LA CATEDRA DE FILOLOGIA VALENCIANA

Autor: Joan Ignaci Culla
13 de febrer de 2006

Valencia
Es de justicia i d’estricte cumpliment de la llegalitat dotar al valencià del mateix ranc que al resto de llengües cooficials i posar fi al contrafur actual

El Ministeri d’Educacio i Ciencia esta estos dies elaborant les directrius generals de les carreres universitaries. Una comissio d’experts assessora per a reordenar el mapa de titulacions universitaries per a l’adaptacio del sistema universitari al Espai Europeu d’Educacio Superior.

Entre les materies pendents de redactar es troben les filologies catalana, vasca i gallega. Una volta mes, s’exclou la valenciana, discriminant-la del resto de llengües oficials de l’Estat espanyol. Per atra part, si nos atenem a la Constitucio, tan oficial es la llengua valenciana, com les atres llengües que figuren en els seus respectius estatuts, ya que eixa es la condicio manifesta per a que es done la seua oficialitat. Si nos atenem a l’historia, comprovarem, ademes, que la Filologia Valenciana ya existi com carrera, exactament, se va restablir el 27 de giner de 1918, per iniciativa del Centro de Cultura Valenciana.

D’esta manera, l’Universitat de Valencia, tornà a instaurar la catedra de llengua valenciana i va ficar al seu front al filolec pare Lluis Fullana. Eixa catedra donà orige mes tart a la creacio del Patronat de Llengües, com se reconeix en una de las primeres Memories. Va ser el citat Patronat el que va acollir la catedra valenciana baix el seu mant i la dotà en una retribucio. Se posava fi al ultrage que durant un llarc periodo de temps s’havia inferit a la llengua valenciana. De fet, des de el colp del general Primo de Rivera s’havia iniciat el seu decliu. Alguns personages de l’epoca arribaren a considerar el valencià com una llengua “indigna” per a expressar idees i pensaments “cults”.

Sobre esta trista epoca Jordi de Fenollar (seudonim de Teodor Llorente), en els seus articuls de LAS PROVINCIAS, comentava: “Al principio todo iba bien” –relata Llorente en la seua obra En defensa de la Personalidad Valenciana –. “Los primeros vientos fueron favorables a las ideas regionalistas. Nosotros mirábamos aquello un poco asombrados. Recordábamos que siendo el mencionado ilustre militar Capitán General de Valencia (Primo de Rivera), fue una comisión de ‘Lo Rat Penat’ a invitarle a los Juegos Florales, y no sólo torció el gesto al oír hablar de regionalismo, sino que francamente expuso su criterio contrario a todo principio que no fuese del más absoluto unitarismo.

Sucedió, pues, lo que necesariamente había de suceder, que ya triunfante el dictador y metido en el ambiente de Madrid, tan hostil a toda descentralización, fueron enfriándose aquellos primeros entusiasmos regionalistas, manifestados en Barcelona, para trocarse en sañuda persecución, persecución que llegó hasta Valencia, a la que suprimió la cátedra de lengua, como si se tratase de un centro de conspiración.’’ Caiguda la dictadura, novament el Centro de Cultura Valenciana s’apresurà a dirigir-se a l’Universitat solicitant el restabliment de la dita catedra. Se’ls va concedir la peticio, com hem comentat anteriorment. Pero els temps canvien. Hui, per a nostra desgracia, a l’Universitat els passa lo que a molts politics valencians, i al propi Ministeri d’Educacio, viuen de esquenes al poble.

No nomes estan llunt de la llengua valenciana, sino que la menyspreuen en els seus actes i la sustituixen per una foranea: la catalana. Potser desconeixquen (o no les interesse coneixer) que la llengua valenciana fon la llengua oficial de l’Universitat, i la que utilisà sempre fins al sigle XVIII, com consta en les Constitucions dels Estudis Generals, publicades en 1642. Potser no recorden (o no els interesse recordar) que la llengua valenciana va tindre representacio en la RAE (articul 1r del Real Decret del 26 de novembre de 1926): “La Real Academia Española se compondrá de cuarenta y dos Académicos numerarios, ocho de los cuales deberán haberse distinguido notablemente en el conocimiento de las lenguas españolas distintas de la castellana, distribuyéndose de este modo: dos para el idioma catalán, uno para el valenciano, uno para el mallorquín, dos para el gallego y dos para el vascuence”.

I, per ultim, en tota seguritat, ignoren (o potser preferixen ignorar-ho), que el president del Govern de la II Republica Manuel Azaña i Diaz, i el ministre d’Instruccio Publica i Belles Arts Jesus Hernandez i Tomas, va restablir en 1936 la catedra de Lengua y Literatura valenciana, “que formará parte integrante del plan de estudios en la forma que se establezca por este Ministerio” ( La Gaceta de la República , num. 328 del 23 de novembre de 1936). Segur que els actuals responsables d’incloure o no la catedra de Filologia Valenciana aduiran que, tenint la catalana, no es necessita la valenciana. Al respecte, fare meues les paraules de Lluis Fullana: “En eixe cas, havent com hi ha tantíssimes paraules que tenen la mateixa forma i la mateixa significació en catalá que en castellá, s’haurán de dir també exclusivament catalanes o exclusivament castellanes.

Per lo tant, si hi ha tantes paraules que son idèntiques en valenciá i catalá, com les hi ha en catalá i castellá; no es estrany que hi haja també frases idèntiques, sobre tot, en valenciá i en catalá; i per lo mateix, refráns que presenten la mateixa forma i tinguen idéntica significació. Son llengues germanes; han evolucionat paregudament, encara que no en tot idènticament, pel qual motiu son llengües diferents”. (Lluis Fullana. En el prolec de l’obra d’Alberola, E. i Pèris, M.: Refraner valenciá , Valencia 1928, p. 10). Es de justicia i d’estricte cumpliment de la llegalitat vigent dotar al valencià del mateix ranc que al resto de llengües cooficials i, aixina, posar fi al contrafur actual. De no ser aixina, n’hi haura que pensar que els actuals responsables son els hereus de l’espirit de Primo de Rivera.