Per: Josep Boronat Gisbert (q.e.p.d.)
En temps migevals, les banderes eren distintius personals dels reis o dels qui obstentaven autoritat en les ciutats. En lo Regne de Valencia, la bandera mes representativa, a la que hi havia de seguir totes les demes quan eixia, era la d’eixa entitat politica que s’autodefinia com a “Ciutat i Regne de Valencia”, com a cap i cos d’una mateixa realitat.
No es llicit decapitar, guillotinar o degollar eixa unitat politica migeval, considerant separadament el cap -Valencia Ciutat- i el cos –tot lo Regne-, com volen certs “segaors” a base de “bon colp de falç”.
La Senyera de Valencia –Ciutat i Regne- era “la que porta el blau”, com reconeix el catala Josep Porter i Moix en “Catalunya Comtal”, com hem vist abans. Encara que ell intenta, per atres consideracions, que els valencians adopten l’actual de Catalunya, no pot fugir-se’n de reconeixer “la historicitat, antiguetat, veracitat i autenticitat” (p. 47) del blau de la bandera valenciana. “Com a minim –diu- a la senyera amb el blau no se li pot negar historicitat, ja que data de cinc cents anys pel cap de baix”.
Fent paralelisme sobre pautes de raonament de l’articul de Porter, i aplicant-les a fets indubtables, podrien arribar a tindre una idea ajustà de l’orige de la Senyera. Vaig a procurar intertar-ho:
Els valencians musulmans, a l’hora de la rendicio pactà de Valencia a Jaume I, “segurament perque es considerava mes important i facil de llegir el peno real sense aditaments” alçaren en la torre de Bab-el-Schar solament lo mes visible, les quatre barres roges, encara que l’estandart de l’eixercit de Jaume I duguera tambe el blau en cap “puix que Jaume I sabia que anava a conquerir la ciutat”, sent mes que conegut el fet del que parla Marti de Viciana: que els reis d’Arago portaven les banderes o estandarts de conquista en l’afegit de color blau. El document fon escriturar en Valencia el 12 de març de 1348, traduit i publicat per Marti de Viciana.
Diu Porter que “Es ben clar, doncs, que hi havia banderes catalano-aragoneses de conquesta, amb el blau, anteriors a la que Pere el Cerimonios dona a Valencia”.
“La senyera de Jaume I –la que duya el seu eixercit- quedaria en la ciutat, en palau, segurament reservà per qui, en nom del rei, quedara tambe com a governaor i administraor”. Apart, conservarien com a trofeu el peno que els sarraïns valencians hissaren en senyal de rendicio. Sent aixi que la bandera de conquista del rei era la que es conservava honorificament en la Ciutat de Valencia, capital del Regne –la que duya al cap del seu eixercit-, es de clara evidencia que portava el blau en cap, transversal a les barres roges.
Per aixo no es gens estrany que Pere el Cerimonios, precisament per ser molt puntillos en les coses protocolaries i de simbolismes, observant que en Borriana utilisaven una bandera de barres sense blau, manara que li l’afegiren per a que la bandera fora como hi havia de ser. Alguns han cregut que este manament del rei a la ciutat de Borriana era una concessio, un privilegi en el sentit actual de la paraula, entesa com un favor o una distincio. Hem de recordar que “privilegi”, en aquell temps, tenia el significat de “llei privà” (pri-legi), es dir, llei que no es general per a tot lo Regne. Era llei o manament particular que tant podia ser de concessio honorifica com d’imposicio d’obligacions o prohibicions.
En este cas, podem perfectament interpretar-lo tambe en sentit de manament d’afegir el blau que faltava (“que se acresciente por la parte de arriba, la qual anyadidura estè teñida de color azul”, en trraduccio de Viciana). Podem interpretar-lo aixima perque justifica el manament donant raons de costum ancestral (“del qual los antiguos reyes de Aragon, nuestros antecesores ilustres, solian sus banderas vencedoras llevar”).
La costum ancestral del blau es urgida per Pere el Cerimonis quan, en motiu d’una victoria, observa que encara no l’havien posat en Borriana. Pere el del Punyalet anava uniformant baix el blau les banderes del Regne de Valencia.
En temps migevals, les banderes eren distintius personals dels reis o dels qui obstentaven autoritat en les ciutats. En lo Regne de Valencia, la bandera mes representativa, a la que hi havia de seguir totes les demes quan eixia, era la d’eixa entitat politica que s’autodefinia com a “Ciutat i Regne de Valencia”, com a cap i cos d’una mateixa realitat.
No es llicit decapitar, guillotinar o degollar eixa unitat politica migeval, considerant separadament el cap -Valencia Ciutat- i el cos –tot lo Regne-, com volen certs “segaors” a base de “bon colp de falç”.
La Senyera de Valencia –Ciutat i Regne- era “la que porta el blau”, com reconeix el catala Josep Porter i Moix en “Catalunya Comtal”, com hem vist abans. Encara que ell intenta, per atres consideracions, que els valencians adopten l’actual de Catalunya, no pot fugir-se’n de reconeixer “la historicitat, antiguetat, veracitat i autenticitat” (p. 47) del blau de la bandera valenciana. “Com a minim –diu- a la senyera amb el blau no se li pot negar historicitat, ja que data de cinc cents anys pel cap de baix”.
Fent paralelisme sobre pautes de raonament de l’articul de Porter, i aplicant-les a fets indubtables, podrien arribar a tindre una idea ajustà de l’orige de la Senyera. Vaig a procurar intertar-ho:
Els valencians musulmans, a l’hora de la rendicio pactà de Valencia a Jaume I, “segurament perque es considerava mes important i facil de llegir el peno real sense aditaments” alçaren en la torre de Bab-el-Schar solament lo mes visible, les quatre barres roges, encara que l’estandart de l’eixercit de Jaume I duguera tambe el blau en cap “puix que Jaume I sabia que anava a conquerir la ciutat”, sent mes que conegut el fet del que parla Marti de Viciana: que els reis d’Arago portaven les banderes o estandarts de conquista en l’afegit de color blau. El document fon escriturar en Valencia el 12 de març de 1348, traduit i publicat per Marti de Viciana.
Diu Porter que “Es ben clar, doncs, que hi havia banderes catalano-aragoneses de conquesta, amb el blau, anteriors a la que Pere el Cerimonios dona a Valencia”.
“La senyera de Jaume I –la que duya el seu eixercit- quedaria en la ciutat, en palau, segurament reservà per qui, en nom del rei, quedara tambe com a governaor i administraor”. Apart, conservarien com a trofeu el peno que els sarraïns valencians hissaren en senyal de rendicio. Sent aixi que la bandera de conquista del rei era la que es conservava honorificament en la Ciutat de Valencia, capital del Regne –la que duya al cap del seu eixercit-, es de clara evidencia que portava el blau en cap, transversal a les barres roges.
Per aixo no es gens estrany que Pere el Cerimonios, precisament per ser molt puntillos en les coses protocolaries i de simbolismes, observant que en Borriana utilisaven una bandera de barres sense blau, manara que li l’afegiren per a que la bandera fora como hi havia de ser. Alguns han cregut que este manament del rei a la ciutat de Borriana era una concessio, un privilegi en el sentit actual de la paraula, entesa com un favor o una distincio. Hem de recordar que “privilegi”, en aquell temps, tenia el significat de “llei privà” (pri-legi), es dir, llei que no es general per a tot lo Regne. Era llei o manament particular que tant podia ser de concessio honorifica com d’imposicio d’obligacions o prohibicions.
En este cas, podem perfectament interpretar-lo tambe en sentit de manament d’afegir el blau que faltava (“que se acresciente por la parte de arriba, la qual anyadidura estè teñida de color azul”, en trraduccio de Viciana). Podem interpretar-lo aixima perque justifica el manament donant raons de costum ancestral (“del qual los antiguos reyes de Aragon, nuestros antecesores ilustres, solian sus banderas vencedoras llevar”).
La costum ancestral del blau es urgida per Pere el Cerimonis quan, en motiu d’una victoria, observa que encara no l’havien posat en Borriana. Pere el del Punyalet anava uniformant baix el blau les banderes del Regne de Valencia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario