Autor: J. B./ VALENCIA
La primitiva señera pertenecía al monarca aragonés (según proclamaban todos los textos de los siglos XII y XIII, como el del provenzal Peire en 1285: "fai nomnar rey darago, lo senhal del basto").
En l’incorporacio del regne musulma de Valencia a la cristiandat a mans del rei Jaume I, escomença l’heraldica actual valenciana. En ella, tal volta expressant la dualitat de l’esperit valencià sempre enfrontat germa contra germa, coexistiran dos simbologies que encara perduren en diversos escuts; estes son una ciutat sobre les aigües i l’atra, mes apreciada pels valencians, sera les barres del Rei en losange, dos en un principi i coronades des de 1377 per orde del Rei Pere II de Valencia, el Cerimonios, i que mes tart quedarien ampliades a quatre.
Jaume I nos otorgà la nostra forma juridica: els Furs de Valencia que si be foren compartits en el nostre territori durant mes d’un segle en atres lleis foranees acabaren sent adoptats per totes les ciutats i viles. Tambe nos concedi l’us de la seua bandera, que sent “Senyal Real” era de tot el Regne i no a soles de la Ciutat de Valencia com alguns han volgut fer creure.
Hem de tindre en conte que la Ciutat de Valencia era el Cap i Casal del Regne, un regne que precisament havia pres el nom de la ciutat. (circumstancia que ara tan nos perjudica, gracies a la desmembracio nacional que patim, per rivalitats ciutadanes fomentades i interessos aliens als del nostre poble, perque l’unio fa la força i si estem desunits mai tornarem a ser forts i dignes). Cosa que des de Roma i el seu imperi era prou habitual en esta epoca veja’s sino el cas de la ciutat de Leon i el seu regne, les republiques italianes de Genova i Venecia... Moltes voltes els jurats i consellers de la capital parlaven en nom de la “Ciutat e Regne de Valencia” perque en numeroses ocasions representaven a totes les ciutats del regne, recordem el cas de Vinatea en el segle XIV.
Des de temps de Jaume I, per concessio del rei, totes les viles que obtenien el titul de reals, conseguien els mateixos privilegis que la Ciutat de Valencia i eren viles junt a la Ciutat de Valencia i totes juntes formaven l’estament real de la Diputacio General i de les Corts Valencianes, i totes adoptaven les armes de la Ciutat i Regne de Valencia. Si nos fixem ara en els escuts de totes les ciutats i viles reals vorem vestigis de les dos simbologies que he mencionat ades (en la ciutat d’Alacant perviuen les dos), sobre tot de la losange en les barres del rei d’Arago coronades.
Es dir “les armes que ostentava la Senyera Real i de la Ciutat de Valencia, en barres coronades en el teixit, mes el Rat Penat (no el Drach alat del rei) sobre l’asta, eren i son representatives de tot el territori valencià”.(3)
Tants anys d’imperialisme castellà i uns quants de catala han conseguit en part borrar gran part de la memoria historica dels valencians i confondre-nos prou, pero lo ben cert es que ya en els furs constava que: “tots els cavallers de la Ciutat o del terme o de qualsevol lloc que foren estaven obligats a seguir a la Senyera”. La disposicio nomenada prova que la Senyera havia de ser seguida per tots els subdits del rei i per tant per tots els del Regne. Aço es recordava cada volta que esta anava a traure’s.
Com a eixemple d’esta obligacio transcric les ordenacions fetes pel consell de la ciutat en decembre de 1356 en motiu de la guerra en Castella. Dien aixina:
“- Que tot lo mon, tant d’a peu com d’a cavall, estiguera a punt per a seguir a la Senyera quan repicara la campana de la Seu.
- Que quan ixca la Senyera vagen alguns homens per l’horta avisant-ho.
- Que s’escriguera a Morvedre, Burriana i Vall d’Uxo per a que els seus homens vinguen a seguir a la Senyera.”
