muwalladun(muladins); pareix que el primer terme s'aplicava als conversospropiament dit i el segon a sons descendents. Els qui no vullguerenadoptar l'Islam i conservaren la religio cristiana foren cridatsmossaraps (de l'arap musta'rib). En quant als jueus valencians quehabitaven casi exclusivament en ciutats pugueren conservar el dret apracticar son cult, pero foren obligats a pagar els imposts especialsque recaien sobre tots els tributaris. Els araps no tenien lasuperioritat numerica suficient per a convertir sons inmenses conquistesen territoris de poblament; es limitaren, puix, a propagar la seuareligio un poc per totes parts, a exigir la arabisacio social de lespoblacions sometides a la seua autoritat i a formar els cuadros politics de cada un d'estos territoris. Finalment, el primer pas per a convertirla llengua valenciana en l'idioma oficial del Regne de Valencia fondonat per Jaume I de Valencia, Arago i Mallorca, qui manà compondre enromanç valencià, i no en llati, els Furs de la Ciutat i Regne deValencia.

La preponderancia cultural valenciana en els segles XIV i XV, gracies al'inmensitat dels Ausias March, els Roiç de Corell a, els Jaume Roig, els Gaçull, els Fenollar i atres cent mes, sempre senyalant que escribien"en llengua valenciana" o "idioma valencià", varen supondre el El segled'Or valencià, primer segle d'Or de les llengues romaniques, quan elcatalà vivia disolt dins del languedocià o provençal.

Frut d'eixe historic complexe d'inferioritat catalana front alsvalencians per no haver segut nacio, ni Senyera, ni tingut Furs, com elRegne de Valencia, ni haver tingut poesia en l'edat mija si no esusurpant als veïns, naix este nacionalisme irracional ,ahistoric iquimeric basat en l'odi que ha segut capaç de crear lobbies de pressiopolitica, mediatica i economica de fer nyuga en els terroristes ochantage al poder estatal. Lo que siga per tal de no despertar d'un somiilusori de la grandea que jamai han tingut.

Un salut fraternal, .


VALENCIA VOL SER VALENCIA



Autor: Desconegut
Extraído de Internet

Qui en lo seu conegut text "Espanya" afirmava que València només volia ser València i que, per tant, els valencians, si així lo desijaven, tenien suficients elements propis per a afirmar la propietat de la seua llengua diferenciada, la valenciana. Lo que m'interessa és subratllar lo verb inicial. València vol ser València.

Estos dies estan proliferant afirmacions absurdes respecte als ànims crispadores d'alguns. Crec honestament que no sols és inexacte sinó profundament injust. Els valencians no desigen crispar a ningú. Ni estan crispats, ni són violents, ni cal pacificar-los, ni són folls, ni estan de lligar. Favades. Els valencians han dit clar i alt, sense complexos i en completa tranquilitat, que volen ser valencians. Això és l'essencial.

I tenen ple dret a això. Les fonts del mateix són històriques, socials, lingüístiques i polítiques. Però sobretot això, inclús sent enormement important, hi ha un factor fonamental: la voluntat sobirana del poble valencià. Que es va plasmar en lo seu Estatut d'Autonomia i que cal respectar per a ser mosatros mateixos respectats.

Ací no hi ha anticatalanisme algú. Banalitats. Lo que hi ha, i s'expandix a poc a poc entre la nostra societat cada dia més conscient d'això, és un sentiment, una idea i un propòsit evident: ser valencians davant de tot i davant de tots, ab tranquilitat, mesura però d'una manera explícita, contundent i sense dobles llenguages. Som valencians desijosos d'eixercir la nostra valenciania on faça falta, començant per València, en primer lloc.

València vol ser València perquè li pareix bé, perquè sobiranament és oportú i respon a la seua història, tradicions, voluntat i destí colectiu. Els valencians no som anticatalans. Però sí que eixigim, responsablement, respecte i mirament: lo que ens correspon com un poble lliure i segur de si mateixa que desija autoafermar-se vivint en pau ab la resta de comunitats autònomes d'Espanya. Els valencians, per això mateix, no som antiespanyols. Tot al contrari. Ser valencià és la nostra forma de ser espanyol. Per això reivindique en este article l'herència de Madariaga. Mai los valencians han volgut construir la seua autonomia, o reivindicar los seus senyes legítims d'identitat, en contra dels atres pobles o comunitats espanyoles. Mai. Ha sigut al contrari des de fa massa temps com alguns d'entre eixos valencians (vos que desijarien que lo nostre territori es denominara País Valencià i la nostra llengua catalana, així com la nostra bandera i los nostres propis costums) los que han portat avant campanyes suïcides i, lo pijor, estèrils, en contra del valencianisme sentimental, intelectual, cultural i, en última instància, polític. No los atres, ells.

