Mostrando entradas con la etiqueta valencia romana. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta valencia romana. Mostrar todas las entradas

lunes, 12 de junio de 2017

ROMANITAT DE VALENCIA



Per: Josep Boronat Gisbert

Despres de l’atapa cultural iberica valenciana, la de la “Iberia Propia” o “Regne de la Dama d’Elig” , la romanitat de Valencia es fonamental per a la comprensio dels arraïls de nostra llengua valenciana.

Els siscents anys de “pax romana” degueren permetre un creiximent demografic tan massiu que, sense dubte, constituix la base del nostre poble. Despres vindrien a soles uns centenar de visigots, uns millars de musulamans, uns quants cristians navarresos i aragonesos i, en numero practicament quantificable, catalans, i una inmigracio  escalonà des del sigle XIV. Aço vol dir que, culturalment, els modos de vida de la massa de la poblacio no podien canviar cada vegà, perque arribaven unes minories dominaores, interessaes en explotar al poble, no en culturisar-lo, o en viure treballant i procurant la mes rapida assimilacio a la manera de viure de la terra valenciana.

Es ben sabut que les llengües romaniques no deriven del llati vulgar que, mal escrit, provè d’un llati classic, sino del baix llati parlat que, en cada territori prengue una forma condicionà per l’historia cultural dels seus parlants. Ad este baix llati parlat s’unix el “substrat” lligüistic de cada area i el “superestrat” de les aportacions d’inmigrants de llengües extrangeres o de contactes en atres usos parlants.

En tot cas, els dialectes llatins eren diferents per a diversos estaments i territoris. D’ells brotaren uns “proto-romanços” que han donat lloc a les diferents llengües romaniques, en diferents solucions de fonologia, morfologia i sintaxis.

En les terres valencianes romanisaes es parlava un baix llati que, evolucionant durant les dominacions musulmanes, aplegà a constituir la llengua romanç que denominem, a partir del sigle XIV, llengua valenciana.

CONFUSIO DE LLINGÜISTES EN LA DENOMINACIO “MOSSARAP”

Està afirmant-se i repetint-se, hasda la sacietat, que la llengua propia del valencians fon duta a Valencia pels conquistaors cristians.

Esta afrimacio, i l’idea que comporta, directament assequible per la seua aparent simplicitat, es tan dogmatica, tan absoluta i totalitaria, com enganyosa i falsa, seguint la mateixa llinea dels topics seculars del centralisme castellà –i molt mes  tractà d’introduir en Valencia pels catalans- que ha tergiversat els fets historics.

I aço es aixina perque, en l’Espanya Musulmana, i en la Valencia Musulmana conseqüentment, no parlaven romanç unicament els cristians –els denominats mossaraps en Espanya i rabatins en Valencia-, sino tambe els musulmans.

Ya en 1928, l’arabiste valencià D. Julià Ribera denuncià una aberracio de previsibles i greus conseqüencies: els filolecs hi havien escomençat a  denominar “mossaraps” als idiomes romanics parlats en l’Espanya Musulmana. D’esta manera, s’introdui una equivalencia de concepte, erronea, entre religio practicà i llengua parlà. Segons tal erro, els musulmans parlaven arap, i els cristians que vivien en l’Espanya Musulmana parlaven romanç (equivocadament denominat per ells mossarap). Es una inexactitut de conseqüencies historiques i vitals de gran importancia.

Els arabistes estudiosos de la realitat, sense intencions de manipular-la, que parlen de mossarap es referixen solament a les persones que seguien practicant la religio cristiana. Es lo correcte. Estos arabistes utilisen acertadament la paraula “aljamia” per a designar els idiomes romanics que es parlaven en terres musulmanes per musulmans i cristians, i que en terres cristianes es denominaven romanç; sense oblidar la llogica varietat dins d’esta adscripcio general.

Els filolecs que han originat tal confusio s’han detingut a mirar, casi exclusivament, l’Espanya Cristiana vencedora, la que reconquista des del nort duent tot lo bo i fent dexapareixer tot lo roïn. I d’esta manera han arribat a creure que, al temps que dominaven a l’enemic, anaven imposant el seu idioma.

Els arabistes, en canvi, han estudiat i coneixen l’Espanya Musulmana, l’Espanya desapareguda, l’Espanya vençuda. I, estuduiant-la, coneixen el fet de que els musulmans espanyols seguien parlant un llenguage evolucionat a partir del llati.

La tesis derivà de la confusio filologica mencionà es la tesis del venceors. Graficament ho recorda la frase que encara s’escolta: “Hable usted en cristiano”. Tal concepcio ha fet que molts, de bona fe, imaginen que el castellà naixque en terres de Santander-Burgos, i que s’escampà, paralelament a la Reconquista, cap al Sur. Es la tesis del nacionamlisme castellaniste de Menendez Pidal que trasvasà a Orient i Occident, induix a pensar en llengües que avancen cap al sur. En lo que mosatros afecta, es concreta en la falsa image d’un catala que apareix en l’Ampurda i aplega a Alacant.

Es la teoria del triumf dels bons –els cristians, que parlen castellà, gallec o catala- sobre els roins –als que pinten practicant l’Islam i parlant exclusivament arap-.

Esta teoria, en essencia, es tipicament retrogada, adulaora de l’orde oficial establit pels venceors. Tergiversa l’Historia. Utilisa els mateixos topics del nacionalisme castellà.

Es una teoria retrograda. I, ademes, falsa. Perque els musulmans, apart de l’arap com a llangua oficial, parlaven romanç. Tambe perque els catalans que intervingueren en la conquista i s’assentaren en terres valencianes no arribaren a la quarta part d’un cinc per cent de la poblacio. Perque ni les zones de parla valenciana guarden correspondencia en els assentaments aragonesos o catalans. Perque es patent l’esplendor cultural dels musulmans front a l’incultura dels venceors.


lunes, 16 de mayo de 2016

LA VALENCIA ROMANA I PALEOCRISTIANA

Font:  Atlas Visual de la Comunitat Valenciana

Las Provincias

LA ROMANISACIO


El terme romanisacio s’emplea per a indicar la relacio que s’establix entre arees inicialment no romanes i la civilisacio romana. El proces de romanisacio no es facil de determinar, puix no supon solament l’adopcio de procediments politic-administratius romans  en el nou territori, sino que va mes llunt i implica una assimilacio de modos de vida romans  per part de les civilisacions prerromanes.

A escomençaments del sigle II a.C. els ibers del territori valencià ya hi havien mantingut alguns contactes comercials en el mon romà.  Durant  l’ultim quart d’aquella centuria veren tambe com s’instalaven en l’area valenciana campaments militars romans a raïl de la Segon Guerra Punica. A partir de la fundacio de Valencia el proces s’accelera, el territori s’organisa segons models romans i segons sistemes propis de la civilisacio romana s’explotarien els recurs.

LA FUNDACIO DE VALENTIA


La primera noticia de la fundacio de Valencia la proporciona Tito Livio (Periodichae, LV, 35):

                        Iunius Brutus Cos. In Hispania, is qui sub Viriatho milita
                        Verant, agros oppidum, dedit, quos vocatum est Valentia.

La fundacio de Valentia es relaciona, puix, en el llarc conflicte que enfrontà a Roma en Viriato. Mort el famos caudill lusità i maltractaes ses tropes, els romans fundaren una o mes ciutats en les que, per un costat, establiren a l’eixercit vençut supervivient, i per atre, disposaren l’assentament de veterans de l’eixercit romà. Tots els indicis apunten a que Valentia fon fundà ex novo despres d’aquell episodi pel consul J. Brutus, cap a l’any 138 a.C. Aiximateix, distints fets pareixen indicar que els primers poblaors de la ciutat serien llicenciats de l’eixercit romà, be legionaris (ciutadans romans) o aliats (llatins o indigenes).

En relacio en el caracter dels poblaors de la nova ciutat, es planteja la divisio dels ciutadans romans en dos ordens: el dels veterani i el dels veteres, segons apareix  en nou lapides valentino-romanes. L’interpretacio d’esta classificacio ha segut molt discutida. Segons alguns autors, els veteres (els vells o antics) serien els primers poblaors, els que hi havien combatit a Viriato, mentres que els veterani serien legionaris romans “veterans” llicenciats, que s’establiren en Valencia despres de les guerres de Sertorio (82-72 a.C.).

VALENTIA EN L’HISTORIOGRAFIA ANTIGA


Els historiaors romans parlen en distintes ocasions de la ciutat de Valentia, i ho fan a sovint en relacio ad alguns conflictes belics en els que es va vore implicà que tingueren lloc per llavors. U dels episodis mes importants de les guerres sertorianes fon la batalla de Valentia, despres de la qual fon destruida la ciutat per tropes de Pompeyo (h.75 a.C.). Pareix ser que poc despres tornaria a mans de Sertorio perque a sa mort era una de les poques ciutats que li seguien fidels.

Els autors romans es referixen a Valentia atres vegaes per sa poblacio geografica. P. Mela destaca a Valentia i a Saguntum entre les ciutats de la costa del golfo de Valencia. Plinio el Vell, per sa part, senyala que Valentia era una colonia romana que estava a tres mil pasos de la mar. El resto de les noticies se limiten a l’inclusio de la ciutat en llistes geografiques.

 

LA JERARQUISACIO DELS NUCLEOS URBANS. EL POBLAMENT


La civilisacio romana fon essencialment urbana. Dins dels nucleos urbans hi havien distintes categories. Les que disfrutaven de total autonomia juridica eren les colonies i els municipis. Els ultims els formaven individuos indigenes que s’organisaven seguint els modos romans. Un eixemple d’estos municipis fon Lliria.

L’ESTRUCTURA URBANA

Pareix ser que, per raons estrategiques, la primera Valentia romana ocupava la part mes alta d’una chicoteta illa fluvial per a on el riu Turia travessava la Via Heraclea.

Segons Tito Livio Valentia era un oppidum (ciutat fortificà), encara que no ha aparegut ningun resto de muralla romana.

Gracies a l’aparicio de restos romans ceramics de l’etapa republicana es pot intentar reconstruir el nucleo inicial de la Valentia romana: plaça de la Mare de Deu, nort de la plaça de Saragossa, carrer Avellanes-Milacre, carrer Barchilla, carrer Trinitaris-El Salvador.

L’estructura urbana de Valentia serà semejant a la d’atres ciutats romanes. El centre estaria ocupat pel foro, a on es creuaven les dos vies principals (kardo i decumanus). Pot pensar-se pels trobaments arqueologics que est antic foro republicà es trobava al voltant de la plaça de l’Almoina i la plaça de la Mare de Deu. En el foro es centraria la vida politica, religiosa, economica i judicial, i alli s’alçarien els edificis mes importants: curia, basilica i temples.

NECROPOLIS

Els llocs de soterrament de les ciutats romanes es disponien fora del recint urba, considerat sagrat. Era molt comu que es situaren les tombes en les voreres de les vies de comunicacio.

En la ciutat de Valentia el principal conjunt funerari d’epoca romana que mos ha quedat es trobava pel Mercat Central i l’Avinguda del Baro de Carcer, i es conegut com necropolis de la Boatella. S’identificaren (cap a 1.945) al voltant de doscentes cinquanta tombes, la majoria de les quals donaven la sensacio de pobrea, pel tipo d’ofrenes trobaes. El rit predominant era el de l’inhumacio i els tipos de tombes mes freqüents les formaes per tegulae (teules) a doble vertent, per racholes quadraes o  per la combinacio d’abdos. Algunes, mes senzilles encara, eren anfores tallaes a on es colocaven les despulles.

En les necropolis romanes es localisaven notables monuments de distints tipos. En la necropolis de la Boatella aparegue un sarcofac de pedra sense decoracio i en tapaora, i de Santa Pola (Alacant) pareix que prove un bell sarcofac, el cridat sarcofac de Proserpina (cap a fi del II a.C.), conservat en el Museu Arqueologic de Barcelona.

LA MONEDA

Les primeres acunyacions de moneda de Valentia corresponen al periodo republicà, siguent u dels pocs eixemples d’acunyacio exclusivament llatina en Hispania. L’acunyacio de moneda propia suponia un acte de sobirania d’una ciutat recientment fundà, aixo explica que l’emissio fora reduida numerica i cronologicament.

En l’anvers de les monedes romanes acunyaes en Valentia apareix un cap en casc de romà. En el revers, un corn de l’abundancia creuats per raigs (u dels primers simbols de la ciutat) i al peu l’inscripcio “VALENTIA”.

Durant l’epoca imperial Valentia ya no acunyà moneda propia, sino que es v’ajustar a la numismatica general de l’imperi.

ARQUITECTURA

Deixant a banda els important restos de Saguntum, dispersos per terres valencianes existixen restos que son testics de la presencia romana. Entre els mes importants es troben l’Arc de Cabanes i l’aqüeducte de Chelva.

D’arquitectura civil urbana hi ha testimonis epigrafics i tambe interessants restos. En la colonia de Illic (actual Alcudia d’Elig) es conserven restos arqueologics d’algunes cases del tipo “domus”.

En el temps del baix imperi degue tambe hi haver una ampla ret de viles agricoles, pero des del punt de vista arquitectonic son molt poques les que aporten senyes d’interes en la zona valenciana (Puig de  Ceba en Valencia, Banys de la Regina de Calp, Algoros en Elig, Puig de Benicarlo en Castello). Lo que es coneix d’atres viles es a soles per prospeccions superficials i inclus excavacions furtives.

D’atres construccions arquitectoniques tenim noticies per inscripcions, per restos arquologics mes o manco modests i per les fonts descrites.



ARTS PLASTIQUES

L’ESCULTURA

Les escultures romanes conegudes en el territori valencià no son molt numeroses. La majoria procedixen de les tres grans ciutats romanes valencianes (Saguntum, Valentia i Illici) o de les viles de lo seu entorn. De Denia, el Tossal i de la vila del Puig de Ceba provenen tambe distintes peces.

Entre l’estatutaria religiosa, es obra de primer orde l’Apolo de Pinedo del Museu de Prehistoria de Valencia. Realisà en bronze, es d’estil praxitelia i pareix que seguix un potrotip classic del IV a. C. Tambe de carácter religios i realisat en bronze es el Neptu que procedent de Denia, es conserva en el Museu de Belles Arts de Valencia.

Un apartat molt important dins de l’escultura ho constituixen els retrats. Es conserven alguns de particulars i tambe d’emperaors o de membres de la familia real.

D’indole religiosa i de chicotet tamany son un grup d’escultures en rostro varonil barbat que porten una corona de fulles. Se’ls denomina “hermas baquicas

LA PINTURA

Han aplegat hasda mosatros molt pocs restos de pintura d’epoca romana. En la majoria dels casos son fragments aïllats. Fa pocs anys el SIAM posà al descobert en Valencia chicotets fragments d’una decoracio pintà, entre les que destaca un cap femeni i part del cos d’alguns animals, tots en colors clars sobre fondo obscur.

LA CERAMICA

En l’epoca de fundacio abundà la ceramica fina i verniç negre, cridà campaniana. Esta fon desapareguent en l’epoca de l`imperi, reemplaçà per la ceramica de verniç roig, coneguda com terra sigillata. Tant l’una com l’atra eren importaes.

En quant a la ceramica comu, han aparegut numeroses peces o fragments de ceramiques modestes, siguent les mes numeroses les anfores. De procedencia italica, servien per a contindre els distints productes que es comerciaven procendents de distints punts del Mediterraneu.

ELS MOSAICS

La relacio de mosaics romans en terres valencianes es ampla. Els hi ha de divers tipos, des dels mes senzills, bicroms, hasda els policroms, combinant-se en ocasions abdos. Entre els mes coneguts es troben els dels treballs d’Hercules, procedent de Lliria, hui en el Museu Arquologic Nacional, i el de les Nou Muses, de principis del sigle III d.C., que conserva el Museu de Belles Arts de Valencia. En els ultims anys han apareguts alguns en la mateixa Ciutat de Valencia, com el de la Gorgona. Trobat en el carrer Rellonge Vell, es conserva en el Museu Municipal.



LA VALENCIA PALEOCRISTINA

L’APLEGA DEL CRISTIANISME A VALENCIA

No es possible establir, ni aproximadament, quant es produi l’aplegà del cristianisme a Valencia. Pareix ser que a traves de les rutes comercials, be directament des de Roma, o be des del Nort d’Africa, arrivarien al llitoral velencià les primeres ensenyances cristianes.

ELS PRIMER VESTIGIS CRISTIANS

Durant el Baix Imperi Romà la poblacio cristiana, que escomençaria siguent una minoria, convivi en el resto dels habitants i a soles li distinguiria d’ells sa fe; en els demes aspectes de la vida estarien plenament integrats.

Hasda hara,  no existisen testimonis cristians molt matiners en Valencia. De data no anterior a finals del sigle III deu de ser un pedestal, conservat en el Museu de Belles Arts de Valencia, en el que s’alçava l’estatua de l’emperador Claudi II. En ell, raere de la dedicatoria a l’emperaor i gravat en posteriortat es pot vore l’anagrama de Crist en la paraula Magis  (Crist es mes). Est inscripcio hi ha qui l’ha interpreetat com el crit de protesta d’un cristià apassionat; no obstant, pareix ser que es tracta d’una inscripcio critiano-romana que aprofitaria una pedra anterior.

A partir del 400 d.C. Teodosi per decret va prohibir la representacio de dioses i cults pagans. Estos, que apareixien en objectes d’us comu, com copes, lluminaries, plats, etc., foren substituits per motius cristians. 

VALENCIA ESCENARI DEL MARTIRI I MORT DE SANT VICENT MARTIR.

En la Ciutat de Valencia ocorri u dels acontenyiments mes importants del primitiu cristianisme occidental: el martiri de Sant Vicent a escomençaments del sigle IV d.C. La font basica per al seu esstudi es la Passio Sancti Vicenti, cronologicament lluntana dels fets. Aço i lo seu carácter mes apologetic que historic fa haja que prenir-la en prudencia, encara que no rebujar-la.

PERSECUCIO

L’emperaor Dioclecia  manà una fort persecucio contra els cristians entre el 303 i el 305 d.C. per a aglutinar a lo seu imperi en decadencia. En Hispania l’encarregat d’este cometit fon el proconsul Publi Dacià. Per orde seua foren detinguts en Saragossa el bisbe de la ciutat Valerius (Sant Valer) i son diaca Vicent.

Per motius que s’ignoren, encara que acas per ser la comunitat cristiana de Valencia mes debil que la de Saragossa, Dacià ordenà traslladar a Valerio i a lo seu diaca a Valencia per a jujar-los aci.

MARTIRI

Vicent defengue sa fe en apassionament i eloqüencia durant l’interrogatori, lo que irrità a Dacià, qui decidi  torturar-ho i desterrar al bisbe Valeriu. Els cruels torments als que fon sometit no feren sino aumentar sa fe. Primer fon sometit al “eculeo” aspa movil  a la que es nugaven peus i mans per a desquarterar al torturat; despres lo seu cos fon desgarrat en ganchos de ferro;  posteriorment colocat sobre unes graelles de ferro i  punches sobre  carbons encesos. Tancat, finalment, en una  masmorra de suelo punchant, est es va transformar en un llit de flors.

MORT  

Dacià impressionat per tots estos succeits, consenti en deixar-li morir sobre un llit. El prefecte negà la sepultura al cos del martir, que font arrojat a un muladar. Els animals respectaren les seues despulles, davant lo qual el romà ordenà sumegir-ho en la mar atant-ho a una roda de moli. Miraculosament, les despulles del martir foren tornaes a la plaja i replegat per uns cristians. Estos li donaren descans i triaren com a lloc de soterrament un lloc extramurs de la Ciutat de Valencia, en les properies de l’actual plaça d’Espanya. Alli, en la Roqueta, s’alçaria en posterioritat una basilica.

EL SARCOFAC DE SANT VICENT MARTIR 

En el Museu de Belles Arts de Valencia es conserva un sarcofac que, segons la tradicio, va contindre les despulles de Sant Vicent, creencia que de fet no te ningu fundament solit.

En la part central apareix una creu en un crismo damunt. Dos coloms descansen sobre els braços de la creu i al peu apareixen dos corders. En els llaterals es disposen dos bandes de dos estrigilos, enmarcats per moldures i pilastrilles.

Mentres aço s’escriu s’ha trobat en la capella preso de Sant Vicent un sepulcre en uns ossos i un troç de sarcofac paleocristià del sigle IV, que s’ha sugerit podria relacionar-se en el del sant martir.

Donat lo recent del trobament, i la manca de mes estudis, mos llimitem a deixar constancia del descobriment.

EL CULT A SANT VICENT MARTIR EN VALENCIA

En la figura de Sant Vicent escomença l’historia del cristianisme en Valencia.

El cult al diaca martirisat es va extendre amplament per tot el mon ccristià. Ad ell se li dedicaren molts i sa festa, el 22 de giner, figura des d’antic en calendaris lliturgics i sermons.

El temple cristià de la Roqueta es el mes antic del territori valencià. Consta que el cult que alli rebria Sant Vicent  no s’interrompi ni tan si vol durant els sigles de la dominacio islamica, i alli, en la Roqueta, es concentrà el principal nucleo de la mossarabia valenciana.

La comunitat cristiana de Valencia des de sempre ha venerat els llocs relacionats en el martiri i mort de Sant Vicent, lo seu patro, i ha mostrat devocio per la reliquia de lo seu braç, que, procedent de la catedral de Bari (sur d’Italia), es conserva  en la capella de la Resurreccio de la Catedral de Valencia.


viernes, 20 de marzo de 2015

EPOCA ROMANA

Autor: Desconocido

Valencia va ser fundada l'any 138 A.C Sent consul roma Decim Juni Brut, per a installar soldats llicenciats, als quals va repartir terres a la vora de la nova ciutat. L'arqueologia ha tret a la llum evidencies del primer assentament, clots pera pals de cabanyes i tendes de campanya, segurament un refugi provisional que en pocs anys va donar pas a edificacions mes solides. La colonia va prosperar rapidament i en poc de temps va començar a cunyar moneda pròpia.

La ciutat va ser destruïda l'any 75 A.C en el curs de la guerra entre Pompeu i Sertori. En l'excavacio de l'Almoina s'han descobert les restes de diversos soldats a mes de les seues armes, evidencia d'allò que degue ser una escaramussa de la batalla. Com a conseqüencia d'aixo, degue quedar practicament abandonada almenys cinquanta anys.

Des de mijan sigle I Valentia havia recuperat ya el ritme perdut i iniciava una llarga etapa de desenrollament, caracteriza pel creixement urba, l'afluencia de nous colons, i l'engrandiment dels pobles per mig de la construccio de grans edificis publics --com el forum o el circ-- i l'execucio d'importants obres d'infraestructura, com un port fluvial al costat de les actuals Torres dels Serrans o la portada d'aigües, un equipament que els valencians no tornarien a tindre fins a mija sigle XIX.

A la segona mitat del sigle III, de manera paralela a la resta de l'Imperi, Valentia va travessar una etapa de crisis que va marcar l'inici d'un llarc periodo de decadencia, al llarc del qual va anar minvant el perímetre de la ciutat, es van despoblar barris sancers d'esta, i es van abandonar les infraestructures, símtoma d'una cansament en el govern municipal. Des de mijan sigle IV va poder existir una comunitat cristiana a la ciutat conformada entorn de la memoria del sant Vicent, martirizat ací l'any 304.


Un sigle despres, a causa de les primeres vingudes de pobles germanics i pel buit de poder deixat per l'Administració imperial, l'Isglesia va assumir les regnes de la ciutat i els edificis de cult cristia van anar reemplaçant els antics temples romans. En temps de Justinià, al sigle IV, Valentia va experimentar una certa recuperacio i es va frenar per algun temps la degradacio urbana i va celebrar un important concili regional. La invasio bizantina del sur-oest de la península, al 554, va suposar per a la ciutat una importancia estrategica, de manera que van instalar contingents militars visigots i es van mamprendre treballs de fortificacio de l'antic circ roma. Despres de l'expulsio dels bizantins al 625 s'inicia una etapa fosca, mal coneguda per la historia i a penes documentada per l'arqueologia. 

martes, 20 de septiembre de 2011

ELS HISPANORROMANS MUSULMANS ARROMANÇATS


Autor: Jaume de la Serra

 No fa molt trobí per internet una obreta [*] d'un tal Garrido - catalaniste adscrit a l'Universitat Autonoma de Barcelona - que parla de les aljames mudejars d'Elig i Crevillent en el temps en que estes dos poblacions estigueren, per espai d'uns xixantahuit anys, baix "senyoria" de la ciutat de Barcelona; per haverli deixat uns dines el consell barceloni a l'infant Marti. (Com a incis, dir que resulta curios vore com l'autor, tendenciosament, escampa catalanitat mes alla de la seua benvullguda "catalunya estricta"[sic] pero amaga que la vila d'Elig feu lo possible i lo impossible per llevarse de damunt la senyoria barcelonina [no mos fareu catalans] i que ya desde l'inici de dita "senyoria", 1391, els ilicitans no pararen de bregar hasta que en 1459 lliuraren "de facto" la vila d'Elig de la dominacio catalana, lo qual fon amplament festejat pels ilicitans).

 En este treball "cientific" l'autor tracta de validar eixe dogma de fe catalaniste que diu que en temps de reconquista tots els poblaors del Reine de Valencia nomes parlaven arap. No obstant, en este mateix treball trobem indicis de que aixo no era aixina, contradint les teories interessaes del catalanisme anexioniste.

A)      Segons l'autor, en aquella epoca, era del tot impossible diferenciar fisicament als moros dels cristians: "...No hi havia cap característica física que permetés diferenciar un cristià d'un musulmà, solament la ideologia i l'ús persistent d'una llengua diferent, l'àrab o algaravia...". Per si en aixo no en tinguerem prou, l'autor diu mes avant: "...La manca de distinció física de sarraïns i cristians era particularment sentit per les prostitutes, com Alicsèn de Tolba el 1304, que enganyada tingué relació amb un tal Aytolà (cA'id Al·lâh), sarraí de l'aljama de Xivert, fins que -trasbalsada- "avia conegut que ere moro en son "menbre" [membre viril circuncidat]. Aquest és el mateix cas, el 1456 a l'Elx barceloní[sic], de la prostituta Maria de Biscaia, que jau al bordell de la vila amb un sarraí d'Asp..." (Es convenient aclarir que tota prostituta cristiana que mantenia relacions carnals en home musulma patia fortes penes i castics, tal i com explica l'autor).
B)     
C)      Si be ans l'autor diu que, apart de la "ideologia", l'unica diferencia que es podia trobar entre moros i cristians era que els primers feen un "...ús persistent d'una llengua diferent, l'àrab o algaravia...", ara, en documents mudejars presentats per ell mateixa trobem que tal "ús persistent" no es cert, ans be tot lo contrari: "...l'11 de novembre del 1457, dimecres, compareixen davant el lloctinent de cadi i els vells cAlîZaqâq (Ali Zacach), Karîm Abîl (Carim Abil) i Sacd ibn Asad (Çaet Abenacet), com a testimonis d'una trifulga...el document ens interessa per ser l'únic testimoni que ha pervingut d'un judici en un tribunal mudèjar il·licità. Malauradament manca el contingut de la sentència, però això no impedeix copsar que el català[sic] era la llengua escrita emprada als tribunals de la comunitat mudèjar il·licitana...". Aixina mateixa l'autor diu: "...Tampoc no he trobat cap testimoni documental en àrab a la documentació de la baronia il·licitanocrevillentina conservada a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, que permeti suggerir l'ús normalitzat de la llengua àrab. Els mudèjars, en els seus escrits dirigits a la senyoria, utilitzaven el català[sic]...". Davant del contrasentit de tindre uns mudejars que, a criteri de l'autor, parlen "persistentment en arab o algaravia" pero que fan la documentacio de la seua aljama musulmana en "catala", l'autor tracta de justificar dita incongruencia "argumentant" que: "...parlaven àrab però qui sabia escriure ho feia en català...".
D)     
C) Si ya son prou sorprenents les paraules (i la "llogica") de l'autor quan diu: "...[els moros] parlaven àrab però qui sabia escriure ho feia en català...", mes chocants i desgavellaes resulten a tenor del contingut d'un document que mes avant presenta: "...el lloctinent de batlle a Elx, Jaume Ortiz, atorgà llicència a cAlî Addehen, alfaquí procedent de "terra de moros", perquè s'instal·lés a l'aljama il·licitana i ensenyés "letra morisqua", és a dir, a llegir i escriure en àrab. Evidentment, no haguessin cridat un foraster per ensenyar àrab si la comunitat tingués les persones capacitades per fer-ho...".

 Aplegats a este punt, i llegit tot lo llegit, tenim el dupte de si els moros (mudejars) d'Elig eren baines perduts, o si, pel contrari, de sabuts s'en passaven un bon troç, ya que en arap - llengua de la que, supostament, feen un "us persistent" - no sabien llegir ni escriure, pero en canvi, en "catala" - llengua forastera gens pareguda a l'arap - llegien, escrivien i feen la documentacio propia de l'aljama musulmana. (Segurament tot gracies als cursets per correspondencia de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC)).
 Ironies apart, lo important es la llectura, totalment distinta i contraria a les tesis catalanistes, que se despren de tot lo que acabem de vore.

 Els catalanistes, desde sempre, han tingut molt d'interes en escampar la teoria (infundà) de que una volta els moros conquistaren les terres valencianes exterminaren l'autoctona poblacio hispanorromana valenciana, junt a la seua llengua romanç; o que, en el millor dels casos, els hispanorromans foren islamisats completament substituint la religio cristiana per la musulmana i la seua llengua romanç per l'arap. No es aço lo que es deduix dels texts que acabem de vore.

 En principi l'autor mos diu que els moros i els cristians d'aquella epoca presentaven identic fenotipo (fisonomia). L'evidencia d'aço seria, musulmans que havien mantingut relacions carnals en prostitutes cristianes sense que, en un primer moment, éstes hagueren pogut detectar que eren moros. I aixo que enganyar a les prostitutes no seria gens facil. No ham d'oblidar que éstes patien fortes penes i castics si mantenien relacions en musulmans. Per tant, llogic es pensar que tractarien d'averiguar quins "clients" eren moros p'a no tindre problemes en la justicia. ¿ Qué millor manera d'averiguaro que intercanviant algunes paraules en els "clients" i comprovar aixina si qui parlava era cristia de llengua romanç o moro de llengua arap ? Si tal com els catalanistes diuen, els moros tan sols parlaven arap, aquella minoria de moros que haguera depres romanç per necessitat, obligacio o gust, sempre el parlaria en una fonetica particular que els delataria. No fa falta tornar al sigle XV p'a fer eixa comprovacio, la fem de diari anant pel carrer sentint parlar en fonetica forastera i formes equivoques als que son de fora i han mamat una llengua extrangera. Ara be, com que les prostitutes no trobaven mes diferencia entre cristians i "moros" que la del "membre" (viril) circuncidat, deurem deduir que els "moros" parlaven el romanç valencià en la mateixa pulcritut que hu podia fer un cristia, i que per aixo, estes dones, no podien distinguir per la manera de parlar qui era "moro" o cristia.

 Si resulta que tenim uns "moros" de caracteristiques fisiques identiques a les dels cristians, i que ademes parlaven en romanç d'igual manera que hu podien fer els cristians, tot apunta a que en conte de ser moros de raça i llengua semita (arap), estos "moros" serien descendents d'hispanorromans cristians, convertits a la religio musulmana, que mantenien i continuaven parlant la seua llengua romanç pre-islamica. Evidentment, tenien les mateixes caracteristiques fisonomiques que els cristians perque els dos grups eren descendents dels natius hispanorromans anteriors als musulmanans. En atres paraules, eren hispanorromans valencians islamisats en religio i costums, pero no en llengua.

 No necessariament havien de mantindre els hispanorromans musulmans arromançats una consciencia del seu passat cristia o hispanorromà. Depenent de les circumstancies socials, politiques o personals, en poquetes generacions eixa consciencia hispanorromana s'hauria pogut pedre; no aixina la llengua romanç, pos els procesos de substitucio llingüistica es produixen en moltissima mes lentitut que els de perdua de consciencia de ser part d'un grup social o nacio.

 Pot ser a algu li vinga la duda de per qué els "moros" (hispanorromans islamisats) d'Elig volien estudiar "letra morisqua" si parlaven romanç. Existixen diferents i bones raons, una d'elles i molt important, la comenta el mateix autor catalaniste: "...l'àrab o algaravia, tan fonamental per a la seua pràctica religiosa, com per als cristians el llatí...". De la mateixa manera que el poble pla cristia no parlava llati, els hispanorromans islamisats tampoc parlaven arap - llengües éstes en les que feen els respectius oficis religiosos cada comunitat.

 Lleopolt Penyarroja en el seu llibre d'investigacio "El mozárabe de Valencia", fa temps posà llum a molts d'estos assunts:

 "...Es aún demasiado frecuente aparejar la evolución del "romanismo" (del "mozárabe") a la del

 Pero insistamos: el romanismo lingüístico no es una dependencia del mozarabismo (cristianismo)..."
.
 En eixa llinea, mosatros entenem, que no es gens acertat identificar com a "moros" a tots eixos hispanorromans valencians convertits a la religio musulmana (islamisats), que continuaven parlant el seu romanç valencià pre-islamic, sino que seria molt mes adequat i convenient referirse a ells com a "hispanorromans musulmans arromançats", germans de sanc i de llengua d'eixos mossaraps hispanorromans valencians que no canviaren mai de religio cristiana, ni de llengua romanç.
 Gracies a estos dos grups d'hispanorromans, que mantingueren viu el romanç valencià en temps de la dominacio musulmana, hui en dia parlem la llengua valenciana que parlem.

[* Text catalaniste comentat: Les comunitats musulmanes d'Elx i Crevillent sota la senyoria de Barcelona, Josep-David Garrido Valls]

sábado, 28 de mayo de 2011

ROMANITAT DE VALENCIA


Per: Josep Boronat Gisbert (q.e.p.d.)

Despres de l’atapa cultural iberica valenciana, la de la “Iberia Propia” o “Regne de la Dama d’Elig” , la romanitat de Valencia es fonamental per a la comprensio dels arraïls de nostra llengua valenciana.

Els siscents anys de “pax romana” degueren permetre un creiximent demografic tan massiu que, sense dubte, constituix la base del nostre poble. Despres vindrien a soles uns centenar de visigots, uns millars de musulamans, uns quants cristians navarresos i aragonesos i, en numero practicament quantificable, catalans, i una inmigracio  escalonà des del sigle XIV. Aço vol dir que, culturalment, els modos de vida de la massa de la poblacio no podien canviar cada vegà, perque arribaven unes minories dominaores, interessaes en explotar al poble, no en culturisar-lo, o en viure treballant i procurant la mes rapida assimilacio a la manera de viure de la terra valenciana.

Es ben sabut que les llengües romaniques no deriven del llati vulgar que, mal escrit, provè d’un llati classic, sino del baix llati parlat que, en cada territori prengue una forma condicionà per l’historia cultural dels seus parlants. Ad este baix llati parlat s’unix el “substrat” lligüistic de cada area i el “superestrat” de les aportacions d’inmigrants de llengües extrangeres o de contactes en atres usos parlants.

En tot cas, els dialectes llatins eren diferents per a diversos estaments i territoris. D’ells brotaren uns “proto-romanços” que han donat lloc a les diferents llengües romaniques, en diferents solucions de fonologia, morfologia i sintaxis.

En les terres valencianes romanisaes es parlava un baix llati que, evolucionant durant les dominacions musulmanes, aplegà a constituir la llengua romanç que denominem, a partir del sigle XIV, llengua valenciana.

CONFUSIO DE LLINGÜISTES EN LA DENOMINACIO “MOSSARAP”

Està afirmant-se i repetint-se, hasda la sacietat, que la llengua propia del valencians fon duta a Valencia pels conquistaors cristians.

Esta afrimacio, i l’idea que comporta, directament assequible per la seua aparent simplicitat, es tan dogmatica, tan absoluta i totalitaria, com enganyosa i falsa, seguint la mateixa llinea dels topics seculars del centralisme castellà –i molt mes  tractà d’introduir en Valencia pels catalans- que ha tergiversat els fets historics.

I aço es aixina perque, en l’Espanya Musulmana, i en la Valencia Musulmana conseqüentment, no parlaven romanç unicament els cristians –els denominats mossaraps en Espanya i rabatins en Valencia-, sino tambe els musulmans.

Ya en 1928, l’arabiste valencià D. Julià Ribera denuncià una aberracio de previsibles i greus conseqüencies: els filolecs hi havien escomençat a  denominar “mossaraps” als idiomes romanics parlats en l’Espanya Musulmana. D’esta manera, s’introdui una equivalencia de concepte, erronea, entre religio practicà i llengua parlà. Segons tal erro, els musulmans parlaven arap, i els cristians que vivien en l’Espanya Musulmana parlaven romanç (equivocadament denominat per ells mossarap). Es una inexactitut de conseqüencies historiques i vitals de gran importancia.

Els arabistes estudiosos de la realitat, sense intencions de manipular-la, que parlen de mossarap es referixen solament a les persones que seguien practicant la religio cristiana. Es lo correcte. Estos arabistes utilisen acertadament la paraula “aljamia” per a designar els idiomes romanics que es parlaven en terres musulmanes per musulmans i cristians, i que en terres cristianes es denominaven romanç; sense oblidar la llogica varietat dins d’esta adscripcio general.

Els filolecs que han originat tal confusio s’han detingut a mirar, casi exclusivament, l’Espanya Cristiana vencedora, la que reconquista des del nort duent tot lo bo i fent dexapareixer tot lo roïn. I d’esta manera han arribat a creure que, al temps que dominaven a l’enemic, anaven imposant el seu idioma.

Els arabistes, en canvi, han estudiat i coneixen l’Espanya Musulmana, l’Espanya desapareguda, l’Espanya vençuda. I, estuduiant-la, coneixen el fet de que els musulmans espanyols seguien parlant un llenguage evolucionat a partir del llati.

La tesis derivà de la confusio filologica mencionà es la tesis del venceors. Graficament ho recorda la frase que encara s’escolta: “Hable usted en cristiano”. Tal concepcio ha fet que molts, de bona fe, imaginen que el castellà naixque en terres de Santander-Burgos, i que s’escampà, paralelament a la Reconquista, cap al Sur. Es la tesis del nacionamlisme castellaniste de Menendez Pidal que trasvasà a Orient i Occident, induix a pensar en llengües que avancen cap al sur. En lo que mosatros afecta, es concreta en la falsa image d’un catala que apareix en l’Ampurda i aplega a Alacant.

Es la teoria del triumf dels bons –els cristians, que parlen castellà, gallec o catala- sobre els roins –als que pinten practicant l’Islam i parlant exclusivament arap-.

Esta teoria, en essencia, es tipicament retrogada, adulaora de l’orde oficial establit pels venceors. Tergiversa l’Historia. Utilisa els mateixos topics del nacionalisme castellà.

Es una teoria retrograda. I, ademes, falsa. Perque els musulmans, apart de l’arap com a llangua oficial, parlaven romanç. Tambe perque els catalans que intervingueren en la conquista i s’assentaren en terres valencianes no arribaren a la quarta part d’un cinc per cent de la poblacio. Perque ni les zones de parla valenciana guarden correspondencia en els assentaments aragonesos o catalans. Perque es patent l’esplendor cultural dels musulmans front a l’incultura dels venceors.

lunes, 6 de diciembre de 2010

MURALLAS DE VALENCIA (I)


Autor: Desconocido
La historia de las antiguas murallas de la ciudad de Valencia, es la historia de tres murallas, la romana, la musulmana y la cristiana.
Las murallas romanas

Poco o nada conocidas, se sabe que desde bien pronto la ciudad romana de Valentia (fundada en el año 138 ac) fué una ciudad amurallada. El cronista romano Salustio las cita, y cuenta que en las guerras civiles entre Silo y Mario (guerras sertorianas), las tropas de Pompeyo derrotarón a las de Sertorio en el año 75 a c al pie de las murallas de Valentia.
De estas murallas podemos adelantar tal vez su itinerario que bien podría ser el siguiente: la calle Conde Trenor, calle Serranos, calle Juristas, calle de la Corregeria, plaza de la Reina, calle Cabillers, calle Avellanas, calle San Luis Beltran y calle Pintor Lopez.
La ciudad estaba formada por dos calles principales que se cruzaban entre si, eran el Cardo maximo y el Decumento maximo; en los extremos de dichas calles se abrian cuatro puertas: la Saguntina, la Sucronense, la Celtiberia y la del Mar. El punto donde se cruzaban ambas calles sería el punto 0 y estaba situado sin ningún genero de dudas en la actual
Plaza de la Almoina.
De la puerta Sucronense llamada asi porque es la que estaba orientada hacia Sucro (actual Alzira), la podemos situar aproximadamente en el cruce de la actual Plaza de la Reina con la calle de Mar.
Despues de la derrota de Sertorio, Pompeyo arrasó la ciudad y durante mas de cincuenta años la ciudad estuvo deshabitada, hasta la epoca imperial en que la ciudad renació de sus cenizas, pero nunca mas supimos de sus murallas, aunque es de suponer que las mismas con mayor o menor gloria seguirian cumpliendo un papel durante la época del Bajo Imperio Romano y el periodo de permanencia de los visigodos en la peninsula.
En cuanto a las técnicas de construcción la muralla de época repúblicana estaría construida en tapial mientras que la de época imperial lo sería en sillares y ladrillo.

sábado, 12 de junio de 2010

HISTORIA DE VALENCIA (VI)


Valencia en la antigüedad (138 a. C. - 718 d. C.)

La ciudad de Valencia fue fundada por los romanos en el año 138 a.C. por Junio Bruto y poblada por soldados itálicos licenciados. El nombre de Valentia significaba "fortaleza, buen augurio".La ciudad se ubicó en una pequeña isla en medio del río Turia y su estructura era parecida a otras ciudades romanas de la época. Sus vías principales eran dos calles perpendiculares, el kardo, que la atravesaba de norte a sur y el decumano, que lo hacía de este a oeste, en la confluencia de estas dos vías se encontraba el foro.

La vida de Valencia transcurría tranquila, hasta que estalló la guerra civil entre Sila y Mario y en el año 75 a. C. la ciudad fue arrasada por Pompeyo. Después de la destrucción parece que la ciudad quedó abandonada durante 50 años, ya que no existen datos escritos hasta el siglo siguiente. Alrededor del año 20-15 a. C. la ciudad se volvió a poblar en la época del emperador Octavio. Hacia finales del siglo III, se produce una crisis política, en la que disminuye la actividad ciudadana, mientras comienza a florecer un nuevo fenómeno, el cristianismo.

La figura más relevante de esta nueva doctrina en Valencia fue la de San Vicente Mártir, diácono de la Diócesis de Caesaraugusta (Zaragoza), que llegó a Valencia para promover el cristianismo en esta ciudad. Fue condenado a muerte y martirizado al principio del siglo IV. Su cuerpo fue arrojado al mar y recogido por algunos de aquellos primeros cristianos, se cree, que depositaron sus restos en la zona de la Roqueta, al borde de la vía Augusta, donde se construiría un templo en su honor.

Época musulmana (718 -1238)

La Valencia que encontraron los musulmanes era una ciudad decadente, la población iba mermando y reduciendo su extensión, aunque conservaba a grandes rasgos, su trazado original. La urbe fue arrasada por Abd al-Raman I en el 778-779, por haber participado en una sublevación. Abd al-Allah, hijo de Abd al-Raman, durante su gobierno hizo mejoras en la ciudad sin cambiar su forma urbanística con la excepción de que construyó a las afueras de la ciudad una finca de recreo llamada la Russafa a semejanza de las Russafas (jardines) Persas, nombre que ha llegado hasta nuestros días.

En aquella época la ciudad había pasado a llamarse Balansiya, nombre que resultó de la evolución del nombre latino Valentia. Las fuentes escritas y arqueológicas de esta época son muy pocas, de lo que se deduce la escasa relevancia de la ciudad en ese momento. En el 1011 Mubarak y Muzaffar se hicieron con el poder de la Taifa de Valencia y a fuerza de impuestos consiguieron hacer reformas y mejoras urbanísticas, pero en el año 1021, después de una revuelta popular, ascendió al trono Abd al-Aziz ibn Abi Amir (nieto de Almanzor) con quien la ciudad vivió una etapa de esplendor.

Se superó la expansión geográfica romana por el desarrollo demográfico y se construyeron unas nuevas murallas, convirtiendo así, a la ciudad, en la plaza más fuerte de Al-Andalus. La muerte de Abd al-Aziz en 1061, seguida de un periodo de inestabilidad, propició la conquista de Valencia por parte del Cid, en el año 1094 hasta que, ocho años después, la presión de los Almorávides obligó a Alfonso VI a evacuar la ciudad, incendiándola en su retirada. Así, Valencia pasó a formar parte del imperio Almorávide, hasta que los bereberes de la zona del Atlas, llamados Almohades, en el 1145, los sustituyen en el gobierno. En el año 1238, después de cinco meses de asedio, la ciudad fue conquistada por Jaime I. Esto supuso el abandono de la ciudad por una parte de la población musulmana y permitió el asentamiento de familias cristianas, procedentes del norte, que realizaron grandes cambios en la sociedad, aportando sus costumbres y formas de vida, a una ciudad que tradicionalmente había convivido durante siglos con las tres religiones monoteístas y sus tradiciones.
La repoblación de la ciudad (1238)

Durante la repoblación de la ciudad, esta, fue dividida en partes, según la procedencia de los repobladores, la mayoría aragoneses. El proceso de repoblación fue lento y continuo durante todo el siglo XIV. Los moros que permanecieron en la ciudad fueron establecidos extramuros, en lo que en aquella época se conocía como "la Morería", sin embargo, dentro de la muralla existía otro barrio, este, a su vez, amurallado, conocido como "la Judería" o "Call", barrio donado por Jaime I, para que allí vivieran los judíos que en su mayoría se dedicaban a la orfebrería.

En aquel tiempo, se implantaron los fueros, se redactó el "Llibre del Consolat del Mar", el más antiguo código de Derecho Marítimo redactado; el poder judicial lo ejercía "el Justicia" y la otra figura importante en la vida cotidiana de la ciudad era "el Mostassaf", que vigilaba el mercado, los pesos, medidas, precios y transacciones. Al cristianizarse la ciudad, las antiguas mezquitas se convirtieron en iglesias, la Gran Mezquita en catedral, bajo la advocación de Santa María. En el año 1262 sobre la Gran Mezquita se comienza la construcción de la catedral por orden del Cister. En el siglo XIII, para facilitar el acceso a los suburbios de la ciudad situados en la margen norte del río, se construyeron dos puentes de piedra, el "dels aragonesos" (o de la Trinidad) y el del Real. En esta zona, de nueva urbanización, Jaime II se construyo un Palacio Real, que fue saqueado por Pedro el Cruel en 1364, cuando atacó Valencia por segunda vez. Y por haber resistido a los dos ataques, Valencia recibió el título de "ciudad dos veces leal" y razón por la cual dos "L" coronadas flanquean el escudo de la ciudad.

sábado, 22 de mayo de 2010

HISTORIA DE LA CIUDAD DE VALENCIA




Autor: Desconocido.
05/10/2006



Parece existir cierto consenso sobre sus orígenes a raíz de las últimas investigaciones. El historiador Tito Livio habla del reparto de tierras efectuado por el cónsul romano Junio Bruto como prueba de gratitud a sus soldados por haber luchado contra Viriato, en la segunda mitad del siglo II a.c -sobre el año 138 antes de Cistro, aproximadamente-.
Este hecho hace más descartable la teoría que relacionaba la Valencia actual con la antigua Tyris a raíz de los hallazgos arqueológicos de época ibérica encontrados, los cuales no han sido suficientes para identificarla como tal.
La numismática ha contribuido a esclarecer un poco más la cuestión. Lo cierto es que poco tiempo después de la fecha dada por Tito Livio aparecieron monedas de bronce con una tipología y unas medidas típicamente romanas; en una de ellas sobresalía el primer símbolo gráfico de la ciudad como es el cuerno de la abundancia con flores y frutos sobre un haz de rayos. La posibilidad de acuñar moneda marcaba una distinción especial para Valentia. A pesar de lo difícil que resultaba adquirir la categoria de colonia romana -puesto que no era la norma en estas fechas para las ciudades sitas fuera de Roma-,
Valencia consiguió los privilegios derivados de esta condición y pasó a la protección directa de la gran madre Roma.
En los primeros años de nuestra era Valentia se mantuvo en un segundo plano en beneficio de Saguntum, destacada "ciudad asociada" que gracias a su puerto pudo establecerse como la plataforma comercial más importante del área valenciana. Sin embargo, esta situación privilegiada duraría poco tiempo puesto que con la caída de Sagunto en el siglo III a manos de los bárbaros Valentia se convertiría muy pronto en la ciudad más importante de la costa.
Hasta el siglo VI la documentación es vaga e imprecisa. Tan sólo las nuevas excavaciones contribuyen a iluminar un poco más la investigación. No existe noticia de una comunidad cristiana organizada hasta el concilio valentino del año 546, siendo obispo el valenciano Justiniano. Algunos estudiosos señalan que durante los años 552 y 577 se produjo un paréntesis en el que Bizancio extendió su dominio sobre la ciudad; sin embargo la presión del reino visigodo de Toledo se hizo notar ostensiblemente y este débil ligámen con el imperio de Oriente pronto se rompió. Leovigildo la incorporó definitivamente al reino visigodo. Poco después -622-630-, con Suintila
Valencia volvería a acuñar moneda.
La decadencia de los visigodos facilitó la total entrega de
Valencia a los musulmanes, en el año 718. Los musulmanes se mostraron tolerantes con los cristianos y judíos que permanecieron en nuestras tierras, conservaron el habla románica autóctona y grandes rasgos de la cultura tradicional. Se puede decir que se instaló un periodo de paz, prosperidad y estabilidad duradera. En el año 1017 Valencia se incorporó a la taifa de Tortosa y durante el reinado del nieto de Almanzor, Abd al-aziz -1021-1061-, se produjo el periodo de mayor esplendor de la Valencia musulmana.
En el año 1094, Rodrigo Díaz de Vivar o Mio Cid consiguió el control de la ciudad que trató de defender de la presión almorávide durante toda su vida. El Cid consiguió además nuevos territorios, como es el caso de Murviedro -Sagunto-, en el año 1098. Un año después falleció y su mujer se encargó de mantener la ciudad a salvo de los musulmanes hasta el año 1102, fecha en que de nuevo fue reconquistada por los almorávides.Jaime I en el año 1232 se reunió con sus nobles caballeros en Alcañiz con la intención de establecer un plan para conquistar
Valencia. Ocupó el Puig en 1236 y dos años más tarde utilizando ésta como plataforma para avanzar sobre Valencia decidió sitiar la ciudad. El 28 de septiembre de 1238 se firmaron las capitulaciones, se izó la senyera de Aragón en la torre de Ali Bufat y el día 9 de Octubre se produjo la entrada oficial y triunfal de Jaime I en la ciudad -aunque algunos autores señalan que ya estuvo antes-. Poco después, en el año 1271 el monarca aprobó los "Fori et consuetudines Valentie" que se extendieron rápidamente a todo el reino.
Pedro el Ceremonioso, con motivo de los disturbios de la Unión contra los castellanos otorgó el título de ciudad a
Valencia -dos veces leal y coronada- por la ayuda prestada por los valencianos en la guerra. También comenzó sus actividades la Generalitat como autoridad foral representativa.
Poco después, con la muerte de Martín el Humano sin descendencia en el año 1410 se planteó el problema sucesorio. Con el compromiso de Caspe quedó zanjada la cuestión en favor del nuevo rey castellano Fernando de Antequera, en el año 1412.
Durante el siglo XV
Valencia se convirtió en una de las grandes potencias económicas del Mediterráneo y consiguió esa prosperidad basándose principalmente en el desarrollo del comercio; sin embargo, irá perdiendo paulatinamente esa posición hegemónica en favor de Castilla a raíz de la política de centralismo aplicada por el rey Fernando el Católico a finales del siglo XV y principios del XVI. Esta crisis se vio agravada por el estallido de la guerra de las Germanías. La inseguridad de nuestros puertos a causa de la guerra facilitó la salida de los comerciantes en busca de otros lugares más seguros como Barcelona o Alicante. Por otra parte, el proceso de castellanización a raíz de la entronización de la casa de Trastamara se hizo cada vez mayor.
Durante el siglo XVI, Felipe II hubo de enfrentarse a dos graves problemas en política interior como fue el aumento desproporcionado del bandolerismo y el constante peligro de las incursiones moriscas en la costa; estas incursiones producían una merma importante del volumen de transacciones comerciales y por tanto provocaban un grave perjuicio a la economía. Un siglo más tarde, su sucesor Felipe III decretaba la expulsión de los moriscos, concretamente en el año 1609.
La guerra de Sucesión se convirtió en
Valencia en un verdadero enfrentamiento civil entre los botiflers o partidarios de Felipe de Borbón y los maulets o partidarios del archiduque Carlos. En el año 1706 se producía la entrada triunfal del archiduque en Valencia donde se proclamaba rey como Carlos III, jurando de inmediato los fueros. Sin embargo, poco duraría su reinado al ser derrotados los partidarios del archiduque por las tropas franco-castellanas del duque de Berwick, en la batalla de Almansa, de 1707. La consecuencia más inmediata de la batalla fue la abolición de los fueros valencianos y aragoneses por parte del nuevo rey Felipe V y el endurecimiento de la política centralista con los decretos de nueva planta. Un año después Felipe V, para que los valencianos no olvidasen su derrota, transformó la casa de las armas en una robusta ciudadela, provista de una gran torre de base cilíndrica con foso y siete cañones que sobresalían de entre sus almenas.
Durante la guerra contra el francés
Valencia fue bombardeada por el general Suchet. A pesar de la resistencia mantenida por los revolucionarios valencianos Suchet va a entrar triunfalmente en la ciudad el 14 de enero de 1812. Sin embargo, continuaron las partidas revolucionarias al sur y al oeste de nuestras tierras. El guerrillero Josep Romeu fue capturado en Sot de Chera y ejecutado en la plaza del mercado de Valencia el 12 de Junio de 1812. Un año después, a raíz de la derrota sufrida por los franceses en Vitoria, Suchet ordenaba la retirada de Valencia.
La ciudad fue testigo directo de los enfrentamientos entre liberales y carlistas. La violencia, los fusilamientos y las arbitrariedades cometidas por ambos bandos se caracterizaron por el elevado grado de barbarie alcanzado. El 6 de marzo de 1836 los liberales de la Milicia Nacional ocuparon
Valencia y obligaron a dimitir al capitán general Carratalá. Se sucedieron varios episodios bélicos hasta la derrota definitiva de Cabrera y la toma de su principal bastión, Morella, por las tropas isabelinas.
Poco después, con la proclamación de la primera República española el 11 de febrero de 1873 se produjo la misma respuesta en
Valencia, proclamándose el cantón republicano. Los sectores monárquicos se unieron rápidamente y en diciembre de 1874 el general Martínez Campos proclamó la restauración borbónica en Sagunto. Un mes después, desembarcaba en Valencia, de su paso hacia Madrid, el nuevo rey Alfonso XII.
En noviembre de 1936 Valencia pasó a ser la capital de la república y en marzo de 1939 las tropas nacionalistas entraron en Valencia sin encontrar apenas oposición.

lunes, 17 de mayo de 2010

HISTORIA DE VALENCIA (V)

Valencia en la antigüedad (138 a. C. - 718 d. C.)

La ciudad de Valencia fue fundada por los romanos en el año 138 a.C. por Junio Bruto y poblada por soldados itálicos licenciados. El nombre de Valentia significaba "fortaleza, buen augurio".La ciudad se ubicó en una pequeña isla en medio del río Turia y su estructura era parecida a otras ciudades romanas de la época. Sus vías principales eran dos calles perpendiculares, el kardo, que la atravesaba de norte a sur y el decumano, que lo hacía de este a oeste, en la confluencia de estas dos vías se encontraba el foro.

La vida de Valencia transcurría tranquila, hasta que estalló la guerra civil entre Sila y Mario y en el año 75 a. C. la ciudad fue arrasada por Pompeyo. Después de la destrucción parece que la ciudad quedó abandonada durante 50 años, ya que no existen datos escritos hasta el siglo siguiente. Alrededor del año 20-15 a. C. la ciudad se volvió a poblar en la época del emperador Octavio. Hacia finales del siglo III, se produce una crisis política, en la que disminuye la actividad ciudadana, mientras comienza a florecer un nuevo fenómeno, el cristianismo.

La figura más relevante de esta nueva doctrina en Valencia fue la de San Vicente Mártir, diácono de la Diócesis de Caesaraugusta (Zaragoza), que llegó a Valencia para promover el cristianismo en esta ciudad. Fue condenado a muerte y martirizado al principio del siglo IV. Su cuerpo fue arrojado al mar y recogido por algunos de aquellos primeros cristianos, se cree, que depositaron sus restos en la zona de la Roqueta, al borde de la vía Augusta, donde se construiría un templo en su honor.

Época musulmana (718 -1238)

La Valencia que encontraron los musulmanes era una ciudad decadente, la población iba mermando y reduciendo su extensión, aunque conservaba a grandes rasgos, su trazado original. La urbe fue arrasada por Abd al-Raman I en el 778-779, por haber participado en una sublevación. Abd al-Allah, hijo de Abd al-Raman, durante su gobierno hizo mejoras en la ciudad sin cambiar su forma urbanística con la excepción de que construyó a las afueras de la ciudad una finca de recreo llamada la Russafa a semejanza de las Russafas (jardines) Persas, nombre que ha llegado hasta nuestros días.

En aquella época la ciudad había pasado a llamarse Balansiya, nombre que resultó de la evolución del nombre latino Valentia. Las fuentes escritas y arqueológicas de esta época son muy pocas, de lo que se deduce la escasa relevancia de la ciudad en ese momento. En el 1011 Mubarak y Muzaffar se hicieron con el poder de la Taifa de Valencia y a fuerza de impuestos consiguieron hacer reformas y mejoras urbanísticas, pero en el año 1021, después de una revuelta popular, ascendió al trono Abd al-Aziz ibn Abi Amir (nieto de Almanzor) con quien la ciudad vivió una etapa de esplendor.

Se superó la expansión geográfica romana por el desarrollo demográfico y se construyeron unas nuevas murallas, convirtiendo así, a la ciudad, en la plaza más fuerte de Al-Andalus. La muerte de Abd al-Aziz en 1061, seguida de un periodo de inestabilidad, propició la conquista de Valencia por parte del Cid, en el año 1094 hasta que, ocho años después, la presión de los Almorávides obligó a Alfonso VI a evacuar la ciudad, incendiándola en su retirada. Así, Valencia pasó a formar parte del imperio Almorávide, hasta que los bereberes de la zona del Atlas, llamados Almohades, en el 1145, los sustituyen en el gobierno. En el año 1238, después de cinco meses de asedio, la ciudad fue conquistada por Jaime I. Esto supuso el abandono de la ciudad por una parte de la población musulmana y permitió el asentamiento de familias cristianas, procedentes del norte, que realizaron grandes cambios en la sociedad, aportando sus costumbres y formas de vida, a una ciudad que tradicionalmente había convivido durante siglos con las tres religiones monoteístas y sus tradiciones.
La repoblación de la ciudad (1238)

Durante la repoblación de la ciudad, esta, fue dividida en partes, según la procedencia de los repobladores, la mayoría aragoneses. El proceso de repoblación fue lento y continuo durante todo el siglo XIV. Los moros que permanecieron en la ciudad fueron establecidos extramuros, en lo que en aquella época se conocía como "la Morería", sin embargo, dentro de la muralla existía otro barrio, este, a su vez, amurallado, conocido como "la Judería" o "Call", barrio donado por Jaime I, para que allí vivieran los judíos que en su mayoría se dedicaban a la orfebrería.

En aquel tiempo, se implantaron los fueros, se redactó el "Llibre del Consolat del Mar", el más antiguo código de Derecho Marítimo redactado; el poder judicial lo ejercía "el Justicia" y la otra figura importante en la vida cotidiana de la ciudad era "el Mostassaf", que vigilaba el mercado, los pesos, medidas, precios y transacciones. Al cristianizarse la ciudad, las antiguas mezquitas se convirtieron en iglesias, la Gran Mezquita en catedral, bajo la advocación de Santa María. En el año 1262 sobre la Gran Mezquita se comienza la construcción de la catedral por orden del Cister. En el siglo XIII, para facilitar el acceso a los suburbios de la ciudad situados en la margen norte del río, se construyeron dos puentes de piedra, el "dels aragonesos" (o de la Trinidad) y el del Real. En esta zona, de nueva urbanización, Jaime II se construyo un Palacio Real, que fue saqueado por Pedro el Cruel en 1364, cuando atacó Valencia por segunda vez. Y por haber resistido a los dos ataques, Valencia recibió el título de "ciudad dos veces leal" y razón por la cual dos "L" coronadas flanquean el escudo de la ciudad.