Minoria racial composta per cristians nous, els antics mudeixars, convertits teoricament en lo Regne de Valencia des de la revolta de les Germanies. Lo seu numero es discutit: segons Reglá (que utilisá el coeficient de cinc habitants per foc) seria d’uns 170.000 que venen a representar un 34% de la poblacio total valenciana; segons Lapeyre (que utilisá el coeficiente de 4,5 habitants per foc) seria d’uns 117.464. Abdos historiaors, com ha demostrat Ferrer Naranjo recentment, partixen de dos suposts falsos. En primer lloc apliquen el mateix coeficiente a la poblacio cristiana i morisca, siguent aixina que la morisca tenia una tasa de creiximent superior en un 25% a la cristiana. Per atra banda, se l’atribuix a la comunitat morisca de la segon mitat del sigle XVI la mateixa poblacio que figura com embarcá en 1609, sense tindre en conter l’important percentage de poblacio que emigrá clandestina i voluntariament abans de l’expulsio o que mori en el context de les revoltes simultanees a l’expulsio. La poblacio morisca, per lo tant, degue de ser prou superior a les cifres hasda ara barallaes. Lo que no es indiscux es son creiximent progressiu al llarc del sigle XVI, de l’orde d’un 1,35% d’aument mig anual.
La major alçaria demografica es produi en la Serra d’Espadá, en el curs alt dels rius valencians i, sobretot, al SE (area de Gandia) de l’actual provincia de Valencia i al NE de l’actual provincia d’Alacant.
L’activitat laboral predominant dels moriscs valencians fon el treball agrari, com a llauraors vassalls dels senyors feudals. Hamilton compara la situacio dels moriscs en la dels negres del Sur d’Estats Units, esclaus i protegits pels grans latifundistes. No obstant, no tots els moriscs estigueren adscrits al mateix “status”, destacant la superficie economica d’alguns que els portá a practicar el prestamisme -com ha demostrat Ciscar Pallares- i l’important percentage numeric de moriscs de realenc de jurisdicco real i no senyorial. Els factors que enduriren les relacions cristiano-morisques hasda patentisar l’inviabilitat de la convivencia foren: la necessitat sentida per la monarquia d’una homogeneitat social que consolidase sa pretesa vinculacio a la politica europea de “cuius regio, eius religio”; les pressions de signe ideologic-religios del clero; el recrudiment de l’activitat corsaria dels turcs, conscienciaors del risc que suposava la poblacio morisca com a quinta columna del corsarisme; i la peligrositat creixent del creiximent demografic morisc per als detectaors del regim feudal. Encara que la repressivitat monarquica fon mes o menys constant -son prou significatives les disposicions del Duc de Sogorp destinaes a controlar els moviments dels moriscs i a prohibir-li’s la possessio d’armes- la situacio es fiu especialment tensa a seguit del canvi de politica de Felip II en 1568 . La confluencia en est any de greus problemes com la rebelio dels Països Baixos, la presso del Princip Carles, les guerres de religio en França i la subsegüent pressio hugonota i l’alçament morisc en Granada en l’agusdisacio de l’incidencia piratica, obligaren al Rei a una postura rigida que tindria en Valencia lo seu reflex en el virregnat del Comte de Benavente.
Les mides repressores contra els moricsc es succeiren al llarc dels virregnats següents: Lluïs Ferrer (1570-1572), Marques de Mondejar (1572-1575), Vespasia Gonzaga (1575-1578) i, sobretot, el Marques d’Aytona (1581-1594), en la prohibicio als moriscs del canvi de residencia, vigilancia estreta de costes, liquidacio drastica de tot brot de violencia (com la conspiracio morisca de 1583) i persecucio de tots els moriscos granains infiltrats en lo Regne de Valencia. La tasca ideologica del bisbe Joan de Rivera -virrei de 1602-1604- i el bisbe de Sogorp, al remat, justificá la neccesitat irreversible de l’expulsio que es manifestá com el colorari llogic i expeditiu del continuat fracas de la politica assimilaora. El 22 de setembre de 1609, el Marques de Caracena, virrei de Valencia, publicá el bando que decretá l’expulsio. En este bando se’ls permitia endur-se quants bens pogueren; es fixava que, per a conservar minimament l’economia agraria valenciana, podien quedar-se com a maxim un 6% de moriscs designables pels senyors; es prohibia terminantment l’encobriment de moriscs, i es senyalava als nobles com a inmediats benefiiciris de la confiscacio de bens moriscs.
