Mostrando entradas con la etiqueta valencianos ilustres. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta valencianos ilustres. Mostrar todas las entradas

jueves, 4 de junio de 2020

¿En qué casa nació Luis Vives? (I)

Lunes 7 de mayo


Vicente L. Simó Santonja

13.02.07 | 00:00. Archivado en Columnas
Tengo mis dudas sobre si Luis Vives llegó a pensar alguna vez, que la casa donde nació, sería objeto de debate político (no científico de mera localización urbana), tal como ha sucedido al discutirse entre concejales, si nació en la vivienda ubicada en la casa esquina de las actuales calles de Cardona y Vidal, o si no hay pruebas de ello, lo que no daría lugar a su rehabilitación recuperativa de la historia de la judería valenciana (lo que por cierto no debería hacerse depender de si fue en ella donde nació nuestro humanista). He llegado a leer: "Juan Luis Corbín asegura que en su obra diálogos, Vives certifica que su casa se encontraba en este enclave". Anticipo que Luis Vives no "certificó" nada. Y lo primero que hay que hacer es revisar el texto de Vives, pero completo, no parcialmente.
Juan Luis Vives escribió, en latín, su 'Linguae Latinae Exercitatio', más conocida como 'Los Diálogos', un total de XXV, del que nos interesa el XXII ('Las leyes del juego'), que se considera el más importante del conjunto, por ser autobiográfico, por referirse a personas reales, y por describir tanto el juego de pelota como el de tenis, incluyendo las 'leyes del juego'. La geografía urbana de Valencia está reflejada tan perfectamente, que a día de hoy puede seguirse el itinerario de los tres personajes que aquí nos interesan: Cavanilles, Centelles y Borja. Lo que exactamente escribe Vives es lo siguiente:
"Borja.- Vamos pués por acá, por San Juan del Hospital, a la calle del Mar.
Cavanilles.- ¿Quieres, por ventura, qué vayamos todo derecho por la plaza de la Figuera y de Santa Tecla?
Centelles.- No, sino por la calle de la Taberna del Gallo, pues en aquella calle quiero ver la casa donde nació mi querido amigo Vives: está, según mis informes, según se baja a lo último de la calle, a la izquierda; y al mismo tiempo visitaré a sus hermanas Borja.- Subamos hacia San Martín. ¿Bajaremos por la calle de Vallesio a la plaza de Villarrasa?
Cavanilles.- Por acá; de ahí al juego de pelota de Barcia o, si lo prefieres, de los Mascones".
Me pregunto y les pregunto: ¿Es posible que Luis Vives no supiera el lugar exacto de la casa en que nació? Es lógico pensar que sí que la sabía; y en el texto transcrito ofrece dos pistas inequívocas, para conocer, al menos, donde no estaba su casa. Una es que dice estaba a la "izquierda", lo que descarta, aun suponiendo que la calle de la Taberna del Gallo fuera más larga que la actual Luis Vives, la pretendida esquina Vives-Cardona, queda a la "derecha". La otra, corrobora la anterior, ya que la calle de los Vallesos o Vallés (que es la actual calla de Cardona), llevaba y lleva a la plaza de Villarrasa, hoy Rinconada de García Sanhiz, tras haber sido plaza del Marqués de Dos Aguas.
Convendría ahora comparar el texto de Vives, con algunas obras que refieren la geografía urbana de Valencia, refiriéndose a las calles citadas: la 'Valencia Antigua y Moderna' del erudito Orellana, escrita en el último tercio del siglo XVIII, y editada en 1924, por Acción Bibliográfica Valenciana; y el 'Nomenclator de las Puertas, Calles y Plazas de Valencia, con los nombres que hoy tienen y los que han tenido desde el siglo XIV hasta el día', escrita por Manuel Carboneres, modesto oficial del Archivo Municipal, y publicada en 1873 (copia Facsímil, París-Valencia, 1980).








Lunes 7 de mayo

¿En qué casa nació Luis Vives ? (II)

Vicente L. Simó Santonja

14.02.07 | 00:00. Archivado en Columnas
Los años que Vives vivió en Valencia, antes de su exilio, era diferente la geografía urbana, de las calles que cita en sus 'Diálogos', pero muy aproximada. La calle de las Avellanas, empezaba en la esquina de la calle del Milagro y se ensanchaba como ahora (entonces plaza de Marrades), hasta alcanzar la calle del Mar(que en ese trozo se llamaba entonces Pujades). El año 1538, en que precisamente se escriben los 'Diálogos', aún existía la calle de la Taberna del Gall, como indica el Bando que anuncia la celebración del Centenario de la Conquista: "...irá per lo carrer de les Avellanes, girará per lo carrer de la Taverna del Gall, e girará a ma esquerra per la plaça de Mossen Villarrasa, per Sent Andreu" (cierto que omite decir cómo irá de la Taverna del Gall a la plaza de Villarrasa).
Pero vayamos a Carboneres (nacido en Xàtiva en 1829, estudiante de filosofía en Valencia, fundador de la librería de Pascual Aguilar, que desde la Secretaría y Archivo del Ayuntamiento de Valencia, pudo dedicarse, según Constantí Llombart, a sus estudios favoritos), quien al hablar de la plaza de Luis Vives, le da como entradas, la calle del Mar (la calle entonces no estaba partida en dos, porque aún no se había abierto la calle de la Paz), la de la Capilla de San Martín y la de Vidal (que Orellana, dice marcada de reciente). La calle Taverna del Gall ya está reconocida en 1480 (antes de nacer Vives), y no cambia de nombre hasta más tarde (Ribelles, en 1540; Soledad en 1781). La plaza de Villarrasa, documentada en 1480, tenía como entradas, la entonces y ahora Abadía de San Martín; la de Cardona, que antes había sido nominada dels Vallesos o Vallés (porque allí vivía esta familia, de la que es conocida Doña Gerónima); de Libreros (que hoy existe) y del Avemaría (actual Poeta Querol).
El concimiento urbano del 'Diálogo' es demostrable, porque mientras Cavanilles propone ir por la plaza de la Figuera o de Santa Tecla (que para ir a la actual Gascons, hubiera supuesto pasar por la fachada principal de San Martín), Centelles, ataja por la Taverna del Gall, porque quiere pasar por delante de la casa de Vives.
Si algo queda claro de todo este lío, es que, según Vives (que es el criterio más respetable), donde no estaba la casa era en la esquina Vidal-Cardona (antes Vallesos). Queda la incógnita, ¿dónde estaba? Hay que investigarlo, porque puede que corresponda a la actual última casa de la calle de Luis Vives (ya que la última en tiempo de Vives, fue más tarde convertida en cochera y luego ampliación de plaza), porque en el 'Dialogo' Vives no dice la última (de entonces), sino "a lo último de la calle" (sunt enim ut accepi descedentibus ad sinistram postremae in vico); es decir que podía ser la penúltima, cuyo "solar" existe hoy.
Si Vives nació en la esquina Vidal-Vallesos, ¿por qué, nombrando esta última calle, en el 'Dialogo', no dijo que nació en ella? A mí me basta su afirmación: nació en la calle de la Taverna del Gall, hacia el final de la misma, y a la izquierda. Esta es la única prueba documentada que tenemos, pero seguimos sin saber dónde (¿la última actual? ¿la última de entonces, hoy convertida en plaza? No hay pruebas, pero pueden encontrarse buscado armado de santa paciencia protocolos notariales. Lo que nunca debe hacerse es convertir la incógnita en cuestión política.



