En defensa de la Llengua Valenciana (XI)
Per Miquel Adlert Noguerol
Ara les paraules inventades pareixen naturals per haver-les llegides en tanta lletra impresa i haver passat al lèxic de molts catalans: els que volen demostrar que són cults i els que volen aparentar-ho. Esta difusió ha segut gràcies als mijos de difusió que la llengua catalana tenia abans de la guerra: molts diaris, moltes revistes, molts llibres, moltes representacions teatrals, i sobre tot la ràdio: una emissora, "Ràdio Associació de Catalunya", exclusivament en català, i les atres én molts programes en català. Pero, a pesar de tants anys d´actuació del fabrisme, no s´ha aconseguit plenament, ajustant-la a la llengua escrita "normativa", canviar la fonètica del català parlat, tan diferent de l´escrit. Ni canviar-la en el català escrit de la poesia, que rima i medix segons la fonètica popular i no d´acort én la que correspon a lo escrit segons l´ortografia; una ortografia que, per no correspondre a la fonètica viva i popular atacava principalment Mossén Antoni M.ª Alcover.
Cal dir, per qué ho sàpien tots, que Fabra no s´ocupà de la llengua valenciana, com pot comprovar-se en primer lloc en el mateix Diccionari Fabra. I s´ha de saber també sobre Fabra que no era tan pancatalaniste com alguns creuen. No cal remontar-nos als temps jovenívols de Jaume Massó i Torrens, Joaquín Casas i Carbó i Pompeu Fabra i Poch, que feen "L´Avens" (després escrit "L´Avenç") on, en el número de 31 de març de 1891 s´atacà la unitat ortogràfica de les llengües valenciana, mallorquina i catalana, arribant a dir que és "impossible perqué és contra natura". I he dit que no cal retrocedir a 1891, perqué Fabra sempre opinà que els valencians, per a purificar la llengua valenciana, no devíem preocupar-nos d´acostar-nos a la catalana sinó a la dels clàssics valencians. Idea que solia expressar sovint i que me la digué a mi quan parlí en ell el 25 de novembre de 1935.
Pero el pancatalanisme, com moltes coses més que li són desfavorables, amaga tot açò de Fabra i de la llengua "normativa". En el seu parlar sempre ex-cathedra, dóna normes que no explica, i amaga texts, i tot quant les refuta, l´existència de lo qual ignoren sos seguidors, com ignoren persones i fets que els amaguen els capitosts, inclús botant-se no solament molts anys sinó també segles d´història que no els convé que sàpien els neòfits.
A l´igual que els atres pobles medievals que descompongueren el baix llatí i crearen les llengües romanç, el poble valencià ha creat sa llengua valenciana. Lo mateix que seria demencial pretendre substituir les llengües romàniques pel llatí, per haver-lo dut els romans als pobles de llengua romànica, també és demencial la pretensió pancatalanista de substituir la llengua valenciana per la catalana, alegant que la dugueren els catalans.
I més demencial, perqué a més és illògic que la substituta siga no la llengua que diuen que dugueren en el segle XIII sinó l´actual catalana "normativa" semiinventada per Fabra i l´Institut d´Estudis Catalans. Perqué, per eixemple, les paraules meua, teua i seua no volen substituir-les per les que haurien dut de ser veritat la importació: mia, tua i sua, sinó per meva, teva i seva, que diuen ara els catalans.
Este eixemple advera (sic) que és indiferent que els catalans dugueren o no a Valéncia la llengua seua, perqué ARA català i valencià són diferents per haver tingut diferent evolució i diferents influències. Per tant també és falsa la teoria, en la que cauen molts (intelectuals i tot) de qué la llengua que nos duen ara és la perduda pels valencians, perqué, en el mateix eixemple lo que hem perdut és mia, tua i sua i no meva, teva i seva.
Per Miquel Adlert Noguerol
Ara les paraules inventades pareixen naturals per haver-les llegides en tanta lletra impresa i haver passat al lèxic de molts catalans: els que volen demostrar que són cults i els que volen aparentar-ho. Esta difusió ha segut gràcies als mijos de difusió que la llengua catalana tenia abans de la guerra: molts diaris, moltes revistes, molts llibres, moltes representacions teatrals, i sobre tot la ràdio: una emissora, "Ràdio Associació de Catalunya", exclusivament en català, i les atres én molts programes en català. Pero, a pesar de tants anys d´actuació del fabrisme, no s´ha aconseguit plenament, ajustant-la a la llengua escrita "normativa", canviar la fonètica del català parlat, tan diferent de l´escrit. Ni canviar-la en el català escrit de la poesia, que rima i medix segons la fonètica popular i no d´acort én la que correspon a lo escrit segons l´ortografia; una ortografia que, per no correspondre a la fonètica viva i popular atacava principalment Mossén Antoni M.ª Alcover.
Cal dir, per qué ho sàpien tots, que Fabra no s´ocupà de la llengua valenciana, com pot comprovar-se en primer lloc en el mateix Diccionari Fabra. I s´ha de saber també sobre Fabra que no era tan pancatalaniste com alguns creuen. No cal remontar-nos als temps jovenívols de Jaume Massó i Torrens, Joaquín Casas i Carbó i Pompeu Fabra i Poch, que feen "L´Avens" (després escrit "L´Avenç") on, en el número de 31 de març de 1891 s´atacà la unitat ortogràfica de les llengües valenciana, mallorquina i catalana, arribant a dir que és "impossible perqué és contra natura". I he dit que no cal retrocedir a 1891, perqué Fabra sempre opinà que els valencians, per a purificar la llengua valenciana, no devíem preocupar-nos d´acostar-nos a la catalana sinó a la dels clàssics valencians. Idea que solia expressar sovint i que me la digué a mi quan parlí en ell el 25 de novembre de 1935.
Pero el pancatalanisme, com moltes coses més que li són desfavorables, amaga tot açò de Fabra i de la llengua "normativa". En el seu parlar sempre ex-cathedra, dóna normes que no explica, i amaga texts, i tot quant les refuta, l´existència de lo qual ignoren sos seguidors, com ignoren persones i fets que els amaguen els capitosts, inclús botant-se no solament molts anys sinó també segles d´història que no els convé que sàpien els neòfits.
A l´igual que els atres pobles medievals que descompongueren el baix llatí i crearen les llengües romanç, el poble valencià ha creat sa llengua valenciana. Lo mateix que seria demencial pretendre substituir les llengües romàniques pel llatí, per haver-lo dut els romans als pobles de llengua romànica, també és demencial la pretensió pancatalanista de substituir la llengua valenciana per la catalana, alegant que la dugueren els catalans.
I més demencial, perqué a més és illògic que la substituta siga no la llengua que diuen que dugueren en el segle XIII sinó l´actual catalana "normativa" semiinventada per Fabra i l´Institut d´Estudis Catalans. Perqué, per eixemple, les paraules meua, teua i seua no volen substituir-les per les que haurien dut de ser veritat la importació: mia, tua i sua, sinó per meva, teva i seva, que diuen ara els catalans.
Este eixemple advera (sic) que és indiferent que els catalans dugueren o no a Valéncia la llengua seua, perqué ARA català i valencià són diferents per haver tingut diferent evolució i diferents influències. Per tant també és falsa la teoria, en la que cauen molts (intelectuals i tot) de qué la llengua que nos duen ara és la perduda pels valencians, perqué, en el mateix eixemple lo que hem perdut és mia, tua i sua i no meva, teva i seva.
No hay comentarios:
Publicar un comentario