Autor: Vicent Sanç (Membre de Taula Nova Valenciana)
Las Provincias, 6 de marzo de 1984.
¿Qué hem conseguit els valencians, i en particular els valencianistes, despres dels ultims anys de continuats esforços y treball? ¿Quins fruits, quina collita hem arreplegat?.
La resposta es ben senzilla, i al temps prou amarga.
No s’ha conseguit prácticamente cap dels nostres plantejaments i reivindicacions, si exceptuem un debilitament progressiu de les forces militants en el pancatalanisme valencià.
Pero ninguna de les nostres reivindicacions en materia de simbología, de llengua i denominacio gogen d’una ampla normalisacio en la vida valenciana.
-La denominacio de Regne, marginada y bandejada a nivell oficial, rebatejat el nostre poble en la tonta, aseptica i simplona denominacio de “Comunitat Valenciana”.
- La Llengua Valenciana, adulterada, desvirtualizada i insultada publicament. Els valencians ya no tenim llengua propia; parlem un mero dialecte, un “chapurreau” que no mereix tindre ni ortografía propia.
- I la Senyera? Un atre eixemple de lo mateix. El problema de la bandera no està resolt. Està consentit. Pero no acabat. La seua presencia en organismes publics i oficials depen moltes vegaes, massa voltes, del lliure albedriu d’uns quants.
Se nos demana als valencians que nos atengam a lo que contemple la llei. Pero la llei no es complix per a tots, ni es fa cumplir en tot.
I lo mes paradojic del cas, lo mes sarcastic, es que hem de ser els propis valencians, els ciutadans que en teoría rebem la llei, ¡els que hem de fer-la cumplir als poders publics!
Els valencians, actualmente, estem somesos, pero no vençuts.
I la nostra ressistencia no va a ser passiva. No anem a esperar en els braços creuats fins a que arriben les proximes eleccions.
Hem de bastir les nostres propies defenses. Hem de procurar-nos els nostres propios mijos.
Les ideologies politiques actuals trascendixen de Valencia i de lo valencià.
Si les actuals forces politiques no representen dignament els nostres interessos, hem de crear les nostres propies. No podem seguir donant el nostre recolçament a partits politics que, o traicionen el sentiment popular, o be propaguen certs aires de valenciania per pur oportunisme politic.
No volem una valencianitat verbal, escrita sobre el paper. Volem fets practics, fets concrets.
Que la Senyera y lo valencià deixen de ser uns elements de transicio, mero instrument en mans de politics indiferents a l’anima valenciana.
Per una atra banda, les ofertes politiques valencianistes actuals pensem que per desgracia no son majoritaries, representatives d’una ampla massa social.
Si les actuals opcions, per si mateixes o en ajuda, no son sensibles de prosperar i d’evolucionar en lo succesiu, tindrem que crear algo nou. Tindrem entre tots que donar eixa espenta definitiva per a que el valencianisme politic alcance la representativitat política necessaria.
El catalanisme militant, de base, està acabat. Malament conseguixen reunir varios mils de persones en la seua reunió anyal, en motiu del 25 d’abril.
Queda, aixo si, l’obra que han vingut realisant durant mes de vint anys. Les conseqüencies de tants anys de catalanisacio. Pero son les ultimes onades. Les ultimes espentes, les ultimes irradiacions.
En el catalanisme actual no hi ha renovacio. No hi ha continuitat.
Ya no es un moviment dinamic como ho era a mijans dels xixanta o setanta.
Se’el està marginant. Estan a soles, i ho saben. I per aixo van a bandades.
El valencianisme ha de ser essencialment dinamic, significativament actiu. No pot estar a l’expectativa, ni permaneixer a la defensiva.
Ha d’apostar clarament pel futur i pel progres.
Ha de ser un moviment dinamisaor de la nostra societat, que evite el seu estatisme o la seua resposta a rigits esquemes de conducta y de comportament.
Esten cridats a revolucionar Valencia. A inyectar a la nostra societat un nou dinamisme, una nova corrent, una nova forma de vida i de pensament.
Si el valencianisme no assumix la seua ampla responsabilitat, sense reserves i sí en entusiasmes, si permaneix a la defensiva, a aguantar estoicament lo que li vinga, si no fa criteris propis els ideals de valencianitat estricta, haura malgastat les seues forces, i lo que es pijor, haura empenyat el futur dels valencians. Empenyat en futur que no siguen els nostres. En histories que escriguen atres pobles. Les Claus del futur valencià, d’un futur autenticament valencià, son ben clares i están a l’alcanç de tots.
Una Valencia autónoma, lliure de dependencies que ofeguen al nostre esperit vital, i un poble valencià que ha apostat per l’unica via posible.La d’un valencianisme autenticament alliberaor en lo cultural, politic i economic.
Las Provincias, 6 de marzo de 1984.
¿Qué hem conseguit els valencians, i en particular els valencianistes, despres dels ultims anys de continuats esforços y treball? ¿Quins fruits, quina collita hem arreplegat?.
La resposta es ben senzilla, i al temps prou amarga.
No s’ha conseguit prácticamente cap dels nostres plantejaments i reivindicacions, si exceptuem un debilitament progressiu de les forces militants en el pancatalanisme valencià.
Pero ninguna de les nostres reivindicacions en materia de simbología, de llengua i denominacio gogen d’una ampla normalisacio en la vida valenciana.
-La denominacio de Regne, marginada y bandejada a nivell oficial, rebatejat el nostre poble en la tonta, aseptica i simplona denominacio de “Comunitat Valenciana”.
- La Llengua Valenciana, adulterada, desvirtualizada i insultada publicament. Els valencians ya no tenim llengua propia; parlem un mero dialecte, un “chapurreau” que no mereix tindre ni ortografía propia.
- I la Senyera? Un atre eixemple de lo mateix. El problema de la bandera no està resolt. Està consentit. Pero no acabat. La seua presencia en organismes publics i oficials depen moltes vegaes, massa voltes, del lliure albedriu d’uns quants.
Se nos demana als valencians que nos atengam a lo que contemple la llei. Pero la llei no es complix per a tots, ni es fa cumplir en tot.
I lo mes paradojic del cas, lo mes sarcastic, es que hem de ser els propis valencians, els ciutadans que en teoría rebem la llei, ¡els que hem de fer-la cumplir als poders publics!
Els valencians, actualmente, estem somesos, pero no vençuts.
I la nostra ressistencia no va a ser passiva. No anem a esperar en els braços creuats fins a que arriben les proximes eleccions.
Hem de bastir les nostres propies defenses. Hem de procurar-nos els nostres propios mijos.
Les ideologies politiques actuals trascendixen de Valencia i de lo valencià.
Si les actuals forces politiques no representen dignament els nostres interessos, hem de crear les nostres propies. No podem seguir donant el nostre recolçament a partits politics que, o traicionen el sentiment popular, o be propaguen certs aires de valenciania per pur oportunisme politic.
No volem una valencianitat verbal, escrita sobre el paper. Volem fets practics, fets concrets.
Que la Senyera y lo valencià deixen de ser uns elements de transicio, mero instrument en mans de politics indiferents a l’anima valenciana.
Per una atra banda, les ofertes politiques valencianistes actuals pensem que per desgracia no son majoritaries, representatives d’una ampla massa social.
Si les actuals opcions, per si mateixes o en ajuda, no son sensibles de prosperar i d’evolucionar en lo succesiu, tindrem que crear algo nou. Tindrem entre tots que donar eixa espenta definitiva per a que el valencianisme politic alcance la representativitat política necessaria.
El catalanisme militant, de base, està acabat. Malament conseguixen reunir varios mils de persones en la seua reunió anyal, en motiu del 25 d’abril.
Queda, aixo si, l’obra que han vingut realisant durant mes de vint anys. Les conseqüencies de tants anys de catalanisacio. Pero son les ultimes onades. Les ultimes espentes, les ultimes irradiacions.
En el catalanisme actual no hi ha renovacio. No hi ha continuitat.
Ya no es un moviment dinamic como ho era a mijans dels xixanta o setanta.
Se’el està marginant. Estan a soles, i ho saben. I per aixo van a bandades.
El valencianisme ha de ser essencialment dinamic, significativament actiu. No pot estar a l’expectativa, ni permaneixer a la defensiva.
Ha d’apostar clarament pel futur i pel progres.
Ha de ser un moviment dinamisaor de la nostra societat, que evite el seu estatisme o la seua resposta a rigits esquemes de conducta y de comportament.
Esten cridats a revolucionar Valencia. A inyectar a la nostra societat un nou dinamisme, una nova corrent, una nova forma de vida i de pensament.
Si el valencianisme no assumix la seua ampla responsabilitat, sense reserves i sí en entusiasmes, si permaneix a la defensiva, a aguantar estoicament lo que li vinga, si no fa criteris propis els ideals de valencianitat estricta, haura malgastat les seues forces, i lo que es pijor, haura empenyat el futur dels valencians. Empenyat en futur que no siguen els nostres. En histories que escriguen atres pobles. Les Claus del futur valencià, d’un futur autenticament valencià, son ben clares i están a l’alcanç de tots.
Una Valencia autónoma, lliure de dependencies que ofeguen al nostre esperit vital, i un poble valencià que ha apostat per l’unica via posible.La d’un valencianisme autenticament alliberaor en lo cultural, politic i economic.
