Juny del 2003
3. Les Associacions culturals:
Moltes, moltissimes, ne son les associacions que hui conformen l’espectre cultural de la terra valenciana, la majoria d’elles agrupaes en lo que coneguem com la Coordinaora d’Entitats Culturals del Regne de Valencia i tambe, posteriorment, la que no fa tant de temps ha segut crea: la Plataforma Normes d’El Puig.
En l’any 1.878 es varen reunir en la Ciutat de Valencia un grup de persones, poetes, escritors i intelectuals interessats profundament en l`exaltacio del fet valencià. Estaven alli per a escoltar el poema “Lucrecia profanada” del poeta Lladro i Malli.
Entre els assistents estava un jove, Carmel Navarro Llombart, al que despres es va coneixer en lo seudonim de “Constanti Llombart”, jove que arreplegà les inquietuts de tots aquells presents, fundant, dies despres, l’entitat cultural Lo Rat Penat. La societat tenia en l’imaginacio del jove Llombart el proposit de convertir-se poc a poc en llavor per a la reivindicacio politica dels valencians. Era un principi de nacionalisme estricte, autocton i independent.
Pero la figura d’atre poeta renombrat, Teodor Llorent, va ser clau per a que els somni del jove Constanti quedaren soterrats.
La distincio que el mateix Teodor Llorente fea dels poetes integrants del grup, denominant-los de “guant i espardenya” marcà una llinia divisoria entre els poetes politics-nacionalistes (d’espardenya) que escribien per al poble en un valencià vulgar i en els diaris, i els que ho feen en un llenguage cult i docte -¿a que mos sona aço als valencians?- i que, per tant, rebujaven la politica (eren els de guant) i pensaven que la cultura estava per damunt de les reivindicacions d’un poble que patia des d’Almansa i molt ades, l’invasio d’una llengua, la castellana, que no era la propia, i en actitut servil veïa com les seues arraïls culturals anaven difuminant-se en benefici dels poders factics. Era una prova de l’incipient coentor, coentor que en la seua accepcio vol dir “cursi” pero que tambe te un atre significat: coentor que irrita.
La trayectoria d’esta societat, que comente per ser la mes antiga, crec, de totes les que hui conformen l’espectre cultural valencià, ha segut sempre, i segons les influencies politiques de cada epoca, la del bandejament cap a les distintes opcions politiques i culturals. Hui tenim una societat a on ha desembarcat el partit politic que actualment governa la nostra Comunitat, el PP.
Moltes, moltissimes, ne son les associacions que hui conformen l’espectre cultural de la terra valenciana, la majoria d’elles agrupaes en lo que coneguem com la Coordinaora d’Entitats Culturals del Regne de Valencia i tambe, posteriorment, la que no fa tant de temps ha segut crea: la Plataforma Normes d’El Puig.
En l’any 1.878 es varen reunir en la Ciutat de Valencia un grup de persones, poetes, escritors i intelectuals interessats profundament en l`exaltacio del fet valencià. Estaven alli per a escoltar el poema “Lucrecia profanada” del poeta Lladro i Malli.
Entre els assistents estava un jove, Carmel Navarro Llombart, al que despres es va coneixer en lo seudonim de “Constanti Llombart”, jove que arreplegà les inquietuts de tots aquells presents, fundant, dies despres, l’entitat cultural Lo Rat Penat. La societat tenia en l’imaginacio del jove Llombart el proposit de convertir-se poc a poc en llavor per a la reivindicacio politica dels valencians. Era un principi de nacionalisme estricte, autocton i independent.
Pero la figura d’atre poeta renombrat, Teodor Llorent, va ser clau per a que els somni del jove Constanti quedaren soterrats.
La distincio que el mateix Teodor Llorente fea dels poetes integrants del grup, denominant-los de “guant i espardenya” marcà una llinia divisoria entre els poetes politics-nacionalistes (d’espardenya) que escribien per al poble en un valencià vulgar i en els diaris, i els que ho feen en un llenguage cult i docte -¿a que mos sona aço als valencians?- i que, per tant, rebujaven la politica (eren els de guant) i pensaven que la cultura estava per damunt de les reivindicacions d’un poble que patia des d’Almansa i molt ades, l’invasio d’una llengua, la castellana, que no era la propia, i en actitut servil veïa com les seues arraïls culturals anaven difuminant-se en benefici dels poders factics. Era una prova de l’incipient coentor, coentor que en la seua accepcio vol dir “cursi” pero que tambe te un atre significat: coentor que irrita.
La trayectoria d’esta societat, que comente per ser la mes antiga, crec, de totes les que hui conformen l’espectre cultural valencià, ha segut sempre, i segons les influencies politiques de cada epoca, la del bandejament cap a les distintes opcions politiques i culturals. Hui tenim una societat a on ha desembarcat el partit politic que actualment governa la nostra Comunitat, el PP.
Per supost que existixen moltissimes mes entitats valencianistes en el nostre espectre cultural i fer mencio a totes elles seria prou dilatat i farragos per al lector. A soles dir que en les seues trayectories culturals n’hi ha de tot: les que son fidels als seus plantejaments estatutaris de defensa de les senyes d’identitat valencianes i, les que estan escorant-se cap als postulats politics a l’us agenollant-se per a tractar de conseguir algunes molletes de les que solen caure de les taules politiques sempre prou be surtides economicament.
Hui mes que mai el moviment cultural valencianiste necessita de la concurrencia, en estricta obediencia valenciana, de totes les entitats, encara que crec que l’excisio ya s’ha fet lo suficientment profunda per a conseguir la necessaria cooperacio de forces que ne son necessaries per a lograr que se mos restituixquen els drets culturals que per historics i per llei mos corresponen. Eixemple d’aço puc citar a la Coordinaora d’Entitats Culturals del Regne de Valencia quina activitat està totalment abandonà i que no sap, o no vol o no pot, aglutinar els objectius de les entitats que encara pertanyen ad ella.
No hay comentarios:
Publicar un comentario