VIDA DE SANT VICENT FERRER, APOSTOL D’EUROPA
Autor: Josep Teixidor
Ajuntament de Valencia – 1999
Signatura: ARV. DM 1431/1-1431/2.
Libro II, capitul XXIII – pag. 353 y següents.
1.412: PER FI UN REMEI A LA QÜESTIO DINASTICA.
“Alegrem-se i regocigem-se i donem gracies a Deu que ems a permitit que aplegue este moment tan solemne, en que vos comuniquem la decisio que havem prenit en conciencia, per majoria, en la millor intencio per a be de la Corona d’Arago i que a recaigut en la persona de l’ilustre i molt magnific senyor En Ferrando, infant de Castella i net d’En Pere, rei d’Arago de gloriosa memoria”.
De peu uns, agenollats uns atres, gritant, plorant i botant la gent tota va gritar. “Vixca nostre rei En Ferrando”.
Aixi, Vicent Ferrer, en mig d’una gran emocio de tot el gentiu i en veu alta i tremola escomençà a llegir el document davant d’un impresionant silenci. A les nou del mati d’este 28 de juny de 1.412, la gent omplia la plaça on anava a celebrar-se l’acte de proclamacio.
Despres de la concordia d’Alcanyis, es v’escriure a tots els possibles pretenents, per a que si volien enviaren a ses advocats a Casp, per a informar als compromisaris sobre els drets de ses pretenents alegant i defenent quant cregueren oportu.
Els primers en aplegar foren els del jove Alfons, duc de Gandia, que feren extens relat del dret del seu representat. Posteriorment, els següents, foren els procuraors de Ferrando d’Antequera, que afegiren un llarc i extens informe presentat pel doctor en lleis Joan Gonçales d’Acevedo. Despres els de Lluïs de Calabria i, per ultim, els del comte d’Urgell, que en principi no volia reconeixer res per considerar-se el llegitim successor i que, posteriorment, reconsiderà enviar a ses procuraors que reconegueran i acceptaren les condicions.
El dia 24 del dit mes es reuniren els compromisaris en sessio secreta i procediren a la votacio. S’acordà quel primer en pendre la paraula fora Vicent Ferrer Miquel, que escomençà a llegir sa decisio que hi havia escrit en les següents paraules:
“Yo Frai Vicent Ferrer, de l’Orde de Predicaors, Mestre en Sagra Teologia, u dels jujes designats pels parlaments aferme, segons el meu saber i poder que els parlaments mencionats, els subdits i vasalls de la Corona d’Arago, deuen prestar la deguda fidelitat a l’ilustrissim i molt magnific senyor Ferrando, Infant de Castella, net de Pere, rei d’Arago de gloriosa memoria, el qual fon pare del molt alt rei Marti l’Huma ultimament mort, com el mes proxim parent de llegitimin matrimoni i declare que tots per deure estrict debem estar obligats a tindre-ho per llegitim rei i senyor en justicia segons Deu i la meua conciencia”.
Domenec Ram, Francesc d’Aranda, Berenguer de Bardaxi per Arago; Bonifaci Ferrer per Valencia i Bernat de Guelbes per Barcelona, es llimitaren a escriure: “En tot i per tot vullc adherir-me a l’intencio del predit Vicent Ferrer”. A continuacio, l’arquebisbe de Saragossa digue: “Designe com a sobira a qui d’entre el duc de Gandia i el comte d’Urgell es considere mes acte per a la realea”. Guillem de Vallseca es v’adherir plenament a l’opinio de l’arquebisbe, expressant clarament que considerava mes indicat per al carrec de rei al comte d’Urgell. Finalment el valencià Pere Beltran es v’excusar abstenit-se per no estar suficientment informat de tan delicat assunt, ya que s’havia incorporat al conclau el 18 de maig, despres d’un mes d’escomençat.
Ferrando d’Antequera v’obtindre tots els vots necessaris per a s’eleccio dels compromisaris de Valencia (dos), d’Arago (tres) i de Barcelona (uno).
En Arago es va rebre la noticia en jubil, ab simpatia no unanim en Valencia i ab decepcio en Barcelona, pero en ningu lloc de la Corona es varen manifestar protestes contra el fallo de Casp.
El dia 28 de juny es va fer public el resultat de l’eleccio. En la plaça major de Casp el bisbe d’Osca celebrà la santa missa. A l’evangeli Vicent Ferrer va fer la predica preparant els anims i al remat del sermo va llegir l’acta del compromis en la qual Ferrando de Castella era proclamat rei d’Arago, de Valencia, de Mallorca, de Sicilia, de Corcega i de Cerdenya, duc d’Atenes i Neopatria[1], comte de Barcelona, del Rossello, de Cerdanya, senyor de Mompeller, etc.etc.
Esta eleccio va ser molt combatuda per ad alguns historiaors, pero cal tindre en conter quel dret natural esta per damunt del positiu. Molts dels que defenien els drets del comte d’Urgell clamant contra els compromisaris de Casp, eren els mateixos que cridaven contra les monarquies defenent la llibertat dels pobles. ¿Com quedem?. Diuen que els pobles no son mai patrimoni dels reis i en aixo diuen veritat, pero en este cas els compromisaris de Casp no varen fer cap barbaritat donant la corona a quin varen voler, millor dit, a quin varen jujar mes digne i mes apte per a regir una tan ampla i extensa monarquia, aço es, tota la Corona d’Arago.
El Compromis de Casp va ser un acte de autentica democracia. El poble, de moment es v’escarotar en vore una cort que parlava solament en castellà llengua, llavors, no entesa pels valencians, pero despres de passats alguns anys pugueren comprovar els beneficis i grandea que la dinastia castellana va proporcionar a la Corona i, principalment, al Regne de Valencia. L’historiaor Perales ens diu:
“Ferrando d’Antequera ocupà tranquila i gloriosament el tro d’Arago i no va donar mai ocasio per a que els seus pobles s’arrepentiren d’haver-ho proclamat. Est es lo titul mes honros que puga tindre un monarca, els drets del qual a la corona eren prou dubtosos. Els seus partidaris tambe reconeixien el llegitim dret que tenien atres pretenents mes propers a la dinastia per llinia varonil. En realitat Vicent Ferrer, sobre el qual fan caure tota la responsabilitat de l’eleccio, va tindre rao en dir que la qualitat de la persona hi havia de ser preferida. Fets posteriors han vingut a demostrar que aquelles qualitats superiors portaren la pau, la grandea i la prosperitat a la Corona d’Arago, tal com no podien proporcionar-li-les ni el comte d’Urgell, ni el de Gandia, ni el de Prades, membres d’una dinstia ya desfeta, impotents tots ells per a realisar les mampreses dels seus antepassats”.
[1] Els Ducats grecs estaven ya separats practicament de la Corona d’Arago, pero com que els reis no reconeixien s’independencia continuaven ostentant els tituls dels ducs d’Atenes i Neopatria.
Autor: Josep Teixidor
Ajuntament de Valencia – 1999
Signatura: ARV. DM 1431/1-1431/2.
Libro II, capitul XXIII – pag. 353 y següents.
1.412: PER FI UN REMEI A LA QÜESTIO DINASTICA.
“Alegrem-se i regocigem-se i donem gracies a Deu que ems a permitit que aplegue este moment tan solemne, en que vos comuniquem la decisio que havem prenit en conciencia, per majoria, en la millor intencio per a be de la Corona d’Arago i que a recaigut en la persona de l’ilustre i molt magnific senyor En Ferrando, infant de Castella i net d’En Pere, rei d’Arago de gloriosa memoria”.
De peu uns, agenollats uns atres, gritant, plorant i botant la gent tota va gritar. “Vixca nostre rei En Ferrando”.
Aixi, Vicent Ferrer, en mig d’una gran emocio de tot el gentiu i en veu alta i tremola escomençà a llegir el document davant d’un impresionant silenci. A les nou del mati d’este 28 de juny de 1.412, la gent omplia la plaça on anava a celebrar-se l’acte de proclamacio.
Despres de la concordia d’Alcanyis, es v’escriure a tots els possibles pretenents, per a que si volien enviaren a ses advocats a Casp, per a informar als compromisaris sobre els drets de ses pretenents alegant i defenent quant cregueren oportu.
Els primers en aplegar foren els del jove Alfons, duc de Gandia, que feren extens relat del dret del seu representat. Posteriorment, els següents, foren els procuraors de Ferrando d’Antequera, que afegiren un llarc i extens informe presentat pel doctor en lleis Joan Gonçales d’Acevedo. Despres els de Lluïs de Calabria i, per ultim, els del comte d’Urgell, que en principi no volia reconeixer res per considerar-se el llegitim successor i que, posteriorment, reconsiderà enviar a ses procuraors que reconegueran i acceptaren les condicions.
El dia 24 del dit mes es reuniren els compromisaris en sessio secreta i procediren a la votacio. S’acordà quel primer en pendre la paraula fora Vicent Ferrer Miquel, que escomençà a llegir sa decisio que hi havia escrit en les següents paraules:
“Yo Frai Vicent Ferrer, de l’Orde de Predicaors, Mestre en Sagra Teologia, u dels jujes designats pels parlaments aferme, segons el meu saber i poder que els parlaments mencionats, els subdits i vasalls de la Corona d’Arago, deuen prestar la deguda fidelitat a l’ilustrissim i molt magnific senyor Ferrando, Infant de Castella, net de Pere, rei d’Arago de gloriosa memoria, el qual fon pare del molt alt rei Marti l’Huma ultimament mort, com el mes proxim parent de llegitimin matrimoni i declare que tots per deure estrict debem estar obligats a tindre-ho per llegitim rei i senyor en justicia segons Deu i la meua conciencia”.
Domenec Ram, Francesc d’Aranda, Berenguer de Bardaxi per Arago; Bonifaci Ferrer per Valencia i Bernat de Guelbes per Barcelona, es llimitaren a escriure: “En tot i per tot vullc adherir-me a l’intencio del predit Vicent Ferrer”. A continuacio, l’arquebisbe de Saragossa digue: “Designe com a sobira a qui d’entre el duc de Gandia i el comte d’Urgell es considere mes acte per a la realea”. Guillem de Vallseca es v’adherir plenament a l’opinio de l’arquebisbe, expressant clarament que considerava mes indicat per al carrec de rei al comte d’Urgell. Finalment el valencià Pere Beltran es v’excusar abstenit-se per no estar suficientment informat de tan delicat assunt, ya que s’havia incorporat al conclau el 18 de maig, despres d’un mes d’escomençat.
Ferrando d’Antequera v’obtindre tots els vots necessaris per a s’eleccio dels compromisaris de Valencia (dos), d’Arago (tres) i de Barcelona (uno).
En Arago es va rebre la noticia en jubil, ab simpatia no unanim en Valencia i ab decepcio en Barcelona, pero en ningu lloc de la Corona es varen manifestar protestes contra el fallo de Casp.
El dia 28 de juny es va fer public el resultat de l’eleccio. En la plaça major de Casp el bisbe d’Osca celebrà la santa missa. A l’evangeli Vicent Ferrer va fer la predica preparant els anims i al remat del sermo va llegir l’acta del compromis en la qual Ferrando de Castella era proclamat rei d’Arago, de Valencia, de Mallorca, de Sicilia, de Corcega i de Cerdenya, duc d’Atenes i Neopatria[1], comte de Barcelona, del Rossello, de Cerdanya, senyor de Mompeller, etc.etc.
Esta eleccio va ser molt combatuda per ad alguns historiaors, pero cal tindre en conter quel dret natural esta per damunt del positiu. Molts dels que defenien els drets del comte d’Urgell clamant contra els compromisaris de Casp, eren els mateixos que cridaven contra les monarquies defenent la llibertat dels pobles. ¿Com quedem?. Diuen que els pobles no son mai patrimoni dels reis i en aixo diuen veritat, pero en este cas els compromisaris de Casp no varen fer cap barbaritat donant la corona a quin varen voler, millor dit, a quin varen jujar mes digne i mes apte per a regir una tan ampla i extensa monarquia, aço es, tota la Corona d’Arago.
El Compromis de Casp va ser un acte de autentica democracia. El poble, de moment es v’escarotar en vore una cort que parlava solament en castellà llengua, llavors, no entesa pels valencians, pero despres de passats alguns anys pugueren comprovar els beneficis i grandea que la dinastia castellana va proporcionar a la Corona i, principalment, al Regne de Valencia. L’historiaor Perales ens diu:
“Ferrando d’Antequera ocupà tranquila i gloriosament el tro d’Arago i no va donar mai ocasio per a que els seus pobles s’arrepentiren d’haver-ho proclamat. Est es lo titul mes honros que puga tindre un monarca, els drets del qual a la corona eren prou dubtosos. Els seus partidaris tambe reconeixien el llegitim dret que tenien atres pretenents mes propers a la dinastia per llinia varonil. En realitat Vicent Ferrer, sobre el qual fan caure tota la responsabilitat de l’eleccio, va tindre rao en dir que la qualitat de la persona hi havia de ser preferida. Fets posteriors han vingut a demostrar que aquelles qualitats superiors portaren la pau, la grandea i la prosperitat a la Corona d’Arago, tal com no podien proporcionar-li-les ni el comte d’Urgell, ni el de Gandia, ni el de Prades, membres d’una dinstia ya desfeta, impotents tots ells per a realisar les mampreses dels seus antepassats”.
[1] Els Ducats grecs estaven ya separats practicament de la Corona d’Arago, pero com que els reis no reconeixien s’independencia continuaven ostentant els tituls dels ducs d’Atenes i Neopatria.
No hay comentarios:
Publicar un comentario