Autor: J. Romero
De mosatros depen si volem millorar, actualisar y diferenciar les Normes d´El Puig, o si pel contrari volem seguir arrastrant algunes incronguencies (que mes avall tratarém) que no reforçen precisament els nostres arguments valencianistes. Es mes, desgraciadament pera la llengua valenciana, la tendencia que han pres dites normes no va en el cami que prescriu la llingüistica contemporanea d´acentuar les diferencies d´un sistema llingüistic cuant sofrix l´amenaça d´absorcio per part d´un atre. Com tots sabem, fa uns mesos la Seccio de Llengua y Lliteratura de la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV) va aprovar l´introduccio dels acents y, damunt, en unes regles molt similars a la normativa catalana. Ademes d´innecessaris, els acents trenquen en una de les particularitats de la normativa, aproximanla aixina un poquet mes encara a la normativa pancatalanista. De fet, si agarrem un text escrit en «normalitzat» y un atre en les actuals Normes d´El Puig, vorem que al primer colp de vista son texts practicament identics. Sense ducte, per al llector no guerrejat en estos temes o en texts curts, les diferencies son inexistents. ¿En quins arguments podem conscienciar a la gent de que el valenciá y el catala son llengües diferents si els escrivim practicament igual?, ¿no mos estem tirant mosatros mateixa terra als ulls? Llamentablement, si. Pero... ¿que podem fer? Al meu entendre, escomençar per despendremos de les contradiccions y complexos que llastren l´actual normativa. Ya ham vist que la llingüistica contemporanea mos recomana y llegitima pera forçar les diferencies respecte al catala. Pero... ¿com heu fem? Molt facil, acodint a la realitat de l´autentica llengua valenciana que es la llengua que parla el Poble Valenciá. Mosatros no tenim necessitat d´inventarmos paraules y grafies tal com feren els catalans a principis del sigle XX, sino que a soles tenim que eixir al carrer y escoltar com parla el poble, y vorem com, ademes, moltes d´ixes paraules estan registraes lliterariament desde fa molts anys y en una morfologia y ortografia distinta a la que actualment arrepleguen les actuals Normes d´El Puig.
Com diu F. de Borja Cremades, el criteri que deu regir les relacions entre la llengua oral y l´escrita es que (...) l´escrita deu acomodarse a la parlá, en aquelles formes y combinacio d´elements llingüistics de tota indole, creats y practicats pel poble (Cremades, p. 136). O com diu l´eminent filolec el Pare J. Mª. Guinot, lo primer en que deu contar pera l´elaboracio de la llengua lliteraria valenciana es en el llenguage viu del poble. (...) El poble es l´amo de la llengua: la llengua es seua, y la gramatica deu estar al seu servici. No ve la llengua de la gramatica, sino la gramatica, de la llengua. (...) no está l´ortografia per damunt del llenguage, sino al seu servici (Guinot, pp. 115-117). O com diu Chimo Lanuza, l´unica veritat es que la llengua escrita ha d´anar darrere de la llengua parlá y no al reves, perque la funcio de l´ortografia consistix en facilitar (y may dificultar) l´escritura y la llectura, representar graficament el sistema parlat. Es la llengua parlá la que ha de condicionar l´evolucio de l´escrita, no esta ad aquella (Lanuza, Socioobs., p. 70). Aixina pues, queda clar que la primera y principal premisa que condicione la normativisacio de la llengua valenciana te que ser la llengua parlá, que es, ademes, la que va a marcar la diferencia de forma natural respecte al catala.
Si realment estem per conservar la llengua valenciana y evitar la completa absorcio per part del catala, en ixe cas deguem actualisar la normativa. Una actualisacio que es faça pensant en els usuaris, y no en la «intelectualitat» catalanista. Les critiques d´estos ultims les anem a tindre igual, mentres que si mos acostem als valenciá-parlants, en una codificacio molt senzilla, molt proxima entre la llengua viva y la norma, conseguirém una identificacio entre l´usuari y la normativa. Aço es importantissim. Molts valenciá-parlants li pendrien gust ad aixo de llegir y escriure tal com parlen, seria una identificacio natural, llogica, inclus sentimental. Ademes de reforçar la personalitat llingüistica valenciana, molts s´interessarien per esta normativa en la cual s´identificarien y en la que no deurien fer practicament ningun esforç en llegir ni en escriure, es mes, la sentirien com a propia per coincidir en la llengua que els han ensenyat els seus pares. Pero es que en el cas dels castella-parlants tambe heu tindrien molt mes facil al tratarse d´una normativa molt mes simple y atractiva, y per tant evitariem el comprensible rebuig que actualment genera l´aprenentage del valenciá.
Crec interessant reproduir aci una metafora molt ilustrativa procedent de Batiste Lanuza, cuant diu que la normativisacio d´una llengua no deu ser elitista: com en les normes d´un deport popular, si realment volem fer popular ixe deport, les regles han de ser facils, de facil aplicacio, adaptarles y anar canvianles en l´intencio sempre de popularisar y estendre el deport en cuestio. No debaes el futbol y el basquet son actualment els dos deports possiblement mes populars dels que coneixem: son de facil aplicacio y les seues normes —o regles— s´han adaptat pensant no a soles en els juaors, sino tambe en el possible public, pero may en els tecnics —arbits y etcetera— que han de intervindre en la seua correcta aplicacio (Lanuza, Socioobs., p. 72). Al respecte, Chimo Lanuza diu: les regles d´us no es creen pera provocar un distanciament entre la codificacio y l´objecte codificat (sería absurt), sino tot lo contrari, pera reduir al minim la distancia entre objecte virtual y el real y, aixina, practicar sense problemes un deport... o una llengua. Aço tambe implica la necessitat d´una adaptacio y d´uns canvis periodics en l´intencio de millorar el joc. (...) Si estes normes es feren unicament per als tecnics, el resultat sería un deport molt tecnificat y eminentment elitiste, pera un grup selecte, de manera que apareyxerien dos grups: els que dominen les regles y els que senten parlar d´elles, els que dominen el joc y els que no. Y una llengua, si de veres volem que siga d´us popular y majoritari, ha de ser tratá com el futbol o el basquet y no, per eixemple, com el criquet (Lanuza, Socioobs., p. 73.).
Aixina tenim tres necessitats vitals que estan inherentment relacionaes entre elles: en primer lloc, la necessitat de preservar la llengua coloquial valenciana, que, no, heu oblidem, es la llengua, l´autentica llengua (Lanuza, Socioobs., p. 69); en segon lloc, la necessitat de marcar les diferencies respecte al catala absorbent, no de forma artificial sino de forma natural atenent a la realitat de la llengua viva; y en tercer lloc, la necessitat d´un major us per part dels valencians de la normativa valenciana, que pasa irremediablement per acostar la normativa al valenciá popular, al valenciá modern, al valenciá viu, y en unes regles ortografiques mes senzilles que faciliten la seua llectura y escritura.
Com diu F. de Borja Cremades, el criteri que deu regir les relacions entre la llengua oral y l´escrita es que (...) l´escrita deu acomodarse a la parlá, en aquelles formes y combinacio d´elements llingüistics de tota indole, creats y practicats pel poble (Cremades, p. 136). O com diu l´eminent filolec el Pare J. Mª. Guinot, lo primer en que deu contar pera l´elaboracio de la llengua lliteraria valenciana es en el llenguage viu del poble. (...) El poble es l´amo de la llengua: la llengua es seua, y la gramatica deu estar al seu servici. No ve la llengua de la gramatica, sino la gramatica, de la llengua. (...) no está l´ortografia per damunt del llenguage, sino al seu servici (Guinot, pp. 115-117). O com diu Chimo Lanuza, l´unica veritat es que la llengua escrita ha d´anar darrere de la llengua parlá y no al reves, perque la funcio de l´ortografia consistix en facilitar (y may dificultar) l´escritura y la llectura, representar graficament el sistema parlat. Es la llengua parlá la que ha de condicionar l´evolucio de l´escrita, no esta ad aquella (Lanuza, Socioobs., p. 70). Aixina pues, queda clar que la primera y principal premisa que condicione la normativisacio de la llengua valenciana te que ser la llengua parlá, que es, ademes, la que va a marcar la diferencia de forma natural respecte al catala.
Si realment estem per conservar la llengua valenciana y evitar la completa absorcio per part del catala, en ixe cas deguem actualisar la normativa. Una actualisacio que es faça pensant en els usuaris, y no en la «intelectualitat» catalanista. Les critiques d´estos ultims les anem a tindre igual, mentres que si mos acostem als valenciá-parlants, en una codificacio molt senzilla, molt proxima entre la llengua viva y la norma, conseguirém una identificacio entre l´usuari y la normativa. Aço es importantissim. Molts valenciá-parlants li pendrien gust ad aixo de llegir y escriure tal com parlen, seria una identificacio natural, llogica, inclus sentimental. Ademes de reforçar la personalitat llingüistica valenciana, molts s´interessarien per esta normativa en la cual s´identificarien y en la que no deurien fer practicament ningun esforç en llegir ni en escriure, es mes, la sentirien com a propia per coincidir en la llengua que els han ensenyat els seus pares. Pero es que en el cas dels castella-parlants tambe heu tindrien molt mes facil al tratarse d´una normativa molt mes simple y atractiva, y per tant evitariem el comprensible rebuig que actualment genera l´aprenentage del valenciá.
Crec interessant reproduir aci una metafora molt ilustrativa procedent de Batiste Lanuza, cuant diu que la normativisacio d´una llengua no deu ser elitista: com en les normes d´un deport popular, si realment volem fer popular ixe deport, les regles han de ser facils, de facil aplicacio, adaptarles y anar canvianles en l´intencio sempre de popularisar y estendre el deport en cuestio. No debaes el futbol y el basquet son actualment els dos deports possiblement mes populars dels que coneixem: son de facil aplicacio y les seues normes —o regles— s´han adaptat pensant no a soles en els juaors, sino tambe en el possible public, pero may en els tecnics —arbits y etcetera— que han de intervindre en la seua correcta aplicacio (Lanuza, Socioobs., p. 72). Al respecte, Chimo Lanuza diu: les regles d´us no es creen pera provocar un distanciament entre la codificacio y l´objecte codificat (sería absurt), sino tot lo contrari, pera reduir al minim la distancia entre objecte virtual y el real y, aixina, practicar sense problemes un deport... o una llengua. Aço tambe implica la necessitat d´una adaptacio y d´uns canvis periodics en l´intencio de millorar el joc. (...) Si estes normes es feren unicament per als tecnics, el resultat sería un deport molt tecnificat y eminentment elitiste, pera un grup selecte, de manera que apareyxerien dos grups: els que dominen les regles y els que senten parlar d´elles, els que dominen el joc y els que no. Y una llengua, si de veres volem que siga d´us popular y majoritari, ha de ser tratá com el futbol o el basquet y no, per eixemple, com el criquet (Lanuza, Socioobs., p. 73.).
Aixina tenim tres necessitats vitals que estan inherentment relacionaes entre elles: en primer lloc, la necessitat de preservar la llengua coloquial valenciana, que, no, heu oblidem, es la llengua, l´autentica llengua (Lanuza, Socioobs., p. 69); en segon lloc, la necessitat de marcar les diferencies respecte al catala absorbent, no de forma artificial sino de forma natural atenent a la realitat de la llengua viva; y en tercer lloc, la necessitat d´un major us per part dels valencians de la normativa valenciana, que pasa irremediablement per acostar la normativa al valenciá popular, al valenciá modern, al valenciá viu, y en unes regles ortografiques mes senzilles que faciliten la seua llectura y escritura.
No hay comentarios:
Publicar un comentario