5-11-2005: 150.000 VALENCIANS PROTESTEN CONTRA ELS PAÏSOS CATALANS

FERRER

ARTICUL Som un païs anormal. L’atmosfera de malestar i crispacio va en aument. Aixo no es cap secret i es nota en la gran cantitat de manifestacions que s’estan duent a terme. El passat dissabte mes de 150.000 valencians varen acodir a la crida de Coalicio Valenciana (CV) i de Joan García Sentandreu per a manifestar la seua repulsa contra els Països Catalans i les agressions imperialistes de Joan Laporta i el correllengua en el Nou Camp. A la cita acodiren Fermín Palacios del Sindicat Independent (SI) i Rosa García Fuster de Gival. Una immensa marea humana ha pres el carrer per clamar no al nazisme catala hereu d’Adolf Hitler i Slobodan Milosevic. “Llengua Valenciana, mai catalana”, “No som ni serem mai catalans” i “No a la AVLL” eren els cantics de la gent. Temor. Eixa es la paraula clau. Temor a Coalicio. El panic del Partido Popular (PP) a un partit que li furte l’electorat valencianiste, democristia i conservador. Per aixo, a pesar de carregar durament contra els sociates, Joan deuria tindre clar que el principal enemic no es Josep Lluïs Carod-Rovira sino Paquito Camps, no son “els rojos cremaiglesies” sino la dreta espanyolera. El PP està fent lo impossible per a frenar a Coalicio. Prova d’aixo es que en este multitudinari acte la policia local (que està controlada pel PP) ha informat de que tan sols eren 2.500 persones. Pero clar, a Paquito Camps li cau la merda pel camal. L’hemorragia de vots en L’Horta i La Ribera ya es un fet i la majoria absoluta penja d’un fil. Coalicio pren força i fa por. I Paquito ho sap. El PP desqualifica a Coalicio acusant-la de ser partit ultra i raciste, ordena als mijos de comunicacio afins que no parlen de CV, que la silencien, la boicoteja a través de les caixes d’aforros valencianes per a que el partit no cobre les quotes als seus afiliats. I que ningu s’estranye si quan arriben les eleccions Paquito Camps li posa un chec en blanc damunt la taula a Joaquim Ballester per tal de que Unio Valenciana (UV) es presente en solitari i aixina neutralise l’esforç de CV per entrar a les Corts. UV es un mort que pot convertir-se en mort vivent quan s’acosten els comicis per obra i gracia del PP. No hi ha elements de juï per a pensar que Ballester vaja a ser distint de tots els seus predecessors en el carrec. Si Sentandreu no es dur en el PP, ho hi haura res a fer.

VALENCIANISME PATRIOTIC

Autor: Miquel Adlert Noguerol

Murta num.48 de maig 1.982

El  patriotisme ha de ser una cosa dinamica; el patriotisme no accepta la posicio diletantte que presencia com els atres actuen mentres ella es llimita a assegurar una i mil vegaes son valencianisme, pero sense que esta idea tinga una plasmacio practica en ningun aspecte de la vida seua. No pot el patriotisme llimitar-se a la posicio estatica, perque els que tal fan, o no son patriotes o be confonen el valencianisme en una de ses actuacions, principalment la politica. Perque no s’ha d’oblidar que el valencianisme no es unicament una politica –com no es unicament una lliteratura, un art, una cultura, un folklore....- sino un patriotisme que inclou totes les manifestacions de la vida; com un brillant no es unicament una faceta, sino el brillant sancer. Està clar que hi ha una politica valencianista i tota una serie d’activitats humanes valencianistes; pero, com he dit, no son sino facetes del valencianisme, que es un patriotisme o, millordit, que deu ser un patriotisme.

En el patriotisme no caben les comoditats; i la majoria de les posicions estatiques ho son per comoditat (i no oblidem que la por es la quinta essencia de la comoditat). I el patriotisme es incomodo i, per tant, refrectaria a tota posicio d’inhibicio voluntaria –hi ha passivitats obligaes per diverses causes, i, com a obligaes, llegitimes- que, per covarda i egoista, no te ninguna justificacio.

Pert aixo es precis que el patriota, el que es diu que es valencianiste, fa un reconte de s’actuacio valencianista; i si troba un actiu i un saldo favorables, pot considerar-se satisfet;  mes satisfet, clar, quan major siga el saldo favorable de l’actuacio seua.

O siga, que pot sentir-se orgullós de les incomoditats que el patriotisme lo haura reportat. I si son sacrificis, millor encara, perque per aixo molt es preguntem, extranyats davant l’actitut de molt que es diuen ser valencianistes: pero la idea ¿es sacrifici o benefici?

Per aixo, el que no vaja al valencianisme comvençut de que adopta una postura d’incomoditat –i inclus de sacrifici- no deixarà passar molt de temps sense que haja fugit d’ell. Perque haura fugit del valencianisme, encara que ell continue dient-s’ho per a aprofitar-se’n en benefici personal.

En la politica es troba, si –si be no sempre-, la postura comoda; i en la pòlitica valencianista la trobaren alguns valencianistes. Encara que,  posteriorment es pogue comprovar que no els quadrava el nom de valencianismes, i que nomes perseguien la comoditat. Com una atres han buscat tambe la comoditat en atres facetes del valencianisme: la lliteratura –sobre tot, el teatre-, l’art..., pero tambe se’ls ha vist pronte que no eren valencianistes i solament buscaven el profit personal, la comoditat...

S’han de refusar estos valencianistes parcials que, per parcials, no son patriotes, i per buscaors del profit propi manco encara. I s’han de refusar tambe els atres sedients patriotes que no fan res. I refusem-los mes encara –per mentirosos- quan volen justificar la inactivitat. Perque els patriotes unicament per motius patriotics poden deixar d’actuar, publicament nomes. ¿Qué dirien d’este patriotisme passiu els polacs, irlandesos, finesos..., patriotes que en tantes ocasions han admirat en tot el mon, d’estos que es diuen patriotes valencians i no actuen ni en la major intimitat?

Naturalment que la major dificultat que existix per a una actuacio patriotica es que el que ha de fer-la no tinga nocio exacta de lo que es el patriotisme. Perque esta nocio -¡oh, paradoxa!- es la mes desconeguda pels valencianistes; plen d’errors referents a la idea basica del patriotisme; son concepte, el contingut seu. Està clar que una dissertacio sobre este tema fonamental, completa i acabà, exigix un llibre; pero be estara senyalar alguns dels aspectes que mes induïen a error en els valencianistes.

En primer lloc s’ha de tindre present que el valencianisme es una idea viva; no es el retroces a unes coses passaes tal com erem, sino actualisant-les en allo que hui en dia no te vitalitat. Est error està tan arraïlat que hi ha valencianistes que, quan ensomien en el dia del triumfo -¡ai!, ¿quan serà?-, veuen als jurats, als justicies, al mustaçaf..., i la reimplantacio dels Furs tal com en l’apoca medieval.

I no es que siga aixo el valencianisme; no anem a substituir l’avio per la carreta. No podem retendre que torne la institucio dels jurats tal com era en aquella epoca, encara que es ocnservarien les gramalles com a vestit de cerimonia. No es poden restablir els Furs com a llegislacio valenciana conservant-los integrament, inclus en les disposicions sobre la servitut, sino que hauria d’adaptar-se la seua anima a com serien ara de no haver-se tallat la seua vigencia i, per consegüent, el seu desenroll. El valencianisme no es tornar la vida a uns sigles arrere, com candidament creuen molts. El valencianisme aspira a deixar la vida valenciana en l’epoca actual, pero en el carácter, en l’esperit que hauria tingut ara si no haguera segut canviat el rumbo de la vida valenciana. No es tracta de tornar arrere, sino de posar-nos en el lloc a on haurien arribat ara de seguir, no el cami castellà que se mos feu seguir en 1707, sino el cami valencià que no haurien abandonat.

Pero tambe està  l’error contrari: el d’aquells que volen una vida   totalment lliure per a Valencia, prescindint de tot el passat, que ho creuen tot resolt; o inventar-ho tot.

No. El valencianisme deu estructurar la vida valenciana d’acort en l’actualitat, pero arraïllant-se en el preterit; que siga una continuacio; sense solucio de continuïtat, de continuïtat espiritual.

Un atre error, molt extes, es el valencianisme parcial del tipisme molt reduit, el qual ha produit eixa mena de valencianistes als que Gaetà Huguet Breva qualificà de valencianisme de botifarreta en oli; el que creuen que tot el valencianisme es reduïx –inclus geograficament- a plorar quan veuen el Micalet, o emocionar-se davant la paella, o arrobar-se a l’oir albaes o vore uns saragüells.

Aixo es, no s’ha d’ìnsistir molt, com a valencianisme, ridicul per no agrarar sino una part, menudissima en tots els sentits, de la totalitat del valencianisme; i no es, precisament esta folclorica, de les parts mes importants del valencianisme. En realitat estos tenen molt poc de valencianistes: la botifarreta en oli, que diguè Huguet.

Un atre error, molt important este, es el del valencianisme partidiste com podriem dir. Aquells que, per eixemple, no tenen ninguna paraula de refus i condencacio per a aquells estats, fora del nostre, que sojugen a atres païssos; i esta benevolencia es per conseqüencia  de les simpaties que senten per estos estats, derivaes de les simpaties per les coincidencies de les tendencies politiques. Aço es un predomini, per sobre el valencianisme, d’unes atres idees politiques; o siga la idea politica predominant en ells no es la valencianista, com deu de ser el patriota valencià.

Tambe hi ha valencianistes a moment. Per a estos el valencianisme es com el paraigües, que nomes s’agarra quan plou; i son valencianistes segons en qui estan, o segons on estan, o determinats dies. Esta clar que el valencianisme no informa la vida d’estos. En realitat es que tampoc no son valencianistes.

Ya he parlat mes arrere de l’error –que no sol ser error. Sino mes: conducta conseqüent i egoista- del valencianisme parcial. Contra tots els errors es deu reaccionar, i cada valencianiste, al fer el balanç que he dit adès. Deu examinar si ha incorregut en algun d’ells.

El valencianisme es una idea patriotica i, per tant, deu de ser la mes important  per als valencians. Per consegüent facil es comprendre quina ha se ser la conducta del patriota. Ninguna idea ha de sobre posar-se al valencianisme. A traves de la idea valencianista es deuen enfocar totes les activitats, tots els juins, totes les opinions, tota la vida publica (politica, social, professional...) i tota la vida privada (la llar, les amistats, les aficions...). En una paraula: fer “a la valenciana manera” tot allo que els castellans fan a la castellana.

Pero, ademes dels errors del carácter doctrinal de que he parlat, hi ha atres faltes en que incorren molts valencianistes. Hi ha els extremadissisament optimistes que,  en la seua euforia, creuen que no hi ha dificultats per al triumfo que creuen quasi tocar-lo en les mans.

I, per contra, hi ha molt de cami a recorrer, i molt de treballs a realisar.

I, al reves dels anteriors, hi ha els que es desencoragen, per qualsevol cosa; per eixemple, perque som pocs. Aixó es una debilitat de fe patriotica, pessimisme. Es precis que recorden estos que totes les idees han començat per molts pocs: els primers discipuls de Jesus eren ben pocs. Estos valencianistes desencorajats deuen tindre present aquella frase atribuïda als patriotes checs Junggmann, Palacky i Safarik, que, en ocasio en que es trobaven reunits digue u d’ells que si en aquell moment s’assolara el trespol, dsesapareixeria la nacio checa.

Tambe hi ha els desencorajats per haver de treballar en silenci. Pero han de comprendre que es silenci exterior, es un silenci de no parlar, no de ser mut; en un cantic sense veu que es com es diuen les coses a l’anima, al cor i a Deu.

I aci estan ara les maximes possibilitats  nostres d’actuacio: en un treballar Valencia adins. Clar  que, per als vanitosos, aço es poc afalagaor; pero esta es una tasca de sembra per a collir algun dia. Hi ha llavors que es sembren, i es cull als pocs mesos; pero si la llavor es d’un arbre, la collita tarda anys a vindre. Seguint el simil al patriotisme li va millor comparar-lo en un arbre que no a una hortalisa o a una llegum.

Fem tasca de preparacio. Preparem a les minories que han de ser directores i orientaores el dia de demà; preparem una cultura i un programa d’actuacions, aquelles coses que es poden fer ara i no conve improvisar-les quan el moment arriba. Tot aço es possible en l’actualitat. Si no es ara el moment del proselitisme, es el del treball cap a dins; si no el de la propaganada, si el de la preparacio; si no el de la collita, si el de la sembra.

Finalment, als que es desencoragen per la tardança, els he de dir que la seua impaciencia està justificà perque medixen segons el modul de la vida d’ells i no   segons el modul de la vida de la Patria, que ya te uns quants sigles  i encara ne tindrà els que Deu vullga donar-li.

VALENCIANISME PATRIOTIC

DEFINICIO DE NACIONALISME.

Caldria preguntar-nos primer qué es el nacionalisme, i quina o quines definicions de nacionalisme nos podem trobar per ahi.

Si nos atenen a la etimologia de la paraula propiament dita, en l'enciclopedia Rialp nos indica:

"Es una paraula composta de l'arrel, o paraula "nacional" i del sufix "isme", que designa la doctrina, secta, sistema o ideologia que considera a la nacio com la font primaria i criteri basic d'adhesions, de juïns de valor, del dret i d'activitats politiques."

Pero llavors tindriem que definir el terme nacio, i en l'enciclopedia G.Larousse Uni mos diu:

"Comunitat humana basada en una serie d'elements vinculants: orige etnic, comunitat de territori, d'idioma, de cultura, de tradicions, etc. No obstant aço, estos factors, que son els que definixen la nacio, casi mai es donen tots a l'hora, (ni son excloents).

Tampoc hi ha prou en l'existencia d'un d'ells per a que un cert grup huma siga considerat com a nacio.

Tal volta el rasgo mes decisori per a qualificar a una comunitat com nacional, i que contituix la força vinculadora dels elements abans enumerats, siga una especie de solidaritat psicologica (podem llegir conciencia de grup, colectivitat o comunitat) que es remonta a les generacions anteriors i es proyecta sobre les futures."

La meua definicio de nacionalisme sería la següent:

"Es el moviment de defensa de totes les caracteristiques peculiars que conformen l'idiosincrasia d'una certa comunitat o colectivitat humana."

I un atra definicio tambe meua:

"Un moviment alimentat per la força dels sentiments, de la convivencia, i caracterisat per la defensa de tot un conjunt, tant fisic com siquic, que un cert grup considera propi i identificador."

Els sentiments com a intangibles que son, s'aviven al fer que cada individu es crega important, i veja que es important el tot al que vol i creu perteneixer. Els sentiments no es poden medir ni quantificar, son els que son, normalment per que aixina els hem heretat, la renuncia ad algun d'ells, aixina com la renuncia ad alguna caracteristica del poble o comunitat nacional, significa en certa manera el deshonrar als antepassats, i deixar perdre lo que ells s'esforçaren en deixar-nos com a llegat, en mes o manco exit.

A continuacio vos donare unes atres definicions de nacionalisme, per tal de conceptuar millor el terme des de diversos punts de vista.

"Volença dels naturals d'una nacio ad ella mateixa, i a quant li pertany."

"Doctrina que exalta en tots els ordens la personalitat nacional completa o lo que reputen com a tal els partidaris d'ella."

Ara a continuacio vos posare dos definicions que nos indiquen que el nacionalisme vol equiparar l'estat i la nacio.

"L'aspiracio d'un poble a tindre politica propia, a tindre un estat seu, eixa es la formula politica del nacionalisme."

"La tendencia a fer-los coincidir (el estat i la nacio) en la forma que l'estat sols es componga dels connacionals se li diu nacionalisme."

En la Gran En. Larousse Uni. nos explicíta que hi ha dos aspectes per a defenir el terme, l'un l'etic, i el considera com a un sentiment; i l'atre aspecte el politic, i el considera com un credo, i com a principal apoyo per a la cohesio de les societats modernes que llegitimisa la seua pretencio d'autoirtat.

Hans Kohn en dos llibres seus, definix el nacionalisme com:

"Un sentiment de llealtat cap a l'estat nacional, o com una voluntat colectiva vixquent i activa que li dona cohesio a l'estat nacional i que supon que est es la forma llegitima ideal d'organisacio politica, i que tambe es a la seua vegada la font suprema de creacio cultural i de benestar economic."

Kohn senyala dos vertents del nacionalisme:

a.       La nacio com a organisacio politica democratica que emanaria de la voluntat dels que la conformen.

b.      Els que la veuen com a herencia del passat, en una certa "anima nacional", mitologia i historia, grandees del passat, i investida d'una certa missio historica del poble aludit.

En la meua opinio els dos aspectes que el nacionalisme pendria, segons com considerarem la nacio, no tenen perque estar renyits. La nacio pot ser eixa organisacio politica democratica, i a la seua volta tindre un passat en comu, que li done la cohesio, i una certa "anima nacional", tan necessaries per a la pervivencia de la nacio com a estat, en el mon en el que vivim. Eixe passat o "anima nacional" ajudaria a consolidar la voluntat o conciencia dels connacionals.

Un atre terme relacionat en este i que crec de gran importancia donar-vos unes definicions, es la patria.

Per a Antonio Canovas del Castillo era:

• "Es la conciencia que cada nacio posseix de si mateixa."

Per a Vazquez de Mella:

• "Es la conciencia i sentiment mes o menys intens d'eixa comunitat moral e historica que en el seu grau maxim se li diu nacio."

En tot aço que vos he dit vos pregunte:

• ¿Creeu qué nosatres els valencians i la nostra terra podem i deguem constituir-nos en nacio, o millor encara en estat nacional?

Yo crec que si, i que es l'aspiracio mes llegitima d'un poble que per historia i tradicio sempre s'ha considerat com a tal, com a una nacio. Tenim totes les caracteristiques que nos llegitimen de cara a l'historia i al mon per a aixina realisar-ho.

Pero si ya s'ha quedat clar qué es el nacionalisme, estareu d'acort en mi que nos cal un marc nacional geografic, per que la gent som tots els valencians, i nos desenrollem com a poble i arribem a constituir una nacio en un lloc o territori fisic mes o manco dellimitat i definit a lo llarc de l’historia en comu.

Ara, una volta convenientment aclarit este punt, haurem de vore com a segut eixe espai fisic sobre el que nos hem assentat els valencians. A continuacio passe a definir el nostre marc nacional, i alguns aspectes interessants d'ell.

Bibliografia.

Diccionario Unesco de cc. sociales.Planeta-Agostini.

Ernest Gellner.Naciones i nacionalismo.Madrit.1988

DEFINICIO DE VALENCIANISME.

El valencianisme podriem considerar-lo com:

a) "Sentiment d'amor dels valencians per tot lo que entenen o creuen que els es privatiu."

b) "Moviment de defensa i recuperacio de la personalitat diferenciada dels valencians, lo que ha vingut denominant-se el fet valencià."

El valencianisme com a moviment de masses, es un moviment molt heterogeneu, que s'alimenta de sentiments, d'intangibles. El valencianisme primer que tot se sent. Eixe sentiment s'ha d'avivar, com les flames d'una foguerada.

Quan la consciencia colectiva, eixe sentiment de valencianitat està mes debil, es quan es dubta d'ella, i es veu atacada, com ara, per a desarrelar el sentiment de colectivitat de tot un poble, en mires d'implantar uns atres sentiments.

El proces es:

Debilitament >>> Qüestionament >>> Substitucio

Per avivar eixe foc de sentiments lo que s'ha de fer primerament, es fer vore a les persones directament implicades, es dir, a les que formen part d'eixa comunitat o poble, que formen part d'un tot important, prestigios, que els ha de fer sentir-se valioses, importants, orgulloses, i a gust com a part integrant d'eixa colectivitat de persones. Es fa necessari implicar a tota la comunitat en un proyecte comu: Valencia.

Aço nos duria al nacionalisme com a unica forma de defendre en fermea el fet valencià en la seua totalitat, i a l'hora que tambe nos serviria per a represtigiar-lo, i enaltir-lo.

Bibliografia.

Boronat Gisbert, Josep. Pomell de valencianitat. A.D.I.A. Alacant, 1987.

Marí, Xavier. Revisio al conflicte valencià.Valencia, 1983

Ramos, Vicent. Pancatalanismo entre valencianos. Valencia, 1978

San Valero Aparici, Julià. Poble, cultura i llengua. Valencia, 1977

VV.AA. Bases per al nacionalisme valencià.Valencia, 1985

VV.AA. Raons d’identitat. Historia i llengua. Col. Al vent. Lo Rat Penat. Valencia, 1985

SI SON COM SON.... MAI SEREM

 

Josep Guillen i Milla

El titul d’est articul be a conte del resultat de les eleccion celebraes el passat dia 25 d’este mes, a on els vots s’han repartit entre tres partits de ideologia centraliste, confirmant-se la partitocracia en la que està sumida la Comunitat Valenciana des de les anteriors eleccions de l’any 1.999.

El que el PP haja repetit la seua majoria absoluta en l’Ajuntament i en les Corts Valencianes, que el PSOE haja segut la segon força politica mes votà, que EU-Entesa tambe haja superat el 5%, i, per atra banda l’afonament d’UV -caiguent mes fondo encara que en les ultimes eleccions de 1.999-, mos te que fer reflexionar hasda  a on camina el futur cultural dels valencians

Llogicament est articul no vol ser una critica contra aquells que han fet possible la renovacio de la majoria absoluta dels partits d’ambit nacional. Cadascu pot votar lo que la seua consciencia li dicte, pero si que vullc  fer aplegar estes reflexions ad aquells que estan  fent possible el genocidi cultural del  Regne de Valencia.

No cal dir que han trascurrit suficients eleccions, des de la restauracio de la democracia en Espanya, per a que tingam un criteri politic que mos fasa vore quins son els beneficis obtinguts al donar-li el vot a una opcio politica u atra pero, a banda de lo “bonica que està Valencia” de “mira que els dels PP. estan fent coses per Valencia” i atres perles per l’estil, n’hi ha que  pensar tambe en tot lo que de roïn el partit majoritari ha fet i esta fent en contra de les nostres senyes d’identitat, especialment en el genocidi de la    Llengua Valenciana.

Pareix que els valencians que han optat per esta opcio no han volgut o no han considerat convenient pensar en tota la catalanisacio que el PP està fent en la Comunitat Valenciana. En l’incumpliment de les seues promeses electorals de l’any 1.999, quan portaven en lo seu programa la defensa de les senyes d’identidad dels valencians i, a ultrança, la de la Llengua Valenciana, promulgant unes normes netament valencianes per a la seua normativisacio promeses que, disfrassaes de valencianisme, amaguen la forta catalanisacio que estem patint.

Si despres  de reflexionar una miqueta, a soles una miqueta de temps, sobre el perque el PP no ha retirat de les escoles l’obligacio de l’ensenyança del català als nostres fills i nets, sino que, ademes, ha tingut la provocacio politica de crear l’Academia Valenciana de la Llengua, en connivencia  en el PSOE, -regida per vintiun academics de clara tendencia catalanista-, per a dir-mos als valencians de quina forma tenim que parlar i escriure la nostra llengua valenciana, partint de les Normes del 32 o de Castello, quan tots sabem o debem saber que les dites normes son les que ha beneit l’Institut d’Estudis Catalans, en qui la dita Academia mantè contactes freqüents per mig de les seues juntes de govern.

Si despres de tindre en conte esta traïcio al Poble Valencià, el valencians que han donat la majoria absoluta al PP i han votat al PSOE i EU-Entesa, majoria per cert molt important en comparacio als vots obtinguts per l’unic partit que defen els arraïls del Poble Valencià, es pot entendre que la Comunitat Valenciana vol ser dominà pel catalanisme i convertir-se en un poble  sumis, agenollat, despersonalisat, vassall, rendit, obedient, docil, manejable, disciplinat, reverent, en definitiva esclau d’uns interessos politics que mai ixen a la llum pero que subsistixen en els  programes no publicats dels partits politics d’estricta obediencia centralista.

Per aixo, si part majoritaria dels valencians continuen subsumits en l’encantament que el PP dia a dia bombardeja des dels seus mijos de comunicacio i del seu interes per  desviar l’atencio de la seua meta de catalanisacio de la nostra Comunitat, presumint d’un valencianisme fals, hauran abandonat la lluita pels nostres drets com a poble diferent i diferenciat i no tindran excusa alguna quan els seus descendents reconeguen que hi hagueren valencians que no saberen preservar per al futur l’identitat, l’historia i la cultura del Poble Valencià.

Per aixo: SI SON COM SON..... MAI SEREM.           

Valencia, Cap i Casal, 26 de maig del 2.003

REFLEXIONS AL VOLTANT DE L'IDISINCRACIA DELS VALENCIANS

INTRODUCCIO

“N

Ne som pocs els valencians que sentim la necessitat i l’importancia d’un transcedental canvi en el conjunt de la vida i la politica valenciana. Un canvi  que no hi ha que entendre gratuït o mogut per personalismes, si no que procedix eixercir davant la realitat social valenciana. Davant la manca de respostes i programes eficaços per a afrontar en exit els problemes que planteja el conjunt de la Comunitat”.

Est es un parragraf que he tret d’una conferencia pronuncià per Vicent Sanç Sancho, titulà “El Valencianisme politic: Una alternativa de progres” en juny de l’any 1.985, recopilà, junt a unes atres de personalitats, llavors, del valencianisme, en un llibre titulat  ¿Es possible una Convergencia Social y Politica Valenciana?, editat per Valencia 2000.

I he volgut, precisament, escomençar en estes paraules de Vicent Sanç, perque considere que son de total actualitat, mes encara a les hores d’ara,  perque pareix que la majoria del Poble Valencià no hi ha alvançat en la seua trayectoria  politica i social i, molt manco, en la cultural. Fonamentalment en esta ultima faceta del nostre poble es en la que vullc centrar-me en estes reflexions. 

En l’any 1.985, -en que alguns se varen fer la pregunta que titula el llibre en qüestio- en la Comunitat Valenciana (nom que acate  per imperatiu llegal pero que mai reconeixere com el  que pertany a la nostra terra) estaven governats per un partit politic, el PSOE -catalanisat ya des de molt abans de l’instauracio de la democracia en l’Estat Espanyol  i, per tant, alienat en el pancatalanisme mes rampant que ixque fonamentalment de l’universitat-, va establir com d’obligat cumpliment el catala en les escoles, mijos de comunicacio, administracio, etc.

En les universitats valencianes no fea falta que fora oficialisat el catala puix ya estes institucions s’havien entregat sense condicions al catalanisme, com a forma i manera de combatre a la dreta politica, o siga, en una demostracio de “coentor” i agenollament sense antecedents en la societat valenciana, traïcionant les mes preuaes senyes d’identitat del nostre poble en ares de les conveniencies politiques de la mes pura i dura dreta catalana, representà per CiU, en esta llinea catalanista,  tambe alienà en els partits d’esquerres catalans. Tots a una per a fer possible l’estrafalari proyecte dels Països Catalans o la Gran Catalunya, a on lo Regne de Valencia -denominat ya per les forces politiques aliaes com a Païs Valencià- tindria que ser una part dels mateixos i, llogicament, per disposicio de l’autoritat federal,  com una part servil per a rendir vassallage i pleitesia als senyors feudals del nort. En definitiva es pensà per als valencians que dins de l’organisacio catalanista, forem uns ciutadans de tercera o quarta categoria, subsumits en una llengua comu -el catala- i passant d’ofrenar glories a Espanya a ofrenar-les al Països Catalans, la Gran Catalunya o, lo que hui s’esta gestant per part del socialisme catala, el Federalisme asimetric, compost per totes les autonomies de l’antiga Corona d’Arago.

