LA CULTURA DIFERENCIÀ DE VALENCIA

U dels primers problemes que tenim plantejats els espanyols es, obviament, la consolidacio de l’Estat de les autonomies, i este serà mes consistent en la mida en que sapia conjugar la singularitat en la solidaritat de cadascu dels seus pobles. Singularitat que fonamentalment ve definida per l’identitat cultural, que es lo mateix que dir ses arraïls. Sagunt i els Alts Forns del Mediterraneu han segut causa d’un trist protagonisme de la regio valenciana al llarc de l’ultim any. Hui, la festa d’esta comunitat, 9 d’octubre, dia en que es celebra l’entrà de Jaume I en Valencia, mos dona peu per a ocupar-nos no de ses problemes economics o pilitics,  sino precisament de s’identitat cultural.

                                         ---oOo---

Tota cultura –factor decissiu per a la posterior conscienciacio de cada poble del seu fet diferencial- es una superestructura tipica, reflex de realitats geosocio-historiques propies, que servir per a diferenciar-lo dels atres quadrants.

L’antropologia social ensenya (i dogmatisa la doctrina social-marxista) que tota cultura es, si vol ser autentica, un reflex de la situacio historica, social i economica del poble que l’ha creat.

Cada poble te –deu de tindre- “sa cultura”.  El Poble Valencià condicionat per multiples factors, ha decantat tambe sa tipica cultura i lo seu peculiar modo d’intercomunicacio social, es dir, sa llengua. Per tant, no pot, ni deu ser subsumit per atres cultures ni per atres comunitats autonomes, ni reals ni presuntes, com per eixemple, els quimerics “païssos catalans”. Els “pancatalanistes” solen partir del fals presupost de que tant Catalunya com els historics regnes de Mallorca i Valencia, compartixen una mateixa cultura, una mateixa llengua. Per ad ells resulta evident l’identitat cultural i de la llengua dels “païssos catalans” (Declaracio de Miquel Roca, en Las Provincias, 10-6-84, p. 4).

A nostre criteri, afirmar  que a realitats socio-historiques “diferents” correspon una “identica” cultura, es donar l’esquena a les ensenyances de l’antropologia social i ser cego a les realitats socio-culturals circundants. Es patir de miopia i ceguera davant els valors per a mi desconeguts i incomprensibles.

Ya Miguel de Unamuno, seguint les ensenyances d’Aristoteles, Bodino, Montesquieu, etc., subrayà l’influencia dels factors greografics i, concretament, el clima i els modos de produccio- sobre la cultura. Comparava el Rector de Salamanca a Blasco Ibañez en Pereda. Per al discipul de Kirkegaard el primer era un pintor, el segon un dibuixant.

No es necessiten molts silogismes per a desmostrar-ho. L’influx del clima i del sol es evident en les distintes formes culturals –lliteratura, poesia i pintura impresionista-, com tambe ho es en els modos de produccio sobre el contingut de les mateixes, aixi com la tipica indumentaria valenciana. Pensem en el cultiu de l’arros i l’us dels saragüells clars i pensem tambe en la correlacio que existix  entre lo que es produix i l’art culinari, etc.

Pero seria anar allende nostres actuals proposits, portar a cap un estudi sociologic de la nostra cultura. Pretenim establir les coordenaes fonamentals sobre les que s’assenta la superestructura cultural valenciana i, especialment, tenint en conter sa diferenciacio de l’area catalana, puix es aci a on es troba la causa fonamental del disens socio-cultural reinant entre una minoria de pancatalanistes en Valencia i la majoria del poble valencià.

Considerem que la diferencia entre l’historic Regne de Valencia i Catalunya radica en el peculiar “sustratum” socio-historico que, al nostre entendre, ha condicionat el naiximent de la nostra cultura valenciana.

Els arguments que s’aduixen en defensa de la pertenencia cultural de la Comunitat Valenciana a la comunitat cultural catalana  (i dels cridats “païssos catalans”) obliden algo tan important com es la llogica diferencial del desenroll de la societat valenciana i la catalana. No es pecar d’economicisme afirmar que la dinamica economica condiciona, de manera significativa, la “cultura” d’un poble. Puix be, tant l’herencia del passat i les multiples influencies socio-culturals, com la llogica del desenroll de sa economia ha conformat una estratificacio social i un tipo de compotament economic-cultural i politic clarament diferent dels de Catalunya. En este sentit, en la realitat socio-cultural de l’historic Regne de Valencia , ha confluit, configurant-la, una serie de factors: l’historia prerromana i romana, la secular dels antics regnes de taifes valencians, aixi com les corrents d’inmigracio castellanes: hi havien  moros –utilisem este vocablo en s’accepcio ampla apuntant ad aquells que pofessaven la fe musulmana-; descendents dels poblaors hispano-romans-visigots que s’havien convertit al mahometisme, i que son coneguts pels muladies; hi havien jueus fidels a sa fe; atres, que eren descendents de poblacio premulsulmana, que hi havien conservat sa religio, coneguts pels mossaraps; i tras la reconquista es barrejaren  en les races procedents aragoneses, barcelonins... i d’atres pobles hispans. D’entre els conquistaors, els aragonesos foren els que en major numero es quedaren en Valencia.

Junt a l’estratificacio de la poblacio tipica valenciana –basà en etnies diferents- hem de tindre en conter la documentacio fonamentalment agraria de l’economia valenciana, el pes del feudalisme hasda el sigle XIX (contrariament a Catalunya), etc.,  i molt mes recientment el model de desenroll economic, que arranca de la segon mitat del sigle XIX, conformat sobre la base d’un boyant sector agricola-exportaor i un sector industrial molt particular en forts arraïls i contingut artesanal . El predomini de la chicoteta empresa; les relacions paternalistes en l’industria; el carácter sociologicament rural de la societat valenciana; l’inexistencia d’una burguesia nacional (a diferencia de Catalunya); l’alineacio de la classe politica; la fort dependencia de l’exterior de l’economia valenciana; el carácter artesanal, o en recients bases artesanals, de l’industria; l’orige social de l’empresariat, etc., no poden ser oblidats a l’hora d’entendre i explicar l’estructura social valenciana i lo seu reflex cultural. Les recients corrents mayoritaries i la  forma com s’han integrat en la societat valenciana tampoc poden ser oblidaes. El fort pes del sector castellaparlant, tantes vegaes marginat  es un element de particular importancia per a entendre el marcat carácter diferencial de la realitat sociocultural i lingüística valenciana.

La intrahistoria valenciana –usant terminologia de Miguel de Unamuno- es remonta a les diverses etapes evolutives del devindre historic del nostre poble: a saber: 1, epoca romana; 2, epoca barbara; 3, epoca arabe; 4, epoca provençal, que coincidix en l’arap, ya que s’inicia en el sur de lo que hui cridem com a França cap al sigle X i ve a tancar-se a mediats del sigle XIII. En este sigle escomença la quinta etapa del devindre historic dels pobles valencians cap a la seua unitat com a poble, es dir, l’epoca valenciano-aragonesa (sigles XIII-XVIII). Les epoques romana i arap –els mossaraps eren el poble ple dominat per la classe invasora arap- son els que han deixat una major impornta en lo regne cristia de Valencia. Per tant, no es incurrir en cap d’erro historic si afirmem que d’aquell conglomerat dels taifes musulmans, assentats en la mossarabia valenciana (R. Chabas Llorens), es dir,  en les poblacions ibero-romanic-visigodes –pero de creencies cristianes, Jaume I creà un sol regne (Vid. D. Flecher En defensa del iberismo, Valencia, 1945).

Podem afirmar, seguint a la gran historiaor Americo Castro, que l’estructura historica diferencià del Regne de Valencia s’integrà per la combinacio d’estos tres ingredients: romano-cristia, arap i judaic, de quina interrelacio i ocordinacio s’ha decantat la tipica configuracio de la personalitat valenciana en tots els ordens, estiguent condicionà tambe per les formes de produccio que en son dia establegueren els nostres antepassats (des dels romans, i de modo particular els araps), i el particular proces de desenroll i conformacio de nostra estructura economica, quina incidencia en lo social es fart coneguda.

Joan Ferrando i Badia – octubre de 1984

Catedratic Emerit de Dret Constitucional i Ciencia                                                  Politica. Universitat “Rei En Joan Carles” Madrit.                                                      Doctor Honoris Causa