per Lola Garcia-Broch
9 d'Octubre de 1979
La plaça, ignominiosament dita del Pais Valencià (una atra "galtà" mes al poble, el qual nom tingui la satisfaccio de canviar, en una mocio de la qual conserve la copia) estava de gom a gom. Mª Cristina, St. Vicent, Barques, Lauria, Estacio. Tot bollia de gent nerviosa i disposta a impedir, per tots els mijos, que nostra denostada Real Senyera, patira l'humiliacio de passar baix la "marfega" que flamejava en l'Ajuntament com a bandera dels PPCC, junt a l'espanyola i una Senyera en consideracio de nomes bandera de la ciutat.
El piquet de soldats, perfectament formats. La banda municipal interpretant musica valenciana. Entitats ciutadanes i culturals. A les 12 en punt la Real Senyera arribà a la porta interior del balco.
Un rebombori immens ahuc a Pérez Casado i al seu equip de traïdors: "Mariquita Pérez, baixa si t'atrevixes" "Casado, c... ves-te'n del balco". Rafael Orellano, regidor valencianiste, intentava convencer per a retirar la quatribarrada. El rellonge anava alvançant. Cada intent de traure la Senyera era una forcejada en els pocs valencianistes que romanien junt ad ella. Vicente Blasco Ibañez bregava en Pérez Casado impedint que la Senyera passara per la "forca caudiana". Alonso Salvador, d'Unio Regional Valencianista, des de la cabina telefonica de Correus, mantenia contacte en Rafael Orellano i Blasco Ibañez.
La tensio creixia en el carrer. Miquel Ramon Quiles, que es casava eixe dia, comunicava a la familia i a Carmen que no eixia de la plaça fins que es solucionara l'assunt.
Un jove espontaneu utilisava les juntes de la paret de l'Ajuntament per a pujar al balco principal. Un atre grup espentava la porta de ferro, que amenaçava en anar per l'aire. Elvira Sirera capitanejava a les seus dones (¡ah, aquell Grup de Dones...! ¡Quina presidenta, quines patriotes!: ¡Quina llastima que hui nmes es dediquen a lo protocolari i poc mes!). Ad elles es degue la pressio mes ferma de tota l'etapa. Estaven en tots els llocs. Donaven eixemple de gallardia i fortalea. L'embonyigadora i tendenciosa cartelera Turia volgue insultar-les nomenant-les "Ties Maries", pero per a nosatres eixe era el millor blaso que nos pugue regalar l'Historia. (Anys despres pogui colocar, en Blasco Ibañez, un monument en recort de les Dones Alacantines, Castellonenques i Valencianes que defengueren el nostre Regne en la decada dels 80).
Els brams esgarraven l'aire. El PSOE continuava intentant baixar la Senyera. El rebombori cessà de sobte. La marfega començà a ardir. En mig del silenci, Orellano aparegue en el balco de l'Ajuntament i apartà la tela, candent, per evitar que cremara la Senyera. Es cremà les mans, i al retirar-les, el foc alcançà a la bandera espanyola.
El rugit, a l'unison, tornà a l'aire. Milers de mans aplaudint, milers d'ulls plens de llagrimes. No hi havia "marfega" damunt del simbol sagrat.
Pero, abans, un grup de gent practica havia buscat ¡i trobat, la solucio! Milans del Bosch ordenà la retirada de les tropes. El poble havia vençut pero ¿Per qué? ¿qué passà?
Molt senzill: El milacre havia naixcut en una miserable cuineta del carrer Doctor Landete, a on s'allojava el Grup d'Accio Valencianista. I va ser aixina:
8 d'Octubre
B. Pepe A. Manolo R. Q., Paco M. i uns atres jovens fabricaren un artilugi: una bola de plom, mecha de traca, una a., un retardo, un poc de polvora, un vell tirador i... fe, molta fe i entusiasme armat en la força de la rao contra la rao de la força del socialisme aberrant. I hores d'ensaig; despres, a l'atre dia, junt a les floristes, un semicircul en el que tambe estaven Voro T. Juan J., Pepe A. que batia recorts arrancant marfegues per tots els llocs. Paco M. "cremacoses" Manolo Ch. qui acabà en la marfega de la facultat, el fill de Fina R., el valent grup de Catarroja...
En una caixa de sabates dorgue el somni de lo innecessari, la coleccio dels atres artilugis. El primer dispar pegà en la diana prevista. Lo demes ya es historia.
Els 9 d'Octubre posteriors es convertiren en els solemnes moments de l'unio i l'agermanament... I tambe en veus reivindicatives.
Gracies ad ells es salvà la Senyera, intocable, a la que un pobre ilus d'U.C.D. volia afegir 3 "cromos" com escut, per a convencer de que era l'ensenya de tot un Regne.
Es reconegue com a Senyera Real. Se consegui que l'Estatut d'Autonomia, encara que no era perfecte, ixquera ben lliurat de les manipulacions politiques. Se reconegue l'Himne, el nom de Regne.
