¿PAÏSOS CATALANS?

Autor: Joan Ferrando Badía - Murta - Abril de 1979


Valencia, la nacionalitat valenciana deu gojar, com diu el gran historiaor Claudio Sánchez Albornoz, “d’una doble autonomia”. La natural dins d’Espanya i l’archillogica front a Catalunya. Valencia ha tingut sempre una propia personalitat historica i un moviment literari i artistic peculiar, i te dret a conservar-lo.

I be, fron ad esta afirmacio d’u dels mes grans historiaors que, junt en Americo Castro, ha tingut l’Espanya contemporania, es continua, per alguns catalans i un pocs valencians (v.gr. Vicent Ventura, J. Fuster, Vicent A. Estelles i Eliseu Climent, etc...) defenent les tesis pancatalanistes que iniciara Rovira i Virgili. Aixi “l’Hoja del Lunes” de Barcelona, de 5 de març, publica un articul que firma E.A. Moline, el titul del qual ya es revelaor; “Club Ramon Muntaner. Fer feina de sensibilitzacio a favor dels Països Catalans”.En efecte, el contingut del citat articul reflexa l’idea del titul: “La seva creacio curt d’una necessitat que sentia una serie de sectors politics-intel.lectuals i d’altres independents tant de Catalunya com del Pais Valencia i les Illes que volien organitzar-se per tal de fer sentir la seva veu i participar en la clarificacio politica i cultural d’aquells aspectes que configuren un projecte de futur com son els Països Catalans”.

El “Club Ramon Muntaner” es constituï el 3 d’octubre de 1.978, i sa tasca principal, que está en oberta contradiccio en l’articul 145 de la Constitucio del 29 de desembre de 1.978 que prescriu que: “En ningun cas s’admetrá la federacio de Comunitats Autonomes” sera de “sensibilitzacio per mitja d’actes que s’aniran desgranant tant al Pais Valencia com a les Illes i al Principat, com puguin ser conferencies, sopars col.loquis, etc.”.

El secretari del “Club Ramon Muntaner” Sr. Sellares, diu expressament: “Volem ser un grup de pressio que aplegui a totes aquelles persones independents o de determinades opcions politiques democratiques que hagin demostrat una llarca tradicio en defensa dels Països Catalans”.

Pretenen en est articul enfrontar-nos en est espinos tema, el de la suposta existencia d’uns dits “Països Catalans”, que esta en l’arrail mateixa de la divisio que uns pocs han sembrat en l’antic Regne de Valencia o nacionalitat valenciana. Divisio i desunio entre valencians que será el pijor aval per a obtindre l’autonomia que el nostre Poble es mereix.

El dumenge dia 8 d’octubre del 76, pel mati, en la Plaça de Bous de Valencia, s’organisá un acte politic a la mateixa hora en que s’havia convocat al Poble Valenciá a que assitira al “multisecular traslat de la SENYERA tricolor des de l’Ajuntament a la Catedral”. En el Parterre, on es troba situá l’estatua eqüestre del Rei Jaume I, el Conquistador, se feu un homenage a la figura historica del Conquistador.

En efecte, la historica efemeride s’efectua per primera vegá cent anys despres, es dir, el 9 d’octubre de 1.338 –data de l’entrá en el Regne arap del Rei Jaume I (1.238)-, i l’any 1.319 la conmemoracio historica estigue presisdida, per primera vegá, fins hui, per la SENYERA -no per la quatribarrada del Regne d’Arago, ni per la blanca en la Creu de Sant Jordi del Comtat de Barcelona- sino per la tradicional “tricolor”... Es celebrá, per tant, est importantissim acte que ha mantingut units a tots els valencians sense colors politics, poble que mai no havia qüestionat ni sa cultura, ni la seua llengua propia, ni la SENYERA seua, ni son himne fins fa uns pocs anys –mes o manco la labor de desunio començá a partir de 1.955- Si volem l’unio no devem furgar buscant les hipotetiques “bruixes” de la desunio. Desunio que es el pijor aval, com diguerem, per a obtindre l’autonomia per a la nacionalitat valenciana. Un poble desunit será un poble vençut. Estic plenament d’acort en Lluïs de l’Almoina quan, en el periodic valenciá “Levante”(15-IX-78), dia en son articul titulat “Teoria de las plazas publicas”: “Lo que, de verdad, cada vez existe menos, es un Pais Valenciano”. Per a mi –potser siga excessivament pessimiste- el 8 d’octubre per la vesprá fon un “requiem” per a l’autonomia del Poble Valenciá, per lo manco d’una manera inmediata... Pero entrem de ple en el tema central del nostre articul.

