HUI FA MIL ANYS

Carles Recio / Hoy, 12 de febrero de 2009 – 11 del segundo yamadá del calendario lunar islámico -, hace mil años Valencia se convirtió en reino autónomo e independiente, gobernado por si mismo y sometido a una legalidad estrictamente valenciana. Hoy hace mil años que Mubarak de Valencia, desafiando al Califato de Córdoba, declaró que Valencia podía gobernarse por si misma, creando un nuevo Estado. Hoy hace mil años que nació el “Mamlaka Balansiya”, cuya traducción literal es “el Reino de Valencia”. “Mamlaka Balansiya” se distinguía perfectamente de “Medina Balansiya”, la Ciudad de Valencia. La expresión “Ciudad y Reino de Valencia” es hija directa de esta diferenciación arábica entre “Mamlaka” y “Medina”. Hoy hace mil años que desde la torre de la mezquita de Valencia el “jatib” o predicador lanzó la “jutba” o sermón previo a la oración. En esta alocución se invoca específicamente el nombre del soberano territorial, y por primera vez en este día de febrero de 1009, se apeló al rey Mubarak en signo de adhesión o sumisión. Hoy hace mil años que se inició la monarquía valenciana, cuyos dieciséis primeros titulares fueron de religión musulmana: Mubarak, Mudafar, Labib, Muyahid, el gran Abdelasís I que reinó cuarenta años, Abdelmalik, Almamún, Abú Bakú, Abú Utmán, Alqadir, Ibn Yahaf, Marwán Abdelasís II, Ibn Yhad, el famoso Sad Mardanís apodado “el rey lobo”, Abú Zeid y Ibn Zayán. A partir de 1238 fue la dinastía cristiana de Jaime I la que continuó la titulación, y después los Trastámara, Ausburgo y Borbones. Hoy hace mil años que se iniciaron en la península las autonomías regionales. La actual configuración particularista responde a esta solución de urgencia del siglo XI. El Reino de Valencia, en este conjunto, es autonomía bien antigua. Hoy hace mil años que se inició una historia política propia en Valencia, con el nacimiento de un Estado que abarcaba hasta Tortosa, Requena y Elda; junto con el reducto independiente de Denia donde el general Miyahid se hizo fuerte hasta diez años más tarde, en que se coronó rey de Valencia y logró la continuidad territorial valenciana hasta Murcia. Hoy hace mil años que la estructura estatal valenciana empezó a gestarse, soportando las distintas embestidas que posteriormente le sobrevendrían. El Reino de Valencia quedaría 8 años bajo señorío del Cid, 50 años bajo dominio almorávide y 80 años bajo poder almohade. Pero siempre resurgió. Hoy hace mil años que se engendró la criatura sociológica que el rey Jaime I bautizaría como cristiana. Si este monarca aragonés hubiera querido hacer tabla rasa de lo anterior podía haber cambiado la ubicación y las dimensiones del Estado, y haber fundado un reino de nuevo cuño con una nueva denominación. Pero respetó lo anterior, una tradición sólida y consolidada. Hoy hace mil años que Valencia se convirtió en corte real, y a la llamada de los reyes valencianos acudieron los mejores literatos y juristas de Al Andalus, creando un verdadero Siglo de Oro autóctono, actualmente olvidado por el desconocimiento de la lengua árabe que tenemos. Los nombres de estos autores se estudian en manuales literarios de otros países, pero están completamente ausentes en nuestras escuelas. Hoy hace mil años que se inició el sentimiento de Valencianidad que impregnó las páginas de los escritores más concienciados. En cuanto se alejaban del Reino surgía la elegía a Valencia, la alabanza al clima, a la Huerta y a la Ruzafa. Para ellos era el paraíso de Dios sobre la Tierra. Hoy hace mil años que se confirmó la convivencia entre confesiones diferentes sin imposiciones de unos a otros. El monarca musulmán respetaba a judíos y cristianos. Todo lo contrario de lo que sucedería más tarde, cuando se impuso la transigencia como separación entre comunidades. Hoy hace mil años que Valencia consiguió un status propio en el panorama internacional. No hicieron falta competiciones deportivas ni publicidades extemporáneas. Por el mero hecho de ser capital de un Estado su nombre empezó a anotarse en los mapas, y su puerto avanzó hacia esa expansión que la convertiría en emporio comercial durante muchos siglos. Hoy hace mil años que Valencia de ser una villa agrícola rica quiso convertirse en referente político de toda la región. Esto movió el crecimiento urbanístico: nuevas murallas; suntuosos palacios como el alcázar real en el centro de la capital, y los palacetes del exterior, como el gran palacio de los reyes de Valencia cuya primera piedra puso el rey Abdelasís. Hoy hace mil años, en definitiva, que se inició la gran etapa esplendorosa de Valencia. Pese a que por prejuicios religiosos, culturales e incluso políticos se quiera minimizar su importancia. En cualquier otro lugar se hubiera festejado solemnemente. En el Reino de Valencia, el país del autoodio, lo evocaremos patrióticamente sólo unos nostálgicos.

la que sus vecinos condenaron a muerte , pero que sobrevivió, no por la fuerza, sino por la defensa de su cultura”... El gran polaco Juan Pablo II sufrió en sus propias carnes el genocidio nazi-onalsocialista primero, y el genocidio marxista después. Los dos mismos mónstruos arraigados en nuestra vecindad que maquinan el genocidio valenciano. Si no hay una respuesta brava , como la del acosado Pueblo Polaco, por parte del , otrora rebelde, Poble Valenciá .....

'¡HE VUELTO!' (cuento) (El Regreso de la Dama de Elche a su Ciudad)

jueves, mayo 18, 2006

¡¡HE VUELTO!!

Unos pasos alteran mi reposo vespertino. Hoy, martes 16, las luces de la sala, casi a la hora de la siesta, se encienden y ante mi pétrea mirada aparecen unos hombres. Veo que proceden despacio a embalarme y protegerme cuidadosamente. Mi guia favorita, María, me comentó ayer que unos técnicos iban a envolverme entre algodones pero no me explicó nada más. Sólo me adelantó que habría una sorpresa para mi. Ahora, la espera se me hace larga. Ignoro que van a hacer conmigo, si me trasladarán a otro lugar. Llevo años quieta dentro de esta urna, sin moverme y recibiendo innumerables visitas de gentes de toda nacionalidad y condición.

Por fin acabaron de envolverme. La sala, mi hogar durante tanto tiempo, y los técnicos, desaparecieron de mi vista. Les he oido comentar que tardaron más de una hora. Eso es mucho, pero me gusta que me trataran con tanto esmero porque, aunque me conservo bien, tengo ya dos mil cuatrocientos años. Los suficientes para extremar los cuidados. El minucioso embalaje me impide ver. Sólo percibo leves vibraciones y pequeños movimientos como si me portaran en andas o tal vez sea la sensación de estar en movimiento, de ir a alguna parte con moderada velocidad. Me recuerda a Helike, cuando me transportaban a hombros o sobre un carro.

Oculta mi visión, las conjeturas y las dudas acerca de mi inminente destino me angustian. Mientras perdura esa sensación de movimiento y velocidad voy imaginando posibles finales para este viaje. No creo que me trasladen al extranjero ni que me cambien de museo en la capital. Al menos nada de ello me comentaba María, la guía turística, cuando me acompañaba en los ratos de soledad. Por contra, animaba mi ilusión y alentaba mi anhelo de volver a la ciudad que me vió nacer: Elche. Incluso me informó que el Ayuntamiento ilicitano volvió a solicitar traslado y estancia y que esta vez, las probabilidades de regresar a casa eran casi seguras.

No tengo la certeza absoluta pero creo que nos dirigimos a Elche. Ojalá sea verdad. ¡Cuánto tiempo soñando con volver! El movimiento y la velocidad han cesado. Supongo que el viaje ha concluido, que arribamos a destino. De nuevo, esa sensación de ir en volandas, en suspensión para apenas notar el apoyo firme. Las voces y el trasiego enmudecen. Me han depositado sobre alguna superficie consistente. Deduzco que me encuentro en una sala nueva, distinta de la que abandoné horas antes. La impaciencia y el ansia remiten y el cansancio me vence. Dormiré. Soñaré que estoy en Elche. De dónde nunca debí salir.

He despertado. Será ya, miércoles 17. Oigo voces dispares y suaves sonidos de rasgado. Al parecer, comenzaron las tareas de desprecintado y desembalaje. Tras otra larga hora de espera y cautela, las asas y la caja desaparecen. El papel tisú es retirado. Soy colocada en una nueva urna. Por fin, mis ojos ven la luz de la estancia. La mirada se libera quedando al descubierto de una muy, pero que muy bella y debidamente acondicionada sala, seguramente por mi.¡Cuánto honor! Los técnicos realizan pruebas con luces y sistemas de seguridad. Nada comparado con las antorchas de brea y los cerrojos oxidados de Heliké. Comentan que todo va bien, que todo está en perfectas condiciones para el día siguiente. No sé que me espera al amanecer pero intuyo que algo importante. ¡Estoy tan nerviosa!

Los técnicos se marcharon y las luces se apagaron. Unos hombres uniformados y armados me vigilan de cerca. La impresión que me causan, es similar a la que sentía cuando los guerreros heliketanos me custodiaban con sus lanzas, falcatas y escudos. ¡Me siento tan protegida! Es de noche, lo sé y lo percibo a través de un tragaluz de la sala. ¡Pero qué ven mis ojos! ¡A través de la abertura estoy contemplando hojas de palmera! ¡Eso significa que estoy en Elche! ¡Al fin el sueño se hizo realidad! ¡Gracias, oh, diosa Tanit, por escuchar mis ruegos y cumplir mis deseos!

La noche transcurre lentísima, casi perenne, agónica. No puedo dormir. La emoción me embarga sólo de pensar que al amanecer veré a mi pueblo. Las horas pasan muy despacio. De súbito, cuando casi parecía imposible, con el nuevo día, el jueves 18, las luces se encienden, los técnicos irrumpen en la sala y se ultiman los detalles. Y ¡ooooh! Ante mi se presentan grupos de personas sonrientes, bien trajeadas para la ocasión, tan solemnes como en las ceremonias a los dioses en Heliké. Luces intermitentes de cámaras fotográficas inundan la estancia y me hacen parpadear. Mi intuición me dice que son personalidades ilustres. Tal vez jefes, capitanes, sacerdotes o príncipes. Uno de los guardias comenta que se trata del alcalde de Elche y la Infanta Cristina. ¡Cómo han cambiado las cosas! En mis tiempos, el jefe y la princesa del poblado. ¡Qué halago contar con tan excelsas y majestuosas presencias!

Mis ojos se tornan vidriosos. La humedad pétrea acompaña a una plena sonrisa de satisfacción y orgullo. Se evidencia mi gratitud por el regreso.

Soñé con volver. Y el anhelo se cumplió.

Gracias, Elche, porque...

¡He vuelto!


Josep Esteve Rico Sogorb
Escritor y periodista
Miembro del Grupo Poético 'Abril 2005'
Presidente del Grup Cultural Ilicità Tonico Sansano

EL POBLE VALENCIÀ TÉ MÉS DELS HUITCENTS ANYS QUE DIU RAMBLA

 

23.03.08

Manolo Matas.- Enguany es complix el huitcents aniversari del naiximent del rei Jaume I, data que està celebrant-se en grans festejos per part de les nostres autoritats (exposicions, conferències, focs artificials...), puix segons elles -com digué Vicente Rambla- és a partir de l’entrada en Valéncia del rei Jaume I -en 1238-, quan naixiria el poble valencià.

La finalitat d’esta afirmació és clara: volen ignorar tota l’història anterior per a d’esta manera donar-li validea a les tesis catalanistes de l’orige de la llengua i cultura valencianes. Segons estes tesis, tot lo que som li ho devem als catalans que vinguéren en Jaume, lo qual és fals com demostren científicament prestigiosos investigadors com Antonio Ubieto i Amparo Cabanes. Lo que hui en dia coneguem com a catalans s’instalaren ací en un número molt reduit, incapaços per tant d’impondre res.

La figura del rei Jaume és de totes maneres important en la nostra Història, puix gràcies al monarca naixqué jurídicament el Regne de Valéncia. El rei dotà al nostre territori d’unes lleis -els Furs- i uns órguens d’autogovern dels quals els valencians nos sentim orgullosos.

Pero el nostre poble té milers d’anys. La peculiar geografia valenciana (orografia, hidrografia i clima) ha motivat que els hòmens establits en este territori hagen elaborat a lo llarc dels milenis unes cultures en característiques diferenciadores pròpies, que nos han singularisat com a poble.

El procés de peculiarisació de la cultura que coneguem com a valenciana escomença en l’Epipaleolític i Neolític. En estos periodos, la gent que habitava les terres compreses entre el Cénia i el Segura crearen un art en un estil propi, denominat “art llevantí” (sempre el terme “llevantí” i no valencià, encunyat des del centralisme), caracterisat pel seu acusat caràcter narratiu, en que l’home es convertix en protagoniste principal. L’art llevantí (o millor dit, l’art rupestre valencià), és l’únic art naturaliste postpaleolític d’Espanya. El Barranc de la Valltorta en el Maestrat és el lloc més característic d’est art típicament valencià.

L’época següent al Neolític, l’Eneolític o Calcolític, també tingué en les nostres terres característiques pròpies. Mentres en el restant de la península les construccions megalítiques (dolmens, menhirs, etc) es convertiren en la principal novetat del periodo, nosatres no les tinguérem. En la nostra terra els difunts se soterraven en coves pròximes als poblats i no en construccions de pedra, com ocorre en el restant del territori espanyol. Els motius de tot açò encara estan per establir. Ademés, ya en estos moments apareixen poblats a l’aire lliure en gran quantitat, abandonant les coves com a hàbitat, en una rapidea superior a atres zones.

Aixina, apleguem a l’Edat del Bronze, periodo esplendorós en l’història del nostre Regne. L’important substrat eneolític i l’influència de la cultura argàrica serà l’orige de la Cultura del Bronze valencià, denominada específicament valenciana perque està dotada d’uns trets propis que li donen una personalitat pròpia dins de l’esquema peninsular. La principal característica diferenciadora és el nou tipo d’ubicació dels poblats, ara en llocs elevats.

El Bronze valencià, degut al seu desenroll personal i a l’influència fenicia i grega, donà lloc a la Cultura Ibèrica, que en Valéncia alcança tal qualitat que no té res que envejar a les cultures importants del moment en el Mediterrani. La gran densitat de població, una ret organisada i jerarquisada d’assentaments, l’existència de poblats de gran dimensió -com el de la Bastida-, l’evidència d’un art elevadíssim -solament hi ha que vore la Dama d’Elig o el guerrer de Moixent- i moltes característiques més, fan de la Cultura Ibèrica Valenciana la més important d’Espanya i, com hem dit adés, parangonable a les cultures fenicia, grega i cartaginesa. Es pot parlar ya del naiximent d’una verdadera nacionalitat valenciana.

Ademés, la llengua ibèrica s’escrivia en el territori valencià en un alfabet propi, el denominat llevantí. Existien unes atres dos formes d’escriure en ibèric: l’alfabet meridional (en l’actual Andalusia) i el jònic (en l’actual Catalunya). La llengua ibèrica constituix la base fonètica de la llengua valenciana, com demostren numerosos estudis al respecte.

En l’arribada dels romans, els primers invasors del nostre territori, es retarda eixe procés de singularisació. Després d’anys de foscor, en els romans i posteriorment els visigots i els áraps, en els quals la nostra personalitat quedà amagada, veem com el poble valencià elaborà a partir del llatí una llengua pròpia i unes característiques culturals singulars que que encara perduren i perduraran si el nostre poble es dona conte del perill de supervivència que corren.

VALENCIA I ESPANYA

 

Historia d’un amor no correspost

Autor: Valor Romá

Revista SOM – maig 2003

No podem tancar els ulls a la realitat. L.inmesa majoria dels valencians, com be digue el nostre ilustre pensador Davit Marchuet, “se senten mes espanyols que el palo de l’estanquera” (lliggas bandera espanyola). Aixo es aixina i qui no ho vullga vore està intentant viure en una fantasia multicolor.

Nosatres, els valencians, un poble que  varem recorrer els primerencs sigles de la nostra historia com a Estat (Regne) independent casi 8 sigles arrere, a efectes economics (moneda),  juridics (furs), llinngüistcs (llengua valenciana), geografics (del Senia al Segura), identitaris (consciencia idiomática i nacional en els nostres classics), nos veem, ara, en el sigle XXI, oferint insaciablement noves glories a Espanya. Clar, auxo la majoria, perque atres,  encara que som una minoria, sincerament ya nos hem cansat de “pagar i plorar”.

¿El per qué d’este espanyolisme que corre per les nostres venes com el vermell de l’estanquera? Resumint molt, sedimentacio del progressiu castellanisme des de  l’unio dels reis catolics (5 sigles arrere), en major penetracio encara des de la perdua d’Almansa (3 sigles arrere), i la taula-rasa-mental imposta en l’estat espanyol per la dictadura franquista (vora 65 anys arrere).

