Per: Josep Boronat Gisbert (q.e.p.d.)
“Valencians foren, com és sabut, la gran majoria dels nostres literats classics (...) Els gramatics li donen el nom de valenciana. (...) els traductors dels segles XV i XVI anomenen clarament valenciana la llengua de la seua apoca. (...). La denominacio de valenciana per a la llengua propia, apareix usada alguna vegada per autors no valencians (...). Els testimonis adduits son nombrosos i ben explicits. Tanmateix, alguns historiadors de la literatutra catalana (Rubio i lluc, Nicolau d’Olwer, Montoliu, Marti de Riquer, etc.) han volgut interpretar que la denominacio de “valenciana prosa” era nomes nom d’una certa escola literaria i no tenia significacio idiomatica. (...) Cal, doncs, concloure que, com digue Rubio i Balaguer, el dictat “valenciana prosa” no te atre abast que el de “prosa escrita per valencians”
(S.G., p. 36-38).
En el capitul que Sanchis Guarner dedica a canviar-li el nom a la llengua valenciana, despres d’enunciar les “rains” que –segons ell- fonamenten el nom de catala per a la nostra llengua, i que no tenen –ya ho hem vist- res de pes, cap de valor, afegix uns quants paragrafs relligant dats de modo que una lectura superficial pot produir l’ilusio de que hi ha algun fonament en la seua afirmacio.
Barreja denominacions cronologicament posterior i extrangeres i escritors d’epoques diferents, de manera molt curiosa, per a donar l’impressio que vol produir, falaç impressio que no resistix la critica interna del text.
Una mostra: dels dats objectius que aporta es deduix clarament lo contrari d’allo que vol fer vore en les seues sinuoses interpretacions.
Afirma que “Valencianas foren, com es sabut, la gran majoria dels nostres lliterats classics”, i que en el sigle XV sigle dels nostres classics, “nomes alterna la denominacio de valenciana amb la de romanç per a la llengua propia, tant si els seus llibres eren impresos a Valencia com a Barcelona”.
Assevera que “Els gramatics li donen el nom de valenciana”, aduint eixemples:
- Liber elegantiarum, Venecia, 1489, primer diccionari impres d’una llengua romanica, escrit “latina et valentiana lingua” per Joan Esteve, valencià.
- Sinonimia variatonum sententiarum, de Stefano Flisco, vertit “ex italico sermone in valentinum” per Jeroni Amiguet, tortosi.
Assegura Sanchis Guarner que “El nom de la llkengua autotctona solen esmentar-lo tots els llibres que eren traduccions d’una altra llengua, is’observa que els traductors del segles XVI i Xvii anomenaven clarament valenciana la lengua de la seua epoca”. I trau a colacio:
- La primera traduccio a una llengua romanica de la Biblia “arromançada de lengua latina en la nostra valenciana” per Bonifaci Ferrer, germa de Sant Vicent Ferrer, en Valencia, 1478.
- Imitacio de Jesucrist de Kempis, Barcelona, 1482, “explanat de lati en valenciana lengua”, per Miquel Perez.
- Vida de sancta Catherina de Sena, Valencia, 1488, traduida pel mateix Miquel Perez “de lati en valencina prosa”.
- Vida de Jesucrist de Ludolf de Saxonia, 1587, “trelladada de lati en valenciana lengua” per Joan Roiç de Corella.
- Hystoria de Alexandre de Plutarc, Barcelona, 1481, “del toscà en la present lengua valenciana trabnsferida” per Lluis de Fenollet.
- Lo carcer d’amor, Barcelona, 1493, “traduit de lengua castellana en estil de valenciana prosa” per Bernardi Vallmanya.
- La revelacio del benaventurat apostol sanct Pau, Valencia, 1495, que el mateix B. Vallmanya va traduit “de vulgar ydioma castellà en valenciana prosa”.
- Cordial de l’anima, Valencia, 1495, traduit “de vulgar lengua castellana en stil de valenciana prosa” per B. Vallmanya.
- Art de ben morir, Valencia, 1491?, traduit per Francesc Eiximenis, gironi, “en lenguage catala”, expressio corregida per ell mateix en la segona edicio de Barcelona, 1507, substituint-la per “en lengua valenciana”.
- Scala Dei, Barcelona, 1523, traduida pel mateix Francesc Eiximenis “de lemosi en nostra lengua vulgar valenciana”.
- Blanquerna de Ramon Llull, Valencia, 1521, “traduit i corregit ara novament dels primers originals, i estampat en llengua valenciana” per Joan Bonllavi, catala. Notem que diu traduit, i era obra de Llull.
