REVOLUCIO COPERNICANA

 

E

l catalanisme valencià, quan s’acosta a l’estudi i determinacio de la nostra identitat valenciana i, sobre tot, de la nostra llengua, te, a l’igual que l’islamisme, una Hegira, un punt de partida, mes alla del qual tot apareix indefinit i boiros, mancat de pes i de substancia propia; mes ença, en canvi,  tot s’explica i configura baix una denominacio precisa: la de la nostra catalanitat.

Lo que importa a este catalanisme rampant, agressiu i fortament politisat es deixar ben clar sobre repetides afirmacions categoriques que el Regne de Valencia o Païs Valencià, o Comunitat Valenciana, del Senia al Segura, es una rama naixcuda del tronc catala a ran de la conquista. Per consegüent, la clau de ser valencians seria nostra radical i originaria catalanitat.

Sobre este pentagrama de fondo s’ha desenrollat la partitura de casi tots els estudis historics i, sobre tot, llingüistics per part del sector dominant en l’Universitat, que continua pesant en l’ambit de la cultura i dels mijos de comunicacio.

Seria, pense yo, un erro posar-se a discutir les conclusions factiques que arriben al carrer, quan lo que s’ha de negar obertament es tot el sistema, i els presuposts sobre els que s’assenta este sistema.

La dialectica hegeliana com explicacio del proces i avanç del pensament huma arracona el metodo escolastic, on la conclusio obtinguda per una aparentment impecable deduccio llogica estava ya emboscà en les premises. Els punts mes discutibles no solen estar en el proces deductiu, estan mes be en els mateixos presuposts, i es ahí a on finalment s’aplega quan s’abandona l’esgrima conceptual i es va al fondo de les qüestions i de la realitat.

Aixina, front a la tesis catalanista que presupon una entitat catalana perfectament definida  en sa historia, cultura i llengua, i que retroproyecta el concepte novell i actual de Catalunya a fa casi huitcents anys, o mes encara, s’ha de contrapondre l’antitesis d’una entitat valenciana igualment ben definida, que contempla a certes terres i poblacions com Catalunya des de sa propia identitat, i aplica a elles els mateixos conceptes que per elles li son aplicats.

D’esta confrontacio de tesis i antitesis potser ixca una nova sintesis molt mes objectiva, que veja la realitat en ses simples i exactes proporcions. S’acaba ya el temps de contemplar el tema valencià des d’una sola perspectiva sempre aliena i forastera. Ya està arribant el dia en que, des de Vcalencia, mos posen a estudiar seriament quant Cataluna començà a ser propiament Catalunya i el catala pot dir-se propiament catala, aixina con les influencies indubtables de la llengua i cultura valencianes sobre Catalunya. O part d’ella, tant abans com despres de la conquista.

Este es el gir copernica que estava per fer-se i que, llogicament, trobarà la mateixa oposicio dogmatista i aarrogant dels qui antigament defenien que era el sol el que girava entorn de la terra, i no al reves. Potser es voran d’una atra manera, per eixemple, les relacions de la poderosa taifa de Denia i Mallorca en el comtat de Barcelona en el sigle XI i, lo que es mes important encara, l’integracio quatrisecular de mes de mija Catalunya actual, concretament les dos ciutats-estats i circunscripcions territorials corresponents a Lleida i Tortosa en l’ambit politic, cultural i llingüistic del Xarq-al-Andalus, al que igualment pertanyien les terres i ciutats valencianes. I, de la clarificacio progressiva de quin era i podia ser el romanç familiar sobrevivent en el  Xarq-al-Andalus, qüestionar si el hui nomenat per les bones catala occidental no podia dir-se en tanta o mes rao aragones oriental, o valencià, o simplement romanç comu en tota eixa part oriental i nordesca de l’Espanya musulmana, que mantenia tota classe d’intercanvis politics, economics i socials, i que participava d’una cultura comu, arabiga en les terres oficials, i romanç en amples sectors de la vida corrent.

Les harges o estrofes descobertes per Stern i atres filolecs en 1948, cinc de les quals son d’autors musulmans de Bocairent, Denia i Morvedre, i no precisament analfabets, son prova irrefutable de la pervivencia i us del romanç en estes ciutats durant els sigles XI i XII, practicament hasda la reconquista.

Davant la pretesa influencia del catala sobre la llengua valenciana i la configuracio del poble valencià, cap preguntar-se de quina Catalunya i de quin catala s’està parlant.

No es coneix cap de document important en catala anterior a la conquista de Valencia, ni cap obra lliteraria, ni cap llengua unica i feta ya catala. Les famoses “Homilies d’Organya”, de finals del sigle XII, o mes be de començaments del XIII, no son mes que uns quatre apunts marginals carents de valor intrinsec, escrits en un llenguage que igual podia ser aragones que una modalitat occitana d’un comtat, el d’Urgell, el qual dificilment podia considerar-se catala quan encara el nom de Catalunya no era corrent o estava circumscrita a la part oriental i al seu comtat mes important, el de Barcelona.

Una nacio que està encara constituint-se, en moltes variants d’un romanç a mig fer, fortament meditisats en els estaments mes cults pel provençal i l’occita, que constituix una part nomes dels conquistaors i dels emigrants que venen a Valencia per a quedar-se aci, ¿pot configurar la personalitat i la llengua d’un atre poble com el dels valencians musulmans, que acabava de tindre els dos sigles mes esplendorosos de la seua cultura i que va romandre majoritariament en la seua terra? I, si la mitat d’eixa part dels inmigrants son de terres de Lleida i de Tortosa, poblacions que noranta anys abans de la conquista de Valencia formaven encara part del Xarq-al-Andalus juntament en els valencians; i si afegim als aragonesos, als navarresos, als occitans i als molts atres no catalans, ¿qué queda de l’influencia catalana propiament dita en la configuracio de la personalitat i de la llengua valenciana?.

Encara mes, si a la vella Catalunya l’estudiem entre l’influencia franca primer, com a Marca Hispanica, l’occitana-provençal despres, que s’allarga hasda el sigle XV, la valenciana del nostre sigle d’or i del XVI, i finalment la castellana de l’Espanya borbonica, potser  que a penes li quede substrat propi on assentar l’afirmacio de la seua singularitat, i menys encara com a centre d’irradiacio d’una cultura i d’una llengua dita catalana. Potser inclus que hajam d’aplegar a la conclusio de que el concepte actual de Catalunya i llengua catalana naixen a lo llarc del sigle XIX i adquirixen consistencia a començaments del XX i que, abans de la nomenà Renaixença (millor dit seria Naixença), el paper de Catalunya no passa de ser ben modest en l’historia cultural i llingüistica de l’antiga Corona d’Arago.

I es que el catala no te practicament historia lliteraria en Catalunya hasda l’edat contemporanea. Hasda el sigle XVI viu borrosament entre l’influencia trobadoresca del provençal i la potent lliteratura autoctona valenciana. A partir del sigle XVI, participa  de la comuna decadencia que afecta per igual a les llengües occitanes i a la valenciana, accentuà per la pressio del centralisme borbonic.

La tragedia del nacionalisme catala,  que es fonamenta principalment en la llengua es que esta, durant sigles i sigles, no ha aportat a penes res a les llengües germanes de l’entorn, de les quals ara preten ser font i sequia mare. La gran juà de Fabra i de l’Institut d’Estudis Catalans va ser proclamar l’unitat d’estes llengües, entre les que destaca la valenciana, baix la denominacio comu de catala, i reconstruir casi peça a peça, paraula a paraula, una nova llengua “lliteraria” i estandart sobre la base del dialecte barceloni i del catala oriental, l’unic que pot dir-se propiament catala.

D’esta manera implantà per una banda com a llengua normativa un dialecte concret, el seu, adobat en milers de paraules avans mai escoltaes, i per un atra s’apropien, posant a nom seu, el fabulos patrimoni lliterari de la llengua valenciana, que volen fer desapareixer com a entitat singular, historica i diferencià. La tesis de l’unitat de la llengua, baix una sola denominacio catalana, no respon solament a una politica d’anexio i d’unificacio: es una pura necessitat. Sense ella, el catala no te practicament consistencia historica com a llengua lliteraria.

Que hi ha hagut i continua havent  una mitifcacio interessà entorn del catala, i que eixa mitificacio ha estat durant els ultims xixanta o setanta anys pesant sobre totes les aproximacions al tema de l’identitat valenciana, d’aixo no hi ha cap de dubte. Que des de la decada dels xixanta esta concepcio mitica i unilateral ha invadit les nostres facultats universitaries i ha impregnat amples sectors d’un determinat nacionalisme valencià, sobre tot en nivells academics, docents i politics, tampoc oferix cap dubte.

 Solament en els ultims vints anys, salvats alguns notables precursors, ha anat creixent i alvançant un atre pensament que, entre conflictes i fortes polemiques, s’obri cami cada volta en mes força front a un estament hasda ara dominat i encara aferrat a una ortodoxia dogmatica que ya fa olor de ranci.

La doctrina hasda ara oficial fa front a la nova corrent i continua avant per la força de sa propia inercia i de molts compromisos creats. Pero està ya mes a la defensiva, i no mostra tant l’arrogancia intelectual en la que abans mirava al “blaverisme emocional” del nou valencianisme, que està menjant-li els peus i diu coses que la gent escolta, perque s’entenen molt be. Quant tot pareixia ya perdut, assistim al naiximent d’una nova revolucio copernicana.

Joan Costa i Catala

                                  El ferro que desperta

                                  Valencia 1998

CULITO VEO, CULITO DESEO

 

Chimo Lanuza

20 de juliol del 2004

Extraído de Internet

Es una pena no tindre una memoria d’elefant, pero espere saber utilisar adequadament la poca que en este moment vaig a utilisar.

A ningu ha d’estranyar que les nacions, quan no existixen, es poden inventar (igual que s’inventen, si, senyors, les ortografies i els programes informatics). A nosatres els valencians esta premisa encara nos estranya menys que a uns atres: l’experiencia nos diu que els catalans, de no tindre gran cosa, ¡caram!, han acabat donant l’impressio de que son un gran poble, una gran nacio i, inclus, que s’està cometent una gran injusticia en ells en no consentir que es constituixquen en una nacio i en un estat independents.

Pero es que les coses no es fan aixina, senyors catalans. U es pot inventar -com fan vostes i han fet molts atres- els fonaments d’una nacio. Roma es va inventar un passat glorios i d’orige mitologic a través de l’aportacio de la “Eneida” de Virgili. Castella comença a potenciar l’orgull castella utilisant mitos com el de “El Cid”, Catalunya s’inventa no se quins roders, martirs i rebels contra l’opressio espanyola que no es sostenen ni en ciment, ¡en fi, per a que continuar!

Venía dient que u es pot inventar la seua propia historia (i la seua propia ciencia, i la seua propia filologia...) com fa Catalunya, tot siga per la patria... pero lo que no es pot fer es construir una nacio a costa de fer desapareixer i a costa de destruir a unes atres, apoderant-se de la seua historia, la seua lliteratura i tot allo que consideren que ve a fer gran la fantasmal nacio catalana.

¿Voleu eixemples?... Puix tot, ya sabeu, resulta que tot lo valencià es catala. Aixina no es fan les coses. ¿Encara estranya ad algu que tingam prejuïns contra els catalans? No em servix quan se me diu: “¿Pero tu que tens contra els catalans? Tens dret a estar contra els valencians pancatalanistes, pero no hi ha motiu per a estar contra els catalans”. Be, aixo queda molt be, molt en la llinia del respecte i la tolerancia i tot aixo que està tan de moda (i que yo personalment practique diariament perque m’ho crec)... pero que es preten que a soles tinga una direccio: de mi cap als catalans i no dels catalans cap a mi. Perque una cosa està molt clara: si no existiren els catalans, no existiria el pancatalanisme. Aixina de clar. I els catalans no intervenen plantejant-se si lo que els seus correligionaris d’aci estan fent es just, correcte, respectuos, llegal, democratic... Ells no diuen res; si a la llarga els beneficia, benvengut siga. I mai els podrem acusar d’actuar “directament” ya que utilisen als mercenaris valencians pancatalanistes.

Digam que els catalans tenen perfecte dret a promocionar-se organisant la coentor eixa del “Forum” de Barcelona que a ningu li interessa; pero be, tenen dret. Ya els pagarem tambe en el seu dia els seus jocs olimpics... Pero no hi ha dret a que, en albirar els beneficis personals, empresarials, promocionals i etcetera d’una convocatoria com la que va a organisar-se en Valencia –la Copa d’America-, ara va i nos la volen “furtar”. Pero ya està be, senyors meus, sempre igual (¿fins fa gens no sabien de l’importancia que te esta activitat de caracter internacional?).

Ya està be, senyors catalans, que es que “Culito que veo, culito deseo” .

2011: MAS CORRUPCION, DEDSPILFARRO Y CATALANISMO

Per Victor Saiz Castelló

Extraído de Internet

Con el nuevo año y a cuatro meses de las elecciones autonómicas y municipales, la Comunidad Valenciana sigue inmersa en un estado crítico y con la sociedad Valenciana en un coma permanente que viene durando demasiados años. El nivel de corrupción situado en los estamentos de la política Española y de la Valenciana en especial, son tan patéticos y vergonzosos que hasta la mayoría de los Valencianos hacen la vista gorda. Tan solo tenemos que mirar los resultados que reflejan las encuestas electorales.

Con un Francisco Camps señalado por varios delitos de corrupción al igual que Fabra, Ripoll y una larga lista de miembros del PPCV, los Populares Valencianos siguen obteniendo una mayoría significativa, en parte gracias al desgaste continuo en el que el PSPV se encuentra instalado. Entre otras cosas por su militancia dentro del Catalanismo más rancio y esperpéntico. Aun así y como han publicado varios medios de comunicación el PPCV empezaría a caer en número de votos y el pueblo valenciano comenzaría a plantearse otras vías que no sean las del bipartidismo a la hora de acudir a las urnas, ¿Estará empezando a despertar el pueblo valenciano después de tantos años? Es una utopía, pero quizás ese momento pueda acercarse.

Además del nivel de corrupción alcanzado en la Comunidad Valenciana, no podemos olvidar el despilfarro continuo que llevan a cabo los políticos que gobiernan tanto en nuestros municipios, como en nuestras regiones y nación. En muchas de las ocasiones la corrupción y el despilfarro van cogidos de la mano y tienen el mismo ADN. Ese es uno de los mayores problemas que tenemos en España, la aceptación como algo normal del despilfarro de nuestro dinero, del dinero público que no tiene otro dueño que los ciudadanos Españoles. No tenemos que irnos muy lejos para ver ejemplos de la nefasta gestión de algunos ayuntamientos que ceden espacios públicos que pagan los ciudadanos para promocionar proyectos políticos. Tampoco nos tenemos que ir muy lejos para ver “obras majestuosas”, las cuales solo benefician al personaje o a la constructora de turno. Eso sí, para acabar espacios como piscinas o centros de día que beneficien a los vecinos del municipio no hay tanta prisa. Ya ni digamos para reactivar Hospitales que serian una gran ayuda para la Sanidad de los vecinos. Las prisas son para el beneficio propio, mientras tanto el municipio patas arriba. Por si alguien no se había dado cuenta, hablo de Mislata. Ese municipio sin ley. La misma ley que rige en la Comunidad Valenciana, la segunda Autonomía más endeudada de España y la segunda Autonomía que menos dinero gasta por habitante en Sanidad. Valencia, la tercera capital Española con más deuda.

Y si no tuviéramos bastante con toda esta situación que nos está ahogando y sin planes a corto y medio plazo de mejora, también tenemos que ver como la izquierda Valenciana, inculta y traidora se pliega ante las pretensiones esquizofrénicas e imperialistas de los Pancatalanistas más radicales, como ejemplo el de Juan Lapuerta que vendrá en pocos días a visitar el Cap i Casal del Regne de Valencia. En Mislata también sufrimos el Catalanismo radical de algunos grupos marginales que dado su antiespañolismo tienen que acogerse al mensaje totalitario y extremista del catalanismo. Esa es la izquierda Valenciana. Uno de los mayores traidores a la patria Valenciana lo tenemos en Mislata, el “señor” Pedro Mellizo (Pere Besso), que aunque es Catedrático de la Lengua y Literatura Española milita en el Pancatalanismo más radical y deprimente.

Esperemos que en el 2011 y con unas elecciones autonómicas y municipales de por medio ciertas cosas cambien radicalmente. Esto es insoportable.

LO QUE NO ES DEU FER MAI

E

s un fet que l’us del valencià, com a llengua parlà habitualment per la gent, no solament no ha guanyat en estos ultims anys, sino que ha anat arrere.

          Es un fet que molts dels estudiants odien el valencià que els obliguen a usar en les escoles, I que mai utilisen fora d’elles. O be parlen castellà, sobre tot en les ciutats, o be parlen el valencià de sa casa i del seu poble.

          Es un fet que els castellà-parlants es senten agredits per les pressions administratives que els obliguen a saber valencià, baix pena de no tindre acces a molts llocs de treball, sobre tot oficials. Estes pressions afecten negativament a mes de un cinquanta per cent dels valencians que parlen castellà. Que aixo es aixina ho confirma la creacio d’una Associacio Valenciana de Castellaparlants, sorgida de la necessitat que tenen de defendre’s contra tota discrimanacio llingüistica, per lo demes anticonstitucional.

          La politica llingüistica de la Generalitat Valenciana te, al meu pareixer, dos erros basics. El primer es voler ignorar que el poble valencià  ha creat a lo llarc de molts sigles una llengua i cultura que considera en tot dret com a propia, compartida pacificament en molts de parla castellana, que son i es senten tambe valencians. Despullar a la llengua valenciana del seu nom i voler integrar-la a la força en la llengua i la cultura catalana, en el clar objectiu de formar una utopica nacio catalana, no ha conseguit mes que fer creixer el rebuig dels cstellaparlants a eixa llengua oficial, convertida en el simbol d’una nova opressio. Ells no volen parlar catala. Pero, com el valencià que parlen ha quedat arraconat i fora dels centres escolars i de cultura, acaben preferint el castellà.

          El segon erro basic ha segut el forçar la nova parla com a mig exclusiu d’aprenentage  en els centres escolars. Com que, de fet, esta ensenyança no es llimita a la llengua, sino que, compren la major part d’assignatures, comporta al mateix temps una ideologia politica pancatalaniste i anticastellana, a l’agravi dels qui no volen que els seus fills siguen privats de la llengua oficial de tota Espanya, reduida en certs plans escolars a una assignatura com l’angles.

          En conseqüencia, lo que està fent el govern autonomic es impondre una llengua que no es la valenciana, i damunt impedir a mes de la mitat de valencians que puguen eixercir el seu dret a elegir en l’escola la llengua castellana, per ad ells materna.

          Els resultats son: unes elits sectaries, que acaparen el poder i els privilegis a base de promoure el catala; un poble desorientat que no sap com parlar el valencià i es passa al castellà; i uns castellaparlants que s’afirmen en lo seu i s’organisen per a no ser marginats.

          En lloc de promoure l’amor a Valencia, fent que la gent se senta atreta per sa brillant historia, i en ganes de coneixer-lo millor i de parlar-lo mes, ha conseguit que una gran part d’escolars el soporten com a una creu; que no pocs l’odien com a un impediment real en els seus estudis i, sobre tot, que el vegen com es veia en atres temps allo que es dia “Formación del Espíritu Nacional”, una cosa forçà, oficial, objecte de burla i despreci. Com en tot l’obligat que no es vol. Han fet d’aixo que diuen valencià i que no ho es, la llengua d’un partit i d’un regim politic. Lo pijor.

Joan Costa i Catala

                          El ferro que desperta

                          Valencia 1998

LES “RENUNCIES” DEL SR. PUJOL

Joan Costa i Catala (q.e.p.d.)
El ferro que desperta - Valencia 1998

Cada volta que el Sr.Pujol ve a Valencia,  i no com a particular,  sino com a president del seu païs, procura deixar clara constancia del paper feudatari que reserva a Valencia respecte a Catalunya en els seus esquemes politic-culturals, al mateix temps que mixorrerament fa protestes de no intromissio en els nostres asunts.

Quan el Sr. Pujol, afirma que “evidentment, dintre del que es la literatura catalana, incloen March i Sant Vicent Ferrer; Catalunya no pot renunciar a ells con València no pot renunciar a Muntaner”, està seguint una llarga historia d’aspiracions frutraes, que arranca de la mateixa reconquista.

Front a les aspiracions dels grans senyors acompanyants de Jaume I, que volien convertir el regne moro de Valencia en un conjunt de dominis colonials dependents dels respectius senyorius, a on poder prolongar i reforçar la seua soberania feudal, el rei constitui Valencia en un regne directament lligat a la corona i a la casa real,  dotat d’entitat propia i de propis furs, regne que ben pronte superaria en tots els camps als vells dominis de la corona aragonesa.

Pero, si Arago, despres del casament de Ferran el Catolic, pergue identitat i es va anar assimilant a Castella, sobre tot en la llengua, els antics comtats de Barcelona, Urgell, Pallars, Bessalu, Girona, etc. havien anant configurant una nova entitat, nomenà Catalunya, la qual arreplegà eixa vella aspiracio feudal, frustà en la conquista, de considerar Valencia i als valencians com a una cosa propia.

Ya Onofre Almudever denunciava, en sa famosa carta proemial a l’edicio de 1561 del “Llibre d’Espill” de Jaume Roig, una pretensio que hui mos resulta de lo mes familiar: “...aquell vostre Ecellentissim Poeta y estrenu cavaller mossen Ausias March, que essent natural de Valencia los Cathalans lo s’han volgut aplicar”.

La renaixença catalana i el protagonisme que adquiri Barcelona com a capital i motor d’un nou concepte de la catalanitat ha convertit la vella aspiracio poc mes que en un dret adquirit. Per a aquells que consideren inqüestionable la realitat d’uns països catalans i d'una area cultural catalana, qualsevol afirmacio i reivindicacio per part valenciana de sa propia identitat, al marge del fenomen catala, ho tenen per secessioniste i ho consideren un atentat contra l'unitat que donen per feta, sent aixina que historicament no ha existit mai.

D’esta manera, lo que en ells ha segut sempre i continua sent una mera pretensio,  ho tenen ya com a dogma inqüestionable, i qualsevol discrepancia,  per fonamentà que estiga i carregà de rao, la tenen per una actitut acientifica. Quan els valencians, eixint a la defensa de lo que sempre hem segut i volem ser, escrita i parlà per valencians, els pujols d’ara i de sempre mos miren com a separatistes que atenten contra  una unitat, que a soles està en la seua imaginacio i en la seua voluntat de protagonisme historic, pero no en la tradicio i voluntat del poble valencià.