Diuen que no hi ha mes cego que el que no vol vore, i aixo mos passa a la majoria dels valencians, que hi ha coses que no volem vore. No volem vore que gracies als partits nacionalistes espanyols que nos governen en Madrit i que tambe hem triat per a governar en Valencia, la llengua oficial en Valencia es el catala,  encara que se jugue en la denominacio segons convinga, diga’s valencià o catala (estatut, AVLL. Universitat...). Gracies tambe als partits nacionalistes espanyols que nos governen en la Generalitat, als nostres chiquets en l’escola se’ls induix a que tinguen complexe d’inferioritat cap als catalans, se’ls ensenya que el Regne de Valencia no fon res i que mai haguerem segut res de no ser pels catalans.

Tambe podem donar mil gracies a Espanya, per tindre una divisio en provincies (provincia ve del llati.. pro vincti, “Els vençuts”) que fomenta el provincianalisme i  el confrontament entre el nostre poble. I als partits nacionalistes espannyols que nos han governat (PSOE. PP.) tambe podem agrair tindre un estatut “autonomic” de quinta categoría.

I parlant de diners, (perque “la pela es la pela” com diuen els nostres veïns genocides culturals, els catalans).. Gracies a Espanya i a no tindre uns quants diputats NACIONALISTES VALENCIANS en Madrit,  en els que poder fer el chantage al govern central que fan atres pobles d’aci al costat, aportem a l’estat el doble de lo que rebem quan despres no volen ni donar-nos els seus excendents d’aigua.Com diria el nacionaliste espanyol alancanti (de ciutat d’Alacant) Federico Trillo: “manda huevos”.

I ara vos convide a una reflexio personal. ¿Vosatres continuarieu mantenint indefinidament una relacio de parella, en un home/dona que, en un moment i per cinrcunstancies, vos aplegareu a enamorar, pero que des de ya fa molt de temps vos ha perdut completament el respecte?

¿Continuarieu bavejant per i adorant ad eixa parella que vos envia a netejar l’excusat de la casa mentres en l’habitacio de dalt se gita en 3 veïns/veïnes de la comunitat (vascs, catalans, gallecs)?

¿I si despres de soportar tantes humillacions, de mantindre-li volgudes i volguts posant diners de la vostra bojaca, no havent poc encara, crida al veï mes polit de la finca (catalans) per a que vos vaja sodomisant poquet a poquet, nit a nit fins que vos deixe prenyats de catalanitat?

¿Continuarieu oferint-li noves glories?  ¿Si? En eixe cas, pense que a mes d’u una visita al psicolec  o al terapeuta de familia no li vindria mal.

Be, yo fa temps que vaig deixar ad eixa parella, i ara en tinc una atra que me vol,  que me fa sentir ma propia identitat, que me respecta, que m’enaltix i que vol lo millor per a mi.

El meu amor i la meua patria es i sera LA NACIO VALENCIANA. Esta, si “fins que la mort mos separe”.

VALENCIÀ I ANDALUS: EL JOC DE LES 7 DIFERENCIES

Autor: Ferrer

Molt a sovint, en un alarde d’ignorancia, de manipulacio o d’abdos coses, es soste la següent tesis: “el Valencià es la mateixa llengua que el catala, considerar el Valencià com una llengua distinta de la catalana sería com si considerarem a l’andalus un idioma distint del castellà”. Pero ¿realment es aixina? ¿Els casos del Valencià i de l’andalus son identics? Al llector li proponc un joc, els de les 7 diferencies; a vore si pot trobar-les.

1)       La societat andalusa considera que l’andalus i l’espanyol son la mateixa llengua. La societat valenciana afirma que Valencià i catala son dos idiomes distints (concretament, el 70% dels valencians segons el CIS de 2004).

2)      

2) Parlant de lliteratura, Andalucia no ha tengut mai un Sigle d’Or. Valencia va tindre el primer Sigle d’Or de totes les llengües neollatines –el sigle XV-, sigles abans de que naixquera Catalunya. Es ben significatiu aixo.

3)      

3) Els escritors andalusos sempre han afirmat escriure en espanyol o castella. Per contra, cap autor del Segle d’Or afirmà MAI escriure en catala o que el Valencià i el catala foren la mateixa llengua. Torne a repetir-ho: CAP.

4) En Andalucia no hi ha textos seculars d’autors andalusos que diferencien entre andalus i castellà. Pero en Valencia sí existixen. De fet, Fra Antoni Canals, en 1395 afirmà: “(...) el tret de lati en nostra vulgada lengua materna valenciana, exi breu com he pogut, jatse sia que altres lagen tret en lengua catalana”. Mes claret aigua ¿no?

5) En Andalucia sempre s’ha utilisat la denominacio “espanyol o castellà” per a referir-se a la seua llengua. I en l’actualitat -llevat de casos excepcionals- ningu contradiu eixa nomenclatura. En Valencia tota la vida s’ha afirmat parlar en Valencià, i nomes des de temps historics recents hi ha un intent de dir-li catala a la llengua dels valencians, concretament des del naiximent del nacionalisme expansioniste catala, datat a finals del sigle XIX.

4)      
6) Andalucia no existia abans que Espanya. Per contra, Valencia existia sigles abans del naiximent de Catalunya. Ho dic mes que res perque els llocs geografics son els que otorguen el nom a un idioma ¿vitat que si?

7) No hi ha autors espanyols (significatius) que reconeguen l’andalus com idioma distint del castellà. Pero sí hi ha de catalans que admeten que Valencià i catala no son la mateixa llengua: Pompeu Fabra, Antoni Badia Margarit, Antoni Rubió i Lluch, Manuel Montoliu, Francesc Carreras i Candi, Francesc Pi i Margall, etc.

5)      
CONCLUSIO: Sense eixir de la Peninsula, trobem tambe el cas del gallec i el portugues, dos llengües besones que s’entenen entre si i que oficialment son dos idiomes independents. En eixe model es en el que de veritat encaixa el cas valencià-catala (i no en el cas andalus-castellà com torticerament volen fer creure). Pero clar, si el Valencià es compara en el gallec (i no en l’andalus com volen) tota la pseudociencia catalanufa se vindria abaix.

VALENCIA EN L'IMPERI.

L'etapa Virreinal

Al segle XVI Valencia va perdre la posició hegemonica que havia tingut a la centuria anterior. El descobriment d'America va canviar els eixos de la política internacional i l'arribada massiva d'argent india va transformar l'escala de les coses. Valencia va quedar com a capital regional d'un comerç que majorment ja no es negocia a la seua llonja.

L'entrada de Valencia en l'època moderna va estar marcada per un fet traumatic: la revolta de les Germanies, una verdadera guerra civil que va enfrontar la societat valenciana: d'una part, els artesans i llauradors, el baix clero i alguns membres de la chicoteta burgesia, i davant la noblesa i l'alt clero -en els seus vassalls moriscs- i la burgesia benestant. Despres d'una primera etapa (1519-1520) en què la Germania es va fer en el control de la ciutat i va establir encertades mesures de govern, el proces es va radicalitzar. Les tropes agermanades van aconseguir en un principi algunes victòries militars, però finalment van ser derrotades i els seus líders passats per les armes, de manera que hi hague una severa repressio.

VALENCIA EN LA CORONA D’ARAGO

 

Per: Xavier Marí

Si be els pobles no ne tenen un naiximent com les persones, en un moment determinat, si que hi ha moments en l’evolucio de la seua historia que determinen i marquen, en certa mida, les caracteristiques externes, els limits geografics.

El Poble Valencià en els seus limits ben poc s’ha diferenciat d’aquell que sorgi de la restauracio al mon cristia migeval, dominat hasda la gesta de Jaume I, i al llarc de cinc sigles pels araps.

Gesta, la creacio d’un Regne independent, que mos ha relatat escassament i sense importancia alguna de l’historiografia oficial.

I, el punt de coincidencia està en reconeixer per les dos tendencies la creacio d’un regne independent per Jaume I, Regne al qui li va conferir l’estructura juridic-politica que el convertia en un estat sense atra relacio en els restants pobles de la seua corona, que la de la seua persona. La llegislacio que li conferi al nou regne, els Furs, els va jurar i va establir l’obligacio de jurar-los pels seus successors dins del primer mes del seu regnat i en la Ciutat de Valencia.

I per a proporcionar i mantindre eixa independencia, inclus respecte de les decisions del propi rei, es constituixen les Corts Valencianes, en les quals estaven representats els braços eclesiastic, de la noblea, o militar i el corresponent a les ciutats i Viles reals, aquelles que no depenien de cap senyor, sino del propi rei, i que aplegaren a ser mes trenta.

El carácter llegislatiu de les Corts Valencianes conferien a les disposicions adoptaes el caracter particular de ser “paccionaes”, es dir,  eren uns “contractes” entre la persona del rei i les Corts representants del poble valencià, contractes que ne tenien caracter irrevocable. Eixa caracteristica impossibilitava l’absolutisme real.

Cal recordar l’obligatorietat d’assistencia a les Corts, en persona o per procuraor en cas de no tindre un impediment que justificara legalment la seua absencia. Cas contraris eren declarats contumaços, que no complien en la seua obligacio; no obstant quedaven obligats als acorts.

El proposit de les Corts era el “be comu i utilitat puiblica”. Les Corts Valencianes adquirixen gran prestigi i inclus arriven a identificar-.se en lo Regne, lo qual constituix un extraordinari soport en l’organisacio politica i administrativa valenciana.

Ya apuntava ades com en esta epoca no calien els valencianistes, senzillament bastava ser valencià per aixo a soles destacare de tota esta gloriosa etapa, l’actitut del braç popular que s’oposà a les pretensions dels nobles que no volien que regiren en Valencia atres Furs que els d’Arago. Eixa pretensio fon rebujà en les Corts de 1330, reafirmant-se el dret valencià.

Tal volta u dels fets que deixa ben clar l’obligacio de sentir-se valencià i actuar com a tal, defenent la llegislacio que mos conferia la llibertat nacional com a poble, siga el protagonisat per Francesc de Vinatea (finals de 1332 o primeries de 1333) a l’encapçalar la protesta davant el Rei per les donacions fetes de ciutats i viles reals al fill de la seua dona.

Anfos “el Benigne” accedi a les peticions de la seua dona, la castellana Leonor, de donar-li al fill d’esta varies ciutats reals. El veïns del pobles afectats acodiren al cap del Regne, Valencia, per a que els ajudara contra l’injusticia que anava contra els Fursa. Els jurats no desosiren als afectats i despres d’adoptar anar contra les donacions realisaes, fon Francesc de Vinatea qui prengue la determinacio de dirigir-se al Rei.

Jurats i Consellers es presentaren davant del rei i segons P. Abarca va dir Vinatea:

“Senyor: les donacions de Xativa, Alzira, Morvedre, Morella, Borriana i Castello han paregut tan desorbitaes i desordenaes que la nostra Ciutat i tots els pobles del Regne es desconsolen de que vostra persona real les haja decretat, i s’irriten de que vostres consellers els hagen permitit o procurat com si la Republica ho sustentase, honrase i obeira per a ser els nostres primers i mes encarnisats enemics, o com si poguera cridar-se servici vostre lo que es roina dels regnes que vos donen lo nom i magestat de rei. En els quals, per la vostra naturalea no sou mes que u dels demes homens, i pel vostre ofici, que Due posà en la vostra persona, sois el cap, el cor i l’anima de tots; aixi, no poder voler una atra cosa que siga en contra d’ells, puix com home no seu sobre mosatros i com a rei seu por mosatros i per a mosatros. Fundats puix en esta santa veritat, vos diguem que no permitirem l’excces d’estes mercets, que son el desfet i el perill d’este Regne, la divisio de la Corona d’Arago i el quebrantament dels millors furs, per els quals advertim a vostra real benignitat que estem prontes a morir i pensarem en açó en serviros a Vos i a Deu. Mes sapien els vostres consellers que si yo i els meus companyers moriren i patixqueren aci per esta justa llibertat, cap de quants estan en el palau, menys les persones reals, escaparien de ser degollats, a mans de la justa vengaja dels nostres ciutadans”.

Segons la cronica, el rei es dirigi a la regina dient-li: “Ah, regina ¿Aço volies vos escoltar?”, a lo qual tota airà va respondre: “Senyor, no consentiria el Rei N’Anfos de Castella, germa nostre, que ell no els degollase a tots”. El rei li tornà a dir: “Regina, regina, el nostre poble es franc e no es aixi subjugat com es el poble de Castella, car ells tenen a Nos com a Senyor e Nos ad ells com a bons vassalls e companyons”.

Alçant-se, revocà totes les donacions fetes.

L’historiaor Perales comenta despres de resenyar el fet: “Aixi defenien nostres antics jurats la llibertat de Valencia, sense que el arredase el risc que corrien els seus caps al inclinar-les davant del tro per a deixar escoltar la robustea de la seua veu en tots els ambits del regne defendit per ells, contra lo que pareixien fallos irrevocables dels monarques. Aixi recordaven freqüentment als sobirans que el soli que ocupaven  estava assentat damunt del pedestal dels pobles, a quina deuria proteccio i justicia en lloc d’esquilmar-lis en onerosos tributs i vejacions. Aixi eren volguts i respectats els magistrats municipals, i adquiriren tan gran i llegitim ascendent sobre els habitants de la ciutat, que apenes si els decrets i les ordens dels monarques tenien suficient força de llei com no es trovasen aprovats pels jurats. En tant resoltes i prudents i dignisimes autoritats, qui primer blaso eren l’honradea i el patriotisme, es compren que Valencia prosperara en tan poc de temps, colocant-se per sa industria i lo seu comerç quasi al nivell de les cultes i opulentes nacions europees, siguent lo Regne de Valencia u dels mes renombrats de la Corona d’Arago”.

Per a finalisar en el fet que resenyem i al mateix temps esta epoca de Valencia transcriurè estes paraules de Salvador Carreres Zacares:

“¿Com pogue realisar este glorios fet un conseller? Solament el carácter especial de la nostra llegislacio que animava l’institucio dels jurats i del Consell de la Ciutat de Valencia, ho feu possible”.

Vinatea fon l’heroe com hi haguera pogut ser un atre; lo que li donava força era lo seu carrec, puix, si s’escorcolla la nostra historia, si s’estudia l’actuacio d’estos magistrats municipals, tan dignes com els d’atres pobles, sense reconeixer superioritat a ningu, trobarem molts fets que a pesar de no ser tan coneguts com este, demostren l’esperit de llibertat i independencia de que estaven posseits; eren els jurats i els consellers molt partidaris de la realea, mes quan els actes reals lesionaven els nostres Furs i privilegis feen lo mateix que va fer Vinatea, sense atemorisar-los el poder real”.

VALENCIA 1238: MITO Y REALIDAD

 

AUTOR: LEOPOLDO PENYARROJA TORREJON 

(Nomes versio en Castellà · Solo versión en Castellano)

 Es sabido que Jaime I hizo su entrada en la recién conquistada ciudad de Valencia el 9 de octubre de 1238, tras un asedio que duraba desde la Pascua, cuando los nobles convocados habían de presentarse en el lugar de El Puig de Enesa o de "Cebolla" (etimología popular del árabe Yuballa "montículo"), que desde aquellas fechas recibirá el nombre más entrañable de Puig de Santa María.

 La capitulación de la ciudad de Valencia se firmó poco antes en Ruzafa, el día 28 de septiembre de 1238. Zayyan, último gobernador musulmán y nieto del legendario Ben Mardanis, llamado también rey Llop o Lobo por los cronistas cristianos, abandonó con sus incondicionales el alcázar de Valencia el 8 de octubre, según acredita el historiador de origen ondense Ibn al-Abbar, secretario o katib del propio Zayyan y presente en la rendición.

 DIÓCESIS DE VALENCIA

 Pero antes de que el rey pusiera el pie en Valencia ya habían sucedido muchas cosas. Me refiero, entre otras, a los actos de posesión que el obispo Jimeno de Albarracín (que actuaba en nombre del arzobispo de Toledo Rodrigo Jiménez de Rada) y Pere d'Albalat arzobispo de Tarragona, habían realizado en fechas anteriores para dejar constancia de sus derechos sobre las diócesis de Valencia.

 En mayo de 1238 Jimeno había celebrado misa y bautizado en la iglesia de San Vicente Mártir, en el arrabal de Rayosa; él mismo celebró el viernes 1 de octubre la primera misa intramuros de la ciudad, en la iglesia de San Miguel, cantando vísperas, al día siguiente, en la recién cristianizada mezquita mayor o catedral de Santa María.

 Las Actas del Proceso entre ambas archidiócesis (1239-46), ofrecen a los historiadores un apasionante acervo de datos, de capital interés para el conocimiento del proceso de la conquista. Es más, abundan noticias sobre las iglesias mozárabes valencianas (San Vicente Mártir o Santa María, por ejemplo), abiertas aún al culto en vísperas de la conquista de 1238; sobre la conciencia de una diócesis y un obispo valenciano en los reinos limítrofes y sobre los valencianos mismos ("valentini" "illi de Valentía") como expresión de una entidad distinta y anterior a la llegada de las tropas conquistadoras.

 PREEXISTENCIA

Lamentablemente, estas cuestiones, que en un contexto aceptablemente culto, se considerarían esenciales para la recta comprensión de la historia, no forman parte de lo que se discute, se integra y por tanto existe, en el currículo académico de la Enseñanza Secundaria o Universitaria de la Comunidad Valenciana.

 Sin embargo, fechas como la del 9 de octubre, por su brillo conmemorativo, se prestan a simplificar la verdadera historia de la cultura que representan.

 CREACIÓN DEL REINO

Vayamos por partes. Jaime I creaba un Reino jurídicamente nuevo, pero sobre una entidad territorial preexistente y definida. Cuando, estando en Alcañiz, los caballeros Hugo de Fullalquer y Blasco de Alagón sugieren a don Jaime la conquista valenciana, don Blasco caracteriza a Valencia como "la millor terra e la pus bella del mon.. e no ha vui dejus Deu tan delitós llogar com es la ciutat de Valencia "e tot aquell Regne"". Es más, la propia crónica de Jaime I reitera el concepto Regne para referirse a la Valencia no conquistada todavía y Regnum Valentiae llama el tratado de Cazorla en 1179 a nuestro histórico territorio. Algo había pues, y así se percibía antes de la emblemática fecha del 9 de octubre de 1238.

 Y entre lo que había, es decir, lo que existía y no fue traído, hay que citar tres hechos fundamentales: un "perfil histórico propio", bien captado en los reinos cristianos hispánicos; un "cristianismo autóctono" que, además de sostener el culto en distintos templos (de "cristianos que desde siempre allí acudían" y "cristianos allí residentes", "christianis qui pro tempore ibi aderant", "christianis ibidem commorantibus", etc. hablan los códices vaticano, oscense y toledano en 1239), es el único elemento que explica la transmisión de ciertas instituciones propias del derecho valenciano (el "escreix", el "eixovar", o el "any de plor", por ejemplo), desconocidos por el derecho aragonés y catalán; y por último, "un habla románica nativa", en competencia con el árabe dialectal valenciano, pero activa e innovadora a la hora de la conquista.

 Es sorprendente además que la extensión de ese romance nativo coincidiera con los límites territoriales señalados por el propio Jaime I en los Fueros: "Llamamos y queremos que se llame Reino de Valencia lo que comprende desde el río de Ulldecona hasta el término de Biar y desde al mar hasta Albentosa y Santa Cruz (de Moya); y hasta la frontera del término de Requena, que divide el término hasta Castilla".

 NOMBRES ROMANOS

 No es extraño, pues, que, a la llegada de don Jaime, multitud de nombres geográficos del Reino musulmán, de la huerta o de la Ciudad de Valencia fueran, como los de sus pobladores, nombres románicos; que los musulmanes censados en el "Repartiment" valenciano tuvieran nombres tan poco árabes como "Fortuny", "Crespí", "Moreno", Paixarell" o "Abril"; que determinadas puertas de la muralla de Valencia se denominaran, ya antes de la entrada del rey, "de Borrell, de Boatella o de Taulat"; que las alquerías recibieran de labios de la población autóctona los nombres de "Paterna, Materna, Pedralba, Trullar, Serra o Figueroles". O que la nómina de los husun o castillos que vertebraban el reino musulmán en 1238 tuviera denominaciones tan ranciamente románicas como "Montornés, Uxó, Corbera, Carbonera, Rugat, Torres Torres, Morvedre, Monserrat, Cullera o Gallinera".

 Evidentemente, esta lengua no era catalán (anacrónico en una Valencia sin catalanes), sino romance vernacular de la Valencia musulmana; única explicación, en principio, de la emergencia de una lengua valenciana medieval sin conciencias dialectales e individualizada como sistema.

 ENTRAMADO ANTERIOR

 El nuevo Reino de Valencia se construía, pues, sobre un entramado de aportaciones ajustadas a un nuevo proyecto, y en el seno de la unión real conocida como Corona de Aragón: los cristianos mozárabes, integrados por convergencia entre los conquistadores; las minorías judías que, como los anteriores, habían resistido bajo estatuto de tributarios o "dimmiyun" al dominio musulmán; los propios musulmanes vencidos, en su mayoría no emigrados; y la minoría cristiana venida desde otros reinos hispánicos o extrahispánicos.

 Significativamente, cuando en 1239-40 se proclame "la costum" no pesarán en ella ni el derecho aragonés ni el catalán, sino los elementos valencianos autóctonos y el Derecho Romano Justinianeo.

 FECHA DE NACIMIENTO

 Valencia no nacía en 1238. La fecha es importante; y fundamentales alguna de sus consecuencias. Pero Jaime I no encontró sólo arqueología.

 Sin el conjunto de formas vitales y culturales comentadas, la historia y la lengua de Valencia no serían lo que son.

 

SECA DE VALENCIA

(Ceca de Valencia):

Casa o taller a on es llaurá la moneda, que en Valencia va rebre tambe lo nom de Casa Real de la Moneda. La  Ciutat de Valencia, des de sa fundacio romana, tingue moneda propia, no faltant-li en ninguna de ses civilisacions historiques numerari propi en que atendre el desenroll de s’economia, ses necessitats i les de tot lo Regne  que encapsalava.

En el sigle II, any 616 de la fundacio de Roma, segons el text de Livio i en opinio general any 138 a. C. la Seca de Valencia, acunyá valors de bronze, siguent colonia en lo nom de Valencia i esculpint en el revers de ses ases i semises la cornucopia i raigs, d’abolenc classic, alegoria de la produccio de sa terra.

Posteriorment a l’epoca imperial, l’antiquissima Sagunt Arse acunyava a nom de Tiberio, en lo cap de l’emperaor i la proa de la nau, com en l’epoca anterior; bronze tambe en ases i semises; i al S. del Regne de Valencia, la colonia Iulia Illicitana Augusta la batia en els ultims anys d’August i durant Tiberio, gravant en els revers signes legionaris, temple tertastilo, com en Carthago Nova, aras, aguilas i figures de togats. Les ciutats de Valencia i Sagunt posseiren seques al llarc dels regnats i dominacions de Gundemaro, Sisubuto i Suintila (610-612-621-631), escribints tots ells ses noms en la grafia romana de Valencia i Sagunt. Tingue seca tambe Valencia quant dos esclaus, Mobarek i Mothaffir (o Modofar), en l’any 1013 acunyaven argent; i pronte el regne amiri  de Balansiyah (Valencia), tindrá sobirans propis com Al-Mansur o de Toledo baix Yahya I Al-Mamun Ben Ismail (1043-1075) i Yahya II Al-Qadir Ben Ismail Ben Al-Mamun (1074-1090); i sols en argent durant l’asedi del Cit, seca llavors tambe en independencia de les tambe musulmanes de Tortosa (1039-1959), Alpont (Albont) (1030-1092) i Denia (1039-1075).

Tras l’efimer estat cidiá, que en 1098 restaurá el bisbat valenti, i en 1102 hi hague de capitular davant la nova dominacio, l’almoravit,  (almoravists)   tres ciutats del Regne de Valencia tingueren seca propia: Valencia , Xativa i Denia, de les que en els regnats de Yusuf Ben Texufin (1087-1106) i Ali Ben Yusuf (1106-1142) ixqueren abundants dinars que pregonaven la potencia economica de la zona; com despres Valencia  i Murcia, baix Muhamad Ibn ‘Abd Allah Ibn Sa’d Ibn Mardanis (Rey Llop)  (1147-1171), continuava llaurant morabatins lupins, en els que mantenien inmovilisaes les fronteres del Regne que traspassaren tras reiterats esforços els Reis d’Arago (1170), hasda caure baix un nou poder musulma, el dels almohades, que acunyá les famoses dobles, cridaes per ells mazmutins, en rigor, semidobles morisques i en lo Regne de Valencia mazmodins, que coexistiren en abundant argent, en peces cuadraes, a nom del Mahdi en el periodo 1171-1229, en els ultims anys ho faria Abu Zeyan Ben Caad Ben Mardanis, descendent del Rei Llop, quant la pressio cristiana aplegava als mateixs murs de la Ciutat (1238) siguent Xativa l’ultima seca  musulmana del Regne durant el critic regnat de Almotavakil Ben Hud (1224-1237) i d’Abu Beker Muhamad Alwatsek Ben Muhamad (1237).

Els conquistaors cristians trobaren en ple curs monedes mores i cristianes, com eren els mazmodins judificies, melgaresos, jaquesos, torneses, morabatins, alfonsins, genovesos, marsellesos i atres que anaven a coexistir en la nova moneda  creá per Jaume I El Conquistaor en 1274, el quinzet de Valencia, diner de vello, unic valor propi del Regne admitit sen s’excepcio en tot ell, moneda que seria no sols per a Valencia sino tambe per a Mallorca. Per a s’acunyacio Jaume I organisá una seca, quin emplaçamanet es desconegut, encara que sens dubte estigue dins de l’interior de la ciutat mora, hasda llavors de iure i despres de facto, alli a on s’alçava sobre l’administracio musulmana la cristiana. Durant llarcs anys foren els “quinzets de Valencia” l’unica moneda propia i circulant en lo Regne, hasda que en 1369 Pere II de Valencia El Cerimonios, ordená acunyar el flori d’or, de carácter internacional, besó del de Florencia, lo seu inspiraor; i conseqüencia de la politica monetaria d’aquell monarca fon l’instalacio d’una seca, en funcionaris, tecnics i administratius que estigueren baix la directa autoritat del Rei. L’acunyacio de la moneda d’or es fea mediant arrendament de la mateixa a distintes persones; es coneixen els noms d’aquells arrendataris; Pere Blau, Pere Dez Vall, Jaume Marmany, Bernat Ferrer i, des de llavors, qualsevol que fora el lloc de l’instalacio, la seca fon una dependencia del baile general de Valencia, com magistrat que representava a la facenda i administracio del Rei.

Els moneders de la nova seca invocaren els privilegis d’atres mes antigues, formant-se aixi un cos de normes que els favoria en distintes excepcions i gracies.

A partir de llavors el Colege de la Seca era un organisme acreditat en la ciutat; ses membres estaven baix la direccion de dos alcaldes, u  pels moneders, atre pels obrers i tots baix la jurisdiccio del Mestre de la Seca, com est organisme es trobava baix la direccio del Baile General. Des d’eixe moment no deixaren de fer-se llabres monetaries en la Ciutat de Valencia durant el regim foral i encara despres d’ell. La Seca estigue en diferents llocs, cases llogaes, o a vegaes les propies del mestre, aixi en lo carrer que va de Roters al Carme; en lo carrer de Calatrava, en lo que es cridá carrer de la Seca, proxim a Sant Marti i atres.

Documentacio de l’Archiu del Regne de Valencia ha permitit contemplar aquell funcionament. Hi havia en la Ceca una dependencia per a la contratacio de monedes,  compra de metals per a amonedar, peces extrangeres o no per a destinar-le’s a fondre-le’s, recepcio de metals en les corresponents balances; la fundicio, a on s-obtenia els riels i cospels; atra dependencia era la d’obridors de cunyos, entalls, a on els entallaors obrien les matrius, verdaders artistes escultors quins noms son coneguts, com el famos Pere Berneç, a qui el Rei Pere II de Valencia, El Cerimonios, cridá “fidelis argentarius noster”.

En atre lloc es procedia a l’ensaig de les peces que eixien de la fundicio “casa de l’ensaig”, en una taula es pesaven, en atra dependencia es procedia al blanqueig del metal, o emblanquicio, tasca de tornar-li el color propi, d’argent u or, despres d’haver eixit dels cresols de fundicio; despres es calfaven els cospels per a rebre el colp del cunyo, acunyacio que es fea a martell, en un cunyo fix en un  pilo i atre movil sostingut per la ma de l’operari, cridats pilo i trosell respectivament; posteriormente s’ensayaven les peces ya acunyaes i una d’elles es guardava com a testimoni de la llei i pes de les mateixes; ad este proces  possaven fi les deslliurances, o lliurances que fea el Mestre de la Seca, en lo que ya entraven en circulacio. En la Seca hi havia aixi mateix la “casa de la fornall, casa de l’entall, de les balances, i de l’escrivá” que portava rigurasament la verificacio de les operaciones.

Els documents establixen que es fan “tocs d’or”, quantes marques hi havien, quantes balances, com es dividia el marc de Valencia, tant d’or com d’argent; inventaris de 1465 descriuen pormenorisadament quant hi havia en la Seca “els cinc de la casa de l’ensaig”, els de la fornal, les de la fundicio, aixi com lo que hi havia en l’estudi o departament de la contratacio de la moneda, en una documentacio considerá com la mes pormenorisá d’Espanya.

Font: Gran Enciclopedia de la Regio Valenciana – Valencia 1972 – Tom. X, pags. 259-260 &

SANT VICENT FERRER

Sant Vicent Ferrer, flare dominic, patro del Regne de Valencia, naixque en Valencia el 23 de Giner de 1350 i muigue en Vannes (França), el 5 d'abril de 1419. Decidi en son eloquencia i dots de persuacio la resolucio del Compromis de Casp, per la que es determinà la succesio a la Corona d’Arago, qüestio dinastica i politica molt greu en aquell moment, i ajudà a resoldre el Cisma d’Occident, que fon el gran escandal de l’Esglesia Catolica migeval.

No conegam be els valencians la vida i obra, l’importancia historica, de Sant Vicent dins de la societat civil, de la societat politica i de la societat religiosa valenciana de son temps. No conegam tampoc la gran llavor d’evangelisacio que va fer recorreguent a peu no sols Espanya, tambe bona part d’Europa, faena a la que se dedicà en exclusivitat, molt tart, quan ya havia complit 50 anys, que en aquell temps era mes de la mijana de vida de la gent. Lo que desgraciadament sabem de Sant Vicent Ferrer es una gran mentira: que quan se n’anà de Valencia s’espolsa les espardenyes. Cap historiador, cap biograf del sant, conta en ninguna part i moment que aixo passara. Nomes u, l’historiador Diago diu que ell una volta va sentir que díen, que corria un remor, de que Sant Vicent un dia es cabrejà de la manera de ser dels valencians, i al eixir de Valencia se llevà les espardenyes i se les espolsà, en senyal de que no volia tornar a saber res mai mes d’aci. I este simple remor es lo unic que ha quedat gravat a foc en la ment dels valencians. Apart de que cap historiador ho documenta, cal apuntar aci que aixo de les espardenyes es una llegenda que se diu i s’ha escrit de casi tots el sants d’Italia. En cadascu dels seus pobles se conta lo mateix, pero canviant-li el nom al sant.

Vicent Ferrer era una persona molt especial, no li agradava gens estar dins del Convent, sempre estava amunt i avall, ficant-se o ficant-lo la gent en mil lios. Tenia una gran fortalea fisica, era vegetarià, mai menjà carn, no va patir cap malaltia, a sols de vell va patir de varius, i anava a peu a tots els llocs. Sos sermons, carregats de ciencia biblica, arribaren a durar fins a set i huit hores sense parar de parlar i sense microfon. De nit se gitava sempre damunt d’algo dur i per coixi se ficava la Biblia i una pedra. S’alçava molt mati tots els dies. Quan anava als pobles, dia Misa i estava en deju tot el mati, sense parar de parlar. Al migdia, per a menjar, prenia encisam i fruites. El seu prestigi d’home de ciencia i pau feu que ya molt jove el buscaren per a arreglar problemes i confictes. Fea d’home bo en molts dels conflictes que existien en son temps. Quan predicava pels pobles, sempre, despres de dinar, en privat se dedicava a vore a aquelles persones o families que estaven enfrontades o tenien pendents pleits de qualsevol tipo. El Consell de la Ciutat de Valencia, preocupat pel fenomen de la prostitucio, important ya en aquell segle XV i no tobant manera de solventar-lo, acordà – i aixina consta en el Llibre de Consells i Deliveracions – donar-li poders i diners a Sant Vicent per a resoldre el problema. Per ad elles feu un barri apartat – prop de la Porta Nova, tot ell rodejat d’un mur – i unes normes – per eixemple, durant la Semana Santa tenien que estar tancades totes en casa sense treballar- ab la prohibicio expresa de que no anaren rodant pels carrers ni entrant en les cases. Lo que tingueren que fer, ho feren sempre dins d’aquell barri, que hui es precisament el que conegam per barri Chino o barri del Pilar, ya que com descriuen distints historiadors, el solar escollit per a fer aquell barri era un camp de moreres que estava junt a la muralla de la ciutat. Al mateix temps, en diners del Consell de la Ciutat, anava fent-los la dot a aquelles dones de la vida i casant-les en chics fadrins, conseguint que algunes abandonaren la prostitucio. Igualment pacificà les cruels guerres i banderies que n’hi havien en Valencia, entre els Centelles i els Vilaragut, per lo que el territori estava alçat i vivint una permanent guerra civil. Una cosa que ara descaradament se continua ignorant es que Sant Vicent Ferrer fon que fundà l’Universitat de Valencia. I ho feu en l’any 1411 i fa ara vora sis segles. Curiosament, este fet tant important, la creacio de l’Estudi General, la seua fundacio per Sant Vicent Ferrer, ha segut ocultat i silenciat per l’Universitat de Valencia, que fa poc celebrà el V centenari de la mateixa. De sobte fan desapareixer 90 any de sa vida academica, de sa historia. Aixina s’escriu, s’interpreta i se manipula moltes voltes l’historia, inclus per part d’aquells que es creuen en possessio de la veritat cientifica i el dogma.

Gracies a Sant Vicent Ferrer exisitix hui Espanya, es fundà Espanya. Mes, en este punt, hem de subrallar un fet que sempre fa pensar. Arago, Catalunya i Valencia tenien que enviar els seus compromisaris a debatre i votar quin dels candidats tenia el millor dret per a heretar la Corona d’Arago. Sant Vicent Ferrer anà per el cupo que corresponia a Valencia, pero, desgraciadament no escollit pels valencians. El Parlament valencià estava dividit en dos – es una connotacio historica dels valencians estar sempre dividits i enfrontats – i no se ficaven d’acort en nomenar la terna que tenia que anar a Casp. El Parlament de dins tenia els seus candidats i el Parlament de fora, que es reunia en Paterna, tenia una atra terna. Com no se ficaven d’acort, el Parlament de Catalunya propongue, i el d’Arago acceptà, que en nom de Valencia acudiren a Casp: Sant Vicent Ferrer, Giner Rabasa i Arnaldo Conques. Protestà el Parlament de Valencia per lo que entenia una intromissio i el Parlament de dins propongue a Bonifaci Ferrer, Giner Rabasa i Arnaldo Conques. Aragonesos i catalans no acceptaren esta proposta, per ser la de la mitat del Parlament de valencià, i al final decidiren conjuntament que fora el Governador i el Justicia d’Arago els qui nomenara la terna que deuria acudir a Casp: Bonifaci Ferrer, Giner Rabasa i Sant Vicent Ferrer.

I fon la decisiva intervencio de Sant Vicent Ferrer la que va resoldre tambe el Cisma d’Occident en l’Iglesia, on hi havia tres Papes, produint situacions extranyes com en els casos de que cada convent o parroquia era d’una obediencia o atra. Cadascu seguia el Papa que millor li pareixia. I ho feu aprofitant que el rei Ferrando, al qui ell ajudà a coronar-lo d’Arago, com li devia eixe favor, se’l cobrà fent-li firmar el decret de sustraccio d’obediencia al Papa Benedicte XIII, el seu amic, l’aragones Papa Luna. Va ser Sant Vicent Ferrer qui va llegir el decret en el pulpit de la catedral de Perpignan, que va ser el final del Papa Luna, qui va tindre’s que retirar a Penyiscola, acabant-se el Cisma. En un carta escrita pel pare conciliar Joan Gerson, Canciller de l'Universitat de Paris, a Sant Vicent Ferrer quan ya vivia en Vannes, parlava "d'este vostre senyalat favor, els que nos trobém en el General Concili de Constança esperem agarrar el fruit tan dessijat de l'unio i pau de l'Iglesia, la qual ya casi quarenta anys està desterrada. Benaventurat Vos tres, i encara mes, quatre voltes benaventurat..."

Desconegut tambe per els valencians son testament espiritual als valencians. Ya en el llit de la mort, en Vannes, França, en el delirium mortis, s'alçà del llit i s'en volgue anar a Valencia a morir, volia morir en la terra on va naixer, pero no pogue. Dies abans, conscient encara, va fer dos testaments, un general, per a tots els qui l'acompanyaven i un atre per a Valencia i els valencians. Demanà als valencians que anaven en companyia d'ell en l'Escola de Penitents que entraren en son quarto i els va dirigir unes paraules, que segons el pare canonge i historiador Josep Sanchis Sivera, foren estes: "Sempre ha ocupat ma patria lloc preferent en mon cor; per ad ella han segut sempre mos afans, continuament els he socorregut, i moltes de mes oracions han anat sempre encamidades a son major be i felicitat. No tan facilment s'oblida el lloc on es veu la llum primera, on es reben les caricies de la mare; mon major pesar es el morir llunt del lloc d'on vaig naixer i deprengui el cami de les virtuts, que he caminat tota ma vida. Si alla formi mon cor, tambe fortifiqui m'anima per a mamprendre l'apostolat que Deu m'encomanà. ¡ Pobre patria meua !, no puc tindre el plaer de que mos ossos descansen en sa falda; pero digau ad aquells ciutadans que muic dedicant-los mos recorts, prometent-los una constant assistencia, i que mos continues oracions allà en el cel seran per ad ells, als que mai oblidare. En totes ses desgracies, en tots sos pesars, yo els conhortare, yo intercedire per Valencia. Que vixquen tranquils, que ma proteccio no els faltarà mai mes. Digau a mos benvolguts germans que miuc beneint-los i dedicant-los mon ultim sospir." D'esta manera digue adeu Sant Vicent als valencians, prometent-los assistencia eterna en el cel, davant de Deu, per a cada u d'ells, de tots els temps.

Sant Vicent fon un sant, ademes, de molt milacrer. Tenia poder taumaturgic. Sos predicars solia acompanyar-los de milacres. Milacres per a que la gent creguera. Eren signes extraordinaris que mantenien la fe de la gent tan depauperada i desnutrida pels conflictes interns i escandalosos de l'Iglesia, com el Cisma d'Occicent. En sos proces de canonisacio foren testimoniats, per testics directes dels milacres, mes de 800 milacres, quan nomes ha requerit l'Iglesia dos milacre per al proces. I fon atre valencià, el Papa Calixt II, complint-se atra profecia de Sant Vicent, qui el canonisà.

Tret del Diari de Valencia i de El pare Sant Vicent Ferrer de Baltasar Bueno i Tarrega.

REVISIO AL CONFLICTE VALENCIÀ

 

Per: Xavier Mari

Valencia 1983

PROLEC

“L’hora trista de les nacions es aquella en que es lluita en l’impossible, en el fat enemic, en l’hostilitat declarà de les grans corrents universals, que chafen i dobleguen als pobles, com els rius fora de mare, a les canyes i als joncars de les margenaes” (Prat de la Riba).

Valencia, la nostra Nacio, el nostre Poble, seguix inmersa en eixa “hora trista” de la lluita, ya constant, per la propia recuperacio. Pero ademes de totes eixes adversitats, de la “lluita en l’impossible”, el nostre Poble patix un conflicte intern. La nostra societat valenciana es debatix en un enfrontament que la dividix i impedix, per debilitar-la en la lluita, la seua recuperacio normal.

La nostra historia com a poble, pareix el riu aveat a eixir-se’n de mare. L’enfrontament, pareix una ineludible i tragica constant de la societat valenciana. I, llamentablement, encara no hem pogut al llarc dels temps, encaminar per un llit segur el riu de la nostra historia.

No crec, com n’hi ha qui diu, que l’historia es com una roda dentà que periodicament es succeixen determinats fets com les dents de la roda. Pero, tambe es cert que hi ha aconteiximents que fan evocar atres del passat, d’ahí que el passat dega servir-mos de lliço que mos faça corregir els seus errors.  No obstant, la lliço del passat no pot ser qui mos oriente cap al futur, i sobre tot, no pot eixe passat el  tot d’un poble.

Els valencians, com he dit, tenim un passat ple d’enfrontaments, pero eixe passat no res mos ha alliçonat per a evitar-mos el que hui protagonisem.

Enfrontament, que es un “Conflicte Nacional”, puix que es nostra identitat com a poble, la nostra idntitat nacional, la que es debatix, la que alimenta la flama de la nostra propia divisio.

Es pel fet de ser un “conflicte nacional”, lo que m’ha traslladat al llibre de Tulio Halperin Donghi, “Un conflicte nacional: moriscs i cristians vells en Valencia”, a on mos diu: “Parlar aci de copnflicte nacional significa a hores d’ara res mes que: recordar que en Valencia fins el 1609 un terç de la poblacio l’integrava un grup huma que tenia un nom precis: la nacio dels cristians nous de moros del Regne de Valencia. Cristians des de que, en 1519-21 els rebels agermanats els feren escollir entre la conversio i la mort, des de que, en 1521, l’emperaor els colocà en major eficacia davant un dilema apenes manco brutal... Ilusio d’un moment: lo que sorgi de les convulsions de 1519-26 fon una nacio igualment   dividida, igualment quebrà, pero ara els que deixaven de ser moros es troben en perpetua falta, son incapaços de satisfer tot lo que s’exigix d’ells. Incapaços per no voler, perque responen en gelà hostilitat a un zel cristia per atra banda de llei prou defectuosa. Pero tambe perque no poden, perque eixes exigencies son intrinsecament contradictories”. L’assimilacio pretesa, no fon possible. I, la “solucio” al conflicte es de sobra sabut: “l’expulsio dels moriscs”.

Solucio la del conflicte en els moriscs, que m’arisona al trobar tant de paralelisme entre aquell, i el que patim en l’actualitat.  Puix que, els dos bandos existents en l’actualitat,  les dos maneres d’interpretar la condicio nacional valenciana,  actuen a l’estil dels “cristians vells”, volent impondre a l’atre la seua “fe”, el seu particular “valencianisme” que resulta “per atra banda la llei prou defectuosa”.

Ademes, en eixe paralelisme, trobem, tambe hui, al possible “emperaor” que se mos representa com si de “virrei” es tractara, encarnat en les denominaes ¿Corts Valencianes” autonomes? I, les compare a les “Corts”, i no a soles als politics que detenten, hui el poder eixecutiu, perque per a Valencia, les opcions alli presents, al cap i a la fi son lo mateix, les rodes d’un carro tirat per “l’animal” del centralisme. I, no podem oblidar-mos de que l’actual “emperaor”, pot colocar-mos en el present “Conflicte”, “en major eficacia davant un dilema apenes menys brutal”. (Cosa que ya està fent, en la qüestio idiomatica, i l’ensenyança en les escoles).

El “valencianisme”, la “fe”, tant dels “pancatalanistes” com la dels “panespanyolistes”, i la seua exigencia, es com la dels “cristians-vells”, intrinsecament contradictoria, per aixo en cap de moment no pot assimilar els uns als atres, i qualseevol “decret” que obligue  la “conversio” d’uns respecte dels atres, mai no podra, com tampoc no ho pogue en el passat, l’unificacio nacional.

Cal per tant, i en aixo estem un grapat de valencians, que la solucio al “Conflicte Nacional” actual, no vinga marcà per l’expulsio, l’exili, d’uns per l’exigencia i l’intolerancia dels atres.

El passat, la nostra historia, com ades he dit, no mos alliçona. I aixina tenim com quan encara  no havien passat cent anys, de nou cobrix el nostre horiso valencià una nova borrasca d’enfrontament.

Ara, l’enfrontament, va ser per una qüestio que podrien dir d’estat (¿a que em sonarà a mi aixo de les qüestions d’Estat?). Valia que els valencians prengueren partit be per l’Austria, be pel Borbo. I ho feren i s’enfrontarem. Pero, aci les condicions metereologiques mos deparen u d’eixos fenomens denominats de la “gota gelà”, produint-se com a conseqüencia, “l’eixida de mare del riu que mos ha doblegat com a poble”, desnaturalisant-mos per l’enfangament i clavillant-mos com ho fa el fanc quan es seca.

Eixa desnaturalisacio i eixe clavillament mos ha condicionat de manera decisiva debilitant la nostra personalitat colectiva “nacional”.

No foren favorables, per a la nostra “debilità” personalitat de poble, les condicions meteorologiques que es donaren posteriorment. Per aixo, per eixa “debil” personalitat i per la conflictivitat historica, ha fet que hui, siga la nostra propia historia, la seua interpretacio, la que mos dividix i la que mos enfronta.

Quan una societat es troba enfrontà, dividida, resulta dificil comprometre’s sense participar en l’enfrontament. Per aixo, si ya de per si mateix resulta dificil “ser valencià” compromes en el seu Poble, mes dificil resulta ser-ho i intentar superar l’enfrontament, la divisio que a poc a poc mos destruix. I resulta mes dificil perque tots partim d’un primer compromis des d’una de les parts en litigi, i, deslligar-se d’eixe primer compromis sectari no es una qüestio facil, puix que a voltes, inclus s’ha de renunciar a “veritats“ defeses anteriorment en passio, i que son “superaes” des dels nous plantejaments.

Eixa ha de ser, i ho es, la nostra lluita pel Nostre Poble. Una lluita encaminà a conseguir que el futur colectiu com a Poble no siga una qüestio, un constant problema historic.

Cal, per tant, que trenquem eixa constant de l’enfrontament llevant-mos el fanc que mos doblega per a fer possible que en la “primavera del Poble Valencià” florixquen, per la voluntat colectiva, les nostres llibertats nacionals.

Soc dels qui no ho saben tot, i per aixo a tots escolte, obert, permeable i tolerant, intentant traure de tots els mensages conseqüencies positives per al meu Poble. No soc, no obstant, un estudios de l’historia, perque no crec en l’historia estudià. Pero m’agrà i tinc necessitat de coneixer l’historia que el meu Poble ha protagonisat. Aixina puc saber que es allo que m’han negat dependre quan m’han ensenyat “l’historia oficial” i tambe perque no vullc que ningu me l’interprete, contant-me la “seua historia” baix cap de pretencio partidaria, puix que el passat, mai no mos pot condicionar la nostra voluntat de futur.

Soc, aixo si, un pensaor de l’historia,  i eixe pensament em du indefectiblement a la reflexio sobre el meu Poble, en el qual crec mes per allo que podem aplegar a ser que per allo que hem segut. ¿De que mos pot servir un passat glorios sino tenim un futur propi? Eixa es la meua reflexio, i fruit d’ella el present treball.

Un any ha passat des de que m’atrevi a posar en orde les meues reflexions. Un any travessat pels confrontaments electorals que han capgirat l’espectre politic  de l’Estat i han donat a Valencia un parlament que diuen “autonomo”. El comentaris que eixos fets, com atres tambe aconteixcuts,  aixina com la sempre incorfomitat en lo escrit per no haver sabut expressar millor allo que es vol dir, hagueren segut motius suficients per a modificar alguns dels plantejaments aci exposats. No obstant, m’he contingut i a soles he volgut afegir un chicotets comentaris que en res desvirtuen el text original, puix com diu la canço...”ara vos voldria dir que aci res no ha canviat”, en allo que afecta al “Conflicte Valencià” i als seus platejaments de futur, lo qual ya pot ser motiu de mes dures critiques.

Ya hem vist com l’actual conflicte es un “Conflicte Nacional” , que se li pot trobar un paralelisme en el protagonisat quan l’expulsio dels moriscs, i, si en aquell “conflicte” la qüestio religiosa tenia un gran protagonisme, en el present, si be no es un conflicte de base religios, si que pareix ben be un ritual d’alguna “secta” religiosa; el qual s’ancora en els seus origens impedint l’evolucio dels plantejaments que oferixen per a mantindre viva la flama de la discusio, de l’enfrontament que es, per tant, mes “visceral” que “racional”.

Es tambe eixa “sacralisacio” de l’enfrontament actual u dels majors impediments per a deixar postures i entrar en la revisio formal i profunda del “Conflicte Valencià”.

El temps que duem ya en el present “conflicte”, aixima com l’inmovilisme dels arguments que defenen les diverses postures demostra ben clarament l’esterilitat del propi “conflicte”, que mos du indefectiblement a la destruccio com a Poble.

No resulta facil, com he dit ades, abandonar els compromissos en les “sectes” que mantenen l’enfrontament, pero es fa necessari trobar plantejaments des de noves perspectives que l’eviten, no per la seua ignorancia, sino per la seua superacio.

Per a mi ha passat un any des de que escrigui el present treball; un any que va “des de la soletat del treball d’un estiu, al treball, la reflexio colectiva del següent”, que es el present.

Mosatros, en eixa “reflexio colectiva”, busquem eixa superacio que elimine sense exilis ni expulsions el “Conflicte Nacional” que hui patix el nostre Poble. Cal, per tant, que tots aquells que sentim a Valencia sincerament no demorem en participar en la lluita colectiva. Per aixo, lo mateix que el trobaor cubà Silvio Rodriguez i son Unicorni Blau, per la meua banda tambe “demane informacio” per a que entre tots preparem el proyecte d’una Valencia futura i possible.

No mos vejan en l’obligacio de dir als que mos seguixen, com mos diria Antonio Machado, per al nostre cas:

                                   “Ya hi ha un valencià que vol

                                   viure i a viure comença,

                                   entre una Valencia que mor

                                   i atra que amenaça

                                   Valencianet que vens

                                   al mon, Deu te guarde.

                                   Una de les dos Valencies

                                   El cor ha de gelar-te”.

                                   Estiu 1983.