L’OPINIO DELS EXPERTS

Joan Costa i Catala (q.e.p.d.)

                          El ferro que desperta

                          Valencia 1998

S

’ha repetit tantes voltes que la qüestio llingüistica es cosa d’experts i titulats, i que els unics que poden opinar i decidir sobre el tema  son els filolecs de l’Universitat, que molta gent aliena a la materia a acabat per acceptar este principi autoritari com un dogma de fe. Es una cosa pareguda a dir que la politica es competencia exclusiva dels politics, la salut competencia exclusiva dels meges, els problemes del treball competencia exclusiva dels sindicats, l’educacio competencia exclusiva dels mestres. I aixina podrien seguir en tot allo que afecta als punts vitals de la nostra societat. Mai s’havia invocat tant el principi d’autoritat exclusiva com en la qüestio de la llengua valenciana.

Per ad esta manera de pensar, els experts, els filolecs, son els que deuen de tindre l’ultima paraula, encara que estiguen matant al pacient.  Ni l’historia, ni la realitat sociologica, ni la voluntat majoritaria popular, ni les mateixes lleis, no tenen a res a dir en materia llingüistica. Nomes els experts, en el mes pur esperit de “La Republica” de Plato, el qual, com a filosof que era, posava als filosofs com els unics realment aptes per a regir i governar la societat. La dificultat, naturalment, “insignificant”, està en que no mai l’experiencia ha avalat esta teoria platonica. Filosofs de prestigi, posats a politics, han segut un desastre.

En este mateix espirit neoplatonic, l’ultim recurs que l’Universitat Lliteraria de Valencia ha presentat davant el Suprem sobre el nom de la llengua es fomenta entre atres possibles arguments que desconec, en un informe redactat fa casi sis anys per tres d’estos experts.

Bo serà saber algunes de les ultimes opinions d’un d’estos experts, el rector de l’Universitat de Barcelona, Antoni Mª. Badia Margarit, convençut com el que mes de l’unitat llingüistica catalana. Fa no encara molt de temps, va publicar un llibret titulat “La formacio de la llengua catalana”, fruit, segons ell, de mes de vint anys de treball i maduracio, al terme dels quals reconeix, en la mateixa introduccio, que les propostes oferides per lo que ell mateix diu la dialectologia historica catalana, respecte a formacio dels per ell considerats “dialectes catalans actuals”, “son unes propostes no prou satisfactories”. I un poc mes avall confessa que “les que hom ha donat fins avui s’han adverat inviables”. Mira per a on els mateixos experts inqüestionables han estat durant anys fent propostes que s’han mostrat inviables.

La principal d’estes explicacions “inviables” la declara en la pagina dihuit: “Em limitare a palesar que no hi ha prou, amb la teoria de la reconquesta, per a explicaar la gran diferenciacio dialectal de la llengua catalana” (per a entendre-mos, esta “gran diferenciacio dialectal” mosatros l’anomenem en Valencia llengua valenciana des del sigle XIV, el mateix sigle en que van adquirint nom els diferents romanços derivats del llati, entre ells tambe el catala).

Parlant concretament de Valencia, escriu: “En resum, l’explicacio de la diferencia dialectal catalana a traves dels fets de la reconquesta no es acceptable, ni en l’origen, ni en l’expansio, ni per resultats tardans”. I conclou: “L’explicacio que ens dona la teoria de la reconqueta sembla del tot inadecuada” (pag. 25).

Ya cap al final del llibre, diu: “Ara sabem ben be que la rao profunda que tergiversava el curs que hom hauria dit normal dels fets era l’influix del substrat. El substrat  preromà jugà, tant a Catalunya Nova com a les terres valencianes, el mateix paper que ja havia tingut al Pirineu Occidental, ço es el d’emplenar la mancança de la romanitzacio mediatisada en Valencia tambe per l’arabisacio” (pag. 171).

Ara, per fi, un expert de la mateixa Catalunya canta la gallina a la teoria, tan acerrimament defesa per alguns del “experts” valencians, mes papistes que el Papa, de que la llengua valenciana es la que portaren els catalans reconquistaors. Ara resulta clar que la nostra llengua no fon importà, estava ya aci, marcà per un substrat pre-roma i una mediatisacio arap, exactament lo mateix que la de Lleida i Tortosa, tan paregudes, i que hui diuen catala occidental, per mes que Tortosa es totalment meridional a Catalunya Vella. I tot aixo no hi ha una atra manera d’explicar la “gran diferencia”.

L’obsesio d’un catala originari, arrel unica de tots els demes parlars del “domini llingúistic catala”, resulta que nomes portava a assucacs, a culs de sac, a carrerons sense eixida, a “explicacions inviables”. Pero no pareix aço somoure els fonaments de l’inquebrantable fe de l’unitat de la llengua, com tampoc els somou la gran diferenciacio, que per a l’ilustre rector seguix sent dialectal, no importa si un d’eixos “dialectes” porta tants sigles de vida i de nom com el mateix catala, i pot mostrar al mon la millor documentacio dels seus origens i un verdader sigle d’or lliterari, parlat i escrit per un poble que “no es nomena poble catala, ans per especial privilegi a propi nom o es nomena poble valencià”, com dia ya un atre catala en el sigle XIV.

A vore quan els valencians comencen de veres a fer païs, i cultura, i tot lo que s’haja de fer, sense “dominis llingüistics”, ni dependencies de ningu, sino en nom propi, reconeixent lo comu, pero defenent i mantenint lo nostre singular, en lo que no pot faltar el nom de la llengua. Fen-mos de respectar i mos respectaran, fen-mos oir i mos escoltaran.