martes, 27 de abril de 2010

LA GUERRA DE LES GERMANIES (IV)

Document num. 2:

Font: Colege Art Major de la Seda – Sigle XVI – Num. 5

Valencia 4 de setembre de 1.516 – Proces d’un grup de mestres velluters ancapsalats per Pere Maya contra els clavaris i majorals nous de lo seu ofici, suplicant la particio del Gremi en dos braços i reclamant unes eleccions democratiques de les jerarquies gremials.


“No ignoren vostres senyories com encara que lo ofici de velluters sia stat escat de poch temps ço es de quaranta anys poch men o menys, empero es stat erexcut e los mestres de aquell son huy tants en nombre que lo dit ofici es huy lo maior e demes mestres que ningu dels atres oficis. E no resmenys han de saber que jatsiu essent stat portat lo dit art en la presente ciutat de Valencia per strangers ço es ytalians e genovesos, los quals ab antico han fet e exercit lo dit ofici en la creacio del dit ofici se fessen certs capitols e ordenacions per lo bon regiment e conservacio del dit ofici e utilitat de la cosa publica, entre les quals ordinacions fes statuit per conservar entre los particulars de dit ofici bona pau e germandat, com en quina manera e de quines persones havien de esser fetes les elections dels oficials, les quals singulis anys havien de esser elects per el regiment del dit ofici”.

“No resmenys empero essent aixi augmentat lo dit ofici, segon dit es, alguns particulars de aquell havent sguart mes a ses propis interesos que al be publich del ofici de algun temps en saabusant de les dites ordinacions e capitols se han volgut apropiar e de fet se han apropiat lo regiment del dit ofici, de manera tal que quatroze o quinze persones han tengut e tenen lo dit regiment del dit ofici, despues de vint anys en sa haventhi en lo dit ofici, com hi ha quatrecents mestres o mes per hon entre aquells, ço es, entre alguns mestres particulars del dit ofici que foren la maior part dels dits mestres de una, e los tunch clavaris maiorals e atres mestres del dit ofici de atra, fonch moguda gran questio davant lo tunch spectable loctinent general e real audiencia ques tenia e celebrava lavors en la present ciutat sobre la decretacio de certs capitols que la dita maior part dels mestres del dit ofici volien fossen decretats per redres del dit ofici; la qual dita decretacio fonch per ells obtesa ab gran treballs e despeses per la gran contradictio que los dits que si han apropiats lo dit ofici he feren quo pacto crehent esperant, los dits qui representaven la maior part del dit ofici que aquell dit oficia staria reformat e los mestres e particulars de aquell en pau e repos se es seguit que los matexos qui se han volgut apropiar lo regiment del dit ofici instiganse diabolo e iuitint a sus malicies han procurat de contravenir als dits capitols novament decretats o a algun de aquells”.

“per hon sustitantse e movent de nou sizania e discordia entre los particulars mestres del dit ofici se dona materia de atres plets inconvenients e son dels axi civils com criminals, lo que no piria esser sens gran dan dels dits mestres e particulars del dit ofici detriment e senadel de la cosa publica de la present ciutat, con segons sta en sa lur ira se puga seguir occasio de bregues bandos o atres seandals, les quals coses seguint se quod deus avertat redundaria en destruccio dels particulars del dit ofici et inconsequencia en gran dan de la cosa publica de la present ciutat; per hon alguns particulars del dit ofici desigant lo be e repos de dits mestres han poensat, per levor dita sizania a la qual dona ocasio la dita multitut, seria be que lo dit ofici fos partit en dos braços e quo quasen de aquells tinguera de per si son regiment ab los capitols e ordinacions que huy tenen, e ab qualsevol atres que a vostres senyories appassa esser utils e profitoses a la cosa publica”.

“E tenint los dessus dels dit concepte tenen certitut que en les coses deius deduhiores seran conformes pus de docents mestres que son la mitat del dit ofici poch mes o menyse le dit su intent e proposit es axi per levar dits scandals com encara per que de les pecunies que quaren dels mestres han de donar quascuns anys puixen millor e mes facilment subvenir a sus pobres e ferne atres caritats e distribucions ab les quals nostre senyor Deu sia servit e aquells aconseguix que algu sufragi per sus animes com tinguen pensament de fer tots confraria sols invocacio del glorios Sent Jeroni, e fer certs lits en lo spìtal general de la present ciutat e fer algunes almoynes e caritats certes e atres beneficis redundants en gran util e profit dels pobres de aquell, les quals dites coses jatsia pareguen prima fgacie ansi algun tant dificultoses, empero considerant que les senyories vostres ab privilegis reals tenen poder ample e bastant de poder millorar, adobar e rebocar les coses dels dits oficis e sonyaladament de aquells que hi ha hagut los capitols de la present ciutat de Valencia com es lo dit ofici de velluters e aço podeu fer tota hora e quant ne redundara benefici en la cosa publica et etiam, considerant que quesen de les senyories vostres en particular son persones axi de prudencia com de speriencia, e tenin consellers tals que posen areglar e ordenar totes coses, de manera tal que fentse la dita divisio la cosa publica ne rebra molta utilitat e profit es levaran scandals e la sizania que lo enemich de natura humana ha sembrat entre los dits particulars com dit es”.

“Perço comparent davant les senyories vostres en Andria Visso, Pere Macha, Franci Blanes, March Montagut, Sebastia de Noha, Domenego Veruza, Joan de Montesa, Miquel Vicent, Joan Mancebo, Alvaro Vallero, Blay Visso, Agosti de Planes, Jeroni de Mus, per si e en nom de atres docents mestres del dit ofici poch mes o menys los quals e son cars i loch donan son consentiment e voluntat sopliquen a vostres senyories los plaça usant de su poder e per repos tranquilitat dels particulars del dit ofici e encara be e profit de la cosa publica revocant, millorant e adobant segons que millor los possa dividir lo dit ofici en dos braços conservant entre aquells les ordinacions que ya son fetes a quesen dels dits braços e si mester sera per profit de la cosa publica e evistant hi alguna cosa segons que ab vostres senyories pare et licet”.

LOS MOZÁRABES VALENCIANOS (II)




Roque Chabás
Madrid 12 de Diciembre de 1890.

Poco sabemos sobre aquellas luchas de la fe en la iglesia mozárabe, respecto á nuestro reino de Valencia; pero nos parece que no debieron desaparecer tan fácilmente de él los cristianos, cuando en el siglo XI aparecen éstos con vida. No falta autor arábigo que diga
5 que el primer rey de Denia, Mochehid, era de origen cristiano; lo que parece probado es que no era muy fervoroso musulmán, pues hijo de una cristiana, que conservaba en su compañía, y que, hecha prisionera con toda la familia en Cerdeña, no quiso ser rescatada, eligiendo vivir entre la gente de su religión, algún afecto debía de profesar á los cristianos; de cuyos sentimientos debió de participar su primogénito Alí, educado desde los 7 años, en que cayó prisionero, hasta su rescate en el año 423 de la hégira, ó sea durante dieciseis ó diecisiete años en la corte del señor, á quien había cabido en suerte al distribuir el botín. Rescatado al cabo de tantos años, su padre le enseñó el islám, que aceptó sinceramente, pues fué buen musulmán; circuncidado en la edad viril, la operación le produjo grave enfermedad6. Así es que Mochehid, que era muy astuto, tuvo amistad con los condes de Barcelona, en lo cual le imitó Alí, su sucesor en Denia y las Baleares.

En el cartulario de la catedral de Barcelona existe copia de un documento, que sacaron á luz Marca y Flórez, y conoció ya Diago, el cual es una prueba palmaria de que en la primera mitad del siglo XI existían bastantes cristianos en esta región. Aprueban la concesión del señor de Denia los obispos de Arlés, Magalona, Narbona y Urgel, presentes en Barcelona con motivo de la inauguración de su templo catedral. En el dicho documento se consignó que Mochehid había, en tiempos pasados, puesto bajo la jurisdicción del obispo de Barcelona, Gislaberto, las islas Baleares, y á continuación se dice que, siguiendo aquella amistad, el rey Alí ben Mochehid concede, a petición y en favor de dicho Gislaberto, «omnes Ecclesias et Episcopatum Regni nostri, quæ sunt in insulis Balearibus et in urbe Denia»: luego había aquí iglesias, y por consiguiente mozárabes. Aún está más claro lo que sigue, pues dispone: «ut omnes clerici, Presbiteri et Diaconi in locis preæfatis commorantes... minime conentur deposcere ab aliquo Pontificum ullius ordinationem clericatus, neque chrismatis sacri confectionem, neque cultum aliquem ullius clericatus, nisi ab Episcopo Barchinonensi.» La concesión es ciertísima; y consta por documentos posteriores que estuvo en vigor larguísimo tiempo. En el mayor esplendor de su poderío, tuvo Denia iglesias mozárabes.

También nos proporcionan pruebas de la existencia de cristianos en este reino, y en particular hacia la parte de la montaña, entre las provincias de Valencia y Alicante, las excursiones del Cid por estos lugares. Está probado que el héroe burgalés tenía asegurada su retaguardia en Peña Cadiella, hoy sierra de Benicadell, frente á Mariola
7, y que desde allí bajaba por las gargantas de aquellos montes hacia Denia y Gandía, ó bien por Játiva á Cullera y Valencia. Servíale de punto de apoyo en todas sus excursiones la fortaleza que había dispuesto en Peña Cadiella, y desde ella comunicaba fácilmente con Castilla por Villena. Sabía ya entonces el Cid lo que dos siglos después tenía averiguado el Conquistador.

Nos refiere éste en su Crónica
8 que los moros que se habían quedado en el reino «faeren cap d'Alaçrach... e combatíen Penacadel». Convocó el rey al obispo, ricos-hombres y caballeros, para acordar lo necesario á esquivar aquel peligro, y al exhortarles á salir á la defensa de aquel fuerte castillo, asilo antiguo del Cid, les dice estas palabras: «car si Penacadel se perdía, lo port de Cocentayna se perdría, que no gosaría hom anar a Cocentayna, ni Alcoy, ni a les partides de Sexona, ni a Alacant per negun loch, e sería gran desconort dels chrestians.» Lo mismo que don Jaime, conoció antes el Cid; pero ¿era posible allí su situación, á no tener apoyo en gente de aquellos valles? Para que se lo prestaran era preciso que hubiera entre ellos muchos cristianos.

Efectivamente, en una de las capitulaciones del Cid con los de Valencia
9, se convinieron en que la guarnición de ésta, hasta la entrega definitiva, «se compondría de cristianos, escogidos entre los mozárabes que habitaban la ciudad y arrabales.» Lástima que el autor que nos da la noticia no acote su procedencia.

Dueño el Cid de la codiciada ciudad, sabemos que restituyó al culto cristiano la Mezquita aljama, y hasta aseguran algunos que ocho más. En Almenara, el Puig y Murviedro hizo lo mismo, resonando el nombre de Cristo durante algunos años allí donde se había invocado el de Mahoma. Han dicho algunos que la mezquita principal fué dedicada á San Pedro, pero la crónica leonesa asegura terminantemente que «Sanctæ Mariæ Virginis ad honorem.» Conocido es
10 su obispo D. Jerónimo.

Muerto el Cid, volvió Valencia á poder de moros, y profanadas las nuevas iglesias, continuó el culto donde los antiguos asientos lo permitían. Alfonso el Batallador, poco después, invadió las tierras valencianas, atacó á la capital y luego á Alcira y Denia; pero sin detenerse á rendirlas, no paró hasta Granada y Vélez Málaga (1125). No era empresa fácil la correría de este intrépido rey de Aragón; más aún, no era posible sin alguna connivencia con los de las tierras por donde pasó. No parecerá exagerado que supongamos que eran cristianos los que le ayudaban, cuando á socorrer á los mozárabes andaluces se dirigía. A fines del siglo XII hace otro monarca aragonés el mismo camino, y acaso con los mismos auxilios. D. Alfonso II, en 1172, entra en el reino de Valencia y consigue vasallaje y tributos. Como su antecesor, llega hasta Andalucía y vuelve luego por el mismo camino. Más adelante veremos los resultados prácticos de esta excursión y nos persuadiremos más de la connivencia de los cristianos de este reino para facilitar el éxito. Por otra parte, cuando medio siglo después intentó D. Jaime I una excursión semejante, solo se atrevió á llegar hasta Cullera; y es que los campos estaban más deslindados en el siglo XIII y no era posible la cohabitación de cristianos y moros, y como las fronteras estaban cerca se buscaba con mayor facilidad la tranquilidad de vivir entre los suyos.

EL COMPROMIS DE CASP (IV)


VIDA DE SANT VICENT FERRER, APOSTOL D’EUROPA
Autor: Josep Teixidor
Ajuntament de Valencia – 1999
Signatura: ARV. DM 1431/1-1431/2.

Libro II, capitul XXIII – pag. 353 y següents.

INTERREGNO DE LA CORONA D’ARAGO, EN QUE SANT VICENT FERRER FON TRIAT PERA DECLARAR SUCCESSOR.

Proseguint els juges en l’averiguacio dels drets dels pretenents, excloiren a Lluïs, conte de Guisa. La rao fon perque quan la regina de Napols, sa mare, en l’any 1396 (en que va morir el rey Joan, son germa) quedà excloida d’heretar esta Corona per ser femella, encara no hi havia naixcut Lluïs ni concebit, y com entonces passá el dret a l’infant Marti, mai Lluïs va fer morada el dret a la Corona, perque una vegà pasat al germa del difunt ya buscà el mes propici al posseidor y en eixa properia l’excedia en un grau l’infant Ferrando, que era net del rey Pere IV de qui Lluïs era besnet.

Excloiren a Alonso d’Arago, duc de Gandia, net de l’infant Pere, que fon germa del rey Alfons IV. Y la rao fon perque este rey, com a primogenit de Jaume II evacuà en si tot el dret que pogueren tindre ses germans y els descendents d’ells. Y el dret al Mayoraç una vegà en ell ya no cridava en atres que a son fill major y en manca de fill als descendetns mes propicis; y aixi pasa tot a son fill Pere y d’est a Joan y Marti, ultims reys de la Casa d’Arago. En virtut d’aço els ducs de Gandia que procedien de l’infant Pere (quin pret hi havia evacuat son germa major) ya per eixa via no entraven en l’herencia. Perque els transversats una vegà repudiats, no s’admitien mentres quedaren descendents del rey Alfons, que els hi havia excloit.

Per eixa mateixa rao excloiren els juges al conte d’Urgell. Perque Pere IV absorbí en si tot el dret que poguera tindre a la Corona son germa l’infant Jaume, yayo del dit conte.

Excloiren tambe els juges a Joan II, rey de Castella, fill d’Enric III, qui lo fon de Leonor, germana de Marti, rey d’Arago. Fundaren esta exclosio de Joan en que, si be son pare Enric hi havia segut el primogenit de la dita Leonor y l’infant d’Antequera son fill segon, mai aplegà el cas de causa y plantase el dret ad esta Corona y com mai tingue el dret de son yayo matern en si, mai lo pogue passar a son fill Joan; y en el temps present ya el dret del l’infant Ferrando tenia antelacio per quedar parient mes proxim a Marti, ultim posseidor.

Passaren despres a excloir a Fadric, fill no llegitim de Marti, ray de Sicilia, el que alegava que pera eixa illa siquiera estava llegitimat y era fill natural. Respongueren els juges que pera ser fill natural hi havia que constar que sa mare no hi haguera tingut comerç en atre que en son pare; ni est en atra, lo qual era falls puix que Leonor (una germana seua) era filla d’atra mare, en que quedava illegitim y per cobnsegüent excloit de succeir en la Corona, segons lo dispost per Jaume el Conquistaor. En lo de s’alegà llegitimacio s’averiguà ser llimitat y a soles pera poder succeir en la facenda de la regina Maria com a contesa de Lluna, yaya parrterna seua.

Alegà el de Gandia que, mancant ya la llinea de la Casa Real d’Arago, y els demes que en lo seu testament instituia lo rey Jaume, el Conquistaor, li tocava ad ell la Corona per tindre en si el dret del duc son pare, el qual hi havia segut el mes propici al dit rey Jaume, del que fon tercer net, y afegia que aixi heu ordenava el mateix rey en lo seu testament. Responguerentli que esta disposicio testamentaria era invalida perque el dit rey no podia perjudicar a son primogenit en la successio d’este real vivent, ni este als primogenits que se foren seguint y en manca d’ells se ria el mes propici.

En força de l’actuat hasda aci pels juges quedava el dret de l’infant Ferrando de Castella, conegudament ventajos, puix cridat el vivent d’este Real Mayoraç, per sa naturalea (mancant la llinea varonil) el varo mes viu en parentesc d’ultim posseidor llegitim, ningu en eixe grau de parentesc l’igualava. Era net del rey Pere, pare de Marti ultim rey, que no hi havia deixat fill ni germa y aixi l’era el mes allegat.

AUTONOMIA SENSE ANIMA (I)


Autor: Miquel Adlert Noguerol (q.e.p.d.)

Es una autonomia sense anima la que es prepara per a Valencia. Per aixo no es l’autonomia de la Patria Valenciana, denominacio la de Patria caracteristica del valencianisme, com comença l’himne a la Mare de Deu dels Desamparats: “La Patria Valenciana s’ampara baix tot mant”; Patria, que, com escrigue Xavier Caps, es:


“...dolor
i fe...
¡Amor!”
No es l’autonomia d’una ideologia politica basá en una personalitat que fon estatal, i per aixo no es l’autonomia del Regne de Valencia.

No es tampoc l’autonomia d’una concepcio regionalista, i per aixo no es l’autonomia de la Regio Valenciana.

No es, en definitiva, l’autonomia que respon a lo que significa Valencia.

No pot haver autenticitat en les coses -manco en les grans- si no hi ha anima, esperit, idealitat..., com vullga dir-se. Perque será com armadura buida, molt lluïdora, espectacular i vistosa, pero sense anima: la de l’home que la du. L’anima de l’autonomia, lo que la justifica, es respondre a un ideal, en este cas el valencianisme en son mes ampla gama. Perque el valencianisme no es solament una politica, com pareix ser per a Cuco, sino tota una concepcio humana del ser valenciá.

Abans de la guerra, l’autonomia catalana estava en mans de partits que sentien l’autonomisme ortodoxament per ser catalanistes. Ho eren tots els partits, del poder i de l’oposicio: Esquerra Catalana, Accio Catalana, Lliga Catalana, Unio Democratica de Catalunya, Nosaltres Sols, Palestra... Igual panorama el vasc, dominat pel Partit Nacionaliste Vasc i Accio Nacionalista Vasca.

L’autonomia valenciana, si arriba a traure flor, será artifical, d’hivernader, burocratico-adminsitrativa. I l’autonomia deu ser com fruit madur, que ha d’esperar-se, per a collir-lo, a que, per completament madur, es desprenga de l’arbre i empomar-lo per a que no caiga a terra i s’embrute. ¡I com esta de taboll en Valencia el fruit d l’autonomia! I es que per a anar be una autonomia requerix l’existencia previa d’un esperit autonomic. Per aixo, per a que un territori autonom funcione be, es indispensable que estiga regit per partits autoctons d’ideologia autonomista, sino nacionalista per lo manco regionalista. Perque el perfect regiment de l’autonomia nomes pot ser obra d’uns homens autonomistes de solera i no improvisats; que no tinguen dependencies politiques de fora del territori autonom; que encara que estiguen relacionats en partits afins en la part ideologica no valencianista, no estiguen obligats a la subjeccio d’ells.

Com es veu, no es el cas del Consell valenciá, els consellers del qual no es ningu de partit no ya valencianista sino ni solament valenciá. Tots son de partits de direccio suprema en Madrit; alguns subordinats o condiconats a directrius o dependencies de mes alla de les fronteres espanyoles.

L’autonomia valencianana que s’intenta, no mes respon a una materilitat en el mes extens sentit de la paraula: una extensio geografica, un tros del territori dels Països Catalans: el Pais Valenciá. Perque país es un concepte territorial geografic. Segons el diccionari de Fabra inspirador per als pancatalanistes que propugnen l’autonomia, es: “Territori d’una nacio, d’un poble; per extensio, contrada.” Per aixo es l’autonomia del territori de les provincies d’Alacant, Castello i Valencia, per a en son dia (quan la cosa madure) agregar-se el territori de Catalunya d’on ve tota l’inspiracio i a qui interessa materialment des d’un punt de vista d’interessos capitalistes, financers, industrials, ¿incauts o conscients? politics valencians, inclus (¡oh ironia!) d’ideologia enemigues del capitalisme.

Perque no pot creure’s que ignoren esta inicial motivacio economica del pancatalanisme, que busca en l’unitat dels Països Catalans, sobre tot, en vistes a l’integracio d’Espanya en la Comunitat Economica Europea, la solucio a molts problemes catalans, com la compensacio al deficit de divises catala, en els superavits: valenciá per l’exportacio i mallorqui pel turisme. Lo que Tarradellas, el 6 del passat abril doná a entendre als que no estiguen faves. I no crec que els pancalanistes diguen que el Presidente de la Generalitat de Catalunya es del bunker-barraqueta.

Els parlamentaris que representen a Valencia (no dic valencians perque n’hi ha qui no ho es i devia abstindre’s en lo referent a la valencianitat) no han segut mai valencianistes, ni ho son. I per tant no sabem lo que es el valencisme quan comencen no solament per no acceptar la bandera que sempre hem usat els valencianistes: blau, roig, groc, sino que volen substituir-la per la catalana, camuflá o no. I com no son valencianistes ni saben lo que es, no el senten i no tenen ni idea de lo que per als valencianistes es l’autonomia.

Recorde’s que en les eleccions del 15 de juny de 1.977 no ana ningu partit que es titulara no ya nacionaliste, sino tampoc ni regionaliste, ni valencianiste,. Ni autonomiste... ¡Inclus es fugi dels gentilicis, substituïts per “del Pais Valenciá”, que ha acabat en anagrama com matricula de coche, indicacio comercial com S.A. o futbolistica com C.F.

En Catalunya l’autonomia esta en mans de catalanistes i en Vasconia en mans de vasquistes.

No soc l’unic ni tampoc el mes vell dels que el 18 de juliol de 1.936 erem valencinistes (nacionalistes o regionalistes). Per tant, son encara molts els que, per sort, han conegut, sentit i defes lo mateix que yo i de lo que parle ara. Recorde al vells i done a coneixer als jovens, que abans de la guerra el valencianisme era molt minoritari. Les organisacions valencianistes com, per eixemple, Accio Nacionalista Valenciana, Centre d’Actuacio Valencianiste, Agrupacio Valencianista Republicana, Partit Valencianiste d’Esquerra, Unio Valencianiste, Nova Germania, Agrupacio Valencianista de la Dreta i Agrupacio Regionaliste Alacantina, podien haver segut denominats pels partits hegemonics (com diem els grans): Dreta Regional Valenciana i Partit d’Unio Republicana Autonomista, com a “los siete enanitos” que diuen ara els grans als minoritaris.

Al reves que en Catalunya on les eleccions les guanyaren els catalanistes, els valencianistes no guanyaren en Valencia mai les eleccions. Per a eixir un valencianiste elegit havia d’anar incrustrat en una candidatura dels hegemonics.

Ara en Valencia es consigna el valencianisme civic. Els pancatalanistes no es diuen valencianistes, no parlen de valencianisme, ni com a cosa que ha existit, fugen d’estes denominacions i per aixo, per a dir-nos-les als valencianistes, son mes reabioses: fascistes, bunker-barraqueta, valencianers... Pense’s lo que els valencianistes podrien dir a ells si tingueren aquella poca densitat moral que Ortega i Gasset dia referint-se a uns diputats.

Es comprensible la consigna del valencianismecidi perque, des del punt de vista catala que supon el pancatalanime, valencianisme i valencianiste son tan absurts com tortosisme i tortosiste, sabadellisme i sabadelliste, gironisme i gironiste, lleidatenisme i lleidataniste, etcetera. S’ha de reconeixer que en mig de l’ocea d’absurts pel que naveguen els pantacalanistes, en aço son conseqüents, encara que obren per consigna i no per raciocisme propi, que no se si algu se n’haura adonat.

Es gravissim erro per a l’autonomia haver produït una solucio de continuïtat en l’autonomisme al prescindir del valencianisme i de tot lo anterior als ultims anys del franquisme; i pijor encara si el tope de partida es posa en les eleccions del 15 de juny de 1.977.

Els que com yo tenim una experiencia valencianiste de mes de mig sigle, no simplememt d’ideologia, sino tambe d’actuacio, i intensa, incluso en llocs directius de la politica valencianista, detectem en l’actual autonomisme nomes els sintomes de pallola politica, mes o manco intensa segons els casos. Perque no trobem per ninguna part el patriotisme; ni nacionaliste ni regionaliste. Mentres l’autonomisme catala actual es la continuacio del catalanisme, l’autonomisme d’ara en Valencia no es continuacio del valenciamisme sino la negacio d’ell per una nova creacio: el pancatalanisme. L’autonomia valenciana será aixi com, per eixemple, l’autonomia extramenya: sense l’efusio espiritual d’uns antecedents valencianistes de patriotisme, que es l’anima de l’autonomia.
Resulta ineludible, doná la seua conexio en el pancatalanisme, ocupar-se del marxisme per quant, per ser majoritari en els parlamentaris, i predominant en el Consell on ocupa la presidencia, ha adquirit en tan decissiva incidencia, una enorme responsabilitat davant de Valencia, lo que el coloca, dins d’una situacio liberal i democrata, en el lloc de ser objecte de critica. Es una de les manifestacions de la grandea i servitut del poder.

sábado, 24 de abril de 2010

HEJIRA o HEGIRA


(De l’arap Hichra, fugida). Era del mahometans que es conta des de l’ocas del sol del dijous 15 de juliol del 622, dia de la fugida de Mahoma de la Meca a Medina i que es compon d’anys llunars de 354 dies, intercalant onze de 355 en cada periodo de trenta. L’any 1894 de l’era cristiana correspon en sa primera mitat a 1311 de l’hejira.

El pas exacte d’una data en la nostra era cristiana a la corresponent de l’hejira o al contrari, es fa observant que en lo calendari musulma el primer dia de cada mes correspon a un noviluni i dotze mesos llunars constituixen un any llunar que te 354 dies, 8 h., 48’, 38’’ i 12’’’, de modo que trentatres anys llunars equivalen a trenta dos anys nostres mes 4 dies, 18 h. i 48’. Si es vol fer tan sols la conversio d’anys de l’era musulmana a la cristiana es procedix aixi: Quant l’any de l’hejira no excedix de 32, es prou afegir-li 621; en atre cas es dividixen els anys de l’hejira per 33, restant-li del dividendo el cocient i afegint ad esta diferencia 622 tenim la solucio. Un proces invers resol el problema de passar de l’era cristiana a la musulmana.

Font: Enciclopedia Universal Ilustrá – Espasa Calpe – Madrit 1.991 – Tom. XXVII, pag. 946

FESTES MUSULMANES


Les festes del musulmans estan quasi totes consagraes a celebrar fets de la religio, i s’efectuen en els dies dels seus aniversaris. En els primers dies del mes de Maharrem, que correspon al principi de l’Any Nou, hi han festes d’estes en les que deuen els fidels abstindre’s de menjar menjars delicats, imposant-se algunes mortificacions voluntaries.

El dia 12 del mes de Rabia es consegra al naiximent de Mahoma, i en el mes de Chabaam es conmemora l’embaraç de la mare de Mahoma i la pujà al cel d’este; per ultim es celebra el Ramadan, que es el mes del diju.

Font: Enciclopedia Universal Ilustrá – Espasa-Calpe – Madrit 1.991 – Tom. XXXVII pag. 769

FATIMA




Nom que han portat moltes dones araps, celebres en l’historia.

Filla de Mahoma i muller llegitima d’Ali (el quart dels califes), naixcuda en 605 i morta en 632. Mahoma la tingue de sa muller Kadija i, si n’hi ha que creure als autors musulmans, no hi hague dona mes perfecta que la filla del Profeta i este, que l’amava tendrament, la posava entre les quatre dones perfectes que ell hi havia conegut. Als quinze anys contrague matrimoni en Ali, quasi germa seu, de qui tingue tres fills: Hasan, Hosein i Mohsen, l’ultim dels quals mori de chiquet. Ali estava tan prendat de les qualitats i les virtuts de Fatima i de son caracter senzill i carinyos, que al morir sa dona, victima d’una rapìda malaltia. Fon pres d’un desconsol rayant en la desesperacio. El cos de Fatima fon sepultat en Bakyi. De Fatima i Ali pretenia descendre la dinastia dels califes que prengueren lo nom de fatimites.

En efecte, en l’any 909 de l’era cristina, Abu Mohamed Obeidallah, cridant-se aci mateix net d’Ali i de Fatima, es proclamá Mahady, o guia dels fidels, segons estava predit en el Cora. Encara que en un principi se’l perseguia com a intrus i se’l empresoná , al cap de poc el va defendre i el reconegué com a Mahady, un usurpaor, cridat Abu Abdallah, que acabava de crear una especie de sobirania politica damunt de les roïnes de dos dinasties, la dels Madrarites i la dels Aglabites, la segon de les quals hi havia regnat per espai de cent deu anys, des d’Egipto hasda Tunes.

Una revolucio religiosa alentá per un nou Profeta, i extribant en excitacio de les passions, era una mampresa que oferia bon pervindre tratant-se d’un poble fanatic i impulsiu. Obeidallah, puix, ajudat per Abu Abdallah, segui avant en sa campanya, destruint el poder, ya molt debilitat, de les dos dinasties ades dites que se compartien la sobirania, i en poc de temps es va fer amo de tot el territori compres entre el feudo de la Cirenaica i l’estret de Gibraltar, i no content en aço, intentá apoderar-se d’Egipto, pero fracasá, no aixi en ses aspiracions sobre Sicilia, puix lográ arrebatar-la als grecs del Baix Imperi.

Les dos branques de la familia musulmana, establides una en Africa i l’atra en Espanya, vingueren a ser irreconciliables, contribuint esta situacio en gran mida i les reiteraes invasions d’Espanya pels sectaris reclutats en Africa i hasda en Arabia. Obeidallah mori en 936 deixant el poder al seu fill Abul Cacem, quin fill, Abu Taher, lográ apoderar-se d’Egipto, a on fundá la ciutat de Mansura, pero no pogue mantindre’s en aquell pais. El successor d’este, Abu Famin, va vencer al califa de Cordova, sofocá en Africa numeroses revoltes i va fer invadir Egipto per un de ses generals, que posá alli mateix els fonaments de la ciutat d’El Cairo. Despres, tot lo mon musulma fon reduint-se a sa obediencia.

Abu Famin mori en 957 ple de gloria i deixant un pais en plena prosperitat. Esta es prolonga hasda prop de la mitat del sigle XII, pero a l’aplegar est epoca, els visirs es disputaren el poder i prepararen la caiguda de la dinastia fatimita, caiguda que hi havia de ser per al poble arap un principi de decadencia irremediable, per lo manco en Africa.

Durant el regnat de Mohamed Abdallah (1160) el sulta de Siria, Nuredino, aprofitá les continues discusions que devoraven l’imperi dels fatimites, per a enviar a Egipto a Cher Cu i al seu nebot Saladino, els quals s’apoderaren d’aquell pais i restabliren l’ortodoxia musulmana. Saladino respectá en un principi al fantasma de sobira que hi havia quedat ocupant el tro, encara que careixia de tota autoritat, pero en 1171 va fer sustituir lo seu nom pel de califa de Bagdat, en les oracions publiques. Allo era el fi de la dinastia fatimita que hi havia regnat doscents xixanta anys, doscents d’ells en Egipto.

Fea ya temps que la Mauritania s’havia sustrait al poder dels fatimites. Saladino proclamá en son lloc, en Egipto, al califa Nuredino, i mort este prengue el titul de sulta, quina autoritat ya realment posseïa. Les opinions religioses, introduides en l’islamisme pels fatimites, sobrevixqueren a la roïna d’estos. La secta musulmana dels chiites, que domina hui la religio de Persia, no considera llegitims successors de Mahoma mes que als descendents o pretesos descendents d’Ali i Fatima, que son els Sherifes i els Scigides els quals porten el turbant de color vert, com a senyal distintiva.

Font: Enciclopedia Universal Ilustrá – Espasa-Calpe – Madrit 1.991 – Tom XXIII – pags. 381-382

LA NACIÓN CATALANA NUNCA HA EXISTIDO (II)

José Osés Lurumbre, Maestro Nacional y Juan Osés Hidalgo, Publicista - Zaragoza 1932.
La cobardía de los godos españoles del nordeste de 1a Península -y en­tiéndase desde ahora que siempre que digamos nordeste, nos referimos a la Cataluña de nuestros días- puso en peligro los estados cristianos del otro lado de los Pirineos. Sin embargo, los francos, al ver invadidos sus territorios, y siguiendo el ejemplo de los esforzados españoles de Astu­rias y Cantabria, reaccionaron disponiéndose a la defensa, y Odón prime­ro, duque de Septimania, y Carlos Martell, de Aquitania, después, opusieron a los árabes la poderosa e infranqueable valla de sus esforzados ejércitos, hasta que el segundo, Carlos Martell, contuvo en Poitiers, en el año 732, el avance musulmán. Carlomagno y Ludovico Pío continuaron luego la obra emprendida por su antecesor y tocó al último la empresa de proceder a la liberación de tierras españolas, del nordeste español, que sus pobladores no habían sabido defender.

Recuperado casi enteramente su país, los francos, aquitanos y septi­manos, ya en la primera mitad del siglo VIII habíanse apoderado de al­gunas comarcas y de numerosas plazas de la actual Cataluña, y en sucesivos avances, que no detallamos para no cansar a los lectores, llegaron a sitiar y tomar la importante ciudad de Barcelona, en el año 8oo, habiendo sido dirigida la campaña por Ludovico Pío, a la sazón rey de Aquitania y sobe­rano de Septimania y, además, heredero del Imperio de Carlomagno.

Fue entonces instituido el Condado de Barcelona, de igual modo que habían sido creados algunos. Otros como los de Ausona (Vich), Ampurias, Urgel, etc., es decir, como esclavos del ducado de Septimania y por lo tanto del reino franco francés de Aquitania. Los condes de Barcelona, en con­secuencia, eran nombrados por el monarca franco en los primeros tiempos del condado y, según muy solventes historiadores, dependientes de aquel hasta ya entrado el siglo XIII, como podrá verse oportunamente.

Pudiera creerse que nuestras afirmaciones respecto a la cobardía mostrada por los españoles del nordeste son hijas del apasionamiento. No es así. Y para demostrarlo, bástanos acudir a textos que 1o ponen de manifiesto sin que pueda quedar lugar a dudas. El hecho de la constitución del Condado de Barcelona nos ofrece estas pruebas irrefutables. Durante sus campañas por lo que hoy es Cataluña, y finalmente en el sitio de Barcelona, Ludovico Pío y sus guerreros principales, habían exhortado constantemente a los pobla­dores cristianos que les ayudaran en 1a obra de reconquista. Pero no logró Ludovico que aquellos godos, con demasiado sedimento fenicio y carta­ginés, medrosos y de carácter poco bélico, se arriesgaran para contribuir al triunfo. Ludovico justamente irritado, decidió castigar la cobardía de aquellos cristianos y, una vez vencedor, fundado ya el condado de Barcelona, como lo habían sido antes otros Condados, creó una clase social que llamó de los payeses de remensa o siervos adscritos a la tierra, casi esclavos, que en tan triste condición permanecieron durante largos siglos hasta que el rey de España en el siglo XV, emprendió una acción civilizadora para devolver su condición de hombres libres a los que eran esclavos por des­cender de aquellos a quienes castigara Ludovico.

Otro extremo que puede probarse acudiendo al testimonio de los datos históricos es el de que Cataluña no existía entonces, en los primeros siglos de la Reconquista y que el Condado de Barcelona, sujeto a la dominación de los soberanos francos, era considerado por éstos mismos como una parte de España, es decir, sin característica alguna de personalidad propia. El Condado de Barcelona era, en suma, una comarca española librada del yugo musulmán por los godos francos que, a pesar de ocuparla y de gobernarla, no dejaban de conceptuarla como parte integrante de la España que renacía. Vamos a verlo.

Ludovico Pío distinguía entre súbditos de sus Estados, o francos y españoles. Los archivos de Historia guardan interesantes documentos suscritos por aquel monarca y las Crónicas y tratados de Historia los reproducen, habiéndolos divulgado en forma tal que no hay persona medianamente conocedora de los hechos históricos, que no los recuerde o que, cuando menos, no tenga noticia de ellos.

Es uno de tales documentos el Precepto otorgado por Ludovico en abril del año 815 para 1a protección de los habitantes del Condado de Barcelona y de los Condados subalternos, a causa de las quejas por ellos expuestas respecto al trato que recibían de las autoridades francas. No transcribiremos completo e1 documento en cuestión, ni en su lenguaje original, el latín, porque puede fácilmente el lector comprobar su veracidad, palabra por palabra, en cualquier obra histórica algo extensa. Dice así:

«En el nombre del Padre, del Hijo y del Espíritu Santo, Carlos, Serení­simo, Augusto, coronado por la mano de Dios, emperador grande, gober­nando el Imperio Romano y por la misericordia de Dios rey de los francos y de los lombardos, a los condes Bera, Gaucelino, Gisclaredo, Odilón, Ermengario, Ademaro, Laibulf o y Erlino :

Sabed cómo los españoles cuyos nombres siguen, habitantes en los países que administráis: Martín, sacerdote; Juan, Cotila, etc., etc.»
En este Precepto se habla claramente de españoles, sin que aparezca para nada la palabra Cataluña y sin que se haga mención alguna de catalanes.

Por si fuera poco, otro Precepto, dado por la misma época, abunda en iguales términos y prueba, además, lo que antes afirmamos de la pasividad de los godos del nordeste de España, los antecesores de los actuales cata­lanes. Dice así su texto:

«Todo el mundo sabe que muchos españoles, no pudiendo soportar el yugo de los infieles y las crueldades que éstos ejercen contra los cristianos, han abandonado todos sus bienes en aquel país y han venido a buscar asilo en nuestra Septimania o en aquella parte de la España que nos obedece; deseando demostrarles nuestra bondad y la compasión que nos merecen sus desgracias, hacemos saber a todos cuantos se hallan bajo nuestro dominio que tornarnos a esos extranjeros bajo nuestra protección, etc., etc.»

Queda por lo tanto plenamente demostrado que el condado de Barcelona no dejó de ser, según e1 concepto de los francos que lo habían fundado, fundado, una parte de España; que sus habitantes eran españoles; y que al considerarlos Extranjeros Ludovico a tales españoles, reconocía libre y claramente que no habían perdido ni su naturaleza ni su condición de tales españoles aunque por circunstancias transitorias se hallaban bajo la soberanía de los Estados francos.
De todo lo cual se deduce sin la menor dificultad y sin que sea posible rebatirlo, que el nacimiento del Condado de Barcelona no constituyó ningún “hecho diferencial” que permita conceder personalidad a Cataluña. Por otra parte, este nombre no se registra en la Historia hasta mucho después.

RONDALLES DEL PARE GUINOT (III)


EL PRINCIP MALALTUÇ
Artana, Estiu 1995
Autor: Josep Mª. Guinot i Galan
El Pare Guinot.
En un temps molt antic hi havia un rei que tenia un fill groguiç, malaltuç, sense ganes de menjar, ni de fer res. Per aixo el mimaven i li concedien tot lo que desijava. No obstant aixo era animos: les forces fisiques no corresponien als seus somis de grandea: ser un cavaller esforçat i mamprendre la conquista d'un gran regne lluitant contra jagants en batalles descomunals.
Al princip el visitaren els meges de mes fama i no conseguiren curar-lo. Pero no se qui va dir que en una montanya molt alta es criava la medicina que ell necessitava: un frutal que produïa unes pomes d'or que aumentaven les forces de qui les tastava.
El princip, qui a pesar d'estar tant debil tenía ganes d'aventures, demanà permis a son pare, qui es resistia a donar-li'l, i sense cap acompanyament, es llancà a la conquista del fruit dorat que li havia de donar la salut.
Quan el princip passava pel carrer, montant en el cavall blanc que li havia regalat son pare, la gent exclamava: ¡mira, pareix un llapis damunt d'un cavall! Tan primet estava.
Anant de cami se li va fer de nit i buscà estage en una caseta del campo En la caseta vivia una agüeleta que els donà hostage, al princip i al cavall. El pricip li demanà informes a la velleta sobre l'arbre prodigios que tenía aquells fruits que donaven tanta força. La velleta li va donar la següent informacio:
Camina en la direccio de l'estrela polar, sense girar ni a la dreta ni a l'esquerra. Passaras per una montanya molt escarpada. En mig del bosc trobaras un jagant. Este te posarà a prova. Si la superes, te deixarà seguir el teu cami. Despres seguix alvançant. Al final del cami voras la pomera dels fruits que donen força.
Al sendema de mati, el princip es despedix de la velleta, puja al cavall i mampren el seu cami. Cavalcant de dia i descansant de nit va sempre en la direccio que la velleta li havia indicat. Arriba dalt de la montanya, dins d'un bosc espes, i alli li ix un jagant, alt com un campanar.
¡So! -li diu el jagant al cavall, agarrant-lo dels ramals. Obliga a descavalcar al princip i li diu en una veu molt grossa-:
Pel cami que portes, ya veig que te dirigixes a l'hort de la pomera de les pomes de la força. Pero has de saber que no te deixare passar avant si no me demostres ta superioritat en alguna cosa. Com yo me considere superior te deixe que tries la prova.
El princip en vore al jagant tant alt en les cames obertes, va tindre una inspiracio i contesta:
En seguida. A vore si tu pots fer lo que yo faig.
I puja damunt del cavall i li passa al jagant entre mig de les cames.
El jagant, tot sorpres per l'inteligencia del princip i no volent fer us de sa força, exclamà:
M'has guanyat. ¡Pots seguir avant! Pero en una condicio: que en tornar no passes per aci.
El princip seguix el seu cami, ara diferent, mes planet, mes ample, vorejat de verdor i floretes, i arriba al'hort de la pomera de les pomes de la fortalea: eren dorades, en galtes roges, d'un aroma i d'un gust delicios.
No va poder contindre's el princip i, immediatament, començà el tractament de la seua malaltia, menjant-se dos o tres pomes seguides. Una volta satisfet, omplí un sac d'aquell fruit tant prodigios i manprengue el cami de retorn, per a continuar en el palau la cura de sa malaltia.
El princip no va tornar a casa pel mateix cami pel que havia anat, per por al jagant, que li ho havia prohibit, sino per unes sendes estretes i tortuoses per a on corrien llops, lleons, tigres, i tota classe d'animals silvestres. El princip anava vencent a les feres que li eixien al pas, una darrere de l’atra, ferint-les en la faca que portava, i en la força recuperada dels seus braços.
Per fi el princip arribà a casa, abraçà a son pare, segui el tractament, es curà del tot i en aquella casa tots foren feliços.

LA DENOMINACIO "LLENGUA VALENCIANA" DOCUMENTADA EN 1335

Autor: Agusti Galbis
LA CITA "VALENCIANESCH" DE 1346.

El 27 de novembre de 2005 en un diari regional, baix el titul "El nacimiento del valencià", s´afegia: "Valencianesch antes que valencià. La primera mención al habla propia de los valencianos ha sido descubierta en un documento jurídico menorquín datado entre 1343 y 1346. La cita es medio siglo anterior a la de Canals que se consideraba la primera". Proseguix afirmant que "Los profesores de la Universitat de València Antoni Ferrando y Miquel Nicolas son quienes han rescatado esta primera denominación de valencianesch en la "Historia de la llengua catalana" que acaban de publicar..."

En primer lloc, s´ha de denunciar el erro en l´asignació del "descobriment": En la pagina 174 del "Bolleti de la Societat Arqueològica Lul·liana" de 1984, llegim: "Es tractàs o no d“una exageració, sembla que els illencs podien, en el cas que els haguessen sentit, diferenciar els diferents parlars catalans, com sembla confirmar el fet que el 1346, a Menorca, s´indiqui que una dona nadiva d´Oriola parlava valencianesch." (Archiu del Regne de Mallorca. Proces criminal AH-5337. f 178-276)

Es curios fer notar, que tampoc havien "descobert" mai la cita de "lingua valentina" de 1335, a pesar de haver segut publicada com a minim tres voltes des de 1908. No de bades, pot vindre al cap el dupte sobre si sera posible que els catalanistes no es lligguen entre ells. O millor: ¿Quantes coses oculten, manipulen, o fan desapareixer, els catalans, i catalanistes que nos han caigut en desgracia, en la finalitat de conseguir els seus objetius? Lo dels catalans podria entendre´s. Lo dels catalanistes valencians no s´enten.

Coneguent la penuria dels mijos materials del mon valencianiste, es comprensible no detectar les cites. El mon valencianiste viu i ha vixcut d´ilusio i de sacrificis i poc mes es pot demanar. Al contrari, observant la riquea, a voltes exhuberant dels mijos dels catalanistes, pot ser llicit pensar en una ocultacio deliberada.

En segon lloc, es deu resaltar l´importancia de la cita, per quant posa de manifest, l´existencia de caracteristiques unitaries valencianes, en un dels llimits del Regne que es troba mes llunt de la ciutat de Valencia.

La concrecio d´eixe llimit pasà per incidencies diverses i no fon en absolut pacific. Oriola, Elig i Guardamar s´incorporaren al Regne de Castella, en virtut del "Tractat d´Almizra" suscrit en 1244 entre Jaume I i Alfons X. En l´any 1296, Jaume II, els pren a la força per al Regne d´Aragó. El 3 de febrer de 1298, Alfonso de la Cerda, comunica als habitants d´Oriola la donacio del territori al rei d´Arago. Les continues bregues per a determinar els llimits dels Regnes, acaba en 1304, dictant-se la "Sentencia de Torroellas". Finalment, els dies 17 i 25 de juny de 1308, Jaume II incorporà oficialment al Regne de Valencia les terres d´Elig, Alacant, Oriola i Guardamar.

Trenta huit anys passats de l´incorporacio oficial d´Oriola al Regne de Valencia, en Menorca, el parlar dels oriolans, es identificat com "valencianesch".

Christianesch, i sarrahinesch, per una banda, prohensalesch, castellanesch, valencianesch, cathalanesch... per una atra, son formules arcaiques que fan referencia a la llengua.

Catalans i catalanistes, identifiquen "catalanesc" en català o llengua catalana. La mostra la tenim en casa. El segon dels texts ¿valencians? seleccionat per els nostres il·lustrissims academics de la AVL, "on es documenta l’ús de la denominació de català o llengua catalana per a referir-se a la llengua pròpia dels valencians", es la Cronica de Ramon Muntaner, catalá naixcut en Peralada (Girona), quan diu que en Oriola, Elig, Alacant, Guadamar, Cartagena i Murcia, "parlen de bell catalanesc del món"

Comprovem, que per la mateixa epoca, el parlar d´Oriola, es identificat com "valencianesch" i com "de bell catalanesc del mon". El primer prové d´un context d´espontaneitat. El segon d´un personage d´un nacionalisme exhacerbat, que aplega a contar en primera persona alguns fets que no va viure.


El sufix "esc", representa be propietat, be semblança. "Novelesc" vol dir propi de la novela o que sembla novela. ¿Hi ha algú que es crega, que quan Muntaner va sentir parlar eixe "catalanesc", siguent propi de catalans, estos ya parlaven de forma distinta de quan varen aplegar?.Evidentment, es una solucio destrellatada. Hem d´acordar que, "catalanesc" vol dir, que es sembla a lo que parlen els catalans. Eixa semblança que trenca l´identitat, es reconeguda per el mateix Muntaner quan diferencia la llengua "de cascun lloc de Catalunya" d´aquella "del Regne de Valencia".

Els menorquins, notaven la diferencia i per aixo parlaven de "valencianesch". Els valencians, ya haviem donat nom propi a eixa llengua. I el nom fon, es i sera el de Llengua Valenciana.

Es desconcertant que els catalanistes que identifiquen "catalanesc" en català o llengua catalana, no facen l´identificacio de "valencianesc" = valencià o llengua valenciana, encara que siga per coherencia.

De juny de 2005 data la publicacio de la "Historia de la llengua catalana" del academic de la "Academia Valenciana de la Llengua", Antoni Ferrando, a on es "rescata" la cita menorquina de "valencianesch". D´abril de 2005, es el DOGV en el qual consta el "Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià" de la AVL. La cita de "valencianesch" de 1346 no forma part de la "Selecció de testimonis on es documenta l’ús de la denominació de valencià o llengua valenciana", escomençant per la del "Valeri Maxim" d´Antoni Canals de 1395. ¿Hi ha algu que es crega que Antoni Ferrando desconeixia el contingut del seu llibre dos mesos abans de que es publicara? Si convenim que es prou increible, lo que es deduiria te un nom: ocultacio. I l´ocultacio es una part del proces de manipulacio. I com es sabut, "Qui furta un ou, furta un bou". Llevem les caracetes a tots els que es dediquen a furtar-nos allo de lo que podem sentir-nos orgullosos, per a donar-los-ho al veïns.

EL COMPROMIS DE CASP (III)


VIDA DE SANT VICENT FERRER, APOSTOL D’EUROPA
Autor: Josep Teixidor
Ajuntament de Valencia – 1999
Signatura: ARV. DM 1431/1-1431/2.

Libro II, capitul XXIII – pag. 353 y següents.

INTERREGNO DE LA CORONA D’ARAGO, EN QUE SANT VICENT FERRER FON TRIAT PERA DECLARAR SUCCESSOR.

Els ascendents per on estos princips pretenien succeir en la Corona foren: El rey Jaume II, net del Conquistaor y pare del rey Alonso IV, qui lo fon de Pere IV y este de Joan y Marti, ultims reys de la llinea varonil d’esta Casa Real.

Ademes dels princips convocats pel dit Parlament, pretenien la Corona Joan II, rey de Castella, fill d’Enric III que fon el primogenit de Leonor, germana de Marti, ultim rey d’Arago. No convocà el Parlament femelles suposantles excloides d’esta herencia per la naturalea d’este Maroyaç. En tot el pretenien Violant, filla de Joan I d’Arago y muller de Lluïs d’Anjou II, rey de Napols; y d’Isabel, dona del conte d’Urgell y filla del rey Pere IV. Joana germana major d’esta infanta, que casà en el conte de Foix, ya per este temps hi havia mort.

Feta la convocatoria es passà al nomenament dels juges. El Parlament d’Alcanyis, representat en lo Regne d’Arago, començà l’accio de nomenar els tres de sa nacio: Al governaor Gil Ruiz de Lihory y al justicia d’aquell regne, y juntament envià orde al Parlament de Tortosa que triase als tres perteneixents al contat de Barcelona. Este convocà als vintiquatre diputats que tenia en la Junta Gran d’Alcanyis, els quals nomenaren juge pel contat de Barcelona al doctor Guillem Valseca; y en nova accio que alli se’ls conferi, nomenaren juges per lo Regne de Valencia a Sant Vicent Ferrer, a Giner Rabassa y a Arnaldo de Conques.

Reclamaren els Parlaments de Valencia, alengant que tambe tenien dret a triar ses tres juges valencians y seguidament d’allo el Parlament “de dins” que estava en Vinaros, nomenà per juges a Bonifaci Ferrer, a Giner Rabassa y a Arnaldo de Conques. No els v’admetre la Junta d’Alcanyis, responent al Parlament de Vinaros que siguent el “de fora” resident en Traiguera, compost de la major part dels nobles de lo Regne de Valencia, no podia el de Vinaros, ser ni cridarse el “Braç Militar” quina era esa accio y nomenament. Y en força d’allo l’eleccio era nula y a soles admitien a Bonifaci Ferrer, no com a electe en lo del Parlament, sino merament per ses relevants penyores. Pero dels atres que faltaven, l’u seria nomenat per la Junta de Tortosa y l’atra per la d’Alcanyis.

En vista, empero, de que tota l’accio de nomenar juges estava ya encapçalà en els que concurrien en la Junta d’Alcanyis (perque encara els dos Parlaments valencians hi havien donat els seus poders als dits embaixaors Miquel Novales y Joan Mercader) resolvi tota aquella gravíssima junta –com per conveni nou- que el nomenament de tots els juges heu feren el governaor y el justicia d’Arago, els quals en aprovacio de tot aquell consistori nomenaren juges als següents:

Per lo Regne d’Arago a Domingo Ram, Bisbe d’Osca; a Francesc Aranda, natural de Terol, donat del monasteri de Cartoixos, cridat “Porta Coeli”, quatre llegües distant de Valencia; a y Micer Berenguer de Bardaxi.. Per lo Regne de Valencia a Bonifaci Ferrer Miquel, general de la Cartoixa; Mestre Vicent Ferrer Miquel (l’heroe d’esta historia) y que hi havia segut conseller y almoyner major del rey Joan I; y Giner Rabassa, que hi havia segut del consell del rey Pere IV, gran legista y gran cavaller, pero ya vell de huitanta anys y pel contat de Barcelona foren nomenats Pere Sagarriga, Arquebisbe de Tarragona; Guillem de Valseca y Bernat de Gualbes

Es va fer este nomenament y es conclui lo dia 14 de març d’este anys de 1412 y es varen graduar els nomenaments per est orde: Assentantse en lo primer assent el bisbe d’Osca, el germa Aranda (varo de gran testa y molt virtuos, que tambe hi havia segut conseller del rey Pere IV) y micer Berenguer de Bardaxi. El segon assent el ocuparen el bisbe de Tarragona Guillem de Valseca y Bernat de Guelbes, y el tercer assent el preniren Bonifaci Ferrer, nostre Vicent Ferrer y Giner Rabassa. Estos juges encara que, segons digueren, deurien trovarse en Casp el 29 de març, en tot, eixe dia encara no hi havien arribat ad esta vila Vicent Ferrer y son germa, com tampoc Valseca y Rabassa, pero aplegaren pocs dies despres y a mediats d’abril ya estaven tots en Casp.

En eixos mateix dies Carles VI de França, tio de Lluïs conte de Guisa, y Violant, Regina de Napols, mare d’este princip, cassà en Lluïs d’Anjou II d’este nom y rey de Napols, donaren en la Junta d’Alcanyis per juges sospitosos: Al bisbe d’Osca, a Bonifaci Ferrer y tambe a Bardaxi y al germa Aranda, oferint per mig de ses Procuraors deixar provats els motius que els convenciese de parcials davant dels cinc juges restants, dels quals era u el nostre mestre Vicent Ferrer. ¡Rara veneracio dels princips a nostre sant y mostra ilustre del concepte gran que hi havien format de sa integritat incorrupta y amor a la justicia! ¡Constituintse en rey de França y una regina de Napols juge, en querella que fea contra lo seu mateix germa Bonifaci Ferrer, acusantli y recusantlo per sospitos y parcial!... Oixque el sant en el conjuges les raons que alegaren els Procuraors Reals y reconeguent no ser prou pera declararlos sospitosos y parcials, deixaren en son grau y estimacio als dits quatre juges y passaren per est acort els dits rey y regina.

En este mig es manifestà infatuat Giner Rabassa y havent els demes juges averiguat sa malaltia l’excloiren de la judicatura y nomenaren en son lloc a Pere Bertrán, doctor, valenciá, jurisconsult insigne. Aixo s’eixecutà a mediats de maig, quan ya els Procuraors y advocats dels princips pretenents estaven en Casp. Y els juges haventles oit les raons que alegaren sobre el dret de ses principals es tancaren en lo castell, escoltats de gent d’armes y escomençaren a liquidar la calitat del dret que cada pretenent tenia, segon l’alegat y segons els Furs de la Corona d’Arago y naturalea d’este Real Vivent. Y despres de varies conferencies passaren a resoldre els punts concernients y respectant a la principal causa per est orde:

Lo primer donaren per incapaços d’heretar esta Corona a les femelles. Y aixi donaren per constant que la regina Petronila no succei com a senyora propietaria a Ramiro son pare. Ni a Alfons II, fill d’esta regina lo succei en la Corona d’Arago per la donacio que ella li fiu, sino que l’heretà per si a soles com a varo mes “propinquo” al dit Ramiro, yayo seu. Sentà esta veritat y fundà en lleys del Regne, passaren a excloir en la successio a Violant, regina de Napols y a Isabel, contesa d’Urgell. Este punt de no heretar femella era ya materia notoria com s’havia vist en l’any 1396 en que mori el rey Joan, no passà la corona ni a Joana, contesa de Foix, ni a Violant, regina de Napols, filles seues, sino a son germa Marti, duc de Montblanch, y aixo sense el menor litigi ni rao de duptar entre els juristes y jefes de la Corona. Y encara que el de Foix, en set de regnar, va fer alguns moviments inutils de voler entrar conquistant no trobà s’ambicio abrigo algu en els provincials.

A NUESTRO ARZOBISPO DON CARLOS


Autor: Juan Vanrell Nadal

Muy apreciado Sr. Arzobispo de Valencia: La prensa local ha resaltado su buena voluntad de reanudar la edición paralizada del “misal en valencià”. Por lo leído, le va a asesorar la Academia Valenciana de la Lengua. “¿De qué lengua?” nos preguntamos muchos. Porque es público y notorio que la AVL sigue los dictados del Instituto de Estudios Catalanes y proclama, en contra del sentir y querer del pueblo, que “catalán y valenciano son una misma lengua catalana”. Esta aseveración, desde el estudio serio de la Filología, es una falacia total. En Cataluña se habla catalán; en Valencia, valenciano; en Mallorca, mallorquín.
Pero el motivo de la presente no es molestarle con teorías filológicas. Sólo pretendo contarle lo que ha pasado en mi querida tierra, Mallorca, con la imposición episcopal de la misa en lengua catalana :
D. Teodoro Úbeda, e.p.d., fue obispo de Mallorca durante 30 años. Cuando tomó posesión de esta diócesis el 13 de abril de 1973, Mallorca era un dechado de fervor y de cumplimiento religioso. Me acuerdo que la iglesia La Porciúncula, en la Bahía de Palma, se ponía de bote en bote, con gente de pie, para la misa dominical de las 19h.30m. Parecida asistencia tenían la mayoría de las iglesias mallorquinas.
El nuevo obispo sintonizó maravillosamente bien con la élite de la intelectualidad, la prensa y la política balear. En abril de 1983 el estamento político aprobó por unanimidad “su” Estatuto de Autonomía. Increíblemente y de espaldas al pueblo, este Estatuto hacía oficial la Lengua Catalana como la propia de Baleares. De tiempo inmemorial la lengua de las islas era “el mallorquín” en Mallorca, “el menorquín” en Menorca, “el ibicenco” en Ibiza. El obispo Úbeda, fiel servidor de este Estatuto, impuso que LAS MISAS DEBÍAN DE CELEBRARSE EN CATALÁN. Este furor catalanista de “celo apostólico” ha resultado nefasto.
Es verdad que los intelectuales, la prensa y la progresía izquierdosa se deshacían en elogios del Sr. Úbeda. “Jamás habíamos tenido un obispo de tal categoría. Es culto, abierto y muy avanzado” oía de amigos míos, docentes universitarios. Pero, los resultados populares han sido demoledores: La gente poco a poco ha ido dejando de ir a misa y de ayudar económicamente a la Iglesia (Consulte las estadísticas). La Porciúncula, otrora repleta, está ahora semivacía. Un sábado que fui a la grandiosa Basílica de San Francisco de Palma para oír misa y orar ante la tumba del Beato Ramón Llull, 1235-1315, nacido en Palma de M. (¡Filósofo “catalán”, según las enciclopedias!) éramos la abrumadora multitud de 17 personas. La razón es obvia: “Jò vatx a missa per rezà a Déu, no per aprende català” me dicen muchos amigos que han dejado de ir a los actos religiosos. Lamentaría, Sr. Arzobispo, que a Vd., inducido por la mejor de sus intenciones, le pasara en Valencia lo que ya es tristísima realdad en Mallorca, sólo por complacer a una progresía pancatalanista que no va ni va a ir a misa. El sencillo pueblo fiel no acepta imposiciones ajenas a su lengua autóctona, por muy avaladas que estén por normas de universidades prostituídas.
¿Se ha detenido en pensar por qué su digno predecesor -tan odiado por la izquierda catalanista que no va a misa- paralizó la confección del misal en “valenciano”?. No deseo que tenga que vivir el significado de una exclamación de mi tierra: “¡Déu mos llibéri d’un jà està fet!”, como seguramente –tarde ya- en el cielo lamenta el obispo Úbeda.
Desde mi gratitud a Dios por ser creyente, le he escrito la presente. Reciba mi mejor saludo, con todo afecto y respeto.

KILLILEA RECONOCE EL VALENCIANO


La lengua valenciana -diferenciada del catalán- es oficial y así está reconocida su denominación en Europa desde el 5 de noviembre de 1992 tras la aprobación de la Carta Europea de Lenguas Minoritarias a la que se adjuntó el informe del comité de expertos de fecha 13 de febrero de 1991 en cuya página 80 se reconoce el catalán y en la 81, totalmente diferenciada, el valenciano.

Asimismo el pleno del Parlamento Europeo aprobó la denominada “Killilea Resolution” en la que en su documento técnico anexo figura reconocida la lengua valenciana (Pág. 49) diferenciada del catalán (Pág. 21).

Si desde entonces el valenciano es oficial y está reconocido en cuanto a denominación o nombre (normativas aparte), los conselleres González Pons y Amor erraron al decir que con la actual traducción valenciana de la Constitución Europea se inicia la oficialidad y el reconocimiento de nuestra lengua. Y lo más grave: Maragall, Carod y Zapatero con sus actuaciones se sitúan en contra del informe 13/91, de la resolución "Killilea" y de la Carta Europea de Lenguas Minoritarias como intentos de vulnerar éstos acuerdos aprobados por España y resto de la UE.

¿Será capaz ZP el próximo día 22 de violar estos acuerdos con la retirada de la traducción valenciana y aceptando como única denominación la de catalana integrando el valenciano? No puede vulnerar lo que como ordenamiento jurídico-legal-legislativo está reconocido y refrendado por la UE.

¿Por qué no respetan y admiten todos ellos las legalidades europea, constitucional y autonómica? ¿Hemos de refrescarles la memoria?. Nadie cita la “Killilea Resolution”. De ésta nadie se acuerda ni quiere acordarse o no les interesa.

Ni a Maragall & Carod -pues desean aprovechar la polémica para sus pretensiones y aspiraciones políticas con la excusa de una discutible unidad lingüística- ni a Zapatero -quien quiere evitar el ridículo de ser el primer jefe del ejecutivo que no logre aprobar a la primera los presupuestos generales y desea pasar a la posteridad como el presidente que rubricó la Constitución Europea pacífica y consensuadamente- ni a Camps -que seguirá utilizando el objeto de la discordia, el tomo de marras, la traducción "valenciana", como arma contra ambos: derecha contra izquierdas, contra Madrid y Barcelona, versus ZP-Maragall-Carod.
O sea, ganan o desean ganar los políticos implicados, por intereses. En definitiva, pierde la Comunidad Valenciana, pierde la lengua valenciana -reconocida por Killilea y presente en la Carta de Lenguas Minoritarias- y perdemos los valencianos, como siempre, desde la batalla de Almansa en 1707, 297años perdiendo.

Somos moneda de cambio, juguete caprichoso y objeto del deseo ambicioso de todos ellos. Lamentable.

Autor: Josep Esteve Rico Sogorb.

EL BLAU EN JAUME I


Per: Josep Boronat Gisbert (q.e.p.d.)

En temps migevals, les banderes eren distintius personals dels reis o dels qui obstentaven autoritat en les ciutats. En lo Regne de Valencia, la bandera mes representativa, a la que hi havia de seguir totes les demes quan eixia, era la d’eixa entitat politica que s’autodefinia com a “Ciutat i Regne de Valencia”, com a cap i cos d’una mateixa realitat.

No es llicit decapitar, guillotinar o degollar eixa unitat politica migeval, considerant separadament el cap -Valencia Ciutat- i el cos –tot lo Regne-, com volen certs “segaors” a base de “bon colp de falç”.

La Senyera de Valencia –Ciutat i Regne- era “la que porta el blau”, com reconeix el catala Josep Porter i Moix en “Catalunya Comtal”, com hem vist abans. Encara que ell intenta, per atres consideracions, que els valencians adopten l’actual de Catalunya, no pot fugir-se’n de reconeixer “la historicitat, antiguetat, veracitat i autenticitat” (p. 47) del blau de la bandera valenciana. “Com a minim –diu- a la senyera amb el blau no se li pot negar historicitat, ja que data de cinc cents anys pel cap de baix”.

Fent paralelisme sobre pautes de raonament de l’articul de Porter, i aplicant-les a fets indubtables, podrien arribar a tindre una idea ajustà de l’orige de la Senyera. Vaig a procurar intertar-ho:

Els valencians musulmans, a l’hora de la rendicio pactà de Valencia a Jaume I, “segurament perque es considerava mes important i facil de llegir el peno real sense aditaments” alçaren en la torre de Bab-el-Schar solament lo mes visible, les quatre barres roges, encara que l’estandart de l’eixercit de Jaume I duguera tambe el blau en cap “puix que Jaume I sabia que anava a conquerir la ciutat”, sent mes que conegut el fet del que parla Marti de Viciana: que els reis d’Arago portaven les banderes o estandarts de conquista en l’afegit de color blau. El document fon escriturar en Valencia el 12 de març de 1348, traduit i publicat per Marti de Viciana.

Diu Porter que “Es ben clar, doncs, que hi havia banderes catalano-aragoneses de conquesta, amb el blau, anteriors a la que Pere el Cerimonios dona a Valencia”.

“La senyera de Jaume I –la que duya el seu eixercit- quedaria en la ciutat, en palau, segurament reservà per qui, en nom del rei, quedara tambe com a governaor i administraor”. Apart, conservarien com a trofeu el peno que els sarraïns valencians hissaren en senyal de rendicio. Sent aixi que la bandera de conquista del rei era la que es conservava honorificament en la Ciutat de Valencia, capital del Regne –la que duya al cap del seu eixercit-, es de clara evidencia que portava el blau en cap, transversal a les barres roges.

Per aixo no es gens estrany que Pere el Cerimonios, precisament per ser molt puntillos en les coses protocolaries i de simbolismes, observant que en Borriana utilisaven una bandera de barres sense blau, manara que li l’afegiren per a que la bandera fora como hi havia de ser. Alguns han cregut que este manament del rei a la ciutat de Borriana era una concessio, un privilegi en el sentit actual de la paraula, entesa com un favor o una distincio. Hem de recordar que “privilegi”, en aquell temps, tenia el significat de “llei privà” (pri-legi), es dir, llei que no es general per a tot lo Regne. Era llei o manament particular que tant podia ser de concessio honorifica com d’imposicio d’obligacions o prohibicions.

En este cas, podem perfectament interpretar-lo tambe en sentit de manament d’afegir el blau que faltava (“que se acresciente por la parte de arriba, la qual anyadidura estè teñida de color azul”, en trraduccio de Viciana). Podem interpretar-lo aixima perque justifica el manament donant raons de costum ancestral (“del qual los antiguos reyes de Aragon, nuestros antecesores ilustres, solian sus banderas vencedoras llevar”).

La costum ancestral del blau es urgida per Pere el Cerimonis quan, en motiu d’una victoria, observa que encara no l’havien posat en Borriana. Pere el del Punyalet anava uniformant baix el blau les banderes del Regne de Valencia.

NOUS DOCUMENTS SENSE CONTEMPLAR ENCARA


Per: Manuel Mourelle de Lema
Anals de la Real Academia de Cultura Valenciana
Segon epoca – Num. 68
Valencia 1991.

Els llibres de l’Historia d’Espanya mos han donat a entendre, a traves dels sigles, que en Valencia, en el moment de ser reconquistats per les hosts cristianes, integraes per aragonesos, castellans, navarresos, i gents de l’antiga Marca Hispanica o siga dels contats de Barcelona, etc., lo que hui conexiem com a Catalunya, no quedava a soles ni u a soles dels cristians, o poc mes. Es u dels tants cliches que se mos transmitisen sense saber d’a on arranca el primer esllabo de la caena.

Por aixo, i com aportacio final, durè al coneiximent del lector un ultim acopi de dats que avalen l’existencia segura i diafana d’una llengua valenciana parlà en estes terres en els dies en que travessaven el “telo d’acer” del domini mulim els eixercits de Jaume I el Conquistaor.

A. ¿Existia una verdadera activitat religiosa per part dels cristians valencians, si els hi havia?.

La resposta ad esta qüestio, la mes fonamental per a apoyar l’afirmacio de que es parlava romanç en Valencia en l’epoca de la conquista cristiana, mos la donen estes senyes historiques:

Entre els codics de la Catedral de Valencia es troben les “Constituciones Synodales Ecclesiae Valentinae”, donaes algunes en anys molt coincidents en la conquista cristiana. Foren otorgaes per Andreu d’Albalat, Jazpert de Botonach i atres prelats valencians. Conte el lligam a que fem referencia treinta i huit constitucions del bisbe Andreu d’Albalat (1248), quatre de Jazpert de Botonach (1276) i les restants perteneixen a l’iglesia tarraconense, de la que llavors era sufraganea la de Valencia.

¿Qué aporten al preguntat formulat abans? Algo prou revelaor: pels mateix anys en que es duia a cap la reconquista de les terres mores de Valencia existien en elles res mes que cent deneu parroquies que formaven la diocesis de Valencia. En efecte, en el full 1 de codic s’oferix la relacio d’estes parroquies. ¿Qué no hi havien cristians en Valencia quan aplegà Jaume I? ¿Es possible que, als deu anys exactes de la conquista de la Ciutat de Valencia, els conquistaors hagen creat ya tal numero de nucleus cristians? ¡Ni els hi haguera segut donat als missioners del Nou Mon, ni a la evagelisaora activitat de Sant Frances Xavier, alcançar tal comes!.

Seria antinatural pensar que un grapat de guerrers pogueren dur a terme un efecte de tal magnitut evagelisaora en terres de moros, en unes terres de les que, segons diu la mala historia, hi havien segut erradicats, sense deixar rastro, tots els mossaraps, en les que no hi havia res mes de lo que hi havia: moros i mes moror. ¡Quasi provoca el riure” ¡Pero “aixi” es fa l’historia!.

Senya important que dona resposta igualment a l’interrogacio abans formulà es el fet de que apleguen a formar-se personalitats tan destacaes en la Valencia de l’epoca como “Sant Pere Pasqual o Arnau de Vilanova”, lo que demostra, contrariament a lo que afirmen molts autors, que les mossaravies valencianes no hi havien segut “virtualment exterminaes” –com diu, per eixemple, Alvaro Galmes-.

Onze anys abans de la conquista, aço es, en 1227, hi havia naixcut en la ciutat de Valencia Sant Pere Pasqual de pares mossaraps, fet que demostra la vitalitat del cristianisme en estes terres. Estos nucleus cristians deurian de ser molt actius a la vista de lo que s’ha dit en el punt precedent: hi havien bisbes i, per consegüent, vida religiosa colectiva. Una senya a favor d’est asert: en la Catedral de Valencia en un full en pergami que servix de guarda a la “Tabula Speculi Historialis (un index alfabet de l’Historial de Vicent de Belvaco –o Beauvis-) manat fer per Joan Hautfuney, presbiter, encara que este codic fon regalat ad esta Catedral per Pere Gustart, sochant de la mateixa, en l’any 1388, la lletra es del sigle XIV o, inclus, anterior, per quant, en el full del pergami del principi es troba la següent nota, d’atra ma: “Aquest llibre es apellat taula sobre les quatre pars del vincent, ço es del Speculum istoriale. Lo qual era de Mossen Pere Gustart de la seu de Valencia y lo qual lo dit mossen en pere dustart dona a la seu de Valencia presents testics mossen pere de Monfort canonge de la dita seu y en Ramon piquer sub sagrista de la dita seu fou lo XV de agost any MCCCLXXX y huit”. Codics com este abunden en l’Archiu Catedralici de Valencia , tal es el cas de “In epistolas S. Pauli”, de Pere de Tarantasia, en lletra del sigle XIV tambe, pero en quin full 196 es llig: “Iste tharantasia fuit de ordine predicatorum et sub pontifice innocentius V. 1276”. Es podrien afegir atres eixemples.

Tot aço mos demostra l’activitat religiosa i encara teologica de la seu i de la Catedral de Valencia en l’epoca a que mos referim. No estava morta la vida cristiana en estes terres oficialment de moros.

Per lo que respecta a “Arnau (o Arnaldo) de Vilanova”, l’atre eixemple aduit a favor de la mossaravia valenciana en els dies de l’aplegà de les tropes cristianes es pot dir que naixque en les properies de la Ciutat de Valencia pels dies de la conquista, es dir, cap a 1238. Estricte contemporaneo de R. Llull, pese a que nos conste que hi haguera hagut contacte entre abdos. Dominava el llati, el grec, l’arap i l’hebreu, que li possibilitaren sa dedicacio per un temps a la traduccio d’obres cientifiques. Mege per l’Universitat de Montpeller, eixerci sa professio en Valencia i fon mege de Pere I de Valencia, el Gran. Ensenyà en Montpeller, a on fon mege i amic de Jaume II de Valencia, el Just. A escomençaments del sigle XIV estava en Roma com a mege de Bonifaci VIII.

miércoles, 21 de abril de 2010

LA GUERRA DE LES GERMANIES (III)

Escomencen hui a publicar una relación de documents relacionats en la Guerra de les Germanies que, per la seua importancia, considerem oportu fer mencio. La totalitat d'ells han segut recopilats de les fonts existens en l'Archiu del Regne de Valencia y en l'Archiu de l'Excel. Ajuntament de Valencia.
Document num. 1

Font: Archiu del Regne de Valencia Real, 720 f. 152.

Valencia 31 d’octubre de 1.517 – “Crida” del governaor per a publicar una real cedula de Carles I en la que es fa saber que no es cert el remor que corre de que haja decidit expulsar als moros d’Arago i Valencia.

“Crida publicada en virtud de letra de la real Magestad, sobre lo fet dels moros.

“ara hoiats que us fa a saber lo molt spectable mossen Lluis de Cabanilles, caballer, conseller, camarlench de la real Magestat e portantveus del general governador en la Ciutat e Regne de Valencia, com en lo dia de huy sa spectabilitat ha rebuda una real letra de la prefata real magestat del molt alt senyor Rey, dada en la vila de Sant Vicent de la Baruera, a X dies del present mes de octubre e any corrent mil cinchcents deheset, la qual es del tenor seguent: Al spectable magnifico, amado consejero nuestro, regente lalugartenencia general e portantvozes de nuestro general governador en el Reyno de Valencia, mossen Luis de Cabanilles. El Rey Governador, savido havemos que algunas personas han dicho y publicado que nos venimos con proposito de echar todos los moros desos nuestros reynos de Aragon y Valencia a cuya causa diz que muchos dellos se van y otros dexan de sembrar y facer sus labranças y estan con mucha alteracion y desasosiego, de que los barones desos dichos reynos que tienen vasallos reciben nuestro danyo en sus rentas. E por que si tal se ha dicho, es contra toda verdad, que nuestra intencion no es ni fasta agora havemos pensado en fazer tal movidat, ni derogar en algo los fueros y libertades de nuestros reynos. Por ende, vos encargamos y mandamos que, sienbdo necessario, asi lo notifiques a todas las aliamas (aljamas) y morerias dessse Reyno y los pongays en toda quietud e sosiego, e no consentays que moros algunos salgan desse dicho Reyno para se passar alelende, sino solamente los que fueran echados de Navarra, para los quales dicmos licencia y no a otros. Y esto provehhed de tal manera que no convenga fazer otra posicion sobre ello. Dada en la villa de Sant Vicent de la Baruera, a diez del mes de octubre del anyo MDXXVII. Yo el Rey. Urries secretarius. E rebuda la dita real letra lo dit molt spectable portantveus de general governador mana aquella esseer publicada ab veus de pùblica crida per la Ciutat de Valencia e lochs acostumats de aquella, e aço per total seguritat e repos de los dits moros e tranquilitat de la present Ciutat e Regne de Valencia.

“Cabanylles, governador, Vidit Gallach, assessor.

“Dic sabbati XXXI octobris anno MDXXVII, Pedro Salzedo, trompeta, loctinent d’en Pere Artus, trompeta publich de la Ciutat de Valencia, per absencia de aquell, dix e relacio feu ell en lo dia de despus ahyr, que era dijous comptat XXVIII del corrent mes de octubre, haver publicat la desus dita crida ab sos companyons trompetes e tavals alta veu e solempnialment per la present Ciutat de Valencia e lochs acostumats de aquella”.

PARLAR I POTENCIAR EL GENUI VALENCIÀ DESACTIVARÀ EL CATALANISME




Autor: Valencià d'Elig



Lo que els pan/catalanistes li volen fer al genui idioma Valencià no es atra cosa que ferlo desapareixer i substituirlo per un artificios estandart de llengua Catalana inventat a principis del sigle XX per Pompeu Fabra, un quimic català aficionat a la llingüistica sense titulacio com a filolec.
Substitucio/uniformacio que se vol aplicar a les generacions més jovens de valencians a traves del sistema educatiu valencià en un plaç de dos o tres generacions. Este proyecte de construccio "nacional catalana", a mig/llarc plaç, conta en l'activa colaboracio de la catalanista A.V.L. (i els seus academics traidors a la llengua Valenciana).
El motiu de voler els pan/catalanistes la destruccio de l'idioma Valencià es perque mentres existixca la genuina llengua Valenciana tal com es, distinta, independent i prou diferencià de la Catalana, estorbarà i fara impossible l'unificacio/uniformacio dels valencians com a "catalans" i les terres valencianes com a part dels "països catalans" o "catalunya gran(sic)".
A continuacio se preproduix un text pancatalaniste a on les argumentacions (tendencioses) deixen en evidencia lo anteriorment expost. (Entre [ ] comentaris propis).

"...El dialecte nordoccidental es parla en territori del Principat(sic) de Catalunya, així com també a la Franja de Ponent(sic), sota administració aragonesa, i a Andorra. El valencià, per la seva banda, es parla exclusivament a les comarques orientals del País Valencià(sic). A Catalunya i a Andorra en els darrers anys el dialecte nordoccidental ha CEDIT terreny davant de l'estàndard, fins i tot en els àmbits orals no formals. L'escola, en l'àmbit escrit, i els mitjans de comunicació de masses, la ràdio i la televisió, en l'oral, han estat els VEHICLES de la DIFUSIÓ de l'ESTÀNDARD a la Catalunya occidental i a Andorra. Per tant, avui la llengua escrita en aquests territoris és IDÈNTICA a l'escrita en els territoris on es parlen els dialectes orientals peninsulars (central, rossellonès, septentrional de transició), i, pel que fa a la llengua parlada, cada vegada hi ha MENYS DIFERÈNCIA entre un grup i altre de dialectes, tant en els àmbits formals com en els no formals. Per entendre'ns, avui dia hi ha més distància entre la llengua que parlen un avi de Lleida i un de Girona que no pas la que parlen els seus NÉTS [gracies a l'adoctrinament escolar i televisiu].
Aquesta aproximació s'ha produït perquè existeix un estàndard, perquè aquest estàndard és acceptat [mes be impost] per uns i altres, els parlants de les variants nordoccidental i els parlants de les variants orientals, i perquè hi ha uns MITJANS eficients per DIFONDRE'l. En efecte, un ciutadà de Lleida, un d'Andorra la Vella i un de Manresa poden veure els mateixos canals de televisió i poden sentir les mateixes emissores de ràdio, i fins i tot en els canals i emissores que no són comuns, els locals, hi senten un MODEL de llengua pràcticament IDÈNTIC.
Al País Valencià(sic) la llengua ha seguit una evolució ben diferent [desde fa sigles]. L'estàndard ha penetrat poc en l'ambit oral, que ha continuat ocupat per l'espanyol i per les variants dialectals(sic) i col·loquials(sic). Per això la llengua oral no s'ha aproximat a l'estàndard [¿no sera mes be que els valenciaparlants no s'identifiquen gens en el foraster "estandard" Català i per aixo el rebugen ?]. Això ha estat així en primer lloc perquè el catala [?], a les comarques valencianes, ha penetrat molt poc en els àmbits d'us FORMAL, tant orals com escrits, que són els àmbits que primer ocupa l'estàndard i des d'on es DIFON. En segon lloc, una part important de la població, per raons que ARA NO ANALITZAREM [no li interessa fer l'analisis perque quedaria en evidencia que Valencià i Catala son dos llengües diferents], NO ES RECONEIX en l'estàndard i, per tant, PER SALVAR aquesta distància ha calgut acostar l'estàndard a les variants dialectals(sic), és a dir, a les variants col·loquials(sic) [en realitat està dient que la AVL estandarisa un "Catala avalencianat" com estrategia p'a fer engolir als valencians la llengua Catalana en conte de la Valenciana]. Com a conseqüència del que acabem d'explicar, en moltes situacions comunicatives de caire formal, la llengua utilitzada és l'espanyol, i en aquelles en què s'utilitza el català(sic), és una llengua poc allunyada de la llengua emprada en situacions comunicatives de tipus no formal, de tal manera que ens trobem amb una llengua plena de dialectalismes(sic), de barbarismes d'origen espanyol(sic) i de vulgarismes(sic) [discurs tipic dels que tracten de desprestigiar i fomentar l'auto-odi dels valencians cap a la propia llengua materna Valenciana i sustituirla per l'aberrant estandart catala], és a dir, de tot allò que singularitza una variant lingüística determinada i la diferencia de les altres [¿ aixo no equival a dir: les senyes que fan al Valencià una llengua diferent i independent de la Catalana ?]. Tot allò que s'ELIMINA [mes correcte seria dir: CENSURA, PROHIBIX injustificadament per la AVL] per tal d'acostar-se a la llengua comuna(sic), a l'estàndard, és allò que, precisament, aquí es prioritza, per tal d'allunyar-se'n.
En conseqüència, en el cas del valencià, la distància respecte l'estàndard es manté [p'a desgracia dels catalanistes], mentre que la distància respecte les variants nordoccidentals s'eixampla, ja que aquestes últimes variants s'estan DILUINT progressivament en l'estàndard. Es produeix, doncs, el fenomen contrari al que es produeix al nord: al País Valencià(sic) l'estàndard es dialectalitza ["Català avalencianat" de la AVL], mentre que al Principat(sic) i a Andorra els dialectes s'acosten a l'estàndard. Per tot això, considerem que dir que el valencià és català perquè s'assembla al català nordoccidental és mirar cap enrere i és no voler veure el que passa en el moment actual. És no adonar-se una vegada més d'una cosa crucial: que el valencià hagi estat català fins ara [MENTIRA, en la vida el Valencià ha SEGUT Català] no vol dir que ho hagi de ser en el futur, que això dependrà del que els parlants del valencià VULGUIN FER amb la SEVA LLENGUA [fa ya sigles que els valencians prengueren consciencia de que parlaven una LLENGUA distinta a la catalana i de lo que volien fer en ella] i del que ELS ESPANYOLS ELS DEIXIN fer [com sempre, els valencians som tontos, estem enganyats pels "espanyols"(sic) i han de ser els catalans els que mos vinguen a "salvar" de la nostra "ignoracia"]..."

Es mes que evident, segons lo que se despren de l'anterior pamflet catalaniste, que ara mateix, i despres de que "oficialment" (segons el "Supremo" i la AVL) el Valencià i el Catala han passat a ser la mateixa llengua, que la via mes efectiva que encara tenim els valencians p'a mantindre viva la nostra genuina i independent llengua Valenciana es potenciant l'us de la llengua parlà (oral) propia Valenciana (la viva, la real), en combinacio a un estandart de llengua Valenciana lo més proxim possible a lo parlat pels valenciaparlants i per tant, alluntat i divergent al maxim de l'estandart catala que volen impondre als chiquets valencians a traves de les escoles i mijos de comunicacio.
Una estrategia tan simple p'a mosatros com parlar nostre genui Valencià i escriurelo (representarlo) de la manera mes fidedigna possible, aprofitaria p'a desactivar en gran mida el catalanisme en terres valencianes, ademes de p'a fer pujar l'autoestima i l'us de la llengua Valenciana.

LA NACIÓN CATALANA NUNCA HA EXISTIDO (I)

José Osés Lurumbre, Maestro Nacional y Juan Osés Hidalgo, Publicista - Zaragoza 1932.
El separatismo catalanista, para justificar sus injustificables propósitos, los hace derivar única y exclusivamente del sobado hecho diferencial. Maestros los catalanistas de todos los matices y de todas las confesiones en el falseamiento de la Historia, continuadores de 1a fe púnica, como muy acertadamente dice Ricardo Baroja, todas sus argumentaciones de carácter científico se derrumban estrepitosamente por la base para caer en el mayor de los ridículos, con sólo consultar las más conocidas y autorizadas crónicas de los tiempos pasados y las obras de los historiadores solventes.

Es innegable que en un principio fue España un país poblado por razas homogéneas y afines y que las sucesivas dominaciones de griegos, fenicios, cartagineses y romanos formaron un pueblo que, aunque vario en las moda­lidades locales de las comarcas naturales, merced al predominio en cada una de ellas de algunos caracteres adquiridos de los invasores, llegó a ver formada su población por la raza godo-romana que, en toda la Península se extendió, conservando la uniformidad de igual moda que una familia en la que la común disciplina y el afecto común no anulan la personalidad de cada uno de sus componentes, o sea, conservando sus características locales sus comarcas y realizando la variedad dentro de la unidad.

Minado por diversas y graves causas internas el reino del último rey godo español, Rodrigo, sobrevino la invasión árabe a principios del siglo VIII. La profunda diferencia racial de invasores e invadidos fue desde e1 primer momento un obstáculo insuperable para la fusión, al contrario de lo que anteriormente sucediera con los demás invasores y civilizadores. Los espa­ñoles, reacios a la convivencia con los musulmanes, principalmente a causa de su fanatismo religioso cristiano, se retiraron a las montañas de los Pirineos y a la cordillera cantábrica para organizar allí la reconquista de la nación.

El éxodo en busca de refugio, no obstante, no pudo ser general, y grandes contingentes de españoles tuvieron que acomodarse al contacto de los musulmanes, aunque siempre resistiéndose a fundirse con ellos.

Las características locales de que se hace mención habían de influir notablemente en la marcha de los acontecimientos. La parte oriental de España, mejor dicho, la parte nordeste, o sea la actual Cataluña, conservaba mejor que ninguna otra comarca española un sedimento de los antiguos invasores griegos, fenicios y cartagineses, pueblos altamente utilitarios, mucho más avezados a las transacciones comerciales que a la lucha guerrera. En cambio, con más vestigios de la indómita y valerosa raza indígena los pobladores del centro y del norte, no les fue a estos últimos fácil avenirse a la convivencia con los árabes y sobrevino la guerra de liberación que había de culminar con la rendición de Granada, último baluarte, de los árabes, en el año 1492. En cuanto a los habitantes del sur, precisados a tolerar la presencia de los musulmanes invasores, porque la rapidez de la invasión les impidió huir hacia el norte o aprestarse para rechazarla, sin perder su amor a la patria, hubieron de reconocer que las huestes árabes tenían una civilización y conocimientos artísticos y científicos de los que supieron aprovecharse los españoles de aquella región para aportarlos a la España que comenzaba a renacer en el momento mismo en que parecía haber perecido arrollada por los ejércitos de Tarik y Muza.

Mientras en Asturias se organizaban los bravos españoles para la recu­peración de la Patria, amparándose en los riscos de los montes cántabros, en el este -hoy Cataluña-, los naturales, que como sabemos tenían dema­siadas reminiscencias de fenicios y cartagineses, pusilánimes de condición, optaron por no resistir, exponiendo sus vidas y sus haciendas, a diferencia de la heroica actitud adoptada por los demás españoles, a pesar de que pudieron hacerlo en mucho mejores condiciones que los refugiados en Asturias. Y renunciando a la lucha prefirieron someterse unos y huir los que más dignidad patriótica y religiosa supieron demostrar. Los que huyeron se adentraron, trasponiendo los Pirineos, en la Septimania, estado franco -francés-dependiente del reino, también franco o francés, de Aquitania, que a su vez dependió algo más adelante del Imperio de Occidente que, destruido por los bárbaros, fue restaurada por Carlomagno en el comienzo del siglo IX (año 800).

Los españoles de Asturias iniciaron valerosamente la lucha. Los espa­ñoles del Nordeste -hoy Cataluña - dejaron, con su pasividad y con su temor a la guerra en defensa de su dignidad y de sus intereses, que los ejércitos árabes salvaran la formidable cordillera pirenaica, que jamás éstos hubieran logrado atravesar si los naturales del país les hubiesen opuesto una resistencia con las armas en la mano. En Asturias, en Cantabria, los árabes tropezaron con una barrera infranqueable formada por los pechos de los españoles decididos a reconquistar el país perdido. En el nordeste, persiguiendo a los despavoridos pobladores, penetraron en las tierras que hoy son Francia, en Septimania y Aquitania, desde donde hubieran proseguido la invasión, para conquistar toda Europa, si no hubiesen hallado en su marcha victoriosa otros valerosos godos, los francos, que hicieron lo que los godos de la actual Cataluña no supieron hacer. En el nordeste, la pasividad y el temor habían dado a los invasores un baluarte firmísimo del que podrían arrojarlos los naturales de 1a comarca sin el auxilio ajeno, como veremos después.