Països Catalans

El mateix dia 8, pel mati, tenia lloc en la Plaça de Bous –ya ho diguerem- el dit “Aplec” i la “II Marxa per l’autodeterminacio del Pais Valenciá”. L’acte doná començ en la lectura d’un escrit per un representant de la citada “II Marxa” per a rebujar la Constitucio, ya que esta no reconeixia el dret a l’autodeterminacio, aixi com la negativa de la Federacio de Comunitats Autonomes. Intervingueren en l’acte, entre atres, el senador catalá Xirinacs i els diputats Burguera, Audet i Letamendia.

No “als Països Catalans”

El conegut pancatalaniste Xirinacs durant el seu discurs digue: “El País Valenciano y el Principado forman parte de una misma nación”. I el diputat vasc Letamendia, en una primera salutacio en valenciá, tambe afirmá: “Para el País Vasco, vosotros no sois ciudadanos españoles de segunda, sino ciudadanos de primera de los Païses Catalanes”.

Un grup de catalanistes de Catalunya i Valencia defenen l’existencia –ya ho hem indicat- dels “Països Catalans”. En esta denominacio es vol apuntar una comunitat nacional de la que el Poble Valenciá seria una part, o siga una regio d’eixe tot nacional que seria llogicament la “Gran Catalunya”. I be, pese a l’insistencia de la minoria catalana, que, per boca del diputat banquer Jordi Pujol, pretenia que es permetera, constitucionalment, la federacio de regions limitrofes –ocultant en aixo son afan pancatalaniste- el Congres dels Diputats en el vot de tots els diputats incluïts els valencians –salvo el del senyor Burguera- aprová per quasi absoluta unanimitat, el principi de que “En ningun cas s’admet la federacio de Comunitats Autonomes”. I aixi ho feu tambe el Senat en el que es detengue la proposta pancatalanista a traves de Xirinacs. En u i atre cas han fracassat les pretensions dels pancatalanistes. Es cert que el “poble pla” catalá esta al marge de tot programa pancatalaniste; pero no es manco cert que la gran Banca Catalana si tanca programes d’esta naturalea: ses ajudes economiques a tot tipo d’activitat que conduïxca a l’anexio i sucursalisacio de Valencia a Catalunya be ho demostra. Quan el 19 de juliol de 1.978 Jordi Pujol es destapá en el Congres dels Diputats proclamant la primacia de lo catalá sobre lo valenciá tant des d’un punt de vista cultural com historic, els diputats valencians Pin Arboledas i Jarabo Payá li respongueren dient-li que els valencias se sentien molt zelosos de sa identitat i que nomes mencionar la qüestio dels “Països Catalans” provocava un malestar o grans controversies en el si de la “Nacionalitat Valenciana”.

Pero ¡d’on ve eixa primacia historica i cultural del Comtat de Barcelona sobre el Regne de Valencia? Pero ¿com i quan ha existit aixo que li diuen “països catalans”?

La pregunta que se nos ocurrix a la vista de l’obsessio catalanista d’alguns (en cert tufet a utilisacio imperialista del molts benintencionats culturalistes), es: ¿quin sentit te definir uns nous llaços, que segurament serien de dependencia, per raons obvies, en atre centre de poder nacional si fins hui hem patit els valencians i nos hem queixat del domini madrileny? ¿Es que realment el Poble Valenciá pot plantejar-se una integracio en Catalunya (¿i per que no en Arago?) quan encara no s’ha concienciat plenament de sa propia identitat? ¿No creuen estos senyors que lo primer que deurien fer es constituir-nos fermament com a Poble en identitat propia? Si la democracia implica participacio i la participacio exigix conciencia i responsabilitat, ¿no seria millor començar a pendre conciencia de nostra propia realitat particular? ¿Per que crear mes confusio i divisio entre nosatres? ¿Per que no abandonem la dielectica de l’emotivitat i passem a la que definix l’historia?.

A pesar d tot aço, i ya que per a alguns la realitat “països catalans” pareix un dogma i hagut conte de que els dogmes son el major obstacul per al progres i la comprensio, me pareix ineludible plantejar la qüestio clara: ¿tenen realment entitat historica els dits “països catalans”? Sense pretensio de sentar catedra en una qüestio tan delicá, passem a expondre la nostra propia visio del problema.

La Nacionalitat Valenciana

La Nacionalitat o l’antic Regne de Valencia ho fon des de l’any 788 fins 1.707, ya politica, ya administrativament, i fins a 1.933 solament fon Regne des d’un punt de vista administratiu; ya que a partir d’esta data la divisio territorial d’Espanya será, per obra de Javier Burgos, segons el model provincial frances. La Nacionalitat o l’antic Regne de Valencia fon un Estat independent i soberá en el marc de la Corona d’Arago. El vincul que unia entre si a Regnes com el Balear, el Valenciá i el Comtat de Barcelona, etc...., era el Rei; per aixo, des del punt de vista de la tecnica constitucional, la Corona d’Arago era “una unio real” i, per tant, no arribá mai a ser una “Confederacio”, ni manco encara una “Federacio”. I, per supost, mai no fon una Confederacio Catalano-Aragonesa com s’atrevi a afirmar en 1.869, Bofarull. El Regne de Valencia deixá d’existir a partir de 1.707, degut al primer borbo, Felip V, i no quedá enquadrat en ninguna “presunta” realitat dita “països catalans” que ni el propi Tarradellas creu en ella. El Regne de Valencia quedá trossejat com hem indicat –a partir de 1.833- en provincies, a l’usança administrativa francesa. La “presunta” comunitat dita “països catalans” es una entelequia recentment encunyá que no es dificil de mostrar sa inexistencia...; i que es lo que mes está irritant als valencians i a mirar cada vegá en mes suspicacia, la paraula “pais”, i ya comença el poble valenciá a concienciar-se de lo següent: el terme “pais” ¿no será acas el “Cavall de Troya” per a on se mos vol ficar atra expressio, a saber, “països catalans”?.

Els arguments que s’aduïxen en defensa de nostra pertenencia a la comunitat catalana obliden una cosa tan important com es la llogica diferencial de desenroll de la societat valenciana i la catalana. No es pecar d’economiscisme el dir que la dinamica economica condiciona de manera significativa la cultura d’un poble.

I be, tant l’herencia del passat i les multiples influencies socio-culturals que han conformat la nostra realitat sociologica, com la llogica del desenroll de nostra economia ha condicionat una realitat cultural, una estratificacio social i un tipo de comportament politic i economic clarament diferent als de Catalunya. En este sentit, es necessari no oblidar la gran influencia que ha tingut la realitat socio-cultural nostra, l’historia multisecular de l’antic Regne arap de valenciá (788-1.235), les corrents d’inmigracio castellana, la decantacio, francament agraria, de la nostra economia, el pas del feudalisme hasda el sigle XIX (contrariament a Catalunya), etc., i, molt mes recentment, el modell de desenroll economic, que arranca de la segona mitat del sigle XIX, conformat sobre la base d’un prosper sector agricola exportaor i un sector industrial molt particular en fortes arraïls i contingut artesanal. El predomini de la menuda empresa, les relacions partenalistes en l’industria, el carácter sociologicament rural de la societat nostra, la inexistencia d’una burguesia nacional ( a diferencia de Catalunya), l’alineacio de la classe politica, la forta dependencia de l’exterior de l’economia nostra, el carácter artesanal, o en recents bases artesanals, de la nostra industria, l’orige social del nostre empresariat, etc... no poden ser oblidats a l’hora d’entendre i explicar el problema social valenciá. Les recents corrents migratories i la forma com s’han integrat en la realitat valenciana no poden ser oblidaes. El fort pes del sector castellaparlant, tantes vegaes marginat, es un element de particular importancia per a entendre el marcat carácter “diferencial” de nostra realitat socio-economica en respecte a Catalunya.

Mes que plantejar l’hipotetica possibilitat de nostra integracio a Catalunya –i al meu modo de vore, irrealisable, i a totes llums negadora de la personalitat diferenciá de Valencia- crec no solament mes oportu sino absolutament necessari reelaborar la nostra experiencia historica com instrument d’integracio comunitaria del Poble Valenciá. La possibilitat d’integracio plantejá per certs “pancatalanistes” en els dit “països catalans” hauria de partir en tot cas d’un proces democratic, d’acceptacio popular; lo que en si no es mes que un problema “politic” i no “historic” en lo qual la qüestio es planteja sobre unes bases totalment diferents a aquelles sobres les que s’assenta l’actual discussio.

I no es problema historic la presunta existencia dels dits “països catalans”, sino una quimera d’uns pocs, perque en l’historia en la ma es demostrable quie mai no tingueren realitat historica ni politica els “països catalans”, i considere superflu demostrar que el Poble valenciá posseïx una personalitat propia i independent de la de Catalunya. I com l’antic Regne de Valencia o “la Nacionalitat valenciana” es conscient de son fet diferencial, no pot ni está disposta a renunciar a la seua historia, a sa cultura, a sa personalitat diferenciá. D’aci que, en l’historia en la ma, nos pareix carent de tot fonament l’afirmacio de Vicent Ventura de que ser valenciá es una forma “peculiar” de ser catala.