Mostrando entradas con la etiqueta valencianisme politic. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta valencianisme politic. Mostrar todas las entradas

viernes, 12 de mayo de 2017

REPENSAR EL VALENCIANISME POLITIC.

Per Josue Damia Ferrer i Ortells.

27 de maig del 2.003
Hui en dia les classiques ideologies democristiana i socialdemocrata han evolucionat tant que s’ han acostat fins a  configurar-ne uns nous espectres politic-socials que, si no trenquen en la tradicio, sí que s’ allunten d’ ella. La veritat es que el mon ha canviat a passes ajagantades, en celeritat extrema. Fixem-nos en la decada de 1990 per eixemple.  A principis de deceni apenes hi havia inmigracio, els maltractaments eren <>, hi havia una Guerra Freda que dividia al mon i la gent usava aquells pollosos Amstrad i Espectrum que per a poc servien. Sols deu anys despres, a finals de decada, Valencia es troba desbordada  per inmigrants, la violencia domestica es veu com un crim abominable, Estats Units i Russia –enemics atavics- s’ han aliat contra el terrorisme internacional i el poble fruix dels servicis de moderns computadors, internet i telefonia mobil. Sí, certament el mon alvança a passos de jagant pero no tots son conscients. Unio Valenciana (UV) està anclada en un conservadurisme inmobil que li impedix alvançar, la debilita i produïx fugues massives de vots. Hui en dia ya no es pot continuar apostant per eixa dreta classica de tota la vida (regionalisme, folklore, religio, etc.)  puix sols conduix a l’ extincio per ser anacronica i obsoleta. Fins i tot el Partit Popular (PP) ho sap.  Urgix la refundacio d’ UV que deu iniciar una serie de transformacions en les seues estructures que han de servir per modernisar-la, robustir-la, adeqüar-la als nous temps i convertir-la en una alternativa de govern real. A continuacio descric els canvis que cal introduir al partit si es que este vol guanyar unes eleccions algun dia. 
1)       Un model de dretes en lo economic i d’ esquerres en lo social. El llider ultradretà Jean Marie Le Pen, del Front Nacional (FN), popularisà una frase que li valgue ser portada de tots els diaris i noticiers del mon: <>. En el seu cas es una falacia; es un brut fasciste tant en lo un com en lo atre, pero en qualsevol cas l’ idea està ahi i mereix ser aplicada. I aixo passa per que UV amplie sas mires i pense tambe en les classes obreres, en els marginats, en els colectius homosexuals, etc. Lo que resulta absurt es que UV s’ obstine per activa i per passiva per ser una especie de PP en chicotet perque si oferix lo mateix que ell, la gent sempre votarà abans al PP que a UV, puix per algo es molt mes gran.
2)        
Hi ha molta gent totalment valencianista en quant al tema llingüistic es referix i que simpatisa en UV pero que no la vota perque <>. Es per aixo per lo que preferixen votar pel Partit Socialiste del Païs Valencià (PSPV) o per Esquerra Unida (EU).  Si apostarem per un model economic dretà i burgues podriem captar a les elits i classes altes, als empresaris i fins i tot a l’ esglesia catolica, pero aixo no es prou. Per a que el valencianisme descolle com a  fenomen de masses i dixe de ser un guetto deu dirigir-se ab un mensage social esquerrà a les classes mijes i baixes, que, a mes, constituixen l’ arrolladora majoria social al nostre païs. Es incomprensible que no es realise una oferta atractiva cap a les classes obreres  o cap als homosexuals, dos comunitats valuosissimes en qualsevol societat civilisada encara que els carques no vullguen reconeixer-ho. Els obrers constituixen mes de la mitat dels votants i els homosexuals en torn al 20%. Mentres que a UV es pense que el poble valencià es compon de quatre millons d’ empresaris, el valencianisme no arribarà a uns atres sectors socials mes amplis i pels quals tambe s’ ha de mirar i servir puix tambe ells son valencians, es clar. 
Aixi es que si el valencianisme articula un mensage politic de dretes en lo economic, UV creixerà a costa del PP, puix els empresaris valencians sempre tindran millor protegits els seus interessos en un govern que mire per l’ economia valenciana que no en un espanyol, que ens nega infraestructures i talla el creiximent. UV pot i deu convertir-se en un grup de pressio a nivell d’ Estat Espanyol per a defendre els interessos comercials del païs. Pero tal oferta deu complementar-se un mensage esquerrà en lo social, ab politica social d’ avantguarda, lo que permetria que molts obrers als qui els agrada UV pero no la voten perque <> decantaren el seu vot cap a la formacio valencianista, en clar detriment dels socialistes del PSPV i dels neocomunistes d’ EU.
2)   Gir al nacionalisme. Les joventuts valencianistes son cada dia mes i mes nacionalistes. Els mes majors parlen de comunitat, les noves generacions de païs, de nacio. Si UV patix a sovint una fuga de vots a favor del PP –en el que compartix un sector de votants conservadors, catolics i regionalistes que voten un partit o un atre- i per no fer una bona politica social dixa d’ captar vots dels esquerrans que finalment es decanten  cap al PSPV i EU, no podem passar per alt atre clavill de l’ embarcacio valencianista per a on es es perden votants: el nacionalisme. El Bloc Nacionaliste Valencià (BNV), sobretot des de que disfrassa el seu catalanisme posant-se una caraceta de valencianiste, capta millor el vot nacionaliste valencianiste que UV, que, a sovint, enarbola un  discurs que sona massa a regionaliste i a caduc: <>.  Aixi veiem que valencianistes que no tenen les idees massa clares pero que saben que Valencia es una nacio dixen de votar a UV <> i se senten atrets pels cants de sirena del BNV dia a dia. Esta es una important fractura que es dona a la formacio unionista, que deuria prendre mides puix de no fer-ho pot acavar en l’ extincio: els jovens valencianistes son mes nacionalistes que atra cosa, renunciar al vot nacionaliste es renunciar a la joventut i per tant al futur, lo qual abocaria a UV a la seua desparicio el dia de dema.

Pero no es tracta d’ apostar per un nacionalisme ranci, excluyent, marginador. Aixo no te futur; sols serviria per radicalisar mes la conciencia nacional d’ aquells que ya la tenen pero mai per a extendre-la entre el poble. Cal un nacionalisme integrador, capaç d’ expandir la sensibilitat valencianista fins i tot entre aquells que son hispanoparlants, lo qual podria fer-se utilisant tant l’ Idioma Valencià com l’ espanyol per a atraure a la gent. Es tracta de fer que tant hispanoparlants com valenciaparlants se senten nomes valencians o valencians abans que espanyols en tot cas, de que la societat veja en la Llengua Valenciana un instrument de prestigi i cultura, fer sentir a tots els ciutadans que Valencia es una nacio –no una mera regio- i que hem de velar pels nostres interessos abans que pels de l’ Estat. Es tracta en definitiva de pensar menys en Espanya i mes en Valencia; si no defenem lo nostre ningu de fora ho defendrà. Per tant els valencians primer i el restant despres. Aixi deu ser. No sé si mes que nacionalisme caldria parlar mes correctament de patriotisme o valencianisme pur, mes be.
Tot aço que sembla tan dificil de dur a la practica no ho es tant. De fet es el model de Convergencia i Unio (CIU). Un partit que, com el seu propi nom indica, aglutina la convergencia de diversos models i que encarna l’ unio, en este cas, la dels catalans. CIU es una formacio de dretes en lo economic, que seduix a la burguesia, pero tambe d’ esquerres en lo social, per lo que capta el vot dels ciutadans d’ a peu, te una ala autonomista que atrau als votants constitucionalistes i moderats, i una atra nacionalista, que arrossega als independentistes. En qualsevol cas, CIU considera que Catalunya es una nacio i priorisa els interessos del seu païs sobre tot lo demes, per ad ells Catalunya es lo primer i Espanya passa a un segon pla. Si conseguirem que UV apostara pel model convergent i descollara en un futur com un fenomen de masses que governara Valencia durant dos decades consecutives es podria recuperar el temps perdut. I que ningu s’ equivoque; yo no aposte pel model CIU en el fondo (que es d’ un catalanisme ranci) pero sí en la forma d’ aglutinar sensibilitats diverses i de fer païs.  Tambe m’ agrada el model de Coalicio Canaria (CC), una formacio rebosant ella de trellat i sentit comu. Lo que no conve es apostar per models radicals com el del Partit Nacionaliste Vasc (PNV), l’ extinta Batasuna o el Bloc Nacionaliste Gallec (BNG), que no s’ acaven d’ adequar a les necessitats i a la sensibilitat del nostre poble.
3)   Democracia directa. Imagina que vas a una sabateria per a comprar-te unes sabates. Busques entre el genero, trobes unes que t’ agraden, les pagues i te’n vas a ta casa. Al dia següent tornes a la sabateria, li dius que el calçat que t’ han venut estava defectuos, que s’ ha descolat la sola, i que, com es natural, vols que et tornen els diners. ¿T’ imagines que et contestara el botiguer: <>? ¡Quina impotencia, quina frustracio, quin ridicul! ¡Aço seria un atrac, un furt, una injusticia, un abus!

Algo semblant ocorre en la politica. Un partit et promet que farà blanc, el votes convençut de que aixi serà, al poc fa negre i quan li reclames pel flagrant atrac et respon: <>. Cada volta mes, es dona un cansanci entre els electors, que aposten per l’ abstencio o el vot en blanc perque saben que el seu vot no servix per a res, que a pesar de les promeses els politics acavaran fent lo que els vinga en gana.  Cada volta que arriben les eleccions autonomiques un millo de valencians es decanta per l’ abstencio. Un millo de votants es just la sifra que cal a UV per a vencer uns comicis autonomics en majoria absoluta. Si es aixi... ¿per que no s’ oferta algo que seduïxca ad este ampli sector poblacional tan defraudat en el sistema? Es absurt que UV pretenga derrotar a les grans moles politiques competint en sas mateixes armes. No te res a fer puix la gent sempre preferirà a PP o PSPV per allo del vot util. Cal oferir algo distint a lo que oferixen els atres.
Yo, que soc un democrata convençut que pensa que la soberania nacional deu recaure en el poble i no en el govern de torn –siga este de l’ ideologia que siga- i que els politics estan per a servir a la gent i no la gent per a servir als politics, em declare admirador i partidari de la democracia directa, el sistema politic suïs. Si s’ explica be, la democracia directa pot ser l’ oferta definitiva per a captar eixe millo de ciutadans desencantats, lo que els faria tornar a creure en el sistema, confiar en UV i catapultar al valencianisme politic al poder. El poble passa de votar perque sap que no servix per a res, pero si hi existira un nou sistema en que fora la gent la que de veritat tinguera sempre l’ ultima paraula a l’ hora de decidir quines lleis accepta i quines rebuja i que es donara una garantia de que el govern mai podria llegislar en contra de la voluntat popular ni promulgar-ne lleis antidemocratiques, la ciutadania s’ ilusionaria de nou. I eixe proyecte ilusionant cal que vinga de la ma d’ UV. 
I per descontat el model suïs ens vacunaria contra que un govern –ni tan sols en majoria absoluta- imponguera per la força el catala al nostre païs puix el poble valencià li pararia els peus ab un referendum. Si seguim l’ eixemple de Suïssa, construïm un sistema de democracia directa i autentica llibertat a Valencia, li arrebatem d’ una volta per totes la soberania als governants (son ells qui de facto l’ ostenten) i li la entreguem a la ciutadania, el glorios poble valencià es convertiria en el millor guardià que la llengua puga haver tingut en la vida.
Lo bo d’ Unio Valenciana es que te un potencial vastissim per explotar. No es –o no deuria ser- com uns atres partits que es circunscriuen a un sector social concret i menyspreen als atres. Torne a insistir; no deuria ser. Per la seua idiosincrasia, UV es una formacio capaç d’ aglutinar votants de totes les sensibilitats; de dretes, d’ esquerres, de centro, de dalt, de baix, regionalistes, federalistes, nacionalistes, independentistes, etc. En tots hi pot haver un nexe d’ unio: la valenciania. Este potencial desaprofitat fa d’ UV un jagant dorment. Despertem-lo!

NOTES ACLARATORIES A BANDA:

·         Encara que no se fa referencia aci al tema llingüistic, per descontat que Unio Valenciana deu seguir lluitant a mort per fer oficial una Llengua Valenciana independent. Aixo està sobreentes i ho tenim tots mes clar que l’ aigua. 
·         Sobre el tema de la democracia directa que ningu em vinga amargant en contes chinesos de que si la llei no ho permet, que si no se podría fer, bla, bla, bla. Aixo son excuses. Si no se pogueren fer referendums perque necessitem el vist i plau de Madrit sempre se poden fer consultes populars i otorgar-lis en la practica un valor de referendum o inventar qualsevol atre subterfugi llegal per a instaurar una democracia directa encara que siga oficiosa o de facto. Feta la llei feta la trampa. Si se vol, se pot. Qui vullga saber un poc mes sobre que es la democracia directa pot instruir-se en esta web:

·         Estes mides o indicacions no son excluyents d’ unes atres que es puguen prendre, sino complementaries.
·         Si has arribat fins aci, nomes he de dir-te que moltes gracies per haver-me llegit.



viernes, 30 de diciembre de 2016

PALEM DE POLITICA


ALGUNS POLITICS NO SABEN QUAN DEUEN ESTAR CALLATS.
MANUEL ZARZO
D. RAFAEL FERRAO, diputat de les corts valencianes pel grup del Partit Popular, escriu en Les Provincies el dimars 11 de giner:
- " Quan UV estava dins del terreny de joc, tan adins que inclus pugue distar les regles d`eixe joc, no intervinguè per a res i ara, que s`encontra fora d`eixe terreny preten que els demes juguem a les regles que ara tratar d`imposar. Quan en setembre de 1997se possiblità el dictamen del Consell Valencia de Cultura, quan en juny de 1998 se discuti i es feu public el dictamen, i quan en setembre de 1998 s `aproba la llei de creació de l`academia Valenciana de la Llengua,... U.V. que disponia de la clau de la gobernabilitat en la Comunitat Valenciana, no feren us d`eixa clau en defensa del mes important principi fundacional de la defensa del idioma valencià........
Li ho vullc recordar, Senyor Ferraro:
1 - Quan en l`Ajuntament de Valencià deixà de manar el PSOE perqque guanyà una coaliciò del PP i UV, la clau de la gobernabilitat la tingué UV pacta buscant carrecs per a molta gent d`U.V. pero mogué un dit per a que en dit ajuntament se parlara i escriguera en valencià. Vosté estava en la direccio d`U.V. i voste no feu res i a les hores vosté estava dins del terreny de joc. Vosté es u dels primers que deixà de cumplir el principi fundacional de Unio Valenciana. Vosté no està lliure de pecat i no pot tirar la pedra a ningun atre pecador.
2 - Vosté era diputat de Union Valenciana quan la gobernabilitat de la Comunitat depenía de la coalicio PP-UV. Gonzalez Lizondo era President de les Corts.
El conveni de vostes en el PP era carrecs, carrecs i conselleries on hihavia dinerets per a traure, pero, tenim la clau de la gobernabilitat , no exigi la Conselleria de Educacio, i per culpa, entre atres, de vosté, en els coleges se segui donat el català, en Canal 9 se segui parlant català, a pesar de que vostes, que tenien la clau de la gobernabilitat podien impedir - ho.
Torne a dirle que vostè es un dels culpables d`aixo i ara no pot tirar la pedra als atres.
3 - Hui per hui está vosté de Diputat en un partit que ha segut el creador e instigador tant del Dictament de Consell Valencià de Cultura, com de la seua publicacio, com de la creacio de la Academia Valenciana de la Llengua. ¿Per que no ha dimitit del seu carrec i ha deixat eixe Partit per disconformitat en lo que el PP està fent en contra de la llengua valenciana?. Per tercera vegada, les mateixes que San Pere negà a Crist, li torne a dir: D. Rafael Ferraro, vosté es un mes dels culpables de lo que se li està fent a la llengua Valenciana.
Per tant, millor calles en lloc dèndosta als demes els pecatsque vosté mateix ja comes.
I acabe preguntan - me: Si voste ha cregut sempre en el mes important principi fundacional de U.V. ¿ perqué se n`ana d`ella?
¿ Serà perque, expulsat el meu amic Gonzalez Lizondo li perillava el carrec poltitic i per a seguir tenint- lo fundaren IPC.
¿ Perque has desfet el seu partidet i s`ha clavat dins del PP? ¿Será perque sap que no podien conseguir en eixe partidet els vots suficients per a que a voste segira tenint un bon carrec politic, i entrant e el PP li aseguraven la continuitat en el carrec?
Sr. Ferraro , a vegades val mes callar que parlar, perque en llengua tanca no entren mosques.
Si l`obris te n`entren tantes que te pot ofegar.


OPINIÓN EN ABC EN UN ARTÍCULO DE JIMENEZ DE PARGA



Jiménez de Parga añade argumentos constitucionales a su opinión sobre las "comunidades históricas"

El presidente del Tribunal Constitucional, Manuel Jiménez de Parga, añade argumentos a sus consideraciones sobre la falacia de las comunidades históricas. En su defensa, cita textos tan básicos como la Constitución y los Estatutos de Autonomía. Peces Barba dice que el presidente del TC "tiene que ser mudo" y se pone de ejemplo cuando presidía el Congreso de los Diputados.
(Libertad Digital)

A través de un artículo publicado este martes en el diario ABC, el presidente del Tribunal Constitucional afirma que España es “una organización territorial compleja” que fue calificada por la doctrina como “Estado de las Autonomías”, algo que se ha impuesto también “en el lenguaje político”. Partiendo de esta premisa, Manuel Jiménez de Parga dice que, “para aproximarnos a esa realidad con pretensiones científicas, contamos con la Constitución de 1978 (...) y con los Estatutos de las diversas Comunidades Autónomas”. Como argumento principal, el presidente del TC mantiene que en España hay más comunidades “históricas” que las reconocidas directamente por la Constitución.


Jiménez de Parga advierte en primer lugar que “la expresión comunidad histórica no figura en el texto constitucional”, aunque hay referencias expresas a “los derechos históricos de los territorios forales” (Disposición adicional primera) y a “los territorios que en el pasado hubiesen plebiscitado afirmativamente proyectos de Estatuto de autonomía” (Disposición transitoria segunda). “Con estos materiales constitucionales –afirma el presidente del TC– se elaboró el concepto de Comunidad histórica, que fue aplicado pacíficamente a las tres mencionadas en la transitoria segunda, es decir País Vasco, Cataluña y Galicia”.

No obstante, Jiménez de Parga alude a continuación al referéndum del pueblo andaluz, celebrado el 28 de febrero de 1981, ya que alteró el esquema inicial: “Ya no serían tres Comunidades, sino cuatro, las que se colocarían en la cabeza de la lista –afirma el presidente del TC– y, en una sesión del Parlamento de Andalucía celebrada los días 13 y 14 de abril de 1983, se aprueba un Preámbulo para el Estatuto con afirmaciones rotundas sobre la identidad histórica del pueblo andaluz”, subraya. Sin embargo, Jiménez de Parga también alude a la condición de “históricas” para otras comunidades, que se autocalificaron de ese modo durante la década de los noventa.

En este sentido, cita como ejemplos el Estatuto del Principado de Asturias, que se define como “comunidad histórica constituida en el ejercicio del derecho al autogobierno”; o el Estatuto de Cantabria, que afirma ser “una comunidad histórica perfectamente definida”; o el de La Rioja, que se constituyó como Comunidad Autónoma “como expresión de su identidad histórica”; o el de la Región de Murcia, en cuyo Estatuto dice que es “una entidad histórica perfectamente definida dentro de España”. También menciona el Estatuto de la Comunidad valenciana, donde el pueblo, “históricamente organizado como Reino de Valencia, se constituye en Comunidad Autónoma, dentro de la indisoluble unidad de la nación española, como expresión de su identidad histórica”.

Entre los ejemplos citados por Jiménez de Parga, también están el Estatuto de Autonomía de Aragón: “En expresión de su unidad e identidad históricas como nacionalidad”; y el de Castilla y León, que comienza con las siguientes palabras: “Los antiguos reinos de Castilla y León han mantenido a lo largo de los siglos una identidad histórica y cultural claramente definida dentro de la plural unidad de España”. Con todos estos argumentos, el presidente del Tribunal Constitucional concluye que las llamadas “comunidades históricas” de España “no son tres, ni cuatro, sino bastantes más”, y alude a que “las caracterizaciones que se utilizaron en el inicio de la Transición, y que políticamente dieron buenos frutos, han sido desdibujados a lo largo de los procesos de descentralización y autogobierno”, dando lugar a un “mapa de las autonomías” que “ahora” es “distinto del que, en el momento constituyente, se diseñó”.
Para finalizar, Jiménez de Parga subraya que “la grandeza de la pluralidad de España” consiste en que “no existen fronteras entre las Comunidades (...), ni ahora ni en el pasado histórico”. Ello se debe, a su juicio, a que “las sucesivas migraciones de una Comunidad a otra hacen imposible el retrato fijo de personas y familias. Nadie puede apropiarse de un tesoro cambiante. Como se afirmó en la Constitución de Cádiz la Nación española es libre e independiente, y no es ni puede ser patrimonio de ninguna familia ni persona”. Esto permite al presidente del TC concluir que “lo que se predica del todo es válido para cada una de sus partes: Comunidades, nacionalidades y regiones”.Según Jiménez de Parga, “hace veinte años estas lecturas académicas por las mañanas me levantaban el ánimo. Ahora, distanciado de las aulas universitarias, sigo soñando en solitario”.






