¿Ensomi o requiem?
Autor: Miquel Adlert Noguerol (q.e.p.d.)
MURTA, Num. 28, orctubre de 1980
En cumpliment de la promesa potestativa que fiu als lectors de MURTA –els que em llixquem a mi, clar- en el numero anterior, en est exponc de manera succinta, extractà, concisa, resumida, consensà, en una pindola ..., com es vullga dir, com es el valencianisme que ara senc yo; i, per sentir-lo, el desige; i, per desijar-lo, el voldria vore, no solament en existencia sino en triumfo.
I he de començar per advertir que, per a mi –com ho es en bona ortodoxia valencianista- en el valencianisme patriotic –que es l’autentic-, per sobre el pensament està, com a primordial, el sentiment: el sentiment d’amor a la Patria Valenciana, com sempre ha segut est el toponim que els valencianistes hem sentit en tot moment com el mes cordial en nostre amor a Valencia.
Ya es vella preocupacio en mi que l’amor que els valencians tenim per les nostres coses no pot plasmar-se hui en la interpretacio que se li ha vingut donant; inclus diria yo, ni coneixer-lo en la designacio acostumà, per a que aparega clar el nou sentit que desige.
Si el llegitim sentiment del valencianisme no pot dur-se hui a un concepte que defenga la tornà a les estructures caduques, encara que tinguen base tradicional, resulta mes absurda la pretensio quan eixes forces caduques falten de fonament historic i son pura invencio actual per motivacions de sobra conegudes. Per aixo sa defensa representa: EN ELS QUE LA FAN DE BONA FE, UNA INCONSCIENCIA INCONMENSURABLE I UNA CANDIDES INENARRABLE, QUE NO PODEN SER SINO PER UNA IGNORANCIA SUPINA; EN ELS QUE ES MOUEN AL SERVICI DE DETERMINATS INTERESSOS ECONOMICS I CONEGUDES TENDENCIES POLITIQUES, UNA MALDAT ILLIMITÀ.
No es pot admEtre en 1980 es “jugar a fonteres”; i molt manco si el joc te jugaes falaces, o, encara que no siguen tals, que duguen germens d’odis, hostilitats o revanches.
El vendaval que ha supost en nostre mon els ultims anys s’han endut, per a la formacio de l’estil actual, moltes coses; racismes, segregacions i discriminacions de tota indole; tiranies i anarquies; nacionalismes expansius i restrictius; colonialismes i dominacions; retoriques inutils; boBaliconeries decimononiques que suplanten, en oligarquies de partits, l’autentica democracia, a l’engrillonar, en una llibertat singular i abstracta, les verdaderes llibertats concretes.
Si, es molt “lo que el vent se’n dugue”. Pero, com en l’era, en ple estiu, quan el Llauraor, suoros del noble treball del camp, llança contra l’or del soL el del blaT recent batut, el vent se’n dugue la palla, la pols, la brutea, lollauger, lo fluix, lo impur..., no pogue no obstant endur-se el gra, lo clar, lo net, lo gravit, lo permanent, lo pur...
Es este gra, pur, net, generos... lo que ha de constituit el valencianisme; regat per la font incontaminà regà per ses aigües clares per a la conservacio i cultiu del valuos llegal cultural de nostra glorios historia. Ha de ser com una infraestructura que informe la vida nostra en una “valenciana manera” de ser, de pensar, d’actuar... Sense abrigar, cap a res ni cap a ningu odis contraris al gran manament de l’amor; sense rencors, sense exclusivismes; sense hostilitat; en colaboracio de germanor –tots els homens son germans- pero sense conexions politiques que puguen embrutar-la, perque ¿cap major incompatibilitat que la de l’espiritulitat d’un sentiment pur, com ha de ser el valencianisme, i la interpretacio materialista del marxisme?.
Est es el concepte d’un valencianisme que, arraïlat, en el noble orgull de son passat, a la personalitat del nostre, vell en sentit d’existencia i no de caducitat, Regne de Valencia, veja en este una peça que, integrant la gloriosa Corona d’Arago en el magnific conjunt de les Espanyes, puga ser una aportacio a l’Europa unida.
Autor: Miquel Adlert Noguerol (q.e.p.d.)
MURTA, Num. 28, orctubre de 1980
En cumpliment de la promesa potestativa que fiu als lectors de MURTA –els que em llixquem a mi, clar- en el numero anterior, en est exponc de manera succinta, extractà, concisa, resumida, consensà, en una pindola ..., com es vullga dir, com es el valencianisme que ara senc yo; i, per sentir-lo, el desige; i, per desijar-lo, el voldria vore, no solament en existencia sino en triumfo.
I he de començar per advertir que, per a mi –com ho es en bona ortodoxia valencianista- en el valencianisme patriotic –que es l’autentic-, per sobre el pensament està, com a primordial, el sentiment: el sentiment d’amor a la Patria Valenciana, com sempre ha segut est el toponim que els valencianistes hem sentit en tot moment com el mes cordial en nostre amor a Valencia.
Ya es vella preocupacio en mi que l’amor que els valencians tenim per les nostres coses no pot plasmar-se hui en la interpretacio que se li ha vingut donant; inclus diria yo, ni coneixer-lo en la designacio acostumà, per a que aparega clar el nou sentit que desige.
Si el llegitim sentiment del valencianisme no pot dur-se hui a un concepte que defenga la tornà a les estructures caduques, encara que tinguen base tradicional, resulta mes absurda la pretensio quan eixes forces caduques falten de fonament historic i son pura invencio actual per motivacions de sobra conegudes. Per aixo sa defensa representa: EN ELS QUE LA FAN DE BONA FE, UNA INCONSCIENCIA INCONMENSURABLE I UNA CANDIDES INENARRABLE, QUE NO PODEN SER SINO PER UNA IGNORANCIA SUPINA; EN ELS QUE ES MOUEN AL SERVICI DE DETERMINATS INTERESSOS ECONOMICS I CONEGUDES TENDENCIES POLITIQUES, UNA MALDAT ILLIMITÀ.
No es pot admEtre en 1980 es “jugar a fonteres”; i molt manco si el joc te jugaes falaces, o, encara que no siguen tals, que duguen germens d’odis, hostilitats o revanches.
El vendaval que ha supost en nostre mon els ultims anys s’han endut, per a la formacio de l’estil actual, moltes coses; racismes, segregacions i discriminacions de tota indole; tiranies i anarquies; nacionalismes expansius i restrictius; colonialismes i dominacions; retoriques inutils; boBaliconeries decimononiques que suplanten, en oligarquies de partits, l’autentica democracia, a l’engrillonar, en una llibertat singular i abstracta, les verdaderes llibertats concretes.
Si, es molt “lo que el vent se’n dugue”. Pero, com en l’era, en ple estiu, quan el Llauraor, suoros del noble treball del camp, llança contra l’or del soL el del blaT recent batut, el vent se’n dugue la palla, la pols, la brutea, lollauger, lo fluix, lo impur..., no pogue no obstant endur-se el gra, lo clar, lo net, lo gravit, lo permanent, lo pur...
Es este gra, pur, net, generos... lo que ha de constituit el valencianisme; regat per la font incontaminà regà per ses aigües clares per a la conservacio i cultiu del valuos llegal cultural de nostra glorios historia. Ha de ser com una infraestructura que informe la vida nostra en una “valenciana manera” de ser, de pensar, d’actuar... Sense abrigar, cap a res ni cap a ningu odis contraris al gran manament de l’amor; sense rencors, sense exclusivismes; sense hostilitat; en colaboracio de germanor –tots els homens son germans- pero sense conexions politiques que puguen embrutar-la, perque ¿cap major incompatibilitat que la de l’espiritulitat d’un sentiment pur, com ha de ser el valencianisme, i la interpretacio materialista del marxisme?.
Est es el concepte d’un valencianisme que, arraïlat, en el noble orgull de son passat, a la personalitat del nostre, vell en sentit d’existencia i no de caducitat, Regne de Valencia, veja en este una peça que, integrant la gloriosa Corona d’Arago en el magnific conjunt de les Espanyes, puga ser una aportacio a l’Europa unida.
No hay comentarios:
Publicar un comentario