AQUELLS 9 D'OCTUBRE (I)

per Lola Garcia-Broch

Existixen unes dates en la vida de les persones que son un referent de recorts i vivencies, i que, d'alguna manera, marquen i influixen en el transcurs de la vida. Per a mi, una d'elles es el 9 d'Octubre. Recorde, especialment, alguns anys, encara que, des de sempre, es celebrava l'aniversari de bodes dels meus pares.

Remontant-me en el temps, em sumergixc en els recorts del meu primer 9 d'Octubre. Hague de ser per l'any 45 o 46. Mon pare ana a arreplegar-me, abans de l'eixida del chicotet colege de barri, a on assistia. Possiblement, no ho se en exactitut, sería la primera volta que es celebrava l'acte oficial, ya que la guerra havia ferit greument a Valencia, l'ultima capital de la republica. La ciutat, empobrida, trencada i famolenca plorava les absencies de morts, captius i exiliats.

Les cues del racionament, inacabables, reunien a dones endolades i plenes de tristor.

Els coleges carien de tot. Les cuines de les llars suplien en imaginacio i pastilles de manteca de cacau, chocolate de garrofa i pa de salvat, les absencies d'oli, dolços i farina. Se fea reciclage de tot. Des de les corfes de la taronja, per a fer foc, fins a la roba dels majors, que passava als chiquets, en chicotetes componendes casolanes que la feen creixer de nou, de poc a poc, al temps que s'allargaven les cames, i s'eixamplava (que no engrossaven) els cossos.

Mon pare, republicà, ana explicant-me la celebracio. Senti parlar per primera vegada del Rei En Jaume, dels Furs, del Regne i de com l'eixercit de la Republica, a on servien molts valencians, dugue la Real Senyera a Arago, Madrit, Ibiza, (existixen en l'Hemeroteca unes resenyes grafiques, en fotografies que feu mon pare, periodiste de "La Correspondencia", a on valencians, alçant el puny colocaren la Senyera en terres balears).

En la llavors Plaça del "Caudillo", i damunt de l'escalinata de Göerlich, mon pare ana desgranant ma primera lliço d'historia de Valencia (qui m'anava a dir a mi que aquelles columnes de pedra, que els meus ulls de chiqueta veyen immenses, m'aprofitarien, vora mig segle despres, per a alçar el monument als Maulets, heroes valencians de 1707, en la confluencia de l'Avinguda del Regne de Valencia en Mestre Racional).

Alguns curiosos; senyors vestits en elegancia, faixins i bandes; algun militar; una exigua banda de musica. Bordejant la vorera del carrer Barques, ni tan sols pel centre, a pesar de que, nomes algun coche de la llinea groga, algun tramvia i molt poquius coches privats, circulaven per ell, arribarem al Parterre acompanyant a la Senyera.

Unes breus paraules i una corona de llorer, es tot lo que recorde. I un rei En Jaume immens, que segons contaven els chiquets, guardava en la pancha del cavall, un tesor en monedes d'or: pero mon pare s'afanyà a aclarir-me, somrient, que nomes hi havia monedes de curs llegal i un diari, amagat al peu del pedestal.

En anys posteriors, el "poder politic" establit, ana intervenint en l'acte: La Senyera baixà de l'Ajuntament, molta gent, i en el Parterre l'espasa del Rei En Jaume, rodejada de falangistes, els timbals de la ciutat, el parlament de l'Alcalde, la corona de llorer i l'Himne; pero en castella que era lo "politicament correcte", de llavors. El meu atre 9 d'Octubre va ser intens i doloros. De nou el poder politic apoderant-se dels simbols del poble.

Ara lo "interessat i politicament correcte" era anular les nostres senyes d'identitat. El PSOE decidi convertir-nos en un apendix dels fantasmagorics Països Catalans, i per allo de "tots baix els plecs de la mateixa bandera" i "si parlem lo mateix, som lo mateix" ("molt Hitlerià"). Les quatre barrres d'Arago, furtades per Catalunya, flamejaven en tots els ajuntaments socialistes, en tots els carrers. I els papanates de sempre, presumint de "progres" i "kults", s'afanyaren a reverenciar lo que nosatres, despectivament, diem "marfega" i "quatribarrada". Els qui pretenien prebendes, s'acostaren al "nou orde". El poble no. El poble pla es defengue, es va unir. ¡I naixque el Grup d'Accio Valencianista!

Manifestacions per tots els pobles, sentades, protestes, charrades catalanistes reventades, "marfegues" arrancades, pero sobre tot: ira, impotencia, rabia,... i unio. Tots nos agermanarem baix el mateix afany: acabar en el catalanisme.