Autor: Joan Costa i Catala (q.e.p.d.)
El ferro que desperta
Valencia 1998
El dia 9 d’octubre de 1988 celebravem els valencians el 750 aniversari de l’entrà oficial de Jaume I, rei d’Arago i Mallorques, comte de Barcelona i Urgell, Senyor de Montpellier, en la Ciutat de Valencia acabà de conquistar als musulmans. En esta nova conquista afegia Jaume I un nou titul als que ya tenia, el de rei de Valencia, referit no solament a la ciutat sino a totes les terres del riu Senia per avall.
Est es el fet historic, un fet lo suficientment important com per a que es seguixca celebrant despres de 750 anys. Celebracio que respon ademes a una antiquissima tradicio fodament arrelà en la consciencia colectiva del poble valencià. No se poden, per tant, minimisar el significat i la transcendencia d’est acontenyiment historic. Ell marcà l’arranc d’una nova etapa que modificarà els substrats mes fondos de la nostra societat i l’incorporarà plenament a la cultura europea occidental, en aquell temps explicita i declaradament cristiana. El pas d’un mon culturalment musulma a un mon culturalment cristia fon un canvi major que la caiguda del mur de Berlin i el pas de les nacions d’Europa Oriental a l’area de l’Europa Occidental, en la diferencia de que la barrera que separava als pobles d’Europa no tenia apenes cinquanta anys d’existencia, mentres que la que dividia a Espanya en 1238 durava ya cinccents anys, encara que no fora tan rigida ni tan impermeable com ho va ser el telo d’acer.
Hi ha, per tant, motius mes que suficients per a considerar la conquista de Valencia com a una fita historica per al nostre poble. Ara be, si anem als arrels del sentiment i de la consciencia popular, vorem que els valencians no hem celebrat mai este fet com el d’un poble conquistaor de Valencia, que va vindre a Valencia des de fora i es va fer l’amo de la terra, sino com a un poble que va ser conquistat i que ha assumit eixa conquista com un fenomen positiu.
Nostra memoria historica colectiva no ens contempla com a un Israel preexistent arribat a una terra promesa, ni com part esguellà d’un atre poble originari vingut de mes alla de les nostres fronteres, sino com a un poble inmemoriablement assentat en sa propia terra, a la qual s’acomodaren tots els nous aplegats, per a sentir-se pronte, practicament d’inmediat, plenament valencians.
Tota eixa lliteratura colonial i criollista, que vol fer del Regne de Valencia les Ameriques aragoneses i catalanes del sigle XIII, es una ficcio de quatre dies, que fa un paralelisme totalment inadequat i fora de lloc, promogut per uns interessos aliens al poble valencià. Este no sent com a propia una atra mare patria que la valenciana, dins, si es vol, d’una atra mes ampla i comu que es diu Espanya i que pronte, potser, siga Europa. Les mateixes festes de moros i cristians, en les quals les “filaes” dels primers resulten popularment mes favorides que les dels segons, son una mostra del subsconscient colectiu, que no s’identifa en una sola de les parts, ni mostra precisament preferencia per la que fon venceora. Cinccents anys de cultura musulmana i casi quatrecents mes de persistencia morisca, en numero gens despreciable, marquen encara fortament les nostres costums, els nostres gusts i el nostre folclor.
No, el poble valencià no pot identificar-se nomes en els pocs mils de guerres i inmigrants, portaors d’una nova religio, de unes noves lleis i d’una diferent cultura, que aniran imponent-se de la ma del predomini militar i politic. El 750 aniversari no es el del naiximent del poble valencià, sino el de la seua incorporacio a un atre mon, el de l’occident cristia. Incorporacio que es realisarà poc a poc, pero no sense deixar tambe un substrat propi i caracteristic, aportat per una cultura en res inferior a la dels conquistaors.
Pero es que ni tan a soles poder dir que l’islamisme es el substrat a on s’alimenten els arrels mes fondes del nostre poble. A les afores de la Valencia musulmana l’iglesia de Sant Vicent de la Roqueta i centenars de toponims que apareixen en el “Llibre del Repartiment” mos retrotrauen a una anterior civilisacio cristiana i romanica, assentà al seu torn sobre un poderos substrat iberic, que fon capaç de produir una Dama d’Elig o la ceramica de Lliria. Dotzenes de coves i racers naurals mos parlen igualment de civilasacions remotes que, a traves del bronze i del neolitic, es perden en el mateix alborejar de l’humanitat.
Som un poble antic, molt antic. No mai, en la memoria dels homens, han estat les nostres terres desertes o despoblaes. Molts han segut els conquistaors i el dominaors, i mes encara els pacifics inmigrants que, buscant la possessio d’un tros de terra, han acabat posseits per ella, configurats per ella. I tots ells, des dels possibles descendents dels habitaors de les coves de la Sarsa en Bocairent i Parpalló en Gandia hasda l’ultim foraster assentat en la nostra terra, formen el poble valencià. No busquem purees de sanc ni supostes ascendencies colectives: som un poble impur i una impura nacio, pero, ara mes que mai, som un poble i som una nacio, encara que fa milenis que ho som.
Per aixo resulta tan desafortunà l’inscripcio en la medalla del 750 aniversari en dir que ho es “del naiximent del poble valencia”. Deixem que uns atres pobles s’inventen chauvinistes milenaris, i centenaris inexistents, pero rigam-mos tambe dels miserables intents sucursalistes que volien reduir-mos a la condicio d’un poble colonisat i dependent. En la llarga historia del poble valencià no som mes que flor d’un dia.