Voler, per tant, ser valencians i que se'ns respecte precisament per això és legítim, històricament veraçment i cívicament convenient.
I a més reivindique ab nitidesa lo valencianisme cultural. Aquell que hauria d'impregnar tota acció pròpia de la societat valencià cap a dins i cap a fora de mosatros, ací i en la resta d'Espanya. Valencianisme de cap manera excloent, i per tant, integrador, plural i obert. Moderat i tolerant. Lo que ocorre és que per a moderar-se i tolerar cal saber qui s'és, des d'on es parla i que es defén. En cas contrari correm lo risc de caure en l'anomia i la insipidesa colectives.


La nostra comunitat té enormes capacitats de cara al futur. Convindria no fustrar-les. Els valencians podem ser una Comunitat políticament forta i lo nostre poder es construirà directament proporcional a la nostra capacitat i decisió cultural.




miércoles, 29 de noviembre de 2017

VALENCIA I ESPANYA

 

Historia d’un amor no correspost

Autor: Valor Romá
Revista SOM – maig 2003


No podem tancar els ulls a la realitat. L.inmesa majoria dels valencians, com be digue el nostre ilustre pensador Davit Marchuet, “se senten mes espanyols que el palo de l’estanquera” (lliggas bandera espanyola). Aixo es aixina i qui no ho vullga vore està intentant viure en una fantasia multicolor.

Nosatres, els valencians, un poble que  varem recorrer els primerencs sigles de la nostra historia com a Estat (Regne) independent casi 8 sigles arrere, a efectes economics (moneda),  juridics (furs), llinngüistcs (llengua valenciana), geografics (del Senia al Segura), identitaris (consciencia idiomática i nacional en els nostres classics), nos veem, ara, en el sigle XXI, oferint insaciablement noves glories a Espanya. Clar, auxo la majoria, perque atres,  encara que som una minoria, sincerament ya nos hem cansat de “pagar i plorar”.

¿El per qué d’este espanyolisme que corre per les nostres venes com el vermell de l’estanquera? Resumint molt, sedimentacio del progressiu castellanisme des de  l’unio dels reis catolics (5 sigles arrere), en major penetracio encara des de la perdua d’Almansa (3 sigles arrere), i la taula-rasa-mental imposta en l’estat espanyol per la dictadura franquista (vora 65 anys arrere).

Diuen que no hi ha mes cego que el que no vol vore, i aixo mos passa a la majoria dels valencians, que hi ha coses que no volem vore. No volem vore que gracies als partits nacionalistes espanyols que nos governen en Madrit i que tambe hem triat per a governar en Valencia, la llengua oficial en Valencia es el catala,  encara que se jugue en la denominacio segons convinga, diga’s valencià o catala (estatut, AVLL. Universitat...). Gracies tambe als partits nacionalistes espanyols que nos governen en la Generalitat, als nostres chiquets en l’escola se’ls induix a que tinguen complexe d’inferioritat cap als catalans, se’ls ensenya que el Regne de Valencia no fon res i que mai haguerem segut res de no ser pels catalans.

Tambe podem donar mil gracies a Espanya, per tindre una divisio en provincies (provincia ve del llati.. pro vincti, “Els vençuts”) que fomenta el provincianalisme i  el confrontament entre el nostre poble. I als partits nacionalistes espannyols que nos han governat (PSOE. PP.) tambe podem agrair tindre un estatut “autonomic” de quinta categoría.

I parlant de diners, (perque “la pela es la pela” com diuen els nostres veïns genocides culturals, els catalans).. Gracies a Espanya i a no tindre uns quants diputats NACIONALISTES VALENCIANS en Madrit,  en els que poder fer el chantage al govern central que fan atres pobles d’aci al costat, aportem a l’estat el doble de lo que rebem quan despres no volen ni donar-nos els seus excendents d’aigua.Com diria el nacionaliste espanyol alancanti (de ciutat d’Alacant) Federico Trillo: “manda huevos”.

I ara vos convide a una reflexio personal. ¿Vosatres continuarieu mantenint indefinidament una relacio de parella, en un home/dona que, en un moment i per cinrcunstancies, vos aplegareu a enamorar, pero que des de ya fa molt de temps vos ha perdut completament el respecte?

¿Continuarieu bavejant per i adorant ad eixa parella que vos envia a netejar l’excusat de la casa mentres en l’habitacio de dalt se gita en 3 veïns/veïnes de la comunitat (vascs, catalans, gallecs)?

¿I si despres de soportar tantes humillacions, de mantindre-li volgudes i volguts posant diners de la vostra bojaca, no havent poc encara, crida al veï mes polit de la finca (catalans) per a que vos vaja sodomisant poquet a poquet, nit a nit fins que vos deixe prenyats de catalanitat?

¿Continuarieu oferint-li noves glories?  ¿Si? En eixe cas, pense que a mes d’u una visita al psicolec  o al terapeuta de familia no li vindria mal.

Be, yo fa temps que vaig deixar ad eixa parella, i ara en tinc una atra que me vol,  que me fa sentir ma propia identitat, que me respecta, que m’enaltix i que vol lo millor per a mi.


El meu amor i la meua patria es i sera LA NACIO VALENCIANA. Esta, si “fins que la mort mos separe”.

VALENCIÀ I CATALA ¿ IDIOMES DIFERENTS ?


AUTOR: JUAN ROMERO

(Nomes versio en Valencià · Solo versión en Valenciano)


 El passat 16 de setembre, el diari Levante publicava que, en l´entrevista mantinguda entre Zapatero i Carod-Rovira en La Moncloa, este ultim personage li havia regalat al primer “las traducciones de un extracto de la Constitución europea al catalán y al valenciano para que constatara las escasas diferencias existentes entre ambas”. Llamentablement ham de dir que, en este cas, Carod te rao. M´explique. Les dos traduccions apenes es diferencien en res perque usen la mateixa normativa: la de l´IEC. Pero tambe es veritat que si la traduccio al valencià l´haguera fet la RACV estariem practicament igual, sense apenes diferencies entre les dos traduccions.

 En efecte, convide a qui lligga est articul a que contraste les diferencies entre un text escrit en “normalitzat” i un atre en les actuals normes de la RACV. Amargament podra comprovar que apenes es diferencien en res. Per tant, ¿com podem dir mosatros que el valencià i el catala son idiomes diferents si no es diferencien (per escrit) en casi res?. Esta una de les flagrants contradiccions que desde fa molts anys requerix corregirse si no volem pedre els nostres arguments i fer el ridicul alla aon anem.

 Anem a vore. Està molt clar que el valencià i el catala son idiomes diferents. El problema es que les actuals Normes d´El Puig (o de la RACV) no arrepleguen decididament la realitat de la Llengua Valenciana desde el punt de vista ortografic, morfologic i lexic valencià. Estan massa prop de la normativa catalanista i massa llunt de l´autentica Llengua Valenciana, la que parla el Poble Valencià, que es la que realment es diferencia del catala.

 Hasda els temps de Pompeu Fabra (sigle XX), mai s´han escrit els guionets enclitics en Llengua Valenciana. Estos guionets fabrians, ademes d´eliminar una particularitat que mos diferencia del catala, complica moltissim l´escritura de la llengua ¿no es mes facil i mes valencià escriure ‘tornameu’ que escriure ‘torna-m´ho’?, ¿per qué ham d´utilisar la complicà ortografia catalana pera escriure en valencià?.

 Hasda els temps de Fabra, la preposicio valenciana per excelencia es ‘pera’, i no ‘per a’ que es com s´escriu en catala. Convide als llectors a que heu comproven en la lliteratura valenciana que va desde el sigle XV hasda principis del sigle XX, i voran quina es la forma general. ¿Per qué ham d´anar a parar a la forma catalana ‘per a’?, ¿pera llimar diferencies entre els dos idiomes?, ¿acas no es eixa l´estrategia catalanista?.

 Ya els bons diccionaris valencians i la lliteratura valenciana del sigle XIX escrivien sense les coentissimes /d/ intervocaliques finals en les terminacions -ada, -ades, -ador, -adora, -adors, -adores, -adet, -adeta, -adets, -adetes. Els valencians diguem ‘vesprà’ no ‘vesprada’, ‘llauraor’ no ‘llaurador’, ‘albaes’ no ‘albades’, ‘picaeta’ no ‘picadeta’. Ademes de la coentor, escriure estes /d/ intervocaliques supon llimar les diferencies reals entre el valencià i el catala, i pegar un jagant pas arrere en la codificacio de la Llengua Valenciana; pas acertat que ya pegaren els nostres estudiosos del sigle XIX al suprimir estes /d/ intervocaliques, pero pas errat i incomprensible que en el sigle XXI hajam de seguir en esta immundicia morfologica que a soles es conserva actualment en el catala.