martes, 25 de septiembre de 2018

VICENTE BLASCO IBAÑEZ


Vicent Blasco Ibanyes naix en Valencia el 29 de Giner de 1867 i mor en Menton (França) en 1928. Fill de pares terolans i carlistes, Gaspar Blasco i Ramona Ibanyez, naixque en la casa-tenda de productes alimenticis que tenien en el numero 8 del carrer de la Saboneria Nova, hui desapareguda. Fon batejat en l’esglesia dels Sants Joans, davant la Llonja. De chicotet, estudià en les Escuelas Pías dels Pares Escolapis, en la placeta del mateix nom, per ser qui mes fama tenien com a pedagocs. Mes tart, passà al Colege Llevanti, en la plaça de la Pilota, hui plaça de Mariano Benlliure.
Des de chicotet fon un gran aficionat a la llectura. Es compli en ell la maxima que diu que d’un bon llector, ix un bon escritor. Li agradava la lliteratura romantica, la que mes de moda estava en son temps. Senti especial debilitat i llegia en fruïcio a Victor Hugo. Dotat d’una gran imaginacio, que a lo llarc de sa vida plasmà en sos noveles, als 16 anys, li feu volar en no poques i personals aventures, al fugir de casa i anar-se a viure a Madrit per son conte. Treballà en casa del escritor Fernández González. La capital d’Espanya li valgue per a iniciar-se en l’art d’escriure i per a publicar sos primers escrits, encara que no li ana massa be la cosa. Per precs de sa mare, en 1884 i despres de no encaixar en l’ambient lliterari de Madrit, per sa joventut i per que ningu el coneixia, tornà a Valencia, a on continuà escrivint, ara en Llengua Valenciana. En la revista de Lo Rat Penat, que dirigia Constanti Llombart, publicà alguns relats, un d’ells La Torre de la Boatella, en la que obtingue un dels accesits dels premis dels Jocs Florals. En valencià tambe escrigue En la porta del cel i Lo darrer esforç. Mes tart vindrien atres noveles, en castellà, com Fantasías, El adiós de Schubert, El conde García Fernández, Aventuras Venecianas, Por la Patria, La muerte de Capeto, Marinori, Un idilio nihilista i Fátima. En 1888, en els Jocs Florals tambe, se li premià el treball Huc de Moncada. Fon l’any en que es llicencià en Dret per l’Universitat Lliteraria de Valencia, a on cursà els estudis complets, encara que mai arribà a eixercir. Estudià lleis mes per desig de sos pares puix desijaven que fera algo de profit en sa vida, ya que el veen en massa imaginacio i fantasia.
Les seues dos grans vocacions, a les que consagraria tota sa vida des d’els anys vint serien la lliteratura i la politica. S’afilià primer al Partit Republicà Federal. Precisament, als ideals republicans consagrà sa primera activitat periodistica-politica, el semanari La Bandera Federal, que ell mateix fundà i dirigi. Afecte a Sagasta i amic de Pi i Margall, en 1890 fon l’instigador de diverses accions i manifestacions contra el govern de Cánovas del Castillo. Li persegui la Jusiticia i hague d’anar-se uns mesos a Paris. Despres d’una amnistia general, tornà a Valencia i es casà en Maria Blasco i Cacho, en qui tindria tres fills: Mario, Libertad i Sigfrido. En 1891, fon nomenat president regional del Partit Republicà Federal. Sent-ne president nacional del partit Francesc Pi i Margall qui fon convidat per Lo Rat Penat com a mantenedor dels Jocs Florals de Valencia, pero no pogue vindre i li sustituï en la catedra floralesca, son representant en Valencia, Vicent Blasco i Ibanyes. En esta epoca escrigue i publicà sos treballs lliteraris mes politisats, mes socials: La araña negra, Viva la República, i Catecismo del buen republicano. Despres de perdre les eleccions en les que se presentà pel districte de Sueca fundà, el 12 de novembre de 1893, el diari El Pueblo, i el ficà al servici de sos preferencies vitals, la lliteratura i la politica. Des de ses pagines anava orientat al republicanisme valencià, impartint-ne doctrina i donant instruccions. Instigà i feu sa particular guerra contra sos adversaris politics, al temps que escrigue casi tota sa obra lliteraria per entregues i fulletons que despres arreplegaria en llibres. Consegui per mig d’este control de la opinio publica, de la massa, instaurar una corrent de pensament dins del republicanisme que es diuria blasquisme i a sos seguidors blasquistes, arraïlant-se molt en comarques com la Ribera. Este moviment o corrent de pensament acabà convertint-se en la base d’un partit independent que es separà del Partit Republicà Federal i es constituï en un nou, el seu propi, el de son personal creacio. En 1896, sempre com a conseqüencia de ses activitats politiques, se veu obligat a exiliar-se novament, esta volta a Italia, a on aprofità per a escriure En el país del arte. La politica no li dugue precisament exits, tot lo contrari. Li perjudicà en sa vida lliteraria i personal per la vida que hague de portar sempre, encara que en el fondo es la que li agradava. Sos devanejos politics li perjudicaren per a que se li otorgara el Premi Nobel de Lliteratura, sos veleitats republicanes i antimonarquiques foren utilisades en sa contra pels governs de torn, la dictadura militar o la monarquia, per a que el rei de Suecia no li donara mai tal distintiu.
No seria fins l'any 1898, quan consegui ser Diputat de les Corts per Valencia, escan per al que seria reelegit tambe en les llegislatures de 1901, 1903, 1905 i 1907. En este periodo escrigue: El juez (1894), Arroz y tartana (1894), Flor de Mayo (1896), Cuentos valencianos (1896), La barraca (1898) (que fon traduida al frances i li valgue per a ser conegut en Europa), Entre naranjos (1900) (que l'escrigue en un Mas d'Alcira), La condenada (1900) i Cañas y barro (1902). Esta fon una llarga serie de noveles de tematica valenciana, en la que descriu en una tecnica casi cinematografica costums, tradicions, usos, normes, etc... de la Valencia d'aquell temps, que ha resultat ser un testimoni altament estimable, donat lo fidedigne de l'entorn i les circunstancies que descriu i relata. A partir de 1904, cansat de les llices politiques desenrollades en Valencia, i algo cremat per l'activitat agitadora desplegada, es traslladà a viure a Madrit, a on decidi dedicar-se de ple a l'escritura i oblidar-se de la politica. Abandona els temes valencians en ses noveles i entra en el cicle de ses noveles de tesis o socials. Es quan escriu: La catedral (1903), El intruso (1904), La bodega (1905), La horda (1906),... En 1906, l'Ajuntament el declarà Fill Predilecte de la Ciutat i li feu un homenage. En França, el president de la Republica li nomenà Cavaller de la Legio d'Honor. Inicià el cicle sicologic en La maja desnuda (1906), Sangre y arena (1908), Los muertos mandan (1909) i Luna y Benamor (1909).
La activitat purament lliteraria la compaginà en atres culturals com les conferencies a les que fon convidat a pronunciar en Argentina, Chile i Paraguay. En son periple americà escrigue Argentina y su grandeza i se li ocorregue, de comu acort en el Govern, fer les Ameriques. Era l'epoca de gran pobrea en Espanya i existia una predisposicio a emigrar a America des de les regions espanyoles mes pobres. Existia la creença de que qui s'anava a America es fea ric pronte, prosperava i tornava en fortunes. Sa imaginacio de noveliste, sa fantasia fabuladora, son caracter bohemi i espirit aventurer li portaren a disenyar i proyectar l'idea de crear en Argentina colonies agricoles: la Cervantes en Río Negro, i Nueva Valencia en Corrientes. El noveliste, ficat a empresari agricola, a colonisador, s'afonà, fracasà. Consegui embarcar en Valencia a moltes families en sa aventura americana, que mes tart li traurien a la cara haver seguts enganyats per ell. Els enarbolà en sos escrits i ses paraules calides i energiques. Aquell grandios proyecte fracasà, perque terra i orage no acompanyaren. Les ajudes tampoc existiren. Fon un gran fracas l'utopia argentina. En l'any 1914, Blasco Ibanyez, avergonyit i acovardat per lo ocorregut, decidi abandonar l'empresa i marchà a França, instalant-se en Paris. Fon el moment en el que esclatà la I Guerra Mundia i aprofità per a escriure croniques de guerra.
Sos obres posteriors estigueren influenciades per la tragedia belica. Escrigue la Historia de la guerra europea, Los cuatro jinetes del Apocalipsis (1916), Mare nostrum (1918) i Los enemigos de la mujer (1919). Los cuatro jinetes del Apocalipsis fon convertida en guio cinematografic d'una pelicula. Viajà als Estats Units i fon envestit Doctor Honoris Causa per les universitats de Washington i Mexic. Tornà a França, instalant-se en Menton. En 1921, viajà a Valencia on se li'n feren molts homenages. Tornat a França, escrigue mes noveles, ara sobre temes espanyols, de pijor calitat: El pariso de las mujeres (1922), La reina Calafia (1923), El Papa del mar (1925), La vuelta al mundo de un novelista (1925), Una nación secuestrada, La tierra de todos i El militarismo mejicano. Blasco edità bona part de ses obres en sa Editorial Prometo. Faltà en Menton "Fontana Rosa", el 28 de giner de 1928. Ses despulles foren traslladades a Valencia en el buc insignia de l'Armada Espanyola Jaime I, que foren rebudes en el Port per el poble valencià, acte al que assistiren el president de la Republica, Alcalá Zamora, i tot el Govern, el 29 d'octubre de 1933. En el mausoleu fet per Mariano Benlliure se llig: Vullc reposar en el mes modest cementeri valencià, junt al mare Nostrum, que plenà d'ideal mon espirit; vullc que mon cos es confonga en esta terra de Valencia, que es l'amor de tots mos recorts.
Tret del Diari de Valencia. Coleccio Biografia de Valencianos Ilustres.


lunes, 21 de diciembre de 2015

LA LEPRA CATALANISTA

EL PUEBLO  DIARIO REPUBLICANO DE VALENCIA


Per: Vicente Blasco Ibañez
 Jueves, 13 de junio de 1.907
  
El periódico es donde se esconden todos los cobardes irresponsables, injuriadores de la mujer y sicalípticos para el hombre, publicó ayer una defensa de los catalanistas, de los enemigos de la agricultura valenciana, de la burguesía separatista barcelonesa, frailuna, vetusta, partidaria de la independencia del famoso Principado, piojoso y sanguinario, que dejó marcadas en la historia las huellas de una ferocidad fenicia, bárbara, horripilante.

Un castrado, un jovenzuelo esteta que presume de ácrata por la longitud de los cabellos y la dislocación de sus sesos, afirma sentenciosamente, asnalmente, que los catalanistas vendrán y que los republicanos correremos ante el formidable  poder de las cuatro barras y la furia del puntapié sorianista. Y los que semejantes risibles bellaquerías escriben se llaman valencianos, defensores de los intereses de la ciudad, de su grandeza y de su porvenir.

Esos imbéciles son los que desde hace cuatro años amparan toda abyección y cometen toda infamia e intentan toda injuria y emplean toda arma, por villana y rufianesca que sea con tal de que hiera al enemigo,  sin respetar lo mas venerando y augusto del hogar. ¡Buenos defensores se ha dado en Valencia el catalanismo! ¡Increíble parece que un periódico como La Publicidad  de Barcelona, se haya cruzado de brazos en este asunto de la expedición catalanista a Valencia y no haya advertido cariñosamente lo innecesario de esa cruzada que puede proporcionar un día de luto a la ciudad! ¡Increíble parece que los ultrajados y escarnecidos de manera tan baja y miserable por un histrión imbécil,  con alma de borracho, se amparen de él servilmente deshonrando una causa con solo entregar su defensa a quien con honras de mujer hizo pingajos para su estandarte! ¡En este país hay eclipse de... pantalones!.
Valencia toda está orientada ya, conoce profundamente que clase de patriotismo es el que exhibe Soriano,  que en estos del amor a Valencia, imita sencillamente a los chulos de lupanar, que aman a la dueña por lo que les dan.

Los adoradores de Soriano, y suponemos que el mismo Soriano a la cabeza (porque si para ese día no viene será un villano cobarde) son los que nos traen a los catalanistas, a los héroes de la nueva reconquista, a los descubridores de esta umbría selva, paraje de emplumados y bronceados indios que no han sabido libertarse e impretan el favor del Principado para su manumisión.

¡Que estupendo! Valencia, que puede ser la escuela, el templo de las libertades españolas, en donde tantos años hace que el régimen, del que no abominan los catalanistas,  se ha quedado sin representación parlamentaria y casi sin representación municipal, en un Ayuntamiento compuesto por 49 concejales; Valencia que reorganizó quizás, o reanimó, cuando menos, el republicanismo de toda España, y desde hace quince años, trabaja con febril actividad por su porvenir, por su prosperidad, divorciada de las instituciones, revolucionaria, dentro y fuera de la capital, transformada con asombro de las clases conservadoras, a las que hemos suplantado por nuestras iniciativas y nuestra actividad; Valencia, que ha sido la Cenicienta del Mediterráneo, en cuyo puerto impera la mas honda miseria, por culpa de Barcelona,  que lo absorbe todo, que es el verdugo de Levante, que quiere convertir toda España en huevo para tragarse hasta la cascara, que envía a nuestra ciudad sus productos libremente, sin que sufran ningún impuesto a su entrada, y en cambio la pasa, la naranja y la legumbres valencianas pagan un enorme tributo municipal al entrar en Barcelona; Valencia, cuya agricultura muere por imposición del industrialismo catalán, porque catalanes y vizcainos han conseguido la confección de unos infames aranceles que nos tapian los mercados internacionales para la exportación de nuestra fruta, sometiéndonos a una pérdida anual de mas de cien millones de pesetas, que se traduce en hambre y congojas en el campo y languidez en la vida comercial de la ciudad; Valencia, repetimos, que ha sido siempre menospreciada y vejada por Barcelona, desde que nos conquistó un rey clerical, supersticioso y sucio, que aniquiló la civilización árabe de nuestra tierra, científica, tolerante, rica en principios de cultura, poética y soñadora, para sustituirla por una dominación sanguinaria e inquisitorial, entregándola al fanatismo de Roma y a la sopas del convento y a la suciedad y a la ignorancia de unos varones muy santos, pero muy brutos; esta Valencia, repetimos, recibirá el 29, fíjense bien los republicanos, los patriotas, los hombres libres, el 29 de junio a los catalanistas, a los que no se atrevieron a solidarizarse cuando se cometieron los crímenes de Montjuich y se unen para destrozar a los republicanos, a quienes no han necesitado su presencia para destruir el caciquismo y emancipar su alma.

¿Qué miserable farsa quiere representarse aquí? ¿Se nos ha tomado por  cobardes, por ignorantes? ¿Quieren los catalanistas jugar con el honor del partido de Unión Republicana dándose en las calles de la ciudad un publico abrazo con Soriano, el pierrot deshonrador de mujeres? ¿No comprenden esos señores que su llegada  a Valencia con Soriano es un reto, una provocación, una afrenta que ningún republicano que sepa en que lugar tienen  asiento los riñones ha de tolerar sin jugarse en la partida su vida y su libertad si es preciso? ¿Piensan los catalanistas que Valencia es tierra huérfana de voluntad y de caracteres?.

Aun simpatizando con la campaña, con la obra política, republicana, de un amigo entrañable de todos nosotros, del gran propagandista Alejandro Lerroux, cuyo nombre pasará a la historia como modelo de energía, de cultura, de abnegación, de desinterés, al hacer la crónica del actual republicanismo español; aun siguiendo sus heroicos esfuerzos con toda nuestra simpatía y lamentando dolorosamente su derrota;  aun habiendo podido tomar parte en la misma Barcelona en actos que molestasen a los catalanistas, hemos observado siempre una prudente y correcta conducta, procurando no intervenir ni mezclarnos siquiera en un problema esencialmente local con el propósito de no envenenar pasiones ni excitar odios.

¿Qué ejemplo imitan, pues, los catalanistas al intentar aquí un desembarco unidos al desvergonzado y cínico Soriano? ¿Qué se les ha perdido aquí, si nadie les llama ni los necesitamos ni son útiles a Valencia? ¿A que involucrarse en asuntos locales, de bandería, intentando con su presencia dar crédito a los mas desacreditados y conceder dignidad a quienes la han perdido en el crimen callejero y en la injuria a la mujer?.

Nos dirigimos con esto a La Publicidad de Barcelona, insultada por Soriano, para que conozca el sentimiento general de los republicanos de esta ciudad. Y aun esperamos que antes de resolver nada en definitiva mediten y se convenzan de que su presencia representaría aquí la de una comparsa sorianista insultadora y provocadora.

Continuaremos.


lunes, 20 de julio de 2015

LA RADIO LA INVENTÓ UN VALENCIANO.


20-10-2005 LAS PROVINCIAS Autor Desconocido..
Un profesor tiene documentos que indican que la radio la inventó el valenciano Julio Cervera
Desarrolló la radiotelefonía sin hilos tras investigar en Londres con Guglielmo Marconi en 1889¿Quién es el inventor de la radio? El italiano Marconi, respondía sin duda hasta ayer cualquier estudiante de Secundaria. Sin embargo, la historia no es una ley inamovible, al menos para un profesor de la Universidad de Navarra. Angel Faus, quien ha revelado después de más de 6 años de investigación que el «padre» de la radiotelefonía sin hilos fue el comandante de ingenieros valenciano Julio Cervera quien tras colaborar con Marconi sacó las primeras patentes del mundo en 1899.Rafel Montaner, Valencia«El inventor de la radio no es Marconi, sino el valenciano Julio Cervera Baviera». Con esta contundencia se explica el profesor de Teoría y Técnicas de la Información Audiovisual de (a Universidad de Navarra (Unav) Ángel Faus. Este académico, nacido en Vila-real en 1936 y que lleva más de seis años volcado en la investigación de la historia de la radio en España, defiende que el «pionero indiscutible en el mundo entero de la radiotelefonía sin hilos, la radio en definitiva, fue el comandante Cervera».La «preocupación fundamental» de este físico y militar del cuerpo de Ingenieros natural de Segorbe, localidad en la que nació en 1854, «era Marruecos, -continua el experto-, territorio en el que estaba destacado y donde su principal fijación era conseguir un rápido sistema de comunicaciones entre las tropas». Por ello, a su regresó de la guerra hispanoamericana de 1898 [que supuso la pérdida de Cuba y del resto de colonias de ultramar], no dudó en solicitar un permiso de tres meses para desplazarse a Londres y conocer de primera mano los avances en telegrafía sin hilos con los que el ingeniero electricista Guglielmo Marconi sorprendía al mundo. Doce años de adelanto Faus explica que el italiano «inventó la telegrafia sin hilos, la transmisión de pequeñas señales o impulsos
eléctricos a través del aire, y demostró su eficacia en diciembre de 1901, pero no trabajó en la radio,
la transmisión de voz, hasta 1913, tal y como señala él mismo en un documento de la época». «Fue
el comandante Cervera, que colaboró con Marconi y su ayudante George Kemp en 1899, quien resolvió
las dificultades de la telefonía sin hilos y obtuvo sus primeras patentes antes de que terminara ese mismo año», revela el investigador, que tiene en su poder los planos y patentes del inventor español. Estas patentes de radiotelefonía sin hilos, que fueron hechas sólo tres años después de que Marconi patentara la radiotelegrafía sin hilos, las obtuvo Cervera a su ,nombre en España, Bélgica, Alemania y el Reino Unido Las británicas son «significativas» para el investigador de la Unav, «ya que se consiguieron sin oposición de Marconi y su entorno empresarial lo que indica que se trata de un sistema distinto>s. Cervera desarrolló sus emisiones radiofónicas en España entre 1901 y 1902, cuando según Faus «ningún científico ni técnico en el mundo hablaba de telefonía sin hilos». Durante esa época el militar mantiene en funcionamiento emisiones regulares entre Tarifa y Ceuta durante tres meses consecutivos, y luego, el 29 de diciembre de 1902 inicia desde lo alto del Cap de la Nau las transmisiones inalámbricas que unirán por primera vez Xábia e Eivissa. De este modo, «establece el segundo y tercer servicio regulares de la historia radiotelegráfica rnundial, después del que Marconi puso en marcha en el Reino Unido entre la Isla de Wight y Bournemouht en enero de 1898. El enlace de Marconi cubría una distancia de 22 kilómetros, mientras que los de Cervera tenían un alcance de más de 33 y 83,34 kilómetros, respectivamente. El 22 de marzo de 1902 constituyó en Madrid la Sociedad Anónima Española de Telegrafía y Telefonía sin Hilos, empresa en la que se volcó al año siguiente tras retirarse del ejército para impulsar las aplicaciones civiles de sus patente. «Sin embargo, a partir de aquí se le pierde la pista y no se vuelve a saber nada más de su empresa», concluye el investigador. Mientras Marconi -quien tras rechazar el Gobierno italiano sus servicios había encontrada en el Reino Unido el suficiente apoyo económico y político para investigar- se convertía en el Bill Gates de la época con más de mil patentes y en 1909 lograba el Nobel de Física, el comandante se perdía por los recovecos de la historia tal vez, apunta Faus, «víctima de la desidia propia de los españoles y su "que inventen ellos", que le privó de capitales para seguir adelante».
«En 1903 fundó la primera escuela de Ingeniería de Valencia»
R. M. C., ValenciaEl profesor Ángel Faus, que lleva más de seis años investigando la historia de la radio en España, trabajo que le ha llevado a recopilar más de 37.000 documentos, explica que descubrió la historia de Julio Cervera gracias a un error histórico. «Encontré un documento en el que se relataba que las primeras emisiones de radio de nuestro país tuvieron lugar a bordo del buque Comandante Cervera en 1910, así que me puse a investigar en los archivos de la Marina que había sido de dicha nave», relata este investigador nacida en Vila-real en 1936 y que lleva más de 40 años de docencia en la Universidad de Navarra. La sorpresa con que se topó Faus es que las fuerzas armadas españolas nunca tuvieron un barco llamado Comandante Cervera, «el único que Encontré fue el "Almirante Cervera", un crucero que se llamaba así en honor al jefe de que comandaba la flota española que hundieron en Cuba los norteamericanos». Error histórico El fiasco no fue en balde, ya que tirando del hilo, se dio de bruces con la figura del militar valenciano de quien dice que «tenía un cerebro bastante privilegiado, de hecho escribió más de 20 libros de Ingeniería y fundó en 1903 la Escuela Libre de Ingenieros de Valencia, la primera de esta especialidad que se abría en la ciudad», añade. Además, también era un enamorado de Marruecos, donde fue agregado militar en la embajada de España en Tánger entre 1888 y 189. «Durante su vida escribió varios libros sobre Marruecos, títulos que por su valía y rareza fueron adquiridos hace dos años por la Biblioteca Nacional».Faus, que en estos momentos se ha recluido en Benicássim, para poder acabar el libro sobre la historia de la radio en España que está elaborando y que prevé que se publicará en 2007, explica que las patentes de Cervera sobre la radiotelefonía sin hilos son cuatro años anteriores a los primeros diseños del audión del norteamericano Lee de Forest, uno de los padres de la radio. El profesor detalla que De Forest registró en 1906 eta válvula terrnoiónica que ayudo a hacer más estables las emisiones de voz, opero la aplicación no estuvo dispuesta hasta 1909, siete años después de las emisiones de cervera en Tarifa y Xábia.

GUERRA DE CUBA El segorbino que se convirtió en héroe tras humillar a las tropas de EE UU en Puerto Rico. R. Montaner Coll, Valencia La historia de Julio Cervera Baviera, el militar valenciano a quien nuevas investigaciones presentan como el auténtico inventor de la radio en lugar de Marconi, no se acaba con sus aportaciones a la Ciencia ya que fue un destacado héroe de la defensa de la colonia española de Puerto Rico durante la guerra de 1898 que perdió España con EE UU y que significó la pérdidas de Cuba y otras colonias de ultramar. . El segorbino -según detalla el libro Crónica de la Guerra Hispano Americana en Puerto Rico, una obra escrita por el capitán Ángel Rivero en 1922- era ayudante de campo del teniente general Manuel Macías, último gobernador de la isla. Retirada en desbandada Macías le encargó la defensa del cerro de Guamaní, una importante cota que dominaba una estratégica carretera de la más pequeña de las Grandes Antillas. Para conservar este punto tenía a su disposición 400 hombres, a los que había ordenado cavar unas trincheras en zig-zag, al modo que lo hacían los carlistas, sin apilar la tierra al frente de la zanja para camuflar mejor esta en el terreno. El 9 de agosto de 1898 una avanzada de 110 de los 5.000 soldados que Washington había desembarcado en la isla que se aproximaba a Guanamí es sorprendida por los hombres de Cervera. Los americanos, ante la lluvia de balas con que les recibe Cervera huyen en desbandada. Una victoria pírrica que no evitó el desastre español en Cuba y Puerto Rico.

jueves, 11 de junio de 2015

JOSEP MARIA GUINOT, FILOLEC, ERUDIT I PATRIOTA (1907-2005)




Autor: Ferrer.
5-5-2005.

Els ultims temps son tragics per al valencianisme. Fa poc ha faltat Josep Maria Guinot i Galan, un erudit al servici de la Llengua Valenciana. Doctor en Teologia i en Filologia Romanica, Catedratic de Religio i Llati, docent, traductor, escritor, articuliste... Home de vasta cultura, Guinot parlava espanyol, Valencià, catala, llati, grec, angles, alema... El galardonaren en el segon Premi Nacional de Lliteratura en Llengua Valenciana en 1999.

Fon el fundador i el president de la valencianista Associacio Cultural Cardona i Vives de Castello, i autor d’ una serie d’ obres imprescindibles per a la codificacio de la llengua com Fonetica de la Llengua valenciana , Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana , La llengua Valenciana, hui, Valencia i catala comparats, etc. Academic de la RACV, fon un artifexs de la creacio de l’ obispat Sogorp-Castello, a les comarques del Nort.

A lo llarc de la seua vida compaginà les seues dos grans passions: el sacerdoci i la docencia. Des de ben menut es va interessar per la Llengua Valenciana –a pesar de la prohibicio expressa del seu yayo de no parlar-la-. De fet, ya escribia en Llengua Valenciana molt abans fins i tot de firmar-se les Normes del 32. Orfe de pare, salvà la vida de milacre a la Guerra Civil –per la persecucio religiosa de l’ epoca- i sempre lluità contra la pena de mort.

Sempre he dit que els millors valencianistes son els naixcuts en les comarques del Nort i del Sur, precissament per la dificultat afegida de ser-ho en estos territoris, mes afectats pel provincianisme. I Josep Maria Guinot fon un patriota de cap a peus, un home de conviccions i d’ una fe profunda. Fe en Deu, en la Llengua Valenciana i en la seua patria. La fe que precissament li falta al poble valencià per a tornar a ser la gran nacio que una volta fon.

JOAN LLUIS VIVES I MARCH

 

 Joan Lluis Vives i March, el gran filosof i humaniste del Renaiximent europeu, naixque en Valencia, el 6 de març de 1492, en la casa dels Vives, ubicada en la plaça que hui porta son nom, junt als palaus dels Cardona i Vilarrasa, rere l'esglesia de Sant Marti. Sos pares foren Lluis Vives i Valeriola i Maria Blanca i March, parent del poeta Ausias March, i abdos judeus conversos i comerciants. Muigue en Bruges (Belgica) el 6 de maig de 1540.

Es caracterisa sa biografia per ser gran amant de la ciencia i molt desafortunat en la vida, gran part de la qual estigue inmers en una cadena d'episodis trists, a pesar dels quals no s'amilanà. La principal preocupacio que reflexà en sos tractats i escrits va ser la reforma de l'ensenyança i de costums. Lluis Vives feu sos estudis primaris i universitaris en Valencia, en una epoca en que els universitaris s'alçaven a les quatre de la matinada i tenien la primera classe a les cinc. Als 17 anys es traslladà, fart de la persecucio que patien sos pares per ser judeus i despres de la mort de sa mare, a Paris. En part fon un exili voluntari. Cansat de la mediocritat imperant a son voltant, i perque una epidemia de pesta que assotà Valencia en el 1508 paralisà totes les activitats academiques. En la Sorbona estudià Humanitats i Filosofia. Es doctorà i tornà a Valencia al trobar-se malament son pare. Al faltar son pare, es quedà per un curt espai de temps, donat classes en la catedra de Gramatica i Lliteratura de l'Universitat, sent-ne un de sos alumnes Honorat Joan. Marchà a Flandes en 1512 i establi sa residencia en Bruges, on es guanyà la vida, al principi, donant classes particulars. Es quan escriu: Christi Jesu Triumphus. Bruges fon per ad ell la segona Valencia, a la que enyorava en devocio. A pesar de l'acossament de l'Inquisicio a sa familia, sempre guardà un bon recort d'ella i la nomenava Patria Meua. Sa fama com a pedagoc començà a extendres. En 1517 el primer ministre de Carles V li feu preceptor del princip Guillem de Croy, qui als 10 anys havia segut nomenat bisbe de Cambray. En 1519 era professor de l'Universitat de Lovaina, intimant en el decà de la mateixa, qui despres seria Papa en el nom d'Adrià VI. Conegue a Erasmo de Rotterdam, en qui mantingue una bona amistat i abundant correspondencia, i preparà l'edicio de les obres de Sant Agusti. Viajà a Paris, Bruges, Ambers i tornà a Lovaina, residint alternativament en Bruges i Brusseles.

En 1522 faltà Nebrija, autor de la primera gramatica espanyola, i l'Universitat d'Alcalà li oferi sa catedra, pero la rebujà perque no estava d'acort en el sistema d'ensenyança. Sa vida fon un continu malbe economic. Quan trobava un mecenes, al poc es moria. No obstant, est infortuni no li restà activitat intelectual, investigadora i docent. En l'intent d'eixir de la sossobra economica marchà a Londres, a on consegui que Tomas Moro, a qui conegue en Bruges, li presentara al rei Enric VIII. El rei i la reina, Catalina d'Arago -filla dels Reis Catolics- tenien noticia de sa fama intelectual i li nomenaren preceptor de sa filla, la princesa Maria, llector de la Reina i catedratic en el colege Corpus Christi d'Oxford. Ya en sa nova situacio laboral, en un viage de vacacions a Flandes se casà en Margarita Valldaura, antiga alumna seua, filla d'un procer valencià resident en Bruges, en l'any 1524. Fon el d'Anglaterra un periodo fructifer per a Vives, qui aprofità per a escriure tractats filosofics i didactics. En 1526 li vingue atra desgracia, el rei repudià a la reina Catalina i es divorcià d'ella. Vives es ficà de part de la reina en el contencios, lo que li valgue l'enemistat del rei, mes i mig de presó i el desterro. Tornà a Bruges, a casa de la familia de sa dona, en el moment en que els Valldaura s'havien arruïnat. Conegue aci a Ignacio de Loyola, qui mes tart fundaria la Companyia de Jesus. Es produgue una epidemia i se n'anà a Paris i despres a Lovaina, tornant a donar classes en l'Universitat. En 1532, l'Emperador, que sap de sa situacio, li concedix una pensio. En 1533 se li declarà la gota, malaltia que li causà molts problemes. Europa estava llavors inmersa en una serie de guerres de religio, que afectaren sa forma de ser. De 1537 a 1539 fon precetor de Mencia de Mendoza, Marquesa de Zenete, esposa d'Enric Nassau, qui mes tart seria Duquesa de Calabria, al casar-se en el Duc, Virrei de Valencia. En 1538 escrigue el tractat filosofic Del alma y de la vida, despres Exercitatio linguae latinae i De veritate fidei christianae. La Exercitatio linguae latinae resulta deliciosa per quant en ella retracta la Valencia de sa infantea i joventut en minuciosa descripcio de sos carrers i places, cóm es vestien, a qué jugaven, cóm eren i es comportaven, la bellea de ses esglesies, etc... (*)

Lluis Vives muigue en maig de 1540 als 48 anys d'edat degut a la gota, i fon soterrat en la capella de Sant Josep de l'esglesia de Sant Donat de Bruges. En totes les histories de Filosofia o del Reinaiximent es cita a Joan Lluis Vives. En l'Universitat d'Oxford es colocà una llapida en son recort. L'Universitat de Valencia creà la catedra Lluis Vives a principis de segle passat. Escrigue mig centenar d'obras, didactiques, morals, economiques, socials i politiques. Entre les filosofiques estan: De causis corruptarum artium, De tradendis disciplinis, De prima Philosophia sive de intimo naturae opificio, De censura veri, De explanatione cuiusque essentiae, De instrumento probabilitatis, De disputionae, De disciplinis libri XX, Dialectices libri quatuor, De aristotelis operibus censura, De initiis sectis et laudibus philosophiae, In Pseudo-Dialecticos. Entre les obras didactiques estan: De ratione studii puerilis epistolae duae, De ingenaurum adolescentium ac puellarum institutione, Rhetorica sive de recte ratione dicendi, De consultatione liber unus, Declamationes sex, ... Entre ses obres morals figuren: De institutione feminae christianae, De officio mariti, Fabula de homine, Inquisitio sapientae dialogus, ... Entre les teologiques: Meditatio de passione Christi, Triumphus Jesu Christi, Oratio Virginis dei Parentis, Preparatio animi adosandum, De veritate, De civitate Dei. Hi ha un grup d'obres variades de tot tipo, de les que destaquen: De subventione pauperum sive de humanis neccesitatibus, De concordia et discordia humani generis libri quatuor, De pacificatione, De communione rerum ad Germanos interiores, Praelectio i leges Ciceronis, De Francisco galliae Rege a Caesare capto, De sattut ac tumultibus Europae. De ses obres completes s'han fet dos edicions, una en Basilea (Suissa), en 1555, i atra en Valencia, baix la direccio de Gregori Mayans i Siscar, en 1782. Una tercera edicio que anava a fer l'Universitat de Valencia en 1930 quedà frustrada pels acontenyiments politics i belics de l'epoca.

La tendencia fonamental de la filosofia de Vives es empiric-racionalista. Defen que en totes aquelles materies cognoscibles l'espirit deu moure's sense obstaculs ni traves, sense impediments. Que esté sempre en contacte en la realitat de les coses. No li agraden les hipotesis, ni els apriorismes, acodix sempre a l'experiencia. Tots els nostres coneiximents son d'orige sensible, conegam les coses no en si mateixa , sino segons nostra manera de vore. En sa vertent pedagogica, sa millor obra es De la causa de la corrupcio dels estudis. En ella afirma que dita corrupcio es deu a la superbia cientifica, l'excessiva volença al magister dixit, la manca d'una sana critica i a l'ignorancia del verdader metodo. Defenia que s'havia d'ensenyar coses practiques, utils, odiava la rutina en l'ensenyança i volia que l'estudi fora mes racional i sobre assunts mes humans. L'educacio per a Lluis Vives deu començar des dels bolquers, a carrec de la mare i fent que el chiquet senta sempre un llenguage net, pur i correcte. A Vives se li ha nomenat pare de la sicologia moderna per son tractac De anima et vita, on establix que la font de la vida es el cor, sense cor no hi ha vida. Per mig de la voluntat pot adherir-se al be que produix la felicitat. L'anima es un principi actiu essencial que habita en un cos apte per a la vida. La memoria es el deposit de l'anima. Tenia ses propies terories sobre doctrina social, que expongue en De subventione pauperum, obra tinguda en conte en el Senat de Bruges i algunes de ses idees portades a la practica. Vives va sostindre que hi havia que combatre la vagancia, la caritat que la fomenta, i l'avaricia com a causa de la desigualtat economica. Era partidari de prohibir la mendicitat a les persones que son aptes per al treball i no hi havia que donar almoina als pobrets extrangers. En sos famosos Dialecs surgix el Lluis Vives global, a on demostra lo utils que son la Gramatica i la Retorica i veu la Musica dins de les Matematiques, considerant-la de gran utilitat pedagogica.

Ideologicament, la filosofia de Vives reflexa l'actitut ideologica del Renaiximent, alluntant-se de l'Edat Mija. Vives senti en tot moment una gran inquietut reformista i preparà els estudis filosofics per a entrar en una nova etapa, un nou periodo, com en una nova vida, en una mentalitat distinta, basada sempre en la tradicio greco-cristiana. Per aço, es considerat el mes important filosof cristià del Renaiximent, alhora que sociolec, humaniste, teolec, pedagoc i lliterat. Joan Lluis Vives i March ha segut definit per sos biografs com u dels valencians mes universals de la cultura cristiana occidental. Allumenà intelectualment el pas de la Edat Mija al Renaiximent.


Tret del Diari de Valencia. Coleccio Biografies de Valencians Ilustres.

JOAN COSTA, UN DELS NOSTRES (1935-2005)




Autor: Ferrer.
4-5-2005.

Un accident de transit ha segat la vida de Joan Costa. Filosof, teolec, sacerdot, docent, escritor, articuliste... El jesuita fon un d’ eixos religiosos que, a diferencia de la jerarquia catolica valenciana, s’ han compromes per la llengua. Fon president de la Seccio de Llengua i Lliteratura de la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV) –hi havia atres que ho mereixien mes- i encara que tingue llums i ombres fon un home que servi al païs.

La seua obra es una de les mes interessants dels ultims temps. Destaca sas recopilacions d’ articuls de prensa com Desperta ferro! i El ferro que desperta!, les quals deurien ser d’ obligada llectura en les aules, aixina com tambe sas edicions i traduccions de classics com Jaume Roig, Isabel de Villena, Arnau de Vilanova o Sant Pere Pasqual, lo qual denota que Joan Costa fon un humaniste, un home de lletres, un enamorat del Segle d’ Or.

La seua llavor es vegue tacada al final de sa vida, al ser un dels promotors de l’ introduccio dels accents en les Normes d’ El Puig, una jugarreta que no poca gent li ha perdonat. Yo crec que s’ equivocà pero de bona fe. Pense que ficà els accents per a vore si a canvi l’ Academia de Zaplana valencianisava el seu catala. Pero no es pot fer tractes en el dimoni, puix al final sempre t’ enganya. I aixo es algo que deuria saber un religios com ell.

No vaig a ser yo qui disculpe a Costa pels seus erros ni molt menys. Joan Costa es el responsable ultim de l’ actual descredit de la RACV i de que els valencianisme es trobe fragmentat arran de la decissio de Costa de cedir als interessos espuris d’ Angel Calpe i L’ Oronella. Pero sería injust tindre en conter unicamente sa etapa mes fosca ya que si fem una valoracio global d’ ell admetrém que Joan era un dels nostres. Descanse en pau.

viernes, 22 de mayo de 2015

FRANCESC DE VINATEA. UN HEROE “CIVIL I CIVILISAT”.


Per
Juli Moreno Moreno
Per a parlar de Vinatea, personage fonamental en l’historia del Regne de Valencia, sempre es un bon moment i pot generar una bona ocasio. En decidir-me a escriure sobre l’ilustre morellà o he fet tal volta influenciat encara pel significat del mes d’octubre en el calendari valencià; un mes en que els valencians celebrem la nostra festa nacional, una data encara marcada per la divisio en eixa manera d’entendre lo valencià i d’expressar el nostre sentiment de pertanyença a una colectivitat, que denominem poble valencià.

Apunts biografics

Francesc de Vinatea, citat en la Cronica de Pere el Ceremonios de manera erronea com a Guillem, naixque en Morella sobre el 1273, en el sí d´una familia de la noblea morellana. Son pare Pere de Vinatea formà part de l´eixercit jaumi en la conquista de les terres valencianes. Educat d´acort en la seua posicio i en els principis cavallerescs de l´epoca, destacà en la destrea de l´us de les armes i en l´estudi de lleis, ensenyança esta que va rebre en la ciutat de Valencia, Cap i Casal del Regne. Finalisat el seu periodo d´instruccio i formacio regressà a Morella a on s´establiria com a comerciant. No hem d´oblidar l´importancia d´esta vila real que gojava llavors d´un gran auge economic degut fonamentalment a l´importancia de la ganaderia i dels productes derivats, com la llana, que generarien una prospera industria textil. El comerç d´estos productes, pero tambe de la resina de pi, de la mel, de cereals, de pells… destinats no solament als mercats mes proxims d´Arago o de la resta de Valencia, sino inclus a l´exportacio, especialment a Italia, faran que les classes comerciants prosperen de manera notable. Este es el cas de Vinatea, encara que no siga este, ni el fet de que fon Jurat de la vila de Morella, els motius de la seua trascendencia historica.

Vinatea ha passat a l´historia valenciana pel seu compromis en els conciutadants i en la llei, en els Furs, eixe codic que regia la vida del Regne de Valencia i que obligava a tots els ciutadants, foren de la classe que foren. La seua biografia es intensa, i en algun capitul quasi novelesca. Els seus negocis l´obligaven a viajar constantment lo que motivava grans absencies de la seua llar. Casat en la morellana Na Carbona, filla del senyor de la Todolella (Ramon de Calvera II), esta li va ser infidel. En acte d´infidelitat (adulteri ) va ser sorpresa pel seu marit, Francesc de Vinatea. La reaccio -hem de tindre present l´epoca i els codics d´honor- fon violenta i li donà mort ad ella i al seu amant (l´escuder de confiança). Llavors sabent de la seua roïna i violenta actuacio, fugi cap a Valencia per a entregar-se al Justicia. La benignitat del rei Jaume II, l´eximi de les penes llegals i, despres de vendre gran part de les seues propietats en Morella i solucionar determinades qüestions com la de la seu filla (Francisqueta), a la que li transferiria el senyoriu de la Todolella, regressà definitivament a Valencia a on s´establiria i es casaria de nou en Jaumeta Castellà. Segurament el seu domicili estaria al voltant de la parroquia de Sant Nicolau, d´on fon Conseller ans de ser elegit Jurat de la Ciutat en maig de 1333.

Prescisament sent jurat, en l´any 1333, es produix la causa de la seua intervencio davant el rei Alfons II a favor de mantindre l´integritat del Regne de Valencia. En agost d´eixe mateix any, i despres d´haver-se produit lo que ha passat a ser conegut en l´historia com el "Fet de Vinatea", va morir, possiblement assessinat i, quasi en tota seguritat degut a les intrigues de la reina Elionor de Castella, esposa del Benigne.

El fet de Vinatea

Els acontenyiments foren els següents. Mort Jaume II, el succeix el seu fill Alfons, II de Valencia i IV d´Arago, que es va trobar en un patrimoni real molt mermat degut a les donacions fetes pel seu antecesor. En 1328, en Daroca, el rei estipula que no es puga donar, ni separar, ni pignorar, ninguna part de la Corona, i per tant del territori valencià, a excepcio de les donacions que ell poguera fer per als seus fills. Despres de pres est acort sorgi el conflicte entre el rei i els representants ciutadans, inclus en l´estament popular. La reina Elionor, fon la segona esposa d´Alfons, demanà i solicità per als seus fills, en primera instancia, una serie de donacions de viles i territoris. El rei accedi, en perjuï del seu primogenit, hagut de l´anterior matrimoni, l´infant Pere. A mes en esta actuacio es contravenia l´esperit de Jaume I, en crear el Regne de Valencia, i de la llegislacio, els Furs.

Els representants de les viles afectades (Alacant, Elig, les valls d´Elda, Novelda, Oriola, Guardamar, i en segona instancia Xativa, Alzira, Morvedre, Morella, Burriana i Castello) acodiren, estant el rei en 1333 en Valencia, a la capital del Regne, a solicitar justicia contra aquella decisio. Els Jurats de la Ciutat els reberen, i despres de reunir-se i prendre la decisio de solicitar audiencia davant el rei, encara hagueren de decidir com sería esta intervencio i inclus evitar una revolta popular, puix la sublevacio estava preparada en cas de que no es revocaren les donacions efectuades. A pesar d´ostentar el carrec de Jurat en Cap Giner Rabasa, sera Vinatea qui, armant-se de valor, decidirà convertir-se en portaveu i presentar-se davant el monarca "per honor de Deu, e per amor a la veritat, e per honor de la Ciutat e de la seua feeltat". Era conscient de la gravetat de la situacio i que possiblement no eixiria viu del Palau Real, per la qual cosa testà, confessà i combregà. Davant el rei, Vinatea dona prova d´home integre i valeros, valedor de la llei i de la confiança que el poble, les viles segregades i el Cap i Casal havien depositat en ell. Pero el fet cal expondre´l i no res millor que fer-ho tal i com l´arreplega Pere el Ceremonios en la seu Cronica.

"He haüt aquest acord e consell, hac.n´hi alguns que digueren:

- Qui lo dira aço? E en Guillem (1) de Vinatea, qui era hom esforçat e hom assenyalat en la ciutat dix:
-          Anem, que pus que son fetes les ordinacions, yo m´ho aventurare de dir, que no hi planyere la mia vida, e, si em mata la senyor rey, morire per llealtat, e aixi, pus que yo m´aventur de dir-ho, be podets vosaltres aventurar d´anar-hi"
-           
E aixi es feu, que hi anaren lo dit En Guillem de Vinatea e los jurats e consellers. E com foren denant lo senyor rey, nostre pare, e la reina, madastra nostra, e tot llur Consell, En Guillem de Vinatea proposa e dix: Que molt se maravellava del senyor rey e de tot son Consell que aitals donacions fees ne consentis, com havia, car allo no volia als dir sino tolre e separar lo regne de Valencia de la Corona d´Arago, car, separats les viles e llocs tan apropiats com aquells eres de la ciutat de Valencia. Valencia no seria res; per que ells no consentien en les dites donacions, ans hi contradirien; e que es meravellaven fort d´ell e de son Consell, que en tal punt los posasen davant, car posaven-los en punt d´eser traïdors,

- E alre, senyor, no hi mudarien, si a mi, senyor, sabiets tolre lo cap de
l coll ne si ens sabiets a tots matar. Mas certifie-vos, senyor, que, si nos morim, que no escaparà algu d´aquests qui son aci, que no muiren tots a tall d´espasa, sino vos, senyor, e la reina, e l´Infant don Ferrando.
E, oint aquestes paraules, lo senyor rey, nostre pare, dix a la reina:

-          Ah, reina, aço voliets vos oir
-           
E ella, tota irada, plorant dix:

- Senyor, esto non consentiria el rey don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que ell no los degollase todos.
E lo senyor rei respos:

-          Reina, reina, el nostre poble es franc, e no es aixi subjugat com es lo poble de Castella, car ells tenen a nos com a senyor, e nos a ells com a bons vassals e companyons."
-           
El rei revocava la seua decisio i acceptava aquella esmena que els ciutadans i jurats, encapaçalats per Vinatea li havien fet. El Regne de Valencia era no solament un territori i una unitat politica, era mes, era un poble que desijava permaneixer unit per a afrontar colectivament el devindre historic.

Els valencians un poble poc cohesionat

Actualment, els valencians constituim un colectiu que conviu de manera complicada i poc cohesionada. El sentiment de pertanyença ad eixe grup o colectiu es de vegades tan fragil i divergent que podria fins i tot desvanir-se en qualsevol moment, i es que, en la nostra societat, no han faltat corrents, faccions, posicionaments i mampreses per a desestructurar un territori i un grup huma que formaren una nacio, una nacionalitat historica -deuriem de dir ara-. El provincialisme creant sentiments enfrontats, les divergents tesis historiques sobre els origens i filiacions del nostre colectiu huma, els absorcionismes culturals o els posicionaments de filiacio filologica, nos han fet perdre consciencia colectiva i molts trens de prosperitat i benestar, diluint-nos en absurdes batalles provocades, per agents externs, en l´objectiu de minimisar les nostres reivindicacions i el nostre pes en un Estat que deuria d´entendre´s plural i respectuos, especialment en les diferencies dels pobles que el conformen.

La reivindicacio de la memoria de Vinatea

Miquel Adlert Noguerol (2), es part de l´historia dels valencians i hauria de ser un dels personages, junt al fet que protagonisà, al que se li deuria de destinar en els curriculums escolars tanta importancia com al propi rei Jaume I. Si este entrà en l´Historia valenciana com el creador del regne cristia de Valencia, un regne modern al que dotà d´una llegislacio eixemplar per a l´epoca (els Furs) a l´atre, a Vinatea, l´hem de tindre com a l´home valedor d´eixa jurisprudencia que estava inclus per damunt del rei i que possibilitava una organisacio de la societat d´una manera digam "protodemocratica". L´organisacio politica del Regne de Valencia i les seues institucions son el reflex d´un poble (llavors erem un poble unit i sense complexos) que valorava la llibertat i la justicia, l´organisacio social i política, el qual fon model per a l´epoca.
Nos queda la memoria i treballar per seguir sent un poble unit, a pesar de les moltes "Elionors de Castella" que no desmayen en el seu quefer per desmembrar i despersonalisar la nostra nacionalitat.
 


1.       El nom Guillem es un error en la Cronica de Pere el Ceremonios. El nom de Vinatea tal i com ha quedat demostrat per l´historiografia es Francesc.
2.       2. ADLERT NOGUEROL, Miquel. Prolec al llibret de l´opera VINATEA. Text de Xavier Casp i musica de Matilde Salvador. Valencia, 1975


lunes, 19 de enero de 2015

EN L´ANIVERSARI DEL PARE FULLANA



Auitor: Juan Romero
Un dia com hui, 5 de giner, pero de 1871, va naixer en Benimarfull (Condat de Cocentaina) el mes prestigios i ilustre filolec de la Llengua Valenciana de tots els temps: Lluis Fullana Mira. Sense dupte, el millor homenage que podem ferli els defensors i amants de “la nostra dolça Llengua Valenciana” –com sempre dia en orgull el pare Fullana– es recordar la seua vida i obra d´estudi cientific de la Llengua Valenciana. Com dia Xavier Casp, que el pare Fullana no siga mai un monument estatic, sino una companyia mes entre les ben elegides per la nostra devocio a la total realitat valenciana
Estudios incansable, va escriure i publicar moltissims estudis cientifics sobre la Llengua Valenciana, entre els quals destaquen la “Gramática Elemental de la Llengua Valenciana” (1915) seguint els acorts normatius de Lo Rat Penat i encarregà pel Centre de Cultura Valenciana (actual RACV) i el “Vocabulari Ortográfic Valenciá-Castellá” (1921) que conte 45.000 paraules valencianes traduides al castellà despres d´haver fet un ingent treball de camp recorreguent tot el Reine de Valencia i arreplegant la riquea lexica de la genuïna Llengua Vlenciana.
El nostre celebre filolec va ser nomenat academic de la Real Academia Espanyola en representacio de l´Idioma Valencià, aixina tambe va ser el primer catedratic de Llengua Valenciana en l´Universitat de Valencia aon els seus alumnes gojarien de les seues magistrals lliçons d´Idioma Valencià. Un dels seus alumnes, que va arribar a ser catedratic de Paleografia i Diplomatica de l´Universitat de Barcelona, Felip Mateu i Llopis, recordava al pare Fullana d´esta manera
“Me pregunta usted concretamente mi parecer sobre la significación del padre Fullana como filólogo y le anticipo que injustamente se ha echado sobre su recuerdo una cortina de humo por representar él la auténtica gramática popular; porque el P. Fullana era un gramático docente: Yo asistía a sus clases en la Universidad, y no era un filólogo con ambiciones ni ensoberbecidas posiciones doctrinales, sino el hombre salido del campo, que hablaba un valenciano correctísimo, con la fonética de su comarca, viva, y que trató de enseñar la gramática a base de la propia lengua y cuanto más del latín, para entendidos en esta”.

Un atre dels seus discipuls i tambe gran estudios de la Llengua Valenciana, el franciscà Andreu Ivars resaltava la valenciania del seu mestre en el prolec de l´Ortografia Valenciana en estes eloqüents paraules:
“D´este tractat ortográfic ens ha plagut, més que res, l´espirit valencianissim que l´informa i brolla a tot arreu. Per una banda rebuja el pare Fullana les maneres d´escriure d´alguns escriptors valencians, que enlluernats per les normes usades en Catalunya, les preferixen a les nòstres, i per atra s´aferra fòrtament a totes les formes ortográfiques que han segut i son característiques de la Llengua Valenciana. (...) Valencia es rica i no te necessitat d´anar a captar fòra de les seues fronteres lo que ella mateix, per la seua fòrça dinámica, se pot donar. Sería, dòncs, cosa de riure i de baixea que tenint fills Valencia preparats per a purificar la seua llengua, fer refloreixer la seua lliteratura i donar normes ortográfiques als escriptors valencians, tinguera que imitar servilment usos i maneres de tèrres forasteres, no conformes a la seua tradició clássica, a la seua evolució actual”.
Com no podia ser d´atra manera, el pare Fullana defenia a ultrança l´idiosincracia i autoctonia de la Llengua Valenciana. En el present articul no podem estendremos molt, pero no resistim la tentacio de reproduir textualment alguns fragments en les propies paraules del pare Fullana defenent el valencià front al catala. (El llector que desige profundisar mes li recomanem que visite la nova seccio dedicà al pare Fullana en www.elpalleter.com , la biografia feta admirablement pel pare Benjamin Agulló, o www.catedrafullana.cjb.net )
“La pretensió de molts catalans i també d´alguns valencians en voler nomenar llengua catalana al llenguage valenciá, mos pareix, com sempre mos ha paregut, pretensió desgavellá i molt fòra de raó” (La cooficialitat de la Llengua Valenciana, 1918)
“Com eixos principis i eixes lleys d’evolució fonètica no han actuat de la mateixa manera en Valencia que en Catalunya, han donat per resultat la diferència fonètica que s’observa en cada una d’estes dos regions. D’ahi l’impossibilitat d’unificar les dos ortografíes: valenciana i catalana. Tractar, puix, d´acomodar la nòstra ortografía a la catalana, ademés de ser còsa antipatriòtica, es empresa irracional i antillogica” (Gramatologia Valenciana, cap. X, 1919)
“Que residixquen en Catalunya ‘valencians catalanisats’, se comprén i fins s´els pot dispensar; pero que els hi haja, en la mateixa ciutat de Valencia, pareix estrany, i es també incomprensible i si estos son ‘catalanisats i catalanisants’, al mateix temps, es còsa que ni se pot ni se deu de tolerar. No deixem de comprendre no obstant que molts dels ‘valencians catalanisats’ ho son de bona fe; i es llastima que, siguent, per un atre costat, ‘valencianistes de veritat’, hagen segut arrastrats per estes corrents estranyes de catalanisme, en lo que afecta a la llengua valenciana”. (Gramatologia Valenciana, cap. XII, 1919)
“[El valenciá i el catalá] son llengües germanes; han evolucionat paregudament, encara que no en tot idènticament, pel cual motiu son llengües diferents. Ya es hora que, tant En Balbuena com atres escritors, desistixquen de la ridícula pretensió de voler despullar al llenguage valenciá de la prerrogativa de ‘llengua’ i paguen just tribut a la veritat, dient: ‘suum cuique’: ‘cascú qu´es conforme en lo seu´” (Prolec al ‘Refraner Valenciá’, d´Etanislau Alberola, 1928)

“... la mencioná Societat [Lo Rat Penat] va encarregar al qui subscriu la redacció d´un proyècte de Normes Ortográfiques, aplicáes a la llengua valenciana. Per a la redacció d´estes Normes Ortográfiques, vam prescindir en absolut de les catalanes, aprováes per l´Institut d´Estudis Catalans, segons el desig d´esta societat, que era també el nòstre, per a que nostres ‘Normes’ foren genuínament valencianes, i ajustáes a la doctrina de l´escola evolucionista; perque disponent nòstra llengua de cuants elements fonètics i gráfics es requerixen per a una ortografía valenciana independent, no era conduent demanar préstams a atra llengua que, encara que bessona de la nòstra, diferix notablement d´esta en la seua fonètica i morfología, i deu diferenciarse també en la seua ortografía” (Gramatologia Valenciana, cap. IV, 1919)

Per acabar, en el dia de l´aniversari i en poques paraules: gracies per la teua valenciania, benvullgut pare Fullana. 

martes, 23 de septiembre de 2014

EL PATRIARCA HUGUET


Per Domingo Gimeno Peña

En GAETA HUGUET i BREVA que aplegaria a ser conegut com “EL PATRIARCA“, va naixer en Castello de la Plana el 25 de juliol de 1848, fill de Ramon Huguet Gimeno, i dins d´una de les families mes riques de la nacio .
Estudiant de Filosofia i Lletres en Barcelona, se va traslladar a America a eixercir la docencia. Volia coneixer mon i viajar per diversos països, aplegant a dominar varios idiomes. Pero al remat va tornar a Castello, la seua ciutat natal.
L´excesiu protagonisme de la Ciutat de Valencia dins de la regio i la creacio arbitraria de les provincies en l’any 1833, van contribuir a que la, en aquell moment, chicoteta vila de Castello se tancara en un provincialisme de curtes mires, alluntant-se poc a poc de les provincies germanes.
En eixe contexte, el nacionalisme de Gaeta Huguet es inequivocament de Nacio Valenciana, com ell mateix s’encarregà d’explicitar en el seu articul de 25 de març de 1916 en << La Veu de la Plana >>: “Viure, resurgir, tornar a ser valencians dins d’Espanya lo que fon la nostra nacio dins de la gran Confederacio Aragonesa, es a saber, lo verb elocuent y lo cervell director, es a lo que nosatros aspirem. Volem y desijem, dit en altres paraules, lo renaiximent de la gran familia valenciana, del poble valencià. Los que aqui nos congregem y acaronem dins d’aquesta societat que diem regionalista, com podriem anomenar autonomista, o nacionalista, portem al cor empeltat l’amor a la nostra terra y l’odi africà al centralisme, convençuts que d´ell brollen lo decaiment de la nostra raça y l’anemia moral del nostre poble”.
Plantejada ya en aquell temps la conveniencia d´integrar Valencia en la nacio catalana o mantindre-la independent com a nacio diferenciada, Gaeta Huguet era contundent en la seua total oposicio ad esta proposta : “ L´idea dels chauvinistes catalans d´estendre lo mantell de la seua nacionalitat per damunt de la nostra patria, y que trove eco en alguns valencians fills de catalans, no solament la considerem humillant, sino destructora dels mes cens dels nostres ideals. Si ella, contra lo que esperem, prengués cos en Valencia, los de Castelló nos fariem independents; y la combatriem dasta quedarne hu dels nostres. Serie un gros èrro creure que nosatros no admirém y amém al poble catalá com els que mes, pero ho fem com a germans, no com a subdits (...) .
El nacionalisme valencià de Huguet prenia posicions davant de Barcelona en est articul de << La Veu de la Plana >> de 21 d´octubre de 1916 on continuava : “ Fon un èrro de Cambó sostindre en les Corts Espanyoles qu´era potestatiu en los catalans respetar o llevar l´autonomia al reyne de Valencia (... ) hagués sigut un fet insolit l´anulació d´una nacionalitat ya creada que mes pronte o mes tard hagués segut recobrada”. Les actituts de Prat de la Riba i de Cambo a principi de segle nos recorden les presions actuals del Jordipujolisme, i estes queden sense la resposta pertinent de les autoritats valencianes.
Este antipancatalanisme, que no deu ser confos en anticatalanisme, puix Huguet sempre se va manifestar a favor de les llibertats de Catalunya, es reflexa tambe en el seu concepte sobre la llengua, a la que no considera procedent denominar catalana sino valenciana segons explica en una nota periodistica datada el 1 de juliol de 1902 en <>: “ Dés de lo sigle XIII ha vingut anomenant-se ab lo nom generich de llemosina y més tart de valenciana, sens que mai los escriptors classichs valencians l´haguen baptejada ab lo nom de catalana. Crech per lo tant que los moderns que res ó molt poch encara havem fet per son poliment y conreu no tenim lo dret de cambiar-li el nom, qual cambi implicare lo regoneixement de la propia impotencia pera continuar l´obra gloriosa dels nostres predecesors “. El valencians actuals, no tenim dificultats per a compendre l´indignacio de Huguet, per que la situacio no a soles ha continuat sino que en la colaboracio de entitats senyeres castellonenques ( alguna algo te que vore en “el Patriarca”) està molt pijor, havent olvidat l´espirit i l´autentic pensament d´en Gaeta Huguet.
En l´any 1915 se va convocar un concurs d´himnes nacionals valencians, que com tantes atres iniciatives fon generosament dotat pel patrici Gaeta Huguet des de Castello de la Plana. El veredicte del jurat va donar com a guanyadora la composicio titulada “Vent de ponent”. El text escrit en les normes del 14 (fetes pel pare Lluis Fullana), dia aço:
Vent de ponent, vent de ponent
llauradors nostra terra perilla;
germans l´amor sant defensem;
vil estrany maganses nos humilla
¡ Valencians, per la patria breguem!
¡ Defensem la nostra casa, geni y llengua, sang y rassa !
¡ Per honor y dignitat per la santa llibertat!
i seguix..
Gaeta Huguet no va ser a soles un ideolec nacionaliste que es quedara en el camp de les idees, ell somniava un Castello ric en una Valencia prospera. Contrariament al nacionalisme nostalgic, defensor unicament de la vella historia i de la llengua propia, les idees huguetianes feen força en l´economia i el desenroll social, tan proponent iniciatives com subvencionant-les en lo necessari: “ La nostra llavor no se llimitarà a les reivindicacions étniques o historiques. Sabem que aquestes han de precedir a les económiques, pero estem fondamen convençuts que tot, ideal de cultura y tota aspiracio autonoma y llibertat de un poble, deuen vindre acompanyades de la solida base de son benestar economich”.
Huguet va endevinar pronte l´importancia de l´ industria i les comunicacions, per lo que va ser el principal impulsor del port maritim de Castello, obra que no va vore acabada mai, puix va morir el 25 de novembre de 1926.
En Gaeta fon diputat provincial entre 1890 i 1894, primer diputat republicà de Castello, i despres regidor en 1906.
El 9 d´octubre de 1932, l´ajuntament del Cap y Casal, va inaugurar un carrer en el seu nom en el barri de Russafa, llapida que l´any 1939 va desapareixer.
El seu fill Gaeta Huguet i Segarra,en part, va continuar la seua obra.