LA FAVERETA
Era un matrimoni molt pobret. Ad ell li dien Ramon i ad ella Julieta. En sa casa, una chovola a les afores del poble, mal amoblada, no hi havia mes que miseria i companyia. Ells anaven mal vestits, i vivien mal alimentats: passaven mes fam que els anacoretes.
Darrere d'a on vivien, hi havia un femeret. El senyor Ramon va tindre l'ocurrencia de sembrar alli unes faves que regava tots els dies. Van eixir sis o set faveres.
Per alli passà una fada bobdadosa, que volia favorir al matrimoni, i per aixo digue al senyor Ramon: "estic sabedora dels vostres bons sentiments i vull recompensar-los. Per aixo, Ramon, seguix regant les faveres; totes se secaran excepte una que yo fare magica. Per ella podreu arribar al cel i obtindre alli la recompensa.
Apenes la fada acbà de parlar, se van secar totes les faveres, excepte una, que regada un dia i un altre dia, a la fi va arribar al cel.
En vista d'aquell resultat, el senyor Ramon va decidir pujar al cel a per la recompensa. De rameta en rameta, favereta amunt, arribà al cel. ¡ Pan, pam! , toca a les portes del cel.
¿Quí es?, contesta Sant Pere des de dins.
Soc yo, Ramonet.
Ya vaig, diu Sant Pere, i li obri la porta.
Ramonet li explica les circumstancies del seu viage en poques paraules, perque Sant Pere tenía pressa i no estava per a romanços. El porter del cel es fa carrec de la situacio de la familia i li dona a Ramonet unes estovalles, instruint-lo sobre el modo d'usar-les.
Quan vaages a menjar, esten les estovalles damunt de la taula i digues: parat estovalles, i al moment tindras tot lo que vullgues menjar.
Elsenyor Ramonet li donà les gracies a Sant Pere i pel mateix cami que havia pujat, favereta avall, de rameta en rameta, arriba baix a sa casa i li contà a la seua dona el regal que li havia fet Sant Pere.
La dona de Ramon no havia acabat de creure's lo que havia contat Ramon, pero a l'hora de dinar va estendre les estovalles damunt de la taula per si acas . Ramon, en gran solemnitat, pronuncia les paraules magiques: parat, estovalles.
I al punt damunt de la taula aparegueren tota classe de menjars, servitss en plaats de porcellana, coberteria de plata i cristaleria de lo millor: pa blanet , vins i licors exquisits, entremesos variats, fortmage, pernil, embutits, ostres, llangosta i varies classes de mariscs, caviar, salsetes de color, esparrecs, caldos suculents, racions de carn i de peix ben guisades, coquetes d'ou, postres i gelats variats, i unes altres coses.
Marit i muller es posaren a menjar i van traure la pancha de mal any. Pero quan Julieta començà a arreplegar les sobres, tot lo que havia quedat damunt de la taula desaparegue per encant, com el manà en el desert.
Els dies seguents es va repetir el prodigi. Ramon i Julieta estaven de lo mes contents. Cada dia tenien mes llustre, i la gent s'admirava d'aquella transformacio. Els qui no estaven contents del tot eren Ramon i Julieta, perque seguien tant pobres com sempre. ¡ Si a lo manco no desaparegueren les sobres dels menjars, les podrien vendre i en el producte de la venda comprar-nos una caseta, mobles i vestits!
Julieta- que ya estava ben empapussada de pernil y llangostins - va convencer a Ramon de que tornara al cell i li demanara diners a Sant Pere.
Allaa se'n va Ramonet, favereta amunt, de rameta en rameta i arriba a les portes del cel. Toca al portal: ¡Pam, pam!
¿Quí es ? Diu des de dins Sant Pere
Soc Ramonet, el de la favereta.
Sant pere mira per la ventalla i obri. Ramonet entra i li explica a Sant Pere lo que vol: diners.
A Sant Pere no li pareix molt be la demanda, perque creu que ya tenen prou en les estovalles, pero dissimula. I li dona a Ramon un burro -que baixarà molt be, perqque la favereta es magica- i li fa la seguent instruccio:
Emporta't el burro i, quan tingues falta de diners, digues arre burro caga diners i en seguida tindras els que vullgues.
Raamon dona les gracies a Sant Pere, agarra al burro del ramal i baaixen els dos per la favereta, de rameta en rameta, i arriben a terra.
Tan pronte com entrà en casa, va voler fer la prova. Tancà la porta i davant de la seua senyora diu: arre, burro, caga diners. I al punt escomençà el burro a soltar un chorro de monedes d'or, que cauen en terraa en el seu so meyalic taan agradable als oïts del matrimoni afortunat. L'operacio es va repetir els dies següents tantes vegades com voleren obtindre diners. I en aquells diners es van comprar una caseta, mobles, vestits, utensilis de cuina i un automovil.
Tot aço provocà l'admiracio de la gent, que no s'explicava aquell canvi tan radical.
Utilisaren el coche per anar a missa el dumenge, lo que els vaalgue la criticaa de la gent, que els dia nous rics perqqque sa casa estava al costat de l'iglesia.
Ramonet i Julieta estaven mes amples que llacs en la nova vida, pero a la dona li disgustava una cosa i era que, quan anaven a missa els dumenges, no tocaren les campanes del campanar, com quan anava el bisbe, que no era tan ric com ells.
La vanitosa Julietaa no parà d'importunar al bon Ramonet per que anara a queixar-se a Sant Pere de lo que ella creia una ijusticia, i demanar-li que ordenara el toc de campanes.
Com unes atres voltes, Ramon, favereta amunt, de rameta en raameta, va fer caap al cel. Sant Pere l'escoltà i somrient al vore la vanitat d'aquellaa parella, en el seu interior va pensar: a estos desficiosos, desagraits, que mai ne tenen prou, ¡ ya els donare yo bons tocs de caampanes!.
I dirigint-se a Ramon li diu:
Pren esta porra -- una maça de fusta que tenia alli prop -- i dus-la dins del coche, i cuan aneu a missa el dumenge, dis-li porreta componte i voras com consegueixes tot lo que te mereixes.
A continuacio, vingueren les despedides, paraules de gratitud, viage de regres, favereta avall, i... a esperar el dumenge.
Quan el dumenge venint anaven a missa en el coche, Ramon va pronunciar les paraules magiques que Sant Pere li havia ensenyat: porreta compon-te. A l'istant la porra començà a descarregar una traca de colps sobre el coche, sense parar fins convertir-lo en ferro vell.
Despres, volant, volant, la porra va anar a casa de Ramon i Julieta i els destrossà tot lo que hi havia dins. A continuacio va assolar la caseta, deixant en el carrer a Ramon i Julieta.
Per sa ambicio desmesurada, Sant Pere els va donar lo que mereixien.
Artana Estiu 1995
Per Josep Maria Guinot i Galan
El Pare Guinot.
Darrere d'a on vivien, hi havia un femeret. El senyor Ramon va tindre l'ocurrencia de sembrar alli unes faves que regava tots els dies. Van eixir sis o set faveres.
Per alli passà una fada bobdadosa, que volia favorir al matrimoni, i per aixo digue al senyor Ramon: "estic sabedora dels vostres bons sentiments i vull recompensar-los. Per aixo, Ramon, seguix regant les faveres; totes se secaran excepte una que yo fare magica. Per ella podreu arribar al cel i obtindre alli la recompensa.
Apenes la fada acbà de parlar, se van secar totes les faveres, excepte una, que regada un dia i un altre dia, a la fi va arribar al cel.
En vista d'aquell resultat, el senyor Ramon va decidir pujar al cel a per la recompensa. De rameta en rameta, favereta amunt, arribà al cel. ¡ Pan, pam! , toca a les portes del cel.
¿Quí es?, contesta Sant Pere des de dins.
Soc yo, Ramonet.
Ya vaig, diu Sant Pere, i li obri la porta.
Ramonet li explica les circumstancies del seu viage en poques paraules, perque Sant Pere tenía pressa i no estava per a romanços. El porter del cel es fa carrec de la situacio de la familia i li dona a Ramonet unes estovalles, instruint-lo sobre el modo d'usar-les.
Quan vaages a menjar, esten les estovalles damunt de la taula i digues: parat estovalles, i al moment tindras tot lo que vullgues menjar.
Elsenyor Ramonet li donà les gracies a Sant Pere i pel mateix cami que havia pujat, favereta avall, de rameta en rameta, arriba baix a sa casa i li contà a la seua dona el regal que li havia fet Sant Pere.
La dona de Ramon no havia acabat de creure's lo que havia contat Ramon, pero a l'hora de dinar va estendre les estovalles damunt de la taula per si acas . Ramon, en gran solemnitat, pronuncia les paraules magiques: parat, estovalles.
