"LINCE VALENCIANO", LLENGUA EN EXTINCIO

AUTOR: JAUME DE LA SERRA

 L'atre dia vaig llegir un articul del Profesor de Biología Animal D. Luis Javier Palomo respecte al "lince ibérico" (lynx pardinus) que me dugué al cap el greu problema de desnaturalisacio i perdua d'identitat que esta patint l'idioma Valencià a mans dels que volen substituirlo i absorvirlo dins de la parla Catalana (allumenats de pensament i llengua "unica", constructors de "països" imaginaris, neo-colonialistes d'espetec i botifarra coenta en la cartuchera).

 L'articul diu entre atres coses:

 "El lince ibérico (Lynx pardinus) ha sido catalogado como uno de los Carnívoros más amenazado del mundo. Si su situación no ha recibido a menudo la ATENCIÓN que merece, seguramente se ha debido a que desde el punto de vista taxonómico con frecuencia se le ha considerado como una MERA SUBESPECIE del lince boreal (Lynx lynx)."

 "El lince ibérico DIVERGE sensiblemente tanto del lince canadiense como del boreal, por lo que puede y debe considerarse como una UNIDAD EVOLUTIVA, o lo que es lo mismo, una ESPECIE filogenéticamente VÁLIDA, y que desde un punto de vista tanto morfológico como genético, es ÚNICA."

 "La especie subsiste actualmente en forma de poblaciones muy fragmentadas y posiblemente bastante aisladas entre sí...[que] pueden desaparecer a medio plazo...Quizás la confirmación de que el lince ibérico es una ESPECIE VERDADERA ha llegado demasiado TARDE."

 ¿ Li passarà a l'idioma Valencià lo mateix que al "lince ibérico" ?

¿ El seu reconeiximent com a llengua en una UNITAT EVOLUTIVA propia, filollingüisticament VALIDA i en senyes lexiques, fonetiques i morfo-sintactiques UNIQUES li aplegarà, com al "lince ibérico", tambe tart (o mai) ?

 La supervivencia de la llengua Valenciana, lo mateix que en el cas del "lince ibérico", passa pel seu reconeiximent, mereixcut (i a temps), com idioma o llengua VERDADERA i no com a simple SUBESPECIE de la parla Catalana en la que se la vol hibridar i desnaturalisar. Mes encara quan despres d'anys d'ensenyar Catala "avalencianat" en les escoles, baix les ordens de la catalanista AVL-c (Academia Valenciana de la Llengua - catalana), s'ha demostrat que lo unic que s'aconseguix substituint l'especie autoctona Valenciana per la forastera Catalana es crear un hibrit esteril (un mul) que no te ni la força, ni la conviccio suficient p'a defendre en el territori valencià l'hegemonia absoluta de l'especie llingüistica Castellana.

 L'especie llingüistica Valenciana nomes tindra opcio a la supervivencia si se la dignifica com a especie propia i unica i se li potencien sense quimeres totes les seues particularitats i senyes distintives propies sense censurar cap d'elles (o siga, sense estar pendent del IEC (Institut d'Estudis Catalans) i de lo que esta institucio dictamine p'a l'especie llingüistica Catalana o li vullga impondre, illegitimament, a la Valenciana). En cas contrari, l'imposicio de l'especie Catalana per damunt de la Valenciana nomes servira per acelerar l'extincio de la genuina i autoctona especie llingüistica Valenciana.

"DICCIONARI HISTORIC DEL IDIOMA VALENCIA MODERN" DIVHAM

Jaume de la Serra

DHIVAM, la honradea valenciana front a la "vilesa" catalanista

  "DHIVAM" o "Diccionari Historic del Idioma Valencià Modern" (i.s.b.n.: 84-934687-5-4), l'ultim treball en el que ha tingut el gust d'obsequiarmos l'infatigable investigaor i eminent lexicograf valencià Ricart García Moya. Autor éste d'obra documentativa magistral, font insubstituible i necessaria, d'urgencia, p'a salvaguardar i defendre una llengua Valenciana ferida de gravetat per les despiadaes dentellaes del fascisme idiomatic catalaniste que la mascota del "Institut d'estudis catalans", la A.V.L., li llança continuament a l'idioma Valencià.
 
 En el DHIVAM trobarem moltes d'eixes paraules genuinament valencianes que sistematica i conscientment son proscrites per la "Academia valenciana de la llengua (catalana)" (AVL-c), torne a repetir, mascota del I.E.C. (com socarronament diu García Moya), que fa lo que li dicta la veu del seu amo putatiu català. En atres paraules, corrompre i destruir la secular llengua Valenciana proscrivint i censurant formes propies valencianes al mateix temps que les substituix per una rastrera de catalanaes impropies a l'idioma Valencià.

 Davant de la "vilesa" i "pobresa" intelectual dels mercantilistes idolatres de la "unitat del destí en lo catalaní" - bochins de lo valencià - García Moya manifesta tindre grandea, riquea i honradea valenciana i valencianista, inclus en la forma i manera en la que escriu l'aclaridor prolec del seu llibre aon la coherencia en els seus valors valencianistes es fa visible sense quimeres, ni miges tintes normatives.

  A continuacio faig cita d'algunes parts del prolec. Son "perles" sense desperdici que mos mostren quina es la ralea d'aquells que mos s'arrimen malicsiosament als valencians fentse passar per "germans". "Germans" si, pero de la Germania nazi hitleriana que entrà a sanc i foc en Checoslovaquia perque "com alli parlaven alemà, eren alemans (germans)".

 
 
 "Més o manco aixina seríen els fets: per 1890, en círculs protofascistes catalans ahón Pompeu Fabra era autoritat, els filólecs del semanari "L'Avenç" proclamaren quels catalans eren aris, alemans, sinse conexió en la "raça fanàtica, enderrerira" dels espanyols (L'Avenç, abril 1893). En el Wahala germánic del "Avenç" pontificava Pompeu Fabra (tragué la Gramátiva en 1891), ademés de Jaume Massó (que falsificaría les "Regles d'esquivar vocables" per 1925), y el ideólec Jaoquim Casas que publicá uns "Estudis d'etnogenia catalana", afirmant que: "el ciutadà francfortés és el català d'Alemania" (L'Avenç, p.194).

 
 Els filólecs de "L'Avenç" proclamaren son parentesc en els antics guerrers carlovingis, diguent quel jurament dels quals se fea en "català de l'atra part del Pirineu". Anticipantse a Hitler, llançaren mensages nazis defenent al superhome de Nietzsche en primera fulla: "Us ensenyo el Superhome. És la bona guerra que justifica tota causa". Raere del lema "la lletra am(sic) sang", el grup de ninots carlovingis de "L'Avenç" defeníen la supremacía de la raça aria catalana y sa llengua. Estos companyers de Fabra que proclamaven la "etnogenia" y purea racial de Catalunya foren les columnes del IEC; y foren els que "cientificament" normalisaren el idioma que ara impón l'Administració." (p. XXXVI)

  "...els catalans del XIX...escomençaren a ferse ilusió de tíndrer un imperi nugat per la llengua, ahon el Principat sería adorat per atres territoris que no es titularíen ni Principat, ni Reyne, ni res; asoles paísos e isles...aixo que pareix un cuento surrealiste eu descriu Corominas en son diccionari...

 
 "Ben aviat, en el curs de la Renaixença, es va mostrar una útil tendència a estereotipar l'ús de Principat, com a contrast dels altres tres països catalans, i avui es va imposant la saludable providència de convertir Principat en un veritable nom propi de lloc, tenint en compte que la nostra regió central no té cap dret a usurpar als valencians, balears i rossellonesos l'honor d'usar com a propi d'ells, tant com dels altres, el nom insigne de Catalunya, que ha de coronar el front de tota la patria comuna..." (Corominas: DECLLC, ed. "La Caixa", Barcelona, 1995, vol. VI, p. 817).

 
 Gracies filólecs catalans, pero podeu guardarvos en cotompel el nom sagrat de Catalunya pera vosatros; no mos aprofita als valencians ni pera torcarmos cert puesto..." (p. XIX)

 
 "La valencianisació del catalá.

 Este [es] u dels problemes que més preocupen als filólecs catalans y que més en silenci es manté. En "Summari index" (Perpinyan, 1628), el catedrátic Andreu Bosc, naixcut en Perpinyá, mostrava preocupació per la penetració en el catalá dels idiomes de Valencia, Castella y França. Aixína, mentres que la Cerdanya y el Roselló s'influenciaven de la llengua "vehina francesa", per el Sur passava lo mateix en la valenciana: "com es veu tambe en Tortosa, que pren de la valenciana" (p.21). Bosch criticava la influencia del valenciá, del castellá d'Aragó y del francés...

  Barcelona quedá fora del área de culturisació valenciana dasta el sigle XIX, cuant els Mila Fontanals, Marianet Aguiló y els protonazis de "L'Avenç" varen péndrer el valencià clasic com a botí y model...

  ...En 1950, els títaros J. Giner y S. Guarner maquinaven cóm introduir paraules y sintaxis catalana en el valencià, al ser "actualment estranyes al País Valencià com gaire, aviat, de debò, força, un cop, a sota, a sobre, endavant, endarrere, etc." (Guarner: Gramàtica, ed. Barcelona, 1993, XIX). Hui es llenguage que figura en llibres de text y diccionaris de fals valenciá autorisats per la Generalitat y la mascota del IEC, l'AVL ¿ Y el poble valencià que fa ? Lo de sempre, tremolant, sanc d'horchata, morro en terra y cremant traques y dignitat ¿ Encara pensa algú que llengua y política no acaminen juntes ?" (pp. XLI, XLIII)

  Aixina acaba Ricart García Moya el seu prolec, al que yo en tota humiltat y en el permis de l'autor li afegiria:

 ¿ Y els politics valencians que fan ?

 Perque son éstos els que tenen els mijos i el deure de defendre als valencians, el seu patrimoni i la seua llengua propia Valenciana. De manera que son estos politics traidors al poble valencià que mos governen els verdaderament responsables de tota la precarientat en la que es troba hui en dia nostra benvullguda llengua materna Valenciana.
 
 

LLENGUA VALENCIANA I DIALECTE CATALA

Autor: Ferrer

Els catalanufos sostenen la tesis de que a partir de la reconquista en Valencia es parla el catala i que si ara el poble valencià no ho vol reconeixer es perque ha segut manipulat per la dreta espanyolera que vol dividir-mos. A continuacio ne ficaré dos cites, una d’un autor valencià i una atra d’un catala, per a comprovar si aixo es cert o no.

1) <>.

FRA ANTONI CANALS. Valencià. Sacerdot, escritor i traductor.

FONT: Prolec de l’obra Fets i dits memorables de Valeri Maxim. 1395.

NOTA: ¿Secesionisme en el sigle XIV? Esta es una cita de valor incalculable puix demostra que ya en el sigle XIV es diferenciava clarament entre Valencià i catala i que no existia consciencia de que el Valencià fora un dialecte del catala.

2) <>.

ANTONI BADIA MARGARIT. Catala. Rector de l’ Universitat de Barcelona. Academic de la RAE i l’ IEC. Catedratic de Gramatica Historica de la Llengua Espanyola i de Gramatica Historica Catalana en l’Universitat de Barcelona. President d’ honor de la Societat de Llingüistica Romanica.

FONT: Gramatica historica catalana d’ Antoni Badia Margarit. 1952.

PREGUNTA: ¿Com pot ser el Valencià dialecte del catala si el Valencià es considerava idioma independent ya en el segle XIV mentres que el catala encara a principis de segle XX era un dialecte del provenzal? ¿No sera mes be que l’independencia de la Llengua Valenciana nomes comença a qüestionar-se a partir del naiximent del nacionalisme expansioniste catala a finals de segle XIX? ¿A la llum d’estes dos cites no resulta mes coherent pensar que una volta que els catalans decidixen a començaments de sigle XX independisar el dialecte catala de la llengua provençal decidixen tambe reduir la Llengua Valenciana a mera variant dialectal del recent naixcut idioma catala per anexionar-se sa lliteratura classica del Sigle d’Or? ¿Acas te dret el catala de ser un idioma independent pero el Valencià no? ¿No sera que lo que t’han contat en l’ escola podria ser fals?

LLENGUA PARLADA = LLENGUA VIVA.

Autor: ilicità
_________

Una llengua parlada es una llengua viva.
Una llengua nomes escrita es una llengua morta.

Preferix ser mil voltes un analfabet que parla el verdader Valencia (el dels meus pares) encara que no sapia escriurelo.
Que un cult y ilustrat escritor de llengua mescla-catalano-valenciana que parla y escriu una llengua artificial que no la parla ningú y que no es la verdadera Valenciana.

Per a que una llengua no muiga lo millor es parlarla (sobre tot als propis fills).

Vos convide al rebuig no-violent del sistema educatiu.
No utilisar la llinea "valenciana" de les centres educatius mentres no se done en el verdader Valencià.

Aixo si, no deixar de parlar mai als fills en atra llengua que no siga la verdadera Valenciana.

Editado por valenciadelig, Miércoles, 26 de Mayo de 2004, 04:56

LLENGUA MATERNA I MENTALITAT

 

Per: Josep Boronat Gisbert

“Estime que la llengua materna es el factor que determina la diferencia de les vies per les quals les persones recebixen, elaboren, senten i comprenen els sons provinents del mig que els rodeja. La llengua materna se relaciona estretament en el desenroll dels mecanismes de l’emocio en el cervell. Aço em du a supondre que la llengua materna adquirida durant l’infancia te una estreta relacio en les particularitats de la cultura i la mentalitat de cada grup etnic”.

A estes conclusions ha arribat, despres de llargues investigacions, el professors Tadanobu Tsunoda, de l’Iinstitu d'’nvestigacions mediques de l’Universitat Medica i Odontologica de Tokio. Les donà a coneixer en un informe presentat en un coloqui de la UNESCO celebrat en Atenes, en abril de 1981.

En ben sabut que en l’actualitat, els cientificxs estan determinant, en precisio cada volta major, la localisacio de les funcions del cervell huma. Els canvis de flux sangui en les arres del cervell son una indicacio dels canvis d’activitat d’estes arees, quan la persona en experimentacio realisa una determinà accio. Per mig d’uns mecanismes de multideteccio, gracies a l’us del Xenon-133, un isotop radiactiu, inyectat en l’arteria cerebral, pot representar-se graficament una especie de mapa d’activitats de les diverses parts del cervell.

En 1965, el professor Tsunoda començà una serie d’experiencies, ideants tecniques complexes, utilisant l’estimulacio auditiva retardà per a determinar de quina manera distinguix el cervell diferents classes de sons, paraules, sons d’orige mecanic, tonalitats sintactiques, etc., conseguint determinar en qui dels dos hemisferics cerebrals predomina la recepcio de cada so.

Els experiments demostraren que el cervell es capaç de discernir les caracteristiques estructurals dels sons; i que el predomini de l’hemisferic dret  o esquerre del cervell  depen de l’estructura dels sons, de les series de freqüencies maximes o formants, harmioniques o inharmoniques, i del grau de modulacio de freqüencies.

Des de 1972, el professor Tsunoda incorporà, com a subjectes d’investigacio, a persones no japoneses, observant notables diferencies en el predomini d’un hemisferic o de l’atre davant d’estimuls similars. Pero experimentant en persones educaes  en llengua diferent a la dels seus pares i antepassats, arribà a la conviccio de que el factor que determinava les diferencies era la llengua escoltà i parlà en els seus primers anys de vida, no les diferencies de carácter genetic. No era la raça, sino la llengua, el mig auditiu i llingüistic que hi havia rodejat al chiquet en els seus primers anys d’existencia, el que produia eixes diferencies.

El llenguage, les funcions llogiques que es basen en el llenguage, i els sons i funcions relacionats en les emocions, poden localisar-se en el mateix o diferent hemisferi cerebral, en l’hemisferi esquerre del parlar, o en el dret. “Pot afirmar-se –diu Tsunoda- que la lateritat de la localisaio de les emocions es una cosa que s’adquirix a traves de la llengua materna”, la llengua que es depren en l’inici de l’existencia, en els primer set o huit anys.

Les diferencies notables que hi ha en les llengües, respecte de la seua influencia en la formacio dels mecanismes de funcionament del cervell, segons el profesor Tsunoda, es troben destacadament en les vocals. Te una gran importancia la base articulatoria vocalica. Es determinant la seua claritat i purea de so, o la seua foscor i indeterminacio de vocals neutres; la seua abundancia relativa front a les consonants, la freqüencia de l’us de paraules formaes per una sola vocal o per dos o mes vocals combinaes, o el domini de les consonants.

La tendencia a la claritat i purea de sons vocalics i a la relativisacio de les consonants es proverbial en la llengua valenciana. Com ho es tambe la foscor i indeterminacio de sons vocalics en el parlar catala.  La claritat fonetica de les set vocals valencianes contrasta i es distinguix notablement de la fonetica vocalica catalana, molt especialment per la confusa pronunciacio de A, E i O atones que mogue a Pompeu Fabra a definir com a vocal neutra. El valencià pot canviar netament una vocal per atra, dient “ancendre” per “encendre” “asclafit” per “esclafit, pero no mescla mai els sons vocalics.

Un eixemple de la preponderancia de les vocals el tenim en la classica paraula “aigua” que, en llengua valenciana, tendix a pronunciar-se i, de fet, molts diuen sempre “auia”, eliminant consonants;  mentres el llenguage catala, prenint orige en la classica valenciana “aigua”, tendix a pronunciar “aiga”, reduint les vocals i conservant la consonant. Tambe mantenen les terminacions en –ada o en esa- en paraules que el valencià ha elimitat la consonant: cremà, bellea.

Tornem a llegir les paraules del professor Tsunoda que he transcrit al principi, i deixem que la llogica conduixca el nostre pensament.

La llengua adquirida durant la infantea te una estreta relacio en les particularitats de la mentalitat i, per tant,  de la cultura de les persones que formen poblacions de personalitat definida i diferencida entre tots els pobles que constituixen l’humanitat. El desenroll dels mecanismes cerebrals que reconduixen les emocions, i per tant les mateixes accions que en les persones –som diem un tant inexactament- “ixen del cor”, ha segut formaes per les caracteristiques de la llengua materna.

No podem extranyar-mos, per tant, de les diferencies de comportament instintiu i colectiu entre els que hem mamat la llengua valenciana en una familia de parla valenciana, i els que l’han oit i parlat de chicotets la llengua catalana en una familia de parla catalana. Diga’s lo mateix entre els de parlar valencià i castellà.

Pero, en terres de llengua valenciana, hem tingut els valencians una molt greu equivocacio, si pot calificar-se solament d’equivocacio. Em referixc a la d’haver forçat un parlar estrany al de la familia per a abrassar i acaronar als fills. Este pecat es d’haver parlat al fills en castellà, desviant i llevant de les seues circumvolucions cerebrals els camins i conexions neurologiques que estan relacionats estretament en les particularitats de la mentalitat i de la cultura del nostre poble valencià.

Si volem mantindre la nostra idiosincrasia hem de tornar a parlar al fills, des del bressols, en valencià. Despres, al set o huit anys, ya podran deprendre qualsevol atra llengua.

L’excusa de que no tindran facilitat per a estudiar es una falsetat. Bona prova la tenim tots els que, com yo, hem començat a parlar en castellà quan ya teniem uns quants anys, en l’escola, sense tindre les dificultats que diuen. Pensem en valencià, parlem en valencià, i tambe, correctament, en castellà. I pot ser en atres llengües. Pero les reaccions emotives, el cor, es valencià.

Aixina s’alluntarà tambe el perill –que confirmen els fets que patim- de que, havent inicat la vida en un castellà artificial, puguen alguns creure que tornen al valencià deprenent el catala fabriste en l’Universitat, catalanisà que mos avergonyix o en les escoles de professors formats en ella, com esta passant.

LLENGUA I ORTOGRAFIA

Autor: Laura García Bru

LA TRADICIO GRAFICA

 La llengua valenciana, com qualsevol atra llengua romanica, te una gran tradicio grafica que es troba refleixada en la seua gran produccio lliteraria; no sols caben aci el Segle d’Or i els seus grans escritors (Jaume Roig, Ausias March, Sor Isabel de Villena...), sino tots els atres autors no lliteraris (escrivans, filosofs, notaris...), que tambe l’utilisaren en la seua obra. No devem oblidar tampoc els parlants d’eixa llengua, que son la part fonamental, puix que pot existir una llengua sense manifestacio escrita, pero no una llengua escrita sens usuaris; es podria fer, pero no deixaria de ser un absurt.

 Quan la llengua valenciana era oficial, des del segle XIII fins principis del XVIII (Decret de Nova Planta, pel qual s’instaurava oficialment el castella en Valencia), es pot parlar de varietat d’usos grafics dins d’una “norma personal”, puix que al no haver organismes que impongueren una norma, esta era reemplaçada per un us grafic basat en els escritors mes importants.

 No podem dir, per tant, que hi haguera una “norma ortografica” com entenem ara, pero si que hi havia una certa regularitat d’usos i grafies.

 En arribar als periodos de decadencia (s. XVI-XVIII) i renaiximent (s. XIX) de la llengua valenciana, es quan mes diversificat està eix us ortografic. Els intents de normativisacio son desconeguts en eixes epoques; les propostes existents son de purisme idiomatic, no grafic.

 Necessitarém aplegar a finals del segle XIX per a que apareguen els primers intents seriosos de normativisacio (J. Nebot i Perez, reunions de Lo Rat Penat –s.XX-, Ll. Fullana i Mira...), que no cristalisaren, en uns casos per la falta d’espenta dels autors, en uns atres per les divergencies dels escritors sobre quina era la modalitat de llengua a utilisar (arcaisant o moderna), o per les circumstancies del moment.

 
 NORMALISACIO DE LA LLENGUA

 
 El sistema ortografic es sols un instrument; com a tal s’ha de vore, de cara a una normalisacio de la llengua valenciana en el territori valencià. La normativisacio es un pas que cal fer-lo previament.

 La normalisacio, en el cas valencià, s’inicia en el 79 en la publicacio del decret de bilingüismes, regulant-se el seu ensenyament en l’escola; es una atre pas, tal volta el mes important, puix que la llengua materna no pot ni deu estar fora del sistema educatiu de la comunitat.

 En definitiva, per a la recuperacio d’un idioma qualsevol, (el valencià per a nosatres), fa falta una voluntat colectiva de dur a cap eixa faena, que des de punts tan distants com son la pedagogia (nos diu que a un chiquet de llengua materna distinta a la oficial cal ensenyar-li en la seua llengua) i la llingüistica (puix que qualsevol llengua per poc numero de parlants que tinga ha de ser protegida i s’ha de fomentar son us, sermpre que els parlants aixi ho manifesten) es veu confirmada.

 Al mateix temps, no hem de caure en identificacions de la classe llengua = cultura; el cas valencià es mes complicat, puix que existint una cultura valenciana unica, son dos les llengües actualment parlades en Valencia; per tant, igual dret tenen uns que uns atres, sent l’us de les llengües diglossic; feya falta arbitrar les mides i els mijos; dins de les primeres tenim que l’esforç ha de ser compartit per tots els valencians (d’una o d’atra llengua, el bilingüisme implicaria que els valencians que parlen castella coneguen i puguen utilisar el valencià, ya que els valenciaparlants coneixem i utilisem l’atra llengua dels valencians), sense imposicions pero tampoc sense concessions a criteris no llingüistics; en els segons tenim la normativisacio (feta per valencians per al valencià) i el decret de bilingüisme (no un us diglossic del valencià/castella), en el qual tots puguen coneixer i utilisar les dos llengües valenciana i castellana, sense discriminacions de ninguna classe. La normalisacio de la llengua valenciana s’insertaria aixina en un context de recuperacio nacional valenciana.

 
 NOTA PRELIMINAR DE LES “NORMES ORTOGRAFIQUES DE L’IDIOMA VALENCIÀ”

 
 La Seccio de Llengua i Lliteratura de l’Academia de Cultura Valenciana, conscient del seu comés en estos instants que poden ser transcendents per a l’afirmacio de la tan autentica com indiscutible cultura valenciana, presenta aci un nou pas regulador que te com a meta la llengua valenciana culta i digna, tant de ser parlada com escrita. I hem dit “un nou pas” perque la llengua, com a fet social viu que es, està en constant evolucio que cal seguir sense travar, respectant tot lo respectable mentres se propon el rebuig de lo que, per corrupcio, no merixca tal respecte.

 Per aço, hem partit de l’atencio directa de la llengua actual de qualsevol valenciaparlant del nostre poble i tambe, naturalment, del material lliterari i del peculiar sobre la llengua valenciana del que la llarga historia nos ha fet hereus.
Aci oferim el treball, despres de ser acordada la seua publicacio per l’Academia de Cultura Valenciana, al que seguiran els atres necessaris per a completar la Gramatica, el Vocabulari i el Diccionari que tan indispensables considrem.

 Per a tot aço, demanem la comprensio, l’ajuda i la confiança d’este poble nostre, perque estem convençuts que sap que, per a ser, no pot renunciar a res de lo que el fa ser i de lo que el pot fer ser qui es i vol ser.

 
 “FUNCIO DE LES ACADEMIES EN LA LLENGUA” DE LA “DOCUMENTACIO FORMAL DE L’ORTOGRAFIA DE LA LLENGUA VALENCIANA”.

  Quan ya la llingüisticia ha deixat de ser prescriptiva o normativa per tornar-se descriptiva, quan ya no diu "aço s’ha de dir aixina”, sino “aixo es aixina”, la principal finalitat de les academies, instituts i atres institucions paregudes, de “velar per la purea” de la llengua, queda com un poc desfaçada. Hi ha llengües que a pesar de no tindre eixa classe d’entitats “funcionen” maravellosament. Per tant cal replantejar-se un poc eixa possible finalitat normativa i deixar-la en “orientativa” que junt a la escriptiva de la realitat de la llengua, son el camp del seu treball.

 Una atra rao que avala el deixar el camp prescriptiu de les academies es el canvi llingüistic, ya que qualsevol de les que ara diém lleis fonetiques –i que feren evolucionar les paraules- no deixaren de ser en son moment atra cosa que corrupcions o transgressions d’allo que fins aquell moment havia segut la norma. La llengua te una dinamica, un moviment, unes tendencies, que la fan anar canviant; la llengua no està quieta mai, es una realitat inestable i en la mida que s’adapte als distints temps s’anira assegurant la seua propia supervivencia, encara que no tinga institucions que la vigiles. Per tant, esta classe d’institucions compliran la seua missio real sempre que atenguen la dinamica de la llengua.

 

EL VALENCIÀ QUE PARLEM ES EL VERDADER VALENCIÀ

Autor: J. Serrano
---------------------

Estimats amics valencianistes:

El meu impuls valencianiste naix de la necessitat de salvaguardar un dels patrimonis mes importants dels valencians y en canvi, dels mes desafavorits hui en dia. Me estic referint a la Llengua Valenciana PARLADA per els valencians.

Els moviments poblacionals dels ultims anys han afavorit molt la castellanizació de moltes zones valencianes (Elig es una de elles), per atra part les elits del sistema educatiu en la connivencia de politics sense escrupuls, han demostrat no tindre cap sensibilitat en la llengua natural y verdadera dels valencians y han optat per implantar el ensenyament del català (o un hibrit monstruos i esteril), desaprofitant una oportunitat historica pera recuperar la nostra Llengua Valenciana.

¿ Com se pot conseguir que la gent no deixe de parlar el seu Valencià y que se senta orgullosa de fer-ho ?

Bo, ya sabem que eixa baixa autoestima dels valencians cap a la seua llengua prové de tota la propaganda castellana de menyspreu que ha patit a lo llarc dels sigles.
Pero el cas es que hui en dia la cosa no està millor. Ara son els pancatalanistes els que han repres la faena y van pregonant machaconament que la llengua que parla el poble valencià està "mal parlada" y que tenen que apendre a parlar el "correcte Valencià" (¿ o se hauria de dir "correcte català" ?).

Aixina, no resulta extrany trobar a pares que veent que els seus fills estan estudiant un "valencià" del que ells no entenen ni gens, ni mica, diuen "comprensivament": "es que mosatros no parlem bé el Valencià".
¡ Qué aprofitable que es la inocencia per als interesos pancatalanistes !

La unica manera de parar tot este mangoneo per part de esta gentola panca es dir als valencians una y mil voltes (y totes les voltes que facen falta), que la Llengua que ells parlen està molt ben parlada, que es molt correcta, que no tenen que sentir vergonya de parlar com parlen, ni de ensenyarsela als seus fills. Que parlar, parlen molt be y que a la hora de escriure ya se vorà, perque aixo es una atra cosa.
No oblidem que una llengua parlada es una llengua viva, pero una llengua nomes escrita es una llengua morta.

Quan la gent del poble valencià tinga consciencia de que el Valencià que parla es molt correcte, tindra la força necessaria per plantarli cara a eixe català valencianisat que estan fent estudiar als seus fills.
Arribat eixe moment de conscienciació popular valenciana, serà el mateix Poble Valencià el que exigixca y obligue als politics a reparar tot el dany fet a la nostra llengua.

Lluitem en contra de la propaganda catalanista.
Digam al Poble Valencià que el seu Valencià parlat es molt correcte.
Donem al nostre poble la estima, la confiansa y les conviccions que ara no té pera defendre la seua llengua y cultura.

 

Valencià de Elig
http://www.valenciadelig.cjb.net

Editado por valenciadelig, Miércoles, 26 de Mayo de 2004, 04:51

TESTIMONIS HISTORIC-BIBLIOGRAFICS DE LA LLENGUA VALENCIANA:

Autora: Teresa Puerto

REGNE de VALENCIA SIGLES  IX y X

Cap al sigle IX es quan s’observen ya indicis de la supremacia de la cultura arap sobre la llengua autoctona i l’us de l’arap cult en els circuls administratius i lliteraris refinats. L’historiador Aguado Bleye afirma que. “los mozárabes (cristianos en territorio árabe) emplearon el latín en sus libros y escritos; pero en el uso diario hablaban una lengua romance que no se escribía pero que era de uso general en los siglos IX y X, no sólo entre mozárabes y judíos, sino entre musulmanes de todas las clases sociales “. (Manual de Historia de España.1929)

P. Lluïs Fullana: “durant la dominació árabe, continuaven parlant lo romanç, lo mateix els cristians lliures qu´els moçarabs i el muladíes” (“Evolució Fonológica de la Llengua  Valenciana”. Rev. Germanía.Val. 1925). I fon aixina perque el contacte i les relacions entre invasors i invadits en el conviure diari fon minim en tota  l’ocupacio. El bilingüisme creat des de les invasions perdurà a lo llarc dels sigles i donen testimoni els innumerables codexs dels sigles IX al XII, escrits en romanç, que contenen contrats, vendes, i pactes . firmats entre musulmans i cristians valencians.

