martes, 29 de diciembre de 2009

LA LENGUA VALENCIANA






Autor: Torcuato Luca de Tena



¿Es el valenciano una lengua vernácula romance que se hablaba entre la población común del reino de Valencia durante la dominación musulmana o fue traída por los catalanes que acompañaron a Jaime I durante la gloriosa reconquista del Levante meridional español? Los mozárabes valencianos (es decir los antiguos hispano-románicos-visigóticos, españoles sometidos al dominio del rey Zenén o del rey Lobo) ¿hablaban acaso el árabe o el bereber, o se entendían en la lengua que hablaban sus padres y sus abuelos durante los siete siglos de romanización y los casi tres siglos de monarquía visigótica, es decir, una lengua latina, degenerada eso sí, que por ser hija de Roma llamamos romance, como el gallego, el bable, el castellano o el catalán? En resumen, el valenciano ¿es una lengua propia, indígena y tradicional o es la derivación de una lengua importada, como dice erróneamente nuestro Diccionario de la Academia de la Lengua?


Escribe el profesor San Valero: «Los filólogos deberán llegar a la conclusión de que la lengua hablada en el reino de Valencia no es un fenómeno medioeval, coetáneo o posterior a la reconquista por Jaime I, sino anterior». Palabras que estoy seguro que agradarán a Manuel Mourella de Lema, autor de la obra La identidad etnolingüística de Valencia (1996), pues esta es precisamente su tesis: «No se puede sostener como hace F. de B. Moll que la conquista catalana del Reino de Valencia introdujo íntegramente el catalán cuando ya no quedaban mozárabes en estos territorios». Y añade: «No fue la conquista de Valencia una ocupación en el vacío, ya que había aquí nú-cleos de población de habla romance. La lengua valenciana surgió indudablemente en suelo mediterráneo, de igual modo que las restantes lenguas románicas peninsulares: sobre el caldo de cultivo del habla de los habitantes hispanogodos, continuada (durante la sumisión a los árabes) en el habla de aquellos habitantes sometidos».


Quiero aportar dos testimonios de mi propia cosecha y de muy distinto valor para apreciar la diferenciación de estos dos idiomas, porque el primero se apoya exclusivamente en la Tradición, aunque no deja de ser una tradición respetable.


Durante un reciente viaje por Tierra Santa, admiré en un monasterio de Carmelitas francesas, grabados en bellísimos azulejos modernos, el Padre Nuestro escrito en setenta y cuatro idiomas diferentes. Y entre estos hay uno escrito en lengua valenciana, y otro distinto en lengua catalana. Carecen de valor histórico. Los aporto más para satisfacer una noble curiosidad que por su enjundia demostrativa.


Pero lo que más me ha impresionado y que traigo aquí con cierto legítimo orgullo por la vanagloria de ser hallazgo personal, es lo que voy a exponer, bien que precedido de una pequeña historia que es como sigue: El canónigo de la catedral de Mallorca, Gregorio Genovar, se duele de que bien entrado el siglo XVI, la gran novela Blanquerna, del filósofo mallorquín Raimundo Lulio, no haya sido traducida todavía a la más culta de las lenguas romances de la España oriental, es decir, al valenciano. Y encarga de esta misión a un doctor en artes y teología de nombre Juan Bonbalij, más no por ser valenciano, sino por considerar que era el más experto conocedor de la obra liuliana de la época. El presbítero Juan Bonbalij era catalán de origen y de segundo apellido, natural de Queralt, hoy provincia de Tarragona. Cumple puntualmente el encargo que se le hace y publica la traducción al valenciano de Blanquerna, en Valencia, en 1552. Y en su prólogo dirigido al canónigo de la catedral de Mallorca que le encomendó la misión, le escribe estas esclarecedoras palabras: «...el cual libro ahora se ha traducido y dado a la prensa en lengua valenciana, según que, conociéndome apasionado de la ciencia luliana, me rogó tomara yo de esto el encargo aunque no sea docto ni muy limado en dicho idioma por serme peregrino y extranjero».


Aquí vemos con deslumbrante claridad que un ilustre catalanoparlante no sólo reconoce al valenciano la categoría de lengua independiente, sino que confiesa las extraordinarias diferencias existentes con la suya vernácula, hasta el punto de resultarle «extranjera y peregrina». Mi cita está tomada de una edición castellana impresa en Madrid en 1929, directamente traducida de la citada versión valenciana de 1552.


Pero no sería justo que extrajera mis ejemplos solo del desván de mi propia cosecha. He aquí algunos otros:
Dice Salvador de Madariaga: «La lengua valenciana difiere lo bastante de la catalana para poder permitirse gramática y vocabulario propios». Dice Azorín: «El valenciano tiene su medida y su sabor. La concisión del valenciano se ve cuando se compara, texto con texto, con otro idioma». Dice el P. Fullana, en su discurso de ingreso en la Real Academia Española: «La existencia independiente del valenciano como lengua, que no es como dicen algunos una variante del catalán». Dice Pi y Margall: «Subsiste en España no sólo la diversidad de leyes sino también de idiomas. Se habla todavía en gallego, en bable, en vasco, en catalán, en mallorquín y en valenciano». Otra cita inestimable sería la de D. Aniceto Pagés, quien en su Diccionario de Autoridades define la voz polémica de la que hablamos como «lengua de los valencianos».En nuestros días se ha pretendido politizar con miras muy ambiciosas un tema que está en riesgo de envenenarse. A un valenciano le resulta muy arduo aceptar que la obra de un Auxías March o que un Tirant lo Blanc no son glorias de la cultura y la lengua de Valencia. En definitiva, se ha convertido un tema científico en político. Y para despolitizarlo y reducirlo a su estricto reducto científico es por lo que don Leopoldo Peñarroja escribió en 1990 El mozárabe de Valencia, y don Manuel Mourelle de Lema, el libro La identidad etnolingüística de Valencia desde la antigüedad hasta el siglo XIV, en los que se demuestra la originalidad, la independencia y la importancia de una de las lenguas más cultas del Renacimiento español.

EL GENERAL RAMON CABRERA


Autor: Desconocido.


Ramon Cabrera y Griñó nació en Tortosa el 27 de diciembre de 1806. Su padre, José Cabrera, había trabajado en el comercio de cabotaje entre los puertos cercanos a Tortosa, consiguiendo ser nombrado capitán de un buque mercante: Con los ahorros adquiridos con esta profesión, compró un velero de treinta toneladas para dedicarse al comercio por su cuenta y riesgo, consiguiendo una pequeña fortuna . Falleció en 1812. Su madre, Ana María Griñó, contrajo segundas nupcias con Felipe Calderó, también marino de profesión.


Ramon Cabrera fue confiado a los Trinitarios de Tortosa para que realizara los correspondientes estudios eclesiásticos, pero abandonó el Seminario y se presentó en Morella al coronel Barón de Hervés, para sentar plaza de voluntario en el ejército carlista de la primera guerra. Derrotado y fusilado éste en 1833 Cabrera pronto destacó por sus dotes militares puestas de manifiesto durante enero y febrero de 1835 en una incursión a Navarra a través del territorio gubernamental. En abril de 1835, Carlos V le nombró jefe de las fuerzas carlistas de Aragón y Valencia ( Maestrazgo, Puertos, Bajo Ebro, Mattarranya, y Bajo Aragón), en sustitución de Manuel Carnicer, dando un gran impulso a la guerra, especialmente por su extraordinaria movilidad.


En represalia por la muerte de los alcaldes cristinos de Valdealgorfa y Torrecilla, en la comarca de Alcañiz, el general Nogueras fusiló a la madre de Cabrera, Ana María Griñó, el 16 de febrero de 1836 en la Suda de Tortosa, hecho que tuvo gran repercusión en Europa y que contribuyó a endurecer aun más la guerra en el Maestrazgo.


Nombrado teniente general y conde de Morella después de su victoria en Morella, octubre de 1838, sobre el general Pardiñas, Cabrera organizó un pequeño estado con capital en Morella que fue el centro de la actividad carlista, con servicios en Cantavieja, Mirambell y Beceite.


En 1839, no aceptó el convenio de Vergara y se retiró con su ejército al norte de Cataluña, pasando a Francia en julio de 1840, hecho que dio fin a la guerra de los Siete Años, o primera guerra carlista.


Al iniciarse la guerra de los "matiners", fue designado por Carlos VI, Conde de Montemolín,, jefe supremo de las fuerzas carlistas en Aragón, Cataluña, Valencia y Murcia. En 1848 entró en Cataluña, desde Osseja ( Cerdeña), para ponerse al frente de las huestes montemolinistas, llegando a organizar un ejército de cerca de 9.000 hombres. En enero de 1849 ganó el título de marqués del Ter por su actuación en los combates de Amer y El Pasteral, donde fue herido. Pero tres meses más tarde tuvo que regersar a Francia, debido a que la guerra no enraizó fuera de Cataluña y por la gran superioridad de las fuerzas gubernamentales, fijando su residencia en Inglaterra.


En 1850 se casó con Marian Katherine Richards, dama inglesa y anglicana de la alta sociedad, que poseía ciertos bienes de fortuna. Su alejamiento de los centros exiliados carlistas fue acercándole con el tiempo a las idea moderadas y constitucionalistas.


Carlos VII le ofreció la jefatura militar suprema del tercer levantamiento carlista, pero Cabrera rechazó el ofrecimiento y se negó a participar en otra guerra civil. En 1875, reconoció como rey legítimo a Alfonso XII y éste, con fecha 21 de agosto, le nombró capitán general del Ejército y le reconoció todos los títulos y honores conseguidos en los campos de batalla. Ramon Cabrera falleció en Inglaterra el 24 de mayo de 1877
Este general fue popularmente conocido como “El Tigre del Maestrazgo”.

VICENTE BLASCO IBÁÑEZ: SELECCIÓN DE ARTICULOS PERIODISTICOS ANTIMONARQUICOS Y REPUBLICANOS (I)


CONTRA EL REY DE ESPAÑA - ALFONSO XIII DESENMASCARADO -UNA NACIÓN AMORDAZADA - LA DICTADURA MILITAR DE ESPAÑA


LECTOR: Si vives en España procura que este escrito circule mucho. Dalo a leer a tus compatriotas. Si vives en el extranjero, esfuérzate por hacerlo entrar en España y con ello prestarás un enorme servicio a la liberación de un país esclavizado actualmente.
Vicente Blasco Ibáñez.


Para la introducción en España del presente folleto, y de otros que iré publicando oportunamente, he adquirido dos aeroplanos que llevan los nombres de "Libertad" y "República Española".
Todos los españoles amantes de la regeneración de su patria deben atender y ayudar a los hombres de buena voluntad que tripulan dichos aeroplanos cuando aterricen en España.
Agradezco de antemano cuanto se haga en favor de estos valientes colaboradores que exponen su vida por noble causa.


V.B.I.


