Per: Manuel Mourelle de Lema
Anals de la Real Academia de Cultura Valenciana
Segon epoca – Num. 68
Valencia 1991.
Ben Buclárix, que escriu en 1100, quan registrava els noms romançs de les plantes, advertia freqüentment quines d’ells perteneixien a l’aljamia de Saragossa, del Al-Andalus o de Valencia.
El botanic malagueny Ben Albèitar, mort exactament deu anys despres de la rendicio de Valencia, diu expressament que en Valencia es parlava la llatinia i que ell concretava con la designacio de “aljamia de l’Orient de Al-Andalus”.
Pero existixen atres arguments historics que avalen l’existencia de la llengua valenciana en temps anteriors a l’aplegà de Jaume el Conquistaor. La “Cronica” de Jaume I parla de “Isarraý qui sabia nostre lati”, que era de Cullera. D’atre moro de Villena diu que “era latinat” i als representants de Penyiscola que pactaren en el rei els fa exclamar: “Senyor, ¿queres lo tu aixi? E nos queremos ens fiaremos en tu, e dar temos lo castello en la teua fe”.
L’otorgament real de “Cartes de poblacio” constituix una qüestio important per a comprovacio de l’existencia de la llengua valenciana de l’epoca. En agosto de 1250 es concedix per part del rei la “Carta-pobla dels moros d’Uxo”, que done com a prova, pese a que estava escrit en arap, per quant, en 1368, Abdalla Ibenhudeyll y Caat Alcafaç (alfaqui i alcadi respectivament de la moreria de Valencia) la traduien a la llengua del Regne. Pero, ya setanta anys abans –en 1298-, Mahomat Abenguabarrig (alcadi de la moreria de Valencia) traduia en el jueu valencià Samuel Abenvives la “Carta de la poblacio de la Vall d’Alfandec” o Valldigna. (Notes l’element componencial hispa-valencià en els noms d’estos traductors, junt a l’arapa aben “fill”).
El cronista Beuter utilisà els servicis de l’ultim cadi de Valencia, Mahomet Alguasi, per a descifrar la firma d’un document del sayyid Abü Zayd, traduit en Valencia en 1374, el que lligge d’este modo: “aci estava la firma d’Abderramaen moro que ho va escriure en Arabic”.
Encara que tals dats fan referencia a l’elit mudeixar (alcaldies i mercaders que coneixien la llengua del Regne de Valencia), atres noticies ne fan mencio a cautius musulmans que vivien en els cristians com esclaus i sabien algo de romanç. Fon el cas, en 1414, de cert Muça de Cherchell, acusat de demanar almoyna sense llicencia, que respon en llengua valenciana a l’interrogatori: “com parlàs assatspla”” i “assats convinetment e entès a lo lenguage del dit regne”.
Anals de la Real Academia de Cultura Valenciana
Segon epoca – Num. 68
Valencia 1991.
Ben Buclárix, que escriu en 1100, quan registrava els noms romançs de les plantes, advertia freqüentment quines d’ells perteneixien a l’aljamia de Saragossa, del Al-Andalus o de Valencia.
El botanic malagueny Ben Albèitar, mort exactament deu anys despres de la rendicio de Valencia, diu expressament que en Valencia es parlava la llatinia i que ell concretava con la designacio de “aljamia de l’Orient de Al-Andalus”.
Pero existixen atres arguments historics que avalen l’existencia de la llengua valenciana en temps anteriors a l’aplegà de Jaume el Conquistaor. La “Cronica” de Jaume I parla de “Isarraý qui sabia nostre lati”, que era de Cullera. D’atre moro de Villena diu que “era latinat” i als representants de Penyiscola que pactaren en el rei els fa exclamar: “Senyor, ¿queres lo tu aixi? E nos queremos ens fiaremos en tu, e dar temos lo castello en la teua fe”.
L’otorgament real de “Cartes de poblacio” constituix una qüestio important per a comprovacio de l’existencia de la llengua valenciana de l’epoca. En agosto de 1250 es concedix per part del rei la “Carta-pobla dels moros d’Uxo”, que done com a prova, pese a que estava escrit en arap, per quant, en 1368, Abdalla Ibenhudeyll y Caat Alcafaç (alfaqui i alcadi respectivament de la moreria de Valencia) la traduien a la llengua del Regne. Pero, ya setanta anys abans –en 1298-, Mahomat Abenguabarrig (alcadi de la moreria de Valencia) traduia en el jueu valencià Samuel Abenvives la “Carta de la poblacio de la Vall d’Alfandec” o Valldigna. (Notes l’element componencial hispa-valencià en els noms d’estos traductors, junt a l’arapa aben “fill”).
El cronista Beuter utilisà els servicis de l’ultim cadi de Valencia, Mahomet Alguasi, per a descifrar la firma d’un document del sayyid Abü Zayd, traduit en Valencia en 1374, el que lligge d’este modo: “aci estava la firma d’Abderramaen moro que ho va escriure en Arabic”.
Encara que tals dats fan referencia a l’elit mudeixar (alcaldies i mercaders que coneixien la llengua del Regne de Valencia), atres noticies ne fan mencio a cautius musulmans que vivien en els cristians com esclaus i sabien algo de romanç. Fon el cas, en 1414, de cert Muça de Cherchell, acusat de demanar almoyna sense llicencia, que respon en llengua valenciana a l’interrogatori: “com parlàs assatspla”” i “assats convinetment e entès a lo lenguage del dit regne”.
Son importans igualment per a sostindre l’existencia de la llengua valenciana abans de la Reconquista, com fonts escrites, el llibre “Al-Mustaìni” del jueu Ibn Biklaris i el “Vocabuliste in arabic” Respecte del primer, a banda lo seu caracter erudit, lo seu autor anotà lo nom dels medicaments principals entre les mes significatives llengües del mon cientific, entre elles el romanç valencià. Ademes, l’erudit F. Javier Simonet en slo seu “Glosari” en moltes ocasions mensciona el romanç de Valencia, en la denominacio de “romanç valencià”. Finalment, sol adjudicar-se a la zona valenciana el “Vocabuliste” de fray Pere d’Alcala, escrit en lo sigle XIII.
Com a remat d’esta enumeracio de referencies documentals, crec altament important donar a coneixer que lo rei Jaume I, en una serie de disposicions per al regim de la ciutat de Valencia i del propi Regne, dona una (donà a coneixer per Soldevila) relativa a la prohibicio de l’us del llati i del catala en els pleits, exigint l’empleo del “romanç valencia” –“in romancio”, en ses propis termens-.
No hay comentarios:
Publicar un comentario