viernes, 12 de febrero de 2010

ADHESIO A LES NORMES DE LA REAL ACADEMIA DE CULTURA VALENCIANA




Per: Josep Boronat Gisbert

En primer lloc agraixc que m’hagem vostes donat l’oportunitat d’intervindre en est acte de gran transcendencia, i no solament lligüistica; de gran transcendencia patriotica: perque incidix d’una manera clara en el cor de la cultura del nostre poble autoctonament valencià.

El Monasteri de Santa Maria d’El Puig es un marc historic, carregat de sigles, per a un fet actual que esperem tinga ressonancia de sigles en el futur valencià.

Soc alcoya, i tinc el sentiment i la vergonya de vore al poble humillat baix una badera extranya.

En Alacant, i ho dic aci per si pot servir com a mostra d’estat d’opinio, he segut elegit democraticament Decà del Colegi Oficial de Doctors i Llicenciats, sent ben coneguda la meua posicio neta i clarament valenciana. Pense, per tant, que en aço es v’acceptar el meu sentir majoritariament.

Soc d’Alcoy i vinc d’Alacant. Pareixeria natural afegir “del Sur del Regne” donant com a orientacio eixes cordenaes enganyoses que han influit i influixen en valoracions inconscients que rebuge, que no accepte.

Dire per que, la cartografia actual, a diferencia de lo acostumat en les cartes o mapes antics, posen dalt al Nort i baix al Sur. Es molt forta, massa forta, la pressio psicologica, que en tot influix i es deixa influenciar, per valorar com a millor lo que està dalt respecte de lo que està baix. I aixina podem arribar a creure –a força de mirar com a alt, com a superior, al Nort- que la cultura, com tot lo que pensem que es bo, ve o a vingut de dalt, del Nort.

Pero tots sabem que el cami de les civilizacions va rodejant la Terra seguint el cami del Sol; que el punt cardinal de la cultura (de la cultura humanistica) es l’Est, l’Orient.

La cultura autentica no ha vingut del Nort.

Pero ademes, no podem oblidar que –com molt inteligent va fer notar D. Josep Ombuena- la latitut de les velles civilisacions famoses, la dels pobles que naixen sabent, i despres necessiten casi tot son temps per a oblidar, la latitut que es “el carrer major de l’orbe” es precisament la de Valencia, la del Regne de Valencia (ni mes al Nort ni mes al Sur).

Este Regne de Valencia ha de reprendre la seua orientacio, posant les seues terres, i als seus homens i dones, en eixe “carrer major de la cultura”, defenent-se dels vents gelits i verinosos que venen d’atres latituts, latituts que no han aportat mai ni cultura, ni altea de mires, ni generositat, ni alegria, ni hospitalitat, ni humanitat, ni humanisme.

Basant-se esta orientacio, si els atles cartografics representaren dalt, en la part superior, el blau de la mar de Valencia, de nostra mar Mediterranea, en eixa situacio tindriem que tot lo regne, totes les terres del Regne –ara dividides en tres demarcacions administratives, les tres provincies- es vorien a la mateixa altura, mes germanes. Les ralles divisories, que aixina es vorien verticals, no separarien en nivells, ni es podrien mirar “de dalt a baix”. Seriem com els braços de tres valencianes que passegen “del bracet”.

Perdonen vostes esta disgressio. Es fruit del desig que tinc que els valencians deixem de mirar al Nort –i ya sabem a que em referixc- com a lo que està mes alt, mes amunt . Es “lo que està a un costat”, i ha de quedar aixina: “a un costat”. El nostre cami ni ha passat, ni passa, ni ha de passar per ahí.

Posats en esta tesitura estem aci per a testimoniar un agraiment: agraiment a la Real Academiad de Cultura Valenciana que ha fet possible primer, i ha refrendat despres, l’elaboracio d’una normativa ortografica que no està feta “mirant al costat”, i que, al meu entendre -¡i com no, si he conspirat en la seua elaboracio!- ha conseguit traslladar al paper el parlar dels valencians, la llengua valenciana, en precisio, claritat i adequacio entre els sons, entre els fonemes existents i les grafies corresponents.

Qualsevol paraula del lexic valencià te una transcripcio adecuà. I han desaparegut grafies, les que nos corresponen a sons o fonemes que no existixen en Llengua Valenciana.

La base de tota ortografia es la fonetica. Ha d’adaptar-se a la pronunciacio mes comuna: la del valencià general. En l’Ortografia de l’Academia de Cultura Valenciana:

- s’han canviat algunes grafies, lletres o grups de lletres, que no s’ajustaven a la fonetica valenciana (algunes s’havien introduit en temps d’enlluernament catala),
- i s’han reintroduit atres que l’enlluernament catala havia fet desapareixer.

Tot aço s’ha fet seguint les mes modernes corrents llingüistiques: els llingüistes actuals de prestigi –de prestigi- s’interessen molt mes per l’estudi sincronic (es dir, per com es la llengua hui, com es parla actualment) que per les etapes que haja tingut en el passat (per l’estudi diacronic, que s’ha de fer, pero que no es determinatiu).

