BIOGRAFIA
Ningu millor que el propi Blasco Ibañez podria contar ses anys d’infantea i d’adolescencia. En 1927, Isidre Lopez Lapuya va rebre en Paris una carta-confesio del gran noveliste, carta replegà, en part, pel fi critic frances C. Pitollet en un ensaig aparegut en el Bulletin Hispanique (1928). La carta en qüestio es en extrem interessant. Diu aixi:
“Vaig naixer en Valencia, patria de Sorolla i de Benlliure, i soc fill d’un comerciant de familia aragonesa, com el propi Sorolla. Si en els meus origens s’haguera de parlar de l’influx arap, hi hauria que buscar-lo, puix, mes pel costat d’Arago que no pel de Valencia. D’edat de dotze anys escomenci a eixercitar-me en l’art d’escriure. Als catorze anys tenia escrita una novela, de les de capa i espasa. Fon quan em vaig anar a Madrit fugint de la casa paterna. Vaig sufrir fam i miseria; mes vaig donar en el vell noveliste En Manuel Fernandez y Gonzalez, el qui me va prenir com a secretari, colaborant llavors en ell en ses ultimes obres, es dir, escribint varis capituls d’elles conforme al pla per ell traçat. Havent-me fet buscar per la Policia la meua familia, m’en torni a Valencia al cap d’uns sis mesos, prenint des d’aquella epoca part molt activa en la politica republicana, si be estudiant, en poquissim cel, en l’Universitat de la que, al remat, m’expulsaren, lo qual no va impedir que m’aprovaren d’advocat. Hi hagueren segut mis desijos entrar en la Marina de Guerra; pero, per voluntat de ma mare, vaig tindre que seguir la carrera, mes practica, de Dret. Els meus primers estudis els vaig fer en un colege de retors i vaig rebre una educacio estrictament religiosa. Per les meues llectures, m’en ani formant, poc a poc, una mentalitat molt diferent a l’ambient en que vivia. Tenint gran aficio a la llectura , em possessionava de quantes obres caien en les meues mans, entre elles, la Vida de Jesus, de Renan, i varis toms de Pi y Margall, el meu futur jefe. No es pot dir que perguera cap de curs, puix unes semanes abans dels examens ho deprenia tot de memoria, en una facilitat tremenda, per a oblidar-ho tot despres. Si no assistia a les aules universitaries, en canvi em passava els matins, les mes de les vegaes, vagant per les caprichoses sendes de la vega valenciana, quan no tombat a l’ombra d’una vella barca, contemplant el joc de les bromeres marines i ensomiant en el cisne de Lohengrin...
Quan de tart en tart, apareixia yo en el claustre de l’Universitat, es ponien els bedels en guarda: “¡Au de mal auguri, anunciaor de tempestats!” dien.
“Era encara estudiant quan, per una de les poques poesies que he escrit en ma vida, vaig tindre que assentar-me en el banquet dels acusats, reu del delit de lesa magestat. Era res mes que un sonet, i un sonet contra els reis del mon. En vista de la meua edat, me indultaren de la pena de sis mesos d’arrest, o, per millor dir-lo, el Tribunal de Madrit anulà la sentencia per tratacr-se d’un pìllastre d’uns setze o deset anys, a no ser que hi hagueren tingut en conter lo roïn del sonet aquell.
“Amnistiat i tot, no abandoni, ni molt manco, la politica. En Valencia hi hague per aquell temps molts disturbis. Era el jefe del partit clerical el marques de Cerralbo. Era, crec, en 1889. Hi havia hissat la bandera anglesa en sa residencia. Hi hagueren carregues de cavalleria, ferits i morts. Sentia ya en passio desbordaora aquelles lluites per un ideal. Es que soc un agitaor, un artiste enamorat de l’accio, i aquelles conspiracions novelesques m’arrebataven l’anim. Pero me va ser forços abandonar aquell perillos camp d’accio. Fugi a Paris, a on em vaig quedar uns dihuit mesos, vivint en el Barri Llati, estudiant a Balzac i a Zola, i als escritors naturalistes, anant a vore a Ruiz Zorrilla, que vivia desterrat en una casa de l’avinguda de la Grand Armée, rodejat d’una cort de correligionaris, entre ells el famos Ferrer, i visitat a sobint per radicals francesos, a quins conegui, entre atres, a Naquet, Vacquerie, Lockroy i al mateix Clemenceau. Al mateix temps, i per a guanyar-me la vida, componia obres per entregues. Aixi va ser com vaig escriure una Historia de la Revolucio Espanyola en el sigle XIX, la que publiqui en Barcelona en tres grossos toms, enriquint a l’editor. Vaig fer tambe traduccions. I d’aquella epoca data una novela mes popular, per cert molt roïn: L’aranya negra, inspirà en El jueu errant, d’Eugeni Sue.
