Per: Ramon Garcia i Hernandez
Valencia 1990
LA LLENGUA CATALANA COM A RAO SUPREMA
Des dels romantics del sigle passat en ses fantasies
oniriques creaors del catalanisme lliterari i precursors del politic, hasda
aplegar als nostres dies en ses epigons, tots, absolutament tots, han
considerat a la llengua catalana com a factor determinant de sa personalitat
colectiva. Infinitat de cites avalen nostra afrimacio. Victor Alba, en son
llibre “Catalunya de tamany natural” aixi es manifesta: “Per al catala, per
irracional que aço parega, l’existencia de sa llengua es la prova de
s’existencia colectiva”. En este mateix sentit s’expresa l’editor catala J.M.
Castellet, en l’acte de presentacio del llibre del senaor socialiste, Francesc
Ferrer, “La persecucio politica de la llengua catalana” (El Pais, 6.12.85),
“...per ser la llengua el nucleo principal de la nostra personalitat...”.
Matisant encara mes estos conceptes el periodiste que fa la resenya, fica en
boca de l’autor les paraules següents: “...l’element mes important de Catalunya
es sa llengua i si es pert esta, desapareix la nacio...”. De tot allo es
despren que, per al nacionalisme catala, la llengua ha passat de ser un mig de
comunicacio, de transmisio del pensament, a ser el pensament en si, en l’ideal,
en la sustancia, al remat en el dogma que sustenta sa personalitat.
LA LLENGUA COM ARMA POLITICA
El periodiste Torres Murillo, a l’estudiar la
situacio de les llengües minoritaries d’Europa (Las Provincias”, 27.3.82), fa
les següents reflexions: “On existix apaisanament nacionaliste, la llengua,
arma de poder politic...” i seguix afirmant: “...la llengua es convertix en
algo mes que un vehicul de comunicacio o
d’autodefinicio, es convertix en un mur de separacio...” “...s’aplega a
considerar la llengua materna la llengua del poder i s’impon als somessos...” Encara que parla en termens generals, si
podem aplicar tot aço al conflicte valencià-catala, per donar-se esta
circunstamcia impositiva d’una llengua, per part del nacionalisme catala, sobre
Valencia, entenent-lo des de la perspectiva de poble somes llingüistica,
cultural i politicament, que es lo que es preten.
UN SOFISMA: “L’UNITAT DE LA LLENGUA”
Per a poder justificar, lo injustificable, en este
proces de subordinacio idiomatica, hi hague que llançar un sofisma:
"l’unitat llingüistica” del valencià i el catala (tambe del mallorqui),
com un primer pas del proces que es du a terme. A continuacio donar nom ad eixa
entelequia: “lengua catalana”, establint la següent premisa: Llengua es igual a
Cultura i basant-se en aço es consagra el silogisme següent: Si tot el que
parla catala es catala i els valencians parlen catala, la conslusio serà que,
els valencians son catalans i catalana puix serà sa cultura.
RAONS DE L’EXPOLI
Lliteraries
U dels erudits catalans
que han estudiat als classics valencians, des de sa optica nacionalista, ha
segut Ramon Miquel i Planas. Concluyent
i definitiu es el prolec del “Cansoner satiric Valencià dels sigles XV i XVI”,
diu aixi: “Vist el cas de la llengua des de Catalunya, no cap dubte de que,
quant mes extremen els valencians les pretensions d’autonomia de sa varietat idiomatica, front
al catala, major necessitat hi ha per nostra part de reivindicar l’unitat
llingüistica de les gents que poblen la franja llevantina de la peninsula en
les Illes Balears...” “privar a Catalunya i a sa lliteratura de l’aportacio que representa la
produccio de les lletres valencianes d’aquella epoca...” “...seria deixar la
nostra historia lliteraria truncà en el centre del seu creiximent i ufania; mes
encara”; seria arrancar de la lliteratura catalana la poesia quasi per complet,
perque en cap d’atre moment, abans de la “Renaixença”, ha aplegat a adquirir
l’esplendor en que se mos mostra gracies als Ausias March, als Roiç de Corella,
als Jaume Roig, als Gaçull, als Fenollar i a atres cent mes.” No ne fan falta
comentaris al text per a clarificar les possibles, si les haguera, sobre les
raons expostes per a justificar la subordinacio a Catalunya de la lliteratura
dels classics valencians. Si a cas recordar a Torcuato Luca de Tena: “Pero, ¿es
parla en Valencia el catala o es parla en Catalunya el valencià?. Perque les
primeres manifestacions escrites culturals son valencianes, no catalanes...”