Naixqueren associacions culturals que, en el mai massa plorat Paco Domingo i sa Valencia 2000, arribaren a les mes altes instancies per a anar pegant passes, cami d'un reconeiximent dels nostres drets indiscutibles com a poble, que fon Ciutat-Estat i que estengue el seu idioma valencià per tota Italia en el gran Aleixandre VI i la saga dels Borja.
Proliferaren en pobles, algunes fortes com el Pilo de Burjassot o el Grup Ilicita d'Elig; en Alacant, en Castello, en atres pobles d'Espanya, en França, en Argentina... Aquell moviment contà en el gran patriota Miquel Ramon Izquierdo qui predicava, que res estava perdut i que posà el seu nom i experiencia que tanta falta fea, perque hi havia associacions civiques, culturals, pero no politiques. I naixque ¡Unio Valenciana!
Aquells 9 d'Octubre i les manifestacions que es gestaren al seu calor, feren que Aliança Popular ¡del Païs Valencià! Canviara la P per la R (nomes calia afegir un palet i... plas, maquillage acabat).
Recorde tambe el 9 d'Octubre del 80, quan Pérez Casado volgue canviar el trayecte tradicional de la provesso civica. ¡Quin bollit de policies en escuts i caraces! ¡Quin desplegament de coches policials! ¡Quanta tensio en el carrer! ¡Quants de guardaesquenes! ¡Quina d'espentades i punyades s'endugue el personage!
Pero el poble, el meu poble, es sentà en terra, com una "riuà" humana disposta a acabar en qualsevol obstacul. La revista "TOTS" publicà una curiosa foto a on un policia fea un gest als ajocats per a que s'alçaren al temps que des de dalt d'un coche Julio Aviño, el meu home, fea el contrari per a que es mantingueren assentats.
Yo anava, junt a Paco Domingo i Boluda, al costat del Governador, Fernandez del Rio. El seu "Walki" començà a sonar; -"No hi ha manera d'alçar-los, senyor. Se multipliquen com les mosques. Les pijors son les velles, que semblen mossegar. ¡Esperem ordens!"
-Si no s'alcen, poseu-me els vehiculs en marcha i... fins que s'aparten.
Pero Paco Domingo el cridà: -Ni se t'ocorrega. Correrà la sanc. Discutiren uns moments. Fernandez del Rio aguantava amistosament el braç de Paco que no desistia: ni se t'ocorrega. I Fernandez del Rio afegi: - Espereu, ya se cansaran.
No se cansaren. La Senyera tornà, per a on sempre, i el poble carregà en les seues armes preferides: els aplaudiments i l'Himne.
9 d'Octubre de 1979
La plaça, ignominiosament dita del Pais Valencià (una atra "galtà" mes al poble, el qual nom tingui la satisfaccio de canviar, en una mocio de la qual conserve la copia) estava de gom a gom. Mª Cristina, St. Vicent, Barques, Lauria, Estacio. Tot bollia de gent nerviosa i disposta a impedir, per tots els mijos, que nostra denostada Real Senyera, patira l'humiliacio de passar baix la "marfega" que flamejava en l'Ajuntament com a bandera dels PPCC, junt a l'espanyola i una Senyera en consideracio de nomes bandera de la ciutat.
El piquet de soldats, perfectament formats. La banda municipal interpretant musica valenciana. Entitats ciutadanes i culturals. A les 12 en punt la Real Senyera arribà a la porta interior del balco.
Un rebombori immens ahuc a Pérez Casado i al seu equip de traïdors: "Mariquita Pérez, baixa si t'atrevixes" "Casado, c... ves-te'n del balco". Rafael Orellano, regidor valencianiste, intentava convencer per a retirar la quatribarrada. El rellonge anava alvançant. Cada intent de traure la Senyera era una forcejada en els pocs valencianistes que romanien junt ad ella. Vicente Blasco Ibañez bregava en Pérez Casado impedint que la Senyera passara per la "forca caudiana". Alonso Salvador, d'Unio Regional Valencianista, des de la cabina telefonica de Correus, mantenia contacte en Rafael Orellano i Blasco Ibañez.
La tensio creixia en el carrer. Miquel Ramon Quiles, que es casava eixe dia, comunicava a la familia i a Carmen que no eixia de la plaça fins que es solucionara l'assunt.
Un jove espontaneu utilisava les juntes de la paret de l'Ajuntament per a pujar al balco principal. Un atre grup espentava la porta de ferro, que amenaçava en anar per l'aire. Elvira Sirera capitanejava a les seus dones (¡ah, aquell Grup de Dones...! ¡Quina presidenta, quines patriotes!: ¡Quina llastima que hui nmes es dediquen a lo protocolari i poc mes!). Ad elles es degue la pressio mes ferma de tota l'etapa. Estaven en tots els llocs. Donaven eixemple de gallardia i fortalea. L'embonyigadora i tendenciosa cartelera Turia volgue insultar-les nomenant-les "Ties Maries", pero per a nosatres eixe era el millor blaso que nos pugue regalar l'Historia. (Anys despres pogui colocar, en Blasco Ibañez, un monument en recort de les Dones Alacantines, Castellonenques i Valencianes que defengueren el nostre Regne en la decada dels 80).