La publicacio per Simonet del seu “Glosario de voces ibéricas i latinas usadas entre los mozárabes“ (Madrid 1888) demostra l’existencia del “romanç popular neollati” mantingut pel poble corrent en la seua cohabitacio en l’arap.

1044-1076 . ALI BEN MUGEHID

ALI BEN MUGEHID (1044-1076): Segon emir de Denia. “Hablaba la lengua de los Rumis (cristianos), entre quienes se había educado” (A. Huici: Historia Musulmana de Valencia y su Reino. 1969).

1092 . El  CID CAMPEJADOR

Ya en temps del CID CAMPEJADOR  els cristians del sigle XI eran bilingües. Segons fonts araps com la “Primera Cronica General de España” (R. Menéndez Pidal, II, Madrid. 1955. p. 587 a 588) sabem que el Campejador, despres d’apoderar-se de Valencia: “encargó de la custodia de  sus puertas y murallas a peones cristianos de los almoçàves que eran criados en tierras de moros”, ya que “fablavan assy como ellos et sabien sus maneras et sus costumbres”...

1066 . IBN SIDAH

Ibn Sidah: Lexicograf, mort en Denia en l´any 1066 en el prolec de la seua obra “Kitab al Muhassas” (El Cairo, Tom I pag. 14), un diccionari analogic, en el que agrupa paraules que se referixen a una mateixa especialitat, demana disculpes per les incorreccions que puga fer al escriure en arap, afirmant: ¿Com no he de ferles -si escric en temps tan alluntats de quan l´arap es parlava en purea- i tenint que conviure familiarmenten persones que parlen romanç?”

DEFENSA DIFERENCIA EL VALENCIÀ

DEFENSA DIFERENCIA EL VALENCIA



Font: LEVANTE-EMV

12/10/2005





Defensa diferencia el valenciano del catalán en un anuncio sobre el Ejército que difunde en cinco lenguas.



La campaña en prensa, radio y TV pretende agradecer la labor de las Fuerzas Armadas



OTR Press, Madrid



El Ministerio de Defensa ha decidido repetir la iniciativa del pasado año. El departamento que dirige José Bono ha difundido un anuncio publicitario el Día de la Fiesta Nacional de España en los cinco idiomas del Estado: castellano, catalán, euskera, gallego y valenciano.



A partir de hoy, el ministerio iniciará una campaña institucional para publicitar la fiesta del 12 de octubre y su tradicional parada militar presidida por Sus Majestades Los Reyes. Anuncios en radio, prensa y televisión difundirán el lema elegido por el Ministerio para esta ocasión: «Gracias a todos los españoles por el apoyo y la confianza en sus Fuerzas Armadas. 12 de octubre. Día de la Fiesta Nacional». Por otro lado, el presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, recibirá el martes en el Palacio de La Moncloa a los abanderados de los países iberoamericanos que participarán en la parada militar que, como cada año, recorrerá el madrileño Paseo de la Castellana.



Este año, durante la parada militar que celebra el Día de la Fiesta Nacional de España, se rendirán Honores Militares a la compañía del batallón que estuvo destacado en Herat (Afganistán) y que sufrió el siniestro en un helicóptero Cougar el pasado 16 de agosto.



Este solemne acto se realizará después de la llegada de Los Reyes a la céntrica Plaza de Colón, para proceder a continuación al izado y Homenaje a la Bandera Nacional y al recuerdo a los que dieron su vida por España, tras lo cual se desarrollará el desfile aéreo y terrestre. Además, en esta edición, el Ejército de Tierra exhibirá en el desfile misiles antiaéreos Patriot, cuya adquisición autorizó el Gobierno el pasado año.



Para este año, el Ministerio de Defensa vuelve a repetir la iniciativa del año pasado, cuando también publicitó el Día de la Fiesta Nacional con anuncios en castellano, catalán, gallego, valenciano y euskera. Con el lema de «Gracias», el Departamento de Bono quiere agradecer a los ciudadanos «su confianza, compromiso y respaldo» a las Fuerzas Armadas.



Militares en labores humanitarias



Así, en las cuñas televisivas se suceden imágenes de militares en tareas humanitarias, como repartiendo alimentos o en puntos de vigilancia. Por otro lado, el presidente del Gobierno recibirá el martes en La Moncloa a los abanderados de los países iberoamericanos que participarán el próximo 12 de octubre en la parada militar. Según fuentes de Defensa, la representación de estos países en el desfile se ceñirá a abanderados y escoltas, sumando en total unos 125 militares iberoamericanos. El Gobierno de Cuba es el único de estos países que ha rechazado la invitación cursada por el Ministerio de Defensa. El pasado año, unos 4.200 militares participaron en el tradicional desfile.

UN EXAMEN FUSTRAT - Autor: Jose Maria Guinot - El Pare Guinot (q.e.p.d.)

UN EXAMEN FUSTRAT







En Valencia hi havia un estudiant de Medicina que no acabava mai la carrerra a pesar de que era inteligent y no li faltava mes que una assignatura. en la que sempre tropeçava. I aço per culpa seua, ya que se ho passava molt be en la capital. A on no faltava mai a cap classe de diversio, en perjui dels estudis, en els que no donava colp.

Pero eixa conducta era intencionada perque Joanet -eixe era el seu nom- sabia que en acabar la carrera tindria que anar-se'n a un poble a eixercir la professio de mege, entremig de gent senzilla, i canviaria la bona vida que es donava en la capital, per una atra vida mes monotona i sense diversions.

Per aixo, quan venien els examens ,o no es presentava, o si se presentava li donaven carabasses.

Joanet, des de que faltaren sos pares estava a carrec de un tio que fea de tutor i li pagava la carrera. Este tio estava un poc escamat de vore que el seu nebot no acabava mai la carrera i li pregutava cóm era que no aprovava mai la assignatura que li quedava. Joanet responia que ell sempre contestava en els examens, pero que el professor li tenia mania i no l'aprovava mai.

El tio de Joanet, que per cert tenia molt mal geni, no estava massa conforme en lo que li dia el seu nebot, i estava hasta la coroneta de vore que passaven els anys i el seu nebot no acabava mai els estudis.

Un día li va parlar claret: est any, Joanet, yo anire personalment a vore cóm te examines, i aixina sabre si contestes o no a les preguntes que te fan.

Joanet, al coneixer la determinacio de son tia va pensar: aci hi ha que inventar alguna cosa per a evitar les bastonades de mon tio, perque yo no estic dispost a deixar Valencia i anar-m'en de mege a un poblet. ¿Qué fare? I, pensat i fet, ingenios com tots els estudiants, s’en va a a casa del professor, qui el va recibir en eixa simpatia secreta en que els professors solen mirar als estudiants travessos.

L'estudiant va ser franc: senyor professor- va dir -, yo no vinc a demnar-li que m’aprove, sino tot lo contrari: vull que me torne a suspendre. No mes vull que mon tio veja que yo sí que conteste en els examens, perque si no conteste, com es tan violent, me donará una paliça que'm baldará.

El professor se va fer carrec de la situacio i, molt amable, li va triar una lliço del programa per a que se la estudiara, dient que era la que li preguntaria. Y a continuacio el va despedir en un apreto de mans.

Per fi va arribar el dia dels examens, i el nostre estudiant va compareixer davant del tribunal. A una indicacio del president se va assentar i va obrir el programa. El professor el va reconeixer i, recordant la seua promessa li diu a Joanet: lliço tretze. L'alumne escomençá a girar pagines del programa, avant i arrere, repetint "lliço tretze, lliço tretze,.. el ossos del cos huma, els ossos del cos huma.." El professor al vore'l tan torbat li diu : ¿ no es eixa la lliço en que varem quedar?

I Joanet ingenuament contesta: Si, seyor professor, per es que mon tio no ha vengut.









Artana Estiu 1995

VALENCIA Y CATALA: IDENTITATS PARALELES

VALENCIÀ I CATALA: IDENTITATS PARALELES





JOAN IGNACI CULLA



La discusion sobre la problematica llingüistica actual entre el valencià i el catala, no obedix com tantes voltes hem demostrat (i demostrarem), a una qüestio filologica, ni historica, ni molt manco “cientifica”, sino exclusivament, politica.

El poder dels vots, transformen el que hui l’historia siga una gran mentira perfectament encuadernada. El dogmatisme sectari dels catalanistes tenen el soport i benidicio de la Conselleria d’Educacio i ¿Ciencia? de la Generalitat Valenciana, de majoria absoluta del PP, autentics responsables, en ultima instancia, del llavat de cervell al que sometisen als nostres fills.

Es per aixo, per lo que de forma miraculosa, la nostra ancestral llengua valenciana, que va forjar un sigle d’Or, que era la referencia lliteraria, per ser la mas culta, de tota espanya, hui es un simple dialecte d’una atra que es debatia en la nada, com es la catalana. ¡Aixina s’escriu l’historia hui, per desgracia per al valencians, i per a vergonya dels nostres governants!

Pero ahir, quan no predominaven els interesos politics i economics, la realitat era molt diferent. Ningu es questionava l’independencia de la llengua valenciana, i molt manco ante una que, si tenia referencia parlada, no tenia lliteratura significativa, com era la catalana.

Una (la valenciana) i atra (la catalana), han creixcut de forma paralela, encara que com hem dit, la valenciana no te paragon en la catalana, ni en autors ni en obres.

Molts son els ixemples que podriem ficar, pero servixquen estos de mostra per a demostrar l’autoctonia de la llengua valenciana, que de forma paralela e independent a tingut en respecte al catala.

El tantes voltes comentat, Anoni Canals (1352-1419), naixcut en Canals, que ademes de escritor, era filosof, teolec i frare de l’Ordre de Predicadors, en el prolec de la seua obra Valeri Maxim (1395), el deixa clar: “El tret de llati en nostra vulgada lengua materna valenciana, aixi breu com he pogut jatssessia que altres l’agen tret en lengua cathalana empero com lur stil sia fort larch e quax confus...” Es dir, que l’autor afirma traduir al valencià, encara que ya existis en catala, remarcant precisament als regidors de la ciutat de Barcelona als que anava oferit, la seua identitat valenciana.

Com tambe el demostra un monge de Monserrat al traduir la Vita Christi de sant Bonaventura (Barcelona, 1522), que diu: “He desliberat arromançar lo present libre, puix veig que fins aci, en la nostra catalana lengua no es esta transladada, y acabat que lo Cartuxa se tropia entre nosaltres en lengua valenciana, que es a la nostra prou conforme...” Es dir, que si segun els catalanistes es la mateixa llengua, i ya estava com ell asegura en valencià, ¿per a que la traduix al catala?

Com tampoc tindria sentit que en 1591, les Actes Concili Tarraconense, es tinguen que traduir a totes les llengües, a no ser que tingueren molt clar en Catalunya lo que parlaven en nostre regne: “Que ab auditoris vix aut ne vix quidem intelligi possit (...) i Principatu Cathaloniae in lengua catalana, in Regno Aragonum lengua materna et naturali ilius Regni, in Regno Valentiae lengua valentina, et non alia concionetur”.

I es que, si els catalanistes d’ara, ademes de llegir els seus libelos, els donase per culturizarse, habrien llegit l’obra de Fray Gregorio García: Origen de los indios de el Nuevo Mundo. Valencia, 1607, p. 287, a on l’aclarix: “hubo una lengua general, que es la Latina, de la cual se inventaron nuevas lenguas, quales son: Italiana, Francesa, Catalana, Valenciana, Castellana, Lusitana y otras muchas”

O tambe podrien llegir: Coses evengudes en la ciutat e regne de Valencia de Pere Joan Porcar, de 1612, que contè la Cançó en alabansa de mosén Francés Geroni Simó, en totes les llengües: Valencia, Castella, Aragones, Catala, Mallorqui, Portugues, Biscai, Frances, Negre, Morisco.

I, el Tractatus de Regimine Urbis et Regni Valentiae, del doctor Llorenç Matheu i Sanz, de 1654, pagina 504, que diu: “Reperi in Hispania linguas: verterme propiam. Cantabricam, graecam, latinam, Arabicam, Celtiberam, Caldeam, Hebraicam, Valentinam, Catalaunam.

Pero si estos dos ultims pel seu caracter de valencians, poden considerar-los de “tendenciosos”, tindrien que consultar, per ixemple, el Memorial sobre la defensa del catalán”, (Bib. Cat.: Diego Cisteller: Memorial, imprenta de Gabriel Roberto de Tarragona): “Las leyes de las partidas estan en Castellano; en Aragón, en aragonés; en Valencia, en Valenciano; y en Cataluña, en Catalán.

En definitiva, no estaria mal que els catalanistes, abans de que que perguen el poder, s’instruyeran un poquet, per a no passar el dia de demà com uns incults.

CRÓNICA DE UNA MUERTE ANUNCIADA

LAS PROVINCIAS

16 d’abril de 2006

Autor: JOAN IGNACI CULLA

El Tribunal Supremo acaba de publicar una sentencia en la que afirma que el catalán y el valenciano son la misma lengua, en una resolución que anula la orden de la Conselleria de Cultura y Educación de la Generalitat Valenciana de 1995 que derogaba la equiparación de los certificados de conocimiento de valenciano de la Junta Qualificadora de la Comunitat con los certificados de conocimiento de catalán de los organismos catalán y balear.

El Tribunal Supremo modifica el criterio establecido en una sentencia del 20 de noviembre de 1992, en el que, en el plano jurídico, la lengua valenciana era el valenciano, según disponía el Estatuto de nuestra comunidad autónoma de 1982.

Ahora, el problema no es la victoria que ha supuesto esta resolución para los que habían presentado la demanda (Acció Cultural del País Valencià y el Sindicato de Trabajadores del País Valencià), sino cómo se ha producido y en qué se ha basado el TS para resolverla.

En el apartado séptimo de los Fundamentos de Derecho indica literalmente: “Es especialmente significativo el acuerdo de la Academia Valenciana de la Lengua de 9 de febrero de 2005, por el que se aprueba el dictamen sobre los principios y criterios para la defensa de la denominación y la entidad del valenciano. En este dictamen se afirma que la lengua propia e histórica de los valencianos, desde el punto de vista de la filología, es también la que comparten las Comunidades Autónomas de Cataluña y de las Islas Baleares”, y concluye, en ese mismo párrafo, haciendo referencia a otra parte del Dictamen de la AVL donde se afirma que “es un hecho que en España hay dos denominaciones igualmente legales para designar esta lengua: la de valenciano y la de catalán”.

Y para mayor sonrojo de los valencianos, comprobamos en la misma sentencia que los que nos tenían que defender (nuestro Gobierno), son los que nos traicionan, según se desprende en el texto: “La línea argumental seguida por la Generalitat Valenciana en su escrito de oposición a la casación viene a reconocer lo anterior, desde el momento en que pone el acento de su oposición en que el valenciano es una variedad de la lengua catalana y en que es el dato de esa variedad el que justifica la dualidad de certificaciones administrativas que preconiza y la aquí polémica supresión de convalidaciones”.