Un home bo, com Ramon Miquel i Planas, que des de Barcelona contribui a noves edicions de classics valencians, no va poder substraure’s a la mateixa mentalitat possessiva i, en l’introduccio a un “Cançoner satiric valencià dels sigles XV i XVI”, publicat en Barcelona en 1911, escriu d’esta manera: “Vist el cas des de Catalunya estant, no hi ha pas dubte de que com mes els valencians extremen pretensions i l’autonomia de llur varietat idiomatica enfront del català, major necessitat hi ha per part nostra de reivindicar la unitat llingüistica de les gents qui poblen la faixa llevantina de la peninsula ab les illes balears. Sobre tot respecte de Valencia, el nostre interés creix al consdierar la preponderancia que assoli la escola poetica valenciana en el sigle XV. Privar a Catalunya y a sa literatura de l’aport que representa la produccio de les lletres valencianes d’aquella epoca... fora deixar la nostra historia literaria trencada al bell-mitg de sa creixença i ufanor”. Es dir, que, no poden negar la pobrea originaria del catala lliterari front a l’esplendor dels nostre sigle d’or, en el que els classics valencians, sense excepcio, sempre digueren escriure en llengua valenciana, l’unica eixida per a omplir l’evident buit es proclamar catalana la nostra “varietat idiomatica”, en nom de l’unitat de la llengua.

L’actitut del Sr. Pujol obedix, per tant, a una pura necessitat, clarament expresà ya per Ramon Miquel i Planas, que afig en el passage mencionat: “fora arrencar de la Literatura Catalana la Poesia quasi per enter, car en cap altre moment, abans de la Renaixença, ha arribat a adquirir l’escla ab que se’ns apareix mercè als Ausias March, als Roiç de Corella, als Jaume Roig, als Gaçull, als Fenollar, i atres cent mes”. Ell s’ho diu tot.

El Sr. Pujol que no ha dit mai de compartir la denominacio de cava per als nostres vins, no està dispost a renunciar als nostres classics, ni al Misteri d’Elig, ni a la paella. En realitat no es fa l’anim de renunciar a que tota Valencia siga catalana, que per aixo inclou en els mapetes dels països catalans, i la proclama catalana en les exposicions itinerants per tota Europa, mentres que el Sr. Ministre Sr. Sole Tura fa lo que pot, i mes, per a que la llengua valenciana no siga oficialment reconeguda en el for de l’Europa Comunitaria, i el Sr. Borrell deixa, a mes no poder, les vies rapides de comunicacio que passen per Valencia per a ben entrats els anys dosmil, es dir, alla quan brame la tonyina.

ELS EFECTES DEL "NORMALITZAT"

Autor: Chimo Lanuza 

(Nomes versio en Valencià · Solo versión en Valenciano)

 Certament, la politica llingüistica que s’ha posat en practica en Valencia no ha cobert les expectatives creades –ingenuament, es pensaven els politics que tot consistia en la “Llei d’us” i au-. Despres de tots estos anys d’aplicacio de l’esmentada llei, la conseqüencia mes evident es que aumenten els coneixedors de la llengua pero disminuixen els seus usuaris. ¿I aço per que?

Una reposta clara, evidentment, es el divorç existent entre el sistema que s’ensenya en les escoles i el que es parla en el carrer. Resulta tan forçat, tan ridicul, tan antinatural parlar el tal “Normalitzat” que, a l’hora de la veritat, a soles s’utilisa en molt poques ocasions –i sempre condicionades per l’entorn-. D’entre totes les barbaritats, la mes coenta es sentir parlar a un chiquet de deu anys utilisant formes com “aquest”, “aleshores”, “esbarjo” i un llarc etcetera. El chiquet pareix d’un atre mon. Resulta tan horroros com sentir-lo declamar “La princesa está triste...” de Rubén Darío en l’afectat historionisme que tal poema sugerix.

Un atre motiu igualment important es –ya ho he apuntat en unes atres ocasions- la falta de referents utilisant eixe codic tan afectat. Deportistes d’elit, artistes, politics..., habitualment s’expressen en castella. I lo que passa; com en el cas del chiquet de deu anys, quan algun d’estos personages publics “normalitza”, el resultat es patetic de forma que ni ells mateix ni els seus seguidors son capaços d’identificar-se en eixe codic. Afortunadament, clar, per a la llengua valenciana.

No podia faltar: la nefasta politica llingüistica dels governs que hem tengut i seguim tenint en Valencia: acomplexats, castellanistes, catalanistes; gent que no li importa ni la llengua ni l’identitat valencianes, gent que te uns atres objectius en la seua carrera politica, gent que no te preparacio en el tema, gent que no te clara la seua filiacio identitaria... De tot aço, l’unic resultat possible ha segut governs que s’han dedicat a “omplir la papereta”, “fer el numeret”, intentar llevar-se el problema d’enmig. Ahi està lo llamentable del cas: el valencià, la llengua valenciana –inclus el catala i el castella-, en definitiva, la llengua, ha acabat convertint-se en un problema deixant de costat i cada volta mes arrere la seua funcio natural: ser un instrument de comunicacio aglutinador, vertebrador, identitari i referencial.

Ara be, no tot ha segut negatiu (per al pancatalanisme, clar; el valencianisme mai trau beneficis dels seus esforços). Lo que ha conseguit el “normalitzat” ha segut confondre als propis valencians, inclus a molts valencianistes. ¿Quin valencià “normal” no utilisa formes alienes al valencià comu, formes evidentment catalanes? ¿Quin valencianiste no ha dubtat mes d’una vegada davant l’utilisacio de determinades paraules, expressions, etc.? Moltes persones utilisen catalanismes sense donar-se conte i, no obstant, juren i perjuren que son mes valencianistes que ningu. 

I una atra conseqüencia: el “normalitzat” ha creat grapats i grapats de “correctors vius”. Les ultimes generacions no saben parlar be valencià, no saben escriure ni valencià ni “normalitzat”, cometen moltes incorreccions, utilisen molts castellanismes i barbarismes en general... pero si que s’han quedat en la cançoneta: “La y grega no existix en valencià”, “Nosatres està mal dit”, “Falten accents” (quan ells no en posen ni en castella”, “Aço no es diu aixina”... ¡No et fot!

AGENCIATRIBUTARIA.ES ¿PERQUÉ EN CATALA?

Autor: Joan Benet http://www.llenguavalencianasi.com/

Fa uns dies aní a la pàgina Uep de l'Agència Tributaria, per a vore de quina forma s'anava a fer enguany la declaració de la Renta, fins ahí tot be. Fon després, quan arribí a la pàgina quan no pogué donar crèdit a lo que els meus ulls estaven veent. La pàgina Uep de l'Agència Tributaria, la qual és troba en la direcció, http://www.agenciatributaria.es depen directament del govern central, el govern que té la seua sèu en Madrit, en el Palau de la Moncloa. Com tots sabem, l'idioma oficial en l'estat espanyol és l'idioma castellà o espanyol, després hi ha unes atres llengües cooficials junt al castellà en algunes comunitats autònomes d'Espanya a més d'un bon grapat de llengües que encara que no siguen oficials en les seues comunitats si que és parlen en elles o en alguns punts localisats d'elles, com per eixemple, el valencià, el gallec, l'euskara, el balear, l'aragonés, el català... i açò és una cosa que no és pot discutir per que realment és aixina, el nostre regne Espanyol és molt ric en llengües autòctones. En eixe cas pense que el govern central en les pàgines seues, siguen de lo que siguen, a banda d'estar escrites en castellà, clar està, no deurien de tindre favoritismes per cap de les atres llengües que és parlen en Espanya, i no traduir les seues Ueps a cap atra llengua autòctona del territori espanyol, o en el seu defecte, traduir les seues pàgines per lo manco, a totes les llengües reconegudes com cooficials junt al castellà en les diverses comunitats autònomes. Pero qual fon la meua sorpresa quan després d'arribar a la pàgina de l'Agència Tributaria viu que la mateixa estava escrita en castellà i traduida al català, si també en català. Açò em du a pensar varies coses, la primera d'elles, ¿Perqué està traduida al català?, ¿Perqué no està traduida al valencià?, ¿A l'euskara?, ¿A la fabla aragonesa? o, ¿A l'esperanto?, ¿Perqué han triat el català per a traduir la pàgina de l'Agència Tributaria i no una atra llengua?. Després d'eixa pregunta m'ha arribat al cap una atra qüestió, ¿És acàs que el català és la llengua cooficial junt al castellà en l'estat espanyol?, o ¿Potser que siga que el castellà és la llengua cooficial junt al català en l'estat espanyol? Conyas apart, realment crec que el fet d'haver traduit la pàgina de l'Agència Tributaria al català és fomentar el català tant dins de l'estat espanyol com fora, puix totes les persones que arriben ad eixa pàgina i vegen al català junt al castellà van a associar les dos llengües al regne espanyol i açò correctament, no és aixina. El català a soles és una llengua minoritaria que és parla en un punt molt localisat de la nostra geografia, Catalunya. He de dir que mosatros, els valencians, portem més anys dels que té la meua yaya, defenent-mos de la catalanisació que ve dels nostres veïns del nort, i d'els seus "països catalans", pero realment no té molt trellat intentar defendre-mos d'açò, quan el govern central està donant soport a la llengua catalana, que com tots sabem, és el cavall de Troya, en el que venen els catalans per a després, no demanar, sino exigir l'anexió territorial. Sería molt important que el govern central recapacitara, i que afegira a les seues traduccions en la Uep, totes les llengües oficials en el nostre estat espanyol o que no afegira cap llengua minoritaria.

EL CATALANISMO DEL PP. EN LA COMUNIDAD VALENCIANA

Video en el que se denuncia como se catalaniza a los alumnos de los colegios, institutos y universidades, tanto públicos como concertados, según la normativa de enseñanza ordenada por el Partido Popular en la Comunidad Valenciana.

Se debe prestar especial atención a las declaraciones del pepero González Pons, en su "defensa" de las señas de identidad del pueblo valenciano, cuando fue precisamente él el que concertó con los poderes catalanes la catalanización de esta Comunidad, mediante la creación de la Academia Valenciana de la Lengua, compuesta por ventiún académicos de curriculum catalanista.

http://www.valenciafreedom.com/foro/34-actualidad/23607-asi-se-catalaniza-jovenes-valencianos-bajo-el-mandato-del-pp.html

Russafi.

LA DEMAGOGIA I EL COLABORACIONISME DELS "ANTI-ANTI"

Autor : Jaume de la Serra

El 15 de Març de 1939 les tropes nazis de Hitler invadien Checoslovaquia. En eixe païs un sector de la poblacio parlava alemà i, segons els nazis, per eixe motiu formaven part de la "nacio alemana". Dita invasio era la conseqüencia final d'aplicar la consigna pangermanica: "Una llengua (alemana), una nacio (alemana)".

 No s'ha de ser molt inteligent per a deduir que despres de l'invasio de les tropes pangermaniques la poblacio checoslovaca adoptaria una actitut d'autodefensa davant d'esta injustificà i greu agressio, i que ademes desenrollaria un fort sentiment "anti-naziste" (plenament justificat). Eixes son les reaccions més llogiques davant d'un enemic que t'ataca i que vol ferse l'amo de lo teu i posarte baix el seu domini (siga este o no d'Internet). Lo que no seria llogic en ningun cas es que davant de l'agressio nazi els checoslovacs feren com si no haguera passat, ni passara res, no vegeren a cap enemic per ningun lloc i que damunt anaren justificant la seua illogica conducta argumentant que ells no son ni "anti-nazi", ni "anti-res" i que no van en contra de ningu perque son "moderats" i heu volen fer tot en "positiu".

Es evident que si eixe discurs haguera aplegat a ferse realitat i damunt s'haguera generalisat en totes i cada una de les nacions d'Europa que van ser invadides pels alemans, a dia de hui encara estariem baix la bota del nazisme opressor i criminal. Esta clar que eixe discurs "moderat" i "no-anti" que promou no pendre accions d'autodefensa i que les coses se solucionen per obra i gracia de l'espirit sant, nomes beneficia a l'enemic imperialiste invasor, per lo que no pot provindre d'aquells que defenen lo propi en ungles i dents, sino dels colaboracionistes en l'enemic (que sempre n'hi han) que busquen desactivar les resistencies dels qui estan lluitant i fentli front a l'enemic.

Mosatros, els valencians, estem patint una agressio similar desde fa temps, encara que, gracies a Deu, de moment l'enemic no té tancs ni canyons en els que amenaçarmos (encara que a més de u ya se li estan notant les ganes de tindrelos). Mentres tant fan us d'atres "armes" mes discretes i sofisticaes. Aixina, ya en 1917 Rovira i Virgili, un dels pares del nacionalisme pancatalaniste, proclamava a image i semblança del nazisme pangermanic:

“Quan el domini geografic d´un idioma nacional està netament delimitat, coincidix, en efecte, en el territori d´esta nacionalitat. (…) Units pel comu orige, per la comu historia i pel comu llenguage, els catalans, els valencians, els mallorquins, els rossellonencs son un mateix poble, una nacio unica. (…) I hui, en Catalunya, ya no es diu molt valencians i mallorquins, sino catalans de Valencia i catalans de Mallorca. (…) Les Isles Balears son la Catalunya insular, com el Principat i el Reine de Valencia son la Catalunya peninsular, com el departament frances dels Pirineus Occidentals es la Catalunya ultrapirenaica. [El catalanisme] és completa i fondament pancatalaniste. (…) L´arraïl mes profunda del pancatalanisme es induptablement la comunitat de l´idioma. Perque l´idioma es el llaç viu que unix a tots els catalans de l´ampla Catalunya nacional (…) Per la comunitat de l´idioma s´arribarà a la futura unitat politica”

Enric Prat de la Riba, un atre de la mateixa corda que Rovira i Virgili, en 1907 dia entre atres perles:

"Mentres tant, fem com els anglesos en la seua Greater Britannia, flor d´imperi a punt d´obrirse; parlem de la Catalunya Gran, que no es a soles el Principat, ni Mallorca, ni el Rossello, ni Valencia, sino Valencia i Mallorca i el Principat i el Rossello, tots a la vegà. Tots som uns, tots som catalans”

Alguns volen fer creure que els valencians vegem "fantasmes" imperialistes catalans aon nomes hi ha "germanor" desinteressà; pero com concluia aquell: "...no pots enganyar a tots, tot el temps". A dia de hui la cosa esta més que clara i a ningu se li escapa que el nacionalisme catalaniste fa servir la mateixa consigna hitleriana, "una llengua (catalana), una nacio (catalana)" per autoarrogarse la suposta llegitimitat d'incloure a l'historic i independent Reine de Valencia dins del fictici proyecte dels "països catalans" ("Catalunya gran"). Aixo heu saben la majoria de valencians/valencianistes que lluiten de valent per la seua terra i la seua Llengua Valenciana, encara que pareix ser que hi han uns quants que no s'enteren (o no volen enterarse) i van de "anti-anti", "moderats" i "positius" per la vida sense vore a l'enemic catalaniste (i les seues agressions) per ningun lloc. Ells sabran aon volen aplegar per eixe cami, pero a lliberarmos de l'imperialisme catalaniste i mantindre viu el patrimoni i el genuï Idioma Valencià segur que no.

LAS TESIS ANTIVALENCIANAS DEI. PANCATALANISMO

Por: Ricardo de la Cierva

Durante casi siete siglos el Reino de Valencia, integrado desde su nacimiento en la Corona de Aragón y a través de ella en la Corona de España, vivió en la Historia sin la menor duda sobre su identidad. Coexistían pacíficamen­te, fraternalmente, desde la propia conquista dos lenguas en su territorio, a las que todo el mundo, dentro y fuera del Reino, denominaba -sin excepción alguna- castella­no y valenciano, que gozaban de la misma dignidad y res­peto; lengua castellana, lengua valenciana. Algunos escri­tores geniales del reino utilizaron la lengua valenciana -Ausias March, Joanot Martorell-, otros el latín, como el humanista Luis Vives; otros el castellano, como Gaspar Gil Polo y Guillén de Castro; todos ellos con la convicción de usar un idioma propio, no ajeno ni menos extranjero. Siete siglos es una larga etapa histórica de asentamiento regional y cultural, que parecía estable y definitiva. Hasta que ya en nuestro tiempo, desde los comienzos del siglo XX, la fuerza expansiva del catalanismo naciente convertido an­tihistóricamente en pancatalanismo montó una campaña demoledora, penetrante y tergiversadora contra toda esa agitadísima tradición; estudiaremos luego los impulsos los jalones de esa campaña. Ahora nos basta con enumerar sus tesis principales, inoculadas a la opinión culta y sentir popular del Reino de Valencia en nuestro siglo -de fuentes catalanistas, pero con habilidad suprema, gracias a la cooperación inconcebible de una quinta co­lumna valenciana que ha colaborado en la invasión con el mismo entusiasmo con que los tlaxcaltecas ayudaron a Cortés para conquistar el imperio de los aztecas. Estas te­orias son las siguientes:

El Reino de Valencia, devaluado en nuestros días lo País Valenciano (un invento y denominación que ya, existieron), forma parte hoy, como la había formado siempre, de una entidad histórica y cultural llamada Paisos Catalans o Catalunya Gran. Así, el tlaxcalteca Joan Fuster: «De Salses a Guardamar, de Maó (Mahón) a Fraga, som un poble, un sol poble» (Nosaltres els valencians, p. 134).

2.    Esta «realidad» nació por derecho de conquista en el siglo XIII: «Las Baleares y Valencia fueron pobladas por catalanes, y nuestra lengua es la misma con variantes locales. Obra suya, por tanto, es la formación de la Gran Cataluña» (Ferran Soldevila, Resum d'história..., p. 67).

3.    Otro tlaxcalteca famoso, Manuel Sanchís Guarner, tenido casi hasta ahora por intocable (cuando es realment­e uno de los quintacolumnistas más tocables de todo el .concierto), concreta los orígenes del bilingüismo: «La zona litoral fue repoblada por catalanes y hablaba catalán; el :entro de la interior lo fue por aragoneses v hablaba cas­tellano» (tesis de 1956).

4.       No hubo por tanto una lengua valenciana inicial en la conquista; los mozárabes del Reino de Valencia, que pu­dieron guardar su religión y su romance, habrían sido ani­quilados por las convulsiones islámicas -almorávides, almohades- y en la Valencia de los siglos XII y XIII no dejaron sino leves vestigios de romance, nada parecido a una lengua valenciana primordial. Por tanto la len1ua va­lenciana actual se deriva directamente del catalán que irrumpió en la conquista; no es realmente valenciano sino catalán.

5.    Pese a que este presunto catalán del Reino de Va­lencia no florece más que en una parte del territorio, el País Valenciano no es Aragón, ni Castilla, sino que forma parte de Cataluña, la Gran Cataluña, los Países Catalanes. Se toma, pues, la parte por el todo, para luego convertir al todo en parte de una entidad superior.

6.    Y por tanto, «el valenciano es uno de los dialectos catalanes» (M. Sánchez Guarner, La llengua..., p. 3).

LA MOSCA "PANCA" CONTRA EL CRISTAL VALENCIANO

Autor: Valenciadelig
----------------------------------

Me llama la atención lo machacones que son los pancatalanistas. Entiéndanse como tales tanto a los esquiroles valencianos, que no paran de dar la tabarra diciendo que todos los valencianos somos catalanes, que nuestra lengua Valenciana es el catalán y que la Comunidad Valenciana pertenece a la "Gran Cataluña", como a esos catalanes "metomentodo" que se nos cuelan (día sí, día también), desde la vecina Cataluña y que hacen y dicen exactamente lo mismo que los ya mentados esquiroles.
El caso es que todo lo que dicen se lo creen a "pies juntillas". Y es más, se sienten tremendamente ofendidos al comprobar que la inmensa mayoría de valencianos no comparten, ni por asomo, esas "verdades" que proclaman a los cuatro vientos de manera machacona.
Resulta más que evidente para ellos que toda esa gran mayoría de valencianos está "equivocada", que han sido "lavados de cerebro" y que, por tanto, es preciso reconducirlos a la "verdad" pancatalanista, panacea y solución única para todos los males y miserias del pueblo valenciano.
A uno se le viene a la cabeza, ante tamaña insistencia, reiteración y "erre que erre" por parte de los pancatalanistas, la imagen de esa mosca, golpeándose una y otra vez contra el cristal, empeñada en hacer camino allí donde no existe, ni existirá jamás posibilidad para hacerlo.
Así pues, al igual que la mosca, poco o nulo beneficio van a sacar los pancatalanistas a cuenta de los valencianos. Pero también, al igual que la fastidiosa mosca, los pancatalanistas nos molestan a todos con su zumbido, verborrea absurda y topetazos continuados. A imagen y semejanza del menospreciado insecto, no nos dejan estar tranquilos, ni vivir en paz y en sosiego en nuestra propia casa.

Parece que ya va siendo hora de que todos los valencianos, que lo sean y se sientan como tales, empecemos a buscar el bote de insecticida y le pongamos las cosas claras a la fastidiosa mosca "panca".

http://www.valenciadelig.cjb.net
Editado por valenciadelig, Sabado, 15 de Mayo de 2004, 01:08

PAIS CATALA

Autor: Desconegut

Els "Països Catalans" són simplement una alucinació de persones que no tenen clar a on es troba el llímit entre la realitat i la fantasia. De fet, yo encara no he vist cap llibre que siga bo i en un mínim de rigor històric, ya siga de text o de llectura, que s'atrevixca a dir tal cosa o a dibuixar l'image de l'esquerre.

Es més, Catalunya a pesar de tot pertany a un ent territorial molt major, nomenat Espanya i el govern espanyol en la seua pàgina del Ministeri de Sanitat i Consum en la pàgina dedicada a les prestacions sanitàries, (per citar alguna image oficial) té dibuixat i be definit com estan estructurades les comunitats autònomes d'Espanya.

De totes maneres, com es veu en l'image, i com es troba expressat en la Uep Oficial de la Generalitat de Catalunya, cite textualment, "Mapa territorial de l'idioma català. Es parla en una extensa àrea (68.000 km2) de l'est de l'estat espanyol (Catalunya, Illes Balears, Valéncia, la Franja de Ponent i alguns municipis murcians fronterers en Valéncia), Andorra, el sur de França (Departament dels Pirineus orientals) i a la ciutat sarda de l'Alguer." ¿¡!?

Un paràgraf més avall, en la mateixa Uep Oficial de la Generalitat de Catalunya, podem llegir,"

Marc llegal sobre la llengua catalana.

El marc llegal relatiu a l'àmbit llingüístic figura, per lo que respecta a l'estat espanyol, en la Constitució de 1978 (bàsicament en l'artícul 3), en l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Aragó, i es desenrolla en les lleis de normalisació llingüística de Catalunya (1983) i les Illes Balears (1986), i en la d'us d'ensenyança del valencià (1983). D'acort en esta llegislació el català és la llengua pròpia de Catalunya, Illes Balears i País Valencià, a banda de ser llengua oficial com també lo és el castellà. En Andorra, el català és l'única llengua oficial segons l'artícul 2 de la Constitució del Principat d'Andorra de 1993. Ni Catalunya Nort ni l'Alguer disponen de llegislació pròpia en lo referent a la llengua.

Pero tot lo dit en eixe paràgraf no és cert. (I si tot no és cert és que alguna cosa és mentira).

Vorem, primer erro, l'artícul 3 de la Constitucio Espanyola de 1978 diu,
Artícul 3

1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'estat. Tots els espanyols tenen el deure de conéixer-la i el dret a usar-la.

2. Les demés llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acort en els seus Estatuts.

3. La riquea de les distintes modalitats llingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.

Lo que diu el punt 1, està clar, aixina com lo està el punt 3. Cenyint-me al punt 2, que la comunitat autònoma a on hi haja una segon llengua seran les dos oficials en la seua comunitat autònoma, no implica que siga un Marc Llegal per a implantar el català en Valéncia, puix també podria implantar-se el gallec, euskara, etc, o en Catalunya el valencià, el gallec...

Segon erro, l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat de Valéncia NO diu absolutament gens sobre el català, és més en el seu artícul 7 en el seu punt 1 diu textualment

Artícul 7

1. Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà. Tots tenen dret a conéixer-los i usar-los.

Tercer possible erro, l'Estatut d'Autonomia d'Aragó, en respecte a la llengua diu en el seu artícul 7 textualment,

Artícul 7

Les llengües i modalitats llingüístiques pròpies d'Aragó gojaran de protecció. És garantisarà la seua ensenyança i el dret dels parlants en la manera que establixca una llei de Corts d'Aragó per a les zones d'utilisació predominant d'elles.

En cap moment nomena al català per a res, i realment desconec si el català està reconegut en Aragó com a una modalitat llingüística pròpia.

Estos tres erros són massa grans per a que la Generalitat de Catalunya els done ampar. A mi particularment em dona molt que pensar.

Després tenim que en el mateix mapa hi ha dos vertents molt diferents, la primera és la llingüística, en la que a poc que nos descuidem, i per ad açò falta ben poc, nos van a guanyar la partida, puix l'Estatut d'Autonomia Balear si que diu en ell que la llengua oficial és el català, i la segon vertent la geogràfica puix a la vista de tot lo món la Comunitat Valenciana, (que no el País Valencià), Les illes Balears i tots els territoris que la Generalitat de Catalunya assumix com els seus Països Catalans, estan desaparegent de l'àmbit mundial com a llocs en identitat propia, passant a ser a soles poc més que uns poblets de Catalunya.

Est és el verdader mapa polític d'Espanya, el qual està extret de la pàgina oficial del Ministeri de Sanitat i Consum. Pulsa sobre l'image per anar a la pàgina.

Una reflexió raonable i serena seria que en primer lloc la Generalitat de Catalunya no deuria de fomentar este desvario llingüístic, i geogràfic, puix la seua actitut a soles ajuda a generar llegions de persones mal informades que defenen i lluiten per uns erros polítics.

Una segon reflexió seria que les províncies i països afectats, ya que a més d'Espanya se troben afectats, Itàlia, França i Andorra, no deurien de permetre tal abús llingüístic i territorial, segons els casos, i deurien d'erradicar-lo d'arraïl per a posar a cadascú en el seu lloc, puix açò no fa res més que fomentar el ya sumament exacerbat nacionalisme català i confondre a tot lo món, i al dir tot lo món em referixc lliteralment a tot lo món, puix Internet és una font inagotable de megalomanies catalanes a l'alcanç de qualsevol persona en qualsevol part del món, i lo que un llig i veu en qualsevol pàgina d'Internet sense saber la realitat soci-política del país en qüestió, és lo que li val per als seus menesters.

Si vols vore una captura de la Web de la Generalitat Catalana donant l'informació del temps en lo que ells nomenen els Països Catalans, pulsa ací

EL ANTI-CATALANISME "DE CONSTRUCCIÓ"

Autor: Jaume el de la Serra

"El anti-catalanisme de construcció" - 1ª Part. La precaria situacio del valencianisme politic. - 2ª Part. Postulats impopulars de diferents discursos valencianistes. - 3ª Part. El anti-catalanisme necessari pera la construcció de la identitat valenciana. - 1ª Part. La precaria situacio del valencianisme politic. El valencianisme "de veritat" eixe que alguns anomenen despectivament "blaverisme" pareix travessar un moment "delicat". Els atres valencianismes, els de "mentira", o siga, els "tercerviistes" o "catalano-valencianistes" i els "valencianistes en mija familia catalana", o siga, els "panques de sempre", que diuen a boca plena alló de "valencià es la meva manera de esser català" (i que sembla que viuen casi tots en Vinaros o una miqueta mes amunt), estos "pseudovalencianismes", com dic, tampoc pareix que estiguen com "pera tirar coets". Pot ser alguns de estos "valencianistes de mentira" estiguen prou contents per tindre una A.V.L. (Academia Valenciana de la Llengua) que oficialisa una normativa catalanisadora, desnaturalisadora (i ilicita) pera la Llengua Valenciana, mentres tracta de canviarli el nom a la nostra llengua centenaria per el de "català-valencià" o similar (sense haverne cap necessitat pera fero). ¡ Quina faena mes bona que està fent la A.V.L. ! Si aixo es "velar, protegir i potenciar" el idioma Valencià (tal i com dictamina el seu reglament), no vullc ni imaginarme lo contrari. Ara be, que ningun "pseudovalencianiste" cante victoria. Ya sabem que la A.V.L. nomes es producte de PP i PSPV i de les conveniencies coyunturals que tingueren estos partits a l'hora de crear la entitat (El PP tenia que ferli "la rosca" als catalans de CiU pera governar en Madrit). La A.V.L. es un "montage" politic que acabarà anantse'n de la mateixa manera que ha vengut, o siga, politicament. I es que a la societat valenciana, la A.V.L. i tot lo que fa, resol o dictamina, "se la bufa". Eixe "pastiche" "catalano-valenciano" que reglamenta no se ho traga ningu i com a llengua forastera i estranya que es, se estudia per obligacio i pera aprovar els examens, pero ni se utilisa, ni se sent com a propia. (Cosa que a la A.V.L. li issiona tres pitos, perque en realitat lo que ells volen aconseguir es que el idioma valencià acabe nomenantse "català", per tot alló de posar les terres valencianes dins dels "països catalans", "gran catalunya", "eurorregió", etc..., (faena fantastica dels membres de la A.V.L. pagada en sous millonaris, dels diners dels valencians)). I de la mateixa manera que la societat valenciana es impermeable a eixe "bodrio" llingüístic que mos vol clavar de través la A.V.L., sembla que tambe ho es al "valencianisme" (a la vista dels resultats electorals obtinguts pels diferents partits auto-anomenats valencianistes). ¿ Com es possible que la societat valenciana "passe" del valencianisme, quan hauria de ser al contrari ? (ya que suposadament, els partits "valencianistes" defenen "lo valencià" en mes conviccio que els partits "espanyolistes"). Be, el cas es que pera que algu te escolte li has de dir coses que li interessen i li agraden (ademes de que siguen veritat). Sino, temps perdut i saliva gastada. La moto no te la compren. - 2ª Part. Postulats impopulars de diferents discursos valencianistes. ¿ Son els mensages dels diferents "valencianismes" interessants i sugestius pera la societat valenciana ? ¿ Les caracteristiques del producte que se presenta com "lo valencià" son atractives i desijades pera els valencians ? ¿ O acas se està volent vendre un "producte" sense atractiu, que a ningu li fa falta, ni li interessa ? A continuacio se analisen una serie de idees i conceptes presents en la ideologia de diferents corrents valencianistes que pareix tenen poc atractiu pera la societat valenciana: 1) "Unitat de la llengua". El Valencià es català. El Valencià hauria de anomenarse català. Els anteriors plantejaments no tenen res de "valencianistes", ni son gens atractius (excepte pera els catalans). Els valencians haurien de estar "grillats" pera acceptar massivament una cosa aixina. 2) "Països catalans (hui "Eurorregio")". Les terres valencianes formen part dels "països catalans". Els Valencians son catalans. La mateixa resposta que en el punt anterior. 3) "Catalans germans, espanyols adversaris". Catalans i Valencians cosins germans. Els espanyols el enemic a batre. Una quantitat molt alta de valencians son monollíngües castellans i la resta intercanvien el us del castellà i el valencià en tota normalitat. Els valencians tenen instalada una "espanyolitat" sense estridencies desde fa sigles (producte de una inmersio "pancastellanista" durant 500 anys i de una concepcio "hispana" (romana) molt mes antiga). Tractar de "vendre" ara mateix als valencians un sentiment "antiespanyol" es un producte que no te eixida en la societat valenciana. Per contra, el secular i generalisat sentiment anticatalà que manifesta el poble valencià està molt arrailat i es molt facil de incentivar (i actualment mes encara, a la vista de tota la manipulacio i mentires que els catalanistes estan fentne servir en contra de "lo Valencià" per tal de aconseguir les seues ambicions politiques i llingüístiques). 4) "Nacio Valenciana Independent de Espanya". Els valencians no son espanyols. En este punt mos situem mes especificament dins de la corrent del "nacionalisme valencià". Deixant a un costat les opinions pera dir si es llegitima o no, la demanda independentista del "nacionalisme valencià", lo unic que en este moment mos interessa saber es si esta proposta es, ara mateix, "vendible" o no, a la societat valenciana. La resposta passa per lo que se ha dit en el punt anterior, "els valencians tenen instalada una "espanyolitat" sense estridencies desde fa sigles", per lo que no tenen cap necessitat de independisarse de Espanya pera complir les seues aspiracions basiques i humanes (familia, treball, vivenda, seguretat ciudadana, etc...). Es mes, la inmensa majoria de valencians no tenen cap inconvenient en reconeixer que son "valencians i espanyols" (per contra, molt pocs en hi ha que diguen que son "valencians i catalans" o "valencians purs") i pot ser, no creguen que independisantse de Espanya vagen a viure necessariament millor que ara. Per atra part, molts valencians tenen memoria historica i sentit comu (encara que alguns pensen que aixo ho tenen nomes ells) i ningu te ganes de "jaleos" que mos puguen portar a alçaments militars i guerres civils fraticides aon lo unic que se aconseguiria seria destruir el benestar que ara tenim (un privilegi molt delicat que no el tenen tots els pobles del mon) i sustituirlo per el patiment, la miseria i la mort. En hi ha que ser realistes i donarse conte de que, ara mateix, la societat valenciana interpreta coma una agresio les manifestacions independentistes del sector nacionaliste, ya que, de moment, la nostra societat, de manera molt ampla, se identifica plenament i sense rubor com a una part constitutiva de Espanya. >>>>>>>>>> Sinteticament se podria dir que, els següents punts ideologics utilisats recurrent i insistentment per diferents corrents del valencianisme no resulten gens atractius a la societat valenciana i mes que adhesions lo que fan es generar animadversio i rebuig en els valencians cap a tot el que comulgue en eixos postulats (lo que despres se veu reflectit en els resultats electorals): 1) El Valencià es català (unitat de la llengua). 2) Els valencians i les terres valencianes son catalanes (països catalans/eurorregio). 3) Els espanyols son els adversaris dels valencians (antiespanyolisme). 4) La Nacio Valenciana te que separarse de Espanya (independentisme). Es possible que alguns no estiguen dispostos a renunciar a les seues conviccions politiques. Evidentment cada u es lliure de fer lo que considere convenient; lo mateix que la propia societat valenciana que, segons la seua idiosincracia, acceptarà lo que li parega interesant i atractiu, i rebujarà i deixarà de votar tot allo que no li agrade. Arribats a este punt, lo logic es preguntarse qué es lo que hauria de fer el "valencianisme" per tal de arribar a la societat valenciana i fer creixer en ella el sentiment identitari valencianiste. - 3ª Part. El anti-catalanisme necessari pera la construcció de la identitat valenciana. La clau de tot este assunt passa per denunciar i informar constantment a la societat valenciana dels abusos que venim patint els valencians per part de catalanistes i pancatalanistes (en molts casos en el soport de institucions oficials catalanes), en tots els aspectes que conformen el nostre patrimoni identitari coma poble Valencià . No se tracta de fer un "anti-catalanisme gratuit" i sense fonaments. Se tracta de defendremos els valencians del "acoso y derribo" real i constant del pan/catalanisme, i de tota la manipulacio i mentira que, en els ultims anys i en molta intensitat, tota esta gent està fentne servir, sense cap vergonya, per tal de aconseguir les seues ambicions politiques. Els catalanistes mos volen absorvir i desdibuixar als valencians, furtantmos les nostres senyes identitaries mes genuines i re-escrivint en mentires la historia. Com a eixemple tenim el cas de la nostra Llengua Valenciana, que ells diuen que es català i que hauria de anomenarse "llengua catalana". O el de la nostra historia com a nacionalitat i regne sobirà, independent de Catalunya, que ara volen incluir en uns inventats i ficticis "països catalans" ("eurorregio"), negantmos el reconeiximent de "Nacionalitat Historica" que mos correspon i les competencies adequades a tal "estatus". Diuen que pera que existixca "el be", ha de existir tambe "el mal", que lo "blanc" sense lo "negre" no se pot concretar, que no sabriem que es la "felicitat" si no coneguerem la "tristesa", ni el "plaer" sense el "dolor". De la mateixa manera, en este mon aon moltes coses se reafirmen enfrontantse als seus contraris, la societat valenciana trobarà i enfortirà la seua identitat valencianista mirantse i comparantse en eixa estranya i forastera identitat catalana que alguns mos volen clavar a la força i fermos creure que es la nostra. Per tant es fonamental informar constantment a la societat valenciana de tots els abusos i atacs que desde fa ya molt de temps venim patint els valencians per part dels catalanistes, perque a traves de eixe coneiximent, la societat valenciana obrirà els ulls i pendrà consciencia de la seua identitat valenciana diferenciada. Si se vol que la societat valenciana prenga empatia i interes per el "valencianisme" éste haura de abandonar tots els postulats que, de manera general, els valencians no accepten i que fan que se acabe rebujant el proyecte valencianiste sencer. Ademes, se li hauran de explicar les coses molt be al poble valencia, pera que sapia diferenciar entre el valencianisme "de veritat" i el "de mentira" (i no acaben clavantmos a tots en el sac del pan/catalanisme). Evidentment, la gent no viu nomes de "Llengua Valenciana", "senyera en blau" o "anti-catalanisme"; el valencianisme politic, ademes, tindra que oferir moltes mes coses a la societat valenciana pera que ésta considere que es una opcio politica interesant i valida a la que donar el seu vot. Jaume el de la Serra

Valencià de Elig http://www.valenciadelig.cjb.netEditado por valenciadelig, Miércoles, 3 de Noviembre de 2004, 00:54