OBJECTIUS DEL VALENCIANISME POLITIC





E
l valencianisme politic que replega tot lo que de positiu pot tancar el nacionalisme cultural, al que em vaig referir la conferemcia pronuncià en Lo Rat Penat, el 17 de novembre de 1983, se basa en l’existencia del fet diferencial valencià per rao de factors economics, historics i culturals i, fonamentalment, per l’existencia d’un sentiment colectiu vixcut en comu -que hem de propiciar, fomentar i consolidar- i en el desig de proyectar nostre fet diferencial, nostra propia personalitat cap al futur, potenciant-lo al maxim. El valencianisme politic es mes que el nacionalisme cultural perque est ultim no ne te per que propiciar institucions politiques propies...seria mes be algo prop al regionalisme sentimental... Debem propugnar un valencianisme politic, que per no ser nacionaliste no reivindica l’existencia d’un estat propi, pero si deu plantejar-se unes metes molt clares, a saber:

1 – Deu intentar inspirar a totes les forces socials i politiques del nostre historic Regne de Valencia, i

2 – Deu intentar insertar-se en l’estructura del poder central per a, des d’alli, presionar a favor dels nostres interessos. En una paraula, hem de valencianisar a totes nostres associacions culturals i politiques existents en nostra Comunitat Autonoma de Valencia, i hem d’intentar fer acte de presencia efectiu en la politica nacional. Se mos impon la valencianisacio o en cas contrari, estem condenats al fracas.

El valencianisme politic propugna que, dins de la pluralitat espanyola, es reconega l’existencia de la personalitat valenciana en ses aspectes economics, espirituals i politics. Afirma que en el conjunt hispa, Valencia ne te una personalitat definida per l’historia, per l’economia, per l’esperit i per la llengua, en una paraula, per sa cultura en el mes especific sentit que han acunyat els antropolecs socials. El valencianisme politic afirma que la realisacio de l’Estat no pot prescindir d’esta varietat valenciana que reivindica el dret a la plena autonomia no a soles teorica sino real, sense atres llimitacions que les que exigixen l’interes nacional i s’imponguen els propis valencians.

El poble valencià deu d’eixir del seu dolç somi i posat en peu deu de parlar de tu a tu al Govern de la nacio per a que este pose fi a tot tipo d’expolis de la nostra cultura i discriminacions que en el nivel economic està sofrint nostre poble. Es hora ya de que el poble valencià es presente com un colectiu unit i compacte, fort i de peu i en lo seu tradicional orgull de ser valencià diga ¡prou a Madrit! I que reclame al Govern d’Espanya, el mateix tracte, al menys, que li està donant a atres quadrants de la geografia espanyola que havent aportat menys al cabdal hispa que Valencia, no obstant, per motius inconfesables uns, i atres per rao de no provocar majors ires als separatistes vascos, etc., sufrisen un tracte millor que este poble valencià. Nostre poble sap cantar himnes de pau i cantis d’amor pero tambe sap posar-se en peu i gritar en veu elevà que no aguanta mes humillacions ni expolis. El poble valencià deu de deixar en la cuneta les coses que el desunix i acordar-se que tots som germans perque ya ha aplegat l’hora d’unir-mos per a lliurar-mos de tot tipo d’explotacio i conseguir la llibertat perduda i enyorà.

Este “valencianisar Espanya” significa eixercir tal presio en el marc de les decisions del Govern per a tot el païs que nostres interessos queden sempre defesos. No podem acceptar que en les decisions del Govern de Madrit, nostra regio quede disminuida i eliminà.

Joan Ferrando i Badia – 13 de decembre de 1984
Catedratic Emerit de Dret Constitucional i Ciencia                         Politica. Universitat “Rei En Joan Carles” Madrit.                            Doctor Honoris Causa


NOU VALENCIANISME



Valencianisme: Cresol d’historia i garantia de futur

Autor: Juan García Sentandreu
Revista SOM – Juliol 2003


Quant el valencianisme politic s’ha desmoronat fruit de les seues contadiccions i debilitats ideologiques i el valencianisme cultural agonisa per les miseries personals dels seus liders, ha arribat l’hora d’oferir a la societat valenciana una nova proposta jove, sincera, en credibilitat, moderna i que no tinga complexos en la defensa del seu cos ideologic.

En esta societat de l’image i de la enquesta a on s’ha estereotipat el politic ideal que diu lo mateix que els demes, estiga a on estiga,  per tal de no caure en l’etiquetage i estigmatisacio,  plantejar una oferta radical i moderna sense complexos, parlant alt i clar al poble, es i serà un treball dur i a on els mijos de comunicacio tindran un paper definitiu en l’exit de la nova estrategia.

Pero  el poder mediatic aplegarà un moment en que no podra amagar una nova força emergent naixcuda de les extranyes del moviment valencianiste popular que oferta directament al poble una opcio genuïnament regionalista arraïlada en la mes recent historia i en l’intimitat mes sincera del poble valencià.

Quan el Partit Popular començà a fer aigua despres de 8 anys d’hegemonia,  i en portes d’un canvi de liderage que li afectarà no sols a la seua credibilitat sino, inclus,  a la seua estabilitat interna, la dispersio d’un vot aglomerat baix les uniques sigles del PP començarà a reubicarse ideologicament, priorisant posicions de creencies a les purament oportunistes o d’utilitat del vot.

En dit replantejament del vot ideologic, NOU VALENCIANISME ha d’oferir a la societat valenciana, la que sent per les seues venes un valencianisme regionaliste historic, una nova opcio ilusionant, coherent i en credibilitat.

Fugint de posicions demagogiques que plantejen entelequies nacionalistes sense contingut historic modern i, ademes,  sense resposata social, NOU VALENCIANISME plantejarà al poble valencià una proposta radicalment valencianista sense complexos, parlant-li clar a tot lo mon i denunciant les miseries de cadascu.

Quan el 13 de  juny de 1997 cridarem al poble valencià per a que defenguera les normes valencianes  front a la catalanisacio proyectada en les nostres terres, la gran majoria de la societat valenciana es movilisà eixint al carrer a defendre lo seu, lo nostre.

Ad eixe poble l’hem d’arribar de nou,  com siga, per a que es done conte de lo que està passant. De com el Partit Popular ha dilapidat totes les sinergies de la dita massiva expressio subvertint el resultat d’eixe gran plebiscit i, traïcionant-lo creà l’Academia Valenciana de la Llengua que es l’expressio máxima de les aspiracions catalanistes del Partit Popular.

Pero el Partit Popular no sols ha enganyat al poble en la qüestio valencianista sino que ha defraudat massivament el l’incumpliment de les promeses politiques que han sucumbit a criteris d’oportunitat, d’enquesta i de prudencia.

La prudencia del PP ha fet que mig programa electoral despres de 7 anys de govern estiga totalment imcomplit i algu  haura d’eixir al carrer a denunciar esta situacio de colapse ideologic i politic que afavorixca la reubicacio del vot aglomerat en eixa massa multicolor que hui es el PP.

Es l’hora de parlar clar a la gent. Sense por a l’etiquetage i sense complexos. Nosatres hem d’anar a la nostra. Tenim suficient cos ideologic i politic com per a fer una gran opcio política que aplegue a una part de la societat (valenciana) de la que depenga la governabilitat.


L’integritat i la valentia son necessaries en esta nova tasca del valencianisme. Els que encara es mouen per les idees i mensajes estereotipats no nos aprofiten.  Els que tinguen clar que la consciencia es el millor instrument i millor guia de la política trobaran un lloc en NOU VALENCIANISME. Front a nosatres. TOTS ELS DEMES. 

domingo, 20 de noviembre de 2016

NECESSITEM IMPERIOSAMENT UN PARTIT NACIONALISTE VALENCIÀ I DE PROGRÉS
Autor: Ferrer.
21-5-2004.

Despres de la desfeta d’ Unio Valenciana (UV) en les autonomiques de 2003 i del Segon Pacte del Pollastre, el valencianisme politic s’ està rearmant per a començar de nou, pero ara en la lliço depresa dels erros del passat. Un eixemple es el naiximent de Nou Valencianisme (NV), en Joan García Sentandreu al capdavant, un partit que es definix com foraliste, conservador, social i valencianiste. Sentandreu te els collons ben posats i NV es un partit, o una coalicio de partits, que de moment ya ha tornat l’ ilusio a moltissima gent en el nostre païs.

Pero no tots els valencianistes es senten plenament representats en una opcio foralista i conservadora. Hi ha cada dia mes jovens valencianistes que es definixen com nacionalistes i progressistes. I ells no tenen a cap partit que votar. Esquerra Nacionalista Valenciana (ENV) es troba hivernant, el Bloc Nacionaliste Catala (BNC) es regionaliste catalanufo i els escindits de UV –l’ Opcio Nacionalista Valenciana (ONV) d’ Hector Villalba- pareixen seguir la vella senda de transfuguisme iniciada per l’ ex–unioniste i actual bloquero Vicent Flor.

Ho dire ben clar: Necessitem imperiosament un partit nacionaliste valencià i de progrés. Es cert que NV oferta una defensa dels valors cristians i del foralisme que son mes que interessants. Pero tambe ens cal un partit valencianiste d’ esquerres que parle obertament de la nacio que es Valencia, que amplie mes els drets civils, que defenga a les families treballadores i el sistema del benestar, i que faça una politica social “a l’ holandesa” per eixemple en la llegalisacio de la prostitucio i de les drogues, algo que sería mes que aplaudit entre la gent jove.

Proponc que el cap d’ este nou partit siga el filolec i escritor Chimo Lanuza. No vaig a ser yo qui descobrixca ara els merits culturals de l’ autor de Valencià ¿llengua o dialecte? ni la rectitut de qui ha demostrat tindre una honestitat a prova de bomba. Pero, com el propi Sentandreu digue d’ ell, “Chimo es un dels caps morals del valencianisme”. De fet, te molt d’ estiro entre la joventut, que sol qualificar-se de “lanuzista”. Una coalicio de Nou Valencianisme de Sentandreu i del partit de Lanuza ens representaria i ens ilusionaria absolutament a tots.

viernes, 1 de julio de 2016

L’ESTAT AUTONOMIC NO ES ESTAT FEDERAL



A
l Ministeri d’Administracio Territorial el correspongue una de les tasques politiques i de govern mes dificils, a saber: la tranformació de l’Estat unitari Espanyol, vigent des de 1.833, en un “Estat autonomic” o com incorrectament se’l crida “Estat de les autonomies”. Pero ¿en que consistix l’Estat autonomic? Creem oportu obordar esta tematica perque existix una gran confusio al respecte. I aixi s’ha afirmat que, en Espanya, l’Estat autonomic arranca de l’Estat compost, teorisat per Pi i per Admirall, i de l’Estat integral, del que parlaren en l’hora constituyent de la Segon Republica espanyola Jimenez de Asua i Sanchez-Albornoz; i tambe s’ha dit que l’Estat autonomic seria un sistema politic en el qual la societat prevaldria sobre l’Administracio, aço es, el poble dominaria al funcionari...

Es comet l’erro al voler entroncar esta forma d’Estat en les teories federalistes i produnianes de Pi i Margall. L’Estat autonomic no es ni Estat unitari ni tampoc se’l deu confondre en la forma de l’estat federal o Estat d’Estats. Es tracta d’una formula intermija: la Constitucio actual espanyola.

Si s’analisa detengudament la Constitucio del 29 de decembre de 1.978 vorem que, facilment, es pot aplegar a la conclusio de que l’oganisacio territorial d’Espanya en “nacionalitats” i “regions” a tenor de l’articul 2º de la mateixa -prescindint ara de l’organisacio territorial en provincies i municipis-, mos induix a la conclusio de que l’Estat surgit de l’actual Constitucio Espanyola mereix el calificatiu d’Estat autonomic. Pero, abans d’adentrar-mos a expondre sa naturalea creem oportu indicar que la divisio d’Espanya en “nacionalitats” i “regions” tindra escas relleu i importancia constitucional: es tracta, al nostre entendre,  d’una qüestio mes be de prestigi que una real diferencia “sustancial” entre el concepte de “nacionalitats” i “regions”. No veem en claritat la diferencia entre “nacionalitats” i “regions” puix abdos  “comunitats autonomes” s’integren  en “la indisoluble unitat de la nacio espanyola” (articul 2º). Una correcta i sistematica interpretacio de l’articul dit, i posat en relacio en el Titul VIII (que tracta de l’organisacio territorial de l’Estat, en ses articuls 137-158), mos induix a afirmar l’analogia o similitut entre “nacionalitats” i “regions” en les “regions especials”, respectivament, de la Constitucio italiana del 27 de decembre de 1.947, que inaugurá el cridat Estat Regional. I com a confirmacio del nostre anterior asert, es dir, de que no hi ha diferencia “quantitativa” entre “nacionalitats” i “regions”, he aci l’articul 138.2 de nostra Constitucio: “Les diferencies entre els estatuts de les distintes comunitats autonomes no podran impicar en ningun cas, privilegios economics i socials”. Les “nacionalitats” i “regions” se diferenciaran, puix, per “el seu gra d’autonomia, es dir, de la mateixa manera a com es diferencien en Italia les regions “especials” “Sicilia, Vall d’Aosta, Friuli, Venezia, Julia, Cerdenya i Trento Alt Adigi) de les atre catorze regions “comuns” pero mai, -i aci radica la diferencia en el cas italiá- estos possibles i diferents graus d’autonomia vindran determinats per la “denominacio” de nacionalitats o “regions”, entre atres, que pogueren adoptar les respetives i futures comunitats autonomes espanyoles.

Per tot l’ades expost es per lo que opinem que la Constitucio ha desembocat en la forma d’Estat que havem definit com “Estat autonomic”. Este tipo d’Estat, intermig entre l’Estat unitari i el federal, es semejant al que els constituyents de la Segon Repuiblica denominaren Estat “integral” i els llegislaors i teorics de la Constitucio italiana del 47 han denominat Estat “regional”. L’Estatut d’Autonomia, que es “la norma institucional basica  de les comunitats autonomes” (articuls 147.1 de la Constitucio), subralla encara mes l’identitat dels tipos de Estats aludits i subralla tambe l’inexistencia d’una  diferencia sustancial entre el concepte de “nacionalitats” i el de “regions”, puix els estatuts autonomics de les corresponents entitats autonomes posen de relleu l’independencia d’estes en relacio en la Nacio espanyola.

L’analisis de la regulacio dels estatuts d’autonomia conduix a la conclusio ades apuntá, es dir, que no  existix “diferencia sustancial” -constitucionalment parlant- entre les “nacionalitats” i “regions”. ¿Per que?: 1) La carta que establix els drets, obligacions i competencies dels distints orguens de les comunitats autonomes es denomina Estatut d’autonomia. 2) L’Estatut es per a la comunitat autonoma lo que la Constitucio es per a la Nacio o per a un Estat-membre d’un Estat federal. 3) Existix una supeditacio dels estatuts a la Constitucio, lo que “reforça eixa unitat nacional”a la que mos havem referit ades.

En conseqüencia, ¿qué es l’Estat autonomic? Es aquell que te una “estructura interna” integrá per multiples centres  decisoris politico-llegislatius: les entitats autonomes i el poder central. “Les comunitats autonomes” no gojen de la competencia constituyent, com el poder sobira nacional o el dels Estats-membres d’un Estat federal, per a donar-se ses constitucions. Sols tindran Estatut (vid. Titul VII de la Constitucio) que seran producte de sa competencia llegislativa ordinaria. La carencia d’un poder constituyent que permitixca donar-se ses propies Constitucions, per part de les comunitats autonomes, es la principal nota diferencial de l’Estat autonomic respecte de l’Estat  federal, de les Comunitats autonomes en relacio en els Estats-membres d’un Estat federal.

A modo de conclusio digam: 1º Que el “Estat integral” de la Constitucio espanyola del 9 de decembre de 1.931 i l’actual “Estat regional italiá” o el “Estat autonomic” espanyol son una mateixa forma d’Estat, que no es ni es pot confondre en la forma d’Estat unitari, ni en la forma d’Estat federal. Es tracta -ho repetim una vegá mes- d’una forma intemija entre les dos citaes formes juridiques d’Estat. L’unica diferencia que existix entre Estat autonomic i les atres dos formes d’Estat analogues es la que el subjecte de l’autonomia es o pot ser una “regio” o una “nacionalitat”; i 2º denominem a l’Estat creat per la nostra Constitucio com a Estat autonomic -i no Estat de les autonomies com solen dir els politics d’ara- per la mateixa rao que al parlar de l’Estat federal no diguem Estat dels Estats federals. I tampoc hi ha que confondre Estat autonomic (el terme autonomic adjectiva a l’Estat) en Estat autonomo, puix tot Estat es per definicio autonom, pero no autonomic.


Joan Ferrando i Badia – Maig del 2.001                                          Catedratic Emerit de Dret Constitucional i Ciencia                   Politica. Universitat “Rei En Joan Carles” Madrit.                      Doctor Honoris Causa



LES MIL I UNA VENTAJES DE SER ESPANYOL


Autor: Ferrer.
19-5-2005.

1) La primera i fonamental es que ofrenem noves glories a un estat que diu que els valencians parlem catala.
2) Valencia aporta l’ 11% de la riquea total de l’ Estat pero tan sols rep el 5%.
3) Com a premi per la nostra solidaritat, els aragonesos mos bramen: “Ni una gota d’ aigua als valencians!”.
4) Els forasters (madrilenys, etc.) en la nostra propia terra mos diuen: “Eh tu, a mi em parles en cristia!”
5) Els nostres diners servixen per a construir infraestructures en la Meseta i Catalunya.
6) En 2002 el port de Barcelona rebè cinc voltes mes diners que el de Valencia.
7) En 2003 l’ ampliacio de Barajas s’ emportà el triple de lo presupostat per a tota l’ autonomia de Valencia.
8) PHN, AVE, Parc Central, Parc Industrial de Sagunt...? No passa res, la copa a l’ any que ve!
9) José María Aznar, Eduardo Zaplana i Jordi Pujol acordaren fer oficial el catala en Valencia.
10) PP, PSOE i EU –els tres son partits espanyols- van a ficar el catala dins de l’ Estatut Valencià.
11) ETA mos fica bombes per ser Valencia territori espanyol.
12) El memorandum de llengües de ZP sols parla de castella, gallec, vasc i catala... I el valencià que?
13) El Valencià no es una llengua oficial en la Unio Europea (UE) perque no som un estat independent.
14) Les taronges marroquines inunden Valencia cada volta que Espanya vol quedar be en Marroc.
15) Els futbolistes valencians juguen en una seleccio –l’ espanyola- que sempre cau en octaus de final.
16) Ni Expo ni JJOO ni Capital Cultural Europea ni res de res. Damunt, boicot a la Copa America!
17) La Biblioteca Nacional –d’ Espanya- califica els llibres en Valencià dins de l’ epigraf de CAT.
18) El diccionari de la RAE diu des de 1992 –abans no- que el Valencià es una variant del catala.
19) Si forem un estat independent, no vindrien a manifestar-se cada 25 d’ Abril a favor dels PPCC.
20) En les Escoles Oficials d’ Idiomes –dependents d’ Espanya- s’ ensenya “Valencià-Catala”.
21) El president del Consell d’ Estat (Espanyol) inclou a Valencia en la Comunitat Nacional Catalana.
22) La Policia Estatal Espanyola et dete simplement per identificar-te en Valencià.
23) La Policia Estatal Espanyola et nega la possibilitat de fer una denuncia si es en Valencià.
24) TV3 emitix la seua propaganda panca en terres valencianes.
25) La festa de la Geperudeta –patrona dels valencians- no ix en cap mig de comunicacio estatal.

Etc.
Etc.
Etc.

