Joan Ferrando i Badia – Levante – 3-10-82
Per als pancalanistes, la llengua catalana es el fundament mateix de l’existencia dels suposts països catalans. Es un clau ardent al que s’agarren per a poder sustentar (previa identificacio entre cultura y llenguage) lo seu nacionalisme dels països catalans. Ells saben molt be que el reconeiximent oficial de la llengua valenciana, en nostre estatut, implica un greu perill per al seu dogma “dels països catalans”. Per aixo, els Nacionalistes d’Esquerres de Catalunya afirmen que “el reconeiximent llegal de la llengua valenciana implicaria un precedent llegal que posaria a l’idioma catalá en perill de mort definitiva com a llengua normal dels països catalans"”(Cfr. "Les Provincies” 5.1.82, pag. 6). El reconeiximent llegal de la llengua valenciana implicaria la mort -mes pronte o mes tart- dels països catalans. D’ahi el revol entre els pancalanistes, tras la reunio del 29 de decembre de 1.982, mantinguda per la comissio constitucional i en la que s’aprová la llengua valenciana junt a la castellana como a llengües oficials de l’historic Regne de Valencia.
Jordi Pujol en ses editorials de “Santillana i Anaya” al llibre primer de BUP de Llacer Carreter i V. Tuson, afirma categoricament: “Llengua catalana. Resultá de l’evolucio del llati en la regio nordest de la peninsula. Conta en mes de set millons de parlants. I son territori compren les quatres provincies de Catalunya, les valls d’Andorra, el departament frances dels Pirineus Orientals, zones de l’est d’Arago, la major part del Regne de Valencia i les illes Balears. Es parla tambe en l’Alguer (ciutat de Cerdenya)”.
“Durant varis sigles, es suposá equivocadament que el catalá era una varietat del provençal (llengua veïna de la regio francesa de Provença) concretament sa varietat cridá llemosina (zona de Provença quin centre es Limoges). I aixi, encara es corrent que molts catalans, mallorquins y valencians, criden llemosi a sa llengua”.
“Es tracta d’un gran erro. El catala es, com hem dit, el resultat de l’evolucio del llati en la regio oriental de la peninsula. No es el dialecte de ninguna atra llengua (salvo del llati); pel contrari, es ella la que ha donat lloc a dialectes (el valenciá, el mallorqui, l’algueres, etc.), a l’extendre’s fora de son territori originari com a conseqüencia de la Reconquista”.
“El catalá es llengua d’enorme vitalitat, i el seu empleo es general de les regions a on es parla. Sa varietat dominant es la de Barcelona. En el s’escriuen numerorosos llibres de totes les ciencies, y conta en una lliteratura d’extraordinaria calitat”.
Como hem vist, per als pancatalanistes, la base comu de tots els pobles que integraven -segons ells- els cridats “països catalans” es la llengua. Per ad ells, la llengua “la flama sagrá de la llengua” representa la base indispensable per a la realisacio de ses “països catalans”. He aci lo seu dogma: l’unificacio de la llengua tots parlem o hem de parlar catalá. E aci l’obsessio d’Enric Prat de la Riba i Antoni Rovira i Virgili, naturals de Castelltersol (Barcelona) i Tarragona, respectivament. Perque la llengua es el mes poderos argument del nacionalisme catalá i conseqüentment del pancatalanisme. S’ha de compartir la tesis de Rovira, conviccio indiscustible de tots els pancatalanistes d’enguany: “Quant el domini greografic d’un idioma está netaement dellimitat coincindix, en efecte en el territori d’esta nacionalitat”. D’aon seguix, en nostre cas i segons els pancatalanistes..., que les illes Balears son la Catalunya insular, com el Departament frances dels Pirineus occidentals es la Catalunya ultrapirenaica, per a concloure en que tots som catalans. ”La raïl mes poderosa del pancatalisme -segons Rovira- es indubtablement la comunitat de l’idioma (...). Per la comunitat de l’idioma s’aplegará a la futura unitat politica.· Este dogmatisme llingüistic-politic constituix l’entranya de la Catalunya nacionalista. “Per al catalá -confessa el professor barcelones Victor Alba-, per irracional que aço parega, l’existencia de sa llengua es la prova de s’existencia colectiva”.
Pero, en oposicio a les tesis pancatalanistes aportaren uns quantes testimonis:
a) Antoni Canals, valenciá, escrigue en l’ultim terç del sigle XIV, al traduir del llati la famosa obra de Valerio Maximo “Dictorum factorum que memorabilium” lo següent: “perque yo, manament de vostra senyoria, el letret del lati en nostra volguda “lengua materna valenciana” aixi com he pogut, jatssessia que atres l’hagen tret en lengua cathalana”; i
Per als pancalanistes, la llengua catalana es el fundament mateix de l’existencia dels suposts països catalans. Es un clau ardent al que s’agarren per a poder sustentar (previa identificacio entre cultura y llenguage) lo seu nacionalisme dels països catalans. Ells saben molt be que el reconeiximent oficial de la llengua valenciana, en nostre estatut, implica un greu perill per al seu dogma “dels països catalans”. Per aixo, els Nacionalistes d’Esquerres de Catalunya afirmen que “el reconeiximent llegal de la llengua valenciana implicaria un precedent llegal que posaria a l’idioma catalá en perill de mort definitiva com a llengua normal dels països catalans"”(Cfr. "Les Provincies” 5.1.82, pag. 6). El reconeiximent llegal de la llengua valenciana implicaria la mort -mes pronte o mes tart- dels països catalans. D’ahi el revol entre els pancalanistes, tras la reunio del 29 de decembre de 1.982, mantinguda per la comissio constitucional i en la que s’aprová la llengua valenciana junt a la castellana como a llengües oficials de l’historic Regne de Valencia.
Jordi Pujol en ses editorials de “Santillana i Anaya” al llibre primer de BUP de Llacer Carreter i V. Tuson, afirma categoricament: “Llengua catalana. Resultá de l’evolucio del llati en la regio nordest de la peninsula. Conta en mes de set millons de parlants. I son territori compren les quatres provincies de Catalunya, les valls d’Andorra, el departament frances dels Pirineus Orientals, zones de l’est d’Arago, la major part del Regne de Valencia i les illes Balears. Es parla tambe en l’Alguer (ciutat de Cerdenya)”.
“Durant varis sigles, es suposá equivocadament que el catalá era una varietat del provençal (llengua veïna de la regio francesa de Provença) concretament sa varietat cridá llemosina (zona de Provença quin centre es Limoges). I aixi, encara es corrent que molts catalans, mallorquins y valencians, criden llemosi a sa llengua”.
“Es tracta d’un gran erro. El catala es, com hem dit, el resultat de l’evolucio del llati en la regio oriental de la peninsula. No es el dialecte de ninguna atra llengua (salvo del llati); pel contrari, es ella la que ha donat lloc a dialectes (el valenciá, el mallorqui, l’algueres, etc.), a l’extendre’s fora de son territori originari com a conseqüencia de la Reconquista”.
“El catalá es llengua d’enorme vitalitat, i el seu empleo es general de les regions a on es parla. Sa varietat dominant es la de Barcelona. En el s’escriuen numerorosos llibres de totes les ciencies, y conta en una lliteratura d’extraordinaria calitat”.
Como hem vist, per als pancatalanistes, la base comu de tots els pobles que integraven -segons ells- els cridats “països catalans” es la llengua. Per ad ells, la llengua “la flama sagrá de la llengua” representa la base indispensable per a la realisacio de ses “països catalans”. He aci lo seu dogma: l’unificacio de la llengua tots parlem o hem de parlar catalá. E aci l’obsessio d’Enric Prat de la Riba i Antoni Rovira i Virgili, naturals de Castelltersol (Barcelona) i Tarragona, respectivament. Perque la llengua es el mes poderos argument del nacionalisme catalá i conseqüentment del pancatalanisme. S’ha de compartir la tesis de Rovira, conviccio indiscustible de tots els pancatalanistes d’enguany: “Quant el domini greografic d’un idioma está netaement dellimitat coincindix, en efecte en el territori d’esta nacionalitat”. D’aon seguix, en nostre cas i segons els pancatalanistes..., que les illes Balears son la Catalunya insular, com el Departament frances dels Pirineus occidentals es la Catalunya ultrapirenaica, per a concloure en que tots som catalans. ”La raïl mes poderosa del pancatalisme -segons Rovira- es indubtablement la comunitat de l’idioma (...). Per la comunitat de l’idioma s’aplegará a la futura unitat politica.· Este dogmatisme llingüistic-politic constituix l’entranya de la Catalunya nacionalista. “Per al catalá -confessa el professor barcelones Victor Alba-, per irracional que aço parega, l’existencia de sa llengua es la prova de s’existencia colectiva”.
Pero, en oposicio a les tesis pancatalanistes aportaren uns quantes testimonis:
a) Antoni Canals, valenciá, escrigue en l’ultim terç del sigle XIV, al traduir del llati la famosa obra de Valerio Maximo “Dictorum factorum que memorabilium” lo següent: “perque yo, manament de vostra senyoria, el letret del lati en nostra volguda “lengua materna valenciana” aixi com he pogut, jatssessia que atres l’hagen tret en lengua cathalana”; i
b) Onofre Pou, gerundi, publicá en Valencia, en 1.575, s’obra “Thesaurus puerilis” en quina nota editorial aferma que escrigue son llibre “en llengua cathalana y valenciana”. O lo que es lo mateix que tots nostres autors dels sigles XIV-XV -nostra edat d’or de les lletres valencianes- no sols admitien l’existencia de les dos llengües: la catalana i la valenciana, sino “la diferenciacio entre les mateixes” (Vid. J. Alminyana, “Crit de la llengua”, Valencia, 1.981, pag. 1 i ss). Ademes obren en nostre poder divers documents no sols dels sigles d’or, sino tambe dels sigles posteriors en els que s’afirma que els diferents escritors escriguiem tots ells en “llengua valenciana”.
c) L’eminent juriscumsulte valenciá Llorens Matheu i Sanz, en s’obra “Tractatus de reimene urbis et Regni Valentia” (1.654-1.656) en lo seu segon volum de la primera edicio, mos diu Josep Alminyana Vallés (Levante, 14-II-82), “... consta per ser la primera formulacio expressa de l’independencia idiomatica de la nostra llengua valenciana respecte del catalá”.
En la pagina 504 aduix testimonis de gran autoritat sobre la diversitat de les llengües parlaes en Espanya.
Com es port vore en esta relacio, basá en un llibre antic, ya es parla clara i expressament de la nostra llengua valenciana. Despres hi explica l’orige d’ella, i de colp, sen s’esperar-ho, fa la gran afirmacio: “que per haver eixit com de la boca d’un profeta, cap pregonar-la ben fort en estos dies, perque la puguen en fer nos creure, a la “tragala”, que la nostra llengua es la catalana”.
Val la pena atendre a les parayules llatines del doctor Matheu i Sanz, que no tenen perdua:
“At traducta ad catalaunos, et nobis comunicata, per nostros majores, succesive ita per polita, et elegantia imbuta fuit, ut hodie ab ea distinguatur, speciem distinetam constituendo: sicut enim castellana differ ab araconensi elegantia, et spelndore, sic similiter valentina a cataula”.
Crec que el testimoni es d’un valor absolut i el mes clar de tots els que hasda hui s’han citat en llibres i articuls periodistics.
Ya que la majoria dels llectors no tenen perque saber llati traduixc el text que acabe de citar:
“Pero (esta llengua) duta als catalans i comunicada a nosatres pels nostres antepassats, de tal com alcança aplegar a ser, poc a poc, tan bonica i elegant, que hui per hui, es diferent d’aquella, constituint una especie distinta: perque igual com la llengua castellana es diferencia de l’aragonesa per sa elegancia i esplendor, aixina, de la mateixa manera, es diferencia la valenciana de la catalana”.
Per tant, qualsevol que siga la tesis que sotimgam, ben be podem afirmar que, per a un autor de la categoria de l’eminent jurisconsulte, el doctor Matheu i Sanz, pertanyent al sigle XVII tan llunt de l’apassionament de la polemica actual, la llengua valenciana diferix clarament del catalá “speciem distinetam constituendo” i li es superior per sa limpidea, esplendor i elegancia.
A modo de conclusio aportarem el testimoni de l’eminent erudit Josep Alminyana qui mos diu: “Els testimonis que he aportat em pareixen d’un gran valor, puix els autors que afirmaven escriure en llengua valenciana eren homens d’una cultura vastissima en tots els rams del saber”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario