Per Miquel
Adlert Noguerol
He aludit abans a la denominació
País Valencià durant el règim republicà, i explicaré l´orige de dita
denominació. Perqué els polítics valencians l´ignoren, o en atre cas és pijor
perqué enganyen al poble conscientment. Ho expliquí en "Jornada" del
15 de març de 1975 pero veig que, o no ho llegí ningú o si algú ho va llegir és
que no li interessa dir la veritat. La cita que alega Fuster d´un text del
segle XVIII on apareix "país valencià", en minúscules és una
expressió literària, com "terra valenciana", i en rigor diuen igual
puix que ben clar ha deixat Fabra que "païs" és un terme geogràfic.
Al proclamar-se la república, es
despertà en alguns un jacobinisme contra tot lo que es denominà monarquisant,
que féu desaparéixer la paraula rei i tots els derivats. La gent temia que se
li diguera monarquisant i inclús la veterana "Caja de Previsión Social del
Reino de Valencia" (hui absorvida per "Instituto Nacional de
Previsión") hagué de canviar Reino de Valencia per País Valenciano, que es
proposà de bona fe per la resistència en algun sector a la paraula región.
Inclús, a pesar de ser en llengua estrangera, hagué de desaparéixer la paraula
royal d´alguns establiments.
Per a qué els que ignoren la
història dels anys anteriors a la guerra no em cregueren exagerat al parlar del
jacobinisme d´alguns, diré, -i açò entra també en lo còmic- que la
incultura d´alguns jacobinistes els dugué a plantejar a nivell oficial el canvi
del nom de l´impost sobre drets reals. I hi hagué d´aclarir-se als jacobinistes
incults -i atrevits per no informar-se- que eixa paraula real venia del llatí
res, que vol dir cosa i no de rex, que es lo que vol dir rei.
I, en canvi, només se salvà
d´eixe jacobinisme la paraula real referida a la moneda. ¡Oh, poder del sentit
reverencial dels diners!
Valéncia i no València
En tot el Regne de Valéncia es
diu Valéncia. Els noms de les coses valencianes són cosa dels valencians, i no
dels catalans ni dels filòlecs que entre uns i atres pretenen variar els
topònims valencians. ¡És cosa del poble valencià!
Sanchis Guarner (Gramàtica, p.
73, nota) diu: "Encara que la paraula València es pronuncia amb e tancada,
convé escriure-la amb è i pot rimar amb les paraules cultes terminades en
-ència". "Convé", sense explicació, perqué convé a la catalanisació
de la llengua valenciana. Lo de rimar no és una raó per a una grafia sinó una
llicencia poètica. No hi ha ninguna raó per a escriure è, contra la fonètica de
tot el Regne de Valéncia que pronuncia Valéncia. I que pronuncien Valencia. Cal
escriure i pronunciar Valéncia i, com digué el fauliste castellà: "¡Oh
fuerza del consonante, a lo que obligas! A decir que son blancas las
hormigas", com a llicència poètica, els valencians podem rimar Valéncia en
-ència.
El servilisme castellaniste no
arribà mai a tant com el pancatalaniste, que ataca els punts neuràlgics més
sensibles de l´espirit valencià. Començà per la fonètica de la paraula
Valéncia, substituint-la per la catalana, naturalment. Seguí contra el nom
territorial valencià substituint-lo per u que indica ser part de Catalunya, i
per això també substituïx el topònim Valéncia pel gentilici Valencià, reduint
el topònim a la ciutat. Després l´atac és contra l´essència de la llengua
negant que siga privativa valenciana per a dir que, clar, és la catalana. I ara,
én un criteri bicoloriste de la bandera, que és la catalana, naturalment.
Contra el concepte -¡i sentiment !!- tricoloriste que hem tingut sempre els
valencianistes, que abans de la guerra, en els balcons de les nostres entitats,
en els actes nostres, en nostres manifestacions, ostentàvem, com a bandera de
tot el territori valencià, la tricolor de roig, groc i blau. I tot serà com el
poble valencià vullga.
Estos atacs contra els punts
vitals de l´ànima valenciana, deuen demostrar als ingenus de l´error d´acceptar,
per raons científiques, u dels atacs només i rebujar els atres: uns admitixen
el nom de País, atres la unitat de la llengua, atres el nom de catalana... ¡Cóm
poder aclarir als innocents que diuen que el pancatalanisme es un fantasma! de
qué és una realitat. Perqué atres que diuen lo mateix són hipòcrites que no
volen definir-se en esta autèntica guerra de conquista de Valéncia per
Catalunya -¡ara sí que la conquista es catalana!- de la qual cada dia estan més
clares l´estratègia i la tàctica.
Abans de la guerra, dos
valencians separadíssims en ideologia política: Teodor Llorente Falcó i Miquel
Duran i Tortajada publicaren, en defensa de la personalitat valenciana, una
obra cadascú, les quals, no sols no motivaren protesta, oposició ni atac ningú sinó,
al contrari, tingueren la més favorable acollida, no solament per nosatres els
valencianistes, sinó per tots els valencians. Esta modesta obreta meua que tens
entre les mans, lector, no podrà tindre la mateixa sort que les d´abans de la
guerra perqué des de Catalunya s´ha sembrat en terres valencianes una llavor
ideològica contra tot lo valencià integralment.
I, arribat el final d´este
treball, lector que has llegit fins aci, només he de dir-te que desige que
estigues convençut de qué la llengua pròpia no és una científica, sinó la que
és parla; com tampoc el patriotisme no és una qüestió científica, sinó
sentiment: amor. I, usurpant paraules a Nelson, et (sic) diré per últim que el
Regne de Valéncia espera que cada valencià complixca son deure.
Estiu de 1976
Nota: S´ha intentat mantindre
l´ortografia original del present treball, ademes s´han depurat tots els erros
de transcripcio, març 2010.
No hay comentarios:
Publicar un comentario