El ferro que desperta
Valencia 1998
El dia 9 d’octubre de 1988 celebravem els valencians el 750 aniversari de l’entrà oficial de Jaume I, rei d’Arago i Mallorques, comte de Barcelona i Urgell, Senyor de Montpellier, en la Ciutat de Valencia acabà de conquistar als musulmans. En esta nova conquista afegia Jaume I un nou titul als que ya tenia, el de rei de Valencia, referit no solament a la ciutat sino a totes les terres del riu Senia per avall.
Est es el fet historic, un fet lo suficientment important com per a que es seguixca celebrant despres de 750 anys. Celebracio que respon ademes a una antiquissima tradicio fodament arrelà en la consciencia colectiva del poble valencià. No se poden, per tant, minimisar el significat i la transcendencia d’est acontenyiment historic. Ell marcà l’arranc d’una nova etapa que modificarà els substrats mes fondos de la nostra societat i l’incorporarà plenament a la cultura europea occidental, en aquell temps explicita i declaradament cristiana. El pas d’un mon culturalment musulma a un mon culturalment cristia fon un canvi major que la caiguda del mur de Berlin i el pas de les nacions d’Europa Oriental a l’area de l’Europa Occidental, en la diferencia de que la barrera que separava als pobles d’Europa no tenia apenes cinquanta anys d’existencia, mentres que la que dividia a Espanya en 1238 durava ya cinccents anys, encara que no fora tan rigida ni tan impermeable com ho va ser el telo d’acer.
Hi ha, per tant, motius mes que suficients per a considerar la conquista de Valencia com a una fita historica per al nostre poble. Ara be, si anem als arrels del sentiment i de la consciencia popular, vorem que els valencians no hem celebrat mai este fet com el d’un poble conquistaor de Valencia, que va vindre a Valencia des de fora i es va fer l’amo de la terra, sino com a un poble que va ser conquistat i que ha assumit eixa conquista com un fenomen positiu.
Nostra memoria historica colectiva no ens contempla com a un Israel preexistent arribat a una terra promesa, ni com part esguellà d’un atre poble originari vingut de mes alla de les nostres fronteres, sino com a un poble inmemoriablement assentat en sa propia terra, a la qual s’acomodaren tots els nous aplegats, per a sentir-se pronte, practicament d’inmediat, plenament valencians.
Tota eixa lliteratura colonial i criollista, que vol fer del Regne de Valencia les Ameriques aragoneses i catalanes del sigle XIII, es una ficcio de quatre dies, que fa un paralelisme totalment inadequat i fora de lloc, promogut per uns interessos aliens al poble valencià. Este no sent com a propia una atra mare patria que la valenciana, dins, si es vol, d’una atra mes ampla i comu que es diu Espanya i que pronte, potser, siga Europa. Les mateixes festes de moros i cristians, en les quals les “filaes” dels primers resulten popularment mes favorides que les dels segons, son una mostra del subsconscient colectiu, que no s’identifa en una sola de les parts, ni mostra precisament preferencia per la que fon venceora. Cinccents anys de cultura musulmana i casi quatrecents mes de persistencia morisca, en numero gens despreciable, marquen encara fortament les nostres costums, els nostres gusts i el nostre folclor.
No, el poble valencià no pot identificar-se nomes en els pocs mils de guerres i inmigrants, portaors d’una nova religio, de unes noves lleis i d’una diferent cultura, que aniran imponent-se de la ma del predomini militar i politic. El 750 aniversari no es el del naiximent del poble valencià, sino el de la seua incorporacio a un atre mon, el de l’occident cristia. Incorporacio que es realisarà poc a poc, pero no sense deixar tambe un substrat propi i caracteristic, aportat per una cultura en res inferior a la dels conquistaors.
Pero es que ni tan a soles poder dir que l’islamisme es el substrat a on s’alimenten els arrels mes fondes del nostre poble. A les afores de la Valencia musulmana l’iglesia de Sant Vicent de la Roqueta i centenars de toponims que apareixen en el “Llibre del Repartiment” mos retrotrauen a una anterior civilisacio cristiana i romanica, assentà al seu torn sobre un poderos substrat iberic, que fon capaç de produir una Dama d’Elig o la ceramica de Lliria. Dotzenes de coves i racers naurals mos parlen igualment de civilasacions remotes que, a traves del bronze i del neolitic, es perden en el mateix alborejar de l’humanitat.
Som un poble antic, molt antic. No mai, en la memoria dels homens, han estat les nostres terres desertes o despoblaes. Molts han segut els conquistaors i el dominaors, i mes encara els pacifics inmigrants que, buscant la possessio d’un tros de terra, han acabat posseits per ella, configurats per ella. I tots ells, des dels possibles descendents dels habitaors de les coves de la Sarsa en Bocairent i Parpalló en Gandia hasda l’ultim foraster assentat en la nostra terra, formen el poble valencià. No busquem purees de sanc ni supostes ascendencies colectives: som un poble impur i una impura nacio, pero, ara mes que mai, som un poble i som una nacio, encara que fa milenis que ho som.
Per aixo resulta tan desafortunà l’inscripcio en la medalla del 750 aniversari en dir que ho es “del naiximent del poble valencia”. Deixem que uns atres pobles s’inventen chauvinistes milenaris, i centenaris inexistents, pero rigam-mos tambe dels miserables intents sucursalistes que volien reduir-mos a la condicio d’un poble colonisat i dependent. En la llarga historia del poble valencià no som mes que flor d’un dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario