EN DEFENSA DE LA LLENGUA VALENCIANA (XII)

Per Miquel Adlert Noguerol (q.e.p.d.)

es indiscutible, perqué açó sí que és una realitat "científicament" demostrada, que els espanyols del segle XVI dugueren a Filipines la llengua parlada pels conquistadors. I bé, a pesar de la realitat "científica", els filipins prescindixen de com parlen els successors dels espanyols que els dugueren la llengua; de la "Real Academia Española de la Lengua"; de son diccionari; de sa gramàtica i dels ¡filòlecs!. I escriuen lo que qualsevol pot comprovar en els signes de franqueig postal filipins que figuren en qualsevol colecció. D´u de la meua reproduïxc: "PILIPINAS p 1,50 KOREO 1949 IKA-25 ANIBERSARIO BANGKO SENTRAL NG PILIPINAS 1974".
Si un poble, un estat fa açò en la llengua que parla, escrivint-la com la parla, sense subjectar-se a la llengua del poble que li la dugué; i ho fa per a reafermar la seua recentíssima personalitat com a poble, més raó tenim els valencians, que tenim la personalitat reafermada des de fa segles, per a fer com els filipins i escriure la llengua que parlem, que és lo que ací defenc. Perqué, encara que el valencià fora d´importació, esta és tres segles més vella que la de Filipines; es diferencia més del català; i donà una literatura de categoria universal que (L´inici del pancatalanisme), sempre han volgut apropiar-se-la els catalans, perqué no tenen literatura clàssica de tanta categoria com la nostra valenciana. I açò a soles: tindre una literatura clàssica que ambicionen apropiar-se els catalans, autorisaria a consagrar la "independencia" de la llengua valenciana, encara que fóra veritat que nos la dugueren els catalans.
Pero, sobre tot, perqué en la llengua està per damunt de tot la voluntat del poble que la parla, i el poble valencià diu que és llengua valenciana, com ha dit des de sempre.
Fabra, al que ha seguit l´Institut d´Estudis Catalans, per a "ordenar" la llengua catalana, preferí moltes vegades, per sobre la forma viva del català "natural", la "invenció" del "normatiu", per a la qual tingueren una intervenció decisiva l´etimologisme i el "prurit de fugir de la semblança am el castellà", en frase feliç de "Diccionari Català - Valencià - Balear" en al paraula modo.
Puc acceptar com a explicació d´eixe "prurit" el que fóra un chauvinisme del catalanisme de Fabra. Pero no puc acceptar que, si volia fer ciència, la profanara én la concessió al chauvinisme. Que, com a chauvinisme és absurt, puix que és absurt pretendre que la llengua catalana no tinga semblances én la castellana, perqué lo llògic és que les tinga.
No poden tancar-se els ulls a la realitat evident i irrefutable d´un veïnage i una proximitat dins de la geografia peninsular, de Castella i Catalunya (inclús els noms tenen el mateix ètim probablement), raons que han originat de sempre unes relacions contínues i íntimes, reforçades per la comunitat política des de la primera unitat espanyola dels visigots a l´actual, passant per la intermija de la Corona d´Aragó.
I en estes circumstàncies, la influència lingüística castellana en el català (com també la catalana en el castellà) és necesàriament invevitable de tan llògica, pero no solament, com precisament pretén el chauvinisme del catalanisme, per l´aspecte polític de l´oficialitat de la llengua castellana "opressora" i "imposadora", de la castellana, sinó també, i més, perqué la llengua castellana és una de les principals del món, no solament per ser de les més parlades (en número d´estats la primera) sinó també perqué té una cultura literària de primeríssim orde, no solament per la literatura clàssica sinó per la de sempre, inclús l´actual puix que en tot temps la literatura castellana ha contat én noms de relleu universal.
I açó mateix que acabe de dir de les semblances entre el castellà i el català, és igualment aplicable a les semblances entre el castellà i el valencià, o més encara perqué el bilingüisme valencià fa al castellà també valencià; i, com a tal, el té dins del mateix Regne de Valéncia.
I com dos coses semblants a una tercera són semblants entre si, resulta que el valencià, el català i el castellà tenen semblances les tres entre si. I heus ací un eixemple de frase que inclús s´escriu exactament igual en les tres llengües: "Salvador va a copiar el gran mapa de la comarca de la Ribera Alta que figura en la blanca casa consistorial". Pero que es pronuncia de manera diferent en cada llengua, de manera que hi ha paraules de pronunciació diferent en les tres, com la primera que els valencians pronunciem Salvaor, els catalans Salvadó i els castellans Salvador, o millor dit Salbador. O siga que l´escriptura (sic) és igual pero és diferent la fonètica, lo que demostra lo que he dit de qué la llengua no és l´escrita sinó la parlada, i per aixó esta frase que llegida no se sap si és valencià, català o castellà, pronunciada per un valencià, un català i un castellà se sap perfectament en quina llengua parla cadascú.