jueves, 22 de octubre de 2015

LA DURA REALITAT



Soc dels qui creuen que el Sr. Zaplana es, en conjunt, un bon President de la Generalitat Valenciana. Crec que es preocupa i s’ocupa dels grans problemes i reptes que hui te plaeatejats la nostra comunitat. Vol i treballa per una prosperitat i un major protagonisme de la Comunitat Valenciana dins del context politic i social espanyol. I per aixo vol tambe una base de pau i consens.

Pero no veig que tinga del tot clar el tema de la llengua, tan unit al de la nostra identitat, sense la qual, tot lo que es puga fer no es mes que un edifici construit sobre arena.

En veritat que ha defes inequivocament la lletra del nostre Estatut d’Autonomia, el qual afirma la cooficilitat de l’idioma valencià, no del catala, en la Comunitat Valenciana. Impecable en eixe punt. Pero de poc aprofita, o de no res, la defensa d’un nom buidat de contingut, pijor encara, de contingut manipulat i contrafet. Que no es una atra cosa l’afirmacio pretesament cientifica de que el valencià no es mes que el mateix catala en envas o etiqueta mudats, diferent nomes en el nom i en alguns aditius. I eixe producte, que s’avenen a dir-lo valencià, per tal de que siga acceptat en Valencia, es fabrica en Barcelona, es controla des de Barcelona  i es proclama i promou per tot el mon com a catala. Com si fora una patent registrà en propietat, no es permet que, fora de Valencia, porte nom i llinages valencians.

No es pot ignorar el fet de que ha segut precisament durant la presidencia del Sr. Zaplana i el govern del Partit Popular quan han ocorregut dos dels atacs mes greus i dos dels impactes mes destructius a la mateixa llinia de flotacio de l’identitat i autonomia dels valencians: La sentencia del Tribunal Constitucional i la proposicio no de llei del Parlament Espanyol. I aixo ha pogut passar perque els agressors han cregut que era este un dels punts debils que podien atacar sense greus conseqüencies. Potser s’han equivocat, pero han hagut de ser, una volta mes, institucios privaes i socials, i una gran part del poble, molt mes que els organismes oficials, els qui han eixit al pas i protagonisat una massiva reaccio.

Estes coses no passen perque si. Ningu s’haguera atrevit, inclus tenint tota la llei del seu costat, a mamprendre accions paregudes en contra de Catalunya o d’Euskadi. Ni somiar-lo tan a soles. Aci, contra llei i rao, han actuat sense contemplacions, inflingint-mos una ofensa moral que ha deixat afrontat i calent al poble valencià. Com està de moda dir hui, mos han ningunejat. De fet, lo ocorregut demostra que encara els valencians no pintem res.

No dire yo que el poble valencià no tinga part de culpa. La tenim. I pot ser que, d’ara en avant, molts valencians seran mes conscients de que no es pot passar olimpicament de certes coses, quan hi ha forces poderoses encabotaes en que no digam lo que hem segut i som, en que no contem per a res, ni tan a soles en qüestions que son nostres, com la llengua, que nomes pertoca a mosatros.

Pero es tambe veritat que, en mes d’un any que governa el Partit Popular, ajudat per Unio Valenciana, a penes s’ha notat algun canvi en la politica llingüistica. S’han deixat les coses com estaven, es dir, mal. Un malentes sentit de la pau social els ha fet fugir del problema, com si, no parlant d’ell, el problema estiguera resolt o no existira. Tapar la ferida en fals.

Les universitats han seguit ensenyant mes que mai catala i fent politica catalana. Han plantat cara al mateix President, i el varen humiliar delliberadament en Alacant. No fan mes que posar pedres i barreres a la nova Univertitat d’Elig, no per atra rao que voler controlar-la, com volen controlar, i de quina manera, la politica llingüistica. S’han constituit de fet en una especie d’estat autonomic dins de la Comunitat Valenciana, amparats ademes pel ya fa molt de temps politisat Tribunal Constitucional, que s’ha burlat dscaradament del nostre Estatut i de la mateixa Constitucio Espanyola.

Tres voltes el PP ha hagut de canviar al Conseller de Cultura i Educacio, total per a que no canvie res. La dita Conselleria, com totes les institucions oficials valencianes, seguixen poblaes de gents que neguen al valencià sa condicio de llengua en nom de la suposta unitat catalana, d’antics comissaris politics que continuen redactant i coregint els escrits oficials segons el “costum normatiu” impost per l’anterior govern, es dir, pels qui fa poc han votat la supressio del nom de llengua valenciana fora de la nostra Comunitat, pels qui seguixen normes estrategicament aprovaes per l’Institut d’Estudis Catalans.

En les escoles i en els instituts seguixen ensenyant respecte a la llengua exactament lo mateix que fa dos anys, o quatre, o deu: el "dialecte valencià” de l’unica llengua catalana, “millorat” i adobat per paraules i girs del mes pur catala. En TVV i en Radio 9, vista la total passivitat, quan no l’indiferencia de l’actual govern en el tema llingüistic, s’han avalentat i mantenen desafiants eixe llenguage, tan tipic d’estos mijos, totalment estranger al nostre parlar.

Institucions com Lo Rat Penat, la Real Academia de Cultura Valenciana, o l’Associacio d’Escritors en Llengua Valenciana, apenes han rebut fins al moment un infim soport institucional. No s’ha fet ni s’ha reconegut ningu reciclage de professors per a substituir, donà l’absencia de normes oficials, un “costum” per un atre “costum”, al menys en igualtat de condicions.

El poble valencià, com mostren les enquestes, ve clamant per una llengua  valenciana i unes normes valencianes, concretament per les de la RACV, aprovaes per mes de mil persones en El Puig, i no mai rigurosa i cientificament contrastaes pels que, segurs en la seua prepotencia, s’han llimitat a ignorar-les o cobrir-les d’insults i desqualificacions globals. Tecnica que dominen a la perfeccio, com be pot ara comprovar el Partit Popular en propia carn, alguns partits politics i grups determinats de pressio.

Finalment, la doble farsa d’una sentencia tan clarament contra dret i d’una proposicio no de llei, que vol borrar del mapa espanyol el nom de la llengua valenciana, han donat la resposta a eixa politica passiva i vacilant. I en mig de tot est aquelarre, oficiat des de llunt pel Gran Mestre Pujol, el poble valencià se sent desprotegit, en la mes total indefensio i desampar per part de les forces politiques, que han anat tot el temps trampejant i contemporisant, en estos resultats.

Ara el Sr. Zaplana vol forçar un consens. ¿Quin consens pot haver sobre la llengua valenciana, quan una de les parts no solament li nega l’existencia, sino que no està disposta a renunciar al dogma politic d’un unic catala, quan ha fet i esta fent tot lo que pot per a que la llengua valenciana desaparega dissolta en el catala, arribant als extrems que ya hem vist? ¿Des de quins presuposts de contigut real pot haver una base comu de consens? ¿Mos permetran usar, nomes en Valencia, el nom de llengua valenciana? ¿Incorporaran uns quant centenars o millers de paraules valencianes en el seu diccionari catala, convertint un espoli a favor, els guararan alli com en un armari,  ¿Rodaran la clau oblidant-se per a sempre d’ells, i a seguir ensenyant el “llenguage cientific” catala?.

Es blanc o negre, catala o valencià, en totes ses conseqüencies. No es tracta d’una componenda, sino d’una opcio. Si el Sr. Zaplana vol fer alguna cosa per la llengua i el poble valencians, que mire el problema global–llingüistic, social i politc-. No es poden separar estos dos aspectes. Els qui mes parlen i s’omplin la boca de ciencia i de filologia han fet i estan practicant una clara opcio politica que mos afecta a tots. I ells tenen per ara la ventaja de tot lo que han fet sense obstaculs durant vint anys.

Que faça revocar el decret d’equiparacio dels tituls i reconega els que dona Lo Rat Penat. Que accepte oficialment i use en peu d’igualtat la normativa de la Real Academia de Cultura Valenciana. Que rebuge qualsevol llibre de text que ensenye als chicons valencians l’unitat catalana de llengua, o negue el  nom de llengua valenciana, o parle de països catalans, o d’area llingüistica catalana. Que vigile en els ulls be oberts qui son els destinats a la nova Universitat d’Elig, i mos done als valencianas l’oportunitat  de que al menys una facultat de filologia investigue i ensenye de veres la llengua valenciana, en lloc de fer proselitisme catala. Segur que no li faltaran llicenciats i doctors en Filologia disposts a treballar.

I si aço li pareix massa fort, que faça un referendum i  pregunte ben clar al poble valencià  que es lo que vol al respecte. Si la resposta resulta, com crec, amplament majoritaria, ya te el Sr.President les mans lliures per a actuar i exigir sense contemplacions. Que en ell no en tindran cap. Si, cosa que no pense, els resultats estan prou igualats, sempre podra buscar un consens. De conseguir-ho mereixeria un monument i el recort per a sempre agrait del poble valencià.

Joan Costa i Catala
                          El ferro que desperta
                          Valencia 1998