AL LECTOR

Vivo hace años alejado de la política, pero la situación actual de España me obliga a salir de mi retiro, empujándome otra vez a unas luchas que creí abandonadas para siempre.
Confieso que he vacilado mucho antes de adoptar tal resolución. Mis gustos de novelista se complacen mejor en una existencia aislada y laboriosa. Mas por deber es preciso que combata como en otros tiempos, y sabido es que el deber resulta las más de las veces de un cumplimiento áspero y cruel.
Nada voy a ganar con la actitud de ataque que adopto ahora; y, en cambio, tal vez pierda mucho. Había yo llegado a la mejor situación que puede conquistar un escritor. Los más de los españoles eran amigos míos, agradeciendo, por solidaridad nacional, el prestigio más o menos grande que he podido obtener en el extranjero. Ahora tendré que renunciar a la amistad de algunas personas que, por interés o por convicción, transigen con el estado presente de España. Siento mucho apartarme de ellas, pero cuando se trata de cumplir un deber, el hombre honrado no debe vacilar entre los afectos individuales y las imposiciones de su conciencia.
España es hoy una nación que vive secuestrada. No puede hablar porque su boca está oprimida por la mordaza de la censura. Le es imposible escribir porque tiene las manos atadas. El instinto de conservación impide que las gentes salgan a la calle para protestar contra tal esclavitud. Un ejército poseedor de todos los medios destructivos oprime al país y le es fácil borrar con fusiles y ametralladoras las quejas de la muchedumbre desarmada.
La palabra "ejército" resulta impropia en este caso. Después de la última guerra europea, que fue una guerra de pueblo, "ejército" significa nación armada, conjunto de todos los ciudadanos que sin distinción de creencias ni categorías sociales empuñan las armas en defensa de su patria. En España, el ejército es una clase aparte, una especie de casta social como en la Prusia del siglo XVIII durante el reinado de los primeros Hohenzollern. Existe el servicio militar obligatorio para ser soldado, pero no para ser oficial. Sólo son oficiales los militares de profesión, que se consideran de esencia distinta a la de sus compatriotas. De aquí que el país no sienta gran simpatía por su llamado ejército, que en realidad no tiene nada de nacional. Es a modo de una organización pretoriana para la defensa de la monarquía.
Los hechos se han encargado recientemente de probar tal afirmación. Este ejército que consume la mayor parte de los recursos de España y al que se prodigan oficialmente alabanzas de heroísmo mayores que las que merecieron los ejércitos más famosos de la Historia, resulta derrotado indefectiblemente en toda operación emprendida fuera del país. No se debe esto a la falta de valor de sus individuos. La culpabilidad verdadera de su eterno fracaso hay que atribuirla a la organización especial de este llamado ejército, que no es de España, sino del rey.
Repito que el título de ejército no es exacto. Mejor le conviene el de gendarmería. Sus únicas victorias las puede conseguir en las calles de las ciudades donde amenaza con sus ametralladoras y cañones a muchedumbres que sólo llevan, cuando más, una mala pistola en sus bolsillos.
España hace un año que no puede hablar. Vive dentro de Europa como una mujer secuestrada en el interior de un cuarto forrado de colchones que impiden oír sus gritos. El español no puede escribir porque los periódicos de su país, antes de imprimirse, pasan por la previa censura del Directorio militar. Leer un diario español es leer simplemente la literatura de Primo de Rivera, autor extravagante que sólo inspira un interés festivo.
Hasta en las épocas de mayor reacción fue respetado el libro en España. Jamás existió en los tiempos modernos la censura para el volumen impreso. Un escritor podía emitir sus ideas con toda libertad. El Directorio de generales ha apelado a un recurso hipócrita para esclavizar igualmente la emisión del pensamiento por medio del libro. Pretextando la necesidad de impedir la difusión de cierta literatura inmoral que existe en España -como existe en otros países- ha ordenado, bajo las más severas penas, a los dueños de las imprentas que no entreguen a un autor la edición de su obra sin que antes presente éste una autorización sellada y firmada por los militares del Directorio o sus acólitos.
Para combatir la literatura inmoral bastaba con castigar a uno o dos editores sin escrúpulos, imponiéndoles una multa y una corta prisión. Esto lo saben todos en España. Pero lo que menos le importa al militarismo triunfante es la persecución del libro inmoral. Lo que desea es someter a esclavitud a los escritores españoles. No han dicho nada los actuales dominadores de España sobre plazos para autorizar la salida de las obras, ni sobre garantías a los autores. El que escribe un tratado de matemáticas, de filosofía o, simplemente, un libro de cocina, tiene que someterlo al capitán o coronel encargado de la censura. Éste, pretextando sus muchas ocupaciones, puede tardar meses y meses en conceder su autorización, con lo cual el pensamiento queda sometido al capricho del censor. El libro que no convenga a los intereses del Directorio permanecerá indefinidamente sin publicarse.
En todo el siglo XIX, ningún pueblo de Europa occidental, se vivió en una situación semejante a la de España en los presentes momentos. Únicamente la Rusia de los Romanoff, en el período más absolutista de su historia, pudo ofrecer este espectáculo de generales crueles e iletrados, o de generales parlanchines y grotescos, esclavizando espiritualmente a un país y ejerciendo la censura sobre su pensamiento.
Confieso que al volver, hace pocos meses, de un viaje alrededor del mundo, quedé sorprendido viendo hasta donde había llegado la disparatada tiranía de un grupo de generales sobre su patria. Todos estamos sujetos a la debilidad e imperfección humanas, y un sentimiento egoísta me hizo vacilar algún tiempo, antes de emprender esta lucha contra el militarismo español. Llevaba yo una existencia tan dulce, dedicada al trabajo literario, lejos de las impurezas de la realidad...
Pero un escritor no debe de imitar al flautista que se recrea haciendo sonar su instrumento en las soledades. Yo soy un hombre de mi época y además soy español. Por azares de la suerte tal vez más que por los propios méritos, mi nombre es conocido en una gran parte de la Tierra y cuento con numerosos lectores en todos los países. Llevo recibidas centenares de cartas de compatriotas míos residentes en Europa y en América pidiéndome que hable, que emplee los medios difusivos de que puedo disponer, para que el mundo conozca la vergonzosa situación de España. He pasado noches enteras sin dormir.
-¿Tienes derecho, egoísta -me decía una voz interior- a permanecer impasible viendo la anormalidad en que vive tu país, como si fueses un hombre sin patria?...
La mejor de las ficciones novelescas que puedas inventar permaneciendo tranquilo, no valdrá nunca lo que un grito de protesta, sincero y enérgico, ante la cruel situación de los tuyos.
Y a la mañana siguiente, presenciando la salida del Sol en uno de los lugares más hermosos de la Costa Azul, en mi sonriente jardín de Menton, frente a la planicie azul del Mediterráneo, rodeado de un ambiente favorable al trabajo y al ensueño, sentía el mismo remordimiento que si cometiese una acción reprobable.
Me ha sido imposible callar más. Cuando tantos españoles se ven imposibilitados de hablar dentro de su país, yo debo de hablar por ellos.
Y así va a ser. Mas ya que me decido a ser la voz de mis compatriotas, ocurra lo que ocurra, arrostrando todas las consecuencias, debo decir la verdad, la verdad entera.
Me sería fácil limitar mis ataques a los generales del Directorio que hoy tiranizan España. Es muy posible que, aparte de ellos, todo el resto del país, sin distinción de creencias políticas, encontrase mi actitud muy simpática. Mas mi ataque, en esta forma limitado, resultaría incompleto y hasta injusto.
Esos generales no son más que figurantes, unos de historia lúgubre, otros verbosos y en perpetuo matrimonio con el fracaso. Al restablecerse la legalidad constitucional, después de la muerte del Directorio, hasta habría podido volver a España con aire de triunfador...
Pero ya que me decido a hablar, después de larga reflexión, no debo mentir ni valerme de anfibologías y atenuaciones para desfigurar la realidad. Si abandono mi dulce retiro es para decir las cosas tales como son, señalando al verdadero autor de los males que sufre España.
Recuerdo, al llegar aquí, las órdenes de combate que daban los antiguos almirantes a sus artilleros en tiempos de la marina a vela:
-¡No tiréis a la arboladura, tirad al casco!
La arboladura en el presente caso son los generales de opereta o de drama policiaco que forman el Directorio. El casco es el rey.
Y yo, español, declaro desde el primer momento, por patriotismo, por decoro nacional, que tiro contra Alfonso XIII.

AQUELLS 9 D'OCTUBRE (II)

per Lola Garcia-Broch


9 d'Octubre de 1979

La plaça, ignominiosament dita del Pais Valencià (una atra "galtà" mes al poble, el qual nom tingui la satisfaccio de canviar, en una mocio de la qual conserve la copia) estava de gom a gom. Mª Cristina, St. Vicent, Barques, Lauria, Estacio. Tot bollia de gent nerviosa i disposta a impedir, per tots els mijos, que nostra denostada Real Senyera, patira l'humiliacio de passar baix la "marfega" que flamejava en l'Ajuntament com a bandera dels PPCC, junt a l'espanyola i una Senyera en consideracio de nomes bandera de la ciutat.

El piquet de soldats, perfectament formats. La banda municipal interpretant musica valenciana. Entitats ciutadanes i culturals. A les 12 en punt la Real Senyera arribà a la porta interior del balco.

Un rebombori immens ahuc a Pérez Casado i al seu equip de traïdors: "Mariquita Pérez, baixa si t'atrevixes" "Casado, c... ves-te'n del balco". Rafael Orellano, regidor valencianiste, intentava convencer per a retirar la quatribarrada. El rellonge anava alvançant. Cada intent de traure la Senyera era una forcejada en els pocs valencianistes que romanien junt ad ella. Vicente Blasco Ibañez bregava en Pérez Casado impedint que la Senyera passara per la "forca caudiana". Alonso Salvador, d'Unio Regional Valencianista, des de la cabina telefonica de Correus, mantenia contacte en Rafael Orellano i Blasco Ibañez.

La tensio creixia en el carrer. Miquel Ramon Quiles, que es casava eixe dia, comunicava a la familia i a Carmen que no eixia de la plaça fins que es solucionara l'assunt.

Un jove espontaneu utilisava les juntes de la paret de l'Ajuntament per a pujar al balco principal. Un atre grup espentava la porta de ferro, que amenaçava en anar per l'aire. Elvira Sirera capitanejava a les seus dones (¡ah, aquell Grup de Dones...! ¡Quina presidenta, quines patriotes!: ¡Quina llastima que hui nmes es dediquen a lo protocolari i poc mes!). Ad elles es degue la pressio mes ferma de tota l'etapa. Estaven en tots els llocs. Donaven eixemple de gallardia i fortalea. L'embonyigadora i tendenciosa cartelera Turia volgue insultar-les nomenant-les "Ties Maries", pero per a nosatres eixe era el millor blaso que nos pugue regalar l'Historia. (Anys despres pogui colocar, en Blasco Ibañez, un monument en recort de les Dones Alacantines, Castellonenques i Valencianes que defengueren el nostre Regne en la decada dels 80).

Els brams esgarraven l'aire. El PSOE continuava intentant baixar la Senyera. El rebombori cessà de sobte. La marfega començà a ardir. En mig del silenci, Orellano aparegue en el balco de l'Ajuntament i apartà la tela, candent, per evitar que cremara la Senyera. Es cremà les mans, i al retirar-les, el foc alcançà a la bandera espanyola.

El rugit, a l'unison, tornà a l'aire. Milers de mans aplaudint, milers d'ulls plens de llagrimes. No hi havia "marfega" damunt del simbol sagrat.

Pero, abans, un grup de gent practica havia buscat ¡i trobat, la solucio! Milans del Bosch ordenà la retirada de les tropes. El poble havia vençut pero ¿Per qué? ¿qué passà?

Molt senzill: El milacre havia naixcut en una miserable cuineta del carrer Doctor Landete, a on s'allojava el Grup d'Accio Valencianista. I va ser aixina:

8 d'Octubre

B. Pepe A. Manolo R. Q., Paco M. i uns atres jovens fabricaren un artilugi: una bola de plom, mecha de traca, una a., un retardo, un poc de polvora, un vell tirador i... fe, molta fe i entusiasme armat en la força de la rao contra la rao de la força del socialisme aberrant. I hores d'ensaig; despres, a l'atre dia, junt a les floristes, un semicircul en el que tambe estaven Voro T. Juan J., Pepe A. que batia recorts arrancant marfegues per tots els llocs. Paco M. "cremacoses" Manolo Ch. qui acabà en la marfega de la facultat, el fill de Fina R., el valent grup de Catarroja...

En una caixa de sabates dorgue el somni de lo innecessari, la coleccio dels atres artilugis. El primer dispar pegà en la diana prevista. Lo demes ya es historia.

Els 9 d'Octubre posteriors es convertiren en els solemnes moments de l'unio i l'agermanament... I tambe en veus reivindicatives.

Gracies ad ells es salvà la Senyera, intocable, a la que un pobre ilus d'U.C.D. volia afegir 3 "cromos" com escut, per a convencer de que era l'ensenya de tot un Regne.

Es reconegue com a Senyera Real. Se consegui que l'Estatut d'Autonomia, encara que no era perfecte, ixquera ben lliurat de les manipulacions politiques. Se reconegue l'Himne, el nom de Regne.

Naixqueren associacions culturals que, en el mai massa plorat Paco Domingo i sa Valencia 2000, arribaren a les mes altes instancies per a anar pegant passes, cami d'un reconeiximent dels nostres drets indiscutibles com a poble, que fon Ciutat-Estat i que estengue el seu idioma valencià per tota Italia en el gran Aleixandre VI i la saga dels Borja.

Proliferaren en pobles, algunes fortes com el Pilo de Burjassot o el Grup Ilicita d'Elig; en Alacant, en Castello, en atres pobles d'Espanya, en França, en Argentina... Aquell moviment contà en el gran patriota Miquel Ramon Izquierdo qui predicava, que res estava perdut i que posà el seu nom i experiencia que tanta falta fea, perque hi havia associacions civiques, culturals, pero no politiques. I naixque ¡Unio Valenciana!

Aquells 9 d'Octubre i les manifestacions que es gestaren al seu calor, feren que Aliança Popular ¡del Païs Valencià! Canviara la P per la R (nomes calia afegir un palet i... plas, maquillage acabat).

Recorde tambe el 9 d'Octubre del 80, quan Pérez Casado volgue canviar el trayecte tradicional de la provesso civica. ¡Quin bollit de policies en escuts i caraces! ¡Quin desplegament de coches policials! ¡Quanta tensio en el carrer! ¡Quants de guardaesquenes! ¡Quina d'espentades i punyades s'endugue el personage!

Pero el poble, el meu poble, es sentà en terra, com una "riuà" humana disposta a acabar en qualsevol obstacul. La revista "TOTS" publicà una curiosa foto a on un policia fea un gest als ajocats per a que s'alçaren al temps que des de dalt d'un coche Julio Aviño, el meu home, fea el contrari per a que es mantingueren assentats.

Yo anava, junt a Paco Domingo i Boluda, al costat del Governador, Fernandez del Rio. El seu "Walki" començà a sonar; -"No hi ha manera d'alçar-los, senyor. Se multipliquen com les mosques. Les pijors son les velles, que semblen mossegar. ¡Esperem ordens!"

-Si no s'alcen, poseu-me els vehiculs en marcha i... fins que s'aparten.

Pero Paco Domingo el cridà: -Ni se t'ocorrega. Correrà la sanc. Discutiren uns moments. Fernandez del Rio aguantava amistosament el braç de Paco que no desistia: ni se t'ocorrega. I Fernandez del Rio afegi: - Espereu, ya se cansaran.

No se cansaren. La Senyera tornà, per a on sempre, i el poble carregà en les seues armes preferides: els aplaudiments i l'Himne.

¿PAÏSOS CATALANS?


Autor: Joan Ferrando Badía - Murta - Abril de 1979


Valencia, la nacionalitat valenciana deu gojar, com diu el gran historiaor Claudio Sánchez Albornoz, “d’una doble autonomia”. La natural dins d’Espanya i l’archillogica front a Catalunya. Valencia ha tingut sempre una propia personalitat historica i un moviment literari i artistic peculiar, i te dret a conservar-lo.

I be, fron ad esta afirmacio d’u dels mes grans historiaors que, junt en Americo Castro, ha tingut l’Espanya contemporania, es continua, per alguns catalans i un pocs valencians (v.gr. Vicent Ventura, J. Fuster, Vicent A. Estelles i Eliseu Climent, etc...) defenent les tesis pancatalanistes que iniciara Rovira i Virgili. Aixi “l’Hoja del Lunes” de Barcelona, de 5 de març, publica un articul que firma E.A. Moline, el titul del qual ya es revelaor; “Club Ramon Muntaner. Fer feina de sensibilitzacio a favor dels Països Catalans”.En efecte, el contingut del citat articul reflexa l’idea del titul: “La seva creacio curt d’una necessitat que sentia una serie de sectors politics-intel.lectuals i d’altres independents tant de Catalunya com del Pais Valencia i les Illes que volien organitzar-se per tal de fer sentir la seva veu i participar en la clarificacio politica i cultural d’aquells aspectes que configuren un projecte de futur com son els Països Catalans”.

El “Club Ramon Muntaner” es constituï el 3 d’octubre de 1.978, i sa tasca principal, que está en oberta contradiccio en l’articul 145 de la Constitucio del 29 de desembre de 1.978 que prescriu que: “En ningun cas s’admetrá la federacio de Comunitats Autonomes” sera de “sensibilitzacio per mitja d’actes que s’aniran desgranant tant al Pais Valencia com a les Illes i al Principat, com puguin ser conferencies, sopars col.loquis, etc.”.

El secretari del “Club Ramon Muntaner” Sr. Sellares, diu expressament: “Volem ser un grup de pressio que aplegui a totes aquelles persones independents o de determinades opcions politiques democratiques que hagin demostrat una llarca tradicio en defensa dels Països Catalans”.

Pretenen en est articul enfrontar-nos en est espinos tema, el de la suposta existencia d’uns dits “Països Catalans”, que esta en l’arrail mateixa de la divisio que uns pocs han sembrat en l’antic Regne de Valencia o nacionalitat valenciana. Divisio i desunio entre valencians que será el pijor aval per a obtindre l’autonomia que el nostre Poble es mereix.

El dumenge dia 8 d’octubre del 76, pel mati, en la Plaça de Bous de Valencia, s’organisá un acte politic a la mateixa hora en que s’havia convocat al Poble Valenciá a que assitira al “multisecular traslat de la SENYERA tricolor des de l’Ajuntament a la Catedral”. En el Parterre, on es troba situá l’estatua eqüestre del Rei Jaume I, el Conquistador, se feu un homenage a la figura historica del Conquistador.

En efecte, la historica efemeride s’efectua per primera vegá cent anys despres, es dir, el 9 d’octubre de 1.338 –data de l’entrá en el Regne arap del Rei Jaume I (1.238)-, i l’any 1.319 la conmemoracio historica estigue presisdida, per primera vegá, fins hui, per la SENYERA -no per la quatribarrada del Regne d’Arago, ni per la blanca en la Creu de Sant Jordi del Comtat de Barcelona- sino per la tradicional “tricolor”... Es celebrá, per tant, est importantissim acte que ha mantingut units a tots els valencians sense colors politics, poble que mai no havia qüestionat ni sa cultura, ni la seua llengua propia, ni la SENYERA seua, ni son himne fins fa uns pocs anys –mes o manco la labor de desunio començá a partir de 1.955- Si volem l’unio no devem furgar buscant les hipotetiques “bruixes” de la desunio. Desunio que es el pijor aval, com diguerem, per a obtindre l’autonomia per a la nacionalitat valenciana. Un poble desunit será un poble vençut. Estic plenament d’acort en Lluïs de l’Almoina quan, en el periodic valenciá “Levante”(15-IX-78), dia en son articul titulat “Teoria de las plazas publicas”: “Lo que, de verdad, cada vez existe menos, es un Pais Valenciano”. Per a mi –potser siga excessivament pessimiste- el 8 d’octubre per la vesprá fon un “requiem” per a l’autonomia del Poble Valenciá, per lo manco d’una manera inmediata... Pero entrem de ple en el tema central del nostre articul.

Països Catalans

El mateix dia 8, pel mati, tenia lloc en la Plaça de Bous –ya ho diguerem- el dit “Aplec” i la “II Marxa per l’autodeterminacio del Pais Valenciá”. L’acte doná començ en la lectura d’un escrit per un representant de la citada “II Marxa” per a rebujar la Constitucio, ya que esta no reconeixia el dret a l’autodeterminacio, aixi com la negativa de la Federacio de Comunitats Autonomes. Intervingueren en l’acte, entre atres, el senador catalá Xirinacs i els diputats Burguera, Audet i Letamendia.

No “als Països Catalans”

El conegut pancatalaniste Xirinacs durant el seu discurs digue: “El País Valenciano y el Principado forman parte de una misma nación”. I el diputat vasc Letamendia, en una primera salutacio en valenciá, tambe afirmá: “Para el País Vasco, vosotros no sois ciudadanos españoles de segunda, sino ciudadanos de primera de los Païses Catalanes”.

Un grup de catalanistes de Catalunya i Valencia defenen l’existencia –ya ho hem indicat- dels “Països Catalans”. En esta denominacio es vol apuntar una comunitat nacional de la que el Poble Valenciá seria una part, o siga una regio d’eixe tot nacional que seria llogicament la “Gran Catalunya”. I be, pese a l’insistencia de la minoria catalana, que, per boca del diputat banquer Jordi Pujol, pretenia que es permetera, constitucionalment, la federacio de regions limitrofes –ocultant en aixo son afan pancatalaniste- el Congres dels Diputats en el vot de tots els diputats incluïts els valencians –salvo el del senyor Burguera- aprová per quasi absoluta unanimitat, el principi de que “En ningun cas s’admet la federacio de Comunitats Autonomes”. I aixi ho feu tambe el Senat en el que es detengue la proposta pancatalanista a traves de Xirinacs. En u i atre cas han fracassat les pretensions dels pancatalanistes. Es cert que el “poble pla” catalá esta al marge de tot programa pancatalaniste; pero no es manco cert que la gran Banca Catalana si tanca programes d’esta naturalea: ses ajudes economiques a tot tipo d’activitat que conduïxca a l’anexio i sucursalisacio de Valencia a Catalunya be ho demostra. Quan el 19 de juliol de 1.978 Jordi Pujol es destapá en el Congres dels Diputats proclamant la primacia de lo catalá sobre lo valenciá tant des d’un punt de vista cultural com historic, els diputats valencians Pin Arboledas i Jarabo Payá li respongueren dient-li que els valencias se sentien molt zelosos de sa identitat i que nomes mencionar la qüestio dels “Països Catalans” provocava un malestar o grans controversies en el si de la “Nacionalitat Valenciana”.

Pero ¡d’on ve eixa primacia historica i cultural del Comtat de Barcelona sobre el Regne de Valencia? Pero ¿com i quan ha existit aixo que li diuen “països catalans”?

La pregunta que se nos ocurrix a la vista de l’obsessio catalanista d’alguns (en cert tufet a utilisacio imperialista del molts benintencionats culturalistes), es: ¿quin sentit te definir uns nous llaços, que segurament serien de dependencia, per raons obvies, en atre centre de poder nacional si fins hui hem patit els valencians i nos hem queixat del domini madrileny? ¿Es que realment el Poble Valenciá pot plantejar-se una integracio en Catalunya (¿i per que no en Arago?) quan encara no s’ha concienciat plenament de sa propia identitat? ¿No creuen estos senyors que lo primer que deurien fer es constituir-nos fermament com a Poble en identitat propia? Si la democracia implica participacio i la participacio exigix conciencia i responsabilitat, ¿no seria millor començar a pendre conciencia de nostra propia realitat particular? ¿Per que crear mes confusio i divisio entre nosatres? ¿Per que no abandonem la dielectica de l’emotivitat i passem a la que definix l’historia?.

A pesar d tot aço, i ya que per a alguns la realitat “països catalans” pareix un dogma i hagut conte de que els dogmes son el major obstacul per al progres i la comprensio, me pareix ineludible plantejar la qüestio clara: ¿tenen realment entitat historica els dits “països catalans”? Sense pretensio de sentar catedra en una qüestio tan delicá, passem a expondre la nostra propia visio del problema.

La Nacionalitat Valenciana

La Nacionalitat o l’antic Regne de Valencia ho fon des de l’any 788 fins 1.707, ya politica, ya administrativament, i fins a 1.933 solament fon Regne des d’un punt de vista administratiu; ya que a partir d’esta data la divisio territorial d’Espanya será, per obra de Javier Burgos, segons el model provincial frances. La Nacionalitat o l’antic Regne de Valencia fon un Estat independent i soberá en el marc de la Corona d’Arago. El vincul que unia entre si a Regnes com el Balear, el Valenciá i el Comtat de Barcelona, etc...., era el Rei; per aixo, des del punt de vista de la tecnica constitucional, la Corona d’Arago era “una unio real” i, per tant, no arribá mai a ser una “Confederacio”, ni manco encara una “Federacio”. I, per supost, mai no fon una Confederacio Catalano-Aragonesa com s’atrevi a afirmar en 1.869, Bofarull. El Regne de Valencia deixá d’existir a partir de 1.707, degut al primer borbo, Felip V, i no quedá enquadrat en ninguna “presunta” realitat dita “països catalans” que ni el propi Tarradellas creu en ella. El Regne de Valencia quedá trossejat com hem indicat –a partir de 1.833- en provincies, a l’usança administrativa francesa. La “presunta” comunitat dita “països catalans” es una entelequia recentment encunyá que no es dificil de mostrar sa inexistencia...; i que es lo que mes está irritant als valencians i a mirar cada vegá en mes suspicacia, la paraula “pais”, i ya comença el poble valenciá a concienciar-se de lo següent: el terme “pais” ¿no será acas el “Cavall de Troya” per a on se mos vol ficar atra expressio, a saber, “països catalans”?.

Els arguments que s’aduïxen en defensa de nostra pertenencia a la comunitat catalana obliden una cosa tan important com es la llogica diferencial de desenroll de la societat valenciana i la catalana. No es pecar d’economiscisme el dir que la dinamica economica condiciona de manera significativa la cultura d’un poble.

I be, tant l’herencia del passat i les multiples influencies socio-culturals que han conformat la nostra realitat sociologica, com la llogica del desenroll de nostra economia ha condicionat una realitat cultural, una estratificacio social i un tipo de comportament politic i economic clarament diferent als de Catalunya. En este sentit, es necessari no oblidar la gran influencia que ha tingut la realitat socio-cultural nostra, l’historia multisecular de l’antic Regne arap de valenciá (788-1.235), les corrents d’inmigracio castellana, la decantacio, francament agraria, de la nostra economia, el pas del feudalisme hasda el sigle XIX (contrariament a Catalunya), etc., i, molt mes recentment, el modell de desenroll economic, que arranca de la segona mitat del sigle XIX, conformat sobre la base d’un prosper sector agricola exportaor i un sector industrial molt particular en fortes arraïls i contingut artesanal. El predomini de la menuda empresa, les relacions partenalistes en l’industria, el carácter sociologicament rural de la societat nostra, la inexistencia d’una burguesia nacional ( a diferencia de Catalunya), l’alineacio de la classe politica, la forta dependencia de l’exterior de l’economia nostra, el carácter artesanal, o en recents bases artesanals, de la nostra industria, l’orige social del nostre empresariat, etc... no poden ser oblidats a l’hora d’entendre i explicar el problema social valenciá. Les recents corrents migratories i la forma com s’han integrat en la realitat valenciana no poden ser oblidaes. El fort pes del sector castellaparlant, tantes vegaes marginat, es un element de particular importancia per a entendre el marcat carácter “diferencial” de nostra realitat socio-economica en respecte a Catalunya.

Mes que plantejar l’hipotetica possibilitat de nostra integracio a Catalunya –i al meu modo de vore, irrealisable, i a totes llums negadora de la personalitat diferenciá de Valencia- crec no solament mes oportu sino absolutament necessari reelaborar la nostra experiencia historica com instrument d’integracio comunitaria del Poble Valenciá. La possibilitat d’integracio plantejá per certs “pancatalanistes” en els dit “països catalans” hauria de partir en tot cas d’un proces democratic, d’acceptacio popular; lo que en si no es mes que un problema “politic” i no “historic” en lo qual la qüestio es planteja sobre unes bases totalment diferents a aquelles sobres les que s’assenta l’actual discussio.

I no es problema historic la presunta existencia dels dits “països catalans”, sino una quimera d’uns pocs, perque en l’historia en la ma es demostrable quie mai no tingueren realitat historica ni politica els “països catalans”, i considere superflu demostrar que el Poble valenciá posseïx una personalitat propia i independent de la de Catalunya. I com l’antic Regne de Valencia o “la Nacionalitat valenciana” es conscient de son fet diferencial, no pot ni está disposta a renunciar a la seua historia, a sa cultura, a sa personalitat diferenciá. D’aci que, en l’historia en la ma, nos pareix carent de tot fonament l’afirmacio de Vicent Ventura de que ser valenciá es una forma “peculiar” de ser catala.

domingo, 27 de diciembre de 2009

CRONICA D’UNA TRAICIO ANUNCIÀ (I)

La introduccio que, tot seguit, reflexe es part inicial d'un treball que sobre el conflicte socio-politic, cultural i economic produit en la nostra terra valencia com a conseqüencia de la egoltria anexionista catalaniste, vaix realiçar en l'any 2003. En entregues sucessives anire donant a coneixer part del mateix, treball que vaig mampendre, con dic en la dita intriduccio, per a que les generacions posteriors sapien i s'adonen de lo que els valencianistes hem i estem patint per la defensa de les nostres senyes d'identitat i de la nostra personalitat valenciana.

Pep Guillén i Milla.

En Valencia, Cap i Casal del Regne de Valencia,
Any 2003


INTRODUCCIO

M’a agradaria molt, sincerament, que en anys per vindre i en el cas (segur) de que yaos no estiga en este mon, els meus descendents llegiren tot lo que seguit exposei que naix del meu interes per a que coneguen quins han segut el motius pels que en els albors del sigle XXI, quan em decidixca fer este treball, el Regne de Valencia (Comunitat Valenciana, nom politic adoptat pel l’Estatut d’Autonomia i que accepte a soles per imperatiu llegal) es troba en la situacio d’indefensio propicià pels moviments politics valencians, que no han sabut ni han volgut defendre l’identitat historica del Poble Valencià, fent una dexacio de responsabilitats com a conseqüencia dels seus interessos politics al marge dels dels valencians.

Este treball compren una recapitulacio de part de llibres escrits per valencians, en la normativa de la Real Academia de Cultura Valenciana, normativa que coneguem com a les Normes d’El Puig, les mes representatives a nivell de poble del parlar nostre, a on es fan comentaris, referencies i demes circunstamcies produides sobre tota la ingerencia en qüestio cultural que per part dels catalans està patint el nostre poble valencià.

Per a que el que em lligga comprenga un poc millor tot allo de lo que vullc deixar constancia per al futur, aclarir que el proyecte de despersonalisacio del Poble Valencià naix fa mes de cents anys en Catalunya, com a conseqüencia –per als catalans, llogica- de que pensen que Valencia, lo Regne de Valencia, forma part de la nacio catalana perque, fonamentalment, segons el propis catalans, parlem la mateixa llengua.

No obstant, esta premisa, mils de vegaes difundida per tots els mijos possibles, es la tapaora de l’autentica rao per la que els catalans volen l’unificacio de les dites autonomies –ademes de Mallorca i la part oriental d’Arago- per a obtindre un imperi economic a on totes estes regions estiguen subsumides en el proyecte dels “Països Catalans”, “Catalunya Gran” o l’ultima invencio de les forces politiques catalanes d’esquerres (especialment el PSC) “l’unificacio dels antics territoris de la Corona d’Arago” o una “eurorregio europea” a on convergixen els territoris de parla catalana.

Com es veu la megalomania dels catalans aplega a extrems de lucubracions mentals, que no es sostenen ni historica ni culturalment, pero ells, respaldats per la resta de partits politics, es troben en una situacio dominant per a aplegar al fi unic per al que estan treballant. Obtindre les seues ambicions i, sobre tot, tracten d’amagar el seu complex d’inferioritat al no contar con una historia tan antiga i tan noble com les regions –especialment el Regne de Valencia- que volen engolir. Catalunya, des de l’Edat Mija, sempre ha segut un territori totalment sojujat, en principi als francs (quin rei mes representatiu va ser Carlomagno) i, posteriorment, a la Corona d’Arago, a on els actuals territotis de esta regio eren merament contats, sense mes importancia i molt manco relevancia dins de la dita Corona, contats coneguts com la “Marca Hispanica”.

Recomanaria a tots aquells que en un futur mes o manco proxim tingueren la curiositat o necessitat de llegir este treball, que ho feren baix un punt de vista, a ser possible, d'imparcialitat. Yo bo sap que es lo que en seguritat el futur depararà ad este Poble Valencià pero, per les meues vivencies personals, puc cpensar que els interessos politics per a que lo Regne de Valencia siga absorbit per Catalunya, faran lo possible per a que ad aço aplegue a ser una realitat. M’agradaria, molt, moltissim, que este proyecte d’anexionisme catalaniste no aplegara a produir-se pero, torne a dir, desgraciadament els politics actuen en funcio dels seus interessos. El poble per ad ells no conta res, no mes que per a demanar-li en vot quan apleguen les eleccions i, hui per hui, qui ne te la clau de la governabilitat en España no son els partits majoritaris, sino aquells que, en absencia de majories absolutes, poseixen la dita clau en l’Estat Espanyol, es dir, aquells partits que pel seu escas numero de escanys poden fer que la balança s’acoste a una banda o atra. Hui, i des de fa uns quants anys, es el cas de Esquerra Republicana de Catalunya i Convergencia i Unio de Catalunya, i aixo els permitix pressionar al govern central de tanda per a obtindre totes aquelles posicions de força en ares dels interessos particulars de la seua autonomia.

El Poble Valencià ha segut, es i pense que en el futur continuarà sent-ho, un poble coneixidor de les seues riquees culturals pero no molt preocupat per la defensa d’elles. Nostra identitat cultural està ahí, pensa que ningu va vindre a furtar-nos-la (vore l’apartat “Reflexions” mes avant). Tambe tenim que dir, sempre baix el nostre criteri, que el “meninfotisme” (paraula que odiem pero que entenem representa molt l’actuacio d’alguns, massa, valencians) sempre ha fet mella i tambe aço ha propiciat la situacio en la que hui mos trobem.

A banda d’aço, existix l’atra vertient, la d’alguns valencians que per estreta mentalitat han acceptat les tesis catalanisaores i s’han convertit en treballaors actius per al fi de que les tesis catalanistes en la nostra terra apleguen a bon terme.

Per a la confeccio d’este treball vaig pensar que, en absencia de la calitat lliteraria que ne tinc i de les reduides formes d’expressio que em caracterisen, lo millor era fer un recull de parts de llibres, articuls, retalls de premsa, manifests i atres formes d’expressio, escrites per gents que considere molt mes preparaes que yo per a aplegar a que es comprenga d’una manera clara i concisa tot est embroll, tota esta esquisofrenia que els valencians venim patint, especialment per les codicies del poble catala, en relacio a la nostra riquea cultural i economica.

En tot aço, ne te una especial i gran relavancia la Llengua Valenciana, nostra llengua materna, base inicial del conflicte. La Llengua Valenciana ha segut sempre el motiu fonamental en el que els catalans se han basat per a dir que tant valencians com catalans tenim el mateix idioma i, per tant, ne son la mateixa nacio. Mentira moltes voltes repetida per tots els mijos possibles, comprant voluntats, premiant a molts coleges valencians pels seus treballs encaminats a la catalanisacio dels nostres chiquets, sempre, sempre, en el vist i plau dels governants autonomics complaguts en tot aço i colaboraors molts eficassos en el proyecte catalaniste per a fer possible l’unitat llingüistica com a primer fi i, al remat, l’unitat politica i economica mediant una confederacio d’autonomies que, hui per hui, la Constitucio Espanyola –que els catalans se la pasen pel forro- prohibix taxativament.