“M’en torni a Espanya quan donaren una amnistia als empresonats politics. El mateix any del meu regres a Valencia em vaig casar en una parenta meua, orfena, quin pare, Rafael Blasco i Moreno, hi havia mort set anys abans, de magistrat, en Castello de la Plana, siguent en vida un poeta romantic, imitaor de Lamartine, i gran coleccionaor de ceramica saguntina. D’aquel temps data tambe la meua verdadera activitat lliteraria, en la fundacio d’El Pueblo. Aquells anys -dic, a partir de 1891- estan plens d’aventures, a vegaes perilloses: conspiracions i viages de propaganda, mitins i processos. ¿Quantes vegaes suspengueren el meu periodic?. No ho sabria dir exactament. Mes, calculant el temps que vaig anar a la preso per dies, semanes i mesos, puc afirmar que la tercera part d’aquell periodo heroic de ma existencia el vaig passar a l’ombra o fugint. He estat empresonat unes trenta vegaes. Hi havia escrit els Contes Valencians per a El Pueblo, quan, en la primavera d’hivern de 1893, tingue lloc la pelegrinacio a Roma d’uns dihuit mil catolics espanyols, portats per deu bisbes i vinguts a Valencia per a embarcar-se. Vaig promoure un moti, de resultes del que em prenguerem en Sabadell, a vintiun quilometros de Barcelona, a on m’havia enviat Pi i Margall com a candidat a la diputacio. Al travessar els carrers de Barcelona entre dos parelles de la Guardia Civil, i a la vista del meu gavan blau i els meus flotants cabells, em prenirem per un anarquiste frances –ya que un mes abans s’havia llançat una bomba en el teatre del Liceu- i m’apedrearen rabiosament. Conduit a Valencia i fetes les eleccions, em soltarem. Segui les meues campanyes de propaganda, al mateix temps que escribia per al folleti d’El Pueblo, i en maltissimes condicions de recolliment espiritual, Arros i Tartana i Flor de Maig, component aquelles noveles les mes de les vegaes del dia, entre els disonants sorolls d’una sala de redaccio en que anaven i venien els meus correligionaris, interrumpint-me a cada pas per a demanar informes o donar ordens.
Ningu millor que el propi Blasco Ibañez podria contar ses anys d’infantea i d’adolescencia. En 1927, Isidre Lopez Lapuya va rebre en Paris una carta-confesio del gran noveliste, carta replegà, en part, pel fi critic frances C. Pitollet en un ensaig aparegut en el Bulletin Hispanique (1928). La carta en qüestio es en extrem interessant. Diu aixi:
“Vaig naixer en Valencia, patria de Sorolla i de Benlliure, i soc fill d’un comerciant de familia aragonesa, com el propi Sorolla. Si en els meus origens s’haguera de parlar de l’influx arap, hi hauria que buscar-lo, puix, mes pel costat d’Arago que no pel de Valencia. D’edat de dotze anys escomenci a eixercitar-me en l’art d’escriure. Als catorze anys tenia escrita una novela, de les de capa i espasa. Fon quan em vaig anar a Madrit fugint de la casa paterna. Vaig sufrir fam i miseria; mes vaig donar en el vell noveliste En Manuel Fernandez y Gonzalez, el qui me va prenir com a secretari, colaborant llavors en ell en ses ultimes obres, es dir, escribint varis capituls d’elles conforme al pla per ell traçat. Havent-me fet buscar per la Policia la meua familia, m’en torni a Valencia al cap d’uns sis mesos, prenint des d’aquella epoca part molt activa en la politica republicana, si be estudiant, en poquissim cel, en l’Universitat de la que, al remat, m’expulsaren, lo qual no va impedir que m’aprovaren d’advocat. Hi hagueren segut mis desijos entrar en la Marina de Guerra; pero, per voluntat de ma mare, vaig tindre que seguir la carrera, mes practica, de Dret. Els meus primers estudis els vaig fer en un colege de retors i vaig rebre una educacio estrictament religiosa. Per les meues llectures, m’en ani formant, poc a poc, una mentalitat molt diferent a l’ambient en que vivia. Tenint gran aficio a la llectura , em possessionava de quantes obres caien en les meues mans, entre elles, la Vida de Jesus, de Renan, i varis toms de Pi y Margall, el meu futur jefe. No es pot dir que perguera cap de curs, puix unes semanes abans dels examens ho deprenia tot de memoria, en una facilitat tremenda, per a oblidar-ho tot despres. Si no assistia a les aules universitaries, en canvi em passava els matins, les mes de les vegaes, vagant per les caprichoses sendes de la vega valenciana, quan no tombat a l’ombra d’una vella barca, contemplant el joc de les bromeres marines i ensomiant en el cisne de Lohengrin...