(Hoja del Lunes”, de Valencia, 20.2.1978).
Culturals
Si en principi s’establi el sofisma de la “unitat de
la llengua”, a continuacio es passà a difondre que llengua es lo mateix que
cultura. Esta definicio es del tot tendenciosa, ademes d’impropia, per quant
que el concepte cultura es molt mes ample que el de llengua. Aço, que al nostre
juï es algo tan fonamental, ha segut asumit per persones en general afectaes
pel sindrom del catalanisme, de manera que ho han convertit en un dogma. D’ahí
que el senyor Jordi Pujol, en el Congres, defengue la federacio en atres
regions basant-se en una identitat llingüistica i cultural que “es la base de
tota nostra politica, identitat, que en este cas, porta el nom conegut...” “..
en lo historic , cultural i llingüistic de Països Catalans...” (Las Provincias”,
6.8.1978).
En totes estes premises no mos deu d’extranyar, puix
forma part de l’estrategia del nacionalisme, el promocionar i reforçar tots
eixos plantejaments difundint, be en publicacio de tot tipo, o en
manifestacions culturals, que la cultura catalana abarca tots l’ambits dels
“Països Catalans”, tenint-la per consegüent com a tal. L’eixemple de la “Paella
Valenciana” plat tipic de la gastronomia valenciana, que fon presentat en la
“Semana Cultural Catalana en Berlin” (1978), com a catalana. En el llibre de
“Historia de la musica catalana”, de M. Valls i Gorina, en la pagina 32 afirma
que el “Misteri d’Elig es provablement el mes celebre de tots els apareguts en
terres catalanes”. Que en el llibre firmat per Alejandro Cirici i Ramon Manet,
“Ceramica Catalana”, es troba la ceramica de Manises, de Paterna, d’Alcora, el
Museu Gonzalez Marti, etc. etc. En atre llibre, tambe firmat per Alejandro
Cirici i Jordi Gumi “El Art Gotic Catala”, des de la Porta de Sant Miquel, de
Morella, hasda la Colegiata de Gandia passant pel castell de Penyiscola, el
Micalet, les Torres dels Serrans i de Quart, etc. etc. Tot es catala. Pero no
para ahí la cosa, en el llibre de Josep Mainar i F. Catala Roca, “El Moble
catala”, com de costum es troben una serie de mostres de mobles que perteneixen
a Valencia i les Illes Balears ("La“ Provincias”, 25,26 i 27 de mayo de
1978). I per a remat d’esta breu exposicio, aportem la cita de la pagina 295,
de la Enciclopedia Catalana, a on pot vore’s el mapa del mar mediterrani, que
per obra i gracia del llavors conseller de Cultura de la Generalitat Catalana,
Max Canher, passa a cridar-se “Mar Catalana” (“Las Provincias”, 15.7.1980).
Politiques
“Quan el domini geografic d’un idioma nacional està
netament delimitat, coincidix, en efecte, en el territori d’eixa
nacionalitat” “I hui en Catalunya, ya no
se diu molt valencians i mallorquins, sino catalans de Valencia i catalans de
Mallorca”. “Catalunya a soles –i aci mos
referim a la Catalunya nacional-, total, formant a soles un cos en Valencia i
les Balears”. He aci uns retalls del pensament de Rovira Virgili (1882-1947),
del seu llibre “El Nacionalismo Catalan”. Bussejant en l’historia troben
antecedents, entre atres, en Valentin Admirall, a qui se l’atribuix la
paternitat del catalanisme politic. En maig de 1868, este personage va
propondre que, en el “pacte de Tolosa” concepcio esta d’una Espanya federal,
abarcara a Catalunya, Baleares, Aragon i Valencia. Per a Admirall la llengua
era considerà com a una rao cientifica. “Historia del nacionalismo catalan”, M.
Garcia Venero). Anys abans, Victor Balaguer, “...aplegà a formular un conat que
–en variants estadistiques- reproduirien partits posteriors: l’imperiaslisme
catala, penetrant en la llengua en l’antiga Corona d’Arago...” “volia formar un
bloc politic Catalunya-Arago-Valencia-Mallorca, per a intervindre en la
politica general de la nacio en nom d’un particularisme supraregional...” (M.
Garcia Venero. “Historia del Nacionalismo Catalan” V. II pag. 272).
No hay comentarios:
Publicar un comentario