L’analisis de la poblacio morisca embarcá en lo Regne de Valencia revela un 63’66% de poblacio major de catorze anys (31% d’homens i 32’6% de dones) i un 36,3% de menors (9,1% de naixcuts hasda els dos anys, 14’9% de chiquets i un 12’2% de chiquetes) lo que du a significar una poblacio molt jove, explicable, en gran part, per l’alta tasa de natalitat morisca (entre un 50 i un 55%).
L’expulsio s’aplicá en extrem rigor. Inclus el 9 de giner de 1610 es revocá la clausula d’excepcionalitat del 6%. No tots els moriscs acceptaren massivament este fet; es produiren revoltes en la Marina i, sobretot, en la Mola de Cortes. L’expulsio que es va fer en l’oposicio de la major part de l’aristrocracia (que enviá a Madrit, com a portanveus de la critica a la decisio de l’expulsio, al Senyor de Manises i al Senyor de Carlet), contá en el recolzament del poble, de l’iglesia i dels intelectuals.
La quantitat d’expulsat de Valencia oscilá entre un minim de 117.464 (cifra de Lapeyre) i un maxim de 170.000 (cifra de Reglá). Quedaren en Valencia un maxim de mil families. L’inmesa majoria dels expulsats foren a parar a Berberia.
Les conseqüencies no pogueren ser mes funestes, sobretot en les comarques de l’interior. L’expulsio dels moriscs constitui segons Reglá, el revers de les Germanies. Si en estes el camp hi havia triumfat sobre la ciutat, en l’expulsio dels moriscs es produi el triumf pirric de la ciutat sobre el camp. L’agricultura fon l’activitat economica mes afectá. Escolano descriu en tristres paraules el Regne de Valencia diguent que “hi havia quedat, de regio la mes florida d’Espanya, en un param sec i descuidat”. La produccio de sucre i arroç es va resentir especialment. Disminuiren, quasi totalment, les diferencies entre la produccio del secá i el regadiu. Recentment, Casey ha minimisat les conseqüencies negatives de l’espulsio sobre l’agricultura, demostrant la prosperitat d’algun cultiu com el vi o la criança del cuc de seda per a sa posterior transformacio en teixits. En quant a l’industria, sobretot la del calcer d’Elig, es va vore seriament afectá per este fet. En el terreny financier els problemes, si cap, foren encara mes grans. Despres de l’expulsio la Seca de Valencia es va vore obligá a acuynar fortes cantitats de moneda de velló, que imposá a l’erari public grans desembolsos per a absorvir-ho. Quant els moriscs s’adonaren de l’inevitavilitat de s’expulsio, malvengueren tots ses bens mobles i s’afanyaren a canviar per or i joyes totes les monedes, que ells mateixa hi havien acunyat en forma de “menuts” de coure clandestinament. L’abundancia de moneda falsa provocá, ademes, la quebra bursatil de Taula de Canvis que tancá sa caixa en 1613. La repercusio mes greu en l’aspecte financier fon el impago dels rentos dels prestams hipotecaris -els censals- que grabaven les terres cultivaes pels moriscs, lo que va generar la roïna de la burguesia prestamiste. L’actitut del Rei fon favorable als interessos dels deudors. En 1614 es reduiren les pensions de censals de l’interes del 10’8% al 5%, rebaixa que s’accentuaria en 1620 i 1622. La Corona, per atra part, indemnisá a la noblea en 100.000 lliures de l’erari public. En 1638, 248 poblats hi havien segut aveïnats per cristians vells i encara quedaven 205 deshabitats. La derivacio inmediata d’esta situacio fon una autentica concentracio parcelaria i una refeudalisacio nobiliaria, ya que els nobles aprofitaren la situacio imposant unes prerogatives senyorials encara majors. Sa conseqüencia serien les revoltes socials de la segon mitat del sigle XVII.