Quan de tart en tart, apareixia yo en el claustre de l’Universitat, es ponien els bedels en guarda: “¡Au de mal auguri, anunciaor de tempestats!” dien.
“Era encara estudiant quan, per una de les poques poesies que he escrit en ma vida, vaig tindre que assentar-me en el banquet dels acusats, reu del delit de lesa magestat. Era res mes que un sonet, i un sonet contra els reis del mon. En vista de la meua edat, me indultaren de la pena de sis mesos d’arrest, o, per millor dir-lo, el Tribunal de Madrit anulà la sentencia per tratacr-se d’un pìllastre d’uns setze o deset anys, a no ser que hi hagueren tingut en conter lo roïn del sonet aquell.
“Amnistiat i tot, no abandoni, ni molt manco, la politica. En Valencia hi hague per aquell temps molts disturbis. Era el jefe del partit clerical el marques de Cerralbo. Era, crec, en 1889. Hi havia hissat la bandera anglesa en sa residencia. Hi hagueren carregues de cavalleria, ferits i morts. Sentia ya en passio desbordaora aquelles lluites per un ideal. Es que soc un agitaor, un artiste enamorat de l’accio, i aquelles conspiracions novelesques m’arrebataven l’anim. Pero me va ser forços abandonar aquell perillos camp d’accio. Fugi a Paris, a on em vaig quedar uns dihuit mesos, vivint en el Barri Llati, estudiant a Balzac i a Zola, i als escritors naturalistes, anant a vore a Ruiz Zorrilla, que vivia desterrat en una casa de l’avinguda de la Grand Armée, rodejat d’una cort de correligionaris, entre ells el famos Ferrer, i visitat a sobint per radicals francesos, a quins conegui, entre atres, a Naquet, Vacquerie, Lockroy i al mateix Clemenceau. Al mateix temps, i per a guanyar-me la vida, componia obres per entregues. Aixi va ser com vaig escriure una Historia de la Revolucio Espanyola en el sigle XIX, la que publiqui en Barcelona en tres grossos toms, enriquint a l’editor. Vaig fer tambe traduccions. I d’aquella epoca data una novela mes popular, per cert molt roïn: L’aranya negra, inspirà en El jueu errant, d’Eugeni Sue.
“M’en torni a Espanya quan donaren una amnistia als empresonats politics. El mateix any del meu regres a Valencia em vaig casar en una parenta meua, orfena, quin pare, Rafael Blasco i Moreno, hi havia mort set anys abans, de magistrat, en Castello de la Plana, siguent en vida un poeta romantic, imitaor de Lamartine, i gran coleccionaor de ceramica saguntina. D’aquel temps data tambe la meua verdadera activitat lliteraria, en la fundacio d’El Pueblo. Aquells anys -dic, a partir de 1891- estan plens d’aventures, a vegaes perilloses: conspiracions i viages de propaganda, mitins i processos. ¿Quantes vegaes suspengueren el meu periodic?. No ho sabria dir exactament. Mes, calculant el temps que vaig anar a la preso per dies, semanes i mesos, puc afirmar que la tercera part d’aquell periodo heroic de ma existencia el vaig passar a l’ombra o fugint. He estat empresonat unes trenta vegaes. Hi havia escrit els Contes Valencians per a El Pueblo, quan, en la primavera d’hivern de 1893, tingue lloc la pelegrinacio a Roma d’uns dihuit mil catolics espanyols, portats per deu bisbes i vinguts a Valencia per a embarcar-se. Vaig promoure un moti, de resultes del que em prenguerem en Sabadell, a vintiun quilometros de Barcelona, a on m’havia enviat Pi i Margall com a candidat a la diputacio. Al travessar els carrers de Barcelona entre dos parelles de la Guardia Civil, i a la vista del meu gavan blau i els meus flotants cabells, em prenirem per un anarquiste frances –ya que un mes abans s’havia llançat una bomba en el teatre del Liceu- i m’apedrearen rabiosament. Conduit a Valencia i fetes les eleccions, em soltarem. Segui les meues campanyes de propaganda, al mateix temps que escribia per al folleti d’El Pueblo, i en maltissimes condicions de recolliment espiritual, Arros i Tartana i Flor de Maig, component aquelles noveles les mes de les vegaes del dia, entre els disonants sorolls d’una sala de redaccio en que anaven i venien els meus correligionaris, interrumpint-me a cada pas per a demanar informes o donar ordens.