Ale, a ofrenar noves glories a Espanya!

viernes, 20 de marzo de 2015

ES POSIBLE UNA CONVERGENCIA SOCIAL Y POLITICA VALENCIANA



AUTOR: FRANCISCO DOMINGO IBAÑEZ. Introducción: JOSE GUILLEN MILLA



Introducción:

A continuación reproducimos un artículo de Paco Domingo (+) Presidente de Valencia 2000, asociación cultural creada por los años setenta del siglo pasado, para mover el sentimiento valencianista de los valencianos de cara a la incipiente autonomía que se nos estaba gestando, después de fenecido el periodo de la dictadura franquista desaparecida con la muerte del dictador Franco acaecida en el año 1.975.
Francisco Domingo Ibañez fue un hombre, valenciano y valencianista, que dedicó buena parte de su vida a la defensa de los intereses y cultura valencianos, tanto a nivel personal como al frente de la Asociación Valencia 2000 que presidió durante un buen numero de años, hasta que falleció.
La Entidad Valencia 2000 realizó innumerables campañas de valencianización dentro de nuestro Reino de Valencia, conferencias, actos culturales, políticos, etc. y trató siempre de aunar criterios valencianos y valencianistas de cara a una convergencia de ideas políticas que nos permitieran satisfacer nuestras necesidades autonómicas y nacionalistas, a las que siempre tuvimos y tenemos derecho por la importancia de nuestro reino desde los comienzos de nuestra historia como pueblo diferente y diferenciado de cualquier otro de los que existen dentro del territorio español.
El artículo que a continuación se reproduce pertenece a la introducción del libro ¿Es posible una convergencia social y política valenciana?, (Asociación Cultural Valencia 2000, Valencia 1985) en la que intervienen diferentes personas de la política y de la cultura valenciana. En él manifiestan el deseo de que nuestra autonomía, nuestro Reino de Valencia, consiga todas las ventajas y obligaciones que la Constitución Española permite al resto de las autonomías, debiéndosenos considerar como una nacionalidad histórica con mucho más derecho a ostentar este titulo y prerrogativas que las autonomías históricas que hoy por hoy tienen esta denominación y capacidad política.
Valencia, el Reino de Valencia, siempre ha sido y continua siendo la autonomía, la nacionalidad maldita, dentro de la España contemporánea. La marginada, la olvidada, la denostada, la privada de los más elementales derechos constitucionales, como consecuencia de los depravados usos políticos que, desde el advenimiento de la democracia, está siendo objeto. No hemos tenido, no tenemos, políticos que se hayan tomado el más mínimo interés por llevar a nuestro Reino a los altos niveles de autonomía que nos pertenecen. Los enjuagues políticos son los que siempre prevalecen y ello nos sitúa en los más bajos niveles de autonomía y de identidad cultural, subsumiéndonos dentro de sus maniobras políticas y creando el enfrentamiento entre los propios valencianos, valiéndose para ello del grave problema de nuestra identidad y de nuestra lengua. El catalanismo, como siempre, continua dominando a la clase política valenciana. Por ello, la necesidad de una concentración política valenciana y valencianista es cada día más acuciante, más necesaria, sin la cual los valencianos jamás podremos ocupar el lugar que por derecho e historia nos pertenece.
Hoy más que nunca, el artículo de Paco Domingo, es de una importantísima, necesaria diría yo, vigencia. Hoy más que nunca, los partidos valencianos y valencianistas deben unir sus esfuerzos, sus voluntades, dejando al margen las pequeñas diferencias de criterio político que les separa, al objeto de poder crear una fuerza politica que pueda competir con los partidos catalanistas (PP. PSOE. EU. Bloc) que ocupan el espectro político de nuestro Reino de Valencia. Hoy más que nunca debemos aunar esfuerzos, debemos estar todos a una, obviando las filiaciones políticas e intentando que predomine el sentido valenciano y valencianista por encima de todo objetivo que nos pueda apartar del fin para el que debemos luchar: el reconocimiento de nuestra identidad, de nuestra, cultura, de nuestra historia y, por encima de todo de nuestra lengua valenciana, principal seña de identidad que diferencia a los pueblos y sin la que, el nuestro, está abocado a su desaparición.
José Guillén Milla


Artículo:

En una España constitucionalmente autonómica cada Comunidad debe dar su propia respuesta al reto de modernización del país. El Estado de las autonomías no es un paso atrás, sino una mirada de esperanza y de convicción en el propio futuro de España y de cada una de sus diecisiete entidades territoriales. Para ello, todo pueblo debe ser capaz de administrarse a sí mismo, administración que no debe circunscribirse al plano económico sino también al sociocultural. Es por ello que deben ser elegidos administradores que se hallen políticamente comprometidos a trabajar en un modelo de sociedad que debe partir de estimaciones propias y en las que el bien de cada uno de los pueblos de España se halle por encima de divergencias partidarias.

Así, los valencianos, en esta década crucial de nuestra Historia, ante el reto que Europa supone para España entera, no podemos construir nuestro modelo autonómico ni a base de radicalismos reivindicadores ni en función de una disciplina mimética. Hemos de tener nuestro propio rumbo. Hemos de ser pragmáticos. Nos es precisa una convergencia de intereses y objetivos para poder afrontar nuestro futuro con la seguridad de obtener una mejor calidad de vida para nuestro pueblo dentro del más fiel respeto a nuestra tradición histórica.

Hemos de rescatar nuestra propia personalidad, núcleo fundamental de la historia de los pueblos. Esta identificación ha de culminar en una expresión política que, en nuestro caso, ha de asentarse sobre razones pragmáticas. Nunca en base a negaciones sino a propias afirmaciones. En razones lógicas, sensatas y de una gran generosidad que alcance a todos los españoles.

Debe analizarse qué modelo de sociedad autonómica deseamos. Debe tenerse la conciencia de que decisiones importantes, transcendentales, están a nuestro alcance por primera vez en muchos siglos. Debe buscarse, sin exclusiones a priori, una identidad convergente valenciana que reúna a las comarcas de nuestras tres provincias en un afán común.

Ello ha de producir una sensibilización de los objetivos del valencianismo autonómico que supere ampliamente los residuos apenas perceptibles que permanecen desde los años treinta.

Ha de potenciarse un valencianismo político que integre los intereses de Alicante, Castellón y Valencia en una unidad superior que represente a todos los valencianos y supere la indiferencia y el antagonismo de intereses que en alguna ocasión ha enfrentado a las provincias hermanas.

Antagonismo alimentado, en muchas ocasiones, por una falsa interpretación de nuestra Historia y de nuestra cultura que nos atribuye influencias foráneas.

El pueblo valenciano, en su inmensa mayoría, se opone a esas supuestas raíces catalanas que, en ocasiones sutilmente, otras veces con descaro, se nos están filtrando con la aquiescencia o el beneplácito del poder establecido, cuando no con la ayuda directa de las Instituciones que debieran ser de todos los valencianos. Tratan, con ello, de crear una conciencia pancatalana, culturalmente primero y con posibles fines políticos después, que, olvidándose de razones de identidad cultural, sirva para asentar una mejor oferta económica con miras a la Europa de las regiones, a Estrasburgo, en definitiva, donde la realidad valenciana quedaría difuminada, ignorada, inmersa dentro de un irreal marco geó-político.

Este mensaje ha cautivado en ciertos sectores universitarios que, aparte sentimientos más o menos ideológicos, han visto, con ello, ciertas posibilidades de proyección intelectual que sectores de la propia sociedad valenciana les han negado en ocasiones.

Frente a esta tendencia absolutamente contraria a los intereses del pueblo valenciano, negadora de nuestra propia personalidad y cultura, aparece el valencianismo del sentimiento que genera su propia fuerza de la reacción ante lo que considera una injerencia extraña y se manifiesta en la defensa de los símbolos y denominación al tiempo que reivindica la diferenciación de su propio idioma, la lengua valenciana en la que se expresaron los escritores de nuestro Siglo de Oro.

Tachado de ignorante por activos aunque minoritarios círculos universitarios, equivocado por quienes detentan el poder, el pueblo valenciano se pliega sobre sí mismo esperando que se le muestre su verdadero camino, -el camino- de su proyección como protagonista de su propio futuro, de un futuro que sabe difícil dentro de la Comunidad europea.

Ciertamente la inexistencia de un valencianismo político, que debería haber instrumentado el valencianismo cultural en su momento, nos ha llevado a un valencianismo popular, perdido en barroquismos que, no estando satisfecho mayoritariamente con ninguna alternativa política concreta, se niega a si mismo y se desencanta de unas clases dirigentes tanto en lo político como en lo cultural que en lugar de recuperar la identidad histórica valenciana optan por imitar alternativas culturales e incluso políticas de otras regiones españolas.

La decadencia valenciana se produce, inevitablemente, cuando no se le da respuesta política propia al propio pueblo. Ese es el drama de Valencia y de los valencianos de las tres provincias.

La Asociación Cultural Valencia 2000 cree que es importante, fundamental, que los valencianos encuentren su propio camino a tenor de las posibilidades que les ofrece el nuevo Estado de las autonomías. Que se encuentren a si mismos. Que se identifiquen con la responsabilidad de su propio futuro, conjunta y solidariamente con los demás pueblos de España, pero siempre desde su propio prisma de nacionalidad autóctona y diferenciada.

Creemos que el valencianismo político ha de salir del falso circulo en que se ha encerrado para encontrar una
identificación con el pueblo valenciano mucho más amplia y ambiciosa que la que se ha creado artificialmente. Para ello ha de buscar las claves de un futuro que aune criterios, que reúna objetivos dispersos y que se centre toda su fuerza en la consolidación de un pragmatismo valenciano que sea el punto de partida de un absoluto fortalecimiento autonómico solidario con el resto de España.

Este sentimiento solo es posible con una gran generosidad y claridad de objetivos que deben primar sobre toda intransigencia y mezquindad. El pueblo valenciano merece que se le ofrezca lo mejor que cada uno de nosotros llevamos dentro.

La idea de una Convergencia Social y Política valenciana se inscribe dentro de estos supuestos. Por encima del acuciante servilismo de lo inmediato están los intereses perennes de un pueblo que ha de forjar, aun, su propio futuro. Un futuro que deberá propiciar un mayor bienestar, una libertad mayor, una convivencia sin dependencias centralistas y unas posibilidades de realización autonómica que nos permitan ser mejores europeos en una España europea.

El valencianismo sentimental solo se manifiesta ante la agresión y aún así, con pronunciamientos tímidos. Aparece únicamente cuando se pone en tela de juicio su identidad, sus símbolos y nominaciones u otras características patriotico-sentimentales.

La política valenciana debe reflexionar sobre su propia identidad. Debe investigar su propio ideario. Son las ideas, la fuerza de las ideas, el motor que mueve a los pueblos. Es la filosofía de un quehacer común la que puede aportar al valencianismo político los nuevos horizontes que precisa para ser plenamente asumido por el pueblo.