Els brams esgarraven l'aire. El PSOE continuava intentant baixar la Senyera. El rebombori cessà de sobte. La marfega començà a ardir. En mig del silenci, Orellano aparegue en el balco de l'Ajuntament i apartà la tela, candent, per evitar que cremara la Senyera. Es cremà les mans, i al retirar-les, el foc alcançà a la bandera espanyola.
El rugit, a l'unison, tornà a l'aire. Milers de mans aplaudint, milers d'ulls plens de llagrimes. No hi havia "marfega" damunt del simbol sagrat.
Pero, abans, un grup de gent practica havia buscat ¡i trobat, la solucio! Milans del Bosch ordenà la retirada de les tropes. El poble havia vençut pero ¿Per qué? ¿qué passà?
Molt senzill: El milacre havia naixcut en una miserable cuineta del carrer Doctor Landete, a on s'allojava el Grup d'Accio Valencianista. I va ser aixina:
8 d'Octubre
B. Pepe A. Manolo R. Q., Paco M. i uns atres jovens fabricaren un artilugi: una bola de plom, mecha de traca, una a., un retardo, un poc de polvora, un vell tirador i... fe, molta fe i entusiasme armat en la força de la rao contra la rao de la força del socialisme aberrant. I hores d'ensaig; despres, a l'atre dia, junt a les floristes, un semicircul en el que tambe estaven Voro T. Juan J., Pepe A. que batia recorts arrancant marfegues per tots els llocs. Paco M. "cremacoses" Manolo Ch. qui acabà en la marfega de la facultat, el fill de Fina R., el valent grup de Catarroja...
En una caixa de sabates dorgue el somni de lo innecessari, la coleccio dels atres artilugis. El primer dispar pegà en la diana prevista. Lo demes ya es historia.
Els 9 d'Octubre posteriors es convertiren en els solemnes moments de l'unio i l'agermanament... I tambe en veus reivindicatives.
Gracies ad ells es salvà la Senyera, intocable, a la que un pobre ilus d'U.C.D. volia afegir 3 "cromos" com escut, per a convencer de que era l'ensenya de tot un Regne.
Es reconegue com a Senyera Real. Se consegui que l'Estatut d'Autonomia, encara que no era perfecte, ixquera ben lliurat de les manipulacions politiques. Se reconegue l'Himne, el nom de Regne.
Naixqueren associacions culturals que, en el mai massa plorat Paco Domingo i sa Valencia 2000, arribaren a les mes altes instancies per a anar pegant passes, cami d'un reconeiximent dels nostres drets indiscutibles com a poble, que fon Ciutat-Estat i que estengue el seu idioma valencià per tota Italia en el gran Aleixandre VI i la saga dels Borja.
Proliferaren en pobles, algunes fortes com el Pilo de Burjassot o el Grup Ilicita d'Elig; en Alacant, en Castello, en atres pobles d'Espanya, en França, en Argentina... Aquell moviment contà en el gran patriota Miquel Ramon Izquierdo qui predicava, que res estava perdut i que posà el seu nom i experiencia que tanta falta fea, perque hi havia associacions civiques, culturals, pero no politiques. I naixque ¡Unio Valenciana!
Aquells 9 d'Octubre i les manifestacions que es gestaren al seu calor, feren que Aliança Popular ¡del Païs Valencià! Canviara la P per la R (nomes calia afegir un palet i... plas, maquillage acabat).
Recorde tambe el 9 d'Octubre del 80, quan Pérez Casado volgue canviar el trayecte tradicional de la provesso civica. ¡Quin bollit de policies en escuts i caraces! ¡Quin desplegament de coches policials! ¡Quanta tensio en el carrer! ¡Quants de guardaesquenes! ¡Quina d'espentades i punyades s'endugue el personage!
Pero el poble, el meu poble, es sentà en terra, com una "riuà" humana disposta a acabar en qualsevol obstacul. La revista "TOTS" publicà una curiosa foto a on un policia fea un gest als ajocats per a que s'alçaren al temps que des de dalt d'un coche Julio Aviño, el meu home, fea el contrari per a que es mantingueren assentats.
Yo anava, junt a Paco Domingo i Boluda, al costat del Governador, Fernandez del Rio. El seu "Walki" començà a sonar; -"No hi ha manera d'alçar-los, senyor. Se multipliquen com les mosques. Les pijors son les velles, que semblen mossegar. ¡Esperem ordens!"
-Si no s'alcen, poseu-me els vehiculs en marcha i... fins que s'aparten.
Pero Paco Domingo el cridà: -Ni se t'ocorrega. Correrà la sanc. Discutiren uns moments. Fernandez del Rio aguantava amistosament el braç de Paco que no desistia: ni se t'ocorrega. I Fernandez del Rio afegi: - Espereu, ya se cansaran.
No se cansaren. La Senyera tornà, per a on sempre, i el poble carregà en les seues armes preferides: els aplaudiments i l'Himne.
No hay comentarios:
Publicar un comentario