Com a introduccio crec que no dec extendre’m mes i val lo referit i, per tant, dec de centrar-me en els següents punts en els que he classificat les meues reflexions:

1.      Idiosincrasia de la poblacio valenciana

2.      Els valencians i ses senyes d’identitat

3.      Els valencians i la politica

4.      Els Partits Politics

5.      Les Associacions Culturals

6.      El mon de les Falles

7.      Necessaria  conscienciacio dels Valencians

8.      Cridamente a la societat valenciana

1.      Idiosincrasia de la poblacio valenciana:

Baix el meu punt de vista, crec que la poblacio actual de la terra valenciana està dividida en diferents grups. Encara que considerem que hi hasquen mes, podrien resumir-los en els següents.

Els habitants auctoctons valencians: Els que els seus arraïls venen des de temps inmemorials, naixcuts valenciaparlants: son els naturals de les nostres terres valencianes quins arraïls es confundixen en l’orige dels temps. La seua personalitat està formà per la solapacio de diferents cultures procedents de gents invasores: ibers, fenicis, grecs, romans, visigots, musulmans, jueus, cristians,  estos ultims subdividits en cristians vells i nous com a consequencia de la –obligà o no- cristianisacio dels musulmans i jueus poblaors de les nostres terres.

Com poguem facilment deduir, el poble valencià es un poble obert a un sinfi de etnies foranees i allo, potser, haja segut l’orige de la transformacio de la seua personalitat  que es caracterisa com molt oberta al mon, acollidora i assimilaora de tot allo que de bo per a la seua supervivencia portaven els estrangers. No obstant, la base de la personalitat valenciana,  es caracterisa per  una gran capacitat de treball, un gran amor per la seua terra, que es la que li dona de menjar, i una gran dedicacio al cultiu de l’art representat  per totes les branques de la  cultura.

Els naixcuts en les terres valencianes de pares inmigrants:  Es molt comprensible que gents d’atres terres, tant espanyoles com estrangeres, acudixquen a les terres valencianes moguts per la sana intencio de trobar una millor calitat de vida que en els seus punts d’orige. Especialment han inmigrat en temps que podem dir recents -cents anys aproximadament- gents d’Arago, Castella, Andalucia i atres punts de la peninsula que crec son de menor consideracio en quant al numero d’inmigrants.

Valencia sempre s’ha distinguit per l’acolliment dels inmigrants sense cap de recel. Mes encara, obrint les portes de les seues cases i tractant de fer que aquells que opten per una vida millor en la nostra companyia es trobem com en la seua propia casa. Estos inmigrants ya ne tenen, a hores d’ara, descendencia en una o dos generacions. Gents que per lo seu natalici en les nostres terres son valencians de fet i de dret, encara que llogicament, estiguem molt influenciats pels origens dels seus pares. D’entre ells existixen grans valencians i valencianistes i, per contra, atres que no han aplegat a obtindre una conviccio, o no han volgut o reconeixer la cultura valenciana perque la llavor de l’amor per la seua patria no ha segut degudament regà.

Els naixcuts en les terres valencianes castellaparlants: Valencians de ple dret, com els ades nomenats,  pero en una concepcio del valencianisme llingüistic diferent dels naixcuts en les zones valenciaparlants. No per allo menys amaors de les seues terres i tradicions culturals, encara que en gran part prou diferenciaes especialment per la naturalea de la llengua en la que s’expressen.

La diferenciacio d’abdos zones geografiques -la valenciaparlant i la castellaparlant- de les nostres terres no es ni mes ni manco que com a consequencia de la distribucio provincial politicament promoguda, anexionant terres castellanes al Regne de Valencia. No obstant aço els habitants d’estes zones, encara que castellaparlants, es considerem en sa major part com a valencians de fet i de dret.

Hui, com a conseqüencia de la instauracio de la democracia en l’Estat Espanyol, la Constitucio Espanyola i l’Estatut d’Autonomia amparen a tots els habitants de Valencia, Castello i Alacant dins del marc territorial de lo que politicament se denomina com a Comunitat Valenciana.

  

Els que procedents d’atres terres de fora de les espanyoles han triat la nostra terra per diferents motius:  Hui en dia, des de fa molt poquets anys, cinc o sis, deu  a lo sum,  estem assistint a l’aplegà a les nostres terres valencianes d’un sinfi d’inmigrants procedents practicament de tots els continents del mon: araps,  subsaharians, orientals, llatinoamericans, rusos, rumans, etc.,  que fugint de la pobrea i manca de treball existent en els seus països, recalen en la nostra terra en busca de majors nivells de vida i inclus d’una dignitat que en molts casos no se li reconeix en ses terres d’orige.

Este segment inmigrant recala en les nostres terres valencianes portant un bagage cultural d’orige i, segons els casos, estan mes o manco decidits a assimilar la cultura autotocna valenciana. L’escolarisacio obligatoria dels chiquets els subsumis en una cultura que desconeixen totalment i, per tant,  aliena  als seus arraïls, produint-se dos situacions: l’assuncio de la nostra cultura o el rebuj de la mateixa. En el primer cas possiblement assistiriem a una acceptacio lliure i voluntaria, resultant -en el mateix cas que els originaris d’atres terres espanyoles-,  molt favorable la seua integracio per al reforçament del seu benestar social i, en el segon cas, a que la nostra cultura no recale en la seua forma de pensar i, al desapareixer l’obligacio de l’estudi, els esvare tot lo nostre, recluint-se i tancant-se a tota cultura valenciana i, especialment, a la llengua valenciana propia dels valencians, encara que la meua opinio al respecte es prou clara: preferixc que no asumixquen la cultura i llengua oficial que se’ls dona perque no es la propia dels valencians, al menys mentres persistixquen les actuals tendencies catalanistes en l’administracio valenciana.  

No obstant esta subdivisio o grups que he considerat oportu reflexar en estes reflexions, tinc que dir que molt possiblement, n’hi hauran atres sensibilitats o grups dins de la nostra terra valenciana, pero crec que els que comente son lo suficientment representatius de l’actual situacio sociocultural de la Comunitat Valenciana.

2. Els valencians i ses senyes d’identitat

La Llei de Simbols num. 8/1984 establi els simbols representatius de la Comunitat i la seua utilisacio, llei que no fa mes que  plasmar en el DOGV lo que els valencians ya ne teniem assumit des de fa moltissims anys, i per tant, de vital importancia perque està clar que encara que els valencians no necessitavem d’una Llei de Simbols promulgà posteriorment a l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, per a saber quins ne son els nostres simbols. Si que es de justicia dir que en esta llei es tallen d’arraïl totes les interpretacions partidistes de la nostra simbologia. Si be es cert,  tot n’hi ha que dir-ho, hui per hui existixen ajuntaments i centres oficials en els que encara no son acceptats, especialment, la real senyera.

Tenim molt clar qui es lo nom historic i, per tant actual, de les nostres terres, indiscutiblement: Regne de Valencia, primer moro i, des del 9 d’octubre de 1.238, cristia, com a consequencia de la reconquista que dugue a terme el rei Jaume I El Conquistaor. No obstant, seria convenient fer constar que mes que una reconquista fon negociacio entre Jaume I i Zayyan, ultim rei del Regne  Moro de Valencia, produint-se l’entrà del cristia en la Ciutat de Valencia, Cap i Casal del Regne, sense derramament de sanc.

Tenim molt clar quina es la nostra bandera, i no des de fa xixanta anys com els enemics de la Patria Valenciana volem fer creure als desinformats. La nostra Senyera coronà naix en el sigle XIV per concessio del rei Pere II de Valencia, El Cerimonios o del Punyalet, decretant la composicio de la mateixa en les quatre barres roges, sobre fondo groc i en el blau junt a l’asta, blau que representa la realea a on va sobreposta una corona real desplegà.

Tenim molt clar quin es l’himne de la nostra terra valenciana: El que va compondre el mestre Josep Serrano en lletra del poeta valencià Maximilia Thous per a l’Exposicio Regional Valenciana de l’any  1908. Hinme acceptat pels valencians com a propi de la seua particular idiosincrasia. No obstant, en el devenir dels temps i com a consequencia de la marginacio que a la Comunitat Valenciana se le te des del govern central, per motius que mes avant raone, considere que les dos estrofes que fan referencia a...........

                                               Per a ofrenar

                                               noves glories a Espanya......

deuen de ser sustituides per

                                               Tots baix els plecs

                                               de la nostra Senyera.......

I, per ultim, la Llengua Valenciana: Tambe, per supost, tenim molt clar quina es la llengua que parlem els valencians. Sense dubte la LLENGUA VALENCIANA, la que al discorrer dels temps s’ha tranformat en la que hui mos expressem.

El naiximent de la llengua valenciana es deu a l’influencia d’infinitat de poblaors que des dels origens prehistorics de la nostra terra, ocuparen parts dels territoris que posteriorment es denominaren Regne Moro de Valencia i, despres, Regne Cristia de Valencia. Si be, portser, que siga el llati vulgar, del que derivà el romanç,  el que mes influencia ha tingut en la seua normalisacio que,  com a conseqüencia de l’invasio de les terres valencianes, introduirem els romans. La llengua valenciana mampren la seua trayectoria, sent prou influencià tambe  per l’arap -hi ha que tindre en conte els set sigles de dominacio musulmana en les terres valencianes- hasda el punt que, de la mateixa manera que els musulmans valencians parlaven l’algarabia, els valencians cristians vells continuaven en lo seu romanç que, posteriorment, donà lloc a la llengua valenciana. L’apoca me representiva de la personalitat de la llengua valenciana apareix en el XIV-XV, Sigle d’Or de les Lletres Valencianes, molt anterior al de les lletres castellanes.

Menéndez Pidal afirma:  “en las lenguas románicas quedaron préstamos lingüísticos importantes de las lenguas que hablaban las tribus ibéricas, de los pobladores anteriores a la llegada de estos”. Estas lenguas unidas a la romanización, que no consiguieron borrar, sino embellecer, la dominación romana de las tierras valencianas.  Fenicios, Iberos, celtas, visigodos, romanos, árabes influyeron en el habla de los  primitivos pueblos edetanos y contestanos, anteriores a todos ellos, en la creación de una forma de hablar totalmente diferente y diferenciada, que fue embelleciéndose época a época, hasta llegar a lo que hoy conocemos como Lengua Valenciana”.

Per tant, la teoria catalanista de que la llengua l’implantaren els catalans que vinguren en les tropes del rei aragones Jaume I, El Conquistaor, quan en 28 de setembre de 1238 firmà les capitulacions del Regne Moro de Valencia en lo rei Zayyan, es cauen per lo seu propi pes.

Citarem aci a Sánchez Albornoz “no se arabizó la contextura vital española, como no se arabizó la estructura gramatical de las lenguas peninsulares, no obstante la recepción de muchos cientos de vocablos árabes y la formación de muchos paralelismos expresivos”.  “Si en seis siglos de dominación árabe no se consiguió erradicar el romance valenciano, sino que se enriqueció con la introducción de palabras y expresiones arabistas. ¿como pudieron sustituir la lengua valenciana la presencia de mercenarios de los condados de la Marca Hispánica –1,2%- que se integraron en estas tierras? El Libro de los Avecinamientos, de los años 1387-1396, censo confeccionado por el rey Jaime I El Conquistador ha sido estudiado por la Profesora Cabanes Pecourt, estableciendo sin lugar a dudas que las concesiones de casas y tierras  a dichos mercenarios fueron prácticamente inexistentes en relación a las otorgadas a otras tropas, tales como aragoneses, navarros e incluso extranjeros. Posteriormente las lecturas que se han efectuado del Libro del Repartimiento no han modificado sustancialmente este porcentaje del 1,2% de catalanes que permanecieron en Valencia una vez  conquistada a los moros”.

El catedratic migeval Antonio Ubieto afegix. “Ni siquiera el idioma era una dificultad ya que estos musulmanes habían tenido como idioma oficial el árabe, mientras que en la conversación ordinaria utilizaban un romance (se refiere al romance valenciano) que era distinto al que se hablaba en lo que conoceremos después con las denominaciones de Aragón o resto de España”.

El catedratic de l’Universitat Complutense Manuel Mourelle de Lema explica que: “entre las diez lenguas románicas, consideradas como tales por los romanistas, se encuentra la valenciana. I continua: “la valenciana es una lengua románica “in se et per se”, tan independiente como cualquier otra de sus hermanas en la latinidad, tomando lo dicho en que no debe tomarse como subordinada ni genética ni tipológicamente a ninguna de las neolatinas”.

Per al professor i investigaor Josép Vicent Gómez Bayarri “l’orige directe de l’actual llengua valenciana està en l’evolucio del romanç parlat en terres valencianes anterior a la conquista de Jaume I, romanç que fon reforçat, enriquit i consolidat en vocables i estructures llingüistiques i gramaticals al llarc de la Baixa Edat Mija”  I, afegix “podem pensar que els idiomes parlats actualment en lo Regne de Valencia no estan en funcio exclusivista dels fets conquistaors repoblaors portats a cap en lo regnat de Jaume I. Conseqüentment, el valencià es una llengua neollatina, autoctona i independent, derivat del romanç; que cumplix les condiciones llingüistiques, sociollingüistiques i sociopolitiques, desenroll d‘una lluent lliteratura, fonetica i gramatica propies, consciencia idiomatica viva i generalisà i desig d’assumir ses perculiaritats per a ser considera com a idioma”.

Les “jarches” apareixen ya en lo sigle IX dins del moviment cultural mossarap (mossaraps: valencians que permaneixqueren dins dels dominis musulmans sense que, per allo, tingueren que renunciar a sa llengua, religio i cultura), siguent una de ses manifestacions mes populars escrites en llengua romanç les “moaxajas en jarcha o zejel”.  Entenent-se per jarcha una breu composicio poetica que es el remat final dels poemes coneguts com “muwassah”, modalitat cultivà en a l’Andalus. Les dites jarches ne son cantics breus i intensos posats en la boca de la persona que enyora la presencia de l’amda ausent, redactaes en romanç valencià. Manuel Mourelle de Lema afirma que “en el Al Andalus –Andalucia y Valencia- tenemos lar jarchas, situadas al final de las moaxajas consideradas muy antiguas, acaso alguna pueda ser que se remonte a los comienzos del siglo XI... no obstante, existen fuentes dignas de todo credit a favor de que las moaxajas ya se componian en el 900”.

El catedratic Lleopolt Penyarroja concluix sa obra magna “El mozárabe de Valencia” en una frase de Henri Meier: “Mai en cap de lloc ocurri el simple trasplant d’un idioma a otro poble o a atra poblacio”.

De nou Antoni Ubieto: “se puede afirmar sin posibilidad de error que los idiomas hablados en el Reino de Valencia actualmente no son un fenómeno de reconquista –se refiere a la reconquista del reino Moro de Valencia por Jaime I, en 1.238- En el mejor de los casos se podría sospechar que las fronteras políticas son producto de la lengua”. I Gomez Bayarri insistix: “ya que la reconquista del Regne de Valencia degue trobar-se en les realitats dialectals consumaes; conseqüentment es incoherent defendre que fora exclusivament el fenomen reconquista-repoblacio aragonesa, barceloni, navarra i ultramontana la que determinara el domini llingüistic valencià sense tindre en consideracio elements pre-romans i romanics autoctons, parla romanç, base essencial de la configuracio defintiva de la llengua valenciana”..

El Pare Lluis Fullana, primer catedratic de Llengua Valenciana de l’Universidad de Valencia i en cairo  en la Real Academia de la Llengua Espanyola, representant a l’idioma valencia, sostingue sempre la tesis de que “a soles l’estrat mossarap configurà l’individualitat llingüistica de Valencia”

A tot allo que, repetim, es una molt reduida manifestacio de les investigacions d’estudiosos de reconegut prestigi dins dels estudis migevals valencians, arabistes, romanistes, etc., n’hi ha que afegir la següent, no exhaustiva, relacio de poetes i escritors valencians que sempre utilisaven la llengua valenciana en ses manifestacions lliteraries, deixant constancia d’allo en els prolecs o colofons de ses obres:

- La Biblia Parva de Sant Pere Pasqual es u dels documents mes antics de la llengua valenciana.       Naixcut en 1226.

- Arnau de Vilanova, mege i clerc escrigue en llengua valenciana en lo sigle XIII. Ses obres “Raonament d’Avinyo”, “De adventu Antichristi et fine mundi” “Antidotarium” entre atres.

- Sant Vicent Ferrer, sigle XIV, en sermons per tota Europa en Llengua Valenciana, indiscutible defensor de sa llengua materna. La valenciana.

- Fray Bonifaci Ferrer, germa de Sant Vicent Ferrer, siglo XIV, cartoixà i prior de la Cartoixa de Porta-Coeli en lo Regne de Valencia, tradui la Biblia de la llengua llatina a la valenciana. Existix una fulla d’esta Biblia en la Hispanic Society de New York, precisament la que parla de que la traduccio s’ha realisat en llengua valenciana.

- Sor Isabel de Villena, siglo XV, en sa “Vita Christi” escrit en llengua valenciana.

- Joanot Martorell, en lo seu Tirant lo Blanch en lo sigle XIV, escrit en llengua valenciana “per a que la nacio d’a on soc natural es puga alegrar”

- Jaume Roig, sigle XV, en lo seu “Espill de les Dones”, en llengua valenciana, llibre de consells per a les dones de vida honrà.

- Jaume March, poeta de lo sigle XIV, en lo seu primer codiç per a la poesia en llengua valenciana.

- Fray Antoni Canals, sigle XIV, en lo seu “Valerio Maximo” tret del llati en nostra vollguda llengua valenciana.

- Mossen Ausias March, sigle XV, escribint ses obres en un llenguage que respon a la realitat, el valencià “Obres en vers, dividides en cantics d’amor moral, espirituals i de mort”.

- Joan Esteve, sigle XV, notari public de la Ciutat de Valencia, autor de “Liber elegantiarum” de quina obra ell mateix explica que esta escrita en llengua valenciana, siguent impresa en Venecia en 1489.

- Mossen Jaume Roig de Corella, Jordi de Sant Jordi, Bernat Fenollar, Joan Escriva, Lluis de Fenollet, Bernardi Valmanya, Miquel Perez i molts atres mes que sempre escrigueren en llengua valenciana. Ells conformaren lo que  es coneix com  lo Sigle d’Or de les Lletres Valencianes, primer sigle d’or acontes en la Peninsula Iberica, en el primer llibre impres en Espanya que lo fon en Valencia en l’any 1474  “Les trobes en lahors de la Verge María”.

- Francesc Eximenis, un catala que va dependre la Llengua Valenciana en la Valencia del sigle XIV.

Al remat i com a colofo, podem dir que la Llengua Valenciana te indiscutible identitat propia, totalment diferent i diferenciat del catala, per a permitir-se sa gramatica i diccionari propis.

Lo Poble Valencià a soles reconeix com a propia sa llengua materna valenciana, llengua que es regix per una normativisacio propia, la coneguda com a les “Normes d’El Puig-Valencia” auspiciaes per la Real Academia de Cultura Valenciana, Seccio de Llengua i Lliteratura, entitat en quasi cent anys d’existencia i que goja de  gran predicament entre el valencians.

A pesar de tots els antecedents nomenats que, per supost,  no son tots els que reconeguen l’independencia de la Llengua Valenciana, per raons politiques es produix en la nostra Comunitat Valenciana una guerra llingüistica. Els poders politics, per ses interessos particulars, pretenen que Valencia, l’Antic Regne de Valencia, adopte la normativisacio de l’idioma catala i, per part de Catalunya, s’estan invertint quantitats molts considerables de diners publics per a conseguir “l’unitat de les llengues valenciana i catalana” sobre la base de que “si parlem la mateixa llengua som el mateix poble”, frase que fa referencia a atres temps de molt trist recort en els que es dia: “si parlem alema  tots som alemans”.

Per allo, els que defenem la valencianitat del nostre idioma mos trobem sumits en la lluita contra els poders politics, universitaris i mijos de comunicacio, com la televisio valenciana, per a conseguir que els interessos politics no malbaraten nostra mes preuà senya d’identitat, la LLENGUA VALENCIANA.

3.      Els valencians i la politica:  

La realitat actual en que estem subsumits els valencians exigix per a la nostra terra tot el poder autonomic que la Constitucio Espanyola i l’Estatut d’Autonima amparen, per a que d’una vegà per totes la burocracia politica, que a pres a la nostra autonomia com un be patrimonial propi, en gran part per causa de l’inercia d’una societat en la que encara no ha calat l’alcanç i les consequencies de l’actuacio politica que du com a conseqüencia la situacio que podem actualment contemplar en amargura.

Per la via de l’obediencia politica als poders centralistes, es pudrixen voluntats, es desnaturalisen llealtats i es propicien traicions, convertint aixi als representants de les autonomies en delegats provincials del moviment politic al que perteneixen. En el cas valencià, representants del govern central digas PP o PSOE, com a mes importants en numero de votants.

En la Comunitat Valenciana es dona un cas paradogic per no dir esquisofrenic. Al principi comenti la peculiar catalanisacio que es dugue a terme en els anys de la majoria absoluta del PSOE. Posteriorment, vingue la renovacio politica en el triumf del PP, i la caiguda en picat d’UV. El PP. no es que a soles, a pesar de les seues promeses electorals, no va llevar la catalanisacio de l’administracio autonomica, sino que la va fomentar, aportant les condicions precises per a oficialisar el catala com a normativa oficial per a la Llengua Valenciana. Estic parlant de l’Academia Valenciana de la Llengua, quin objecte politic tots coneguem i que no es precis fer mes comentari aci.

Estem a temps de pensar en un partit politic que aglutine totes les sensibilitats politiques pero d’innegable obediencia, per part de tots, de la realitat historica del Poble Valencia, rebujant qualsevol ingerencia  economica i cultural d’atres autonomies, tant veïnes com no, be refundant sobre les cendres del ya existent, be tallant pel carrer d’enmig.

Per a una resposta afirmativa, en u o atre sentit,  es requerix:

- Una adhesio de persones quina biografia i transcendencia social constituiren garanties humanes de la possible prosperitat del proyecte.

- Una assistencia economica ingent que permitira montar la gestio administrativa en la magnitut que exigix la concurrencia en qui ya estan estructurats, en peu de guerra, per a en qualsevol moment movilisar tota la llogistica electoral.

- L’adhesio d’organisacions intermiges representatives de la societat valenciana que constituiran l’entramat social imprescindible per a aportar a cap una accio politica.

- L’adhesio, sense personalismes, de les societats culturals valencianistes, que constituiran l’entramat cultural i el fet inqüestionable de la personalitat diferent i diferencia del Poble Valencia.

- La busqueda i acceptacio de persones de reconeguda solvencia moral i dots politiques que conseguiren un moviment de les mases en la major quantia possible i, d’entre ells, un lider carismatic decidit a actuar en clau valenciana i valencianista.

- La concurrencia de la major quantitat possible de valencians de a peu, per a formar un entramat   de propaganda escampant les bases fonamentals del partit, a banda d’atres activitats socials relacionaes totes elles en el llançament i sosteniment del mateix. Es dir, lo que es pot denominar com la militancia activa.

- El sacrifici de les tendencies politiques de tota la base militant. Es dir, que en primer lloc es

renuncie a nacionalismes, regionalismes, centralismes i qualsevol atra tendencia politica en ares de treballar pel principal objectiu: el valencianisme cultural i lligüistic com a premisa imnegociable i, a partir d’eixe punt, tot lo demes que precisa un poble per al seu desenroll social i economic. Hi ha que pensar que si no es conseguix que el nostre poble siga reconegut en el resto de l’Estat Espanyol per la seua diferenciacio, mai podren aplegar a les cotes d’autogovern que mos mereixem i la Constitucio Espanyola mos ampara.

Yo no concebix la creacio d’un nou partit si no es partix d’un supost: el que hi hasca una sola oferta, pactà o concreta, despres d’haver segut capaços de pospondre ambicions i tendencies politiques personals, i de conformar un programa electoral en clau netament valenciana i valencianista, un programa que justifique el fonament ideologic propi, autocton, sense obediencia ni dependencies, eixemple per al resto d’Espanya i d’unica i exclusiva obediencia valenciana, perque, aixi i a soles aixi, seriem l’alternativa seria als actuals moviments politics  que prenen a la nostra terra com a moneda de canvi per als seus interessos politics, sempre alluntats de les necessitats i drets del Poble Valencia.

Els valencians d’este temps disposem del calce basic  mediant el que aplegar a la ansià meta d’eixa independencia politica centralista. Tenim en les nostres mans el mole original d’un Estatut d’Autonomia que planteja una nova comprensio estructural de nostra dinamica com a poble diferent i diferenciat de qualsevol atre de l’Estat Espanyol, que mos ha de valdre per a aplegar  a lo que Khon enten com a causa generaora del nacionalisme historic, es dir, la singlaura cap a un proces d’integracio de les mases en una formula i en un quefer politic, comu, i, yo afegix, sempre dins de l’estreta obediencia als drets inherents a la nostra Patria Valenciana.

Napoleo mantenia que “l’obra politica mes dificil consistix en obtindre la confiança abans que l’exit” I, per sa part, George Simmel apunta que “cap de lluita pot durar  molt sense l’auxili d’un complex d’impulsos animics que es van produint lentament”.

Per aixo, els valencians, no podem seguir en la mateixa situacio politica que hui per hui domina en la nostra Comunitat que, com sabem des de l’instauracio de la democracia, i ya portem mes de vinticinc anys, no hem pogut conseguir una majoria absoluta per a un partit d’estricta obediencia  valencia, pero, ull, partit defensor de les genuïnes senyes d’identitat que mos caracterisen als valencians, rebujant tot allo que estiga agenollat a causes alienes a la nostra terra. En aço tenim que ser molt clars i exigents. Els partits centralistes mai eixerceran una politica d’estricta obediencia valenciana -a soles tindran una obediencia castellana o catalana-  per a aplicar en la nostra terra, lo mateix que aquells partits autoctons que encara que rebugen la politica castellanista, colaboren i fomenten politiques catalanistes, conseqüencia fonamental de la seua existencia.

En conclusio, lo Regne de Valencia (nom que mos perteneix per historia i per dret) es, sino el que mes, u dels mes historics, per davant d’atres autonomies com la gallega, vasca o catalana, autonomies que la Constitucio les considera com a “historiques” i, a la nostra, no. ¿motius? Molt senzill: Valencia no va ser reconeguda com a comunitat historica per la senzilla rao de que la guerra civil (1936-1939) interrompi el proces autonomic i, com a conseqüencia, el fet de que el nostre estatut aplegara al Parlament, i que els gallecs, vascos i catalans el teniem perque se’ls hi havia aprovat l’estatut pocs mesos  abans de la contenda civil.

Continuem sense tindre opcio a l’articul 151 de la Constitucio Espanyola i, per tant, sense els mateixos drets que les denominaes “comunitats historiques”, encara que els politics de tanda s’afanen en fer-nos creure que tenim el mateix nivell d’autonomia que les “historiques” perque tenim les mateixes transferencies que les atres autonomies pero, entre atres coses, no tenim, per eixemple, el dret de modificacio del nostre estatut,  ni la disolucio de les corts, ni la decisio de anticipar eleccions autonomiques sense la previa autorisacio de Madrit, quant les historiques si que ho tenen. Per lo tant, si els valencians considerem que a aplegat el moment d’introduir modificacions en la nostra particular carta magna, hui tindran que ser els politics centralistes (PP i PSOE) els que, si volen o els interesa, apreten el botonet des de Madrit per a dir-nos lo que tenim i podem fer.

Esta es la trista realitat politica, la maldicio que, junt en la cultural, continua pesant damunt de la personalitat del Poble Valencia.

4.      Els Partits Politics: 

No cal estendre’s molt en el desenroll d’est apartat. Els valencians estem patint les consequencies de la nostra manca de conscienciacio dels nostres arraïls, especialment de les nostres senyes d’identitat.

Els partits de combregacio centralista ya s’han ocupat de procurar i conseguir la desunio dels valencians, cegant en promeses politiques els ulls ad aquells que la seua consciencia de pertanyer a un poble diferent i diferenciat no la tenen ni assumida i, per supost, pareix que ni els interessa.

En l’any 1982 naixque en Valencia un partit en quins estatuts es reflexava  l’estricta obediencia valencianista. Estic parlant d’UV. Pronte es va produir l’ascens dins de l’arc politic valencià, especialment per la força de les seues bases militants que no estalviaren sacrificis per a tractar de fer d’ell un partit fort i solidificat valencianiste, que es fea precis tindre per a enfrontar-se en els d’ambit centraliste. O siga, la veu valenciana en el parlament autonomic i la veu valenciana en el parlament espanyol.

Desgraciadament i despres d’un aument de representativitat politica en corts i ajuntaments, els orguens directius donaren  pas a una serie d’elements, rebotats d’atres partits no valencianistes, que s’encarregaren a soles de conseguir els seus interessos personals. El principi del fi d’UV estava cantat en un pacte antinaturalea per a donar-li al PP l’alcaldia de Valencia. Hasda hui que els resultats de les ultimes eleccions han situat a UV fora  de la representacio en ajuntaments i corts valencianes. Tot aço mos te que fer reflexionar sobre lo que politicament necessitem els valencians.

Aquell partit que naixque en les sanes intencions de defendre com a premisa institucional les senyes d’identitat del Poble Valencia: himne, senyera, llengua, denominacio,  hasda aplegar a obtindre per a les seues sigles, la presidencia de les Corts Valencianes. Pero ahí tambe varen fer mella les ambicions politiques dels seus dirigents: poltrones, prebendes i mamandurries varies concedides pel PP. feren que la venda de voluntats fora un fet i l’ambicio d’alguns dels seus dirigents ofegaren un proyecte que podia haver segut la solucio politica per a la nostra terra.

Possiblement no pensaren  -o potser fora l’objectiu politic de molts d’ells- que els valencians anavem a compendre les seues manipulacions i no caigueren ¿o si? en que la desfeta del partit estava mes que cantà. Les urnes, que mes pronte o mes tart passen factura, foren clares: perdua de la representacio parlamentaria i en els ajuntaments. Al remat, infortuni per als seus dirigents i “mala llet” per als seus militants que treballaren de calent per a fer realitat les seues ansies de tindre un partit politic netament valencià i valencianiste.

Hui en dia per la desunio, quina llavor han fomentat els partits centralistes i, perque no dir-ho, la manca d’interes politic i cultural de la majoria dels valencians, considere que es prou dificil el que tornem a tindre un partit, d’estricta obediencia valencianista, en representacio parlamentaria en el Congres i Senat espanyols i en les Corts Valencianes. No obstant, pense que encara que dificil no impossible recuperar la dita presencia en l’espectre politic valencià pero no a curt ni a mig plaç.

5.      Les Associacions culturals: 

Moltes, moltissimes, ne son les associacions que hui conformen l’espectre cultural de la terra valenciana, la majoria d’elles agrupaes en lo que coneguem com la Coordinaora d’Entitats Culturals del Regne de Valencia i tambe, posteriorment, la que no fa tant de temps ha segut crea: la Plataforma Normes d’El Puig.

En l’any 1.878 es varen reunir en la Ciutat de Valencia un grup de persones, poetes, escritors i intelectuals interessats profundament en l`exaltacio del fet valencià. Estaven alli per a escoltar el poema “Lucrecia profanada” del poeta Lladro i Malli.

Entre els assistents estava un jove, Carmel Navarro Llombart, al que despres es va coneixer en lo seudonim de “Constanti Llombart”, jove que arreplegà les inquietuts de tots aquells presents, fundant, dies despres, l’entitat cultural Lo Rat Penat. La societat tenia en l’imaginacio del jove Llombart el proposit de convertir-se poc a poc en llavor per a la reivindicacio politica dels valencians. Era un principi de nacionalisme estricte, autocton i independent.

Pero la figura d’atre poeta renombrat, Teodor Llorent, va ser clau per a que el somi del jove Constanti quedaren soterrats.

La distincio que el mateix Teodor Llorente fea dels poetes integrants del grup, denominant-los de “guant i espardenya” marcà una llinia divisoria entre els poetes politics-nacionalistes (d’espardenya) que escribien per al poble en un valencià vulgar i en els diaris, i els  que ho feen en un llenguage cult i docte -¿a que mos sona aço als valencians?- i que, per tant, rebujaven la politica (eren els de guant) i pensaven que la cultura estava per damunt de les reivindicacions d’un poble que patia des d’Almansa i molt ades, l’invasio d’una llengua, la castellana, que no era la propia, i en actitut servil veïa com les seues arraïls culturals anaven difuminant-se en benefici  dels poders factics. Era una prova de l’incipient coentor, coentor que en la seua accepcio vol dir “cursi” pero que tambe te un atre significat: coentor que irrita.

La trayectoria d’esta societat, que comente per ser la mes antiga, crec, de totes les que hui conformen l’espectre cultural valencià, ha segut sempre, i segons les influencies politiques de cada epoca, la del bandejament cap a les distintes opcions politiques i culturals. Hui tenim una societat a on ha desembarcat el partit politic que actualment governa la nostra Comunitat, el PP., comprant voluntats per mig de carrecs i prebendes, transformant-se en un apendix de la politica totalment d’esquenes al Poble Valencia, per la ceguera dels seus propis socis que no ne tenen, salvo honroses excepcions, la capacitat de reaccio per a destituir a una junta de govern actualment presidida per un acolit agenollat al poder politic del que trau el seu “modus vivendi” com a Director General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana.

 Hui, la junta de govern de Lo Rat Penat, es caracterisa per la seua connivencia en el poder politic, situacio d’esquizofrenia total, per quant que, com a ejecutoria de les activitats de l’entitat cultural,  te que velar per a defendre els seus obtectius estatutaris sempre baix d’un punt de vista de la cultura essencialment valenciana per a lo que fon creà la societat.

Per supost que existixen moltissimes mes entitats valencianistes en el nostre espectre cultural i fer mencio a totes elles seria prou dilatat i farragos per al lector. A soles dir que en les seues trayectories culturals n’hi ha de tot: les que son fidels als seus plantejaments estatutaris de defensa de les senyes d’identitat valencianes i, les que estan escorant-se cap als postulats politics a l’us –segurament perque tenen a la ma l’eixemple de Lo Rat Penat- agenollant-se per a tractar de conseguir algunes molletes de les que solen caure de les taules politiques sempre prou be surtides economicament.

Hui mes que mai el moviment cultural valencianiste necessita de la concurrencia, en estricta obediencia valenciana, de totes les entitats, encara que crec que l’excisio ya s’ha fet lo suficientment profunda per a conseguir la necessaria cooperacio de forces que ne son necessaries per a  lograr que se mos restituixquen els drets culturals que per historics i per llei mos corresponen. Eixemple d’aço puc citar a la Coordinaora d’Entitats Culturals del Regne de Valencia quina activitat està totalment abandonà i que no sap, o no vol o no pot, aglutinar els objectius de les entitats que encara pertanyen ad ella.

6.      El mon de les Falles:

No cap dubte que les Falles han segut un eixemple de democracia interna en els temps en que esta paraula careixia de significat en la vida dels valencians i, per supost, del resto dels espanyols. S’entenc que estic referint-me als temps de l’ultima dictadura politica.

Elles contribuiren al manteniment d’una especial senya d’identitat del nostre poble i, per supost, a servir de folgament durant els dies de festa, de fer oblidar atres penuries que es patien en els dificils temps de ls pre i postguerra.

Per sort aquells temps de penuria passaren i per desgracia l’evolucio del mon faller cap a l’actual situacio en que es troba anà transformant-se des de la critica politica especialment a una connivencia molt acusà en el poder politic.

Hi ha que reconeixer que en l’aspecte llingüistic, les falles, per mig d’u dels seus congresos fallers, decidiren que la normativa per a les seues expressions en llengua valenciana seria la de la Real Academia de Cultura Valenciana, la normativa que coneguem com les Normes de El Puig, per a eixir al pas de la galopant catalanisacio que de les seues manifestacions culturals venia duguent-se a terme.

A pesar d’eixe acort democratic pres per assamblea general de la Junta Central Fallera, els llibrets en l’explicacio i relacio de la falla, aixi com els cartellets dels monuments fallers abocaren a una despersonalisacio tal -lliggas catalanisacio- que hui encara subsistix i s’acrecenta cada vegà mes. Escasissimes ne son les falles que utilisen la normativa genüinament valenciana i no mes hi ha que fullejar els llibrets per a adonar-se de la seua submissio al poder politic.

Per atra banda, en la nostra Comunitat l’afluencia d’inmigrants, tant espanyols com estrangers, cada vegà va en aument i les festes dels barris, les mes genuïnes, les falles, els atrauen perque es una forma d’esparciment, per atre costat molt llogic, per a sustraure’s dels problemes quotidians. Es una forma d’integracio pero tambe de despersonalisacio de l’identitat valenciana. Hi ha que tindre en conte que son els barris periferics els que atrauen mes foraneos i la situacio real es que una de les primeres activitats que monten es una comisssio de falla, pero la realitat es que, el fondo de la qüestio es eixa, la festa i a soles la festa. L’utilisacio, defensa i el respecte cap a la llengua valenciana, se’ls la trau a la fresca. Acaten la catalanisacio tant si es per a obtindre aportacions economiques com que no.

Per tant, yo pense, i puc estar equivocat, que salvo honroses excepcions hui en dia les falles contribuixquen a ser un vehicul mes de propaganda de l’inmersio llingüistica catalanisant.

7.      Necessaria conscienciacio dels valencians: 

Sempre he rebujat, per considerar-la ofensiva per a alguns valencians, la paraula “meninfotisme”. Crec sincerament que existix  en Valencia una societat dividida entre els que tenim com a brega ineludible la defensa dels nostres arraïls i aquells que,  sentint-se valencians, no consideren necessari  el moure un dit per a defendre la seua cultura i llengua. Es molt mes comodo seguir la corrent inmersora que mampendre una actitut beligerant en contra la organisà catalanisacio, organisà des de tots els punts en que l’Administracio autonomica ne te competencies.

Incloc dins d’estos ultims ad aquells que presumixen de considerar-se mes valencians que ningu perque treballen per a les falles, plorem en el “trasllat” i en “l’ofrena”  s’emocionem quant “baixa la senyera” i, entre atres coses,  omplin la pancha de paella, aspectes que no deixen de ser actes que mos identifiquen com a poble diferent i diferenciat, pero no estan  gens disposts a treballar per a defendre la seua terra, la seua cultura i  la seua llengua. Aixo con que no porta mes que disgusts, inclus enfrontaments en amics i en la propia familia, l’obvien. Aixo ya es una atra cosa.

No son capaços de vore que la despersonalisacio de la nostra identitat es un fet que ne tenen com a objectiu prioritari els partits politics, centralistes o no. L’ofensiva especialment cultural contra els valencians passa per vendre –mos a un proyecte federalista auspiciat per la politica catalana i consensuat (paraula que tant gusta d’utilisar als politics) en les altes esferes del govern central.

Ad estos valencians, dels que encara tenim que sentir-mos: “sempre esteu en lo mateix”, “sempre esteu veen fantasmes”, “a mi no me faran ser lo que no vullga ser”, “els meus fills estudien en catala pero en casa parlen valencia” I yo em pregunte: ¿i com ho escriuen?, ¿i com ne tenen viciat el llenguage?. I tantes  i tantes frases manossejaes que a soles els servixen per a justificar la seua manca de consciencia valenciana. Ad estos tambe van dirigides estes reflexions, precisament per a que s’adonen d’una vegà per totes de lo que mos estem juant i en lo que està colaborant la seua passivitat .

Estos valencians que per comoditat o per consciencia han adoptat esta posicio d’indiferencia en els problemes que mos acucien, son  els que vullc que reflexionen, encara que siga per uns moments, en el silenci de la seua soletat, sense que ningu puga escoltar  les seues reflexions, si lo que mos estan fent es lo que mos mereixem els valencians. 

8.      Cridament als valencians:

Al principi vaig escomençar referint-me a la conferencia de Vicent Sanç Sancho per l’actualitat de ses paraules. Vullc rematar estes reflexions fent-me eco de les seues conclusions.  Si be ell es referix en tot moment a la situacio politica, crec que la seua opinio mos servix actualment per a obtindre l’exit en les nostres reivindicacions culturals.

Vicent Sanç dia: “N’hi ha que estimular un proyecte  que aspire a vertebrar-se en la propia societat. Que aspire a estendre i acceptar les seues bases en lo mes fondo del teixit social valencià. Arrelant en el si de la colectivitat”

“Un proyecte que se propon aglutinar les noves inquietuts socials i recabar la colaboracio de totes aquelles forces socials i personalitats de la vida valenciana que encara que no vinculaes politicament d’una manera definitiva..... (afegixc yo: per a tractar de vincular-les culturalment) sentan la necessitat de moderninisacio i de protagonisme real valencià.”

“Un proyecte que no naix en la voluntat de fragmentar i dividir el panorama cultural valencià, sino que preten aglutinar i sumar a totes aquelles persones i grups humans que participen d’uns mateixos criteris de valencianitat i de independencia politica”

“Una alternativa de progres, netament valenciana, autonoma i deslligada d’estructures i dependencies politiques i culturals externes”.

“Des de la crida a la solidaritat”.

“A la recuperacuio de la nostra dignitat”.

“Davant la realitat valenciana, el valencianisme politic i cultural ha de proyectar-se com un mensage capaç de donar i crear espectatives, d’obrir una via d’esperança, de conseguir que la gent torne a trobar un estimul que la moga a acceptar els problemes del present, des de la fe en superar-los dema".”

”Una crida a rescatar tota l’iniciativa creadora dels valencians”.

“A no deixar-nos sumergir en la desesperança”.

“Un mensage politic capaç de crear un marc de confiança i d’estimul a on insertar els canvis i transformacions que necessita la societat valenciana”.

“Un mensage politic que presenta i se propon com a superacio d’una politica que es incapaç de donar solucions i respostes als problemes de la realitat plural valenciana”.

“ La proposta intelectual i politica que es formula des del valencianisme politic, vol ser un revulsiu, un fort revulsiu per a la tristea del moment present. Un revulsiu capaç de revolucionar al mes conservaor. Capaç de despertar a tants valencians de la quietut i somnolencia en que es troben”.

“No es possible permaneixer oferint l’espectacul de l’impotencia, la mediocritat, l’absencia de idees i valors valencians”.

“I precisament perque impera la desmoralisacio i el desengany entre moltes persones era necessari formular un proyecte ambicios, i per que no dir-ho tambe, dificil”.

“Serà una batalla dura i a voltes desigual”.

“Tindrem que batallar contra l’oficilitat i el poder d’una politica sense perfils valencians”.

“Batallar contra l’insolidaritat, la por de moltes persones a significar-se publicament, i en cas contrari, batallar front a l’excessiu personalisme d’atres”.

“Tindrem que batallar contra els excepticismes, les enveges, els prejuïns...”

“Pero a pesar de totes estes dificultats, la llabor ha de ser un exit”.

“I lo que volem esta nit en assentar la primera pedra de la renovacio valenciana”.

“Existix una alternativa als problemes de Valencia”.

“I n’hi ha que proclamar-ho”

“Una alternativa valenciana”.

“I els convide, a tots vostes, a participar d’este proyecte”.

“A defendre un mensage d’esperança de futur”.

“Un futur que volem valencià”.

           

En conclusio, se te que treballar amplament com a consequencia de la necessitat de rescatar al nostre poble del seu tradicional abandonament; abandonament al que no son extranys la major part dels propis valencians, i als que les nostres forces politiques i socials han donat l’esquena la majoria de vegaes, en un gest de frivolitat i indiferencia que els desacredita. Se te que treballar amplament per a conseguir dotar al nostre poble d’altes dosis de protagonisme.

A soles podrem conseguir-ho sobre la base de l’unitat del valencianisme cultural, puix està clar que els politics a soles obedixen als dictats de les seues esferes superiors, generalment centralistes. Hui pareix que esta unio esta llunt de fer-se una realitat, pero, tenim que tindre l’esperança de que aço pot ser una realitat, mes o manco proxima, pero no podem gitar-mos a dormir i esperar a que les coses es solucionen per si mateixa. Tenim que solucionar-les mosatros. Tenim que trencar esa situacio de “comodisme” de molts valencians que pensen i que se justifiquen en que res es pot fer per a reintegrar a la nostra terra valenciana la seua dignitat com a poble. I tenim que escomençar a fer-ho ya. No podem esperar mes. Valencia, el nostre Regne de Valencia, mos esta reclamant desde fa molt de temps que mos alcem, que lluitem, que germanem, que aunem voluntats pero sempre, sempre, en clau valenciana i per als valencians.

                                                           Pep Guillen i Milla

                                                           Valencia, Cap i Casal del Regne

                                                           Juny del 2.003