VALENCIA 2000 ha querido someter a la sociedad valenciana una pregunta fundamental para el desarrollo futuro de nuestra Comunidad dentro del marco de la España de las autonomías:

¿Es posible una Convergencia Social y Política valenciana?

Han participado en el ciclo de conferencias que hoy se reúnen en este volumen distintas personalidades valencianas, protagonistas unas de un reciente pasado político; del presente, otras, y otras, en fin, que posiblemente lo sean en el futuro. Todas ellas con distintos matices ideológicos.

Algunos han declinado participar por razones que no merecen ser comentadas y muchos otros no han podido hacerlo por falta de tiempo en el período previsto.

Creemos que lo importante, en todo caso, era plantear el problema; hacer la pregunta. Si se reconoce un cierto grado de insatisfacción, estamos en el comienzo de la posibilidad de hallar soluciones. El silencio y la inhibición no llevan a parte alguna.

A lo largo de las distintas opciones que se han ofrecido por cada conferenciante, ¿existe un determinado punto de encuentro? Creemos que sí. Valencia necesita una respuesta afirmativa que haga posible la articulación del populismo valenciano en un trenzado cultural y político. El valencianismo necesita del compromiso cierto y efectivo de toda la sociedad; del sostén y apoyo económico de esa clase media silenciosa cuando no recelosa.

El nuevo valencianismo político ha de basarse en la evidencia del difícil presente y en la proyección del no más fácil futuro. Ha de asumir el hecho autonómico y articular, al propio tiempo, una opción política mayoritaria que haga posible una autonomía real. Una Comunidad autónoma sin poder autonómico de hecho, con una dependencia centralista, sea cual fuere su centro, es un absurdo, una negación de su propia esencia.

Los valencianos tenemos muy arraigado el sentimiento de solidaridad con el resto de España. Todo lo cual es altamente elogiable y una cualidad que debemos mantener. Pero, en ningún momento, ello debe ser el obstaculo para ejercer nuestras efectivas posibilidades de autogobierno.

Es nuestra propia Historia la que abre sus páginas ante el pueblo valenciano. Las páginas de un futuro que sólo será valenciano si somos capaces de construir una política valenciana. Una política que aúne los esfuerzos e inquietudes de todos. Una política convergente propia. Estrictamente valenciana.

Francisco Domingo Ibáñez


martes, 21 de octubre de 2014

EL SURREALISME PRESENT



Per Leopoldo Peñarroja Torrejón


Un dia de l´any 1997, en una conversa haguda en la Plaça del Carme d´esta
ciutat, una persona m´informava d´un sopar secret de tres persones, un
politic de la maxima responsabilitat de govern, dos representants (virtuals)
dels sectors que diem catalaniste i valencianiste, on la dita autoritat
posava sobre el tapet l´intencio de crear una nova entitat que assumira la
totalitat de les competencies normatives sobre el valencià. Casual o
involuntariament per tant vaig ser el primer en rebre la noticia, i encara
que el meu interlocutor no pareixia adonar-se´n del potencial explosiu que
l´ocurrencia contenia, en un moment va passar pel meu enteniment la pelicula
del panorama gens afalagador que se´ls aveïnava al valencià i al
valencianisme. Han passat set anys; la pelicula s´ha fet realitat, pero la
realitat la superat lo previsible.

Hi havia molta pressa. Als efectes d´una rapida fabricacio oficial, l´idea
fon remesa al Consell Valencià de Cultura, que, per expressa peticio de les
Corts Valencianes, devia emetre un dictamen (dictat pels dos grans partits
majoritaris) sobre el conflicte llingüistic valencià. Tot estava lligat.
Tant que un alt responsable del govern valencià me confessava que la decisio
ya estava presa, pero que era precis un pont, es dir, un organisme intermig
(el Consell Valencià de Cultura) encarregat de donar vida oficial a la nova
criatura normativa. Per tant, d´este pont, del CVC, que mai va debatre
(d´aixo done fe) sobre les causes del conflicte del valencià, i despres d´un
any d´escenografia i pressions, va naixer el dictamen de 13 de juliol del
98, la mare de tots els darrers mals del valencianisme.

Tots sabien i tots saben que alli es soterrava la capacitat normativa de la
RACV; que alli, ab meridiana claritat, s´acceptava l´unitat de la llengua
catalana; que alli se vorejava la normativisacio valenciana de l´ultim quart
de sigle, entesa com una simple contestacio localista; que alli se creava un
"ens normatiu" de dotacio politica, no cientifica; i que alli es reduïa al
no res la llengua valenciana historica, i inclus el seu nom, diluits en una
suposta llengua comuna (la catalana, clar) parlada en tots els territoris de
l´antiga Corona d´Arago. No hi ha taronger que done pomes; ni se cullen
llimes del llidoner. Per aixo me pregunte: ¿s´extranya hui algu de les
conseqüencies?.

Este dictamen dictat, sobre el qual vaig declarar el 13 de juliol del 98 que
ab ell el poble valencià perdria tota garantia futura de respecte i
preservacio de l´autentica llengua valenciana (i aixina ha segut), es per
tant la raïl de l´ultim big-bang del valencianisme cultural, trencat des
d´aquell mateix moment, de l´invencio de l´AVL i del moviment de voluntats
que, arant d´aixo, a disoldre la seua unitat, de cap a peus. Perque en el
98, el "valencianisme" va quedar doblement orfe: orfe de referents (una part
dels efectius de la RACV, presa en la tarallina de les pressions i mentires
del poder, s´entregaren a un colaboracionisme tan infantil com letal ab allo
mateix que l´havia reduita a la nulitat; i orfe d´informacio (la prensa,
unilateral, no ha deixat d´oferir una realitat virtual sobre les supostes
bondats de l´AVL), de forma que acabà partint-se en dos "valencianismes": a)
els qui, vista de dins la crua realitat, estimavem vital mantindre l´unitat
i la firmea de criteris, liderada per nostra RACV, i rebujar la participacio
en lo que era, i el temps ha confirmat, la disolucio de nostra llegitimitat
normativa, de la propia llengua; i b) els qui, aixina i tot, s´avingueren a
figurar, en condiciones anecdotiques, en l´invent de l´AVL, trencant-se
l´unitat del cor mateix de nostra maxima institucio normatisadora.

Es dir: el poder havia desactivat al valencianisme ab la colaboracio del
valencianisme. L´anulà dins l´AVL, on els "seus" efectius, numericament
irrisoris, carixen d´operativitat colectiva i especialisacio filologica,
pero ha venut la postal d´uns pocs noms airejats per la prensa com a
suposta, que no real, "representacio paritaria" d´un valencianisme
tradicional.

Hui, despres de tot, assistim a un panorama surrealiste. Politics de fora
disposts a furtar-li a Valencia historia, llengua i cultura (i territori,
temps al temps); politics de dins que ni defenen la segua llengua ni el nom
de la seua llengua; i politics tambe de dins que defenen el nom de la
llengua, pero no la llengua. Creuen que ya la defendrà la peculiar Academia
Valenciana de la Llengua, que inventaren perque volgueren, i que dotaren a
ciencia certa d´una majoria abrumadora de partidaris de l´unitarisme catala,
es dir, que posaren la llengua valenciana en mans dels qui volien la
catalana. ¿No ho sabien¿ ¿No volien saber-ho? ¿S´extranyen ara? ¿No han
llegit totes y cada una de les seues declaracions oficials, des de la
referent al nom del valencià a la que catalanisa de soca i arraïl el marc
curricular de l´ensenyança del valencià? Surrealiste.

L´Academia Valenciana de la Llengua es un parlament de partit unic o de
partit de majoria garantida i permanent que treballa no per a vitalisar la
llengua del seu poble, sino per a disoldre-la i imposar la del veï. Es, una
Academia impossible, perque no es possible que qui no creu en una cosa puga
dictaminar sobre ella; i unica, l´unica del planeta on els academics son
triats i proposats, previes pressions i maniobres, per dos partits politics
parlamentaris.

Alguns (yo crec que molts, a tenor de lo que he vist el 27 de novembre)
estem cansats. Cansats de ser simplement "singulars", perque la nostra
llengua, el valencià, es una llengua historica ab un cos fonic,
morfosintactic i lexic (i literari), no una cosa peculiar o una variant
exotica. Cansats de declaracions florals i de valencianisme light i de saló.
Voldriem conviccio i unitat; ciencia front a la falsetat i consciencia front
a les ambigüetats.

I com no hem perdut l´esperança, creem que la veu dels millers de bons
valencians que eixiren al carrer el dia 27 es atra volta el crit de la
nostra llengua, la valenciana


EL "QUATRECENTS", SEGLE DE PROSPERITAT EN EL REGNE



AUTOR: Jose Vicente Gomez Bavarri


(Nomes versio en Valencià · Solo versión en Valenciano)


 La majoria de l’historiografia valenciana coincidix en presentar el “Quatrecents” com un segle de prosperitat i esplendor de la ciutat i Regne de Valencia. La ciutat de Valencia es convertirà en un dels grans centres mercantils i una de les principals capitals, en el concert economic, politic i cultural de l’Occident Europeu.

 El "Cap i casal del regne" disposarà d´una organisacio politica dinamica, una gran activitat cultural i creativa, i presenta una image d´urbs on s´erigixen numeroses edificacions, de caracter public o privat, que adornaven els seus carrers i ens proporcionaven una idea d´una ciutat arquetip europea. Una metropoli que va conseguir un alt grau d´autonomia i autoconsciencia que rivalisava en Genova, Florencia, Venecia, Napols, Bruges, Nuremberg o Lübeck i que les seues abundants places estaven plenes de vida. Es construien edificis publics, palaus, hospitals i numerosos convents en l´interior del perimetre urba de la ciutat, i les seues portes d´acces eren orgull i simbol de l´unio entre els ciutadans i la seua ciutat.

 En la vida ciutadana de la "urbs" participaven, activament, les institucions publiques i gremials, donant gran realç a les celebracions de festivitats, en extraordinaris cerimonials i rituals, com els que tingueren lloc en les entronisacions o visites de reis o en motiu de la canonisacio del pare Vicent Ferrer en 1456.

 En la primera mitat del segle XV es crea un nou marc que favori les visites d´estrangers i l´afluencia d´idees. Valencia era una ciutat de intens comerç i punt neuralgic de rutes internacionals. Es va erigir en centre financer on afluien capitals de Barcelona, Sevilla, Napols, Venecia, i s´establiren relacions comercials en Avinyo, Lió, Genova, Florencia, Bruges i atres ciutats importants.