 ¿Com podem dir que lo correcte en valencià es ‘atre’ i no ‘altre’, sense eixa consonant interior, i al mateix temps dir que es incorrecte escriure les formes valencianes vives ‘abre’, ‘pedre’, ‘dinés’, ‘dimats’, i que lo correcte son les estranyes formes ‘arbre’, ‘perdre’, ‘diners’, ‘dimarts’ i que, ademes, coincidixen en el catala?. Mosatros mateixa mos tirem terra als ulls.

 Per motius d´espai no puc estendrem molt, aixina que a soles posare un eixemple mes. En la web de la Seccio de Llengua i Lliteratura de la RACV es diu que la forma general en valencià (i per tant, estandar) es ‘nosatres’, mentres que la forma dialectal es ‘mosatros’. Aço es un dels desproposits mes inadmissibles. En sap mal diro aixina, pero es una mentira com una casa. La ridicula i coenta forma ‘nosatres’ NO EXISTIX en Llengua Valenciana; a soles es conserva en certes comarques de Barcelona i Lleida (mes d´una vegà s´ha escoltat pronunciar ‘nosatres’ a J. Pujol). Per atra part, la valencianissima i genuina forma ‘mosatros’ ya es documenta lliterariament en el sigle XVIII, apareix en els diccionaris i en la lliteratura valenciana del sigle XIX, es la forma general viva actual en practicament tot lo Reine de Valencia, i ademes mos diferencia del catala. ¿Per qué ham de seguir escrivint coma borreguets l´estranya forma ‘nosatres’?, ¿pera llimar diferencies entre el valencià i el catala?

 Desde fa molts anys, molts valencianistes vinguem reivindicant la revisio de la normativa valencianista de referencia per tal d´acostarla a la realitat de la Llengua Valenciana. En 1985, l´eminent filolec, el pare Guinot, en el llibre ‘Raons d´Identitat’ ya dia “lo primer en que es deu contar pera l´elaboracio de la llengua lliteraria valenciana es en el llenguage viu del poble. El poble es l´amo de la llengua: la llengua es seua, i la gramatica deu estar al seu servici. No ve la llengua de la gramatica, sino la gramatica de la llengua, no està l´ortografia per damunt del llenguage, sino al seu servici”; en 1993, el gran investigaor del lexic genuinament valencià (que ya es hora de que es tinguen en conter les seues investigacions), Ricardo Garcia Moya, dia en el seu magnific llibre sobre la Real Senyera que li haguera agradat escriurel en idioma valencià pero aixo haguera supost polemica inclus entre valencianistes, aixina que s´esperaria a que confiarem en mosatros mateixa i no tinguerem complexos d´usar el lexic autocton; en 1999, el valent Palleter del sigle XXI, Juan Garcia Sentandreu, dia en el seu revelaor llibre sobre el pacte de la llengua que per fidelitat a les normes de la RACV l´escrivia en dites normes, “en el be entes de que, segons el manifest del Nou Valencianisme, es fa urgent una actualisacio d´elles adequantles a l´evolucio de l´autentic parlar popular valencià”; quatre anys mes tart, en 2003, les conclusions del II Congres de la Llengua Valenciana apuntaven en la mateixa direccio, es dir, la d´acostar la normativa al parlar popular i maximisar les diferencies i minimisar els pareguts en relacio al catala, que es lo que recomana la Sociollingüistica en el cas de que una llengua estiga amenaçà d´absorcio per una atra.

 Per desgracia, el sector dominant de la Seccio de Llengua de la RACV no te en conter estes reivindicacions i recomanacions de millores necessaries ans de que la confusio acabe canviant el parlar del Poble Valencià en les proximes generacions i el valencià acabe engolit pel catala. Pel contrari, no s´heu ha pensat dos voltes a l´hora de mampendre el cami contrari que s´acosta al catala, com es l´introduccio d´una accentuacio grafica ‘a la catalana’.

 L´unica entitat seria, honrà i de contrastat rigor cientific (ahi està la prestigiosa Revista de Filologia Valenciana que edita desde fa anys i distribuix en les universitats mes importants del mon, ademes de numerosos llibres sobre la Llengua Valenciana) que ha mostrat la seua predisposicio a pegar el pas acertat d´acostar la normativa a l´autentica Llengua Valenciana, la que parla el Poble Valencià, es la Societat de Filologia Valenciana. La seua proposta de revisio normativa es la que poden vore aplicà en este mateix articul que estan llegint vostes. Segur que si traduirem la Constitucio europea seguint estes normes s´apreciarien molt millor les diferencies reals entre l´idioma valencià i el catala. A mosatros, als bons valencianistes, mos toca no fermos mes els ingenus i obrar en conseqüencia, coherencia i dignitat.





 
  


VALENCIÀ I ANDALUS: EL JOC DE LES 7 DIFERENCIES


Autor: Ferrer

Molt a sovint, en un alarde d’ignorancia, de manipulacio o d’abdos coses, es soste la següent tesis: “el Valencià es la mateixa llengua que el catala, considerar el Valencià com una llengua distinta de la catalana sería com si considerarem a l’andalus un idioma distint del castellà”. Pero ¿realment es aixina? ¿Els casos del Valencià i de l’andalus son identics? Al llector li proponc un joc, els de les 7 diferencies; a vore si pot trobar-les.
1)       La societat andalusa considera que l’andalus i l’espanyol son la mateixa llengua. La societat valenciana afirma que Valencià i catala son dos idiomes distints (concretament, el 70% dels valencians segons el CIS de 2004).
2)      

2) Parlant de lliteratura, Andalucia no ha tengut mai un Sigle d’Or. Valencia va tindre el primer Sigle d’Or de totes les llengües neollatines –el sigle XV-, sigles abans de que naixquera Catalunya. Es ben significatiu aixo.
3)      

3) Els escritors andalusos sempre han afirmat escriure en espanyol o castella. Per contra, cap autor del Segle d’Or afirmà MAI escriure en catala o que el Valencià i el catala foren la mateixa llengua. Torne a repetir-ho: CAP.

4) En Andalucia no hi ha textos seculars d’autors andalusos que diferencien entre andalus i castellà. Pero en Valencia sí existixen. De fet, Fra Antoni Canals, en 1395 afirmà: “(...) el tret de lati en nostra vulgada lengua materna valenciana, exi breu com he pogut, jatse sia que altres lagen tret en lengua catalana”. Mes claret aigua ¿no?

5) En Andalucia sempre s’ha utilisat la denominacio “espanyol o castellà” per a referir-se a la seua llengua. I en l’actualitat -llevat de casos excepcionals- ningu contradiu eixa nomenclatura. En Valencia tota la vida s’ha afirmat parlar en Valencià, i nomes des de temps historics recents hi ha un intent de dir-li catala a la llengua dels valencians, concretament des del naiximent del nacionalisme expansioniste catala, datat a finals del sigle XIX.
4)      
6) Andalucia no existia abans que Espanya. Per contra, Valencia existia sigles abans del naiximent de Catalunya. Ho dic mes que res perque els llocs geografics son els que otorguen el nom a un idioma ¿vitat que si?

7) No hi ha autors espanyols (significatius) que reconeguen l’andalus com idioma distint del castellà. Pero sí hi ha de catalans que admeten que Valencià i catala no son la mateixa llengua: Pompeu Fabra, Antoni Badia Margarit, Antoni Rubió i Lluch, Manuel Montoliu, Francesc Carreras i Candi, Francesc Pi i Margall, etc.

5)      
CONCLUSIO: Sense eixir de la Peninsula, trobem tambe el cas del gallec i el portugues, dos llengües besones que s’entenen entre si i que oficialment son dos idiomes independents. En eixe model es en el que de veritat encaixa el cas valencià-catala (i no en el cas andalus-castellà com torticerament volen fer creure). Pero clar, si el Valencià es compara en el gallec (i no en l’andalus com volen) tota la pseudociencia catalanufa se vindria abaix.

VALENCIA EN L'IMPERI.


L'etapa Virreinal
Al segle XVI Valencia va perdre la posició hegemonica que havia tingut a la centuria anterior. El descobriment d'America va canviar els eixos de la política internacional i l'arribada massiva d'argent india va transformar l'escala de les coses. Valencia va quedar com a capital regional d'un comerç que majorment ja no es negocia a la seua llonja.

L'entrada de Valencia en l'època moderna va estar marcada per un fet traumatic: la revolta de les Germanies, una verdadera guerra civil que va enfrontar la societat valenciana: d'una part, els artesans i llauradors, el baix clero i alguns membres de la chicoteta burgesia, i davant la noblesa i l'alt clero -en els seus vassalls moriscs- i la burgesia benestant. Despres d'una primera etapa (1519-1520) en què la Germania es va fer en el control de la ciutat i va establir encertades mesures de govern, el proces es va radicalitzar. Les tropes agermanades van aconseguir en un principi algunes victòries militars, però finalment van ser derrotades i els seus líders passats per les armes, de manera que hi hague una severa repressio.