Es decir, que el TS se apoya en el dictamen elaborado por una supuesta institución creada para la defensa de la lengua valenciana (la AVL), pero que realizó el famoso Dictamen del 9 de febrero de 2005 a favor de la unidad lingüística. Y la Generalitat Valenciana en el Supremo reconoce que el valenciano deriva del catalán, o lo que es lo mismo, que el idioma valenciano no existe como tal y se trata de un dialecto del catalán.

Sinceramente no sé a qué juega nuestro Gobierno valenciano. ¿A qué viene ahora el conseller Font de Mora diciendo que la Generalitat estudiará a través de sus servicios jurídicos “todos los recursos que sean posibles’’? ¿A qué viene ese cinismo cuando intentan dar la imagen de que realmente luchan por la singularidad de la lengua valenciana, si cuando tienen que defenderla (seguramente no pensaban que se haría pública la sentencia), los que tienen la facultad y la obligación de hacerlo, sostienen frente al Tribunal que “el valenciano es una variedad del catalán”?

Si realmente les importase, no habrían constituido la mercantil AVL, precisamente, con el propósito fundamental y exclusivo de amortajar a nuestra lengua, contando como tienen con mayoría absoluta; si realmente les importase, no estaría compuesta por una mayoría de miembros catalanista; si verdaderamente les importase, jamás hubiesen permitido un dictamen como el que elaboraron, que condenaba a nuestra lengua a favor del catalán; si realmente les importase, hubiesen puesto todos los mecanismos necesarios para que, por primera vez, un tribunal no reconociese que el catalán y el valenciano son la misma lengua, en vez de someterse a los catalanistas.

Están demostrando que la inclusión de la palabra idioma en el nuevo Estatut sólo era una fachada, simplemente, porque jamás han creído en la lengua valenciana. Los catalanes sí que han conseguido que en el suyo figure la palabra nación , para reivindicar cualquier cosa, incluso hasta lo más anecdótico, como el presentarse a Miss Mundo en representación de Cataluña.

Aquí, en el nuestro, la palabra idioma sólo es un brindis al sol que les permite manipular una vez más el sentimiento del pueblo valenciano. Si no fuese así, se haría un uso legal del término y no nos obligarían a presenciar esta farsa, como la ocurrida en el TS, gracias a nuestro Gobierno. Al final la AVL, como ya habíamos denunciado tantas veces, ha contribuido a hacer realidad la ‘‘crónica de una muerte anunciada’’ (con inestimable colaboración del PP y PSOE) de nuestra lengua valenciana. ¿No será que los valencianos

CONSIDERACION ETIQUES I EPISTEMOLOGIQUES

CONSIDERACIONS ETIQUES I EPISTEMOLOGIQUES

(Autor: Antoni Fontelles i Fontestad, Cap de la Seccio de Cursos de Llengua i Cultura Valencianes)

L'ENCARREC DE LES CORTS AL CONSELL VALENCIÀ DE CULTURA.

Com quedà patent en el passat debat de politica autonomica -setembre del 97- i despres en la carta que dirigiren a Lo Rat Penat, el Consell Valencià de Cultura te la missio d'emetre un dictamen respecte a qüestions llingüistiques "assentat tant en fonaments cientifics com historics".

Lo primer que nos sorpren es que en la peticio hi ha un implicit sobreentes, ya que presuponem que el dictamen es sobre la llengua valenciana, ben definida i caracterisada des de l'ambit llegal i normatiu en el nostre Estatut d'Autonomia, aço de forma independent a unes atres consideracions judicials i academiques que s'han donat posteriorment. Creem, per tant, que ya s'introduix una restriccio de primer orde en l'informe solicitat: el C.V.C. no se'n pot eixir del regim estatutari i de les disposicions que el desenrollen i completen en els aspectes referits a una de les llengües dels valencians.

Lo segon que nos ha sorpres es l'extrema ambigüetat de la peticio de les Corts, que te la seua traduccio i continuïtat en la carta-preambul enviada a la nostra entitat a on es torna a reiterar lo de "dictaminar sobre qüestions llingüistiques", sense mes especificacions. Nos preguntem quíns son els aspectes llingüistics respecte als quals est organisme consultiu de la Generalitat s'ha de manifestar: ¿sobre el nom de la llengua?, ¿sobre si el valencià es llengua o dialecte?, ¿sobre si es mes correcte este o aquest?, ¿sobre quan es produi la reduccio del diftonc ai a e en el romanç?, ¿sobre el contengut de la materia llengua valenciana en el curriculum escolar?, ¿sobre qui està capacitat per a impartir llengua valenciana?, ¿sobre si els usuaris valencians son competents respecte a la seua llengua i a la denominacio que li donen?... Com es pot vore, tot aço son aspectes llingüistics externs o interns, de caracter sincronic o diacronic. ¿Sobre que se'ns demana a nosatres l'opinio?

Hem de recordar que molts d'estos interrogants ya estan resolts en les lleis vigents i uns atres son objecte de l'investigacio i del debat tecnic i cientific.

En tercer i ultim lloc, nos ha sorpres la metodologia -provablement derivada de l'ambigüetat de l'encarrec- que s'ha establit i que es de la seua absoluta competencia i discrecionalitat. Per lo que ha eixit en prensa i per lo que coneixem, s'ha posat un determini (que per a dictaminar nos pareix be, pero no per a resoldre un conflicte psicosocial), s'ha cridat a unes determinades entitats (en la consegüent desviacio de la mostra) i s'ha acceptat l'enviament d'opinions a titul personal, s'ha creat una comissio (sense discutir la capacitat intelectual dels components, se'ns permetra dubtar de la qualificacio tecnica necessaria per a discriminar entre plantejaments cientifics i dogmatics), s'ha convocat a cadascuna de les entitats i s'ha procedit a escoltar lo que estes volien dir (les consideracions que sobre les qüestions llingüistiques estimem convenient, segons la citacio). Naturalment, producte de l'indefinicio inicial, no s'ha dit explicitament quíns eren els punts o els aspectes sobre els que estes associacions s'havien de manifestar. Despres d'aço, suponem que es passarà a la discussio general entre els consellers i s'elaborarà el dictamen.

Nosatres creem que el proces triat no te cap de semblança en la metodologia cientifica o una discussio tecnica. Naturalment, el dictamen sera valit com a opinio o juï, pero qualsevol intent de fer-lo passar per ciencia, opinio tecnica o expressio autorisada, els hauria d'obligar a reflexionar molt seriament. Sobre tot quan es demana que estiga assentat en fonaments cientifics i historics: la ciencia es molt ampla i inclou a l'historia; esta no marca el model per excelencia i aquella te unes atres disciplines -com la filosofia, l'historia o la sociologia de la ciencia- que reflexionen sobre el quefer cientific.

EL PROBLEMA LLINGÜISTIC I LA RESOLUCIO DE CONFLICTES.

Els valencians, des de fa uns quants anys -finals del sigle passat i principis de l'actual-, mantenim una pugna respecte a la llengua valenciana i diverses qüestions internes i externes d'ella. Les opinions i les solucions han segut prou variades i per a tots els gusts. No es pot explicitar aci tot el proces perque no acabariem mai. La conclusio que podem traure es que el conflicte ha estat i està present en la Comunitat Valenciana en notables diferencies geografiques, historiques i socials. El reconeiximent de l'existencia es el principi per a intentar resoldre'l (es dificil que un alcoholic inicie un tractament de desintoxicacio si no accepta la seua condicio, com tambe es imprescindible que una persona es reconega malalta per a que vaja al mege).

La principal dificultat està en identificar la naturalea del conflicte i els factors que intervenen. Per regla genral, en la ciencia no son ya massa abundants els models unicausals d'explicacio, sobre tot si es tracta d'un problema social com es este.

Contra esta tendencia, el Consell Valencià de Cultura -pel model de treball que ha elegit- pareix que crega que el conflicte llingüistic es conseqüencia del simple desacort entre distintes faccions o contendents, per a lo qual unicament s'han de vore quínes son les discrepancies entre les parts identificades -oblidant si n´hi ha alguna o algunes atres- i intentar trobar un terme mig -habitualment denominat "consens"- que sería el que es plasmaria en el dictamen (reiterem, si es que tenen clar quín es l'objectiu; nosatres, al menys, no el tenim tan clar i lo que plantegem ho fem sobre suposicions).

Per desgracia, les teories mes novedoses sobre la resolucio de conflictes personals, interpersonals o grupals, son mes partidaries de la multicausalitat i l'objectiu final no es la solucio del problema, encara que si es troba, puix millor.

Sense cap animus injuriandi, en esta ocasio s'ha comés un reduccionisme de tal magnitut que dificilment pot eixir una solucio a cap de conflicte, perque s'ha identificat este, de forma exclusiva i excloent, com a restringit a l'ambit llingüistic (cosa que no passaria de ser una discussio tecnica o academica; en tot cas, no passaria del camp epistemologic). Nosatres som de l'opinio i estem convençuts de que el problema excedix els llimits de lo llingüistic-filologic per a involucrar a unes atres arees de l'activitat cotidiana (politica, economia), de l'activitat cientifica (juridica, psicologica, sociollingüistica, epistemologica, etc.) i de l'activitat individual i colectiva (personal, interpersonal i grupal).

No oblidem tampoc que en el nucleu està el debat sobre l'objecte social que s'estudia: la llengua valenciana, ya que es qüestiona el seu estatut ontologic com a objecte "real" o simplement "nominal".

Per a explicar aço en algun cas concret, es com si s'intentara posar d'acort a dos persones, una que nega l'existencia del cubisme i una atra que l'afirma, o a una que nega Europa i una atra que assegura que es una realitat sociopolitica, o una que nega l'igualtat entre les persones i una atra que l'afirma... Poden comprendre facilment que si afirmem que el cubisme es una entelequia, que no hi ha una cosa com Europa, o que l'igualtat no es un dret inalienable de les persones, qualsevol intent de debat, dicussio o acort es poc menys que impossible. La complexitat de les conductes individuals i colectives nos hauria de portar a vore per qué es produix aço, pero es massa senzill i tambe mes facil i comodo buscar una causa de la divergencia i tancar el conflicte... naturalment, tancar-lo en fals.

PERSPECTIVES DE FUTUR.

Fer prospectiva i endevinar qué pot ocorrer i quínes poden ser les vies per a una solucio -si es que n'hi ha- passa necessariament per un canvi en distints nivells i ambits. L'apertura mental, els nous punts de vista, l'abandonament dels llocs segurs, la complexificacio, la modificacio de les actituts, etc., son algunes d'estes condicions, tot lo contrari al reduccionisme en que ha quedat este proces que vostes estan conduint.

Entenent que el conflicte sobre la llengua valenciana es mes complex de lo que es vol mostrar, per a nosatres son fonamentals tres conceptes: la reflexio -en l'ambit intelectual i cognitiu-, la tolerancia -en l'ambit individual i colectiu- i la proliferacio teorica -en l'ambit epistemologic-.

La reflexio com a forma de distanciament es un proces cognitiu que es dona en les persones, pero que tambe pot estar present en els grups. Este distanciament es complicat sobre tot quan l'objecte de la reflexio nos es proxim fisicament o psiquicament. En este segon cas, vostes mateixos observaran lo dificil que resulta substraure's a les creeences, opinions i tendencies personals a l'hora d'opinar sobre estes intervencions. Igualment es donaran conte de lo dificil que es separar, en la seua actuacio com a consellers, el component politic que els seus nomenaments representen del carrec que eixercixen.

Este distanciament reflexiu segurament nos portarà a vore que no som una societat -la valenciana- ni altament conflictiva ni especialment rara ni que els problemes que pugam tindre siguen particulars o unics -com algunes representacions institucionalisades volen mostrar-.

A voltes es millor admetre la subjectivitat com a principi de la reflexio perque es molt improvable que puga ser reflexiu aquell que no reconeix que es subjectiu les 24 hores del dia -inclus quan dormim-, per ahi hem començat nosatres mateixos en acceptar la participacio i acceptar expondre el nostre punt de vista.

Practicar la tolerancia nos facilitarà -a tots- com a subjectes i com a grups l'apertura mental per a vore mes coses, per a vore cóm opinen els nostres adversaris -els atres- i al mateix temps nos permetra coneixer que no totes les persones pensem igual. La tolerancia implica que l'atre no es enemic -encara que puga ser adversari o oponent en determinades situacions-, sino que es diferent a mi i que te uns drets i que estos tenen unes llimitacions que establix la llei; fora d'aço, la vulneracio d'estos drets es illegitima. La base de la democracia partix del reconeiximent del dissens, de la diversitat, del pluralisme -d'opinio, de gusts, de teories, d'adscripcions, etc.-, no del consens, entes com a unica conducta acceptable. La tolerancia facilitarà el vore que la pluralitat es la realitat mes immediata i que les coses no son blanques o negres.

La proliferacio teorica es mes que necessaria en este cas, ya que sens ella es impossible la discussio cientifica i el progrés de la ciencia. Està mes que comprovat i acceptat que el coneiximent no avança de forma exclusiva a base de l'acort i el consens, hi ha unes atres formes i modalitats. Es tracta d'un principi de la ciencia que contrarresta les superconegudes referencies a: la "romanistica internacional", l'unanimitat de les universitats, l'exclusivitat competencial del coneiximent per a les institucions docents (¡i encara hi ha gent que s'ho creu!), i tants atres topics que hem hagut de soportar els defensors de la teoria valencianista. Alguns de vostes, la major part dels ensenyants i de les institucions docents tenen una representacio estereotipada dels defensors i practicants de la teoria valencianista, image estereotipica que com totes està produida i mantenguda per diversos mecanismes sociocognitius i emotius que no es moment de tractar aci, pero que estan ahi (en general, es magnifiquen els aspectes negatius i es minimisen els positius).

A mes, este principi nos mostraria el greu error que es comet quan no es distinguix entre coneiximent comprovat o no falsat i coneiximent generalisat o estés, que no son lo mateix.

Es facil advertir que estos principis o fonaments, que la nostra entitat dins de les seues possibilitats i mijos intenta difondre, no actuen motu proprio i de forma independent, sino que requerixen d'agencies humanes o institucionals, com per eixemple el Consell Valencià de Cultura, per a actuar en la societat. Este podria ben be ser el fonament del seu dictamen i, a lo millor, una disposicio nova d'elements que obriria camins per al benestar de la nostra societat valenciana.

Quan acabem esta intervencio, algu de vostes es preguntarà alguna cosa, pero es quasi segur que despusdema o d'aci un mes ya ho hauran oblidat i aquetaran les seues consciencies recordant "l'historica missio" que estan complint i que les Corts Valencianes els ha encarregat. Una missio -el dictamen- que estara en les antipodes de lo que es una resolucio de conflictes i de lo que es la ciencia si no tenen present: la reflexio, la tolerancia i la proliferacio teorica. Cadascu, en la seua consciencia o en el seu fur intern, sap de la responsabilitat individual, social, historica i cientifica que es te i s'adquirix per accio i per omissio. La nostra entitat ha fet les reflexions que considerava oportunes sent conscient, simplement, del paper que tenim com a valencians.