Tambe aporta afirmacions d’autors classics:
- La historia de Joseph, 1506, de Joan Roiç de Corella, en la que declara que “descriurè en vulgar valenciana prosa...”.
- Tirant lo Blanch, Valencia, 1490, en la que el autor, Joanot Martorell, fingint ser traductor, escriu “m’atrevire expondre no solament de llengua anglesa en portoguesa, mas encara de protoguesa en vulgar valenciana”.
“Els testimonis adduïts són nombrosos i ben explicits”, diu.
La denominacio de “valenciana” per a la nostra llengua, la llengua dels valencians, la llengua a que es referix Sanchis Guarner, apareix usada sempre pels classics: autors, traductors i gramatics, valencians i no valencians, tant si estan impreses les obres en Valencia com si ho estan en Bacelona o Venecia.
La deduccio de qui, on veu escrit “valencian prosa” llig “prosa escrita per valencians” dins de la “Lliteratura catalana”, que es la seua conclusio –seguint en dictat del catala Rubio i Balaguer-, pareix propia de paralexics, o enlluernats visionaris, o esquizofrenics, o psicopates obsessius.
Qualsevol persona normal deduix que els classics afirmen que el idioma que en ells ha quallat com a idioma lliterari, es titula “llengua valenciana”, i aixina deu de nomenar-se sempre.
UNICA LLENGUA CLASSICA, LA VALENCIANA
“En el període antic i classic de la nostra Literatura, la llengua literária estava tan unificada que resulta ben dificil d’esbrinar quins textos són originals d’autors valencians, quins ho són de catalans i quins de mallorquins. Només els tècnics arrriben a descobrir-hi certs indicis i encara no concloents”
(S.G., pp. 39 i ss.).
Correcta apreciacio, pero tenint sempre present que eixa llengua lliteraria classica era la denominà per tots “llengua valenciana”; que, encara que els parlars catalans i malloquins eren diferents del valencià, els escrits que tenien les pretensions lliteries adoptaven la “llengua valenciana”, rao per la qual els textos escrits mostren una certa uniformitat; i tambe, que els unics escrits que poden classificar-se com a “llityeraris” son d’autors valencians.
Duent conte d’esta realitat que he precisat breument, i seguint la llectura de Sanchis Guarner, s’observa que, silenciant-les i donant a entendre mes be atra cosa, comença a desfalcar, desvalorar, despreciar i rebaixar lo nostre. Vejam-ho:
Presenta com a “regionalistes valencians” els escrits de Jaume Roig i Sant Vicent Ferrer, ficant aixi, furtivament, com una falca, la falsa idea de que els valencians s’apartaven de la llengua lliteraria, com si no fora la seua. Cosa molt llunt de la realitat, quan be sabem que els dos autors citats per ell son exponents ben clars de la lliteratura valenciana, precisament d’eixa que, despuntant en les algemies, v’arribar a ser l’unica “lliteraria” de tots els parlars de la costa mediterranea d’Espanya.
Deseguida afirma que “la diferenciacio no arribà a accentuar-se fins a ala darreria del segle XVI i en el segle XVII, amb la decadència del nostre idioma, i és aleshores quan la llengua escrita comença a reflectir els dialectismes, tant a València com a Catalunya i a Mallorca”.
Podia haver posat punts suspensius en llo de “tant a València”, suprimint una incorrecio, perque precisament qui va començar a reflectir en els seus escrits la seua propia parla, i per tant a distanciar-se, foren els catalans i els mallorquins, els quals la tenien diferent a la valenciana, la llengua parlà en el Regne de Valencia, tinguda com a model de bon parlar i de bon escriure. Per tant, a no ser en un intent clar de desvirtuar-la, Sanchis Guarner, no devia d’haver posat en un mateix pla la diferenciacio dialectal, quan be sap qui es va diferenciar de qui.
En l’alusio a “la decadencia del nostre idioma“, parlant inmediatament de Valencia, Catalunya i Mallorca juntes, pareix que pose la premisa d’un parlar anterior uniforme i d’uns valors lliteraris pareguts en els territoris que cita. Tinc que precisar que la decadencia podria tindre-la qui havia pujat a gran altura. I l’unic Regne que havia posat dalt del candeler, l’unic que havia fet sobreeixir i lluir la seua llengua, era el Regne de Valencia. Els condats catalans –subdits del Regne d’Arago- “no decaigueren: continuaren en el mateix nivell d’atonia, pobrea i fluixetat cultural. La sua parla no tenia ninguna lliteratura. Si l’idioma valencià entrava en decandencia lliteraria, el parlar catala no havia arribat a ser mes que aixo, un parlar, no una llengua de valor lliterari.
“Valencians foren, com és sabut, la gran majoria dels nostres literats classics (...) Els gramatics li donen el nom de valenciana. (...) els traductors dels segles XV i XVI anomenen clarament valenciana la llengua de la seua apoca. (...). La denominacio de valenciana per a la llengua propia, apareix usada alguna vegada per autors no valencians (...). Els testimonis adduits son nombrosos i ben explicits. Tanmateix, alguns historiadors de la literatutra catalana (Rubio i lluc, Nicolau d’Olwer, Montoliu, Marti de Riquer, etc.) han volgut interpretar que la denominacio de “valenciana prosa” era nomes nom d’una certa escola literaria i no tenia significacio idiomatica. (...) Cal, doncs, concloure que, com digue Rubio i Balaguer, el dictat “valenciana prosa” no te atre abast que el de “prosa escrita per valencians”
(S.G., p. 36-38).
En el capitul que Sanchis Guarner dedica a canviar-li el nom a la llengua valenciana, despres d’enunciar les “rains” que –segons ell- fonamenten el nom de catala per a la nostra llengua, i que no tenen –ya ho hem vist- res de pes, cap de valor, afegix uns quants paragrafs relligant dats de modo que una lectura superficial pot produir l’ilusio de que hi ha algun fonament en la seua afirmacio.
Barreja denominacions cronologicament posterior i extrangeres i escritors d’epoques diferents, de manera molt curiosa, per a donar l’impressio que vol produir, falaç impressio que no resistix la critica interna del text.
Una mostra: dels dats objectius que aporta es deduix clarament lo contrari d’allo que vol fer vore en les seues sinuoses interpretacions.
Afirma que “Valencianas foren, com es sabut, la gran majoria dels nostres lliterats classics”, i que en el sigle XV sigle dels nostres classics, “nomes alterna la denominacio de valenciana amb la de romanç per a la llengua propia, tant si els seus llibres eren impresos a Valencia com a Barcelona”.
Assevera que “Els gramatics li donen el nom de valenciana”, aduint eixemples:
- Liber elegantiarum, Venecia, 1489, primer diccionari impres d’una llengua romanica, escrit “latina et valentiana lingua” per Joan Esteve, valencià.
- Sinonimia variatonum sententiarum, de Stefano Flisco, vertit “ex italico sermone in valentinum” per Jeroni Amiguet, tortosi.
Assegura Sanchis Guarner que “El nom de la llkengua autotctona solen esmentar-lo tots els llibres que eren traduccions d’una altra llengua, is’observa que els traductors del segles XVI i Xvii anomenaven clarament valenciana la lengua de la seua epoca”. I trau a colacio:
- La primera traduccio a una llengua romanica de la Biblia “arromançada de lengua latina en la nostra valenciana” per Bonifaci Ferrer, germa de Sant Vicent Ferrer, en Valencia, 1478.
- Imitacio de Jesucrist de Kempis, Barcelona, 1482, “explanat de lati en valenciana lengua”, per Miquel Perez.
- Vida de sancta Catherina de Sena, Valencia, 1488, traduida pel mateix Miquel Perez “de lati en valencina prosa”.
- Vida de Jesucrist de Ludolf de Saxonia, 1587, “trelladada de lati en valenciana lengua” per Joan Roiç de Corella.
- Hystoria de Alexandre de Plutarc, Barcelona, 1481, “del toscà en la present lengua valenciana trabnsferida” per Lluis de Fenollet.
- Lo carcer d’amor, Barcelona, 1493, “traduit de lengua castellana en estil de valenciana prosa” per Bernardi Vallmanya.
- La revelacio del benaventurat apostol sanct Pau, Valencia, 1495, que el mateix B. Vallmanya va traduit “de vulgar ydioma castellà en valenciana prosa”.
- Cordial de l’anima, Valencia, 1495, traduit “de vulgar lengua castellana en stil de valenciana prosa” per B. Vallmanya.
- Art de ben morir, Valencia, 1491?, traduit per Francesc Eiximenis, gironi, “en lenguage catala”, expressio corregida per ell mateix en la segona edicio de Barcelona, 1507, substituint-la per “en lengua valenciana”.
- Scala Dei, Barcelona, 1523, traduida pel mateix Francesc Eiximenis “de lemosi en nostra lengua vulgar valenciana”.
- Blanquerna de Ramon Llull, Valencia, 1521, “traduit i corregit ara novament dels primers originals, i estampat en llengua valenciana” per Joan Bonllavi, catala. Notem que diu traduit, i era obra de Llull.
Tambe aporta afirmacions d’autors classics:
- La historia de Joseph, 1506, de Joan Roiç de Corella, en la que declara que “descriurè en vulgar valenciana prosa...”.
- Tirant lo Blanch, Valencia, 1490, en la que el autor, Joanot Martorell, fingint ser traductor, escriu “m’atrevire expondre no solament de llengua anglesa en portoguesa, mas encara de protoguesa en vulgar valenciana”.
“Els testimonis adduïts són nombrosos i ben explicits”, diu.
La denominacio de “valenciana” per a la nostra llengua, la llengua dels valencians, la llengua a que es referix Sanchis Guarner, apareix usada sempre pels classics: autors, traductors i gramatics, valencians i no valencians, tant si estan impreses les obres en Valencia com si ho estan en Bacelona o Venecia.
La deduccio de qui, on veu escrit “valencian prosa” llig “prosa escrita per valencians” dins de la “Lliteratura catalana”, que es la seua conclusio –seguint en dictat del catala Rubio i Balaguer-, pareix propia de paralexics, o enlluernats visionaris, o esquizofrenics, o psicopates obsessius.
Qualsevol persona normal deduix que els classics afirmen que el idioma que en ells ha quallat com a idioma lliterari, es titula “llengua valenciana”, i aixina deu de nomenar-se sempre.
UNICA LLENGUA CLASSICA, LA VALENCIANA
“En el període antic i classic de la nostra Literatura, la llengua literária estava tan unificada que resulta ben dificil d’esbrinar quins textos són originals d’autors valencians, quins ho són de catalans i quins de mallorquins. Només els tècnics arrriben a descobrir-hi certs indicis i encara no concloents”
(S.G., pp. 39 i ss.).
Correcta apreciacio, pero tenint sempre present que eixa llengua lliteraria classica era la denominà per tots “llengua valenciana”; que, encara que els parlars catalans i malloquins eren diferents del valencià, els escrits que tenien les pretensions lliteries adoptaven la “llengua valenciana”, rao per la qual els textos escrits mostren una certa uniformitat; i tambe, que els unics escrits que poden classificar-se com a “llityeraris” son d’autors valencians.
Duent conte d’esta realitat que he precisat breument, i seguint la llectura de Sanchis Guarner, s’observa que, silenciant-les i donant a entendre mes be atra cosa, comença a desfalcar, desvalorar, despreciar i rebaixar lo nostre. Vejam-ho:
Presenta com a “regionalistes valencians” els escrits de Jaume Roig i Sant Vicent Ferrer, ficant aixi, furtivament, com una falca, la falsa idea de que els valencians s’apartaven de la llengua lliteraria, com si no fora la seua. Cosa molt llunt de la realitat, quan be sabem que els dos autors citats per ell son exponents ben clars de la lliteratura valenciana, precisament d’eixa que, despuntant en les algemies, v’arribar a ser l’unica “lliteraria” de tots els parlars de la costa mediterranea d’Espanya.
Deseguida afirma que “la diferenciacio no arribà a accentuar-se fins a ala darreria del segle XVI i en el segle XVII, amb la decadència del nostre idioma, i és aleshores quan la llengua escrita comença a reflectir els dialectismes, tant a València com a Catalunya i a Mallorca”.
Podia haver posat punts suspensius en llo de “tant a València”, suprimint una incorrecio, perque precisament qui va començar a reflectir en els seus escrits la seua propia parla, i per tant a distanciar-se, foren els catalans i els mallorquins, els quals la tenien diferent a la valenciana, la llengua parlà en el Regne de Valencia, tinguda com a model de bon parlar i de bon escriure. Per tant, a no ser en un intent clar de desvirtuar-la, Sanchis Guarner, no devia d’haver posat en un mateix pla la diferenciacio dialectal, quan be sap qui es va diferenciar de qui.
En l’alusio a “la decadencia del nostre idioma“, parlant inmediatament de Valencia, Catalunya i Mallorca juntes, pareix que pose la premisa d’un parlar anterior uniforme i d’uns valors lliteraris pareguts en els territoris que cita. Tinc que precisar que la decadencia podria tindre-la qui havia pujat a gran altura. I l’unic Regne que havia posat dalt del candeler, l’unic que havia fet sobreeixir i lluir la seua llengua, era el Regne de Valencia. Els condats catalans –subdits del Regne d’Arago- “no decaigueren: continuaren en el mateix nivell d’atonia, pobrea i fluixetat cultural. La sua parla no tenia ninguna lliteratura. Si l’idioma valencià entrava en decandencia lliteraria, el parlar catala no havia arribat a ser mes que aixo, un parlar, no una llengua de valor lliterari.
No hay comentarios:
Publicar un comentario