 El Regne de Valencia viu un periodo de plenitut mentres Occident passa per una fase de relativa recessio general. L´estabilitat en el camp i les noves energies impulsades per les activitats artesanals i industrials, el florent comerç i l´existencia d´una moneda forta son factors que definixen la prosperitat de la Valencia del "Quatrecents".

 A lo llarc d´esta centuria es configura i consolida una societat bigarrada, en exigencies i necessitats diverses, que exigia una perfecta organisacio de govern i de l´administracio de la "cosa publica". L´estructuracio de funcions, en designacio o eleccio de carrecs i funcionaris, marcaren un periodo de madurea de les institucions valencianes. L´analisis de l´organisacio dels carrecs donen testimoni de l´esplendor i importancia de Valencia en el transit de l´Edat Mija a la Moderna.

 Valencia assumix l´hegemonia en els aspectes demografics, socioeconomics, culturals, etc. Les institucions politiques alcançaren un alt grau de madurea, i es un fet, inqüestionable, la consolidacio de la seua personalitat juridica i llingüistica. Este context significa la reafirmacio del particularisme de la personalitat valenciana.

 El desenroll del Regne de Valencia es manifestarà en tots els ordens de la vida ciutadana. La menestralia impulsarà el comerç, l´incipient mercantilisme creixerà notablement, l´economia travessarà un periodo prosper i la banca privada invertirà en els mes diversos negocis. La poblacio creixerà i el gust per la cultura i noves formes de vida presidiran moltes activitats socials.

  Gran pes de la societat valenciana del segle XV recaia en els comerciants burguesos, que despres d´haver-se enriquit en l´eixercici de la seua activitat, aspiraven a entroncar en la noblea local i conseguir els mateixos privilegis reals que posseien els que tenien la condicio de nobles. Algunes de les seues reivindicacions es van vore materialisades quan el monarca Alfons el Magnanim, el 15 de març de 1421, otorgava la condicio de cavallers a tots els ciutadans honrats, doctors i llicenciats, jurisperits, i als ciutadans que hagueren eixercit o eixerciren d´ara endavant els oficis de justicia criminal o civil, jurats o mustaçaf. Poc despres, l´escritor, Jaume Roig, que fon mege de cambra de la reina Maria, dona del rei Alfons el Magnanim i "conseller" de la ciutat de Valencia l´any 1456 satirisava en la seua famosa obra Lo libre de les dones o Spill les distintes classes socials. En el dit text novelistic redactat en vers s´expon una visio dels grups socials representats i reglamentats des dels Furs. Lo libre de les dones, e de concells donarts per Mossen Jaume Roig, a son nebot En Balthasar Bou senyor de Callosa ve a representar una lloa a l´ascens de la classe social burguesa que junt en els cavallers ostentaran el poder politic i s´havien constituit en classe dominant. En estrats inferiors estava la classe treballadora: "escuders", "cuiners", "cambrers", "lanterners", "pagesos", "jueus", etc. i en escalo inferior la numerosa classe somesa, composta per "esclaus", "alemanys", "sarraïns", "negres", etc. En sintesis, l´obra suposa el rebuig del codi cavalleresc i una aposta per la praxis de la vida burguesa.

 La ciutat i Regne voran estructurades les classes socials de finals del "Medioevo" i del Renaiximent. L´aument d´habitants, sobretot en la ciutat de Valencia -no aixi en atres poblacions- originà l´eixamplament del recinte urba i la creacio de nous nuclis de poblacio.

 La riquea natural de part de les terres valencianes, la benignitat del clima, l´instalacio d´industries menestrals, el dinamic moviment mercantil, el desenrollament de les confraries i gremis i l´impuls del patriciat urba i la noblea alçaren la Valencia foral a un nivell de prestigi no conseguit fins al moment.


 La ciutat de Valencia es convertirà en una urbs cosmopolita, oberta a tota classe de visitants, de manifestacions i corrents culturals. Era una gran ciutat no sols en l´ambit peninsular sino tambe de reconegut prestigi en l´ambit europeu. Fon una de les ciutats artesanals, mercantils, financeres mes actives del Mediterrani. D´aixo donen testimoni les institucions publiques, el montant de les transaccions comercials, l´activitat cultural, l´urbanisme, l´art, l´indumentaria i les manifestacions ludiques i recreatives.

lunes, 29 de septiembre de 2014

EL PODER AUTONOMIC VALENCIÀ




L
a rao de ser de les nostres autoritats autonomiques radica en que deuen de ser trassunt de la personalitat cultural diferencià del nostre Poble. Puix, com es ben sabut, l’articul 2 de la Constitucio de 1978 reconeix –no crea ni otorga- el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que integren la nacio espanyola, una i indivisible.

Est articul deu de ser completat en el 143.1, que diu que tan a soles “podran accedir a lo seu autogovern i constituir-se en comunitats autonomes” aquelles “provincias limitrofs en caracteristiques historiques culturals i economiques comuns”. Per aixo, quan mes es consolide i potencie el fet cultural diferenciat valencià, mes se justifica, se llegitima, l’organisacio autonomica valenciana i l’autoritat dels nostres governants.

Els nostres poder autonomics, si volen ser llegitims, si volen llegitimar-se dia a dia, no han de desperdiciar ocasio alguna per a defendre la personalitat cultural diferencià del Poble valencià.

Molt son els fets, que podrien aduir en prova de la frustracio que nostres governants han causat al Poble valencià, al contemplar el passivitat els constants expolis culturals que el pancatalanisme, dirigit per Jordi Pujol, ha vingut  cometint contra el nostre acepr cultural.

Esperem –exigim- dels nostres governants que sapien corregir-se a temps. Si aixi ho fan mereixeran el calificatiu de demoacrates. Perque democrata es aquell que respecta les lleis que respecta les normes  en quan expresio de voluntat popular. Es deu respectar, puix, la Constitucio i l’Estatut d’Autonomia: aixo es lo propi de tot bon governant democrata, i aixo serà tambe lo que correspon fer a tot poder autonomic valencià, que vullga ser llegitim.

Tot poder autonomic valencià serà llegitim si s’assenta i du a terme el ple desenroll del fet diferencial valencià: sa historia, sa cultura, lo seu bilingüisme –l’idioma valencià i el castella-, etcetera. Per a que es puga parlar ,realment, de “l’Espanya plural “ i de “l’Estat autonomic” s’ha de defendre la sustantivitat de cada comunitat autonoma... i no destruir-la lenta i indirectament. Socavar el fet cultural diferenciat valencià es negar-li al Poble de Valencia sa rao d’existir com a comunitat politica..., “lo seu” dret a l’autonomia. D’ahí a provocar l’eixercici del dret a “la resistencia a l’opresio” proclamat ya per la Declaracio dels Drets de l’Home i del Ciudata del 26 d’agost de 1798- i a la “desobediencia civil” , defesa per nostres Classics, n’hi ha un pas. Els governants valencians  de turno ne tenen la paraula.


Joan Ferrando i Badia –9 de març del 2003                         Catedratic Emerit de Dret Constitucional i Ciencia                        Politica. Universitat “Rei En Joan Carles” Madrit.                       Doctor Honoris Causa


martes, 23 de septiembre de 2014

EL MOTIU POLITIC DEL PANCATALANISME


Colectiu Valldaura.
La Real Academia Espanyola front a la Llengua Valenciana.
El motiu pel que els pancatalanistes volen que la llengua valenciana siga un mero dialecte del catala es purament politic. Les persones interesades NO VOLEN "desmembrar el País Valenciano de la comunidad idiomática v cultural catalana". Afirmar que la Ilengua valenciana no es dialecte del catala es, per ad ells, "un intento" contrari a la finalitat política que perseguixen que existisca una comunititat catalana dins de la qual estiga Valencia.

No existix una Comunitat Catalana que englobe a la valenciana, ni jurídica o llegal, historica, ni idiomatica, ni cultural.

A.-Valencia, historicament, mai catalana.
En cap moment de la seua historia Valencia ha segut una part de Catalunya. Ni en temps anteriors a la Reconquista. ni en ella quan Jaume I creá el Regne de Valencia en 1'intencio clarissima de que fora independent de tot lo que era el Regne d’Arago i els seus contats de 1'orient aragones. El Regne de Valencia tenía tan sols vinculacio a la seua persona real i a les persones dels seus descendents, en la "Corona d'Arago", reunint-se les Corts a on manava el rei, pero independentment de les atres.

I no trobarém mai en temps posteriors res que faça pensar ni de llunt en una vinculacio historica de catalans i valencians.

B.- Valencia mai llegalment catalana
En cap moment, ni abans ni ara, ha hagut Ilei alguna que unira a Valencia i Catalunva. Tan sols la pertenencia de les dos Comunitats autonomes a Espaya. En l’ordenament juridic espanyol no hi ha cap de vinculacio jurídica que supedite unes autonomies ad atres, ni que les vincule especificament de forma diferent a les demes. Es mes, l’Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana es va obtindre contant en els vots reglamentaris de les tres provincies que la constituixen. En canvi, l'Estatut d'Autonomia de Catalunya no es va obtindre aixina, llegalment, perque Tarragona no arriba al numero de vots necessaris i es va tindre que acodir a una argucia llegal per a poder donar a Catalunya el seu Estatut, que estrictament no havien d'haver-li donat. Catalunya no ha pogut absorbir a Valencia, com hagueren volgut i intentat si en Valencia no haguera eixit l'Estatut i si que ho hagueren tret en Catalunya. Pero el fet es que Valencia es Comunitat Autonoma, en mes resposta popular que la que va tindre Catalunya.

C- Valencia mai culturalment catalana.
Es aberrant afirmar que Valencia i Catalunva tenen la mateixa cultura.
El conjunt d'activitats, comportaments i creencies que componen I'entramat vital d'un poble es la Cultura, com afirma el Prof. D. Juliá San Valero Aparisi: la serie de creacions materials, les solucions i creacions sociologiques i les espirituals de arts, ciencies, creencies, llengua en un conjunt organic, com diu Ortega, i dinamic, com recalca San Valero.

Observant i estudiant este conjunt que constituix la Cultura dels dos pobles, es evident que no es solapen ni coincidixen. Son clarament diferents i distinguibles.

L’idiosincrasia del poble valenciá es distinta i en moltes coses contraposta a la dels catalans. No fa falta aportar autoritats que ho confirmen. Salta a la vista.
Les manifestacions culturals valencianes tenen una qualitat, una varietat. unes formes. unes caracteristiques, que es distinguixen individual i colectivament de les que puguen sorgir en Catalunya.