APROXIMACIO AL CONFLICTE SOCIO-CULTURAL-LLINGÜISTIC I POLITIC ENTRE CATALUNYA I VALENCIA (I)

Per: Ramon Garcia i Hernandez

Valencia 1990

¿QUÉ SUCCEIX EN VALENCIA?

Succeix que poderoses forces socio-economiques i politiques, des de les institucions que controlan, actuant obertament unes vegaes, atres com a poders factics, estan creant uns acondicionaments previs per a conseguir que en un futur, mes o manco llunta, Valencia trenque el “cordo umbilical” que durant sigles, material i espiritualment, l’ha nugat a Espanya al ser part d’ella i pase a ser un membre de un fals concepte (los països catalans) que no resistix el mes minim analisis a la llum de l’Historia ni de la politica. Terme este, que per allo de que, una mentira dita un millo de vegaes es popularisa, al divulgar-la, pero no per allo es convertix en veritat. ¡¡SEGUIX SIGUENT MENTIRA!!

DIGUEU-LI CATALUNYA

Est es l’objectiu que es preten per part d’estes forces ades aludides. Crear un “imperi de boljaca” a on la capitalitat estaria ubicà en Barcelona. Puix es des d’eixe punt del quadrant hispa d’a on part la pressio, d’a on es sufraguen, monten i dirigixen quants actes en programen en este sentit. No es puix casualitat encontrar-mos en el llibre “Digueu-li Catalunya”, qui autor, Josep Guia, exvirector de l’Universitat de Valencia i membre actiu del PSAN, partit este que aboga per la “lliberacio” de Catalunya –decidit partidari de la lluita armà per a lliberar a Catalunya de l’aporesio d’Espanya y França-, insta a que es denomine aixi: “Catalunya”, al conjunt de terres formaes per l’antic Regne de Valencia, les Balears, Catalunya, la franja occidental que pertany a Arago i la “Catalunya nort”, que perteneix a França, tampoc obliden en l’inventari nomenar a la ciutat de l’Alguer, en l’illa de Cedenya. I es en este llibre a on l’autor mos descobrix lo seu pensament i mos marca la pauta a seguir per al logro de ses proposits. A dir veritat, en el contingut no hi ha res original. Esta es la norma que ha seguit sempre el nacionalisme catala en la seua estrategia.

LA UNIVERSITAT DE VALENCIA AL SERVICI D’UN MIT: ELS “PAÏSOS CATALANS”

Ni es tampoc casualitat que este membre destacat de nostra (¿) Universitat (Josep Guia), nostra ”alma mater”, siga precisament qui abogue per a convertir a la Comunitat Valenciana en un apendix de Catalunya. Repetim, no es casulitat. Siguent esta institucio un centre neuralgic i important de la Cultura, a on es formen, humana i culturalment, nostres jovens universitaris, que al remat seran en el futur els dirigents de la societat, llogic puix, que el “punt de mira” del nacionalisme catala es centrara i apuntara com a objectiu primordial, la catalanisacio d’esta institucio, portà a terme en matineres feches; en la decada dels anys cinquanta, per professors catalans destinats aci (Regla, Tarradell, Giralt, etc.) ajudats per algu natiu (Sanchis Guarnes, Joan Fuster, etc.). La llabor impartida arraigà pronte en aquells jovens, hui dirigents de partits politics, quins efectes estan siguent acusats per la societat valenciana, omplint-la de confusionisme.
FILOSOFIES MARXISTES I FILOSOFIES NACIONALISTES BURGUESES. MARXISME I CATALANISME

Tant si es seguixen les directrius filosofiques marxistes, com les nacionalistes burgueses, abdos ne son coincidents en els mijos i fins. He aci, puix, els consells per a conseguir el poder segons els marxiste italià A. Gramsci: “La conquista del poder cultural es previ a la del poder politic i aço es llogra mediant l’accio concertà dels intelectuals cridats organics, infiltrats en tots els mijos de comunicacio, expresio i universitaris”.

LA LLENGUA CATALANA COM A RAO SUPREMA

Des dels romantics del sigle passat en ses fantasies oniriques creaors del catalanisme lliterari i precursors del politic, hasda aplegar als nostres dies en ses epigons, tots, absolutament tots, han considerat a la llengua catalana com a factor determinant de sa personalitat colectiva. Infinitat de cites avalen nostra afrimacio. Victor Alba, en son llibre “Catalunya de tamany natural” aixi es manifesta: “Per al catala, per irracional que aço parega, l’existencia de sa llengua es la prova de s’existencia colectiva”. En este mateix sentit s’expresa l’editor catala J.M. Castellet, en l’acte de presentacio del llibre del senaor socialiste, Francesc Ferrer, “La persecucio politica de la llengua catalana” (El Pais, 6.12.85), “...per ser la llengua el nucleo principal de la nostra personalitat...”. Matisant encara mes estos conceptes el periodiste que fa la resenya, fica en boca de l’autor les paraules següents: “...l’element mes important de Catalunya es sa llengua i si es pert esta, desapareix la nacio...”. De tot allo es despren que, per al nacionalisme catala, la llengua ha passat de ser un mig de comunicacio, de transmisio del pensament, a ser el pensament en si, en l’ideal, en la sustancia, al remat en el dogma que sustenta sa personalitat.

LA LLENGUA COM ARMA POLITICA

El periodiste Torres Murillo, a l’estudiar la situacio de les llengües minoritaries d’Europa (Las Provincias”, 27.3.82), fa les següents reflexions: “On existix apaisanament nacionaliste, la llengua, arma de poder politic...” i seguix afirmant: “...la llengua es convertix en algo mes que un vehicul de comunicacio o d’autodefinicio, es convertix en un mur de separacio...” “...s’aplega a considerar la llengua materna la llengua del poder i s’impon als somessos...” Encara que parla en termens generals, si podem aplicar tot aço al conflicte valencià-catala, per donar-se esta circunstamcia impositiva d’una llengua, per part del nacionalisme catala, sobre Valencia, entenent-lo des de la perspectiva de poble somes llingüistica, cultural i politicament, que es lo que es preten.

UN SOFISMA: “L’UNITAT DE LA LLENGUA”

Per a poder justificar, lo injustificable, en este proces de subordinacio idiomatica, hi hague que llançar un sofisma: "l’unitat llingüistica” del valencià i el catala (tambe del mallorqui), com un primer pas del proces que es du a terme. A continuacio donar nom ad eixa entelequia: “lengua catalana”, establint la següent premisa: Llengua es igual a Cultura i basant-se en aço es consagra el silogisme següent: Si tot el que parla catala es catala i els valencians parlen catala, la conslusio serà que, els valencians son catalans i catalana puix serà sa cultura.
RAONS DE L’EXPOLI

Lliteraries

U dels erudits catalans que han estudiat als classics valencians, des de sa optica nacionalista, ha segut Ramon Miquel i Planas. Concluyent i definitiu es el prolec del “Cansoner satiric Valencià dels sigles XV i XVI”, diu aixi: “Vist el cas de la llengua des de Catalunya, no cap dubte de que, quant mes extremen els valencians les pretensions d’autonomia de sa varietat idiomatica, front al catala, major necessitat hi ha per nostra part de reivindicar l’unitat llingüistica de les gents que poblen la franja llevantina de la peninsula en les Illes Balears...” “privar a Catalunya i a sa lliteratura de l’aportacio que representa la produccio de les lletres valencianes d’aquella epoca...” “...seria deixar la nostra historia lliteraria truncà en el centre del seu creiximent i ufania; mes encara”; seria arrancar de la lliteratura catalana la poesia quasi per complet, perque en cap d’atre moment, abans de la “Renaixença”, ha aplegat a adquirir l’esplendor en que se mos mostra gracies als Ausias March, als Roiç de Corella, als Jaume Roig, als Gaçull, als Fenollar i a atres cent mes.” No ne fan falta comentaris al text per a clarificar les possibles, si les haguera, sobre les raons expostes per a justificar la subordinacio a Catalunya de la lliteratura dels classics valencians. Si a cas recordar a Torcuato Luca de Tena: “Pero, ¿es parla en Valencia el catala o es parla en Catalunya el valencià?. Perque les primeres manifestacions escrites culturals son valencianes, no catalanes...” (Hoja del Lunes”, de Valencia, 20.2.1978).

Culturals

Si en principi s’establi el sofisma de la “unitat de la llengua”, a continuacio es passà a difondre que llengua es lo mateix que cultura. Esta definicio es del tot tendenciosa, ademes d’impropia, per quant que el concepte cultura es molt mes ample que el de llengua. Aço, que al nostre juï es algo tan fonamental, ha segut asumit per persones en general afectaes pel sindrom del catalanisme, de manera que ho han convertit en un dogma. D’ahí que el senyor Jordi Pujol, en el Congres, defengue la federacio en atres regions basant-se en una identitat llingüistica i cultural que “es la base de tota nostra politica, identitat, que en este cas, porta el nom conegut...” “.. en lo historic , cultural i llingüistic de Països Catalans...” (Las Provincias”, 6.8.1978).

En totes estes premises no mos deu d’extranyar, puix forma part de l’estrategia del nacionalisme, el promocionar i reforçar tots eixos plantejaments difundint, be en publicacio de tot tipo, o en manifestacions culturals, que la cultura catalana abarca tots l’ambits dels “Països Catalans”, tenint-la per consegüent com a tal. L’eixemple de la “Paella Valenciana” plat tipic de la gastronomia valenciana, que fon presentat en la “Semana Cultural Catalana en Berlin” (1978), com a catalana. En el llibre de “Historia de la musica catalana”, de M. Valls i Gorina, en la pagina 32 afirma que el “Misteri d’Elig es provablement el mes celebre de tots els apareguts en terres catalanes”. Que en el llibre firmat per Alejandro Cirici i Ramon Manet, “Ceramica Catalana”, es troba la ceramica de Manises, de Paterna, d’Alcora, el Museu Gonzalez Marti, etc. etc. En atre llibre, tambe firmat per Alejandro Cirici i Jordi Gumi “El Art Gotic Catala”, des de la Porta de Sant Miquel, de Morella, hasda la Colegiata de Gandia passant pel castell de Penyiscola, el Micalet, les Torres dels Serrans i de Quart, etc. etc. Tot es catala. Pero no para ahí la cosa, en el llibre de Josep Mainar i F. Catala Roca, “El Moble catala”, com de costum es troben una serie de mostres de mobles que perteneixen a Valencia i les Illes Balears ("La“ Provincias”, 25,26 i 27 de mayo de 1978). I per a remat d’esta breu exposicio, aportem la cita de la pagina 295, de la Enciclopedia Catalana, a on pot vore’s el mapa del mar mediterrani, que per obra i gracia del llavors conseller de Cultura de la Generalitat Catalana, Max Canher, passa a cridar-se “Mar Catalana” (“Las Provincias”, 15.7.1980).

Politiques

“Quan el domini geografic d’un idioma nacional està netament delimitat, coincidix, en efecte, en el territori d’eixa nacionalitat” “I hui en Catalunya, ya no se diu molt valencians i mallorquins, sino catalans de Valencia i catalans de Mallorca”. “Catalunya a soles –i aci mos referim a la Catalunya nacional-, total, formant a soles un cos en Valencia i les Balears”. He aci uns retalls del pensament de Rovira Virgili (1882-1947), del seu llibre “El Nacionalismo Catalan”. Bussejant en l’historia troben antecedents, entre atres, en Valentin Admirall, a qui se l’atribuix la paternitat del catalanisme politic. En maig de 1868, este personage va propondre que, en el “pacte de Tolosa” concepcio esta d’una Espanya federal, abarcara a Catalunya, Baleares, Aragon i Valencia. Per a Admirall la llengua era considerà com a una rao cientifica. “Historia del nacionalismo catalan”, M. Garcia Venero). Anys abans, Victor Balaguer, “...aplegà a formular un conat que –en variants estadistiques- reproduirien partits posteriors: l’imperiaslisme catala, penetrant en la llengua en l’antiga Corona d’Arago...” “volia formar un bloc politic Catalunya-Arago-Valencia-Mallorca, per a intervindre en la politica general de la nacio en nom d’un particularisme supraregional...” (M. Garcia Venero. “Historia del Nacionalismo Catalan” V. II pag. 272).

LA PREAUTONOMIA VALENCIANA (IV)

LA BATALLA DE VALENCIA (I)
Autor: Pepe Guillén Milla.

Además de todas las traiciones que se venían gestando por parte de los políticos valencianos, para convertir a nuestro Reino de Valencia en un apéndice más de los Países Catalanes, se alumbra un nuevo detonante que también influiría en la oposición de los valencianistas a los tejemanejes del Plenari. Y, es, con toda seguridad, el nombramiento como Presidente del Consell Preautonómico de José Luis Albiñana Olmos.

Vicente Ramos en (de Albiñana...) nos comenta: “El Presidente Albiñana. Sí, como vemos, el Consell navegaba sin rumbo y desarbolado, es lícito pensar que su capitán padecía de vértigos o de notorias insuficiencias psíquicas. Parece, pues, necesario poner luz en la oscura personalidad de “Pepe Lui”-... y en su nefasta influencia en la vida valenciana. Para trazar su epopeya, hemos buscado el testimonio de sus más allegados.

En lo personal. José Luís Albiñana Olmos, nacido en Valencia en 1943, tomó el volante del autobús preautonómico cuando contaba 34 años, edad que, si en otras personas, supone madurez, en nuestro personaje, no. He aquí una de las causas –tal vez, la básica- de sus fracasos. Así lo destacó Tarradellas: “Cuando tenga treinta años más, seguro que lo hará mejor”.

La poca densidad de su constitutivo personal originó actitudes fronterizas entre lo veleidoso y lo necio, y así lo retrataba Amadeu Fabregat: “Las ideas del señor Albiñana oscilan frecuentemente entre el infantilismo y la extravagancia. Es como tener a Andy Warhol instalado en el palacio de la Generalidad”. A ello hay que sumar lo quebradizo de carácter, lo que Vicente Ventura califica de “blando y maleable”, ostensible en su típica secuela de tenebrosidad tanto en su hacer como en su decir: “...la ambigüedad del Consell, la de su presidente y la de sus consejeros más o menos áulicos”... defecto que destaca el citado Fabregat en “Valencia Semanal (15-22, octubre de 1978): “La ambigua, equívoca y evasiva gestión del presidente Albiñana al frente del Consell desembocó durante la tarde de la concentración oficial de la Diada en un auténtico fracaso”. Albiñana “se ha convertido en uno de los protagonistas más destacados de la ceremonia de la confusión”.

Asimismo, este escritor panca pone de relieve la “escasa prudencia” de Pepe Lui, causa de tensas relaciones, como verbigracia, la que denuncia el periodista José Luís Masiá: “Albiñana, desde el inicio de su andadura presidencial, ha hecho uso del distanciamiento. Porque Albiñana debe de ser de esas personas que creen que la distancia realza su figura”.

La ausencia del término medio y la caudalosa presencia del barroquismo delinean sus silencios y su palabra: “El señor Albiñana es una persona retóricamente nebulosa: habla mucho y frecuentemente no se le entiende nada.” “El Presidente Albiñana habla mucho sin pensar lo que dice.”

Sin duda, el infantilísimo melindroso se desliza, por caminos de pavoneo, hacia rampas de vanidad, hambre de ceremonia y sed de bisutería protocolaria. Afirmó Vicente Ventura que, a Albiñana, “dejándolo que haga de presidente con dos motoristas delante de su automóvil, se le tiene contento”. Si él no toma plaza ante las candilejas, abandona con aspereza la escena –así, en Alicante, durante las fiestas de San Juan de 1978- o niega su presencia, cual fue el caso a que dio pie la inauguración de nueva sede del Colegio Oficial de Médicos de Valencia el 27 de junio de dicho año.

Esto en cuanto a sus silencios agraviados; si nos referimos a sus jaculatorias, basta traer la que rubricó en Elche el 13 de agosto de 1979: “Si todos los valencianos –dijo, haciendo añicos la modestia- hicieran como yo, que trabajo hasta dieciséis horas diarias en pro de las libertades democráticas de mi pueblo, no hay duda que la autonomía se conseguiría con unas altas cotas de libertad”. El quiquiriquí albiñanista inspiró una glosa de María Consuelo Reyna que empezaba como sigue: “Es que no tiene precio. Es absolutamente genial. Imagino que en otros territorios autónomos pagarían por tener un espectáculo semejante al que nosotros disfrutamos”.

Era, pues, incuestionable que, “en este campeonato de la incompetencia y de la grandeur”, se lleva el primer premio el señor Albiñana. E igualmente lo es el hecho de que tal especie de pavoneo suele engendrar desplantes y violencias, cuando no se le rinde pleitesía. Este es el caso Albiñana: “una persona irritada y no muy capaz de improvisaciones sarcásticas recurre fácilmente al insulto para defenderse”.

Mi experiencia personal –un largo diálogo ante la Junta Rectora del Instituto de Estudios Alicantinos- me reveló a un hombre sin ideas, pero con muchas consignas partidistas, y por ello, sin recursos dialécticos.”

En lo político. La juventud de Albiñana discurre bajo signo falangista, en cuya órbita ocupó el cargo de subdirector del Servicio de Educación y Cultura –1961- de la Delegación Provincial de Organizaciones del Movimiento de Valencia. Luego, según demostró Constantino Rotger, entró en las filas de la Democracia Cristiana –circunstancia, como la anterior, negada por el “President”-, cuando “no tenía la más remota idea del socialismo: sus preocupaciones estaban más cerca de los movimientos de los capellanes”. Falleció Franco, “el señor Albiñana abandonó la Democracia Cristiana, en la que tenía pocas posibilidades, ya que todos los puestos estaban ocupados, y se marchó a Madrid y se puso de acuerdo con don Felipe González, llamado entonces Isidoro. Y regresó a Valencia en calidad de líder de un flamante PSOE que iba a implantarse pasando por encima de antiguos militantes socialistas de toda la vida, como Ruiz Mendoza, Amutio y del Hierro”. Si bien el PSPV aun no había sido legalizado, “el señor Albiñana, desde Madrid, lo boicotea”. Por la oscura vía del motorismo, “viene la preautonomía y no sólo la actitud orgullosa y displicente del señor Albiñana, sino su incomprensión del problema nacional de País Valenciano”.

VALENCIANISME SOCIO-CULTURAL Y POLITIC (IX)

Pep Guillen y Milla
Juny del 2003

7. Necessaria conscienciacio dels valencians:

Sempre he rebujat, per considerar-la ofensiva per a alguns valencians, la paraula “meninfotisme”. Crec sincerament que existix en Valencia una societat dividida entre els que tenim com a brega ineludible la defensa dels nostres arraïls i aquells que, sentint-se valencians, no consideren necessari el moure un dit per a defendre la seua cultura i llengua. Es molt mes comodo seguir la corrent inmersora que mampendre una actitut beligerant en contra la organisà catalanisacio, organisà des de tots els punts en que l’Administracio autonomica ne te competencies.

Incloc dins d’estos ultims ad aquells que presumixen de considerar-se mes valencians que ningu perque treballen per a les falles, plorem en el “trasllat” i en “l’ofrena” s’emocionem quant “baixa la senyera” i, entre atres coses, omplin la pancha de paella, aspectes que no deixen de ser actes que mos identifiquen com a poble diferent i diferenciat, pero no estan gens disposts a treballar per a defendre la seua terra, la seua cultura i la seua llengua. Aixo con que no porta mes que disgusts, inclus enfrontaments en amics i en la propia familia, l’obvien. Aixo ya es una atra cosa.

No son capaços de vore que la despersonalisacio de la nostra identitat es un fet que ne tenen com a objectiu prioritari els partits politics, centralistes o no. L’ofensiva especialment cultural contra els valencians passa per vendre –mos a un proyecte federalista auspiciat per la politica catalana i consensuat (paraula que tant gusta d’utilisar als politics) en les altes esferes del govern central.

Ad estos valencians, dels que encara tenim que sentir-mos: “sempre esteu en lo mateix”, “sempre esteu veen fantasmes”, “a mi no me faran ser lo que no vullga ser”, “els meus fills estudien en catala pero en casa parlen valencia” I yo em pregunte: ¿i com ho escriuen?, ¿i com ne tenen viciat el llenguage?. I tantes i tantes frases manossejaes que a soles els servixen per a justificar la seua manca de consciencia valenciana. Ad estos tambe van dirigides estes reflexions, precisament per a que s’adonen d’una vegà per totes de lo que mos estem juant i en lo que està colaborant la seua passivitat .

Estos valencians que per comoditat o per consciencia han adoptat esta posicio d’indiferencia en els problemes que mos acucien, son els que vullc que reflexionen, encara que siga per uns moments, en el silenci de la seua soletat, sense que ningu puga escoltar les seues reflexions, si lo que mos estan fent es lo que mos mereixem els valencians.

REAFIRMACION VALENCIANA (IX)

(49) Diu l´inclit catalaniste, Germà Colón: “Agustín Rubio Vela ha demostrat de forma irrebatible que la prosa cancelleresca amb conciencia retòrica i estilística, no començà a Barcelona entre els secretaris reials (Es diguen Ferrer Sayol o Bernat Metge etc, ans bé a Valencia entre els escribans de la Sala, es a dir, els escrivans dels nostres jurats, i ha posat de relleu la personalitat de Bartomeu de Villalba (escrivà entre 1371 i 1399) i la seua trancendència en el congriament de l´estil literari en la prosa administrativa.....”

(50) Este es el Llibre del Consolat del Mar que recollia les lleis maritimes dictaes pel Tribunal Maritim del Reyne de Valencia (1285), varen ser fetes en romanç valencià.

(51) Sant Juan de Perusia i Sant Pedro de Saxoferrato, sants italians, foren decapitats el dia 29 d’agost de 1228 en un lloc public de la ciutat de Valencia, en la plaça anomenà Figuera, o de la Higuera, que segons els historiaors correspon a la actual plaça de la Reina, aço es una prova de que abans de la vinguda de Jaume I (1238), es parlava valencià en lo Reyne de Valencia.

(52) Miquel Batllori. Universitat de Girona (1/11/1992). “El catalán de Barcelona que se intenta imponer en Valencia es un dialecto infame e infecto.....nunca se aceptará que un dialecto tan infecto como el de barcelona se pueda imponer como lengua nacional”

(53) El catalán don Antonio Rubió i Lluch en su libro " documentos para la historia de la cultura catalana medieval ", editado en 1908, nos dice, sin lugar a dudas, que la Primera vez que aparece el nombre de lengua catalana fue en 1362, cuando Pedro el Ceremonioso ordenó que el libro francés de caballería Lancalot fuera traducido a lengua ¿catalana?. Hasta esa fecha, pues, la lengua catalana no existía.

(54) Sanchis Guarner en la página 29 de su libro " La lengua de los valencianos ", confirma lo de Rubió y Lluch, y añade: " es la primera vez que aparece esta explícita denominación."
Es un hecho innegable que, entre el valenciano y el catalán, existen diferencias dialectales desde el mismo siglo XIII. El señor Miret i Sans, hablando de un documento, firmado en Alicante, el año 1270, confiesa que ya en ese tiempo había diferencias entre el valenciano y el catalán. Dice este escritor catalán:
"... si be eren barcelonins els torogants, deu tenirse present l'influencia del Notari, qui era valencia".

(55) Manuel Vidal y Salvador (n Torreblanca. m 1697) "Grandezas de la lengua valenciana, por fin segunda en laconismo, sutileza y gracia de los conceptos, compuesta con los metros mas heróicos de la poesía, como son canciones reales, liras y octavas."

(56) Carta que un arap de Denia li escriu a N'Almudis, contesa de Barcelona, en que s'expressa en Romanç, cap al 1060". Esta carta fon estudià per Diaz y Diaz, llatiniste i Catedratic de l'Universitat de Compostela, i son estudi enviat al Dr. Ubieto i Arteta.

miércoles, 23 de diciembre de 2009

ALGARA

Paraula arap que s’aplicava a la tropa a cavall que eixia a correr i furtar la terra de l’enemic i tambe la mateixa incursio o correria.
L’algara encara te us en les guerres modernes per a impedir o destorbar la movilisacio i concentracio de tropes, asustar a un pais i facilitar sa invasio, coneixer les posicions i forces de l’enemic, tallar ses comunicacions i impedir ses aprovisionaments.
S’empleá molt en les guerres franco-prusianes, turco-rusa i de secessio americana, designant en lo nom estranger de raid, que va adquirint ya carta de naturalea en castellá.

ABU ABD ALLAH IBN HAZDAIL - AL AZRAQ-El Blavet

(Alcalá de la Jovada 1208-Alcoy?).
Caudillo musulmá senyor d’Alcala, Ebo, Gallinera, Laguar, Pego, Perpuchent, Pop, Tarbena i atres valls.
Passá part de sa joventut en Granada i va realiçar importants reformes en el cultiu de les seus terres, dotant-las de recs perfeccionats, particularment en la Vall de Pego, a on va fer desecar les zones pantanoses.

Quant les tropes de Jaume I El Conquistaor aplegaren als limits del seu territori, Al-Azraq, firmá en el fill i representant del Rei, Alfons, un tractat en el lloc d’Alcalá cridat El Pouet, el 14 d’abril de 1244 (segons la versio valenciana) o el 15 de la dhulcada del 642 de l’Hegira, que coreespon al 13 d’abril de 1245 del calendari cristiá (en el tex arap), segons el qual, el musulma entregaria a l’infant al cap de tres anys, els castells de Margarida, Cairols, Castells i Gallinera; l’incumpliment d’esta clausula motivá la primera sublevacio.
Derrotat Al-Azraq i expulsat del Regne, durant lo seu exili de 17 anys en 1275, aprofitant un moti contra els prohomens de la Ciutat de Valencia, i d’acort en el Emirs del Marroc i Granada, alçá en armes als moros sometits a Castella i Arago en el Regnes de Valencia i Murcia. No obstant, ses aliats concertaren una tregua en el Rei de Castella, debilitant aixina l’insurreccio.

En abril de 1276, es va produir l’ultim episodi important en les lluites entre Al-Azraq i Jaume I, al morir el musulma quant intentava asaltar la vila d’Alcoy. El substitui un nebot i homonim seu que mori en 1279 en la batalla de Lluchent, tambe contra Jaume I.
Alcoy conmemora en les festes de Moros i Cristians la victoria obtinguda en 1276 per les tropes cristianes valencianes sobre Al-Azraq en les inmediacions de la ciutat.

Font: Gran Enciclopedia de la Regio Valenciana – Valencia 1972 – Tom 2 – pag. 30

ABU SA’ID ‘ABD AL-RAHMAN (Moro Zeit):


Governaor almohade semindependent de Valencia, Alzira, Xativa y Denia. No vullgue acatar a l’emperaor de Murcia, que era rey de la taifa de Valencia. Era conegut entre els cristians como el Moro Zeit.

Davant la derrota sarracena d’Asp (1225), rendi vassallage y es va fer tributari de Ferrando III de Castella. Este fet preocupà a Jaume I perque vulnerava els acorts existents entre els reys cristians sobre les zones de reconquista, y el decidi a realiçar una expedicio sobre Penyiscola, que fracasà. Davant el perill d’un nou atac, Abu Sa’id es declarà tributari del Conquistador (1226).

Dos anys despres, Ibd Hud es sublevà contra els almohades y atacà entre atres, la taifa de Valencia, apoderantse d’Oriola, Denia, Bayren, Xativa y Alzira.

En Valencia, Abu-l-Dyumail Zaiyan s’apoderà del govern y Abu Sa’Id hi hague de refugiarse en Sogorp.
Firmà en Jaume I un pacte en Calatayud en el que cedia una serie de territoris valencians a canvi d’una ajuda militar que el musulma mai aplegà a rebre.
Perduda l’esperança de recuperar lo seu regne, que pronte passarà a mans de l’aragones, Abu Sa’Id es converti al cristianisme y encara que conservà distints drets territorials hasda el remat de la conquista de Valencia, els va cedir paulatinament a l’iglesia y al rey aragones.

ABD ALLAH AL-BALANSI (El valenciano)

(¿Valencia 823).
Governaor moro de Valencia (800-823), fill d’Abd al Rahmmamm I.
Ell y lo seu germa Suleyman s’alçaren contra el germa menor Hisam I. Vençucts s’anarem cap a Tánger.
A la mort de Hisam, Al-Balansi regresà de Berberia pera lluitar contra lo seu nebot, Al-Hakan I, nou emir.
Solicità ajuda a Carlomagno, oferintli Barcelona a canvi.
No va conseguir esta aliança y fon derrotat per Al-Hakan que el cercà en la ciutat de Valencia des d’aon negocià.
El resultat fon un compromis de no eixir de la ciutat, de la que fon nomenat governaor. Durant mes de vint anys eixerci esta funcio.
Construi els Jardins de Russafa.
Mort lo seu nebot, Al-Balansi, es sublevà contra el sucesor Abd Al-Rahman II, y s’anexionà Tudmir (Murcia).
Mori tras haverse vist obligat a abandonar, aqueixat d’una paralisis, una marcha sobre Cordova.

ABD AL-AZIZ IBN ABI AMIR AL-MANSUR.

Primer rey amiri de la taifa de Valencia (1021-1061). Fill del rey Sangol y net d’Almanzor.
Fundaor de la primera dinastía musulmana de Valencia y considerat com a primer rey encara que ell continuà cridantse com a Cadi.
Sa proclamacio per alguns amiris en Xativa com a rey no fon acceptà per tots y, expulsat de la ciutat, es refugià en Valencia.
Realiçà importants obres publiques, entre elles la muralla arap de Valencia, que la convertiren en la ciutat mer fortificà d’Al-Andalus.
En 1038 mort lo rey d’Almeria y Murcia, Zahayr, alegà drets a sa successio y s’anexionà aquells territoris.
Est anexio no fon acceptà pel rey de Denia, Muyahid, que atacà a Abd Al-Aziz y el va obligar a firmar un tractat de pau; la facilitat de la derrota fa dubtar de la força militar que se l’hi havia atribuit.
En 1047, lo seu cunyat Ibd Sumadilh s’indepençà en lo regne d’Almeria. En 1063 el Banu Tahir feren lo mateix en Murcia.
El regnat d’Abd Al-Aziz fon en general pacific, gracies a la seua habil política matrimonial. A sa mort, no obstant, ses successors no saberen guardar la coherencia del regne, que quedà reduit a la ciutat de Valencia.

ISLAMISME



Arap: Natural de la Peninsula Arabiga. Tambe fa referencia a la llengua de la dita peninsula, que exteneren ses habitants en les terres conquistaes durant el sigles VII y VIII, formant un arc que comprenia el Proxim Orient, el nort d’Africa y la Peninsula Iberica. En ocasions, per extensio, fa referencia a musulmà, per la vinculacio que existix entre la religio y la llengua d’aquells que la practiquen, puix es la llengua del Coran.

Musulma: aquell que seguix la religio d’Alà, l’Islam.

Cristià: aquell que seguix la religio de Jesus, el Cristianisme. Eren considerats cristians vells aquells que durant generacions s’havien mantigut fidels a la religio cristiana; allo front als convertits, principalment judeus o musulmans.

Mossarap: cristià en territori de musulmans.

Mudeixer: terme acunyat per l’historiografia que fa referencia al musulma en territori de cristians.

Morisc: mudeixar que passa a ser cristià tras ser batejat. Estos conversos eren coneguts com a cristians nous. Les conversions majoritaries es produiren durant y tras la Guerra de les Germanies, entre 1.521 y 1.525. Foren expulsats en l’any 1.609.

Moro: habitant del nort d’Africa. Per extensio, es cridava aixi als mudeixars, que tambe rebrien lo nom de sarrains o agarens.

El Turc: habitant de Turquia. En epoca moderna fa referencia a l’imperi Otoma, en el que els Austries mantingueren una dura lluita pel control del Mediterraneu.

lunes, 21 de diciembre de 2009

VALENCIANISME SOCIO-CULTURAL Y POLITIC (VIII)

Pep Guillen y Milla
Juny del 2003

3. El mon de les Falles:

No cap dubte que les Falles han segut un eixemple de democracia interna en els temps en que esta paraula careixia de significat en la vida dels valencians i, per supost, del resto dels espanyols. S’entenc que estic referint-me als temps de l’ultima dictaura politica.

Elles contribuiren al manteniment d’una especial senya d’identitat del nostre poble i, per supost, a servir de folgament durant els dies de festa, de fer oblidar atres penuries que es patien en els dificils temps de la pre i postguerra.

Per sort aquells temps de penuria passaren i, per desgracia, l’evolucio del mon faller cap a l’actual situacio en que es troba, anà transformant-se des de la critica politica especialment a una connivencia molt acusà en el poder politic.

Hi ha que reconeixer que en l’aspecte llingüistic, les falles, per mig d’u dels seus congresos fallers, decidiren que la normativa per a les seues expressions en llengua valenciana seria la de la Real Academia de Cultura Valenciana, la normativa que coneguem com les Normes de El Puig, per a eixir al pas de la galopant catalanisacio que de les seues manifestacions culturals venia duguent-se a terme.

A pesar d’eixe acort democratic pres per assamblea general de la Junta Central Fallera, els llibrets en l’explicacio i relacio de la falla, aixi com els cartellets dels monuments fallers abocaren a una despersonalisacio tal -lliggas catalanisacio- que hui encara subsistix i s’acrecenta cada vegà mes. Escasissimes ne son les falles que utilisen la normativa genüinament valenciana i no mes hi ha que fullejar els llibrets per a adonar-se de la seua submissio al poder politic.

Per atra banda, en la nostra Comunitat l’afluencia d’inmigrants, tant espanyols com estrangers, cada vegà va en aument i les festes dels barris, les mes genuïnes, les falles, els atrauen perque es una forma d’esparciment, per atre costat molt llogic, per a sustraure’s dels problemes quotidians. Es una forma d’integracio pero tambe de despersonalisacio de l’identitat valenciana. Hi ha que tindre en conte que son els barris periferics els que atrauen mes foraneos i la situacio real es que una de les primeres activitats que monten es una comisssio de falla, pero la realitat es que, el fondo de la qüestio es eixa, la festa i a soles la festa. L’utilisacio, defensa i el respecte cap a la llengua valenciana, se’ls la trau a la fresca. Acaten la catalanisacio tant si es per a obtindre aportacions economiques com que no.

Per tant, yo pense, i puc estar equivocat, que salvo honroses excepcions, hui en dia les falles contribuixen a ser un vehicul mes de propaganda de l’inmersio llingüistica catalanisant.

