Per: Josep Boronat Gisbert (q.e.p.d.)
La Reconquista del Regne de Valencia fon un fenomen rapit. Podria concretar-se l’ocupacio en dos breus periodos historics: des de 1233 a 1238, i de 1244 a 1245.
Encara que es subdividixquen les terres conquistaes en etapes, sempre resulta que, al sobreposar el mapa de les conquistes de Jaume I sobre la frontera lligüistica entre el valencià i l’aragones o castellà, no hi ha forma de que coincidixquen. Es pot afirmar sense posibilitat d’error que els idiomes parlats en el Regne de Valencia no son un producte d’un fenomen de Reconquista per part de Jaume I. I no hi ha un sol moment cronolig-historic en el que es puguer fer coincidir les fronteres reconquistaes i la frontera llingüistica.
FRONTERA ENTRE DIALECTE I LLENGUA SEPARÀ
La llengua parlà en gran part del Regne de Valencia, evolucionant baix la denominacio constant de Llengua Valenciana, poseix totes les caracteristiques que definisen i delimiten un idioma. No li fa falta anar a captar la seua inclusio en una atra. I de cap manera pot deixar-se expoliar per atra llengua (la catalana) que patix de carencies importants. La Llengua Valenciana no pot renunciar a lo que li correspon per dret, ni deu d’entregar-se a l’engany d’una suposta –i falsa- posicio dialectal, propicià per autonemenats llingüistes.
Sabem que –en afirmacio que se li escapa a un valencià catalanisaor- “La lingüística no siempre puede trazar la linea divisoria entre el acento local i el dialecto, entre el dialecto y la lengua separada. Pero estas delimitaciones tienen, en muchos casos, un evidente papel como elementos diferenciadores de grupo”.
Per aixo, es inexplicable que, per raons cientifiques, llingüistiques (pero si que es compren per atres motius manco confessables) s’intente dogmatisar la desaparicio de la llengua valenciana com a tal, i la seua inclusio en la catalana, en nom d’un “cientifisme llingüistic” que no ho es tal, perque desconeix, ignora i tergiversa tota la trayectoria historica i evolutiva de la Llengua Valenciana.
DAS KATALANISCHE
Els intents de justificacio llingüistica d’esta aberrant concepcio comencen en “Das Katalanische” (1925) de Wilhelm Neyer Lübke, llingüistic romaniste comparatiste, que agrupà el conjunt de varietats filologiques que va del Rossello a Elig, baix una comoda i artificial denominacio. Pero cert que en son viage d’estudi, Lübke no aplegà a posar els peus –ni les orelles- en terres valencianes, perque el seu mecenes catala, -segons afirma el tambe romaniste Fermin Juanto Manrique, li ho va impedir, manyosament, afalagant-lo. No pot dir-se que haguera objetivitat cientifica en el coneiximent de la realitat.
Per a valorar tal agrupacio i la seua transcendencia en la materia que estem tractant, recordem que els llingüistes comparatistes establixen grups de llenguages. Per eixemple, dels indoeuropeus, huit grups: indoirani, armeni, albanes, baltoeslau, germanic, celtic, italic i grec. La nostra llengua valenciana perteneix al grup italic, pero no es la llengua italica.
Del grup italic tenim l’italic oriental i l’occidental. En l’occidental està el llati i els parlars romanics, derivats del llati; tambe subdividits en grups, com el galorromanic, l’iberorromanic, etc.
El problema que encara hui es plantegen els llingüistes es el de les relacions internes dels diversos llenguages dins d’un grup, i el de quina manera actuar per a repartir-los en subgrups. Pero aixo diu Malberg que ha discutit molt si les varietats filologiques del grup que Lübke denominà “Das Katalanische” s’han de posar en el galorromanic (junt al provençal i al frances) o en l’iberorromanic (junt al castellà, gallec i portugues).
Aço està aixi perque en el grup al que Lübke donà artificialment lo nom de catala, hi ha caracteristiques clares del grup galorromanic (en el catala propiament dit, no el el valencià) i caracteristiques clares del grup iberromanic (certament en el valencià).
En estes circumstancies, resulta laboriosa la discussio sobre com conve agrupar els idiomes, dependint dels resultats –seguix dient Malmberg- dels criteris mes o menys arbitraris que s’adopten en la classificacio; pero mai serà llicit arribar a la confusio i absorcio de les diverses llengües d’un mateix grup.
BASE ARTICULATORIA I MECANISMES
La diferenciacio entre la llengua valenciana i el catala no es un fenomen actual, fruit d’influencies exteriors en l’evolucio. Recordem la manifestacio coneguda d’Antoni Canals, ya en el sigle XIV.
La llengua valenciana com a llengua brotà del llati a traves del parlar romanç dels musulmans valencians- -l’aljamia valenciana-, ya en aquells temps classics, tenia una base d’articulacio determinà i diferent d’atres pobles.
La base d’articulacio es en fonetica, el conjunt d’habits expressius que afecten a tot el mecanisme de l’articulacio, degut a les tendencies colectives que determinen la posicio dels orguens del parlar, el moviment dels llavis i mandibules, la cantitat d’aire respirat, la tensio muscular, etc. Per be que imitem el punt i modo de l’articulacio de cada so en una llengua estrangera, no conseguirem una bona pronunciacio a no ser que desprenent-nos de la base articulatoria de nostra llengua materna, substituint-la per la del nou idioma.
La base articulatoria i atres mecanismes de l’elaboracio del pensament que incidixen en el llenguage, havien de ser diferents en el Regne de Valencia i en els condats de la Marca Hispanica.
La parla dels catalans va sorgir tambe del llati, pero no a traves de les aljamies, sino de la poblacio perteneixent a l’imperi dels Francs, l’Imperi Carolingi. Est imperi arribava al riu Llobregat, formant en el nordest peninsular la Marca Hispanica, fundà entre els anys 785 i 792. Era un territori frances dividit en condats. U dels comtes, designat per l’Emperaor frances, era el Comte de la Marca. Ses fronteres eren bellugadices, variables, aplegant en alguna ocasio a Tarragona.
La Marca, com ho proven les “Constitutio de Hispanis” de 781, 815 i 844, estava “reduida a soletat”, deshabità. Era un “desert estrategic”, una regio d’erms i brosses, tenint per cap “un conde-marques de las malezas y de los yermos”.
En la Marca, la poblacio primitiva, que havia segut musulmanisà, fon exterminà o va fugir. En este desert estrategic, frontera defensiva del regne frances, el sobira franc o son delegat, el comte, anava donant terres en “aprisio” o “pressura” a gent que venia de fora, quedant obligats els repoblaors beneficiats a formar en l’eixercit del comte, a servir-lo en exploracions i atalayes, etc.
Estos poblaors nous, de diverses procedencies, pero normalment galorromanics, francs, constituiren sobre la terra erma la poblacio originaria dels catalans, deslligà de l’anterior poblacio peninsular. Tenien, per son orige, una base d’articulacio diferent de la que tenien els que parlaven els parlars romançs d’Al-Andalus –tota Espanya musulmanisà-, com els valencians, toledans, cordobesos, granadins, murcians. saragoçans, etc.,; i diferent tambe de la que tenien els que parlaven els romançs de l’Espanya cristiana.
Per aixo, la fonetica, la base articulatoria i els mecanismes d’elaboracio del pensament i de la seua expressio, que incidixen en les estructures del llenguage, eren mes pareguts en aquells temps entre els romançs gallec, castellà i valencià que entre el valencià i el catala. Cosa que, llogicament, perdura en l’evolucio.
Els francs de la Marca, dits molts anys despres catalans, de base articulatoria diferent, i sense lliteratura, anaren polint i millorant son llenguage per influencia de la lliteratura valenciana, com reconeix Alexandre Cirici, pero sense deixar de perteneixer al sistema galorromanic en les estructures mentals i expressives del seu parlar, seguint le sentencies colectives articulatories propies.
Pero com la llengua que es fiu lliteraria, en anterioritat a qualsevol atra de tota la peninsula iberica, fon la valenciana, es de tot punt evident que la fonetica de la llengua classica valenciana correspon a la base d’articulacio valenciana.
VIRUS I MIASMES CATALANISAORS
S’ha descobert que hi ha verins de lliure circulacio: la tinta d’uns rotulaors japonesos es altament perillosa per a la salut, encara que hi haja una advertencia en angles que diu: perill, contè xileno. Pot ser perjudicial o fatal si s’ingerix. Pero no poden ser retirats del mercat perque no existix una llegislacio suficient.
Tambe hi ha verins, virus i miasmes, toxicitat i perill molt greu, en informacions, escrits, ensenyances escolars i universitaries, determinacions politiques, etc., que falsegen l’historia, la llengua i tot lo propi del nostre poble valencià. Pero no duen cap d’advertencia de toxicitat. I no hi ha tampoc una llegislacio adecuà per a poder retirar-los de la circulacio.
Els chiquets que chuplen els rotulaors mentres que el professor parla del teorema de Pitagoreas, seguiran patint greus transtorns fisics.
Els majors i el chicons que chuplen determinaes informacions, escrits, ensenyances universitaries i escolars, determinacions politiques catalanisaores, seguiran patint transtorns de personalitat, aplegant a la mort del seu ver sentit de valencianitat.
Els primers sintomes que presenten els enverinats per rotulaors o per catalanisaors son identics, i comencen –si l’organisme encara està sa- per unes incontenibles ganes de vomitar.
Bossar el veri, els virus i miasmes que s’han tragat, i pendre antidots, es el remei d’urgencia.
Adonar-se de quines informacions estan contaminaes per a rebujar-les, es el nostre intent en este treball.
La Reconquista del Regne de Valencia fon un fenomen rapit. Podria concretar-se l’ocupacio en dos breus periodos historics: des de 1233 a 1238, i de 1244 a 1245.
Encara que es subdividixquen les terres conquistaes en etapes, sempre resulta que, al sobreposar el mapa de les conquistes de Jaume I sobre la frontera lligüistica entre el valencià i l’aragones o castellà, no hi ha forma de que coincidixquen. Es pot afirmar sense posibilitat d’error que els idiomes parlats en el Regne de Valencia no son un producte d’un fenomen de Reconquista per part de Jaume I. I no hi ha un sol moment cronolig-historic en el que es puguer fer coincidir les fronteres reconquistaes i la frontera llingüistica.
FRONTERA ENTRE DIALECTE I LLENGUA SEPARÀ
La llengua parlà en gran part del Regne de Valencia, evolucionant baix la denominacio constant de Llengua Valenciana, poseix totes les caracteristiques que definisen i delimiten un idioma. No li fa falta anar a captar la seua inclusio en una atra. I de cap manera pot deixar-se expoliar per atra llengua (la catalana) que patix de carencies importants. La Llengua Valenciana no pot renunciar a lo que li correspon per dret, ni deu d’entregar-se a l’engany d’una suposta –i falsa- posicio dialectal, propicià per autonemenats llingüistes.
Sabem que –en afirmacio que se li escapa a un valencià catalanisaor- “La lingüística no siempre puede trazar la linea divisoria entre el acento local i el dialecto, entre el dialecto y la lengua separada. Pero estas delimitaciones tienen, en muchos casos, un evidente papel como elementos diferenciadores de grupo”.
Per aixo, es inexplicable que, per raons cientifiques, llingüistiques (pero si que es compren per atres motius manco confessables) s’intente dogmatisar la desaparicio de la llengua valenciana com a tal, i la seua inclusio en la catalana, en nom d’un “cientifisme llingüistic” que no ho es tal, perque desconeix, ignora i tergiversa tota la trayectoria historica i evolutiva de la Llengua Valenciana.