Font: Gran Enciclopedia de la Regio Valenciana – Valencia 1972 – Tom VII – pag. 228/230
La major alçaria demografica es produi en la Serra d’Espadá, en el curs alt dels rius valencians i, sobretot, al SE (area de Gandia) de l’actual provincia de Valencia i al NE de l’actual provincia d’Alacant.
L’activitat laboral predominant dels moriscs valencians fon el treball agrari, com a llauraors vassalls dels senyors feudals. Hamilton compara la situacio dels moriscs en la dels negres del Sur d’Estats Units, esclaus i protegits pels grans latifundistes. No obstant, no tots els moriscs estigueren adscrits al mateix “status”, destacant la superficie economica d’alguns que els portá a practicar el prestamisme -com ha demostrat Ciscar Pallares- i l’important percentage numeric de moriscs de realenc de jurisdicco real i no senyorial. Els factors que enduriren les relacions cristiano-morisques hasda patentisar l’inviabilitat de la convivencia foren: la necessitat sentida per la monarquia d’una homogeneitat social que consolidase sa pretesa vinculacio a la politica europea de “cuius regio, eius religio”; les pressions de signe ideologic-religios del clero; el recrudiment de l’activitat corsaria dels turcs, conscienciaors del risc que suposava la poblacio morisca com a quinta columna del corsarisme; i la peligrositat creixent del creiximent demografic morisc per als detectaors del regim feudal. Encara que la repressivitat monarquica fon mes o menys constant -son prou significatives les disposicions del Duc de Sogorp destinaes a controlar els moviments dels moriscs i a prohibir-li’s la possessio d’armes- la situacio es fiu especialment tensa a seguit del canvi de politica de Felip II en 1568 . La confluencia en est any de greus problemes com la rebelio dels Països Baixos, la presso del Princip Carles, les guerres de religio en França i la subsegüent pressio hugonota i l’alçament morisc en Granada en l’agusdisacio de l’incidencia piratica, obligaren al Rei a una postura rigida que tindria en Valencia lo seu reflex en el virregnat del Comte de Benavente.
Les mides repressores contra els moricsc es succeiren al llarc dels virregnats següents: Lluïs Ferrer (1570-1572), Marques de Mondejar (1572-1575), Vespasia Gonzaga (1575-1578) i, sobretot, el Marques d’Aytona (1581-1594), en la prohibicio als moriscs del canvi de residencia, vigilancia estreta de costes, liquidacio drastica de tot brot de violencia (com la conspiracio morisca de 1583) i persecucio de tots els moriscos granains infiltrats en lo Regne de Valencia. La tasca ideologica del bisbe Joan de Rivera -virrei de 1602-1604- i el bisbe de Sogorp, al remat, justificá la neccesitat irreversible de l’expulsio que es manifestá com el colorari llogic i expeditiu del continuat fracas de la politica assimilaora. El 22 de setembre de 1609, el Marques de Caracena, virrei de Valencia, publicá el bando que decretá l’expulsio. En este bando se’ls permitia endur-se quants bens pogueren; es fixava que, per a conservar minimament l’economia agraria valenciana, podien quedar-se com a maxim un 6% de moriscs designables pels senyors; es prohibia terminantment l’encobriment de moriscs, i es senyalava als nobles com a inmediats benefiiciris de la confiscacio de bens moriscs.