En canvi, els llingüistes catalanisaors, en contra de tota evidencia cientifica, no solament fan despreci del parlar actual valencià, sino que intenten canviar-lo, modificar-lo, per a que vaja convertint-se en catala. Si ho conseguiren en les escoles, dins d’uns quants anys hauria mort el valencià, i les noves generacions s’expressarien en catala. No son, per tant, llingüistes: son salvages que volen assessinar la llengua valenciana.

L’Ortografia de la Real Academia de Cultura Valenciana de 1979, al temps que transcriu correctament el lexic valencià, impedix l’assessinat, la manipulacio, i es solucio del problema que ara ha esclatat:

El problema que es presenta hui, problema capital per a l’ensenyança, problema que els valencians, per perea, per enlluernament catala o no sabem per que, no havem solucionat encara, pero que (gracies a la reaccio actual) està en vies de solucio, es el problema de l’eleccio de “model”.

L’eleccio de “model”, la “normalisacio” de la llengua que ha d’ensenyar-se, es un assunt molt important.

En este problema de l’eleccio de model, incidixen dos elementes contradictoris importants: la continua evolucio de les llengües i la necessitat d’ensenyar una forma fixa.

La concepcio de les llengües com una cosa que ne te vida propia –que no estatica- ha conduit als plantejaments d’estudi i de normalisacio ortografica, presentats per la Seccio de Llengua i Lliteratura de la Real Academia de Cultura Valenciana, que ara, en est acte, agraim i defenem.

L’estudi cientific d’un idioma, per als autentics estudiosos de les llengües, no per als serviors d’imperialismes llingüistics preparatoris d’imperialismes politics, ha deixat de ser una elaboracio artificial “normativa”, “impositiva”, feta al marge i contra corrent del parlar normal.

Per contra, es extremadament respetuos de la realitat llingüistica del llenguage parlat, “constatant” lo que es normal, en el sentit de corrent, d’us generalisat en el temps en que es fa l’estudi.

Es precisament est actitu la que ha presidit l’elaboracio d’esta Ortografia, com s’observarà mes explicitament en la “Documentacio formal de l’Ortografia” que esperem poder vore pronte en les llibreries.

Encara que ha mirat, tambe respetuosament, les formes anteriors escrites, ha tingut sempre ben present que: no pot argumentar-se hui, en materia llingüistica, a partir de les formes escrites que haja tingut una llengua, que son –segons Vendryes- “la capa de gel que es forma en la superficie del riu” per davall de la qual fluix el llenguage en la seua forma mes espontanea, mes freqüencial, mes comu: la oral.

Ademes, en tot idioma viu s’observa l’evolucio. L’idioma es essencialment evolutiu. Si una llengua perguera la possibilitat d’evolucionar, es convertiria en un llenguage anquilosat, ancorat en un temps que -podra ser historic- per que ha mort definitivament.

Per tant, serà un idiomicidi, serà mortifer voler tornar-lo a formes arcaiques, encordellant-lo, llevant-li la respiracio, privant-lo de l’evolucio que ha tingut. Perque l’evolucio d’un idioma es la manifestacio de l’inspiracio i de la creativitat del que fan o elaboren l’idioma: els parlants, el poble.

Voler retrotraure una llengua als escrits de sigles arrere, solament perque atres colindants hagen tingut des del mateix tronc –el valencià- una evolucio mes raquitica i tancà, seria una pretensio que podria inscriure’s en el marc de les actuacions tipicament retrogrades i cavernicoles. Cavernicoles tambe en el sentit de viure a base de matar a colps de garrot normatiu.

No es esta l’intencio dels que han elaborat i han oferit al poble valencià una normativa ortografica. La voluntat de la Seccio de Llengua i Lliteratura de la Real Academia de Cultura Valenciana està expressa i acabe llegint-la- en la “Nota Preliminar de l’Ortografia”

“La Seccio de Llengua i Lliteratura de la Real Academia de Cultura Valenciana, conscient del seu comes en estos instants que poden ser transcedents per a la afrimacio de la tan autentica com indiscutible llengua valenciana presenta aci un nou pas regulaor que te com a meta la llengua valenciana culta i digna, tant de ser parlà com escrita. I hem dit un nou pas perque la llengua, com a fet social viu que es, està en constant evolucio que cal seguir sense travar, respectant tot lo respectable mentres se propon el rebuig de lo que, per corrupcio, no mereixca tal respecte.

Per aço, hem partit de l’atencio directa de la llengua actual de qualsevol lloc valenciaparlant del nostre poble i tambe, naturalment, del material lliterari i del peculiar sobre la llengua valenciana del que la llarga historia nos ha fet hereus.

Aci oferim el treball, despres de ser acordà la seua publicacio per la Real Academia de Cultura Valenciana, al que seguiran els atres necessaris per a completar la Gramatica, el Vocabulari i el Diccionari que tan indispensables considerem.

Per a tot aço, demanem la comprensio, l’ajuda i la confiança d’este poble nostre, perque estem convençuts que sap que, per a ser, no pot renunciar a res de lo que el fa ser i de lo que el pot fer ser qui es i vol ser”.

No hay comentarios: