Nom que han portat moltes dones araps, celebres en l’historia.
Filla de Mahoma i muller llegitima d’Ali (el quart dels califes), naixcuda en 605 i morta en 632. Mahoma la tingue de sa muller Kadija i, si n’hi ha que creure als autors musulmans, no hi hague dona mes perfecta que la filla del Profeta i este, que l’amava tendrament, la posava entre les quatre dones perfectes que ell hi havia conegut. Als quinze anys contrague matrimoni en Ali, quasi germa seu, de qui tingue tres fills: Hasan, Hosein i Mohsen, l’ultim dels quals mori de chiquet. Ali estava tan prendat de les qualitats i les virtuts de Fatima i de son caracter senzill i carinyos, que al morir sa dona, victima d’una rapìda malaltia. Fon pres d’un desconsol rayant en la desesperacio. El cos de Fatima fon sepultat en Bakyi. De Fatima i Ali pretenia descendre la dinastia dels califes que prengueren lo nom de fatimites.
En efecte, en l’any 909 de l’era cristina, Abu Mohamed Obeidallah, cridant-se aci mateix net d’Ali i de Fatima, es proclamá Mahady, o guia dels fidels, segons estava predit en el Cora. Encara que en un principi se’l perseguia com a intrus i se’l empresoná , al cap de poc el va defendre i el reconegué com a Mahady, un usurpaor, cridat Abu Abdallah, que acabava de crear una especie de sobirania politica damunt de les roïnes de dos dinasties, la dels Madrarites i la dels Aglabites, la segon de les quals hi havia regnat per espai de cent deu anys, des d’Egipto hasda Tunes.
Una revolucio religiosa alentá per un nou Profeta, i extribant en excitacio de les passions, era una mampresa que oferia bon pervindre tratant-se d’un poble fanatic i impulsiu. Obeidallah, puix, ajudat per Abu Abdallah, segui avant en sa campanya, destruint el poder, ya molt debilitat, de les dos dinasties ades dites que se compartien la sobirania, i en poc de temps es va fer amo de tot el territori compres entre el feudo de la Cirenaica i l’estret de Gibraltar, i no content en aço, intentá apoderar-se d’Egipto, pero fracasá, no aixi en ses aspiracions sobre Sicilia, puix lográ arrebatar-la als grecs del Baix Imperi.
Les dos branques de la familia musulmana, establides una en Africa i l’atra en Espanya, vingueren a ser irreconciliables, contribuint esta situacio en gran mida i les reiteraes invasions d’Espanya pels sectaris reclutats en Africa i hasda en Arabia. Obeidallah mori en 936 deixant el poder al seu fill Abul Cacem, quin fill, Abu Taher, lográ apoderar-se d’Egipto, a on fundá la ciutat de Mansura, pero no pogue mantindre’s en aquell pais. El successor d’este, Abu Famin, va vencer al califa de Cordova, sofocá en Africa numeroses revoltes i va fer invadir Egipto per un de ses generals, que posá alli mateix els fonaments de la ciutat d’El Cairo. Despres, tot lo mon musulma fon reduint-se a sa obediencia.
Abu Famin mori en 957 ple de gloria i deixant un pais en plena prosperitat. Esta es prolonga hasda prop de la mitat del sigle XII, pero a l’aplegar est epoca, els visirs es disputaren el poder i prepararen la caiguda de la dinastia fatimita, caiguda que hi havia de ser per al poble arap un principi de decadencia irremediable, per lo manco en Africa.
Durant el regnat de Mohamed Abdallah (1160) el sulta de Siria, Nuredino, aprofitá les continues discusions que devoraven l’imperi dels fatimites, per a enviar a Egipto a Cher Cu i al seu nebot Saladino, els quals s’apoderaren d’aquell pais i restabliren l’ortodoxia musulmana. Saladino respectá en un principi al fantasma de sobira que hi havia quedat ocupant el tro, encara que careixia de tota autoritat, pero en 1171 va fer sustituir lo seu nom pel de califa de Bagdat, en les oracions publiques. Allo era el fi de la dinastia fatimita que hi havia regnat doscents xixanta anys, doscents d’ells en Egipto.
Fea ya temps que la Mauritania s’havia sustrait al poder dels fatimites. Saladino proclamá en son lloc, en Egipto, al califa Nuredino, i mort este prengue el titul de sulta, quina autoritat ya realment posseïa. Les opinions religioses, introduides en l’islamisme pels fatimites, sobrevixqueren a la roïna d’estos. La secta musulmana dels chiites, que domina hui la religio de Persia, no considera llegitims successors de Mahoma mes que als descendents o pretesos descendents d’Ali i Fatima, que son els Sherifes i els Scigides els quals porten el turbant de color vert, com a senyal distintiva.
Font: Enciclopedia Universal Ilustrá – Espasa-Calpe – Madrit 1.991 – Tom XXIII – pags. 381-382
Filla de Mahoma i muller llegitima d’Ali (el quart dels califes), naixcuda en 605 i morta en 632. Mahoma la tingue de sa muller Kadija i, si n’hi ha que creure als autors musulmans, no hi hague dona mes perfecta que la filla del Profeta i este, que l’amava tendrament, la posava entre les quatre dones perfectes que ell hi havia conegut. Als quinze anys contrague matrimoni en Ali, quasi germa seu, de qui tingue tres fills: Hasan, Hosein i Mohsen, l’ultim dels quals mori de chiquet. Ali estava tan prendat de les qualitats i les virtuts de Fatima i de son caracter senzill i carinyos, que al morir sa dona, victima d’una rapìda malaltia. Fon pres d’un desconsol rayant en la desesperacio. El cos de Fatima fon sepultat en Bakyi. De Fatima i Ali pretenia descendre la dinastia dels califes que prengueren lo nom de fatimites.
En efecte, en l’any 909 de l’era cristina, Abu Mohamed Obeidallah, cridant-se aci mateix net d’Ali i de Fatima, es proclamá Mahady, o guia dels fidels, segons estava predit en el Cora. Encara que en un principi se’l perseguia com a intrus i se’l empresoná , al cap de poc el va defendre i el reconegué com a Mahady, un usurpaor, cridat Abu Abdallah, que acabava de crear una especie de sobirania politica damunt de les roïnes de dos dinasties, la dels Madrarites i la dels Aglabites, la segon de les quals hi havia regnat per espai de cent deu anys, des d’Egipto hasda Tunes.
Una revolucio religiosa alentá per un nou Profeta, i extribant en excitacio de les passions, era una mampresa que oferia bon pervindre tratant-se d’un poble fanatic i impulsiu. Obeidallah, puix, ajudat per Abu Abdallah, segui avant en sa campanya, destruint el poder, ya molt debilitat, de les dos dinasties ades dites que se compartien la sobirania, i en poc de temps es va fer amo de tot el territori compres entre el feudo de la Cirenaica i l’estret de Gibraltar, i no content en aço, intentá apoderar-se d’Egipto, pero fracasá, no aixi en ses aspiracions sobre Sicilia, puix lográ arrebatar-la als grecs del Baix Imperi.
Les dos branques de la familia musulmana, establides una en Africa i l’atra en Espanya, vingueren a ser irreconciliables, contribuint esta situacio en gran mida i les reiteraes invasions d’Espanya pels sectaris reclutats en Africa i hasda en Arabia. Obeidallah mori en 936 deixant el poder al seu fill Abul Cacem, quin fill, Abu Taher, lográ apoderar-se d’Egipto, a on fundá la ciutat de Mansura, pero no pogue mantindre’s en aquell pais. El successor d’este, Abu Famin, va vencer al califa de Cordova, sofocá en Africa numeroses revoltes i va fer invadir Egipto per un de ses generals, que posá alli mateix els fonaments de la ciutat d’El Cairo. Despres, tot lo mon musulma fon reduint-se a sa obediencia.
Abu Famin mori en 957 ple de gloria i deixant un pais en plena prosperitat. Esta es prolonga hasda prop de la mitat del sigle XII, pero a l’aplegar est epoca, els visirs es disputaren el poder i prepararen la caiguda de la dinastia fatimita, caiguda que hi havia de ser per al poble arap un principi de decadencia irremediable, per lo manco en Africa.
Durant el regnat de Mohamed Abdallah (1160) el sulta de Siria, Nuredino, aprofitá les continues discusions que devoraven l’imperi dels fatimites, per a enviar a Egipto a Cher Cu i al seu nebot Saladino, els quals s’apoderaren d’aquell pais i restabliren l’ortodoxia musulmana. Saladino respectá en un principi al fantasma de sobira que hi havia quedat ocupant el tro, encara que careixia de tota autoritat, pero en 1171 va fer sustituir lo seu nom pel de califa de Bagdat, en les oracions publiques. Allo era el fi de la dinastia fatimita que hi havia regnat doscents xixanta anys, doscents d’ells en Egipto.
Fea ya temps que la Mauritania s’havia sustrait al poder dels fatimites. Saladino proclamá en son lloc, en Egipto, al califa Nuredino, i mort este prengue el titul de sulta, quina autoritat ya realment posseïa. Les opinions religioses, introduides en l’islamisme pels fatimites, sobrevixqueren a la roïna d’estos. La secta musulmana dels chiites, que domina hui la religio de Persia, no considera llegitims successors de Mahoma mes que als descendents o pretesos descendents d’Ali i Fatima, que son els Sherifes i els Scigides els quals porten el turbant de color vert, com a senyal distintiva.
Font: Enciclopedia Universal Ilustrá – Espasa-Calpe – Madrit 1.991 – Tom XXIII – pags. 381-382
No hay comentarios:
Publicar un comentario