Clar está que, volent Catalunya absorbir a Valencia, está gastant molts esforçs en propagar falsament que les manifestacions culturals valencianes son "catalanes".

D'una forma que, si no fora trágica, sería risible, han arribat, i continuen fent-ho, a atribuir a Catalunya les abundoses maravilles de tot lo valenciá: l'art arquitectonic (¡Llonja!), pictoric (¡Sorolla!), gastronomic (¡paella!), la ceramica (¡Manises!), i sobre tot, ignominosament, els classics de la llengua valenciana.

Se1s atribuixen. Pero es fals. No son catalanes les manifestacions de la Cultura Valenciana. Valencia no ha segut mai culturalment catalana.

D.- Valencia mai idiomaticament catalana.
"El nom de catalá aplicat al propi idioma 1’admeten de bon grat tots els rossellonesos, els eivissencs, i també els mallorquins cultes, pero els valencians generalment s'hi resistixen. Mallorca presenta alguns eixemples medievals de la introduccio del nom de catalá per a la Ilengua, pero Valencia no cap" (Sanchis Guarncr. M., "La Ilengua dels valencians".p.21-22) Sanchis Guarner, a pesar de ser catalanisador, va puntualisar una cosa molt be: als intents d^introduir este nom -catalá- els valencians sempre s'han resistit.

L’equiparacio de llengua i cultura, de llengua i comunitat etnica, de llengua i agrupacio política. está sempre al servici d'ideologies agressores, racistes. Hitler l'utilisà per a l'absorcio de nacions acostades dient: "Si parlen alema son alemans". Dient-ho, invadi un pais que parlava chec. La progressio de passos que es donen es molt clara, i aplicant-los a 1'agressio que patix el valenciá son:
Primer. Que el valenciá siga dialecte del catala. Si aço es conseguix i s'accepta, encara que no ho siga, es passará al segon.

Segon. En Valencia es parla el catala, perque qui parla un dialecte d'una llengua, parla eixa llengua.
Tercer. La cultura de les terres a on es parla catala es cultura catalana, i sempre ho ha segut.
Quart. Tenim, per tant, una gran "nacio" de llengua i cultura catalanes. els "Paíssos Catalans". encara diferenciats, pero...

Quint. Encara falta un atre pas: conseguir que eixos paíssos formen un "Estat", completant-se aixina el proces d'absorcio del "País Valenciá" per la "Gran Nacio Catalana", que es lo que en veritat pretenen.
Com pot vore's, tot este caramull de distorsions i destarifos de concepte no es ciencia. Es 1'unic cami que tenen per a conseguir la finalitat política que pretenen. El problema no es cientific, com volen fer creure. Es absolutament politic. Es fruit de 1'idiologia expansionista del pancatalanisme: es fonamentalisme.

Ho expressa molt be D. Federico Jimenez Losantos en u dels seus "Comentarios Liberales" (ABC. 4/9/94. p.20):

"En cuanto al expansionismo, otra característica del fundamentalismo nacionalista en la vieja Europa, ahí está el irredentismo vasco reclamando Navarra y algún pedazo de la Rioja o Cantabria. algo menos que el pancatalanismo, que aspira a merendarse la Comunidad Valenciana. las Baleares y un par de comarcas aragonesas... "

E1 fonamentalisme que considerem com a un perill molt gran en atres nacions, el tenim aci en representacio ben complida des de fa anys, i 1'estem patint en Valencia. No vore-ho es presbicia. No voler vore que l’accio pancatalanista en Valencia es política, nazista o fonamentalista, es ceguera. No hi ha pijor cego que el que no vol vore.

El dialectisme del valenciá que pretenen está per demostrar. Tan sols está assunit per alguns com a dogma, per a criteri d'autoritat. Notem que el criteri d'autoritat no es cientific, es fonamentalment acientific.

Les opinions de llingüistes professionals son opinions, no son ciencia. Estes opinions arribaran a ser una hipotesis operativa si es fonamenten metodologicament en un tractament valit. Si s'accepten com a veritat indiscutible i inmutable, es convertixen en dogma, es  dir, en anticiencia. No ha hagut cap de tractament metodologicament vafit que fonamente l'afirmacio de que el valencià es dialecte del catala. No aporten raons ni estudi metodolof;ic. Per que no poden.

Pero afirmen eixa opinio, s'extranyen de que no s'accepte, els causa sorpresa de que es pose publicament en dubte, i pareix que s'esgarren les vestimentes com si d'una heregia es tractara: Es que per ad ells es dogmatic, no es pot discutir, no es pot raonar. Es la posicio que está mes Ilunt de la ciencia.

Llengües d'orige compartit poden oferir el fenomen del parentesc o contigüitat llingüistica podem observar entre la llengua valenciana i el catala. Pero en el "dogma" catalaniste del valenciá s'establix la confusio entre "contigüitat" i "identitat" llingüistica. donant-li ademes el de "dependencia dialectal". A pesar de que ninguna llei llingüistica avala estes idees. En tots els casos de contigüitat no discutix ningu que les dos Ilengües contigües son llengües. Tan sols el cas valenciá es diferent:
El valencid es !'unica llengua que está somesa a un proces d'absorcio, despres de l'etapa hitleriana en Yugoeslavia, absorbint els de Serbia la llengua croata.

La delimitacio idiomatica s’establix per lo que en llüigüistica es diu "traços pertinents de diferenciacio", es dir que s'establix per lo que tenen de "distint", no per lo que tinguen de "comu"; afegint-se la cohesio i la lliteratura com a "traços definídors" d'una llengua. La diferenciacio o delimitacio dels sistemes llingüistics valenciá i catala, afectats per la contigüitat, es clara i fonda; afecta a tots els seus subsistemes:
A.- Subsistema lexic.
No es precis que siguen moltes les diferencies lexiques. No es la cantitat. sino la calitat de significacio que tenen en el proces de formacio de la llengua i en la freqüencia d'us. Tenen gran valor com a tracos pertinents de diferenciacio les paraules que no tenen significat propi, com les preposicions, conjuncions, adverbis, determinatius, possesius. personals. numerals, etc. Els noms, calificatius i verps no son tan valorables perque es presten a abundar en sinonins. Ademes s'ha de tindre ben present que els arcaismes no son paraules valencianes: ho foren en son temps, pero ara son fosils valencians, notem que no ho fan perque estiguen en els classics valencians, sino perque son catala vulgar actual. No servixen per a diferenciar o no els sistemes llingüistics.

Com a eixemples indicatius podem citar l'articul masculi i neutre lo (cat. el), determinatiu este (c. aquest), possesiu seua (c. seva), personal vosatres-vosatros (c. nosaltres), numeral deneu (c. dinou). preposicio en (c. a), conjuncio puix (c. doncs), adverbi aci (c. aquí), casi o quasi (c. gairebé)... Les diferencies lexiques que es troben entre el castellá i qualsevol dels seus dialectes, o d'atra llengua, son menors sense dubte que les que hi ha entre la Ilengua valenciana i el catala.

B.- Subsistema_ fonologic.

El fonema es I'unitat minima deterninant de significacions diversificades, l’unitat distintiva mínima que nos pernet diferenciar dos significats. Quant substituim en una paraula un fonema per un atre obtindrem un significat diferent: Canviant el fonema  /n/ de la paraula "nas" pel fonema /p/ convertin-se en "pas", ha variat la significacio.

El sistema fonologic es caracteristic d'una llengua, i en ell son importantissimes les "oposicions fonologiques" perque definixen la seua individualitat en major pes que les lexiques o morfosintactiques. El sistema fonologic valenciá es diferent del catala. El mateix Badia Margarit no vol definir be el catala per les raons que despres eixiran i afirma, tractant dels canvis de significacio. que: "Néamoins, les choses en sont pas toujours aussi claires qu'on pourrait le croire". ("Sons i fonemes de la llengua catalana". Barcelona. 1988. p.19)

Es evidentissim per a tots, encara que no siguen versats en la materia, que el sistema vocalic valenciá, de 7 vocals perfectament definides, totes elles en valor de fonema, es contraponen al caotic sistema vocalic catala, de set vocals toniques i tres atones. En catala. segons M. Palau Martí, les tres atones (la i, la u, i la vocal neutra que no existit en valenciá) son els tres fonemes vocalics del catala.

Badia Margarit no accepta 1'afirmacio cientifica de Palau Martí perque acceptar-ho deixaria fora del "domaine linguistique catalan... grandes regions de la langue" (pensem en Valencia) i estaría en contra de "l’unité de la langue catalane" (p. 4 3 ). O siga que el dogma de l’unitat de la llengua catalana, en la que inclouen el valenciá, es primordial sobre el criteri cientific de distincio de fonemes entre el catala i el valenciá.

En el sistema vocalic, pero sobre tot en el sistema consonantic, hem de tindre present que les diferencies poden desdibuixar-se si l’estudi comparatiu es fa sobre el paper escrit. perque les diferencies reals no apareixen moltes voltes quan s'usen ortografies etimologistes o arcaiques, com les dels catalans i els catalanisadors valencians, pero que son evidents per a qui estudia el parlar viu del poble.

Dites diferencies afecten al modo d’articulacio, a l’introduccio de nous sons en paraules de la mateixa etimologia, a la germinacio, a grups consonantics arcaics, a la perdua o conservacio de diferents sons. Vore "Fonetica de la Llengua Valenciana" de Guinot i  Galan. p. 293-303.

C.- Subsistema ortografic.

 L'interes que tenen els catalanisadors del poble valenciá en que 1'ortografia que usen els que escriuen en valencià siga identica a la de 1'Institut d'Estudis Catalans no es una qüestio trivial. Molt al contrari, es un assunt fonamental per a les seues intencions.

Perque tot sistema ortografic es un compromis entre la tradicio grafica i la realitat fonologica: i un canvi ortografic te una importancia enorme quan afecta a l'articulacio de les paraules entranyant un canvi fonologic.

Qualsevol canvi fonologic afecta a la mateixa identitat i individualitat de la llengua. I si s'obliga a tal canvi ortografic, es ferix el sistema fonologic, pero se’l ferix greument, perque en aço no hi ha ferides lleus.

Per aixo, qui vol absorbir una llengua, primer ha de mutar-la Ilevant-li la seua identitat i individualitat. I es cnnseguix pel cami de ortografia.¡Pareix tan inocent i de tan poca importancia ... !

Pero el veri que du dins tal realisacio es decisiu.