I al punt damunt de la taula aparegueren tota classe de menjars, servitss en plaats de porcellana, coberteria de plata i cristaleria de lo millor: pa blanet , vins i licors exquisits, entremesos variats, fortmage, pernil, embutits, ostres, llangosta i varies classes de mariscs, caviar, salsetes de color, esparrecs, caldos suculents, racions de carn i de peix ben guisades, coquetes d'ou, postres i gelats variats, i unes altres coses.
Marit i muller es posaren a menjar i van traure la pancha de mal any. Pero quan Julieta començà a arreplegar les sobres, tot lo que havia quedat damunt de la taula desaparegue per encant, com el manà en el desert.
Els dies seguents es va repetir el prodigi. Ramon i Julieta estaven de lo mes contents. Cada dia tenien mes llustre, i la gent s'admirava d'aquella transformacio. Els qui no estaven contents del tot eren Ramon i Julieta, perque seguien tant pobres com sempre. ¡ Si a lo manco no desaparegueren les sobres dels menjars, les podrien vendre i en el producte de la venda comprar-nos una caseta, mobles i vestits!
Julieta- que ya estava ben empapussada de pernil y llangostins - va convencer a Ramon de que tornara al cell i li demanara diners a Sant Pere.
Allaa se'n va Ramonet, favereta amunt, de rameta en rameta i arriba a les portes del cel. Toca al portal: ¡Pam, pam!
¿Quí es ? Diu des de dins Sant Pere
Soc Ramonet, el de la favereta.
Sant pere mira per la ventalla i obri. Ramonet entra i li explica a Sant Pere lo que vol: diners.
A Sant Pere no li pareix molt be la demanda, perque creu que ya tenen prou en les estovalles, pero dissimula. I li dona a Ramon un burro -que baixarà molt be, perqque la favereta es magica- i li fa la seguent instruccio:
Emporta't el burro i, quan tingues falta de diners, digues arre burro caga diners i en seguida tindras els que vullgues.
Raamon dona les gracies a Sant Pere, agarra al burro del ramal i baaixen els dos per la favereta, de rameta en rameta, i arriben a terra.
Tan pronte com entrà en casa, va voler fer la prova. Tancà la porta i davant de la seua senyora diu: arre, burro, caga diners. I al punt escomençà el burro a soltar un chorro de monedes d'or, que cauen en terraa en el seu so meyalic taan agradable als oïts del matrimoni afortunat. L'operacio es va repetir els dies següents tantes vegades com voleren obtindre diners. I en aquells diners es van comprar una caseta, mobles, vestits, utensilis de cuina i un automovil.
Tot aço provocà l'admiracio de la gent, que no s'explicava aquell canvi tan radical.
Utilisaren el coche per anar a missa el dumenge, lo que els vaalgue la criticaa de la gent, que els dia nous rics perqqque sa casa estava al costat de l'iglesia.
Ramonet i Julieta estaven mes amples que llacs en la nova vida, pero a la dona li disgustava una cosa i era que, quan anaven a missa els dumenges, no tocaren les campanes del campanar, com quan anava el bisbe, que no era tan ric com ells.
La vanitosa Julietaa no parà d'importunar al bon Ramonet per que anara a queixar-se a Sant Pere de lo que ella creia una ijusticia, i demanar-li que ordenara el toc de campanes.
Com unes atres voltes, Ramon, favereta amunt, de rameta en raameta, va fer caap al cel. Sant Pere l'escoltà i somrient al vore la vanitat d'aquellaa parella, en el seu interior va pensar: a estos desficiosos, desagraits, que mai ne tenen prou, ¡ ya els donare yo bons tocs de caampanes!.
I dirigint-se a Ramon li diu:
Pren esta porra -- una maça de fusta que tenia alli prop -- i dus-la dins del coche, i cuan aneu a missa el dumenge, dis-li porreta componte i voras com consegueixes tot lo que te mereixes.
A continuacio, vingueren les despedides, paraules de gratitud, viage de regres, favereta avall, i... a esperar el dumenge.
Quan el dumenge venint anaven a missa en el coche, Ramon va pronunciar les paraules magiques que Sant Pere li havia ensenyat: porreta compon-te. A l'istant la porra començà a descarregar una traca de colps sobre el coche, sense parar fins convertir-lo en ferro vell.
Despres, volant, volant, la porra va anar a casa de Ramon i Julieta i els destrossà tot lo que hi havia dins. A continuacio va assolar la caseta, deixant en el carrer a Ramon i Julieta.
Per sa ambicio desmesurada, Sant Pere els va donar lo que mereixien.
Artana Estiu 1995
Per Josep Maria Guinot i Galan
El Pare Guinot.
No hay comentarios:
Publicar un comentario