EL CENTENAR DE LA PLOMA (I)

Noticia Historica de la conquista de la Ciutat de Valencia por el Rey D. Jaime I de Aragon.
Luis Lamarca – 1.838 (pags. 28 a 34).

Una de les coses que mes cridaren l’atencio en la celebracio del quint centenari de la conquista del Regne Moro de Valencia pel rei Jaume I el Conquistador (1.738) i de la que mes es parla ara fon la Companyia del Centenar de la Ploma que disolta o suprimida en la Guerra de Successio (entre el borbo Felip V i l’archiduc Carles, any 1.707) es va reproduir en cert modo per ad aquelles festes i per quant, en general, se tenen poques noticies d’aquell cos de tropa civica que no deixà de proporcionar algun dia de gloria a nostra patria, donarem aquelles que siguen prou per a que pogam formar-mos una idea d’esta antigualla.

La dita companyia la creà el mateix rey conquistador, com ho acrediten les paraules del capitul 229 de les Corts que Felip III celebrà en Valencia l’any de 1.604: “Item per companyia del Centenar de la Ploma ab sos macips i pages es antiquissim dels temps de la conquista del present regne, etc.” i encara ho expressen en major precisio el capitul 18 de les Corts de Monço de 1.626: “La companyia del Centenar de la Ploma instituida per la Magestat del Senyor rei en Jaume lo Conquistador, etc.”.

Vullgue aquell monarca que la dita companyia tinguera per patro a Sant Jordi, que ho era de l’eixercit d’Arago i, en conseqüencia, fundaren ses individuos una confraria en l’iglesia del Sant, en la qui tenien una capella particular consagrà a Nostra Senyora de les Victories, en quin altar es veien encara ses armes en els ultims anys de la companyia, que eren la creu i la ballesta, i d’aci vingue el cridar-se-li tambe algunes vegaes com Lo Centenar del Glorios Sant Jordi.

Estava composta de cent ballesters, tots paisans, tant mestres com oficials dels gremis de la Ciutat, els quals gojaven de molts privilegis, i quant eixien formats portaven una sobrevesta de tafetà blanc que els cobria el pit i esquena, en una creu roja de Sant Jordi a cada part. En els ultims temps, si be seguia cridant-se-li del centenar, estava composta per doscents homens, cent ballesters i cent arcabucers. El nomenament o provissio de ses individuos perteneixia als Jurats i al Consell General, i la ciutat es considerava com a coronela de la dita companyia quin capità nat era el Justicia Criminal. Per a celebrar ses festes tenien una casa confraria en lo carrer que hui es crida encara dels Ballesters i ans de Sant Jordi i de la Confraria del Centenar. La porta de la dita casa estava en curta diferencia a on a les hores d’ara es la del vestuari del teatre i tot allo ocupava l’espai que hi ha hasda l’ultim de la platea.

Quant es conclui l’obra del teatre en 1.832 encara es conservaven vestigis de l’altar, que estava raere de la paret exterior del teatre en la que formava un pareto al llarc del carrer Fidalgo, donant front al puesto que ocupaven a l’esquerra de l’espectaor els palcos mes inmediats a l’escenari.

Per a eixercitar-se en el maneig de la ballesta i l’arcabuç, tenien destinat un lloc que es cridava de la Ballesteria, junt a la porta de Quart, a esquenes del Convent de Santa Ursula i atre entre la Porta de la Mar i la dels Judeus, que es la que hui es veu tancà en la plaça del Picadero. (Aixi consta en les deliberacions del Consell General de 8 de febrer de 1.575 i 28 de juliol de 1.576). Alli concurrien a tirar al blanc tots els dumenges i la ciutat premiava als que mes s’aventajaven en una joya, que solia ser una copa o cullereta d’argent.

Estava esta Companyia al servici de la Ciutat i lo seu especial desti era el de donar-li escolta i defendre la bandera o senyera sempre que eixia a campanya. La dita bandera, armà d’una celá en lo rat penat, ha fet sempre un gran paper en les festes seculars, es conserva en la Casa Consistorial en una arca de tres claus, i eren molt singulars les cerimonies que s’observaven en l’antic per a traure-la. Tenien l’idea de que la bandera mai debia abatir-se, i en tant de rigor observaven este principi que per a no tindre que inclinar-la al passar per alguna porta la baixaven pel balco. Ad est efecte, a la dreta de la porta que ix al carrer dels Cavallers, es dispongue d’un entaulat a la manera de catedra, quasi tant alt com la porta, cobert de vellut, i pujant en ell el ciutadà que eixercia el carrec de Racional, rebria la bandera o senyera que despenjaven del balco per mig d’uns cordons i des d’alli la baixaven per a que la prenguera el Justicia Criminal, que era el qui debia portar-la. I no sols es practicava aixi quant es traia la bandera per a les festes alusives a la conquista, sino tambe quant eixia a campanya en les tropes de la Ciutat i Regne sobre lo qual es molt curiosa la nota que escrigue en son diari M.S. el capellà del rei N’Alfons en l’any de 1.464, i que es troba conforme en lo que consta en el Manual de Consells del mateix any. “Disapte, dice, XXI del dit mes de julio, fon treta la bandera de Valencia contra En Jaume d’Arago[1]. La dita bandera fonch baixà per la finestra, la qual portaba Ramon de Vich gentil-home Justicia Criminal de la dita Ciutat. E al portal dels Serrans fonch presa e muntada dit, e de part de fora ab bastiment fonch presa e donada al dit justicia: anaba en mig del Ballesters del Centenar de la Ploma. E fora al portal fonch estogada aquella bandera, e fonch donada al dit justicia atra bandera de estamenya”.

Proseguix referint la victoria que l’eixercit valencià alcançà contra En Jaume d’Arago, fent-li presoner en sa muller, dos fills i tres filles que foren portats a Valencia, i com lo dia 24 d’agost “fonch feta crida real que a hores apres mig horn que tot home fora a fer honor a la entrada de la bandera, e que faria la bolta de la professo del Corpus Christi, etc.”

Esta bandera ha segut el principal objecte del centenaris anteriors per simbolisar-se en ella el fet de la conquista que es celebrava; mes l’Ajuntament va tindre en esta ocasio un pensament mes feliç, puix va dispondre que de quants objectes podrien contribuir a donar decoro i celebritat a la celebracio de la conquista, ningu era tant propi, ni podia inspirar en sa vista efectes mes sublims, que l’espasa mateixa del Rei Conquistador, aquell acer invicte que mai llui en va i al que seguia constantment la victoria. Este fon l’instrument principal de la conquista, i no es facil per cert contemplar-ho, sense sentir-se posseit de cert sentiment intim de respecte, com si en aquella espasa venerable estiguera representat el mateix monarca ilustre que en tanta gloria la v’esgrimir.

Esta joya inapreciable la posseix des de temps inmemorial l’Ajuntament de la Ciutat de Valencia i la conserva en la mateix arca de tres claus en que es troba deposità la bandera, la qual per a major respecte està colocà en la capella de la Secretaria. En l’antic i per espai de mes de dos siglos estigue colocà en lo mes alt de la sala daurà del Consistori, hasda que en l’any de 1.666 es deliberà que per a donar major solemnitat a la provesso que en memoria de la conquista es fea tots els anys, el dia de Sant Donis, la portase el Racional sobre el muscle dret, a quin efecte se passava a la Catedral i es colocava durant els oficis en lo presbiteri, al costat de l’evangeli; siguent de notar, en proba de lo seu exquisit temple, que en tot el temps referit estigue encorvà, formant un arc que casi tocava la punta en el puny; i, n’obstant, despres que la desclavaren per a baixar-la en l’any dit, tornà prontament a lo seu estat natural, quedant-se tan recta com es veu en l’actualitat.

[1] Fill d’Alonso Duc de Gandia. Havent-se revelat, es va fer fort en la Baronia d’Arenos; pero la Ciutat ixque contra ell com es referix, i havent-ho fet presoner, fon portat al castell de Xativa, a on estigue hasda que va morir. A la seua dona i als seus tres fills els tancaren en la torre de Torrent; mes havent lograt fugir es posaren a salvo en Castella.