VALENCIA VOL SER VALENCIA

 

Autor: Desconegut

Extraído de Internet

Qui en lo seu conegut text "Espanya" afirmava que València només volia ser València i que, per tant, els valencians, si així lo desijaven, tenien suficients elements propis per a afirmar la propietat de la seua llengua diferenciada, la valenciana. Lo que m'interessa és subratllar lo verb inicial. València vol ser València.

Estos dies estan proliferant afirmacions absurdes respecte als ànims crispadores d'alguns. Crec honestament que no sols és inexacte sinó profundament injust. Els valencians no desigen crispar a ningú. Ni estan crispats, ni són violents, ni cal pacificar-los, ni són folls, ni estan de lligar. Favades. Els valencians han dit clar i alt, sense complexos i en completa tranquilitat, que volen ser valencians. Això és l'essencial.

I tenen ple dret a això. Les fonts del mateix són històriques, socials, lingüístiques i polítiques. Però sobretot això, inclús sent enormement important, hi ha un factor fonamental: la voluntat sobirana del poble valencià. Que es va plasmar en lo seu Estatut d'Autonomia i que cal respectar per a ser mosatros mateixos respectats.

Ací no hi ha anticatalanisme algú. Banalitats. Lo que hi ha, i s'expandix a poc a poc entre la nostra societat cada dia més conscient d'això, és un sentiment, una idea i un propòsit evident: ser valencians davant de tot i davant de tots, ab tranquilitat, mesura però d'una manera explícita, contundent i sense dobles llenguages. Som valencians desijosos d'eixercir la nostra valenciania on faça falta, començant per València, en primer lloc.

València vol ser València perquè li pareix bé, perquè sobiranament és oportú i respon a la seua història, tradicions, voluntat i destí colectiu. Els valencians no som anticatalans. Però sí que eixigim, responsablement, respecte i mirament: lo que ens correspon com un poble lliure i segur de si mateixa que desija autoafermar-se vivint en pau ab la resta de comunitats autònomes d'Espanya. Els valencians, per això mateix, no som antiespanyols. Tot al contrari. Ser valencià és la nostra forma de ser espanyol. Per això reivindique en este article l'herència de Madariaga. Mai los valencians han volgut construir la seua autonomia, o reivindicar los seus senyes legítims d'identitat, en contra dels atres pobles o comunitats espanyoles. Mai. Ha sigut al contrari des de fa massa temps com alguns d'entre eixos valencians (vos que desijarien que lo nostre territori es denominara País Valencià i la nostra llengua catalana, així com la nostra bandera i los nostres propis costums) los que han portat avant campanyes suïcides i, lo pijor, estèrils, en contra del valencianisme sentimental, intelectual, cultural i, en última instància, polític. No los atres, ells.

Voler, per tant, ser valencians i que se'ns respecte precisament per això és legítim, històricament veraçment i cívicament convenient. I a més reivindique ab nitidesa lo valencianisme cultural. Aquell que hauria d'impregnar tota acció pròpia de la societat valencià cap a dins i cap a fora de mosatros, ací i en la resta d'Espanya. Valencianisme de cap manera excloent, i per tant, integrador, plural i obert. Moderat i tolerant. Lo que ocorre és que per a moderar-se i tolerar cal saber qui s'és, des d'on es parla i que es defén. En cas contrari correm lo risc de caure en l'anomia i la insipidesa colectives.

La nostra comunitat té enormes capacitats de cara al futur. Convindria no fustrar-les. Els valencians podem ser una Comunitat políticament forta i lo nostre poder es construirà directament proporcional a la nostra capacitat i decisió cultural.