L’analisis de la poblacio morisca embarcá en lo Regne de Valencia revela un 63’66% de poblacio major de catorze anys (31% d’homens i 32’6% de dones) i un 36,3% de menors (9,1% de naixcuts hasda els dos anys, 14’9% de chiquets i un 12’2% de chiquetes) lo que du a significar una poblacio molt jove, explicable, en gran part, per l’alta tasa de natalitat morisca (entre un 50 i un 55%).
L’expulsio s’aplicá en extrem rigor. Inclus el 9 de giner de 1610 es revocá la clausula d’excepcionalitat del 6%. No tots els moriscs acceptaren massivament este fet; es produiren revoltes en la Marina i, sobretot, en la Mola de Cortes. L’expulsio que es va fer en l’oposicio de la major part de l’aristrocracia (que enviá a Madrit, com a portanveus de la critica a la decisio de l’expulsio, al Senyor de Manises i al Senyor de Carlet), contá en el recolzament del poble, de l’iglesia i dels intelectuals.
La quantitat d’expulsat de Valencia oscilá entre un minim de 117.464 (cifra de Lapeyre) i un maxim de 170.000 (cifra de Reglá). Quedaren en Valencia un maxim de mil families. L’inmesa majoria dels expulsats foren a parar a Berberia.
Les conseqüencies no pogueren ser mes funestes, sobretot en les comarques de l’interior. L’expulsio dels moriscs constitui segons Reglá, el revers de les Germanies. Si en estes el camp hi havia triumfat sobre la ciutat, en l’expulsio dels moriscs es produi el triumf pirric de la ciutat sobre el camp. L’agricultura fon l’activitat economica mes afectá. Escolano descriu en tristres paraules el Regne de Valencia diguent que “hi havia quedat, de regio la mes florida d’Espanya, en un param sec i descuidat”. La produccio de sucre i arroç es va resentir especialment. Disminuiren, quasi totalment, les diferencies entre la produccio del secá i el regadiu. Recentment, Casey ha minimisat les conseqüencies negatives de l’espulsio sobre l’agricultura, demostrant la prosperitat d’algun cultiu com el vi o la criança del cuc de seda per a sa posterior transformacio en teixits. En quant a l’industria, sobretot la del calcer d’Elig, es va vore seriament afectá per este fet. En el terreny financier els problemes, si cap, foren encara mes grans. Despres de l’expulsio la Seca de Valencia es va vore obligá a acuynar fortes cantitats de moneda de velló, que imposá a l’erari public grans desembolsos per a absorvir-ho. Quant els moriscs s’adonaren de l’inevitavilitat de s’expulsio, malvengueren tots ses bens mobles i s’afanyaren a canviar per or i joyes totes les monedes, que ells mateixa hi havien acunyat en forma de “menuts” de coure clandestinament. L’abundancia de moneda falsa provocá, ademes, la quebra bursatil de Taula de Canvis que tancá sa caixa en 1613. La repercusio mes greu en l’aspecte financier fon el impago dels rentos dels prestams hipotecaris -els censals- que grabaven les terres cultivaes pels moriscs, lo que va generar la roïna de la burguesia prestamiste. L’actitut del Rei fon favorable als interessos dels deudors. En 1614 es reduiren les pensions de censals de l’interes del 10’8% al 5%, rebaixa que s’accentuaria en 1620 i 1622. La Corona, per atra part, indemnisá a la noblea en 100.000 lliures de l’erari public. En 1638, 248 poblats hi havien segut aveïnats per cristians vells i encara quedaven 205 deshabitats. La derivacio inmediata d’esta situacio fon una autentica concentracio parcelaria i una refeudalisacio nobiliaria, ya que els nobles aprofitaren la situacio imposant unes prerogatives senyorials encara majors. Sa conseqüencia serien les revoltes socials de la segon mitat del sigle XVII.
Font: Gran Enciclopedia de la Regio Valenciana – Valencia 1972 – Tom VII – pag. 228/230
No hay comentarios:
Publicar un comentario