DAS KATALANISCHE
Els intents de justificacio llingüistica d’esta aberrant concepcio comencen en “Das Katalanische” (1925) de Wilhelm Neyer Lübke, llingüistic romaniste comparatiste, que agrupà el conjunt de varietats filologiques que va del Rossello a Elig, baix una comoda i artificial denominacio. Pero cert que en son viage d’estudi, Lübke no aplegà a posar els peus –ni les orelles- en terres valencianes, perque el seu mecenes catala, -segons afirma el tambe romaniste Fermin Juanto Manrique, li ho va impedir, manyosament, afalagant-lo. No pot dir-se que haguera objetivitat cientifica en el coneiximent de la realitat.
Per a valorar tal agrupacio i la seua transcendencia en la materia que estem tractant, recordem que els llingüistes comparatistes establixen grups de llenguages. Per eixemple, dels indoeuropeus, huit grups: indoirani, armeni, albanes, baltoeslau, germanic, celtic, italic i grec. La nostra llengua valenciana perteneix al grup italic, pero no es la llengua italica.
Del grup italic tenim l’italic oriental i l’occidental. En l’occidental està el llati i els parlars romanics, derivats del llati; tambe subdividits en grups, com el galorromanic, l’iberorromanic, etc.
El problema que encara hui es plantegen els llingüistes es el de les relacions internes dels diversos llenguages dins d’un grup, i el de quina manera actuar per a repartir-los en subgrups. Pero aixo diu Malberg que ha discutit molt si les varietats filologiques del grup que Lübke denominà “Das Katalanische” s’han de posar en el galorromanic (junt al provençal i al frances) o en l’iberorromanic (junt al castellà, gallec i portugues).
Aço està aixi perque en el grup al que Lübke donà artificialment lo nom de catala, hi ha caracteristiques clares del grup galorromanic (en el catala propiament dit, no el el valencià) i caracteristiques clares del grup iberromanic (certament en el valencià).
En estes circumstancies, resulta laboriosa la discussio sobre com conve agrupar els idiomes, dependint dels resultats –seguix dient Malmberg- dels criteris mes o menys arbitraris que s’adopten en la classificacio; pero mai serà llicit arribar a la confusio i absorcio de les diverses llengües d’un mateix grup.
BASE ARTICULATORIA I MECANISMES
La diferenciacio entre la llengua valenciana i el catala no es un fenomen actual, fruit d’influencies exteriors en l’evolucio. Recordem la manifestacio coneguda d’Antoni Canals, ya en el sigle XIV.
La llengua valenciana com a llengua brotà del llati a traves del parlar romanç dels musulmans valencians- -l’aljamia valenciana-, ya en aquells temps classics, tenia una base d’articulacio determinà i diferent d’atres pobles.
La base d’articulacio es en fonetica, el conjunt d’habits expressius que afecten a tot el mecanisme de l’articulacio, degut a les tendencies colectives que determinen la posicio dels orguens del parlar, el moviment dels llavis i mandibules, la cantitat d’aire respirat, la tensio muscular, etc. Per be que imitem el punt i modo de l’articulacio de cada so en una llengua estrangera, no conseguirem una bona pronunciacio a no ser que desprenent-nos de la base articulatoria de nostra llengua materna, substituint-la per la del nou idioma.
La base articulatoria i atres mecanismes de l’elaboracio del pensament que incidixen en el llenguage, havien de ser diferents en el Regne de Valencia i en els condats de la Marca Hispanica.
La parla dels catalans va sorgir tambe del llati, pero no a traves de les aljamies, sino de la poblacio perteneixent a l’imperi dels Francs, l’Imperi Carolingi. Est imperi arribava al riu Llobregat, formant en el nordest peninsular la Marca Hispanica, fundà entre els anys 785 i 792. Era un territori frances dividit en condats. U dels comtes, designat per l’Emperaor frances, era el Comte de la Marca. Ses fronteres eren bellugadices, variables, aplegant en alguna ocasio a Tarragona.
La Marca, com ho proven les “Constitutio de Hispanis” de 781, 815 i 844, estava “reduida a soletat”, deshabità. Era un “desert estrategic”, una regio d’erms i brosses, tenint per cap “un conde-marques de las malezas y de los yermos”.
En la Marca, la poblacio primitiva, que havia segut musulmanisà, fon exterminà o va fugir. En este desert estrategic, frontera defensiva del regne frances, el sobira franc o son delegat, el comte, anava donant terres en “aprisio” o “pressura” a gent que venia de fora, quedant obligats els repoblaors beneficiats a formar en l’eixercit del comte, a servir-lo en exploracions i atalayes, etc.
Estos poblaors nous, de diverses procedencies, pero normalment galorromanics, francs, constituiren sobre la terra erma la poblacio originaria dels catalans, deslligà de l’anterior poblacio peninsular. Tenien, per son orige, una base d’articulacio diferent de la que tenien els que parlaven els parlars romançs d’Al-Andalus –tota Espanya musulmanisà-, com els valencians, toledans, cordobesos, granadins, murcians. saragoçans, etc.,; i diferent tambe de la que tenien els que parlaven els romançs de l’Espanya cristiana.
Per aixo, la fonetica, la base articulatoria i els mecanismes d’elaboracio del pensament i de la seua expressio, que incidixen en les estructures del llenguage, eren mes pareguts en aquells temps entre els romançs gallec, castellà i valencià que entre el valencià i el catala. Cosa que, llogicament, perdura en l’evolucio.
Els francs de la Marca, dits molts anys despres catalans, de base articulatoria diferent, i sense lliteratura, anaren polint i millorant son llenguage per influencia de la lliteratura valenciana, com reconeix Alexandre Cirici, pero sense deixar de perteneixer al sistema galorromanic en les estructures mentals i expressives del seu parlar, seguint le sentencies colectives articulatories propies.
Pero com la llengua que es fiu lliteraria, en anterioritat a qualsevol atra de tota la peninsula iberica, fon la valenciana, es de tot punt evident que la fonetica de la llengua classica valenciana correspon a la base d’articulacio valenciana.
VIRUS I MIASMES CATALANISAORS
S’ha descobert que hi ha verins de lliure circulacio: la tinta d’uns rotulaors japonesos es altament perillosa per a la salut, encara que hi haja una advertencia en angles que diu: perill, contè xileno. Pot ser perjudicial o fatal si s’ingerix. Pero no poden ser retirats del mercat perque no existix una llegislacio suficient.
Tambe hi ha verins, virus i miasmes, toxicitat i perill molt greu, en informacions, escrits, ensenyances escolars i universitaries, determinacions politiques, etc., que falsegen l’historia, la llengua i tot lo propi del nostre poble valencià. Pero no duen cap d’advertencia de toxicitat. I no hi ha tampoc una llegislacio adecuà per a poder retirar-los de la circulacio.
Els chiquets que chuplen els rotulaors mentres que el professor parla del teorema de Pitagoreas, seguiran patint greus transtorns fisics.
Els majors i el chicons que chuplen determinaes informacions, escrits, ensenyances universitaries i escolars, determinacions politiques catalanisaores, seguiran patint transtorns de personalitat, aplegant a la mort del seu ver sentit de valencianitat.
Els primers sintomes que presenten els enverinats per rotulaors o per catalanisaors son identics, i comencen –si l’organisme encara està sa- per unes incontenibles ganes de vomitar.
Bossar el veri, els virus i miasmes que s’han tragat, i pendre antidots, es el remei d’urgencia.
Adonar-se de quines informacions estan contaminaes per a rebujar-les, es el nostre intent en este treball.
No hay comentarios:
Publicar un comentario