AÑO 1413. EL PADRE VICENTE FERRER RECONCILIA A LOS CENTELLES Y VILARAGUTS



Autor: Desconocido.


El padre Vicente Ferrer feu el encargado de predicar los sermones de la cuaresma, sermones que constituyeron un clamoro éxito por la efectividad de sus consejos, que hicieron posible la pacificación y reconciliación de los bandos enfrentados entre los Centelles y los Vilaragut, desapareciendo los odios y rencores que durante tantos años ensangrentaron el Reino de Valencia.

Donde fracasaron reyes y gobernantes, leyes penales y represiones policiacas, se alcanzó con la ayuda sobrenatural, la paz, creando un clima de convivencia que se entendía no debería volver a turbarse.

Desde el mes de enero de 1410, el padre Vicente, Salió de Valencia a Alcoy, Elche, Orihuela y Murcia, predicando en todas estas ciudades con su acostumbrado fervor y consiguiendo arrepentimientos y conversiones, así como el entusiasmo de todas las gentes. Su fama llegó incluso a tierras de Granada dominadas por los mahometanos, a las que fue invitado por el rey moro. El padre Vicente que por entonces estaba molesto por una llaga en una pierna, no quiso renunciar a esta invitación y acudió a Granada subido en un jumento, siendo recibido con demostraciones de júbilo. Predicó y muchos estaban dispuestos a su conversión, pero desató la cólera de los morabitos y santones que trataron de darle muerte, por lo que el rey le aconsejó que saliera de Granada. De Granada pasó a Sevilla y Ecija, pasando después a Toledo.

1.409. EL NOU GOVERNAOR CONTRA ELS CENTELLES.

Autor: Desconegut.

En 1.409 el rei va nomenar governaor de Valencia al noble Arnau Guillem de Bellera, jurant son carrec en la catedral de Valencia el dia 25 de novembre.

El governaor sempre va demostrar sa devocio pel comte d’Urgell, per lo quel simple anunci del seu nomenament, fea dir que els Centelles el teniem per son enemic y en realitat la rivalitat entre Bernat Centelles y el governaor Bellera era total, degut a quel governaor emprava major ajuda possible a ses enemics els Vilaraguts.

No mes v’aplegar a Valencia escomençà el governaor Bellera a donar mostres de s’extraordinaria activitat y caracter. Primer v’intermediar en Xativa pera calmar als Centelles y als Maça de Lluna. Despres en la Ciutat de Valencia va castigar als partidaris dels Centelles que s’havien refugiat en la catedral. El vicari general en absencia del bisbe Hugo de Lupià v’excombregar a tots quants prengueren part en esta accio.

Ab la presencia del governaor Bellera no a soles es varen calmar les escaramusses entre els bandos dels Centelles y dels Vilaraguts, sino que estaven mes barallats que mai ante el recolzament descarat que prestava als Vilaraguts, per lo que varen decidir opondre’s al comte d’Urgell en la successio de la quel governaor tambe era partidari.

Va faltar en lo mateix any de 1.409 el jefe de la casa dels Centelles, Gilabert de Centelles y de Riu-Sec, senyor de la Baronia de Nules y Oliva que fon conseller y camarlenc del rei En Marti.

Ab tropes valencianes va participar en la defensa dels comtats catalans contra l’invasio dels d’Armanyac y caigue presoner en 1.390. En 1.394 es traslladà a Sicilia ab les tropes del rei En Joan I que envià en ajuda de son germa Marti. Tornat a Valencia prengue part en les banderies que enfrontaven als Soler y Centelles des de 1.396 per una desavenencia aguda entre Jaume Soler, baile general, y Gonçal Dies respaldat este per els Centelles bando que va capitanejar des de 1.398.

Li va succeir en els tituls de les baronies aixi com en la capitania dels Centelles son fill Bernat de Centelles Riu-Sec i Cabrera.

EL CENTENAR DE LA PLOMA (I)



Noticia Historica de la conquista de la Ciutat de Valencia por el Rey D. Jaime I de Aragon.
Luis Lamarca – 1.838 (pags. 28 a 34).

Una de les coses que mes cridaren l’atencio en la celebracio del quint centenari de la conquista del Regne Moro de Valencia pel rei Jaume I el Conquistador (1.738) i de la que mes es parla ara fon la Companyia del Centenar de la Ploma que disolta o suprimida en la Guerra de Successio (entre el borbo Felip V i l’archiduc Carles, any 1.707) es va reproduir en cert modo per ad aquelles festes i per quant, en general, se tenen poques noticies d’aquell cos de tropa civica que no deixà de proporcionar algun dia de gloria a nostra patria, donarem aquelles que siguen prou per a que pogam formar-mos una idea d’esta antigualla.

La dita companyia la creà el mateix rey conquistador, com ho acrediten les paraules del capitul 229 de les Corts que Felip III celebrà en Valencia l’any de 1.604: “Item per companyia del Centenar de la Ploma ab sos macips i pages es antiquissim dels temps de la conquista del present regne, etc.” i encara ho expressen en major precisio el capitul 18 de les Corts de Monço de 1.626: “La companyia del Centenar de la Ploma instituida per la Magestat del Senyor rei en Jaume lo Conquistador, etc.”.

Vullgue aquell monarca que la dita companyia tinguera per patro a Sant Jordi, que ho era de l’eixercit d’Arago i, en conseqüencia, fundaren ses individuos una confraria en l’iglesia del Sant, en la qui tenien una capella particular consagrà a Nostra Senyora de les Victories, en quin altar es veien encara ses armes en els ultims anys de la companyia, que eren la creu i la ballesta, i d’aci vingue el cridar-se-li tambe algunes vegaes com Lo Centenar del Glorios Sant Jordi.

Estava composta de cent ballesters, tots paisans, tant mestres com oficials dels gremis de la Ciutat, els quals gojaven de molts privilegis, i quant eixien formats portaven una sobrevesta de tafetà blanc que els cobria el pit i esquena, en una creu roja de Sant Jordi a cada part. En els ultims temps, si be seguia cridant-se-li del centenar, estava composta per doscents homens, cent ballesters i cent arcabucers. El nomenament o provissio de ses individuos perteneixia als Jurats i al Consell General, i la ciutat es considerava com a coronela de la dita companyia quin capità nat era el Justicia Criminal. Per a celebrar ses festes tenien una casa confraria en lo carrer que hui es crida encara dels Ballesters i ans de Sant Jordi i de la Confraria del Centenar. La porta de la dita casa estava en curta diferencia a on a les hores d’ara es la del vestuari del teatre i tot allo ocupava l’espai que hi ha hasda l’ultim de la platea.

Quant es conclui l’obra del teatre en 1.832 encara es conservaven vestigis de l’altar, que estava raere de la paret exterior del teatre en la que formava un pareto al llarc del carrer Fidalgo, donant front al puesto que ocupaven a l’esquerra de l’espectaor els palcos mes inmediats a l’escenari.

Per a eixercitar-se en el maneig de la ballesta i l’arcabuç, tenien destinat un lloc que es cridava de la Ballesteria, junt a la porta de Quart, a esquenes del Convent de Santa Ursula i atre entre la Porta de la Mar i la dels Judeus, que es la que hui es veu tancà en la plaça del Picadero. (Aixi consta en les deliberacions del Consell General de 8 de febrer de 1.575 i 28 de juliol de 1.576). Alli concurrien a tirar al blanc tots els dumenges i la ciutat premiava als que mes s’aventajaven en una joya, que solia ser una copa o cullereta d’argent.

Estava esta Companyia al servici de la Ciutat i lo seu especial desti era el de donar-li escolta i defendre la bandera o senyera sempre que eixia a campanya. La dita bandera, armà d’una celá en lo rat penat, ha fet sempre un gran paper en les festes seculars, es conserva en la Casa Consistorial en una arca de tres claus, i eren molt singulars les cerimonies que s’observaven en l’antic per a traure-la. Tenien l’idea de que la bandera mai debia abatir-se, i en tant de rigor observaven este principi que per a no tindre que inclinar-la al passar per alguna porta la baixaven pel balco. Ad est efecte, a la dreta de la porta que ix al carrer dels Cavallers, es dispongue d’un entaulat a la manera de catedra, quasi tant alt com la porta, cobert de vellut, i pujant en ell el ciutadà que eixercia el carrec de Racional, rebria la bandera o senyera que despenjaven del balco per mig d’uns cordons i des d’alli la baixaven per a que la prenguera el Justicia Criminal, que era el qui debia portar-la. I no sols es practicava aixi quant es traia la bandera per a les festes alusives a la conquista, sino tambe quant eixia a campanya en les tropes de la Ciutat i Regne sobre lo qual es molt curiosa la nota que escrigue en son diari M.S. el capellà del rei N’Alfons en l’any de 1.464, i que es troba conforme en lo que consta en el Manual de Consells del mateix any. “Disapte, dice, XXI del dit mes de julio, fon treta la bandera de Valencia contra En Jaume d’Arago[1]. La dita bandera fonch baixà per la finestra, la qual portaba Ramon de Vich gentil-home Justicia Criminal de la dita Ciutat. E al portal dels Serrans fonch presa e muntada dit, e de part de fora ab bastiment fonch presa e donada al dit justicia: anaba en mig del Ballesters del Centenar de la Ploma. E fora al portal fonch estogada aquella bandera, e fonch donada al dit justicia atra bandera de estamenya”.

Proseguix referint la victoria que l’eixercit valencià alcançà contra En Jaume d’Arago, fent-li presoner en sa muller, dos fills i tres filles que foren portats a Valencia, i com lo dia 24 d’agost “fonch feta crida real que a hores apres mig horn que tot home fora a fer honor a la entrada de la bandera, e que faria la bolta de la professo del Corpus Christi, etc.”

Esta bandera ha segut el principal objecte del centenaris anteriors per simbolisar-se en ella el fet de la conquista que es celebrava; mes l’Ajuntament va tindre en esta ocasio un pensament mes feliç, puix va dispondre que de quants objectes podrien contribuir a donar decoro i celebritat a la celebracio de la conquista, ningu era tant propi, ni podia inspirar en sa vista efectes mes sublims, que l’espasa mateixa del Rei Conquistador, aquell acer invicte que mai llui en va i al que seguia constantment la victoria. Este fon l’instrument principal de la conquista, i no es facil per cert contemplar-ho, sense sentir-se posseit de cert sentiment intim de respecte, com si en aquella espasa venerable estiguera representat el mateix monarca ilustre que en tanta gloria la v’esgrimir.

Esta joya inapreciable la posseix des de temps inmemorial l’Ajuntament de la Ciutat de Valencia i la conserva en la mateix arca de tres claus en que es troba deposità la bandera, la qual per a major respecte està colocà en la capella de la Secretaria. En l’antic i per espai de mes de dos siglos estigue colocà en lo mes alt de la sala daurà del Consistori, hasda que en l’any de 1.666 es deliberà que per a donar major solemnitat a la provesso que en memoria de la conquista es fea tots els anys, el dia de Sant Donis, la portase el Racional sobre el muscle dret, a quin efecte se passava a la Catedral i es colocava durant els oficis en lo presbiteri, al costat de l’evangeli; siguent de notar, en proba de lo seu exquisit temple, que en tot el temps referit estigue encorvà, formant un arc que casi tocava la punta en el puny; i, n’obstant, despres que la desclavaren per a baixar-la en l’any dit, tornà prontament a lo seu estat natural, quedant-se tan recta com es veu en l’actualitat.

[1] Fill d’Alonso Duc de Gandia. Havent-se revelat, es va fer fort en la Baronia d’Arenos; pero la Ciutat ixque contra ell com es referix, i havent-ho fet presoner, fon portat al castell de Xativa, a on estigue hasda que va morir. A la seua dona i als seus tres fills els tancaren en la torre de Torrent; mes havent lograt fugir es posaren a salvo en Castella.