La primitiva señera pertenecía al monarca aragonés (según proclamaban todos los textos de los siglos XII y XIII, como el del provenzal Peire en 1285: "fai nomnar rey darago, lo senhal del basto").
En l’incorporacio del regne musulma de Valencia a la cristiandat a mans del rei Jaume I, escomença l’heraldica actual valenciana. En ella, tal volta expressant la dualitat de l’esperit valencià sempre enfrontat germa contra germa, coexistiran dos simbologies que encara perduren en diversos escuts; estes son una ciutat sobre les aigües i l’atra, mes apreciada pels valencians, sera les barres del Rei en losange, dos en un principi i coronades des de 1377 per orde del Rei Pere II de Valencia, el Cerimonios, i que mes tart quedarien ampliades a quatre.
Jaume I nos otorgà la nostra forma juridica: els Furs de Valencia que si be foren compartits en el nostre territori durant mes d’un segle en atres lleis foranees acabaren sent adoptats per totes les ciutats i viles. Tambe nos concedi l’us de la seua bandera, que sent “Senyal Real” era de tot el Regne i no a soles de la Ciutat de Valencia com alguns han volgut fer creure.
Hem de tindre en conte que la Ciutat de Valencia era el Cap i Casal del Regne, un regne que precisament havia pres el nom de la ciutat. (circumstancia que ara tan nos perjudica, gracies a la desmembracio nacional que patim, per rivalitats ciutadanes fomentades i interessos aliens als del nostre poble, perque l’unio fa la força i si estem desunits mai tornarem a ser forts i dignes). Cosa que des de Roma i el seu imperi era prou habitual en esta epoca veja’s sino el cas de la ciutat de Leon i el seu regne, les republiques italianes de Genova i Venecia... Moltes voltes els jurats i consellers de la capital parlaven en nom de la “Ciutat e Regne de Valencia” perque en numeroses ocasions representaven a totes les ciutats del regne, recordem el cas de Vinatea en el segle XIV.
Des de temps de Jaume I, per concessio del rei, totes les viles que obtenien el titul de reals, conseguien els mateixos privilegis que la Ciutat de Valencia i eren viles junt a la Ciutat de Valencia i totes juntes formaven l’estament real de la Diputacio General i de les Corts Valencianes, i totes adoptaven les armes de la Ciutat i Regne de Valencia. Si nos fixem ara en els escuts de totes les ciutats i viles reals vorem vestigis de les dos simbologies que he mencionat ades (en la ciutat d’Alacant perviuen les dos), sobre tot de la losange en les barres del rei d’Arago coronades.
Es dir “les armes que ostentava la Senyera Real i de la Ciutat de Valencia, en barres coronades en el teixit, mes el Rat Penat (no el Drach alat del rei) sobre l’asta, eren i son representatives de tot el territori valencià”.(3)
Tants anys d’imperialisme castellà i uns quants de catala han conseguit en part borrar gran part de la memoria historica dels valencians i confondre-nos prou, pero lo ben cert es que ya en els furs constava que: “tots els cavallers de la Ciutat o del terme o de qualsevol lloc que foren estaven obligats a seguir a la Senyera”. La disposicio nomenada prova que la Senyera havia de ser seguida per tots els subdits del rei i per tant per tots els del Regne. Aço es recordava cada volta que esta anava a traure’s.
Com a eixemple d’esta obligacio transcric les ordenacions fetes pel consell de la ciutat en decembre de 1356 en motiu de la guerra en Castella. Dien aixina:
“- Que tot lo mon, tant d’a peu com d’a cavall, estiguera a punt per a seguir a la Senyera quan repicara la campana de la Seu.
- Que quan ixca la Senyera vagen alguns homens per l’horta avisant-ho.
- Que s’escriguera a Morvedre, Burriana i Vall d’Uxo per a que els seus homens vinguen a seguir a la Senyera.”
